QUE DIFÍCIL ÉS SER UN PROGRE COM DÉU MANA

D’entrada, les meves disculpes per l’ús d’una paraula tan envellida com “progre“, abans de submergir-me en el mullader d’aquesta setmana. Hom ja té una edat i porta gravats a foc conceptes que tenien validesa i significat en la meva joventut i que avui confonen o resulten poc aclaridors. Entenc que a la modernitat que ens envaeix, o fins i tot a la postmodernitat, la paraula en qüestió –i, de passada, el significat que va tenir en temps passats– resulta obsoleta i, per tant, prescindible, però, per edat i situació personal, em puc permetre aquesta llicència i totes les que em vinguin de gust, ho sento. En aquest sentit sóc un privilegiat.

Aquest preàmbul vol servir per explicar la dificultat de ser o sentir-se progressista i obrar en conseqüència, davant dels reptes ocorreguts aquests dies. Perquè ara resulta que ser progre –segons entenc que es desprèn d’opinions escrites per columnistes amb els quals sovint coincideixo–, és ser un acèrrim defensor dels taxistes i la seva vaga i aplaudir amb les orelles les mesures que en defensa seva prendrà l’equip Colau, després que la Generalitat hagi posat la catifa perquè les prengui, i denigrar la presència dels Cabify i els Uber a les nostres ciutats principals. O sigui que se suposa que els VTC són els opressors i els taxistes els oprimits. Tot i la violència que han desplegat grups de taxistes, grups minoritaris, per descomptat, contra els cotxes, els conductors i els usuaris de la seva odiada competència. Tot i el bloqueig total de la Gran Via de Barcelona durant dies i el reincident xantatge anual a propòsit del Mobile World Congress de Barcelona. Tot i les quatre mil famílies dels conductors assalariats que patiran la supressió del lloc de treball després de la victòria del gremi del taxi. Tot i afavorir un monopoli que, trigarà més o menys, però que algun dia acabarà, perquè el món no va en aquesta direcció. Tot i la maliciosa declaració de Tito Álvarez, un dels portaveus dels taxistes en vaga, demagógica i homófoba, dit sigui de passada, sobre Grande-Marlaska: “Com pot ser que un ministre d’esquerres, i segons ha declarat, gai , mani a la policia a reprimir al poble? Manen a uns treballadors a reprimir altres treballadors”.

Anem amb la segona. La que, a propòsit del que està passant a Veneçuela, estableix que ser progre és defensar Maduro i el seu règim davant de la –¿bananera?– autoproclamació presidencial de l’opositor i president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó. Tot i la repressió exercida contra els seus opositors. Malgrat la seva dictadura bolivariana i la seva gestió que ha enfonsat l’economia del país. Tot i que fa quatre dies ningú amb dos dits de front defensava o justificava  Maduro. En aquest cas, s’entén el cor dividit del sofert progre en tant que Trump i Bolsonaro han estat els primers a reconèixer l’autoproclamació. Sí, un dilema. Encara hi ha gent que fa molts anys vestia de pana, com Alfonso Guerra que, aprofitant la circumstància, s’ha apuntat a l’embolica que fa fort del moment: “Veneçuela està patint una dictadura, a més incompetent, perquè de vegades les dictadures liquiden la llibertat dels pobles, però, si més no, tenen eficàcia en el terreny econòmic… Això és una dictadura que no serveix per a res… Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l’economia no va caure i en un altre sí que ha caigut. No voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics de l’un o són amics de l’ altre… s’ha creat la idea que amb l’estrella roja tot és bo i amb la creu tot és dolent i això no és així“.

I anem amb la tercera. Perquè resulta que ser progre és cagar-se amb la Guàrdia Urbana de Barcelona perquè un dels seus agents va matar un gos d’un rodamón que, segons la versió de l’agent, el va atacar i el va mossegar en una mà. PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) ha posat en marxa una campanya de denúncia contra l’Ajuntament secundat per la CUP. Al mateix temps s’ha desencadenat una onada de missatges anònims d’amenaces, de mort fins i tot, contra l’agent. De la mateixa manera que la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos, hi ha més dol i més rebombori mediàtic per la mort de Sota –així es deia l’animal–, que pels atacs, alguns mortals, a persones per part de gossos sense lligar. Cal sentir les queixes dels ciclistes de muntanya o dels que fan fúting pel bosc quan es creuen amb un gos que el seu amo ha deixat anar de la corretja perquè corri una estona en llibertat. Que no fa res, que és inofensiu, que només té ganes de jugar. Potser et llepi una mica, però és molt afectuós…

I podríem anar per unes quantes més que reflectissin la dificultat de ser progre en la vida moderna sense que se’t caigui la cara de vergonya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: