La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: