Monthly Archives: Octubre 2019

DE LA VIDEOCÒNSOLA A LES BARRICADES

Estic llegint molta prosa poètica entorn dels adolescents encaputxats que han encès Barcelona aquestes nits passades d’aldarulls i violència. Violència absurda per dues de les tres bandes en conflicte. Violència absurda i tampoc útil –algú es capaç de discernir que és útil en aquest embolic en que els incompetents ens han immers?– d’escamots de nois i noies molt joves amb la cara tapada que la glosa els situa entre la desesperació pel món que els està a punt de caure a sobre i la decepció del qui els hi van prometre l’arcàdia republicana, independent i rica i plena. Violència amb acarnissament, desproporció i desmesura per part dels robocops desbordats i aparentment acollonits, una secció dels quals, els de la policia espanyola, s’han saltat a la torera la llei que impedeix fer servir bales de goma a Catalunya i així anem d’ulls buidats, commocions cerebrals i colló perdut per sempre. Del tercer sector –infinitament majoritari en el còmput, silenciat vergonyosament pels mitjans de comunicació de l’Ibex 35 i de la Borbonnerie, que, a més a més, ha fet feines d’interposició entre els violents i els de la porra i l’escopeta, cosa que ningú no els hi ha agraït– que manté l’actitud pacífica, festiva, i encara confiada i de la qual ningú en parla, malgrat les cincs marxes sobre Barcelona, infinitament superior en nombre de participants que la famosa marxa sobre Washington de la que jo em feia ressò cròniques enrere.

Res més lluny de la meva intenció que situar-me en el terreny covard i centrista de l’equidistància. Sé que el culpable principal és aquest Estat superb, prepotent i mal acostumat al colonialisme fins que li planten cara, que des del principi ha administrat el problema maldestrament. Tampoc salvo de la crítica –i d’aquí el perill de semblar equidistant– dels babaus que han fet creure a la feligresia, amb ganes de comprar miracles, que tot seria bufar i fer ampolles, perquè el món ens mirava i qui vol pot. Inconscients que ens han portat a la confrontació quan sabien –i si no ho sabien és que no serveixen per el que els paguen– que anàvem sempre a perdre: Ulls, llibertat, il·lusió, confiança, bous i esquelles.

La setmana passada no hi havia aldarulls ni violència. La bretolada del comando Marchena em forma de sentència ha encès la indignació. Però són ells els únics responsables? Anem endarrere fins a la putada, obra del PP, en el tema del nou estatut del 2006, que va desfermar la onada independentista mai vista a Catalunya. Però és aquí tota l’arrel del mal? Anem enrere fins el règim del 78 que va decantar-se per la reforma en lloc de per la ruptura, deixant vigent tots els privilegis del franquisme –de la Corona als seus oligarques– i que amb l’obligada excusa de la reconciliació, no va passar comptes ni amb criminals, ni torturadors, ni corruptes ni feixistes. Aquí hi ha l’arrel. A la burrada del cafè para todos i a la Constitució d’emergència feta sota l’amenaça dels sabres.

Fruit de tot allò és l’actual i permanent compareixença del Marlaska. Cada cop més Grande, tapant-li la incapacitat de gestió i diàleg en la crisi a Pedro Sánchez, exigint la condemna de la violència –com si des de fa anys no quedés clar que l’independentisme no ho hagués demostrat de sobres, en front de la piromania  obsessiva de Rivera, Arrimadas, de Toledo, etcètera– i que Torra sigui president de tots els catalans, com si Rajoy hagués estat president de tots els espanyols –que no es recorda el vot de censura?– i Sánchez fos el paradigma de la concòrdia espanyola (incapaç d’aprovar els pressupostos i de formar govern, malgrat les súpliques vergonyoses a aquesta dreta casposa.

Ah, i mentre el merder augmenta i fa estralls irreparables, la família xupiguai (copio l’expressió d’un tuit) no s’immuta i passa de tot en l’acte entranyable de presentació de la nena.

Per arrodonir-ho, no sé si es tracta d’un fake o no, però m’arriba que la majoria de ferits de la policia té a veure amb lesions als canells, que es veu que no estan acostumats a estomacar tan fort, i tant ball de bastons acaba per passar factura.

DIA DE LA (segona) VICTÒRIA DEL FRANQUISME

La primera va ser la del 39: a Burgos, 1 d’abril de 1939. La del “cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. I signava l’autoproclamat Generalísimo Franco. La segona és la d’avui, 14 d’0ctubre de 2019, i l’ha divulgat el digital de Pedro J., abans que el missatger la fes arribar als interessats. Ja se sap la butlla que tenen les clavegueres del periodisme en accedir al sumaris supersecrets.

Cent anys de solitud a la presó els ha caigut als presos polítics (i que ara em vingui l’autodenominada Junta Electoral Central, JEC, amb un flabiol sonant). El comentari del tipus tir de gràcia, en la línia del parte del cautivo y desarmado, l’ha posat el Presidente en funcions: “Hoy concluye un proceso judicial ejemplar pero a la vez se confirma el naufragio político de un proceso que ha fracasado, en su intento de obtener un respaldo interno y un reconocimiento internacional“. Em deixa perplex que Sánchez –que últimament li fa la competència al rei Felipe, en fer-nos pensar que estaria millor callat–, defineixi allò que tots els qui vam voler vam veure per la tele, com a procés judicial exemplar. Però han decidit excloure de la valoració per la sentència la munió de testimonis que, si els incloïen,  la balança afavoria els acusats  i probablement haurien d’haver penat uns quants testimonis de l’acusació per presumpte perjuri. El judici no ha estat exemplar ni pel forro, ho diuen juristes de molta més solvència i credibilitat que els/les Marchena, Llarena i Lamela. El judici s’ha fet amb les cartes marcades per aquell franquisme que ho va deixar –com s’ha anat veient, i no només en el cas del Procés– tot ben lligat: de la monarquia al règim passant per l’Ibex i el Poder Judicial.

Es que no cal ser independentista ni feligrés del procés per veure que el que s’ha fet amb els condemnats és una autèntica injustícia, amb premeditació, traïdoria i unes ganes irrefrenables de revenja. Cal esser demòcrata i sentir aversió pel franquisme, només. I penso jo que amb aquest mantenello y no enmendallo, tan propi del funcionariat estatal de primer nivell (i de segon nivell i de tercer), que li va costar la patètica i desagnadora descolonització, aquesta incapacitat endèmica per seure’s a la taula de negociació, per entendre què és la democràcia, l’Estat –i no Espanya– s’ha disparat un tret al peu, la gangrena del qual li vindrà molt més endavant. No sé si l’hòstia d’aquell pobre abanderat paracaigudista contra el fanal el dia de la Hispanitat va ser premonitori de que aquesta sentència xunga, com vaticinen molts mitjans internacionals, no tanca res sinó que portarà cua. Ja pot vantar-se Pedro Sánchez del trasllats de les restes del dictador, escenificant una batalla enfurismada contra la família del criminal de guerra i de pau, la Fundació i el Fray Justo Pérez de Urbel de torn.  No és una victòria democràtica, és una vergonya de la democràcia espanyola que després de quaranta anys encara no hagi resolt aquesta collonada. És una prova fefaent del franquisme impregnat en tots els àmbits d’aquesta societat que en el fons no se’n vol desprendre.

Com que ja no tinc edat ni salut per sortir i manifestar-me fent el pi o tancar carreteres, vies d’AVE i aeroports, he decidit no fer-li més al joc a aquesta democràcia viciada, a aquesta monarquia bananera, a aquesta mentida que hem mantingut xiulant i mirant cap un altre cantó. A no ser que algú de la meva confiança em convenci del contrari, em nego a fer-los-hi el joc. Que voti sa tia. No amb el meu vot. I si tots els partits  polítics que no se senten ni de prop ni de lluny il·luminats per el imperio hacia Dios, es neguessin a participar del joc i els deixessin sols amb el seu jou i les seves fletxes i el seu esperit colpista –això sí que és colpisme, jutges i jutgesses del suprem, fer aquest tipus de sentència– ens podríem comptar millor i igual ens adonem que no són tants com ells es creuen.

Però tenen l’Estat amb ells i un feixista que va guanyar una guerra.