Monthly Archives: Mai 2019

Cap el centre hi falta gent

Si an al sentro de una plasa
siempre hay un surtidor
an al sentro de tu vida
pon el donut bicolor.

Crec que era l’any 1979 i dins del disc “Pel Broc gros” –no es refiïn molt de la meva memòria– quan La Trinca publicava el seu primer escarni sobre el centre i el centrisme polític a compte de la UCD i del seu logo en forma de donut bicolor (meitat taronja i meitat verd), mitjançant la seva cançó “An al Sentro“. Eren els anys de la transició en què aquesta Unió del Centre Democràtic, fundada per Adolfo Suárez, tallava el bacallà fins que va arribar el glorioso alzamiento nacional de sainet de Tejero i companyia i la irrupció arrasadora del PSOE el 82.

Si an al sentro parroquial
manda el senyor ractor
an al sentro de tu vida
pon un donut por favor.

La broma, segons rumors de l’època, els va sortir cara a La Trinca. El Govern va usar els seus recursos per estobar-los on fa mal. Anys més tard van tornar a la càrrega amb la seva obsessió centrofóbica. i van dedicar una ironia en forma de cançó a l’intent de Miquel Roca de crear un partit de centre (Reformista es va dir) d’àmbit estatal, titulada “Centre on the rocks”, però com que l’operació va fracassar, aquest cop no hi va haver represàlies i la broma els va sortir de franc.

Quantes vegades he enyorat l’enginyosa mala llet de la Trinca que, d’haver continuat en actiu, i vist el que s’ha vist en la política del país, ens hagués proporcionat grans moments d’acarnissament càustic i esperpent demolidor. Aquesta demostrada centrofobia, aplicada, per exemple, al desesperat i delirant viatge al centre del no-res de Pablo Casado, buscant sortir del pantà de fems en el qual es va ficar i que li va significar la patacada i la ignomínia a les eleccions del dia 28, hagués engendrat un altre dels seus entremaliats èxits (per a la Trinca, no per Casado).

Porque el sentro està en el medio
es desir: en la meitat,
i las cosas bien sentradas
son una presiosidad.

He de reconèixer que, com a La Trinca, jo també li tinc una paorosa aversió al concepte de centre. Potser fos perquè mai vaig entendre com un polític (Suárez, en pau descansi) s’arrogués el centre ideològic venint com venia de ser Ministro Secretario General del Movimiento, el sagrari on es preservaven les essències falangistes i la ideologia política, en l’últim govern de Franco . I que, després de la dimissió i els anys de penitència, tornés a intentar-ho amb la creació del CDS, centrista com el que més, que va obtenir un resultat esperançador a les eleccions de 1989, gràcies al maquiavel·lisme d’Alfonso Guerra, i va acabar com el rosari de l’aurora. Potser perquè em posen dels nervis els centristes de l’autopista, aquests conductors o conductores que s’instal·len al carril del mig, lluint a la cara la satisfacció dels que han trobat l’equilibri a la vida, l’assenyat punt del mig, encara que condueixin més a poc a poc que els seus veïns del carril dret i entorpeixin la fluïdesa circulatòria. Potser perquè m’exasperen els que no es mullen i s’abstenen. Potser perquè la fal·laç fugida cap al centre de Pablo Casado i el seu PP confirma els meus prejudicis i ve a demostrar la inconsistència ideològica del personatge en provocar un dels gestos, per il·lusoris, més inútils de la vida política que ens concerneix i, sovint, ens insulta. Aquí, a Catalunya, hem tastat la incapacitat del líder popular en col·locar la seva col·lega Cayetana Álvarez de número u, però llavors no anava cap el centre sinó cap a la ultradreta aznarista, però és que ara la conya s’ha traslladat a Madrid on se’n riuen, que no paren, de les constants declaracions, gens centristes, per cert, de la candidata a la presidència de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que cada frase seva és un selfie ideològic de la formació: “Un dia us anireu de vacances i quan torneu Podemos haurà donat la casa als seus amics okupes“, per exemple. “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP“, una declaració que justifica amb el fet que “Vox és una escissió del PP“, i afegeix, per arrodonir: “No els anem a arraconar“. “La idea seria que una vegada que una dona està embarassada –una altra de les aportacions de la sra. Díaz Ayuso– seu fill gaudeixi de ple dret de totes les ajudes i avantatges fiscals que es pugui tenir per a les famílies nombroses i d’especial categoria“, i davant de l’òbvia pregunta dels periodistes, va aclarir: “Encara no he estudiat què fer si es produeix un problema durant l’embaràs i el nadó no arriba a néixer, no ho he pensat …“. i, ja, centrant-se en el gran tema , va assegurar que l’assumpte català no se solucionaria parlant perquè “no es va acabar amb diàleg amb el nazisme“, i per desviar l’atenció del pacte entre PP i Vox a Andalusia, el va comparar a quan Sánchez pacta amb els “independentistes radicals, que són racistes a Catalunya, i que pe rmiten que els professors menyspreïn als alumnes per demanar anar a fer pipí al bany en espanyol “.

Com que el centre és terra de no res, se l’apropien els indecisos, els tebis de pensament, els que probablement, per ignorància o per mandra, són temorosos o incapaços de afirmar-se. Aquí no s’entén el centre com un possible pont per al diàleg entre dos ideologia polítiques oposades, sinó com una zona de confort ideològic on no cal mullar-se, una llotja tranquil·la per observar com es repreteixen mastegots entre la dreta i l’esquerra, mentre hom opina que ja s’ho farán…

 

Anuncis

El cas de les hòsties consagrades

Com un graó més en l’ascendent carrera cap l’assetjament i enderrocament de la llibertat d’expressió i, al mateix temps, com una prova més del desgavell i incongruència que es viu en l’àmbit judicial i, paral·lelament, com una mostra més de l’imparable creixement de l’integrisme inquisitorial, fatxenda i desacomplexat que s’ha acomodat en la nostra societat, voldria avui explicar-los l’estrany cas de les hòsties consagrades que m’ha omplert d’angoixa i perplexitat, si no fos perquè ja ens anem acostumant. Vegin-ho vostès mateixos.

Abel Azcona és un artista plàstic madrileny resident a Pamplona i que, segons m’he anat informant en diferents mitjans de comunicació, crea obres i organitza performances provocatives, com és l’obligació de tot artista compromès amb el seu temps, que porta pel camí del pedregar organitzacions tan reconegudes com Hazte Oir, la Fundación Francisco Franco, Vox (el partit, no el diccionari), una delegació del Govern de quan manava el PP, l’Arquebisbat de Tudela o l’Asociación de Abogados Cristianos que l’inflen a denúncies per presumptes delictes de profanació i contra els sentiments religiosos.

He vist una fotografia de l’obra que ha provocat l’escàndol i, al principi, sense aprofundir ni conèixer les circumstàncies, hom es pot dir, ah, val, doncs molt bé. Es veu a terra la paraula, en majúscules, PEDERÀSTIA formada per pastilletes blanques, o botons o galetes, no sé molt bé. Però la realitat, encara que similar, és ben diferent. L’obra es titula “Amén”, denuncia la inacció de l’Església de Roma davant dels 100.000 casos d’abusos sexuals a menors per part dels seus ministres, i la paraula estesa al terra de l’antic convent de cal Rosal de Berga, avui Konvent Contemporary Art Center, està formada per hòsties. Per gairebé dues-centes cinquanta hòsties, consagrades! El Jutjat de Berga, que ha acceptat la denúncia de l’Asociación de Abogados Cristianos l’ha citat dues vegades, però ell ha decidit no presentar-se. Azcona, fart de demandes per part de l’integrisme més caspós, ha optat per la desobediència civil. L’última citació era per al dimarts passat, 7 de maig. No es va presentar i va piular: “Jo no m’hauré presentat al Jutjat però Déu, l’ofès, tampoc. Estem empatats“.

Es obvi que el jutge o la jutgessa de Berga tenen un marro com una casa de pagès perquè, com podran saber del cert que les hòsties estaven veritablement consagrades com Déu mana? Les hòsties consagrades no s’aconsegueixen així com així. La recollida s’ha de currar, s’ha de combregar tantes vegades com hòsties es necessitin, procurant treure-les del paladar abans que no es facin malbé o s’empassin sense voler quan no t’ho esperes. Les hòsties consagrades no són com l’armament de la Guàrdia Civil que l’abandonen en un cotxe al mig del carrer a l’abast de la torba, no, les hòsties consagrades es guarden gelosament amb pany i clau al sagrari de l’altar major, compte!. Es que la denúncia per profanació, només té sentit si l’hòstia en qüestió està consagrada. Per als creients Déu és a tot arreu, en les poblacions que habitem, en els aliments que prenem, però la diferència és que una hòstia consagrada conté més Déu, més que un cogombre o un cloïssa, que mai no han estat consagrats. Per als creients, són el mateix cos de Crist després d’un procés de consagració, patrocinat per l’Esperit Sant, a través de la pregària eucarística, que rep el nom de transsubstanciació. Tot això es va instaurar en el Concili de Trento (segle XVI), on es va confirmar que l’hòstia consagrada era “Crist mateix, viu i gloriós, present de manera veritable, real i substancial, amb el seu Cos, la seva Sang, la seva ànima i la seva divinitat“. Per als fidels això no sorprèn perquè els han adoctrinat des que eren tendres infants, però per a un marcià o algú que no estigui familiaritzat amb l’argot espiritual, això de menjar-se el cos i la sang d’algú els pot arribar a sonar a canibalisme (sigui dit amb tot el respecte en vers les creences i els creients).

Modestament opino que l’artista Azcona, encara que digui que són hòsties consagrades, haurà aplicat el sentit comú. Entrar a la web Holyart i comprar on line un paquet de 500 formes per 3,39 €. Com eren per l’art no crec que hagi agafat les hòsties sense gluten, que són més cares, 9 € les 500. I a la web Brabander venen les hòsties torrades per 4 € les cinc-centes, que sempre tenen millor color.

Però tornant a les trifulgues del Jutjat de Berga, els compadeixo, perquè no hi ha diferència física ni gustativa entre una hòstia sense consagrar i una altra consagrada: mesuren igual, pesen igual, tenen el mateix gust i amb la transsubstanciació no perden ni guanyen color, es queden tal qual.

Per si els serveix d’ajuda als magistrats de Berga, la mateixa denúncia per performances semblants però anteriors, es va presentar en un jutjat de Pamplona que va fallar que no hi havia cap delicte. La penya d’inquisidors va portar l’assumpte al Constitucional que va rebutjar la causa, i el Tribunal Europeu de Drets Humans ni tan sols la va admetre a tràmit.

Vaja, que no estaven per hòsties, que es diu col·loquialment.

E pur si muove, Senyora Ministra

Es veu que Dolores Delgado, la ministra espanyola del ram de la Justícia –quin eufemisme la paraula justícia, en aquests moments i en aquestes circumstàncies!– , acompanyada del seu seguici, ha abandonat l’acte d’homenatge que oferia la Generalitat a les víctimes de Mauthausen, tan bon punt la directora general de Memòria Democràrica, Gemma Domènech, en el seu discurs, ha esmentat els presos polítics. De fet, l’acte s’ha fet davant la placa que l’any 2017 va descobrir en la seva qualitat de Conseller, Raúl Romeva, un dels independentistes empresonats preventivament fa…, uf, fa tant temps que ni me’n recordo.

Segurament la Senyora Ministra se n’haurà anat emprenyada i fins el capdamunt dels catalans, uns torracollons, uns pesats insistint sempre amb el mateix, hòstia. I segurament té tota la raó la Moinistra. Els catalans ni perdonen ni obliden, i són uns pesats, i uns torracollons. i, a més a més, uns impacients i uns mals estrategues, no com els bascos, per exemple, que saben quan han d’aixecar el peu de l’accelerador i quan l’han de prémer per treure’n els resultats més favorables pels seus interessos. Però malgrat que els del bàndol nacional els tractin obsessivament de colpistes –es veu que són uns torracollons i uns pesats, aquests també, segons es miri– i que la Junta Electoral Central estigui feta un embolic, cada cop que un representant estatal o coronari s’acosti per aquí es trobarà amb el record i la reivindicació, a no ser que es trobi una solució política a l’incòmode i enverinat afer.

Disculpi els catalans, Senyora Ministra, segur que no tenen res personal contra vostè. Però malgrat el que diguin els del bàndol nacional, malgrat el que pensi el govern pel que fa al conflicte i a l’estratègia per entomar-lo, malgrat la JEC, la jutgesa Lamela, el jutge Llarena i el sursumcorda, d’haver-n’hi de presos polítics, n’hi ha. O com diuen vostès, de “haberlos haylos”.

 

Enric Millo, sempre surant

(Pueden leer este escrito en castellano en la edición digital de La Vanguardia a partir del viernes 3 de mayo)

En fi… No vulguin saber la que s’ha muntat a la xarxa aquesta setmana a compte del nomenament del gran Enric Millo com a Secretario General de Acción Exterior de la Junta de Andalucía. Entre la mala llet catalana, el cachondeito  andalús i que l’esquerra no perdona, al pobre home me l’han deixat per estendre. Que el twitter desfermat pot ser molt cruel. Que les hemeroteques i la Viquipedia no perdonen.

En el fons em sap greu aquest acarnissament contra un personatge, la llarga trajectòria política del qual ha estat marcada per l’atzar, anant d’aquí cap allà, d’Herodes a Pilats, havent de fer la puta i la Ramoneta que es diu vulgarment, fins a trobar el seu seient a la vida, el seu lloc de destí en l’universal. Encara sort que en l’últim dia del mes passat ho va aconseguir –i amb ell, tots respirarem alleugerits– en assolir un càrrec semblant al de Cap del Diplocat versió andalusa. Les voltes que dóna la vida de l’alpinista!

Però fins a arribar al cim de la seva carrera, aquest home ha patit el que no està escrit. Ha patit en silenci, posant cara de bon jan mentre en el seu interior es debatia en una terrible contradicció, en una pugna identitària que, per fi, ha sortit a la superfície. Encara ha estat de sort: “Els meus pares eren valencians, en pau descansin tots dos, i van emigrar a Andalusia buscant un futur millor, jo vaig néixer a Catalunya, pràcticament per casualitat, no?“, li he sentit declarar per la tele. I he comprès el seu neguit, el seu cul encongit els últims anys. les seves declaracions potser inconnexes com si, de vegades, el reg cerebral no acabés de ser fluid.

Perquè, per si no ho saben, Enric Millo va iniciar la seva carrera política en el si d’Unió Democràtica i durant quatre legislatures va ser diputat al Parlament per CiU, arribant a ser portaveu adjunt del grup parlamentari convergent, que no és poca cosa, no s’ho pensessin pas. I hagués continuat la seva fulgurant carrera en el sí del catalanisme, quan encara no havia descobert que era català per puta casualitat, si no s’hagués creuat en el seu camí una contrarietat humiliant: en les eleccions de 2003, el seu partit no el va voler posar de número u per Girona i Millo va agafar tal emprenyada que se’n va anar a trucar a la porta d’ERC, segons explica Joan Puigcercós i Millo nega, que no van voler incloure’l a les seves llistes. I aquí Millo, en la seva desesperació, va trobar la llum al final del túnel quan el Partit Popular va acollir-lo amb els braços oberts, oferint-li de menjar i beure, aixoplug per a les fredes nits d’hivern i un futur ple d’esperança constitucional.

Perquè –i no es tracta d’una simple i trasbalsada especulació, sinó d’una teoria tan sensata com moltes de les que sòl plantejar en aquests escrits contemplatius (i perdonin la immodèstia) – si CiU l’hagués mantingut en el número u per Girona o ERC l’hagués acollit, amb la capacitat que ha demostrat Enric Millo per manar esquadres, probablement ara seuria a la banqueta dels acusats en lloc de Joaquim Forn, aguantant les instruccions i reprimendes del megajutge Marchena, un dels pocs homes en el món que posseeix el diví do de parlar ex càtedra. Estic segur que Puigdemont, amb aquest olfacte que ha demostrat de saber-se envoltar dels millors, l’hagués nomenat Conseller d’Interior. I hagués estat una pena perquè ens haguéssim perdut el Millo que després hem conegut i que ha sorprès al món sencer. Primer amb aquesta declaració, immediatament després de l’1-O, demanant perdó per l’acarnissament del batalló Piolín: “És que no puc fer res més que lamentar-ho, demanar disculpes en nom d’aquells que van intervenir …” i retractar-se després, avergonyit, i sumar-se a la gran fal·làcia de l’odi i la revenja quan el van cridar a declarar com a testimoni a la fira d’abril del Suprem: “Es va començar a generar a Catalunya un clima de conflictivitat que va anar augmentant progressivament i que va donar lloc a episodis d’assetjament i de fustigació i de violència… “, va dir. “…Muralles de persones disposades a enfrontar-se, a oposar-se…“. va descriure. I finalment va arribar l’apoteosi: “…dits trencats, vaig poder veure alguna fractura de cama, vaig poder veure una armilla antibales esquinçada de punta a punta, i això, evidentment, amb una ungla no es pot fer… Un agent em va explicar que havia caigut en el parany del Fairy, i jo vaig preguntar, doncs bé, què és això, no? Doncs abocar detergent a l’entrada d’alguns col·legis perquè quan els policies entressin, patinessin, caiguessin a terra i després els colpegessin amb puntades de peu al cap…

En els últims mesos Enric Millo ha estat a punt de llençar per la borda tanta impostura, tanta fidelitat al Partit Popular, en alinear-se amb la menuda Soraya davant de l’ultra Casado. Però el president d’Andalusia, Juanma Moreno, sorayista com ell, li ha tirat el salvavides i l’ha nomenat capitost de les ambaixades, representant de la Junta davant la Unió Europea a Brussel·les i, com explica l’ABC, potenciador de les relacions entre Andalusia i Catalunya. Ben vist, Moreno. Per intervenir entre les dues esmentades comunitats Millo és l’incendiari ideal (perquè d’això es tracta, oi?).

Per descomptat, Enric Millo seria el meu ídol d’aquest mes –amb fotografia penjada a l’entrada de casa meva–, si no fos perquè aquest títol se l’ha guanyat a pols Cayetana Álvarez. Ho sento, Enric, pisha, una altra vegada serà. Hi ha més dies que llonganisses.

Àngel Casas