Monthly Archives: Novembre 2019

SEMBLA QUE HA ANAT D’UN PÈL

Uf… (pronunciïs, traient aire per la boca, amb una clara expressió d’alleujament) sembla que aquesta vegada ha anat d’un pèl, que, com sempre passa, s’ha ha entès malament, que no es tractava de girar com un mitjó la immersió lingüística, Déu nos en guard!, sinó de millorar el model educatiu, ha dit, cofoi, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta.

Algú es podia imaginar que el PSC, amb aquell passat catalanista forjat pels Maragall, Obiols, Raventós, Serra, Lluch, Tura, Geli i tants d’altres, volgués ocupar l’espai trapella i populista de Ciutadans, i endegués una batalla contra els sistema imperant d’immersió lingüística que diuen que ha donat tan bons resultats? Algú es podia imaginar que, implicats en la batalla de Pedro Sánchez per atraure la abstenció de C’s i el PP, de cara a la investidura i enviar a tomar vent els torracollons d’ERC, burxant on fa més mal (el tema de la llengua a les escoles), el PSC s’enfangaria en una batalla impopular en la que tindria en contra la majoria –l’amplíssima majoria–d’ensenyants de Catalunya? Algú es podia imaginar que Miquel Iceta seria tan babau que, per complaure a l’amo de Madrid, es faria l’hara-kiri sense deixar de ballar?

Es veu que sí, es veu que gairebé tothom. Alguns amb alegria perquè ja era hora que un partit com el PCS prengués el relleu de Ciutadans en la defensa del castellà a l’ensenyament i acabés amb el vilipendi de l’espanyolitat que diuen des de Madrid que passa a les escoles catalanes. D’altres enfurismats perquè, poca broma, amb l’ensenyament no s’hi juga i el xantatge amb la llengua es propi de miserables. Alguns, també, perplexos perquè mai s’haguessin pogut imaginar una baixada de pantalons tan indigna per part d’un noi tan simpàtic i educat com Miquel Iceta i la resta de la penya socialista catalana que queda. Però es veu que amb les giragonses amb que té acostumada la parròquia el senyor Iceta pel que fa a declaracions i contradeclaracions (alguns sembla que l’han rebatejat com el Digo/Diego; jo crec que es així, que ho he sentit bé, que no m’hauran dit el Nyigo-Nyago) a ningú li havia sorprès que es fiqués en aquest alberginial  (disculpin la traducció literal, lliure i poc fabriana de la paraula berenjenal) o, si ho prefereixen, embolic.

Tots plegats ho hem entès malament, ens hem equivocat de mig a mig: El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, va sortir ahir a desmentir les crítiques que ha rebut el document marc aprovat al setembre de cara al proper congrés i en el qual s’aposta per un model plurilingüe a l’escola que substitueixi l’actual immersió lingüística. Va negar que el partit vulgui canviar el model o abandonar la immersió lingüística a Catalunya, però sí que va matisar que pretén “flexibilitzar-lo”. “Hi haurà zones que necessitaran reforçar el català; d’altres, el castellà, i totes, segur, l’anglès”, va insistir (segons transcric de la crònica d’El Punt/Avui).

Millor, escoltin. Que no se li ha perdut res al PSC en la discussió d’aquest model acordat per majoria al Parlament l’any 1983, amb, només, dos vots en contra, en que es declarava el català “llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius”. El cert és que es tracta d’un tema que sempre m’ha amoïnat –la possible impugnació arbitrària del model– i ho he parlat moltes vegades amb mestres, pares implicats, immigrants (perdó, migrants) que per haver arribat aquí de petits van estudiar segons el model imperant. I no he trobat ningú que en fes fàstics. A més, el sistema ha estat molt valorat internacionalment, segons expliquen els experts.

Passi el que passi amb les negociacions de la investidura, votin sí, votin no, o s’abstinguin els qui hi estan implicats, el PSC no pot passar a la història per una cagada com la que es veia venir.  Compte amb els emmerdadors. Amb la llengua no s’hi juga. El patètic final del Rivera (em refereixo a l’Albert, no al José Antonio Primo de) n’és un exemple.

EL TRET AL PEU

Sembla mentida que un paio tan guapo i atractiu, que queda tan bé a les fotografies de les cimeres, que ha estat capaç de ressorgir de les seves cendres –com diuen que feia per no avorrir-se l’Au Fènix–, després del trinxat que li van fer els seus, que és capaç d’anar d’una punta a l’altra segons bufa el vent, que, encara que sigui a contracor –gairebé n’estic segur–, es disfressa de catalanofòbic per cercar, inútilment, el recolzament de la dreta un dia, malgrat haver-se confessat poc mesos abans, amb una sinceritat transparent i que arribava al cor, capdavanter del federalisme i de la plurinacionalitat espanyola, el paradigma del diàleg amb els discrepants en acceptar els vots dels empestats per assolir el triomf en la moció de censura i haver-se reunit amb Quim Torra al Palau de Pedralbes el desembre de 2018, segons rescabalo de l’hemeroteca d’una notícia d’EFE de l’any passat, deia que un paio així, ni que sigui president en funcions, no és capaç de fotre’s tot sol un tret al peu a no ser que se sigui molt ruc.

Perquè en aquest cas no valen excuses: que si la dreta no ha volgut abstenir-se per a salvar España de les hordes perifèriques, que si l’Iglesias –quin poc feeling que li tinc a aquest nano de la cua, s’haurà dit més d’un cop– volia l’oro i el moro, que si exhumava el dictador em passejarien pels carrers a coll i be[acm1] , que si assegurava que els presos polítics complirien la sentència i prometia que portaria Puigdemont com fos em farien l’onada… El conte de la lletera, President en funcions, que t’ha portat a consumar el pitjor fiasco de l’esquerra dels últims quaranta anys i a fer-nos rascar de les nostres escurades butxaques cent vuitanta cinc milions d’euros, que es diu de pressa: el tret al peu que t’has disparat tu solet…. I mira que t’havien avisat. Encara que la resta del món t’hagi fet el llit, ho sento ser tan franc, però tu ets l’únic responsable del que ens ha passat, tu i la penya d’ineptes que et riuen les gràcies.

Ja ho veus: has destapat la llosa i l’esperit putrefacte s’ha expandit i ha remogut la calaixera on molts espanyols hi tenien embolicada i amagada la tendència feixista. Ja ho veus: per als milions dels votants de Vox i a uns altres quants del PP que els hi tocarà fer seguidisme si volen evitar el traspàs , “en España empieza a amanecer”. Al feixisme i/o al franquisme no se’l combat amb gestos electorals quaranta anys més tard de quan tocava tallar-lo d’arrel.  O passa el que passa. El tema del Valle de los Caídos o l’entomes en la seva globalitat, desmantellant-lo i desvirtuant-lo de dalt a baix, o l’aïlles amb els seus monjos i la seva feligresia i fas com si no hi fos. Un cordó sanitari que es diu.

Mentre dura la ressaca mediàtica i cadascú s’avança als esdeveniments segons el so que vol fer sonar al seu flabiol, a mi se m’acudeixen molt poques sortides a l’atzucac en què ens has ficat pel teu mal cap i la teva propensió a somniar truites. O recuperes l’esperit de la moció de censura que et va dur a la Moncloa –te’n recordes?– parlant de política i de pactes amb tothom. Si no et poses de perfil i ets franc i vas de veres i oblides el cangueli que et provoquen els de l’“aporellosoé”, jo crec que al seient de davant pots trobar esperit col·laboratiu malgrat la desafecció i el cabreig acumulat, però necessites el qui li cal a un govern progressista –que dius tu–: amnistia i tornar a la casella de sortida (el mateix demanaria si m’adrecés als teus possibles interlocutors, que ningú no ho dubti; que d’irreductibles, fanàtics i trabucaires n’hi ha per tot arreu). Deslliurar-te de pressions patronals, casernàries, borbòniques, judicials, episcopals, del clavegueram i de l’Íbex i fer de polític, que per això cobres. Cobreu.

L’altra possibilitat és més senzilla i tranquil·la: la porta giratòria de la que tant en saben els teus avantpassats en aquest ofici.

No et facis il·lusions, qualsevol altra viarany és un pedaç, un fer volar coloms, un qui dia passa anys empeny, un sortir a la viquipèdia com el babau que va deixar passar la segona oportunitat. I no sé si t’han explicat que és mentida que el carter sempre truca dues vegades. Normalment et deixa un paperet que diu que passis tu per l’oficina de correus.

Au, espavila.

Au, espavileu tots plegats, que ve el llop.


 [acm1]