QUÍTATE TU PA’PONERME YO

En 1973, al MIDEM de Cannes, la cita europea més important del negoci discogràfic de l’època, em vaig acostar, gairebé per casualitat, a l’estand de la companyia Fania Records, l’existència de la qual ignorava. Aquell dia vaig conèixer al músic Johnny Pacheco i al promotor Ralph Mercado, impulsors del segell. Em van explicar que produïen música llatina des de Nova York, que la etiquetaven amb el nom comercial de salsa, que no corresponia a cap ritme concret però que, segons Pacheco, era una fusió d’un 80% de sons cubans i un 20% de porto-riquenys. Vam compartir la tarda –després d’explicar-los-hi d’on venia i a què em dedicava–, em van projectar el documental que havien produït l’any anterior, titulat “Nuestra cosa latina” o “Our Latin Thing“, un llargmetratge que retratava la vida llatina de Nova Yotk i el nexe d’unió era un concert de salsa a la macro discoteca Cheetah on, entre molts d’altres, actuaven Willie Colon, Roberto Roena, Ray Barreto, Ismael Miranda, Pete “El Conde” Rodríguez, José Feliciano, Adalberto Santiago, Bobby Cruz i Héctor Lavoe, els noms mítics d’aquesta història, exercint de director d’orquestra Johnny Pacheco.

Vaig sortir de l’estand de la Fania carregat de vinils i quant vaig arribar a Barcelona vam compartir un tip de salsa al programa radiofònic “Trotadiscos” que fèiem a la SER amb Constantino Romero i Rafael Turia. No sé si vam ser els pioners, però sí dels primers a introduir la salsa al país. Jo, que sempre havia gaudit amb la música llatina, estava exultant. Molts anys després vaig aconseguir gravar un assaig de les anomenades Estrellas de Fania, per a Musical Express, al seu estudi de Nova York. I passats els anys, mantenint el meu etern idili amb la salsa, vaig comptar en els meus programes amb actuacions en directe de Ray Barretto, Celia Cruz o Tito Puente i d’altres, en repetides ocasions.

M’ha vingut aquesta batalleta a la memòria, vostès em perdonaran, a propòsit del remasteritzat líder del Partit Popular Pablo Casado quan he llegit que li ha demanat al seu excompany de partit i ara líder de Vox, Santiago Abascal, que no presenti candidats a les circumscripcions petites perquè si divideixen els vots del postfranquisme i la dreta cavernària i se’ls reparteixen, el PSOE s’endurà el diputat en disputa. I llavors ha estat quan m’ha vingut el record de la salsa i d’aquelles Estrellas de Fania de qui els parlava, concretament d’una cançó que en els setanta va fer molt famosa Héctor Lavoe:

Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).
Para que bailen los pollos
pa`que gosen, si señor,                                                                                              no me importa lo que digan
porque yo soy tiburón.
Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).

Abascal li ha dit que no. Que en tot cas retiri Casado el seu candidat d’aquelles comunitats, com Ceuta, per exemple, en què les enquestes donen a Vox millors resultats que al PP. Des del punt de vista d’estratègia política, entenc Casado. El seu PP i Vox formen, com ànimes bessones, una unitat de destí en l’universal, se senten il·luminats pel mateix guia espiritual, Aznar, i, si fa o no fa, estan per idèntica feina. Però el tauró Casado pot brandar la supremacia de ser un partit de llarga trajectòria davant de Vox, que, tot i les expectatives, és encara un partit extraparlamentari. Com deia el ja desaparegut i famós manager d’artistes (Serrat, Juan & Junior, Dúo Dinámico, Antonio Amaya) José María Lasso de la Vega: entre bomberos no nos pisemos la manguera.

No obstant això, en el tràfec del nomenament de candidats per a les eleccions d’abril, amb el condiment picant d’alguns transfuguismes de categoria i fitxatges que fan estremir les carns del Madrid polític i sandunguero, el tauró Casado és qui millor ha après i practicat el Quítate tu pa’ponerme yo. A la circumscripció de Barcelona, ​​per exemple, la seva intromissió ha estat espectacular, sembrant l’estupor i l’angoixa entre els dirigents i militants catalans que, encara que pocs i gradualment en disminució, s’han sentit menyspreats quan se’ls ha imposat en la capçalera de la llista a la Marquesa de Casa Fuerte, que es vanta de no tenir ni puta idea de català i que la DUI –vista i no vista– és més greu que el 23 F. Catalanofòbica –durant 17 anys va estar casada amb un ric català de la família Güell–, Cayetana Álvarez de Toledo, de pare francès i mare argentina, es va fer espanyola, però que molt espanyola, el 2008. Repassant algun dels seus articles, que traspuen ironia i mala llet, hom intueix que a l’aristòcrata multinacional li va la marxa i promet dies de fúria a les Corts i a la xarxa. Una troballa made in FAES.

En els partits ja passen aquestes coses, el barceloní Girauta es presenta per Toledo i Álvarez de Toledo es presenta per Barcelona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: