INÉS TORNA A CASA (ABANS DE NADAL)

Vaig conèixer Inés Arrimadas a través de Daniel Domenjó, quan aquest conduïa a BTV un bon programa nocturn de debat que vam titular “La Rambla” i Inés era una de les opinólogues més destacades (tertulianes, polemistes, escullin la definició que més els agradi, o, sinó, politòlogues que és el neologisme que més es porta) per la seva capacitat per a la diatriba i la confrontació dialèctica (ah, aquells temps!). De tant en tant jo baixava al plató per saludar els convidats (tertulians, opinòlegs, etc., ja saben) i la informació que era de Jerez i la seva desimboltura en la polèmica, a més de parlar un català prou correcte per als temps que corren, van atreure la meva atenció.

-I fa molt temps que a Catalunya? –li vaig preguntar.

-Dos anys.

-Et felicito pel teu català.

No conec molta gent que s’hagi integrat en el llenguatge en tan poc temps, sobretot amb la fluïdesa que mostrava, al contrari, conec molta gent que porta cinquanta anys o més a Catalunya a qui mai he sentit ni sentiré dir ni tan sols “bon dia”, com a molt un “ascolta, tu“, en pla burleta. És el que hi ha.

L’ascensió d’Inés Arrimadas, en un partit on només eren coneguts alguns dels mentors (Boadella, De Carreras, Espada o De Azúa) i el seu líder Rivera i el dinamiter Jordi Cañas, va ser meteòrica. Tenia tots els atributs per captivar al personal de la seva corda, a saber: juventud, belleza y lozanía. El 2011 es va fer militant de Ciudadanos, el 2015 ja era la líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i al desembre de 2017, després de les eleccions convocades per Rajoy sota el règim de l’article 155, es va convertir en la probable nova presidenta de la Generalitat, en guanyar-les, però la suma de diputats independentistes hi va impedir.

Inés Arrimades podia haver estat la primera presidenta de Catalunya, tot i el seu discurs polític anticatalanista. Tot i fer bandera de la seva condició de jerezana i dels seus ancestres salmantins. Tot i mantenir pulcrament espanyols els baixos dels seus pantalons que mai es van impregnar de fang català. Tot i ser pionera, seguint el traçat del seu cap Rivera, en la introducció “sacrílega” de l’espanyol al Parlament, fet que els representants del Partit Popular no ho havien intentat mai fins que Ciudadanos va obrir la bretxa (aquí no compta, per insòlit , anecdòtic i marcià, la legislatura que va acollir dos representants del Partido Andalucista que sempre van parlar en el seu idioma i amb el seu accent, que d’això es tractava).

Amb tot i amb això, Arrimadas s’acomiadarà d’aquesta Catalunya que tan poca empremta li ha deixat, per, malgrat presentar-se com a número u per la circumscripció de Barcelona en les generals del 28 d’abril, tornar a Espanya i instal·lar-se a Madrid. Albert Rivera ha volgut assegurar vots en una Barcelona que sense la notorietat de la gairebé presidenta de la Generalitat li podia donar una sorpresa. D’altra banda, he llegit que Arrimadas torna al seu hàbitat natural perquè el seu marit, Xavier Cima, que va abandonar el sobiranisme de CiU el 2016, amb qui va ser diputat, per abraçar la seva dona Agnès, s’ha instal·lat professionalment a Madrid.

És un retorn natural. És un torna a casa, torn,a per Nadal, encara que en aquest cas el retorn nadalenc s’hagi avançat uns mesos. Malgrat la seva intel·ligència, perspicàcia i habilitat, tot i el seu matrimoni amb un ex convergent, Inés Arrimadas mai ha entès Catalunya. Ha passat per aquí com cavalcant sobre una estora màgica. És clar que també ha coincidit amb els temps més crispats que ella ha ajudat a arrelar (però no només ella i els seus coreligionaris, certament, que la culpa en major o menor grau, va per barris).

Arrimadas se’n va per no tornar, i, encara que hagi deixat llavor ideològica, Catalunya, políticament, sense Inés Arrimadas no serà el mateix. Em fa l’efecte que un nombre milionari de catalans s’hauran tret un pes de sobre. Perquè, tot i que la continui estigmatitzant des de les Cortes -que això és gratis i dóna molts dividends a l’Espanya profunda i uniformada, que sembla ser majoritària, no és el mateix tenir l’enemic a casa que a cinc-cents quilòmetres en línia recta.

Rivera també s’ha instal·lat a Madrid i, per completar la hègira, Girauta se’ns ha fet toledà. Doncs res, a gaudir-lo amb salut, o bon vent i barca nova depen de com es miri.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: