Monthly Archives: Setembre 2019

Django Sánchez unchained

Em vaig quedar d’una peça quan vaig rebre per whatsapp aquell vídeo que circulava per la xarxa des de fa dies, en que Pedro Sánchez contestava, completament borratxo, una entrevista i s’encallava estrepitosament en paraules com Mojácar y marihuana. No m’ho vaig creure. Abans de res perquè el text que l’acompanyava, en castellà, pudia a claveguera o de l’Estat o del tripartit ultra:”Éste es nuestro presidente en la actualidad. Creo que es conveniente que todo el mundo le conozca en todas sus facetes. ¡Borracho en una entrevista para mayor ridículo y vergüenza de España y de los espanyoles!”. Ui, ui, ui, em vaig dir. Un text d’aquests sense una falta d’ortografia? Molt rar. Això era obra de professionals de la mentida. Efectivament. Resulta que una entrevista feta el 2015 per Esther Palomera va ser exageradament manipulada, alentint les respostes fins a donar la impressió que el President en funcions, o candidat socialista, ja no sé jo, anava pet, d’un nivell que si l’aturen i el fan bufar trenca l’aparell. Vaig buscar a la xarxa l’entrevista original i no té res a veure amb el vídeo fake. En fi, no es una entrevista de meridiana claredat i d’opinions concises i clares, això no, que seria com demanar-li peres a Luís del Olmo, però és el Pedro Sánchez que tots coneixem, què volen que els hi digui.

Ara bé, jo no sé si és per causa de l’emprenyament que deu haver agafat en veure el vídeo fake, o perquè entre el CEO i la vident Sílvia Raposo li han garantit que les eleccions seran un passeig, que no s’amoïni, que la victòria la té coll avall i que ja pot esplaiar-se i dir el que pensa de veritat, o tot el contrari, que l’esquerra li donarà l’esquena i es quedarà a casa –com probablement es mereixeria per la seva imperícia a l’hora de pactar la investidura– i que la presidència està perduda i que pel que li queda ja no ve d’aquí, però l’home porta uns dies fent un seguit de declaracions que  et deixen garratibat. Per singular, tergiversadora, falsària i esperpèntica –i jo afegiria que per ofensiva per a molta gent que el podria haver votat– és la que diu a la CNN –sense que se li escapi el riure ni res– que el Rei d’Espanya representa els valors de la II República. I ho diu, textualment, així: “Es bueno que empecemos a reivindicar esa España republicana, una España que defendió derechos y libertades que desgraciadamente fueron mancillados por la dictadura franquista, y que luego posteriormente fueron recuperados hace cuarenta años con la Constitución española y con la monarquía parlamentaria que representa el rey Felipe VI en la actualidad“.

N’hi ha una altra, que Déu n’hi do, també, però aquesta ja es veu venir des de fa temps. Ja és més del seu tarannà. Ha assegurat des de Gavà, durant la tradicional festa socialista de la rosa, que “el Estado actuarà con firmeza” –això vol dir, i no cal ser politòleg per entendre-ho, aplicació, com demana Rivera cada dos per tres, de l’article 155– si la Generalitat insisteix en perseverar en el naufragi polític del projecte rupturista i esguinçar l’Estatut i la Constitució. “Dejen de engañar y digan en público lo que dicen en privado: su proyecto ha fracasado”, diuen que ha dit. Jo, és que ja embolicada la troca, hauria afegit: “A ver, Torra y toda la peña, salgan de uno en uno y con los brazos en alto”.

Però això no ho ha dit pas Pedro Sánchez, és un fake com una casa de pagès, m’ho acabo d’inventar. Ho vull deixar ben clar perquè el dia que ho digui sàpiga tothom de qui ho ha copiat. Que els guions també tenen drets d’autor.

Anuncis

La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Acollonit

Estic veritablement acollonit, ho dic seriosament. M’han impressionat les imatges de la manifestació vegana en un supermercat d’Auckland, Austràlia, impedint a la gent que comprés carn i culpabilitzant-los amb pancartes que deien “Deixeu de menjar animals” o bé “No és menjar, és violència” i gravant-los en vídeo per mostrar al món els còmplices mastegadors de tan roïna matança. La líder de l’acció, Anna Rippon ha declarat: “Som aquí protestant pacíficament per aquells que ningú veu i ningú escolta i que ara són morts”. Traumatitzat, sacsejat, s’han acabat per a mi les barbacoes, la botifarra amb seques o el pernil de gla. Deixeu de menjar animals, és la consigna. O sigui que s’ha acabat el corball, el rap, la tonyina o els musclos a la marinera. Ja no tornaré mai més a l’aplec del cargol de Lleida ni a les garoinades de l’Empordà.

Ja vaig tallar en sec, compungit i penedit, amb una mala consciència insuportable, el consum d’ous, fins i tot els estrellats, que em semblava que barrejats amb les patates quedava la cosa més diluïda, després de la contundent denúncia del col·lectiu Almas Veganas Santuario Animal que van haver de separar els pollastres de les gallines perquè es veu que les violaven amb acarnissament. Camps de concentració de gallines, maltractades, vexades, desplomades i violades, és el que mostraven dues noies d’aspecte compromès. El testimoni d’una d’elles –de les veganes, no de les gallines– era esfereïdor: “Els ous són de les gallines, son seus, elles els ponen, és la seva menstruació”, i com que es veu que les obliguen a pondre un ou al dia, diuen les activistes, és com si una dona tingués 365 menstruacions a l’any. És que no m’ho puc ni imaginar. A l’espera de que el col·lectiu vegà determini si la prohibició s’acaba amb els invertebrats, que excepte els hermafrodites, també deuen fornicar amb violència animal, sense contenció ni mesura o, donat que una bleda, un enciam o un cogombre, també son essers vius, encara que no violats, que jo sàpiga, poden ser aptes pel consum o tampoc, em conformo amb un got d’aigua. Un got d’aigua mig buit, segons el comparen alguns amb aquest darrer Onze de Setembre en haver baixat la participació d’un poble desnortat, dividit i a punt, diuen, de rebre la clatellada judicial definitiva. Una enquesta d’aquestes que fabrica La Vanguardia, en funció de les respostes dels seus lectors addictes, en tancar una informació, considera que el 84,73% del procés ha fracassat. I per si no hi hagués prou desgràcia a la casa del pobre, ara resulta que Pablo Iglesias, a qui Pedro Sánchez (Pedro i Pablo Picapedra) li va aplicar el mètode Guardiola per desfer-se d’Eto’o (falta de feeling, noi), acceptaria que s’apliqués un nou 155, la gran il·lusió de Rivera i Álvarez de Toledo.

Tot això i que el planeta llangueix és el que em porta a gairebé no moure’m de casa, a esperar amb resignació la clatellada final, a decidir que els polítics –que no han deixat de cobrar malgrat no haver fet la feina encarregada (quins pebrots! I no és demagògia)– ja s’ho faran, i a viure en un neguit molt semblant a l’acolloniment, que volen que li faci, ja tinc una edat.