Monthly Archives: gener 2020

REY MÍO, ESPAÑA NO SE HA SALVADO

Això és un fake, que quedi clar. Ni ha passat així ni és imaginable que Meritxell Batet, amb la seva prestància i senyoriu com a presidenta de Las Cortes, hagi actuat i parlat d’aquesta manera en l’acte protocol·lari d’anunciar-li a Felipe VI, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del nou govern de l’Estat. Però deixin-m’ho imaginar per un instant i no se m’esverin.

L’excel·lentíssima senyora Meritxell Batet, amb els seus rinxols d’or, la seva simpatia habitual, i el seu tracte trempat –traducció de campechano, vull deixar-ho clar– i cordial, ha accedit al Palau de la Zarzuela i s’ha tancat amb el rei Felipe al saló de les males notícies i i l’hauria pogut dir: “Rei meu, em sap greu comunicar-li que aquella Espanya que tant li agrada, la dels patriotes i abanderats salvadors de la pàtria, la que farceix d’orgull i prepotència els seus discursos més significatius, la que es fa un embolic amb aquella collonada de la separació del poders, la que li porta fluixa el que diguin els tribunals europeus, la que crida emocionada amb una sola veu “a por ellos, oé” quan envia els robocops a estomacar catalans desafectes, la que plora el trasllat dels ossos del dictador, la que empresona o exilia, la que s’esgargamella, a veure si cola, tractant de colpistes els del procés, la que feia referència el Pepe Rubianes quan deia que “…a mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Que se metan a España en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgados de los campanarios”, aquesta Espanya, rei, no l’han pogut salvar els trifàsics, malgrat que ho han intentat tot, la coacció, l’insult, la bronca, la súplica pel transfuguisme d’algun diputat dels que se l’agafen amb paper de fumar, com la de Canàrias, l’amenaça amb el caos, el plor i el cruixir de dents, les set plagues d’Egipte…, i ara li vinc a explicar que Pedro Sánchez ja és president i que tindrà ministres comunistes, li ho asseguro, comunistes, i que ha pactat no només amb, agafis!, Esquerra Republicana i Bildu, sinó amb Teruel Existe, que el pobre noi ha hagut de passar la nit a Madrid, ben amagat, per les amenaces que havia rebut. És que l’Arrimadas, suposo que ho ha vist, s’ha superat. Reconec que és envejable, ningú sap muntà pollastres com ella, és una crac mentint i exagerant. I la tia aquella del costat de l’Abascal? Com insultava, rei meu, com s’esgargamellava. Escolti que he hagut de dir que el Parlament és sobirà, però me’n he penedit de seguida, eh?. He pensat que la Forcadell ha anat de pet a la presó per coses com aquesta. I com que jo també sóc catalana m’he dit: a veure si em passa com al Sandro Rosell, que m’agafa mania la Lamela i ja has begut oli!

Però, rei, vostè no s’amoïni i els seus tampoc, no oblidi que encara que ara s’hi apuntin els de Vox, PP i Ciutadans, els socialistes som el més monàrquics de tots i a la Corona no li faltarà de res. A més ja sap com és el Pedro, que un dia li treu el son el Pablo, que no pot dormir el pobre, i al cap d’uns mesos se l’emporta al llit.

D’acord, ja sé que el trucarà la Conferència Episcopal, el Consell General del Poder Judicial, l’Aznar i el Felipe (l’altre), els Generals, la Patronal i el Trump li enviarà un whatsapp, però vostè tranquil. El Pedro es prou habilitós per passar el tràngol amb nota, oi que m’entén reiet del meu cor?”.

L’ESCÀNDOL D’AQUEST NADAL (AMB UN PARELL)

Avorrit de l’Espanya lligada i ben lligada, la judicatura de la qual s’ha fet un embolic de tal envergadura que només se’n sortirà fent-se l’harakiri i desesperat amb la Catalunya virtualitzada que només es dedica a tirar-se els plats pel cap, passo les festes descollonant-me amb una mena de Monty Pyton brasilers, un equip d’humoristes que farts de no poder estripar com volien en les televisions convencionals van crear el seu propi canal de You Tube assolint el novembre de 2015 la xifra inversemblant de dos mil milions de visualitzacions entre tot sels seus vídeo penjats a la plataforma des de l’agost de 2012, quan van mostrar la seva primera producció. Responen al nom de PORTA DOS FUNDOS (porta del fons) i els seus dos especials de Nadal (el de 2018 i el de 2019) emesos enguany per Netflix són una passada difícil de comparar amb qualsevol altra producció (nadalenca o no). És, segur, la paròdia més irreverent, divertida i gamberra que he vist mai sobre els fets que relata el nou testament. Al costat de les dues pel·lícules (una sobre l’anomenat Sant Sopar i l’altre sobre la festa sorpresa per l’aniversari dels 30 anys de Jesucrist), “La vida de Bryant” són innocents pessigolles.

La del Nadal de 2018 titulada “Se beber, nao ceie” (Sense beure no hi ha sopar) en la que explica la borratxera de Crist i els seus apòstols en l’últim sopar, va guanyar el Premi Emmy Internacional a la millor comèdia i l’odi etern dels cristians (i també dels catòlics) bra silers. Els mateixos que van portar Bolsonaro a la presidència de Brasil. Ja sé que les opinions són discutibles, però per mi és una obra mestra de l’esperpent i el sarcasme. Segurament no està basada en fets reals –o sí, ves a saber–, però tampoc hi ha garantia que els evangelis ho estiguin. Impagable el moment en que Jesús li fa una putada a Judes, que no beu alcohol, i que l’obliga a veure un got d’aigua per no fer-li un lleig al Mestre. Judes no se’n refia perquè tem que en el moment que s’ho begui Jesucrist convertirà l’aigua en vi, que sap que ho ha fet més d’una vegada, és un dels seus miracles preferits, però com que el Mestre li assegura que no ho farà, Judes es beu el got d’aigua i cau fulminat. Jesús, que es veu que és molt de la broma, explica que no ha estat vi però  que d’absenta no n’havien parlat. I fins aquí puc explicar sense fer un spoiler (que me’n moro de ganes).

L’especial de Nadal de 2019 titulat “La primera temptació de Crist” ha esquinçat els vestits de la parròquia cristiana de Brasil que s’ha revoltat contra el grup de còmics, posant còctels molotov a la productora i donant-se massivament de baixa de Netflix. La cosa va de la festa sorpresa que li preparen al Messies, abans que li diguin que ho és i que li espera un bon tràngol a la vida, quan torna de meditar al desert i tractar de no sucumbir a les temptacions, amb motiu del seu 30 aniversari. Especialment divertides les baralles entre Déu i Josep per la paternitat de Jesus, tothom resta molt sorprès quan Jesús torna amb Orlando amb qui ha practicat l’homosexualitat en el desert durant els quaranta dies de meditació. Que es presenti un Jesucrist homosexual ha estat massa per la parròquia cristiana i l’enfurismament encara dura i durarà.

Els creients –i dels fanàtics ja ni en parlem– de qualsevol religió monoteista no tenen sentit de l’humor, especialment si l’objecte de la paròdia són la seva religió i el seu Déu. No sé si es degut a un excés de zel, a que la fe i l’humor són incompatibles o a la feblesa dels fils amb que mantenen lligades les creences. Però per pròpia experiència respecte als meus amics creients sé que la seva paciència pel que fa a la confrontació entre raó i fe té un límit, una línia vermella ben delimitada i si, a més a més, els arguments que puguin fer trontollar els seus dogmes van embolicats amb sentit de l’humor, fins aquí podíem arribar: malaguanyada Inquisició.

Estic segur que si el feligrès espanyol arribés a veure els dos especials de Porta dos Fundos –que estan penjats a la plataforma Netflix, a disposició de la clientela– intervindria des de la Conferència Episcopal fins el jutge Llarena i, fins i tot, la Junta Electoral Central. I l’Arrimadas, i tota la penya de Vox, i el president Lambán, i el parc juràssic del Psoe, i l’Álvarez de Toledo, i el sursumcorda, que es diu,

 Recomano vivament la visió d’aquests dos especials abans no s’acabin les festes de Nadal i podríem obrir debat, no?