La segona mort de Pau Pi

Des que el 1975 li vaig sentir cantar a Raimon “Jo vinc d’un silenci”, el seu vers “qui perd a els orígens per la identitat” es va instal·lar en el meu cervell com a norma d’obligat compliment. Aquestes coses solen passar. Caces una idea al vol i t’hi sents tan identificat que amb el tarannà dels anys no saps exactament si allò et va influir de per vida o, simplement, allò era la constatació del que hom ja pensava.

El cas és que, potser a l’ombra d’aquest concepte, se m’han impregnat de nostàlgia molts dels treballs que he realitzat, bé en articles o llibres, bé en programes de televisió. En alguns casos com subtil pinzellada, en altres dedicant a la història i la circumstància viscuda en primera persona una sèrie de programes que vaig presentar, a principis de segle, sota el serratià nom de “Temps era temps”, que un director de programes ebri de modernitat mal païda i un director inepte, van liquidar sense haver entès res.

I en aquesta particular crònica sentimental, la ràdio, la meva primera finestra al món des de ben petit, l’única en aquells anys, m’ha deixat una empremta immarcescible. A casa eren de Ràdio Barcelona, ​​EAJ-1, no de Ràdio Nacional, i jo vivia el meu somni escoltant “Taxy Key”, “La comarca nos visita”, les al·locucions del pare Mas de Xaxàs, “Carrusel deportivo”, “Diego Valor”,”Consultorio para la mujer a cargo de Elena Francis” i, molt especialment, “Pau Pi”, un personatge infantil, entremaliat i trapella, creat pel locutor gironí Enric Casademont qui, en companyia de Pilar Montero, oficiava setmanalment la campanya benèfica pro cama del tuberculoso pobre (llenguatge de l’època; beneficència pura i dura). Pau Pi va esdevenir un mite i no sé encara avui, però fins no fa gaire, al vestíbul de l’emissora del carrer Casp, 6, hi havia instal·lada la figura d’un bou de fusta, de mida gairebé natural, amb una obertura al llom on encara la gent dipositava la seva almoina. Li deien el Bou d’en Pau Pi i, en el fons, era una simbiosi entre Pau Pi i el Patufet que acabava a la panxa del bou, ja que en el conte fet disc, la veu de Pau Pi, és a dir, la de Casademont, interpretava al Patufet.

Jo era una nano seguidor acèrrim de Pau Pi, em demanava els seus almanacs (tebeos) i esperava l’emissió setmanal amb l’ansietat amb què els frikis de Big Band Theory esperen un nou capítol de Dr.Who o Star Trek, i la meva fidelitat va ser premiada generosament pels déus, veuran.

En el meu col·legi dels Maristes de Sants ens van regalar. un vespre, per a tot l’alumnat, un espectacle de varietés infantils: pallassos, il·lusionistes, un cowboy que feia filigranes amb el llaç i –no m’ho podia creure-–l’actuació d’Enrique Casademont i Pau Pi. Allí hi era jo, a les primeres files, flipant amb la promesa de veure aquella veu mítica convertida en personatge tangible, a pocs metres.

A l’escenari buit hi van instal·lar dues cadires, una d’elles coberta amb un espès vel. Es va encendre el focus i va aparèixer Enrique Casademont que, després de saludar, va aixecar el vel i descobrí el nostre anhelat Pau Pi, un ninot de ventríloc que va asseure als seus genolls, amb la seva mà dreta incrustada a l’esquena per moure-li el cap, els ulls i la boca, com feien tots els ventrílocs de l’època. El bolo consistia en un sketch, dels que estàvem habituats a escoltar a la ràdio, en què Pau Pi i el seu creador acabaven discutint cada vegada amb més animositat fins que Casademont, fart de la insolència del nen de cartró pedra, el deixava sol, assegut a la cadira, i abandonava l’escenari. Després de la tensió dialèctica, arribava la pausa dramàtica i el càstig de la solitud. I llavors es va produir el miracle que va sacsejar la meva innocència infantil i que mai he oblidat. Al ninot abandonat, inert, quiet, li va començar a caure una llàgrima. No podia ser, em deia jo en la meva innocència. El plor augmentava i llavors Pau Pi cobrava vida: es baixava de la cadira i caminant lentament desapareixia de l’escenari. Per a mi era un miracle, per Martí Galindo era un bolo més en el seu treball com a Pau Pi.

Van passar molts, molts anys, i un dia li vaig comentar al marcià Galindo la inesborrable impressió que em va causar la seva actuació quan jo deuria tenir vuit o nou anys, crec recordar. Em va explicar el truc de la llàgrima a força de mirar fixament i sense parpellejar el focus que l’il·luminava i, sorprès que jo em recordés amb tant detall del miracle de la conversió del ninot de cartró en nen de carn i ossos, em va referir a algunes anècdotes d’aquells bolos amb l’Enric Casademont.

Casademont va morir el 1975 i amb ell va morir Pau Pi, el nen més popular de la ràdio dels anys cinquanta, la gosadia del qual, que li va costar més d’un disgust al seu creador, va ser colar el català entre les línies de la seva intervenció setmanal. El Pau Pi de carn i ossos, Martí Galindo, el que plorava miraculosament en quedar-se sol a l’escenari, va morir el passat diumenge 3 de març.

Però el Pau Pi Galindo resta viu per sempre més a la meva memòria de nen. Perquè, gràcies a ell, sense menysprear el misteri insondable dels Reis Mags i del Pare Noel, jo vaig presenciar un miracle.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: