La ciutat dels conflictes

Ara que, passats quatre anys, ja hem aconseguit deixar la Ciutat dels prodigis feta un desastre, fumigar-li l’aura que un cop va aconseguir, mitigar l’èxit turístic, cabrejar als comerciants amb la competència il·legal, envilir els antics barris xungos que per uns anys ho van ser menys, okupar desaforadament, encarir l’habitatge fins a preus impossibles de pagar pel ciutadà mitjà i acollir amb naturalitat i sense escarafalls la conflictivitat política i laboral que emergeix cada dos per tres, potser ha arribat el moment de girar 180 graus i fer dels defectes virtuts redemptores.

Després d’observar la vaga rotunda del taxi que va sacsejar la ciutat i va acabar amb la competència fins a aconseguir que no aixequi cap mai més (una gran victòria dels taxistes que no ha convençut els amants de la llibertat d’elecció i ha deixat molt mal gust de boca entre la ciutadania en general), després de comptabilitzar un cop mes centenars de milers de participants en l’enèsima reivindicació de la llibertat per als presos polítics sobiranistes o de, l’endemà, vibrar amb una manifestació dels amos de gossos de companyia contra les limitacions que els imposa l’autoritat (el meu millor amic no pot entrar al parc, deia una de les pancartes, i es referia al seu gos), o esquivar bicicletes, patinets i altres invents de mobilitat unipersonal que et transporten –i mai millor dit– a l’estat suprem del lliure albir, crec que ha arribat el moment de reconèixer que la nostra és una ciutat desbordant de conflictes, de reivindicacions, de descontents, de manifestacions i d’arbitrarietats.

Vist des de la perspectiva de l’home del carrer, l’actual ciutat dels conflictes (antiga ciutat dels prodigis), és un absolut desastre. Un conglomerat de gent on impera la llei de la jungla. Però sent això realment pervers i delirantment nociu per a la convivència pacífica i l’enteniment, vist des d’una perspectiva constructiva és una oportunitat per afegir al·licients al fenomen turístic. Que entre els milions de transeünts de la globalització, també es troben fervorosos afeccionats a les emocions fortes.

Per descomptat, si l’actual govern municipal prossegueix en el seu lloc després de les pròximes eleccions, si el Govern de la Generalitat continua suspenent en estratègia política i claredat de decisions i si, per arrodonir el fandango, el 28 d’abril el tri-ultra-partit s’alça amb la victòria, la ciutat dels conflictes pot començar, de debò, a planificar-los i, en lloc d’avergonyir-se i camuflar-los, que al final tot se sap, és millor obrir una oficina, presidida, no sé …, per Jordi Williams Carnes, que crec que fa un any que no presideix res, i establir un calendari on el visitant –o fins i tot el conciutadà– sàpiga que en la setmana del Mobile es garantirà una vaga salvatge de taxis amb ocupació del passeig de Gràcia i de la Gran Via, i que el gremi convidarà a una ració de paella a qui s’acosti a la confluència de les dues avingudes com a detall de bona voluntat,

També es podria organitzar una Setmana Fantàstica del Top Manta al llindar de les vendes nadalenques, per tot el recinte del port, inundat de llums i nadales ètniques, amb descomptes de fins al 50%, que en això els comerços legals els passen la ma per la cara, i no sembla just.

¿I que em diuen de preveure el dilluns de Pasqua de Resurrecció, per exemple, que és dia d’alegria desbordada, un dia de portes obertes dels narcopisos, amb tasts de franc del gènere per als majors de divuit anys?

Són idees senzilles perquè hi ha molts esdeveniments possibles, només és qüestió d’imaginació i voluntat, com la setmana del patinet elèctric, en què es prohibeixi la circulació de vehicles matriculats i que paguen impostos, per deixar el carrer expedit i sense semàfors perquè patinets, bicicletes i artefactes semblants circulin lliurement, sense condicions ni limitacions.

I això sense comptar les reivindicacions polítiques o socials clàssiques: la megamani de l’11 de Setembre, les escaramusses dels CDR, la permanència en peu de guerra dels jubilats, la marea blanca sanitària o, més modernament, els fans del pollastre que, dia rere dia, es van sentint més recolzats.

I si, per un casual, se celebrés cada u d’octubre un referèndum no pactat, amb l’actuació estel·lar i agosarada dels piolins, el parc temàtic de la conflictivitat aconseguiria l’excel·lència i l’èxit dels clients àvids d’emocions fortes i de conèixer el que és difícil de trobar en els països democràticament civilitzats.

Si tot això es regulés una mica (per això el meu suggeriment de la creació de l’Oficina Municipal de l’Enuig) i es vengués adequadament en els mercats turístics, Barcelona tornaria a ser a la pomada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: