Monthly Archives: Març 2019

Guapo!

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 29 de marzo de 2019)

Estic segur que el jutge Marchena s’agrada. No és un retret, tot el contrari. És una constatació. O una suposició basada en un munt d’indicis i evidències. Es diu dels toreros a manera d’afalac lloador: va estar tan bé davant el toro que es va notar clarament que s’agradava. Passa molt en les professions de cara al públic. No em refereixo a les caixeres de Mercadona o els dependents de Massimo Dutti- Em refereixo, en línies generals, als actors, futbolistes (i jugadors d’esports de masses en general), advocats i fiscals de categoria, polítics i governants, presentadors de televisió… la conec bé aquesta sensació perquè, permetin-me la immodèstia, jo també, una vegada…, o potser dues, em vaig agradar. Anava vestit amb peces d’Antonio Miró que m’esqueien com un guant, tenia el guió molt interioritzat, estava àgil i brillant en les contra preguntes, em veien nou milions d’espectadors a La Primera i, mirin, a mesura que el programa avançava, jo me n’anava creixent més i més i vaig acabar amb l’autoestima a dalt de tot. Redéu, quina nit la d’aquell dia!

El jutge Marchena s’està cisellant una personalitat pública, en viu i en directe, que l’ha convertit en una celebritat. Cada dia, excepte divendres dissabte i diumenge, ordena i mana, reparteix el joc amb autoritat i senyoriu, talla el bacallà amb una enorme prestància davant milions d’espanyols a través de la televisió. Bé, en tot cas centenars de milers de catalans, que crec que per les cadenes espanyoles no s’emet el judici del segle perquè, als espanyols en general, es la porta fluixa i, com passa amb alguns moviments previsibles de les cotitzacions en borsa , ja han donat per descomptada la sentència i, definitivament, han passat pàgina.

Com a president del Tribunal Suprem en acció, li ha estat encomanada la sacrosanta missió de salvar Espanya i, de passada, escarmentar aquesta colla de colpistes, rebels, sediciosos, malversadors, desobedients, independentistes i, per més inri, fins i tot catalans. Horror. I amb la dificultat afegida d’haver de donar la impressió d’impartir justícia i aparentar equanimitat. No és fàcil, no s’ho pensin pas, l’encàrrec. I té molt de mèrit mantenir el tipus dia rere dia, incansable, ordenant, manant, reprovant, renyant, convertint-se en reformulador de preguntes quan observa que algun dels acusadors, se’ls en va la pinça i es fan un embolic. És realment complicat. I, a sobre, ha de saltar-se a la torera aquesta obvietat, cent mil vegades repetida, que una imatge val més que mil paraules. Quina ximpleria, ha de fer veure que pensa pel que fa a això. Una imatge més que mil paraules…, quina bajanada, no et fot? Amb el que es gaudeix en els tribunals amb les paraules. Munts de paraules, milions de paraules. Dies, setmanes i mesos de repetitiva i aclaparadora xerrameca que es podria evitar projectant un vídeo complet dels fets, després de recordar-li, un cop més, al testimoni en qüestió, que està sota jurament o promesa i que el perjuri és una cosa molt lletja, pecat mortal com qui diu, i que comporta penitència, però no de tres avemaries i un parenostre, no, sinó de presó, escolti, de presó. Molt em temo jo que en aquestes sessions ha perjurat fins al Tato, que diria l’amic Mariano, però si es substituís una imatge dels fets per cada mil paraules, s’escurçaria la vista, s’alleujaria el patiment dels presos-polítics-presos i el jutge Marchena tindria moltíssimes menys ocasions de agradar-se i de convertir-se en celebritat. Ah, i els soferts guàrdies civils que s’acolloniren davant de les mirades inquietants dels manifestants als que anaven a esbatussar , s’haguessin estalviat un bon nombre de vacil·lacions davant de les preguntes de la defensa, que és molt dur haver de donar-ho, com sigui i el que sigui, tot per la pàtria. Del seu inquietant testimoniatge es dedueix que Déu es va oblidar d’un manament a la famosa escena amb Moisès: l’onzè, no miraràs.

Però tornant a on érem, em reitero en què el jutge Marchena s’agrada. Cal reconèixer-ho: està sembrat. Veure’l i escoltar-lo des de l’estrada, convertit en el puto amo de la litúrgia legislativa, és un espectacle que no té preu. Entenc que s’agradi. Jo mateix, si no fos com sóc i visqués a Madrid i pensés en espanyol recalcitrant, sortiria al carrer d’una revolada i quan passés li llançaria clavells d’un vermell encès i li cridaria completament  embogit: ¡Guapo, més que guapo!

Etiquetat , ,

QUÍTATE TU PA’PONERME YO

En 1973, al MIDEM de Cannes, la cita europea més important del negoci discogràfic de l’època, em vaig acostar, gairebé per casualitat, a l’estand de la companyia Fania Records, l’existència de la qual ignorava. Aquell dia vaig conèixer al músic Johnny Pacheco i al promotor Ralph Mercado, impulsors del segell. Em van explicar que produïen música llatina des de Nova York, que la etiquetaven amb el nom comercial de salsa, que no corresponia a cap ritme concret però que, segons Pacheco, era una fusió d’un 80% de sons cubans i un 20% de porto-riquenys. Vam compartir la tarda –després d’explicar-los-hi d’on venia i a què em dedicava–, em van projectar el documental que havien produït l’any anterior, titulat “Nuestra cosa latina” o “Our Latin Thing“, un llargmetratge que retratava la vida llatina de Nova Yotk i el nexe d’unió era un concert de salsa a la macro discoteca Cheetah on, entre molts d’altres, actuaven Willie Colon, Roberto Roena, Ray Barreto, Ismael Miranda, Pete “El Conde” Rodríguez, José Feliciano, Adalberto Santiago, Bobby Cruz i Héctor Lavoe, els noms mítics d’aquesta història, exercint de director d’orquestra Johnny Pacheco.

Vaig sortir de l’estand de la Fania carregat de vinils i quant vaig arribar a Barcelona vam compartir un tip de salsa al programa radiofònic “Trotadiscos” que fèiem a la SER amb Constantino Romero i Rafael Turia. No sé si vam ser els pioners, però sí dels primers a introduir la salsa al país. Jo, que sempre havia gaudit amb la música llatina, estava exultant. Molts anys després vaig aconseguir gravar un assaig de les anomenades Estrellas de Fania, per a Musical Express, al seu estudi de Nova York. I passats els anys, mantenint el meu etern idili amb la salsa, vaig comptar en els meus programes amb actuacions en directe de Ray Barretto, Celia Cruz o Tito Puente i d’altres, en repetides ocasions.

M’ha vingut aquesta batalleta a la memòria, vostès em perdonaran, a propòsit del remasteritzat líder del Partit Popular Pablo Casado quan he llegit que li ha demanat al seu excompany de partit i ara líder de Vox, Santiago Abascal, que no presenti candidats a les circumscripcions petites perquè si divideixen els vots del postfranquisme i la dreta cavernària i se’ls reparteixen, el PSOE s’endurà el diputat en disputa. I llavors ha estat quan m’ha vingut el record de la salsa i d’aquelles Estrellas de Fania de qui els parlava, concretament d’una cançó que en els setanta va fer molt famosa Héctor Lavoe:

Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).
Para que bailen los pollos
pa`que gosen, si señor,                                                                                              no me importa lo que digan
porque yo soy tiburón.
Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).

Abascal li ha dit que no. Que en tot cas retiri Casado el seu candidat d’aquelles comunitats, com Ceuta, per exemple, en què les enquestes donen a Vox millors resultats que al PP. Des del punt de vista d’estratègia política, entenc Casado. El seu PP i Vox formen, com ànimes bessones, una unitat de destí en l’universal, se senten il·luminats pel mateix guia espiritual, Aznar, i, si fa o no fa, estan per idèntica feina. Però el tauró Casado pot brandar la supremacia de ser un partit de llarga trajectòria davant de Vox, que, tot i les expectatives, és encara un partit extraparlamentari. Com deia el ja desaparegut i famós manager d’artistes (Serrat, Juan & Junior, Dúo Dinámico, Antonio Amaya) José María Lasso de la Vega: entre bomberos no nos pisemos la manguera.

No obstant això, en el tràfec del nomenament de candidats per a les eleccions d’abril, amb el condiment picant d’alguns transfuguismes de categoria i fitxatges que fan estremir les carns del Madrid polític i sandunguero, el tauró Casado és qui millor ha après i practicat el Quítate tu pa’ponerme yo. A la circumscripció de Barcelona, ​​per exemple, la seva intromissió ha estat espectacular, sembrant l’estupor i l’angoixa entre els dirigents i militants catalans que, encara que pocs i gradualment en disminució, s’han sentit menyspreats quan se’ls ha imposat en la capçalera de la llista a la Marquesa de Casa Fuerte, que es vanta de no tenir ni puta idea de català i que la DUI –vista i no vista– és més greu que el 23 F. Catalanofòbica –durant 17 anys va estar casada amb un ric català de la família Güell–, Cayetana Álvarez de Toledo, de pare francès i mare argentina, es va fer espanyola, però que molt espanyola, el 2008. Repassant algun dels seus articles, que traspuen ironia i mala llet, hom intueix que a l’aristòcrata multinacional li va la marxa i promet dies de fúria a les Corts i a la xarxa. Una troballa made in FAES.

En els partits ja passen aquestes coses, el barceloní Girauta es presenta per Toledo i Álvarez de Toledo es presenta per Barcelona.

INÉS TORNA A CASA (ABANS DE NADAL)

Vaig conèixer Inés Arrimadas a través de Daniel Domenjó, quan aquest conduïa a BTV un bon programa nocturn de debat que vam titular “La Rambla” i Inés era una de les opinólogues més destacades (tertulianes, polemistes, escullin la definició que més els agradi, o, sinó, politòlogues que és el neologisme que més es porta) per la seva capacitat per a la diatriba i la confrontació dialèctica (ah, aquells temps!). De tant en tant jo baixava al plató per saludar els convidats (tertulians, opinòlegs, etc., ja saben) i la informació que era de Jerez i la seva desimboltura en la polèmica, a més de parlar un català prou correcte per als temps que corren, van atreure la meva atenció.

-I fa molt temps que a Catalunya? –li vaig preguntar.

-Dos anys.

-Et felicito pel teu català.

No conec molta gent que s’hagi integrat en el llenguatge en tan poc temps, sobretot amb la fluïdesa que mostrava, al contrari, conec molta gent que porta cinquanta anys o més a Catalunya a qui mai he sentit ni sentiré dir ni tan sols “bon dia”, com a molt un “ascolta, tu“, en pla burleta. És el que hi ha.

L’ascensió d’Inés Arrimadas, en un partit on només eren coneguts alguns dels mentors (Boadella, De Carreras, Espada o De Azúa) i el seu líder Rivera i el dinamiter Jordi Cañas, va ser meteòrica. Tenia tots els atributs per captivar al personal de la seva corda, a saber: juventud, belleza y lozanía. El 2011 es va fer militant de Ciudadanos, el 2015 ja era la líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i al desembre de 2017, després de les eleccions convocades per Rajoy sota el règim de l’article 155, es va convertir en la probable nova presidenta de la Generalitat, en guanyar-les, però la suma de diputats independentistes hi va impedir.

Inés Arrimades podia haver estat la primera presidenta de Catalunya, tot i el seu discurs polític anticatalanista. Tot i fer bandera de la seva condició de jerezana i dels seus ancestres salmantins. Tot i mantenir pulcrament espanyols els baixos dels seus pantalons que mai es van impregnar de fang català. Tot i ser pionera, seguint el traçat del seu cap Rivera, en la introducció “sacrílega” de l’espanyol al Parlament, fet que els representants del Partit Popular no ho havien intentat mai fins que Ciudadanos va obrir la bretxa (aquí no compta, per insòlit , anecdòtic i marcià, la legislatura que va acollir dos representants del Partido Andalucista que sempre van parlar en el seu idioma i amb el seu accent, que d’això es tractava).

Amb tot i amb això, Arrimadas s’acomiadarà d’aquesta Catalunya que tan poca empremta li ha deixat, per, malgrat presentar-se com a número u per la circumscripció de Barcelona en les generals del 28 d’abril, tornar a Espanya i instal·lar-se a Madrid. Albert Rivera ha volgut assegurar vots en una Barcelona que sense la notorietat de la gairebé presidenta de la Generalitat li podia donar una sorpresa. D’altra banda, he llegit que Arrimadas torna al seu hàbitat natural perquè el seu marit, Xavier Cima, que va abandonar el sobiranisme de CiU el 2016, amb qui va ser diputat, per abraçar la seva dona Agnès, s’ha instal·lat professionalment a Madrid.

És un retorn natural. És un torna a casa, torn,a per Nadal, encara que en aquest cas el retorn nadalenc s’hagi avançat uns mesos. Malgrat la seva intel·ligència, perspicàcia i habilitat, tot i el seu matrimoni amb un ex convergent, Inés Arrimadas mai ha entès Catalunya. Ha passat per aquí com cavalcant sobre una estora màgica. És clar que també ha coincidit amb els temps més crispats que ella ha ajudat a arrelar (però no només ella i els seus coreligionaris, certament, que la culpa en major o menor grau, va per barris).

Arrimadas se’n va per no tornar, i, encara que hagi deixat llavor ideològica, Catalunya, políticament, sense Inés Arrimadas no serà el mateix. Em fa l’efecte que un nombre milionari de catalans s’hauran tret un pes de sobre. Perquè, tot i que la continui estigmatitzant des de les Cortes -que això és gratis i dóna molts dividends a l’Espanya profunda i uniformada, que sembla ser majoritària, no és el mateix tenir l’enemic a casa que a cinc-cents quilòmetres en línia recta.

Rivera també s’ha instal·lat a Madrid i, per completar la hègira, Girauta se’ns ha fet toledà. Doncs res, a gaudir-lo amb salut, o bon vent i barca nova depen de com es miri.

La segona mort de Pau Pi

Des que el 1975 li vaig sentir cantar a Raimon “Jo vinc d’un silenci”, el seu vers “qui perd a els orígens per la identitat” es va instal·lar en el meu cervell com a norma d’obligat compliment. Aquestes coses solen passar. Caces una idea al vol i t’hi sents tan identificat que amb el tarannà dels anys no saps exactament si allò et va influir de per vida o, simplement, allò era la constatació del que hom ja pensava.

El cas és que, potser a l’ombra d’aquest concepte, se m’han impregnat de nostàlgia molts dels treballs que he realitzat, bé en articles o llibres, bé en programes de televisió. En alguns casos com subtil pinzellada, en altres dedicant a la història i la circumstància viscuda en primera persona una sèrie de programes que vaig presentar, a principis de segle, sota el serratià nom de “Temps era temps”, que un director de programes ebri de modernitat mal païda i un director inepte, van liquidar sense haver entès res.

I en aquesta particular crònica sentimental, la ràdio, la meva primera finestra al món des de ben petit, l’única en aquells anys, m’ha deixat una empremta immarcescible. A casa eren de Ràdio Barcelona, ​​EAJ-1, no de Ràdio Nacional, i jo vivia el meu somni escoltant “Taxy Key”, “La comarca nos visita”, les al·locucions del pare Mas de Xaxàs, “Carrusel deportivo”, “Diego Valor”,”Consultorio para la mujer a cargo de Elena Francis” i, molt especialment, “Pau Pi”, un personatge infantil, entremaliat i trapella, creat pel locutor gironí Enric Casademont qui, en companyia de Pilar Montero, oficiava setmanalment la campanya benèfica pro cama del tuberculoso pobre (llenguatge de l’època; beneficència pura i dura). Pau Pi va esdevenir un mite i no sé encara avui, però fins no fa gaire, al vestíbul de l’emissora del carrer Casp, 6, hi havia instal·lada la figura d’un bou de fusta, de mida gairebé natural, amb una obertura al llom on encara la gent dipositava la seva almoina. Li deien el Bou d’en Pau Pi i, en el fons, era una simbiosi entre Pau Pi i el Patufet que acabava a la panxa del bou, ja que en el conte fet disc, la veu de Pau Pi, és a dir, la de Casademont, interpretava al Patufet.

Jo era una nano seguidor acèrrim de Pau Pi, em demanava els seus almanacs (tebeos) i esperava l’emissió setmanal amb l’ansietat amb què els frikis de Big Band Theory esperen un nou capítol de Dr.Who o Star Trek, i la meva fidelitat va ser premiada generosament pels déus, veuran.

En el meu col·legi dels Maristes de Sants ens van regalar. un vespre, per a tot l’alumnat, un espectacle de varietés infantils: pallassos, il·lusionistes, un cowboy que feia filigranes amb el llaç i –no m’ho podia creure-–l’actuació d’Enrique Casademont i Pau Pi. Allí hi era jo, a les primeres files, flipant amb la promesa de veure aquella veu mítica convertida en personatge tangible, a pocs metres.

A l’escenari buit hi van instal·lar dues cadires, una d’elles coberta amb un espès vel. Es va encendre el focus i va aparèixer Enrique Casademont que, després de saludar, va aixecar el vel i descobrí el nostre anhelat Pau Pi, un ninot de ventríloc que va asseure als seus genolls, amb la seva mà dreta incrustada a l’esquena per moure-li el cap, els ulls i la boca, com feien tots els ventrílocs de l’època. El bolo consistia en un sketch, dels que estàvem habituats a escoltar a la ràdio, en què Pau Pi i el seu creador acabaven discutint cada vegada amb més animositat fins que Casademont, fart de la insolència del nen de cartró pedra, el deixava sol, assegut a la cadira, i abandonava l’escenari. Després de la tensió dialèctica, arribava la pausa dramàtica i el càstig de la solitud. I llavors es va produir el miracle que va sacsejar la meva innocència infantil i que mai he oblidat. Al ninot abandonat, inert, quiet, li va començar a caure una llàgrima. No podia ser, em deia jo en la meva innocència. El plor augmentava i llavors Pau Pi cobrava vida: es baixava de la cadira i caminant lentament desapareixia de l’escenari. Per a mi era un miracle, per Martí Galindo era un bolo més en el seu treball com a Pau Pi.

Van passar molts, molts anys, i un dia li vaig comentar al marcià Galindo la inesborrable impressió que em va causar la seva actuació quan jo deuria tenir vuit o nou anys, crec recordar. Em va explicar el truc de la llàgrima a força de mirar fixament i sense parpellejar el focus que l’il·luminava i, sorprès que jo em recordés amb tant detall del miracle de la conversió del ninot de cartró en nen de carn i ossos, em va referir a algunes anècdotes d’aquells bolos amb l’Enric Casademont.

Casademont va morir el 1975 i amb ell va morir Pau Pi, el nen més popular de la ràdio dels anys cinquanta, la gosadia del qual, que li va costar més d’un disgust al seu creador, va ser colar el català entre les línies de la seva intervenció setmanal. El Pau Pi de carn i ossos, Martí Galindo, el que plorava miraculosament en quedar-se sol a l’escenari, va morir el passat diumenge 3 de març.

Però el Pau Pi Galindo resta viu per sempre més a la meva memòria de nen. Perquè, gràcies a ell, sense menysprear el misteri insondable dels Reis Mags i del Pare Noel, jo vaig presenciar un miracle.

El celibat, un disbarat

Aquest cap de setmana passat, mentre els alts funcionaris de la fe catòlica, emporprats fins el birret, es reunien al Vaticà amb el seu big boss, el Papa Francesc, per abordar el tema de la pederàstia dins de l’Església, a la sobretaula de un dinar d’amics, una dona, la qual tinc per intel·ligent i perspicaç, va formular la teoria, potser insòlita, però plausible: que tot aquest enrenou que estava organitzant el Summe Pontífex en el si de l’Església, acceptant els fets denunciats tant per part de les víctimes de la pederàstia com de les monges objecte de desig i assetjament sexual de prelats i monsenyors, obeïa a una estratègia papal per arraconar i deixar sense arguments a la clerecia més conservadora i eliminar d’una vegada el celibat de les obligacions sacerdotals, autoritzant els ministres del Senyor a casar-se i, fins i tot, fer ús del matrimoni. No somriguin sorneguerament perquè, al segle IV, en el Concili d’Elvira, el decret 43 deia que tot sacerdot que dormís amb la seva dona la nit abans d’oficiar missa perdria la seva feina.

És que això del celibat dels religiosos, en els dos mil·lennis d’història de l’Església, ha fet molts trajectes d’anada i tornada. Un no parar. Al principi, els apòstols, i alguns aventuren que el mateix Jesucrist (encara que això només són rumors no confirmats; fake news que es diu ara), eren homes casats. És en el Concili de Nicea de l’any 325, quan es decreta que, un cop ordenats, els sacerdots no poden casar-se. Però sembla que les notícies triguen a arribar perquè els capellans continuen vivint ambla seva muller. El 385 el Papa Sirici abandona la seva dona per poder ser Papa i es decreta que els capellans ja no poden dormir amb les seves esposes. En el segon Concili de Tours, l’any 567, s’estableix que al clergue que sigui enxampat al llit amb la seva dona se l’excomunicarà per un any i serà reduït a l’estat laic. A França, al segle VII, la majoria de sacerdots estan casats i al segle següent, a Alemanya, queden pocs sacerdots i bisbes cèlibes. No vull cansar-amb dates i dades, però en els segles següents s’admet obertament que en monestirs i convents s’han practicat avortaments i comès infanticidis per encobrir els religiosos que s’han passat el celibat pel forro. Un bisbe anomenat Ulric, apel·lant al sentit comú, va dir que l’única manera de purificar l’Església dels pitjors excessos del celibat era deixar que els sacerdots es casessin, i quan va morir el van fer sant (no crec que per aquesta encertada reflexió). L’any 1095, el Papa Urbà II obliga a vendre les dones dels sacerdots com esclaves i els seus fills són abandonats. El segle XV la meitat dels capellans són homes casats. Curiositat: entre el segle V i el segle XV he comptat sis pontífexs amb dona i fills. I, a part de la quantitat de Papes pares solters, és interessant observar que, en el primer mil·lenni, hi ha un bon nombre de Papes (n’he comptat 11) fills d’altres Papes o d’humils sacerdots gens cèlibes. És que això del fornici i la concupiscència ho han portat fatal els eclesiàstics

La teoria de la conspiració positiva, arrogada al Pontífex, per part de la meva companya de sobretaula, era certament agosarada i, a la resta de comensals, els semblava impossible, impensable, una ximpleria, però vist l’escandalós degoteig de denúncies sobre el particular i la fama que s’ha guanyat el Papa Francesc d’afrontar els problemes de cara, i opinant que tot això del celibat és una niciesa impròpia de persones adultes i civilitzades, immerses en la realitat dels temps actuals, em vaig dir a mi mateix: Conxo, ¿per què no?, aprofitant aquest corrent universal de descrèdit cap a l’Església Romana, ara és el millor moment per entonar el mea culpa, llançar als peus de la justícia civil els depredadors eclesiàstics de nens i fer taula rasa, partir de zero, autoritzant el matrimoni de capellans i monges (o entre capellans i monges, que a la feina és on majorment sorgeix l’amor) i, portant la teoria al límit de la normalitat, buscar una sortida de l’armari polida i gens vergonyosa, per tal de propiciar la salvació de l’ànima de tant religiós i religiosa homosexual.

Doncs no. El discurs papal de diumenge sobre l’assumpte que ens ocupa, i que a ell l’hauria de preocupar, va decebre profundament, per la seva inanitat, les víctimes que van anar a Roma a presentar juntament amb la llista de greuges un pla d’acció. Paraules buides repetides mil vegades, però cap pas seriós cap endavant, es queixaven els portaveus dels col·lectius damnificats pels pederastes de sotana: “la campanya de tolerància zero anunciada pel Vaticà s’ha convertit en credibilitat zero“.

Personalment estic d’acord amb Sa Santedat que la pederàstia no és patrimoni immaterial i exclusiu de l’Església Catòlica, però la seva aportació al desfici  és escandalosament alta i el seu encobriment del delicte ha constituït la tònica del seu execrable comportament.

Sens dubte, l’abolició d’aquesta castració psicològica dels ministres del Senyor anomenada celibat, no resoldria totalment el problema de la pederàstia eclesial, però canalitzaria les baixes passions clericals, alleujaria aquesta maleïda estadística que explicava per televisió una monja d’aquí (tres de cada deu religioses han patit abusos per part de sacerdots i bisbes), canalitzaria les temptacions dels capellans i evitaria molts excessos contra nens i adultes, majoritàriament.

Més coratge i menys fer volar coloms.