Monthly Archives: Març 2020

TEMPS DE CONFINACIÓ

Aquest afer de la confinació generalitzada, i sense que serveixi de precedent (o sí, m’és igual), et dona molt de temps per pensar, llegir, veure series, recuperar alguns DVD que cal de tant en tant revisar i apagar la tele per no carregar-te més encara de mala llet i, al marge de les segones intencions independentístiques, adonar-te’n que hi toca més en Torra que en Sánchez en les seves darreres intervencions: decisions en un i propostes de l’altre. Sé que Quim Torra no és un personatge precisament popular, però tenia molt més sentit el que proposava que el que li han ordenat amb el nou “aporellosoé” de pa sucat amb oli. Especial menció es mereix l’aportació de la Margarita Robles, que es veu que això de manar a l’exèrcit se li ha encomanat el clàssic “xusquerisme”: “No merece ser responsable político”, diuen que li ha dit.

Barrejat i fet intencionadament un garbuix, en mig del merder general, la depressió i la tristesa infinita per la previsible incapacitat que intuíem en els que mantenen el momio del 78 –no parlo de depressió, parlo de tristesa infinita, que és una altra cosa­– treu l’ala l’estafa milionària de l’inviolable, els comptes en uns quants paradisos fiscals, la permanent estafa a hisenda –la que es veu que, temps era temps, éramos todos–, les comissions escandaloses i la vida regalada a canvi d’un únic i fastigós mèrit –que ja son ganes!– que va consistir en agafar-li la mà ensangonada del dictador i prometre-li que mantindria Espanya unida. Caixa, cobri!

Doncs en mig d’aquest escàndol de proporcions apocalíptiques, va l’hereu, li treu el sou al pare –en el seu nivell, una almoina– i diu que no vol cobrar la part que li tocaria del desfalc. Doncs apa, som-hi, fill exemplar i monarca preparat, aprofita i fes que l’inviolable afegeixi a la caixa del CORONA virus –el nom també sembla buscat a posta– tot el que presumptament diuen els diaris d’arreu del món que té escampat en els paradisos terrenals (això són paradisos i no la faula de la costella, la serp i la poma).

I de passada comenceu a prendre-us seriosament el referèndum sobre la continuïtat de la Monarquia (que vindrà). Això ja no s’aguanta per enlloc. Depèn de com de malmès en surti l’Estat d’aquest tràiler de l’Apocalipsi –que igual és l’Apocalipsi vertader–, hi facin el paper d’estrassa que vulguin els del Suprem, els de l’Audiència i els del Constitucional, carnaval de la justícia, que no han tingut pebrots de jutjar quan tocava al déu de la immunitat (com s’ha t’acut jutjar la mà que et dona de menjar i t’ha mantingut en el càrrec?). Però amb la darrera felipada la Zarzuela trontolla, malgrat el monarquisme que soporta com pot Pedro Sánchez

Amb una certa nocturnitat i traïdoria s’ha colat la notícia en mig del drama de la pandèmia, com qui no vol la cosa, com qui no voldria que la cosa fos certa, a veure si perdia la força del reial escàndol que té. Era difícil però s’havia d’intentar. No ha colat, d’acord, però queda molta Espanya que encara està per allò de “por el imperio hacia a Dios”.

Un d’aquests, després de donar-se un bany de multituds, que tot té un preu, en un acte de Vox a Vistalegre i haver-se encomanat del virus ha publicat un tweet patriòtic que no té malbaratament possible:

Queridos compatriotas, tras vuestras preguntas debo compartir mi día a día desde casa. Intento mantenerme en buena forma física y mental, recargando fuerzas, mis “anticuerpos españoles” luchan contra los malditos virus chinos hasta derrotarlos. Fuerza España.

I s’ha cagat en el govern –o ell o l’Abascal, ja no ve d’aquí– per no haver prohibit l’acte.

Les impunitats del rei trempat

El tràfec d’aquests dies en relació amb la presentació de la meva última novel·la, afegit al meu quotidià Medical Mistery Tour que em porta anys atabalat, m’ha fet despistar del tros de notícia que, no per sabut o constantment rumorejat, no deixa de tenir el seu encant. O el seu desvergonyiment.

Abans d’entrar en matèria voldria aclarir quelcom que ja vaig intentar fa alguns anys quan ens referíem al multimilionari personatge: Parlar de Juan Carlos de Borbón com el rei trempat no té res a veure amb qüestions d’erecció, ni de trempar i riure, ni d’epopeies ni llegendes d’entrellençols, que probablement hi són, faltaria més en l’aureola d’un Borbó com cal, però en aquest cas fan referència a les relacions públiques tan ben treballades pels professionals que l’assessoren: un rei trempat és la traducció escaient de “un rey campechano”. Que, a més a més, salti de llit en llit, és una habilitat que se li suposa i que l’Espanya testosterónica li admira i enveja, i tant que sí!

Tinc dubtes seriosos sobre si els historiadors anomenaran el personatge com el fornicador o el comissionista (segons com acabi la història, es clar, encara que tot plegat coincideixi amb una potencial pandèmia anomenada coronavirus, que el destí també té brots circumstancials d’humor…)

Vist en perspectiva i amb una certa dosi de conya, jo podria ser perfectament monàrquic.., si no fos pel moment històric des d’on s’ha reinventat aquesta corona…, si no fos perquè ha servit per mantenir les prebendes i martingales del règim anterior…, si no fos que no s’ha penedit ni així de totes les bestieses de la dictadura…, si no fos que el rei trempat mata bèsties a dojo…, si no fos que amb el seu règim s’ha mantingut l’estructura judicial, policial i de l’exercit amb la que es va parapetar el feixista dictador…, si no fos que en aquell documental francès, inèdit aquí, Juan Carlos va explicar “Días antes de morir, Franco me cogió la mano y me dijo: Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España. No me dijo ‘haz una cosa u otra’, no: la unidad de España, lo demás… Si lo piensas, significa muchas cosas…” (o sigui que es manté el dogma que Calvo Sotelo va proclamar el 1935 escollint “antes una España roja que rota” davant de la possibilitat que guanyés l’esquerra i optés per algun tipus de fraccionament)…, si no fos perquè sóc rotundament republicà.

Divendres, el digital El Español, compilava en deu apartats els possibles descosits en la xequera del monarca emèrit. La pluja de milions d’aquesta presumpta banya de l’abundor era de tal magnitud que feia estremir: centenars de milions arribats des de monarquies i potentats ben estrambòtics. Per una altra banda, en Jaume Asens fixava –modest en les seves apreciacions sempre contingudes– en 65 milions de dolars la fortuna sobrevinguda i poc esclarida, al marge dels sous. Però per sobre de totes les informacions i desinformacions de l’afer de l’emèrit, voleiava una boira d’estupefacció: el rei –el d’abans i el d’ara– estan protegits pel dret de la inviolabilitat, el campi qui pugui, vaja, i es veu que el que van fer –o transgredir, o volatilitzar, o emportar-s’ho cru– formava part del dret a cuixa.

És possible que la primera i seriosa confrontació entre els dos partits del govern vingui de les dues postures contraries pel que fa a la investigació dels orígens dels sobresous (presumptes) del rei de reis. Que davant de la riallota dels del seient del davant (PP, Vox i C’s), el PSOE quedi estereotipat com el més monàrquic dels partits que es guanyen la vida a les Corts.

Pel que fa al monarca emèrit, per no deixar-lo amb el reial cul a l’aire, la colla de Rajoy, al poc temps d’abdicar, va reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial, no fos cas que li passés com al gendre Urdangarín i a la filla Cristina, o sigui, me’ls van fer aforats, i com deu mil persones més en aquest país –deu mil!– només poden ser jutjats per… (a que no ho endevinen?): la penya Marchena, el Tribunal Suprem.

S’imaginen al guapo Marchena jutjant al rei de reis? Perdonin que rigui, però jo no.