BAILANDO CON BOBOS (Ballant amb babaus)

(Ja em disculparan, però si no ho titulo en castellà, no té cap gràcia)

Quines Setmanes Santes aquelles què arrencaves amb el Diumenge de Rams beneint la palma, si eres nena, que per alguna cosa semblava un vestidet de puntes, o el palmó, si eres nen, una al·legoria de fal·lus erecte. Caminaves després a ritme de processons i via crucis, amb pecadors penitents dramàticament intercalats, cantant allò de “per vostre passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu una altra vegada aquest pobre pecador“. I els oficis solemnes de dijous i divendres sant, llargs, tristos i tediosos, amb un moment culminant per als nanos, el `de batre i fer sonar les matraques, un soroll infernal, que anomenaven simbòlicament (i que se’m perdoni la menció, però eren coses del nacional-catolicisme), moment de matar jueus. Ah, i el sermó de les set paraules, de vegades amb predicador convidat, que te’ls posava per corbata i et ficava la por al cos i t’encomanava un sentiment de pecat perquè un senyor havia mort per culpa teva –¿culpa meva? ¿però, que hauré fet jo? – enmig de tortures indescriptibles. Després s’anava d’església en església visitant monuments, amb la imatgeria tapada amb llençols morats i, per fi, l’alliberament amb l’ofici de glòria, celebrant la resurrecció i cantant, amb entusiasme, al·leluia, al·leluia. La quaresma i els seus bunyols s’anaven a tomar vent i et cruspies la mona i els ous de xocolata, les ràdios arraconaven els seus discos de música clàssica majoritàriament sacra i els cinemes guardaven per a l’any següent la col·lecció de “El Judas” i “La túnica sagrada” per tornar a projectar “El último cuplé” o “Con faldes y a lo loco“, posem per cas. Tot plegat, no pas a la terra de Maria Santíssima, sinó aquí, en una modesta barriada de Barcelona. Però va passar el temps i, a poc a poc, se’n van anar en orris les dolces mentides dels Reis Mags, del tió defecador i del Ratoncito Pérez, i d’una cosa ens vam anar a l’altra, descorrent cortines, superant pors atàviques i descobrint les vergonyes del negoci. Així que, desfent-nos-en de la negritud medieval, per Setmana Santa marxarem a esquiar, o a les platges o a veure món. I enrere van quedar els misteris insondables, els chill-out gregorians i les supersticions.

Però vet aquí que, perquè no pot estar-se quieta i a tothom ja li està bé, enguany la Setmana Santa ha caigut en plena campanya electoral i, per si no portéssim prou temps bregant amb la imperícia i la mediocritat política, aquests dies de recolliment o gresca, de saeta o reggaeton, segons hom vulguii, s’estan veient complementats amb l’apoteosi de la bajanada, la impostura i la pervivència d’aquest morro que se’l trepitgen. Doncs sí, estem ballant amb babaus.

Ja la setmana passada els assenyalava la ridícula bestiesa comesa per Esquerra Republicana, secció inquisidors, amb el lamentable assumpte de la defenestració de Sicus Carbonell, que encara cueja. I què no dir de la Junta Electoral –que aquesta institució dona molt de si– obligant a l’ajuntament de Sant Fruitós de Bages a llevar els cartells que anunciaven el Fairy amb l’eslògan “tu ja m’entens”. Per denúncies de Mistol, Calgon o Finish? No, del PSC. També la JEC, que és la Junta Electoral però en Central, s’ha cobert de glòria amb la prohibició a TV3 de parlar de “presos polítics” o “exiliats”. Mitjançant la necessària i exhaustiva explicació de la prohibició en tots els programes informatius i, a més a més, en tots els telenotícies, perquè el teleespectador no es portés a engany i estigués perfectament informat del que es cou a la rebotiga, han aconseguit que apareguessin més les expressions injuriades que si s’hagués deixat lliure l’albir informatiu. I els nois de Ciutadans, als quals el color groc els posa, els excita com diu la llegenda que el vermell excita els braus, que van i es dediquen a arrencar llaços grocs en la Universitat en un soliloqui beneit quan els estudiants són de vacances. O, insistint amb la groguenca obsessió, la intrèpida Inés mostrant al Parlament les llaçades arrencades amb el seu propi esforç com Pocahontas vantant-se de les caballeres arrencades als rostrepàlids. I què dir de la campanya inventada per Vox (amb alguna cosa cal distreure la parròquia) sobre la tinença d’armes? I el whatsapp, que han enviat per error a cent periodistes, en què confessen que els ve de perles que la famosa JEC els hagi exclòs del debat a cinc però que l’actitud oficial i pública ha de ser de cabreig i d’esquinçar-se les vestidures ? Tot seguit va l’inefable Casado, i lluny d’agrair-li a Pedro Sánchez el suport al PP quan l’aplicació del 155, li estampa als morros que “prefereix les mans tacades de sang a les mans tacades de blanc. Mans pintades de groc que mans obertes a tots els espanyols “. I finalment, la gran esperança blanca (i aristocràtica) del PP català, la hispana-franc-argentina Cayetana Álvarez de Toledo, que va deixant un reguitzell de perles declaratives, cultivades a la FAES on s’espanyolitzà a fons, el ganxo electoral de la qual consisteix en vantar-se que no té punyetera idea de català, la qual cosa em sembla una solemne bestiesa d’una dona que ha estat casada 18 anys amb un català, ni més ni menys que un Güell –dels de la colònia i el parc–, no em cola que no se li hagi encomanat ni un desvergonyit collons!, ni un trist no fotis!, ni un pudorós escolta, noi!

Tot just acabem de començar la campanya. Estic segur que la setmana que ve continuarem ballant amb babaus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: