I aleshores va aparèixer el samurai

No sé si a vostè, lector, li passa el mateix que a mi, però entretingut com estic amb un allau anomenat Vox, la seva irrupció a Andalusia per començar la particular reconquista d’Espanya i el seu finançament per part dels opositors ultres iranians, el controvertit fiasco del brexit i el suspens al voltant dels pressupostos generals de l’Estat, om té la impressió que això de la implementació de la república està estancat, ocult al carreró dels assumptes tristos, rerefons dorment a l’espera d’esdeveniments tan poc esperançadors com les reunions bilaterals entre Gobierno i Govern, a l’espera d’una actitud unitària impossible ja per part dels partits i organitzacions sobiranistes, a l’espera del desenvolupament i resultat del judici del segle als presos de consciència, a l’espera de les ocurrències polítiques de Waterloo, a l’espera de l’apassionant batalla electoral de Barcelona, ​​també. En no haver posat sobre la taula de joc una acció política de govern per part del rar gabinet de Quim Torra i com que ja no está governant la menuda Soraya, que provocava incendis allà on no n’hi havia, el tràngol català sembla llanguir com si el 155 es mantingués vigent, sense nord, fatigós i fatigat… No és una descripció objectiva, és tan sols una impressió subjectiva que qualsevol animós feligrès del Procés em desbarataria en un tres i no res. Com ha de ser. Però això és el que noto, el que percebo tot i tenir un ull posat en els informatius de TV3. I per això passa el que passa, que m’entretenen més els anuncis que el farcit que hi ha entre pausa i pausa de publicitat.

Vaja. Perquè diguin que la publicitat és frívola, estèril, alienadora. Gràcies a aquest relax que m’he pres a l’espera d’esdeveniments o alguna cosa semblant, he descobert a la graella publicitària de televisió que un samurai està disposat a vendre’ns cases d’alt standing al Maresme. I aprofundint, gràcies a la publicitat, he sabut que “l’any 1613 va partir de Japó el galió Date Maru sota el comandament del Samurai Hasekura Tsunenaga amb destinació a Europa. Es tractava de l’Ambaixada Keicho, composta per comerciants japonesos i 22 autèntics Samurais, l’objectiu dels quals era establir relacions comercials amb Espanya, la gran potència mundial en aquell moment, i un acord religiós amb el Vaticà. La primera gran trobada entre la cultura japonesa i l’occidental. Després de navegar pel Pacífic i creuar l’Atlàntic, a finals de 1.614 el galió va arribar a Espanya, va remuntar la desembocadura del riu Guadalquivir i van desembarcar en l’imponent port de Sevilla. Després de tres anys de vicissituds i negociacions a Sevilla, Madrid, Barcelona i Roma, l’ambaixada no va aconseguir segellar els seus acords comercials amb el rei Felip III, però va deixar una profunda petjada. La majoria dels Samurais van decidir no retornar al seu país i establir-se a Coria del Río (Sevilla) i la seva fructífera herència són els seus descendents espanyols que comparteixen un mateix cognom: Japó “.

Si non è vero è ben trovato, perquè a casa estem subjugats amb el samurai que exerceix d’API. Mira, mira, el samurai, ens diem amb irònica alegria cada vegada que pretén vendre’ns una casa d’alt standing a través de la televisió. I és que, per si fos poc, hem après, a través de la filosofia de l’empresa del samurai, que n’hi ha de mediterranis, la suma perfecció, imagino jo, en la fusió de races. No oblidem –animes bessones que devem ser– que al Japó se celebra Sant Jordi, amb el seu llibre i la seva rosa, com Déu mana, i no parlem de la veneració que hi ha cap a l’obra de Gaudí. Que on hi ha una petjada de Gaudí allí està un japonès fotografiant. És el tòpic, però és la veritat. Bé, posats a dir-ho tot també cal destacar la quantitat d’escoles de flamenc existents en totes les grans ciutats de la terra del sushi. Herència del seu desembarcament a Coria del Río, sens dubte.

No deixa de tenir la seva gràcia que un samurai –o un llunyà descendent de samurais, en aquest cas-–et vengui una casa. Jo era molt jove, però recordo que quan les eleccions de 1960 a Nixon li van muntar una campanya de tanques en què, al peu de la seva fotografia, es llegia: ¿li compraria un cotxe de segona mà a aquest home? I va guanyar Kennedy.

Amb el samurai mediterrani és una altra cosa, diuen: la fusió de la modernitat, cultura i valors japonesos amb la passió i creativitat Mediterrània. La repera.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: