Monthly Archives: Juny 2019

Maleïts piròmans

(Com que cada any es repeteix la maledicció del foc, no m’importa reproduir fil per randa el que vaig escriure sobre aquest drama reincident fa tres anys. Amb tota la meva solidaritat amb els afectats pel terrible incendi de Ribera d’Ebre).

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.
Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.
Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.
Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman. 
Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.
No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.
Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

La malaltissa xantofòbia de Rivera i Arrimadas

No opinaré pas sobre les desercions, mitges desercions, avergonyiments i articles de fundadors enutjats, en el sí de Ciudadanos, després de la gloriosa operació de conxorxar-se amb VOX per netejar d’esquerrania i d’altres ideologies indesitjables i perilloses per a la unitat i la grandesa d’Espanya, els ajuntaments i les comunitats autònomes. Ja s’ho faran. No crec que la destapada cap el franquisme els hi passi factura electoral. Si no explícitament, hi havia molt de pòsit falangista en les giragonses polítiques d’Albert Rivera, molts ho havien detectat i escrit, un pòsit arrelat també en l’enyor d’una bona part dels habitants de l’Estat, molts d’ells establerts a Catalunya.

Però, el que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, i d’això és del que volia parlar, és la xantofòbia malaltissa que pateixen Inés Arrimades i Albert Rivera, sobre tot, i que, per contagi, han aconseguit convertir-la en pandèmia entre els seus seguidors. No és una fòbia desconeguda la xantofòbia, segons els experts, però tampoc és de les més habituals entre les diverses variants de la cromofòbia (fòbia a un determinat color). Hi ha la erytrofobia que es la mania al color vermell i que la patia la protagonista de Marnie, la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, per exemple, segur que la recordaran. També la leukofobia, pel que fa a l’odi insuportable al color blanc, bé sigui uns llençols acabats de rentar i estesos en un terrat o un Papa damunt d’un papamòbil. Diuen que Ali Agca, que va atemptar contra Joan Pau II, la patia (ves a saber!). La xantofòbia que ha afectat el comportament, l’estat d’ànim i les moltes decisions d’Arrimadas i Rivera és la fòbia al color groc. Diuen els rumors que la xantofòbia ha estat la causa de la partida definitiva a Madrid d’aquests dos polítics amb tant de futur a Catalunya: no podien més amb el groc, la xantofòbia els ha rendit. Es veu que cada matí, quan trepitjaven el carrer i es veien voltats del groc insultant dels taxis de Barcelona, patien una reacció traumàtica insuportable, com la que sofreixen els vampirs davant d’un reguitzell d’alls. La vista d’alguna cosa groga o només el so de la paraula groc  (o, en el seu cas, amarillo) produeix als xantofòbics un estat d’ansietat incontrolable. Els crispa, els exaspera, els obnubila, els fa embogir. Llegeixo que aquesta curiosa fòbia li ve, a qui la pateix, d’algun episodi traumàtic de la seva vida passada en la que va patir maltractaments físics o psicològics en una cambra groga o càstigs corporals amb objectes de color groc o un accident dins d’un cotxe groc (un taxi?, un Renault 8?) o provocat per un vehicle d’aquest color. Es veu que, en créixer, els afectats per la xantofòbia, tan bon punt es troben amb quelcom groc, pateixen un efecte d’alerta que els provoca plors, taquicàrdies, tremolors i ansietat, sobre tot, molta ansietat. Probablement aquí rau l’explicació de moltes de les rareses que hem vist en els últim temps i que no hi trobaven una explicació racional.

Però el cas llastimós d’Inés Arrimadas i Albert Rivera no és l’únic a la història política de Catalunya. Un famós xantofòbic va ser el virrei Francisco Antonio Fernández  de Velasco i Tovar, quan la guerra de Successió. L’home va fer prohibir el color groc l’any 1704, per evitar donar publicitat (va fer servir d’excusa per amagar la seva malaltia psicològica) al bàndol que usava aquest color als seus emblemes i insígnies que, en el seu parer, només servia per a crear discòrdia entre els membres d’una mateixa família.

Si no fos que em prendran per boig, jo proposaria que la pròxima Marató de TV3 anés destinada a l’estudi i tractament dels malalts de xantofòbia, que es veu que n’hi ha molts més del que sembla.

Òn

Salut les copains

Depassats aquests dies embogits en que aquella Espanya que, després de la voràgine electoral, semblava –mirant el mapa que pintaven els diaris– roja, d’un roig encès, s’ha anat descolorint gràcies a la intromissió del taronja que ha sigut capaç de fer, sense manies ni complexes, tots els papers de l’auca i sucar pa a tots els estofats, amb un tarannà antològic per hàbil, esperpèntic i descarat del comportament post electoral del partit sense ideologia de l’Albert Rivera. Una estratègia directe a la poltrona que no li ha fet escarafalls a res. I quan ha passat el que ha passat a l’alcaldia de Barcelona, que diuen, home!, amb aquesta colla de comunistes okupaires i antisistema, amb aquest trinxeraires, no, si us plau, “que hasta aquí podíamos arribar”, el gra al cul que semblava que els hi havia sortit tant a Rivera com a Arrimadas i a la resta del quadre escènic de teatre d’aficionats, a manera d’infecció gavatxa, que li feia escarafalls als pactes amb l’ultra Vox i se li encarava, hòstia!, li ha anat de puta mare per fer de tallafocs contra l’independentisme triomfant i deixar la casa gran endreçada i, a més a més, tenir la mestressa enganxada per l’entrecuix. Perquè, com escriu Antoni Puigvert, en una de les seves columnes recents, Manuel Valls ha fet més política en un mes que Inés Arrimadas en tot el temps que ha estat cap de l’oposició.

Atenció a Manel Valls (el vaig convidar al meu programa de TV3 quan començava a despuntar en el socialisme francès, ell, no jo, i avui m’agradaria veure aquella entrevista que TV3 ni s’ha assabentat que té als arxius). Atenció a aquest polític hàbil, professional, experimentat, polifacètic ideològicament, entrenat en el jacobinisme francès (però també en la visió republicana de la vida), dur i sense manies, que amb el seu vot enverinat a l’Alcaldessa Colau   –santa innocència!– s’ha apuntat a l’eslògan de la dreta prefranquista de Calvo Sotelo: “España, antes roja que rota”. Anava a augurar que seria ell i no José Maria Aznar el primer president de la tercera república, quan les restes del naufragi borbònic s’haguessin esmicolat del tot, i aleshores ha esclatat l’escàndol que l’ha deixat gairebé sol a l’ajuntament de Barcelona, un cop enllestida la feina. Fins i tot Corbacho, que li han promès remenar les cireres a la Diputació, ha preferit el Rivera en mà que les expectatives de l’ex-primer ministre francès volant pel cel del futur, que, en contra del que especulava tot Déu, fa dos dies, ha dit que continua. I trobo que, des del seu punt de vista, fa bé. Des del seu seient privilegiat de regidor no es vol perdre l’espectacle d’Ada Colau buscant desesperadament un punt de suport per eludir l’esfondrament inevitable (no li perdona el llaç groc del porxo) ni la fosa de Ciudadanos després d’anar com una baldufa d’Herodes a Pilats en aquesta cerimònia de la confusió que han estat els pactes postelectorals.

Tot va venir rodat quan en la gran jugada inicial, Valls i Rivera es van acoblar com la fam amb les ganes de menjar. Amb la diferència que en qüestió de desimboltura, cinisme, estratègia i experiència en portar el timó d’un país, en Valls se’l menja amb patates. I és que l’ex primer ministre francès, ara barceloní fins el moll de l’os i espanyol més que la de Toledo, es va trobar amb l’organització perfecte per fer la primera gran grimpada. Qualsevol partit polític, defensi el que defensi, de Vox a Podemos, incloent la CUP, el Pacma o la Falange Española y de las JONS, surt a l’arena per contribuir al benestar dels seus conciutadans a través de la seva manera d’entendre la vida, el pensament i el món. Després vénen el corruptes, els professionals del “momio”, els xoriços i els inventors de currículums, però això ja va inclòs en l’espècie humana, no cal aplicar-ho només a la classe política. La ideologia, que figura que és el pal de paller de qualsevol partit polític, és això, la manera d’entendre la qualitat de vida de l’home –i darrerament i en molts casos, també de la dona– i el seu paper en el món. Però això que justifica l’existència de tots els partits polítics, del més fatxa al més progressista, no ha estat la gènesis de C’s. Empesos pels babèlics del manifest del 96 i la mala llet venjadora de l’Albert Boadella, no van néixer per construir cap societat des de cap perspectiva ideològica, van néixer amb la sacrosanta missió de salvar el castellà del supremacisme de la llengua catalana que amb la immersió a l’escola i TV3 i Catràdio i el que penjava, ho estava passant molt malament, reduït a un àmbit gairebé clandestí i patint la persecució de la policia cultural. Vaja que, com escrivia el noi Sostres en els seus vibrants moments d’independentista furibund, el castellà havia arribat a ser pràcticament la llengua de les minyones.

Un partit que es llença a la palestra amb aquesta barra ideològica i amb aquest populisme lerrouxista sense manies, amb el desvergonyiment, darrerament demostrat, de donar-se la ma dreta amb Vox procurant que la ma esquerra no ho sàpiga, un partit que té l’eclecticisme per bandera, és terreny abonat pel fill pròdig que torna a casa i que necessita aixopluc polític de primer nivell, que un ex-primer ministre socialista de la República Francesa no pot recomençar enganxant cartells de Collboni, que és el que li tocaria. Que l’estiu això està ple de francesos i si el veiessin amb el pot de cola i el pasquí amb la fotografia d’un polític socialista de segon nivell, faria una trista figura i tota França n’aniria plena i en faria memes.

Però ara ja està exhaurit tot el que li podia donar el partit de Rivera. Després de la fotografia del trio de Colón, impresentable a Europa, Valls, que té trumfos econòmics a la mànega, ja pot volar sol: ”Aspiro a ser-li útil a la meva ciutat, a Catalunya, a la resta d’Espanya i Europa”, diuen que ha dit en la conferència de premsa. I si això li afegim el constitucionalisme que li surt per les costures, tenim el polític espanyol del futur. Temps al temps.

Tanquem la paradeta

Amb un nus a l’estomac, un neguit indescriptible i una tristesa infinita, segueixo l’última sessió del judici del Suprem i les conclusions, opinions i auguris que recull TV3 en l’optimista sentit que, aquest dia d’intervenció dels acusats, fent servir el torn d’última paraula, sacsejarà la democràcia espanyola.

Em sap greu ser tan, tan pessimista –jo més aviat em considero realista, ja em disculparan–, però els afers relacionats amb Catalunya i la seva postura desobedient (que ells tradueixen com sediciosa, rebel i colpista) no immuten Espanya, ni la seva corona, ni la seva política, ni els seus partits estatals que ja van deixar clara la seva disposició amb l’acord sobre el 155.

L’Espanya majoritària observa i jutja Catalunya a través dels ulls de l’Albert Rivera, un català com Déu mana en el sentit que ells entenen, i com reflectia perfectament un planell de la retransmissió en que es veia l’acusació entretinguts amb el mòbil, l’Ipad, o la seva personal abstracció, lluny, ben lluny del que es deia a la sala, obstinadament sords a les reflexions, denúncies i evidències que plantejaven els acusats o, més ben dit, sentenciats. Per aquesta Espanya majoritària ja fa temps que el judici i la sentència, més o menys sancionadora, està descomptada, ja han passat pàgina i l’entreteniment està ara centrat en els pactes post electorals, l’excitant crescuda de Vox i l’esmicolament de Podemos. El judici que aquí fa estremir, allà no interessa gens ni mica. És una carpeta tancada i desada. Adonem-nos que no hi ha ni haurà ningú amb qui parlar a l’altra banda. O es baixa del núvol, es substitueix la fe cega pel pragmatisme i l’estratègia i es redreça el full de ruta tradicional de la banya en el forat del formigó indestructible sense avançar ni un pam, o ens quedem eternament aturats en l’embús, orgullosos dels dos milions i escaig, cofois d’una actitud tan cívica i pacífica, ufanosos dels herois empresonats i de la seva enteresa. Creient fermament que tot és possible… Però, malauradament, improbable.