Monthly Archives: febrer 2019

La ciutat dels conflictes

Ara que, passats quatre anys, ja hem aconseguit deixar la Ciutat dels prodigis feta un desastre, fumigar-li l’aura que un cop va aconseguir, mitigar l’èxit turístic, cabrejar als comerciants amb la competència il·legal, envilir els antics barris xungos que per uns anys ho van ser menys, okupar desaforadament, encarir l’habitatge fins a preus impossibles de pagar pel ciutadà mitjà i acollir amb naturalitat i sense escarafalls la conflictivitat política i laboral que emergeix cada dos per tres, potser ha arribat el moment de girar 180 graus i fer dels defectes virtuts redemptores.

Després d’observar la vaga rotunda del taxi que va sacsejar la ciutat i va acabar amb la competència fins a aconseguir que no aixequi cap mai més (una gran victòria dels taxistes que no ha convençut els amants de la llibertat d’elecció i ha deixat molt mal gust de boca entre la ciutadania en general), després de comptabilitzar un cop mes centenars de milers de participants en l’enèsima reivindicació de la llibertat per als presos polítics sobiranistes o de, l’endemà, vibrar amb una manifestació dels amos de gossos de companyia contra les limitacions que els imposa l’autoritat (el meu millor amic no pot entrar al parc, deia una de les pancartes, i es referia al seu gos), o esquivar bicicletes, patinets i altres invents de mobilitat unipersonal que et transporten –i mai millor dit– a l’estat suprem del lliure albir, crec que ha arribat el moment de reconèixer que la nostra és una ciutat desbordant de conflictes, de reivindicacions, de descontents, de manifestacions i d’arbitrarietats.

Vist des de la perspectiva de l’home del carrer, l’actual ciutat dels conflictes (antiga ciutat dels prodigis), és un absolut desastre. Un conglomerat de gent on impera la llei de la jungla. Però sent això realment pervers i delirantment nociu per a la convivència pacífica i l’enteniment, vist des d’una perspectiva constructiva és una oportunitat per afegir al·licients al fenomen turístic. Que entre els milions de transeünts de la globalització, també es troben fervorosos afeccionats a les emocions fortes.

Per descomptat, si l’actual govern municipal prossegueix en el seu lloc després de les pròximes eleccions, si el Govern de la Generalitat continua suspenent en estratègia política i claredat de decisions i si, per arrodonir el fandango, el 28 d’abril el tri-ultra-partit s’alça amb la victòria, la ciutat dels conflictes pot començar, de debò, a planificar-los i, en lloc d’avergonyir-se i camuflar-los, que al final tot se sap, és millor obrir una oficina, presidida, no sé …, per Jordi Williams Carnes, que crec que fa un any que no presideix res, i establir un calendari on el visitant –o fins i tot el conciutadà– sàpiga que en la setmana del Mobile es garantirà una vaga salvatge de taxis amb ocupació del passeig de Gràcia i de la Gran Via, i que el gremi convidarà a una ració de paella a qui s’acosti a la confluència de les dues avingudes com a detall de bona voluntat,

També es podria organitzar una Setmana Fantàstica del Top Manta al llindar de les vendes nadalenques, per tot el recinte del port, inundat de llums i nadales ètniques, amb descomptes de fins al 50%, que en això els comerços legals els passen la ma per la cara, i no sembla just.

¿I que em diuen de preveure el dilluns de Pasqua de Resurrecció, per exemple, que és dia d’alegria desbordada, un dia de portes obertes dels narcopisos, amb tasts de franc del gènere per als majors de divuit anys?

Són idees senzilles perquè hi ha molts esdeveniments possibles, només és qüestió d’imaginació i voluntat, com la setmana del patinet elèctric, en què es prohibeixi la circulació de vehicles matriculats i que paguen impostos, per deixar el carrer expedit i sense semàfors perquè patinets, bicicletes i artefactes semblants circulin lliurement, sense condicions ni limitacions.

I això sense comptar les reivindicacions polítiques o socials clàssiques: la megamani de l’11 de Setembre, les escaramusses dels CDR, la permanència en peu de guerra dels jubilats, la marea blanca sanitària o, més modernament, els fans del pollastre que, dia rere dia, es van sentint més recolzats.

I si, per un casual, se celebrés cada u d’octubre un referèndum no pactat, amb l’actuació estel·lar i agosarada dels piolins, el parc temàtic de la conflictivitat aconseguiria l’excel·lència i l’èxit dels clients àvids d’emocions fortes i de conèixer el que és difícil de trobar en els països democràticament civilitzats.

Si tot això es regulés una mica (per això el meu suggeriment de la creació de l’Oficina Municipal de l’Enuig) i es vengués adequadament en els mercats turístics, Barcelona tornaria a ser a la pomada.

ULTRAVOX

El 1977, el segell Island Records (de Bob Marley a Justin Bieber, de Jethro Tull a Mariah Carey, de Roxy Music a Tom Waits, de JJCale a U2, entre centenars) va convocar a Amsterdam la premsa musical europea per donar a conèixer al grup Ultravox, una banda de new wave anglesa –els deixo en mans de wiquipèdia– sorgida el 1976 que amb el pas del temps va anar canviant d’estils musicals (glam rock, proto-punk, synth pop, new romantic i música industrial), fins la seva separació definitiva el 1996. El 2009, la clàssica alineació de la banda en la dècada de 1980, es va reunir per fer una gira pel Regne Unit i una altra per la resta d’Europa…. De 1976 a 1979, el líder de la banda era el cantant John Foxx, però no va tenir gran èxit comercial; de 1979 a 1988 seria reemplaçat pel també guitarrista Midge Ure, amb qui el grup va tenir èxits remarcables a Europa (entre aquests la cançó «Vienna»); el 1992, després d’una breu separació, el teclista i violinista Billy Currie va reformar la banda amb nous integrants, però sense tenir gran èxit, donant-la per acabada el 1996… La seva massiva popularitat a Europa, durant la dècada de 1980, la va portar a ser una de les bandes més influents de la música electrònica.

En realitat, no ens van convocar per convèncer-nos dels mèrits artístics d’Ultravox, sinó que l’objectiu de la companyia era llançar el supergrup (llavors anomenaven així a les bandes formades per membres més o menys coneguts provinents d’altres formacions) Rough Diamond, integrat per el cantant David Byron, després del seu acomiadament d’Uriah Heep, juntament amb l’ex guitarrista de Humble Pie, Clem Clempson, i l’ex baterista de Wings, Geoff Britton. El grup es va dissoldre poc després del seu debut. Tots els presents vam coincidir que eren molt dolents i no tenien interès ni possibilitats de futur, com així va ser. Per no desaprofitar la trobada, Island Recordns ens va regalar una propina compensatòria. I de les cendres fastiguejades de Rough Diamond, els comentaristes ens vam llançar a glorificar la modesta banda de John Foxx: Ultravox.

Mentre escric aquestes línies vaig escoltant la música dels setanta i vuitanta d’Ultravox, alhora que repasso vídeos i cròniques de la promocionada manifestació de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, un èxit sense precedents per uns i un fiasco, segons els altres, que no va respondre a les expectatives. És com quan els resultats electorals, que tots guanyen, és clar. Bé, excepció feta d’UPyD.

Però si els he explicat l’anècdota d’Ultravox i el seu protagonisme no previst a Amsterdam, no és només per la coincidència nominal entre Ultravox i els ultres de Vox, sinó perquè, de la mateixa manera que en aquella ocasió del 77, també la festa la pagaven PP i Ciutadans i Vox s’ha n’ha aprofitat perquè, no ho dubtin, aquesta és la seva setmana. Han estat els protagonistes de la fotografia que ha quedat de la performance patriòtica-casposa de Colón i seran els que més rendiment li trauran, a partir d’aquesta setmana, al judici contra els presos catalans. Probablement uns s’emportin una inaudita i injusta condemna, altres no sé com dormiran després de la venjativa defensa de l’honor patri que els ha tocat executar. No obstant això, Vox, sortirà mediàticament afavorit de cara a les eleccions espanyoles que s’acosten, brandant les essències amb el seu agraït cameo d’acusació popular (poca feina i molt protagonisme). De fet, el primer dia del judici, Abascal i els seus sequaços van ser els reis del mambo repartint declaracions a tort i a dret, acaparant l’atenció dels mitjans, deixant-se anar. Perquè mentre el PP s’esmicola i es converteix en aliment de Vox i un Ciudadanos, sense nord, lluita contra les seves contradiccions, Vox els contamina fins la medul·la i costarà molta renovació generacional –o sigui temps i canvi de cares– per convèncer Europa que la dreta espanyola ha deixat de ser ultra (vots per avui, descrèdit per demà). El que és evident és que en aquesta immersió cavernària estava tot previst, tot estudiat, perquè a partir de diumenge passat “en España empezara a amanecer”: la tornada de les banderes victorioses incloses la de la Guàrdia Civil i la de… els Terços de Flandes !, les proclames inflamades dels sequaços d’Inda, Maria Claver i Carlos Costa, i el concelebrant al costat de Susanna Griso d’Espejo Público, Albert Castillón, fotent-li llenya a Sánchez, que és de goma, en un impagable exercici de mainstream periodístic, l‘ademán impassible dels Casado, Rivera, Abascal, Maroto, Manuel Valls, Vargas Llosa, crec que Corcuera embolicat en la bandera que s’acabava de comprar, les restes d’UPyD, Mayor Oreja, María San Gil i el personal de la llar Social, Espanya 2000 i la Falange esperant per cel, terra i mar, que tornés a reir la primavera.

Però no ha estat així. Ni la primavera ha somrigut, ni a Espanya empieza a amanecer. Uns cinquanta mil dretans, segons la premsa internacional, manifestant-se en la plaça de Colón de Madrid, per deixar anar la ràbia contra Sánchez, desfogar-se amb alguna de les mentides a l’ús, exigir que Puigdemont vagi a presó i, sobretot, salvar Espanya, amb ser una concentració remarcable, no és, ni de lluny, el que uns esperaven i altres temien.

Que una cosa deu ser prestar el vot a Vox d’amagat i una altra retratar-se al seu costat.

¿Catalans o societat catalana?

Ahir, a Barakaldo, Pedro Sánchez va declarar que la majoria de la societat catalana no vol independitzar-se d’Espanya. I segurament té raó, encara que hi ha qui pensa el contrari. Però això no ho sabrem mai si no se li pregunta a la societat catalana. De fet, el que més s’aproxima a l’experiment de preguntar directament, va ser el que va succeir l’1 d’octubre de 2017, generalment conegut com el 1-O. Que no va ser legal, ni pactat, ni reconegut per cap organisme internacional, d’acord, però es va fer una pregunta directa i el resultat aclaparador a favor de la independència i la república no cal que els hi recordi.

El 2 de desembre de 2018, a Argentina, a preguntes d’un periodista local, Pedro Sánchez va fer una afirmació semblant: “No es veritat que els catalans se’n vulguin anar d’Espanya”. Afirmació semblant però no ben bé igual, perquè, strictu sensu, ¿son sinònims catalans i societat catalana? ¿Tots els que integren la societat catalana, els que estan empadronats a Catalunya, són o es consideren catalans? He fet la prova, ho he preguntat a gent que, encara que no va néixer aquí, hi porta molts anys vivint i m’he trobat amb tota mena de respostes. Des del no, jo no sóc català, sóc… i aquí citen la terra de naixement, fins el sí, encara que vaig néixer a…, em sento com un català més. I per entre mig molts matisos. I pel que fa als ciutadans nascuts aquí i amb una pila de cognoms catalans a l’esquena, l’abast del convenciment sobiranista també va del sí al no, no ens penséssim.

El que és segur és que un referèndum entre la societat catalana o entre els que són o es senten catalans –que consti que estic fent volar coloms, ¿què m’hauré fumat?– abocaria uns resultats ben diferents. La qual cosa no vol dir que en un dols dos casos sortís majoritàriament un sí independentista. Però no ho sabrem mai si no ho preguntem. D’aquí el plany per l’oportunitat perduda en no haver seguit la via canadenca o del Regne Unit

Però és que l’espanyol és un estat poruc i malfiat i la seva inseguretat gairebé malaltissa impedirà pels segles dels segles qualsevol consulta sobre el tema. I si els “processistes” no toquen de peus a terra, les seves estratègies escarransides els portaran, dia rere dia, a donar cops de cap contra la paret. Eternament. Dolorosament. I els tres genets de l’apocalipsi van afilant la daga.

Ego te adsolvo…

L’Església Catòlica Apostòlica i Romana, la de la Santa Seu, la del Concordat, la de la Inquisició i els Torquemada, la de Càritas Diocesana, la de la crema de bruixes i heretges, la de les rebudes papals multitudinàries, està passant per moments delicats a causa de la fornicació i la concupiscència. De la calentor testicular, vaja. De passar-se el sisè manament, aquest en el què tant insistien i amb el que tant ens estigmatitzaven quan anàvem a col·legis de religiosos, pel folre.
Està clar que l’escalfament global del planeta afecta també els funcionaris de l’Església i, tanmateix, fins i tot el Papa ha reconegut aquests dies el que ja sabíem per la literatura, el boca orella i el cinema: que els sacerdots i els bisbes s’han beneficiat i es beneficien novícies i monges per donar-li alegries al cos: “No és una cosa que ho facin tots –ha declarat Santedat, aclaparada–, però hi ha sacerdots i bisbes que ho van fer, i encara ho fan”
El reconeixement de la lascívia entre el personal amb sotana i hàbit, amb tonsura i toca, arriba en un moment especialment delicat pel que fa al negoci de la fe catòlica. Perquè l’escàndol de la pederàstia és ja imparable, malgrat les mil excuses de mal pagador que ens han anat deixant anar per eludir responsabilitats: que molts dels tocadors de nens i nenes han mort, que, passat el temps, els presumptes delictes han prescrit o que, en el millor dels casos, els pervertidors de nens han estat traslladats de diòcesis o de convent (on segurament han trobat renovada carn fresca al seu viciosa disposició). La pederàstia, continuada i protegida, en el si de l’Església Catòlica, és un crim de tan gran magnitud, que el seu apaivagament només s’explica pel pes que té la institució religiosa en la política mundial., Per aquesta insensatesa legislativa –i interessada– de prescripció del delicte, i per aquesta barreja de trauma, vergonya i por que els miserables pedòfils ensotanats han aconseguit infondre en la ment trastocada de les víctimes. La pederàstia que ha descosit les costures de l’organització eclesial, és un crim de lesa humanitat de tal magnitud que tan sols la denúncia als tribunals civils hagués salvat el Vaticà de la manifesta complicitat de la qual ha format part. Però ara ja és tard. Es digui Joan Pau II, Benet XVII, Francisco a seques, o com sigui que es digui el pontífex en qüestió, han estat còmplices de la ignomínia. I només un judici seriós dels tribunals internacionals podria restituir la dignitat a una organització de comportament mafiós on ha imperat la llei del silenci i la complicitat.
D’aquesta desgavell criminal no se’n salva ni Déu –literalment, que segons ells, Déu va fundar la seva Església– perquè, a part del cas recent del capellà de Constantí, de la condemna al professor dels Maristes de Sants i del sobreseïment per prescripció d’altres tretze, de la investigació iniciada pels jesuïtes del país, el càncer ha arribat al cor de la Catalunya cristiana, al mateix Monestir de Montserrat on presumptament un monjo mort –mort ara, no llavors, que llavors sembla que era viu i molt viu– practicava la lascívia amb jovencells, mentre sonava el Virolai. I. segons declara la víctima, els dos últims abats van fer la vista grossa.
De tota manera, malgrat la gravetat dels fets, no crec que hagin de preocupar-se els dos mil tres-cents milions de catòlics que hi ha al món segons el cens baptismal. L’Església de Roma, sota la divina inspiració, ha trobat solucions a les diverses variants de la luxúria que la corroeix. Verbigràcia: en el cas dels capellans i bisbes fornicadors, en lloc d’eliminar el vot antinatural del celibat, que resoldria aquest problema, ha optat per tancar algunes congregacions femenines amb sospita de libidinoses –vaja, semblantment al tancament del Riviera de Castelldefels, com si diguéssim, i qui dia passa any empeny– i apartar del seu lloc alguns religiosos. En l’afer dels pederastes el millor ha estat canviar-los de parròquia. I sempre, sempre, el catolicisme té una solució definitiva per perdonar el pecador. Hom es confessa, fa un propòsit d’esmena, o sigui que assegura que no tornarà a passar, compleix una penitència simbòlica (res de donar-se cops de fuet o caminar descalç amb una creu a coll) i escolta la veu de dins del confessionari com li diu ego et adsolvo, i aquí pau i després glòria. És clar que la setmana passada va dimitir un membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe acusat per una ex monja d’haver intentat besar-la durant una confessió. Mira per on! És que quan els cèlibes van calents, ni el confessionari és un lloc segur.

 

QUE DIFÍCIL ÉS SER UN PROGRE COM DÉU MANA

D’entrada, les meves disculpes per l’ús d’una paraula tan envellida com “progre“, abans de submergir-me en el mullader d’aquesta setmana. Hom ja té una edat i porta gravats a foc conceptes que tenien validesa i significat en la meva joventut i que avui confonen o resulten poc aclaridors. Entenc que a la modernitat que ens envaeix, o fins i tot a la postmodernitat, la paraula en qüestió –i, de passada, el significat que va tenir en temps passats– resulta obsoleta i, per tant, prescindible, però, per edat i situació personal, em puc permetre aquesta llicència i totes les que em vinguin de gust, ho sento. En aquest sentit sóc un privilegiat.

Aquest preàmbul vol servir per explicar la dificultat de ser o sentir-se progressista i obrar en conseqüència, davant dels reptes ocorreguts aquests dies. Perquè ara resulta que ser progre –segons entenc que es desprèn d’opinions escrites per columnistes amb els quals sovint coincideixo–, és ser un acèrrim defensor dels taxistes i la seva vaga i aplaudir amb les orelles les mesures que en defensa seva prendrà l’equip Colau, després que la Generalitat hagi posat la catifa perquè les prengui, i denigrar la presència dels Cabify i els Uber a les nostres ciutats principals. O sigui que se suposa que els VTC són els opressors i els taxistes els oprimits. Tot i la violència que han desplegat grups de taxistes, grups minoritaris, per descomptat, contra els cotxes, els conductors i els usuaris de la seva odiada competència. Tot i el bloqueig total de la Gran Via de Barcelona durant dies i el reincident xantatge anual a propòsit del Mobile World Congress de Barcelona. Tot i les quatre mil famílies dels conductors assalariats que patiran la supressió del lloc de treball després de la victòria del gremi del taxi. Tot i afavorir un monopoli que, trigarà més o menys, però que algun dia acabarà, perquè el món no va en aquesta direcció. Tot i la maliciosa declaració de Tito Álvarez, un dels portaveus dels taxistes en vaga, demagógica i homófoba, dit sigui de passada, sobre Grande-Marlaska: “Com pot ser que un ministre d’esquerres, i segons ha declarat, gai , mani a la policia a reprimir al poble? Manen a uns treballadors a reprimir altres treballadors”.

Anem amb la segona. La que, a propòsit del que està passant a Veneçuela, estableix que ser progre és defensar Maduro i el seu règim davant de la –¿bananera?– autoproclamació presidencial de l’opositor i president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó. Tot i la repressió exercida contra els seus opositors. Malgrat la seva dictadura bolivariana i la seva gestió que ha enfonsat l’economia del país. Tot i que fa quatre dies ningú amb dos dits de front defensava o justificava  Maduro. En aquest cas, s’entén el cor dividit del sofert progre en tant que Trump i Bolsonaro han estat els primers a reconèixer l’autoproclamació. Sí, un dilema. Encara hi ha gent que fa molts anys vestia de pana, com Alfonso Guerra que, aprofitant la circumstància, s’ha apuntat a l’embolica que fa fort del moment: “Veneçuela està patint una dictadura, a més incompetent, perquè de vegades les dictadures liquiden la llibertat dels pobles, però, si més no, tenen eficàcia en el terreny econòmic… Això és una dictadura que no serveix per a res… Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l’economia no va caure i en un altre sí que ha caigut. No voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics de l’un o són amics de l’ altre… s’ha creat la idea que amb l’estrella roja tot és bo i amb la creu tot és dolent i això no és així“.

I anem amb la tercera. Perquè resulta que ser progre és cagar-se amb la Guàrdia Urbana de Barcelona perquè un dels seus agents va matar un gos d’un rodamón que, segons la versió de l’agent, el va atacar i el va mossegar en una mà. PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) ha posat en marxa una campanya de denúncia contra l’Ajuntament secundat per la CUP. Al mateix temps s’ha desencadenat una onada de missatges anònims d’amenaces, de mort fins i tot, contra l’agent. De la mateixa manera que la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos, hi ha més dol i més rebombori mediàtic per la mort de Sota –així es deia l’animal–, que pels atacs, alguns mortals, a persones per part de gossos sense lligar. Cal sentir les queixes dels ciclistes de muntanya o dels que fan fúting pel bosc quan es creuen amb un gos que el seu amo ha deixat anar de la corretja perquè corri una estona en llibertat. Que no fa res, que és inofensiu, que només té ganes de jugar. Potser et llepi una mica, però és molt afectuós…

I podríem anar per unes quantes més que reflectissin la dificultat de ser progre en la vida moderna sense que se’t caigui la cara de vergonya.