Jorge Sepúlveda i els cercadors d’ossos

Tinc anotat a la meva llibreta d’apunts, aquesta de la qual solen sortir guspires inicials per a aquests escrits contemplatius, una crida sobre un subjecte andalús de la penya parlamentària de Vox que, no fa gaire, va qualificar de “cercadors d’ossos”els familiars de les víctimes del crim franquista que, vuitanta anys després de la victòria de l‘Alzamiento –això sí va ser un cop d’estat, aquests sí que van ser colpistes–, continuen buscant a la terra remoguda la fosca veritat dels cadàvers afusellats dels seus familiars abandonats en cunetes i fosses comunes.

Cal ser molt miserable i molt falangista per fotre’s del plor i del dolor dels vençuts que, més enllà de l’assassinat, es va perllongar amb la repressió i l’estigma perenne als familiars dels rojos i separatistes.

Benito Morillo, tinc anotat, “cercadors d’ossos”. I a continuació, perquè no se m’oblidés: Jorge Sepúlveda.

Perquè Jorge Sepúlveda, que va ser un bolerista d’èxit els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i que va reverdir en els 70 al costat d’Antonio Machín i Bonet de San Pedro, gràcies a l’esforç que uns quants vam exercir per recuperar la memòria sentimental i que Martín Ferran va aprofitar per institucionalitzar des de la televisió mitjançant el programa Mundo camp, va demanar que després de la seva mort, ocorreguda a Palma de Mallorca el 1983, les seves despulles anessin a parar a una fossa comuna perquè les seves restes tinguessin la mateixa dissort que milers dels seus compatriotes republicans del bàndol del que formà part durant la Guerra Civil, obtenint el grau de sergent de l’exèrcit republicà.

Jorge Sepúlveda, l’ídol de la ràdio de mitjan segle passat, el triomfador (aquí apel·lo a la memòria dels més grans del veïnatge) de “Monísima” , “El mar y tú”, “María Dolores”, “Bajo el cielo de Palma”, “Dos cruces”, “A escondidas”, “Campanitas de la aldea”, “Mi casita de papel”, “Qué bonita es Barcelona”,  “una casa portuguesa”, “Enamorado del mar”, “Cántame un pasodoble español”, ”Campanitas de la aldea”, “Tres veces guapa”, “Monasterio Santa Clara”, “Sombra de Rebeca” i, per sobre de totes,”Mirando al mar “i” Santander “, era valencià i es deia en realitat Luís Sancho Monleón. El més popular i representatiu cantant de boleros dels anys més durs del franquisme, va rebre un tret durant la contesa que li va inutilitzar tres dits de la mà esquerra. En finalitzar la guerra el van internar al camp de concentració d’Albatera. Condemnat a mort, va ser portat juntament amb els altres reus fins el paredó del costat del cementiri de València i, com explicava Gila en referir la seva pròpia experiència, el van afusellar malament, va caure en sentir els trets, però no va ser ferit i com es va fer de nit, i ja era molt tard, imagino, els seus executors van marxar sense disparar els trets de gràcia i van deixar per a l’endemà el soterrament dels cadàvers dels afusellats. Així, aprofitant la foscor, Luís Sancho (Jorge Sepúlveda) va escapar i va recomençar la seva vida com a cantant de tangos i ranxeres a Saragossa.

Segons Mariano Asenjo, en un article publicat a Mundo Obrero, en morir Franco, Sancho/Sepúlveda es va incorporar a l’Associació de Militars Republicans que ajudava les vídues dels militars que van combatre contra el feixisme. No hi va haver funeral a la seva mort, però si una bandera republicana amb que es va cobrir el seu fèretre abans de dipositar les seves despulles a la fossa comuna nº 7 del cementiri de Palma de Mallorca

Als catòlics, apostòlics i romans de Vox i del PP i de la COPE episcopal, poc amants de la llei de la Memòria Històrica, imagino que es va referir el Papa Francesc quan en la seva entrevista amb Évole (no sé si parlant ex-càtedra o no) va dir: “Sempre he defensat el dret a trobar els cadàvers. Una societat no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats. Els morts són per a ser enterrats, són per a ser individualitzats en els cementiris, però no per ser amagats. Mai tindràs pau amb un mort amagat. Mai “.

I això és el que hi ha, tot i que els hereus ideològics del franquisme s’entestin en el contrari.

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 5 de abril de 2019)

 

Anuncis
Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: