Entre el seny i el disbarat

Estic completament d’acord (és que no podria estar-ho més) amb Jordi Cuixart quan, des de la garjola, declara que a Catalunya es necessiten nous lideratges, que no es pot governar un país des de la presó o des de l’exili. Tampoc es pot governar amb imperícia –això ho afegeixo jo, pel meu compte, un cop més–, amb el cap posat en un altre lloc i instal·lats en la virtualitat. Es necessita personal experimentat per portar les regnes d’un país, no becaris que han tret bona nota en la classe de catequesi. Calen polítics i polítiques (no és un femení, m’estic referint a la ciència social) hàbils en el pacte, útils tant en el driblatge en curt com en la visió a llarg termini, amb el coratge suficient per assumir l’error, assumir-lo públicament, no en va parlem de funcionaris públics, i rectificar i oblidar-se de tocar el violí i mirar cap a un altre costat, per estar atents a l’oportunitat quan sorgeixi. Necessitem bregats i bregades (aquí sí que faig  ús del femení) en la problemàtica quotidiana, que no ens deixin amb el cul a l’aire, indefensos i putejats, com amb la recent –i probablement crònica– crisi dels taxistes, en la qual, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han donat mostres manifestes d’ineptitud. Encara que no ve al cas, ho deixo anar: al meu entendre, la vaga dels taxistes serà per a  l’alcaldessa Colau semblant al que Can Vies va significar per a l’Alcalde Trias, o el referèndum de la Diagonal per a l’Alcalde Hereu.

Les declaracions de Jordi Cuixart en l’entrevista amb Mònica Terribas, van mostrar a un home amb el cap ben moblat, tot i els quinze mesos llargs que porta d’obligada reclusió preventiva. Cuixart accepta que la permanència a la presó té tot el sentit del món en tant que és un argument de denúncia internacional. “Sé que serà dur –continua amb la reflexió–, també a casa, però la democràcia no entén de tristeses ni planys. Ja hem plorat tot el que havíem de plorar. Aprofitem-nos d’aquesta lluita compartida en la mesura de les possibilitats de cadascú “.

Fins aquí el seny en les paraules de Cuixart. El seny al qual fa referència el títol d’aquest escrit. ¿El disbarat? Heu-lo aquí: “Posarem ordre a Catalunya, i alliberarem a tota una societat segrestada per una banda de fanàtics racistes i supremacistes, amb la impunitat de tenir al Govern d’Espanya a les mans”. I Pablo Casado, estimulat per les enfervorides masses de les restes del Partit Popular que encara no estan encausats ni a la presó, ha promès encara més, si això és possible: aplicar de forma immediata el conegut article 155 a Catalunya sense límit de temps, treure el Govern ( català, cal deduir), nomenar-ne un de nou (a dit, suposo), i recuperar el control de l’educació, la seguretat, la hisenda, els mitjans públics i les presons. Perquè, argumenta (o el que sigui) Pau Casado: “A Espanya no li va millor amb menys PP, a l’inrevés. Mai han manat més els nacionalistes i els radicals. A la pràctica, menys PP està resultant ser menys Espanya. Menys PP ha estat més separatisme, populisme, més Otegi, més radicalitat, més enfortiment del que no vertebra la Nació”. Instal·lat al libel, Casado prossegueix amb la cantarella fal·laç de fatxenda funcionari madrileny, d’espanyol colonialista obstinat en un patrioterisme de desballestament i enderroc com s’usava en els prolegòmens del desastre de 1898.

El PP de la fòbia encomanada per VOX i de l’anticatalanisme rabiós copiat d’Albert Rivera, ha confiat en Casado les seves esperances de futur, en el fill predilecte d’Aznar qui ha dipositat en ell totes les seves complaences. La nissaga continua. Em refereixo a això de la fatxenderia i la mentida. O és que ens hem oblidat de la foto del trio de les Açores, dels peus sobre la taula, de l’entrevista a la televisió afirmant sense vergonya que “el règim iraquià té armes de destrucció massiva, pot vostè estar segur, i poden estar-ne segures totes les persones que ens veuen, que els estic dient la veritat “, de l’atemptat i els gairebé dos-cents morts d’Atocha, del demolidor informe Clichot que el 2016 va concloure que no existien tals armes i ho sabien?

Estic veritablement fart de tanta mentida per part dels polítics. És que, posats a no creure res, ni tan sols em crec que Aznar hagi parlat mai català en la intimitat. És que, de ser cert i demostrable, els seus no votarien el PP mai més. Parlar català…, un patriota espanyol com ell!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: