Monthly Archives: Abril 2019

BAILANDO CON BOBOS (Ballant amb babaus)

(Ja em disculparan, però si no ho titulo en castellà, no té cap gràcia)

Quines Setmanes Santes aquelles què arrencaves amb el Diumenge de Rams beneint la palma, si eres nena, que per alguna cosa semblava un vestidet de puntes, o el palmó, si eres nen, una al·legoria de fal·lus erecte. Caminaves després a ritme de processons i via crucis, amb pecadors penitents dramàticament intercalats, cantant allò de “per vostre passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu una altra vegada aquest pobre pecador“. I els oficis solemnes de dijous i divendres sant, llargs, tristos i tediosos, amb un moment culminant per als nanos, el `de batre i fer sonar les matraques, un soroll infernal, que anomenaven simbòlicament (i que se’m perdoni la menció, però eren coses del nacional-catolicisme), moment de matar jueus. Ah, i el sermó de les set paraules, de vegades amb predicador convidat, que te’ls posava per corbata i et ficava la por al cos i t’encomanava un sentiment de pecat perquè un senyor havia mort per culpa teva –¿culpa meva? ¿però, que hauré fet jo? – enmig de tortures indescriptibles. Després s’anava d’església en església visitant monuments, amb la imatgeria tapada amb llençols morats i, per fi, l’alliberament amb l’ofici de glòria, celebrant la resurrecció i cantant, amb entusiasme, al·leluia, al·leluia. La quaresma i els seus bunyols s’anaven a tomar vent i et cruspies la mona i els ous de xocolata, les ràdios arraconaven els seus discos de música clàssica majoritàriament sacra i els cinemes guardaven per a l’any següent la col·lecció de “El Judas” i “La túnica sagrada” per tornar a projectar “El último cuplé” o “Con faldes y a lo loco“, posem per cas. Tot plegat, no pas a la terra de Maria Santíssima, sinó aquí, en una modesta barriada de Barcelona. Però va passar el temps i, a poc a poc, se’n van anar en orris les dolces mentides dels Reis Mags, del tió defecador i del Ratoncito Pérez, i d’una cosa ens vam anar a l’altra, descorrent cortines, superant pors atàviques i descobrint les vergonyes del negoci. Així que, desfent-nos-en de la negritud medieval, per Setmana Santa marxarem a esquiar, o a les platges o a veure món. I enrere van quedar els misteris insondables, els chill-out gregorians i les supersticions.

Però vet aquí que, perquè no pot estar-se quieta i a tothom ja li està bé, enguany la Setmana Santa ha caigut en plena campanya electoral i, per si no portéssim prou temps bregant amb la imperícia i la mediocritat política, aquests dies de recolliment o gresca, de saeta o reggaeton, segons hom vulguii, s’estan veient complementats amb l’apoteosi de la bajanada, la impostura i la pervivència d’aquest morro que se’l trepitgen. Doncs sí, estem ballant amb babaus.

Ja la setmana passada els assenyalava la ridícula bestiesa comesa per Esquerra Republicana, secció inquisidors, amb el lamentable assumpte de la defenestració de Sicus Carbonell, que encara cueja. I què no dir de la Junta Electoral –que aquesta institució dona molt de si– obligant a l’ajuntament de Sant Fruitós de Bages a llevar els cartells que anunciaven el Fairy amb l’eslògan “tu ja m’entens”. Per denúncies de Mistol, Calgon o Finish? No, del PSC. També la JEC, que és la Junta Electoral però en Central, s’ha cobert de glòria amb la prohibició a TV3 de parlar de “presos polítics” o “exiliats”. Mitjançant la necessària i exhaustiva explicació de la prohibició en tots els programes informatius i, a més a més, en tots els telenotícies, perquè el teleespectador no es portés a engany i estigués perfectament informat del que es cou a la rebotiga, han aconseguit que apareguessin més les expressions injuriades que si s’hagués deixat lliure l’albir informatiu. I els nois de Ciutadans, als quals el color groc els posa, els excita com diu la llegenda que el vermell excita els braus, que van i es dediquen a arrencar llaços grocs en la Universitat en un soliloqui beneit quan els estudiants són de vacances. O, insistint amb la groguenca obsessió, la intrèpida Inés mostrant al Parlament les llaçades arrencades amb el seu propi esforç com Pocahontas vantant-se de les caballeres arrencades als rostrepàlids. I què dir de la campanya inventada per Vox (amb alguna cosa cal distreure la parròquia) sobre la tinença d’armes? I el whatsapp, que han enviat per error a cent periodistes, en què confessen que els ve de perles que la famosa JEC els hagi exclòs del debat a cinc però que l’actitud oficial i pública ha de ser de cabreig i d’esquinçar-se les vestidures ? Tot seguit va l’inefable Casado, i lluny d’agrair-li a Pedro Sánchez el suport al PP quan l’aplicació del 155, li estampa als morros que “prefereix les mans tacades de sang a les mans tacades de blanc. Mans pintades de groc que mans obertes a tots els espanyols “. I finalment, la gran esperança blanca (i aristocràtica) del PP català, la hispana-franc-argentina Cayetana Álvarez de Toledo, que va deixant un reguitzell de perles declaratives, cultivades a la FAES on s’espanyolitzà a fons, el ganxo electoral de la qual consisteix en vantar-se que no té punyetera idea de català, la qual cosa em sembla una solemne bestiesa d’una dona que ha estat casada 18 anys amb un català, ni més ni menys que un Güell –dels de la colònia i el parc–, no em cola que no se li hagi encomanat ni un desvergonyit collons!, ni un trist no fotis!, ni un pudorós escolta, noi!

Tot just acabem de començar la campanya. Estic segur que la setmana que ve continuarem ballant amb babaus.

Anuncis

El maleït inquisidor que portem a dins

Estic horroritzat i, per això, sóc conscient que vaig a ficar-me en un embolic que em podria estalviar, però la vida contemplativa que practico d’un temps ençà, ja comporta aquests riscos. Escriure en espais públics requereix mullar-se i això mai no és gratuït i gairebé mai te’n surts sense empastifar-te, però resulta apassionant.

Mirin, així de clar i concís: estic amb Sicus Carbonell i, encara que no ho necessita, perquè el desenvolupament dels fets acabarà per posar les coses al seu lloc, defenso, no les seves declaracions, sinó la seva actitud honesta i valenta d’afrontar les seves paraules poc afortunades i col·locar-se al costat dels humils, dels que accepten que es poden cometre errors i que, a tots, fins i tot a Inés Acostades, ens queda molt per aprendre.

Coneixen la història, no? L’altre dia, Sicus Carbonell, líder del grup de rumba catalana Sabor de Gràcia i president de l’Associació Professional d’Autors i Creadors de Rumba Catalana, va intervenir en un debat a betevé en què, parlant sobre el col·lectiu gitano al qual pertany, va dir el que s’ha reproduït obsessivament en tots els mitjans d’informació: que li fa pena qualsevol persona que neix homosexual perquè “és una dona atrapada dins del cos d’un home“. I, immediatament se li ha tirat el món a sobre sota l’acusació d’homòfob. Les xarxes socials, aquest magatzem d’odi i frustracions personals, l’ha condemnat a l’insult, a l’amenaça despietada i l’oprobi. I perquè encara no s’ha reintegrat el càstig físic al codi penal, sinó, li haurien correspost 50 fuetades, mínim. ERC, que l’havia ficat al número 30 de les seves llistes municipals perquè, encara que no sortís elegit, impossible en aquest lloc, les impregnés d’una miqueta d’aroma gitano, a veure si pescava vots en aquest calador, o aquesta és la impressió que sembla desprendre`s de l’operació, l’ha defenestrat fulminantment amb un tuït cruel i irreflexiu: “ni ERCB ni Ernest Maragall poden acceptar les declaracions fetes per Sicus Carbonell. El nostre compromís amb els drets de les persones LGTBI és ferma i inqüestionable. La decisió és clara: no formarà part de la nostra candidatura “. I continuem per a bingo.

Els ercians no van ser tan expeditius quan el cas de Lluís Salvadó i la seva conversa, privada i robada, això sí, sobre l’elecció d’una Consellera per la grandària de les seves mamelles. Salvadó segueix sent parlamentari d’Esquerra. És clar, que és un home de la casa, no un artista convidat.

Sicus, lluny d’apel·lar al victimisme, a la tòpica xenofòbia dels paios contra els gitanos, ha donat una lliçó de dignitat i un bany d’humilitat en respondre immediatament a la seva caça i captura amb un extens comunicat que intento resumir a continuació: “no sóc homòfob, no ho he estat, ni ho seré mai … sóc conscient que em vaig expressar malament. No vaig estar gens encertat ni vaig saber escollir les paraules correctes, per això demano disculpes sinceres, especialment a totes aquelles persones del col·lectiu LGTBI i al conjunt de la societat… Segurament he confós conceptes, però he volgut parlar del que he viscut personalment. El que vull és ajudar els gitanos i gitanes que són homosexuals a normalitzar la seva situació dins de la comunitat i em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per trobar-nos i poder treballar en aquest sentit. Hem de lluitar tots junts contra aquest rebuig que pateix una part del meu poble… Des d’ahir estic rebent amenaces, missatges dient que me’n vagi de Catalunya, peticions de boicot pel meu grup musical i insults molt greus. Em dol enormement aquesta situació perquè crec fermament en la igualtat i el respecte per sobre de tot i perquè sóc conscient que l’ús d’algunes expressions no va ser gens adequat. No em vaig expressar bé. No vaig saber explicar el que volia. Reitero les meves disculpes… Em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per aprendre més sobre la situació injusta que pateix. Vull formar part del combat contra les injustícies i discriminacions que existeixen en la nostra societat. Vull refer el que he fet malament i per això la meva disposició és total i vull aprendre a saber fer pedagogia “.

Jo vaig veure el fragment de la intervenció de Sicus que va emetre TV3 en els seus informatius, i ni l’actitud ni el to van ser, de cap manera, homòfobs. Sicus és un cantant de rumba, no un polític, un intel·lectual, un metge o un arquebisbe. Es va explicar malament, probablement, però és un tio legal que va despertar al maleït inquisidor que tots portem dins.

El lobby hauria de sospirar perquè tots els homòfobs que se’ls llancen a la jugular amb odi i violència, cecs de ràbia i d’ira, fossin com el bo de Sicus Carbonell.

On s’ha de signar?

Etiquetat

Jorge Sepúlveda i els cercadors d’ossos

Tinc anotat a la meva llibreta d’apunts, aquesta de la qual solen sortir guspires inicials per a aquests escrits contemplatius, una crida sobre un subjecte andalús de la penya parlamentària de Vox que, no fa gaire, va qualificar de “cercadors d’ossos”els familiars de les víctimes del crim franquista que, vuitanta anys després de la victòria de l‘Alzamiento –això sí va ser un cop d’estat, aquests sí que van ser colpistes–, continuen buscant a la terra remoguda la fosca veritat dels cadàvers afusellats dels seus familiars abandonats en cunetes i fosses comunes.

Cal ser molt miserable i molt falangista per fotre’s del plor i del dolor dels vençuts que, més enllà de l’assassinat, es va perllongar amb la repressió i l’estigma perenne als familiars dels rojos i separatistes.

Benito Morillo, tinc anotat, “cercadors d’ossos”. I a continuació, perquè no se m’oblidés: Jorge Sepúlveda.

Perquè Jorge Sepúlveda, que va ser un bolerista d’èxit els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i que va reverdir en els 70 al costat d’Antonio Machín i Bonet de San Pedro, gràcies a l’esforç que uns quants vam exercir per recuperar la memòria sentimental i que Martín Ferran va aprofitar per institucionalitzar des de la televisió mitjançant el programa Mundo camp, va demanar que després de la seva mort, ocorreguda a Palma de Mallorca el 1983, les seves despulles anessin a parar a una fossa comuna perquè les seves restes tinguessin la mateixa dissort que milers dels seus compatriotes republicans del bàndol del que formà part durant la Guerra Civil, obtenint el grau de sergent de l’exèrcit republicà.

Jorge Sepúlveda, l’ídol de la ràdio de mitjan segle passat, el triomfador (aquí apel·lo a la memòria dels més grans del veïnatge) de “Monísima” , “El mar y tú”, “María Dolores”, “Bajo el cielo de Palma”, “Dos cruces”, “A escondidas”, “Campanitas de la aldea”, “Mi casita de papel”, “Qué bonita es Barcelona”,  “una casa portuguesa”, “Enamorado del mar”, “Cántame un pasodoble español”, ”Campanitas de la aldea”, “Tres veces guapa”, “Monasterio Santa Clara”, “Sombra de Rebeca” i, per sobre de totes,”Mirando al mar “i” Santander “, era valencià i es deia en realitat Luís Sancho Monleón. El més popular i representatiu cantant de boleros dels anys més durs del franquisme, va rebre un tret durant la contesa que li va inutilitzar tres dits de la mà esquerra. En finalitzar la guerra el van internar al camp de concentració d’Albatera. Condemnat a mort, va ser portat juntament amb els altres reus fins el paredó del costat del cementiri de València i, com explicava Gila en referir la seva pròpia experiència, el van afusellar malament, va caure en sentir els trets, però no va ser ferit i com es va fer de nit, i ja era molt tard, imagino, els seus executors van marxar sense disparar els trets de gràcia i van deixar per a l’endemà el soterrament dels cadàvers dels afusellats. Així, aprofitant la foscor, Luís Sancho (Jorge Sepúlveda) va escapar i va recomençar la seva vida com a cantant de tangos i ranxeres a Saragossa.

Segons Mariano Asenjo, en un article publicat a Mundo Obrero, en morir Franco, Sancho/Sepúlveda es va incorporar a l’Associació de Militars Republicans que ajudava les vídues dels militars que van combatre contra el feixisme. No hi va haver funeral a la seva mort, però si una bandera republicana amb que es va cobrir el seu fèretre abans de dipositar les seves despulles a la fossa comuna nº 7 del cementiri de Palma de Mallorca

Als catòlics, apostòlics i romans de Vox i del PP i de la COPE episcopal, poc amants de la llei de la Memòria Històrica, imagino que es va referir el Papa Francesc quan en la seva entrevista amb Évole (no sé si parlant ex-càtedra o no) va dir: “Sempre he defensat el dret a trobar els cadàvers. Una societat no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats. Els morts són per a ser enterrats, són per a ser individualitzats en els cementiris, però no per ser amagats. Mai tindràs pau amb un mort amagat. Mai “.

I això és el que hi ha, tot i que els hereus ideològics del franquisme s’entestin en el contrari.

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 5 de abril de 2019)

 

Etiquetat , , ,