Jornada de genuflexió

(Si prefiere leer la traducción de este articulo en castellano, lo encontrarà en La Vanguardia Digital a partir del 26 de abril de 2019)

Ara toca la Jornada de reflexió? Au, vinga! Però si portem mesos reflexionant, contrastant aproximacions inútils al polític i a l’acció política que hom desitjaria, descartant opcions, intentant trobar aquest clau ardent (subtil declaració o creïble promesa o honestedat una mica contrastada, no sé, alguna cosa) on agafar-se. Jo ja he decidit, ho tinc clar dins el fosc maremàgnum. Només he trobat una espurna d’opció per evitar que els quatre genets de l’apocalipsi, bé, tres, bé, un genet i dos devastadors soldats de la fidel infanteria, malmetessin els nostres darreres. Per sort per a mi, i que se’m perdoni la immodèstia, fa temps que m’he sortit d’aquest quaranta per cent d’indecisos. Ja no estic en el angoixant tràngol de decidir-me per Ciutadans o per Vox, per En Comú Podem o pel PACMA, per ERC o PSC, per Junts per Cat o per Junts per l’Amor de Déu (descarto del dubte el PP de la senyora de Toledo perquè és com de Toledo, un marciana a la botiga de plats i olles).

No, el dissabte no és jornada de reflexió per el modest votant. En tot cas, els que haurien de reflexionar, en lloc de la infeliç ciutadania, serien els candidats que s’han esgargamellat en la campanya. Comptabilitzar les mentides que han deixat anar conscientment i les que han deixat anar per inèrcia. Repassar el llistat de promeses que saben segur que no compliran. Ordenar alfabèticament els insults i exabruptes repartits més a sinistre que a destre. Examinar la seva desdibuixada consciència especialment després dels debats a quatre viscuts aquesta setmana, on la Sexta ha demostrat la seva demolidora capacitat promocional i el seu desacomplexat egocentrisme per fer-nos creure que la nostra vida no tornaria a ser igual si ens perdíem el debatíssim, servit sota l’ull escrutador del polièdric i ubic Farreras. Convençut de poder salvar la meva ànima del foc etern –a tant arriba el poder de convicció de Farreras– no m’ho vaig perdre. I, per si m’ho pregunten, vaig anotar que, ideologies a part, Iglesias va resultar creïble i raonable, que el paper de xai sota la pell de llop de Casado no colava malgrat els seus treballats esforços, que Sánchez va demostrar la seva habilitat, la de ser incansable paret de frontó, i que, Rivera, sobreexcitat i histriònic, entestat a repetir una i altra vegada, com li passa amb la paraula golpistas, que Sánchez estava nerviós (?), mereixia que els moderadors aturessin caritativament el brogit del debat i expliquessin que ho feien perquè l’amo de Ciutadans pogués prendre la medicació, que jo crec que, generosament, per un sentit de la caritat humana, que deia Gaspart en els seus bons temps, els altres tres col·legues no s’haguessin oposat. Però no. Els culpables de tant desassossec passaran plàcidament la jornada de reflexió reconfortant-se amb la seva família, que els gronxaran tendrament després de l’esforç, o aniran a veure una pel·lícula, o alguns, potser els menys, llegiran una mica abans de caure adormits en una profunda migdiada. El que toca.

I l’endemà, per fi, ells, els polítics, gaudiran del que eufemísticament han batejat com a festa de la democràcia, que és una jornada en que, al final de la qual, sempre sembla que tothom hi surt guanyant (excepte UPyD). Més aviat ho veig jo, des de la meva perspectiva d’home o dona del carrer, com la jornada de la genuflexió. En seguir-los-hi el joc i votar quan ho consideren convenient per als seus interessos, genuflexionem, rendits i entregats, davant l’Ibex 35, davant la Corona, davant del Tribunal Constitucional, el Suprem, la Fiscalia i el Consell General del Poder Judicial. Especialment davant de jutges i jutgesses com la popular senyora Lamela que ha tingut gairebé dos anys a la presó a Sandro Rossell i li ha embargat tot el seu patrimoni (vint-i-dos mesos, que es roben ràpid, de la vida d’un ciutadà potser pel capritx, potser per la intuïció professional i l’experiència, que la senyoria també engarjolà els Jordis, potser per una subtil relliscada prevaricadora involuntària, per descomptat, potser per la malvolença en tractar-se d’un president del Barça, potser perquè quan a l’Audiència se celebrava un acte jurisdiccional andorrà –país implicat en la investigació dels presumptes delictes– i la jutgessa i el fiscal general d’aquell país, Mingorance i Alberca respectivament, es van traslladar a Madrid per interrogar Rossell i el seu gestor andorrà Joan Besolí, i es van disposar a parlar en l’idioma oficial d’Andorra, que és el català senyora Lamela, fins i tot a Viquipèdia pot consultar-ho, insisteixo, en un acte jurisdiccional andorrà, l’esmentada jutgessa que només havia d’actuar d’amfitriona, es va enfadar amb l’acusat perquè responia en català. Rossell i els seus lletrats la van il·lustrar que es tractava d’un acte jurisdiccional andorrà i que el català no només era la llengua dels independentistes catalans sinó l’oficial d’Andorra. Parlaven en l’idioma del país: “Esto es España, así que responda usted en castellano“, diuen que va dir, malhumorada, sa senyoria i ho diuen els de Crònica Global, digital conegut no per les seves simpaties pro catalanistes, precisament). Després del calvari, a Rossell no li han trobat proves del presumpte delicte i l’acaben de deixar en llibertat. Suposo que si li preguntem, ¿i ara com dorms Carmen ?, ens respondria que com un angelet, que una cosa és la putada professional i l’altra la pau de la llar.

Continuo. Posats a fer, li fem la genuflexió al Concordat i a la Conferència Episcopal. Als cossos i forces de seguretat de l’Estat, tan maltractats per la mirada penetrant de la ciutadania. Ens agenollem, penitents davant la catalanofòbia, la xenofòbia, l’homofòbia i l’ancestral incultura de tradicions tan salvatges i medievals com la dels afusellaments de Coripe (i altres salvatjades encara vigents). Davant del tonto del poble que quan l’any passat van afusellar i van cremar el ninot caricatura de l’assassina confessa del nen Gabriel i la Fiscalia va intervenir a veure què passa, va dir “¡ahí va, si yo creía que habíamos fusilado a Puigdemont! Huy, perdón“. Oblidant, o sense assabentar-se gens, que ja una vegada l’Espanya nacional, la que amb el mateix afany amb què es vantava dels Principis Fonamentals del Moviment es vanta avui de la Constitució, va afusellar un President de la Generalitat. Aquella vegada amb munició veritable, sang i mort.

 

Anuncis

2 thoughts on “Jornada de genuflexió

  1. Internacionalista ha dit:

    Sr. Casas Show, cada vez le observo, sus “escritos” le avalan, más caduco y trasnochado (como diría el “Butanato”), pero esta vez la ha clavado. Estoy completamente de acuerdo con su razonamiento que se ha convertido en una grata sorpresa. Sinceramente, retiro lo de caduco y trasnochado y me convierto en su más acérrimo seguidor. Que el Señor le bendiga,

    M'agrada

    • àngel casas ha dit:

      Rectificar es de sabios, querido Internacionalista. Pensaba yo que la utilización de un seudónimo era por cobardía y carácter traicionero de su oculta personalidad paranoide, pero no, ahora me doy cuenta de que se trataba simplemente de timidez y modestia. Anímese buen hombre, quítese la careta que le agria el carácter y le destroza la vida y asuma sus propias contradicciones a la vista de todos. Verá como muy pronto se sentirá reconfortado y feliz y podrá rehacer sin mayores problemas su vida familiar y sus amigos volverán a saludarle y a invitarle a cañas. Ánimo, buen hombre, saque de una vez el progresista que lleva dentro aunque su mamá, quizás, le riña.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: