Monthly Archives: Abril 2020

LA PERILLOSA INVASIÓ DEL MOMIO

Llegeixo que el Ministeri de Sanitat no té la sensació que el retorn a la feina pugui augmentar la transmissió de la pandèmia del coronavirus. Quina sensació tens, ministre, amb franquesa? Que com més serem més riurem? Que si te he visto no me acuerdo? Que qui dia passa anys empeny?

Es que ningú no t’ha ensenyat, després de tants anys de militància política, que un ministre s’ha de guardar les sensacions a l’armari dels mals endreços i el que ha de tenir és opinió basada en criteris científics? Que un ministre no pot argumentar amb sensacions sinó mostrar decisions convençudes basades en els informes que ha rebut? Que un ministre quan exerceix de ministre s’ha de fotre les sensacions al culi i manar amb responsabilitat i coneixement de causa?

Doncs expressions com aquesta –“tinc la sensació”–, la política espanyola que administra la crisi, tant des del poder com des de l’oposició, tant des del Gobierno Central, que diu el conseller Buch, com des dels governs autonòmics, n’està farcida. I de sensació en sensació tenim el quadre més galdós del panorama sanitari pel que fa a aquesta tragèdia. No ho sé, jo que no sóc ministre, però tinc la sensació basada en declaracions de científics i especialistes que una desconfinació abans d’hora esmerçarà el sacrifici de tanta gent, inutilitzarà la dedicació –la de l’aplaudiment emotiu de les vuit del vespre– de milers de sanitaris i ens tornarà a portar al dramàtic punt de partença, però ja he avisat que no sóc ministre, no tinc cap poder de decisió i puc tenir les sensacions que em vinguin de gust perquè d’elles no en desprendrà cap responsabilitat ni la vida ini la supervivència de ningú.

Més d’una vegada he escrit que dos són els forats negres de l’actual desgavell polític: l’origen del regim fruit d’un retoc de cirurgia estètica low cost dels hàbits oligàrquics d’on procedíem i d’una exacerbada inclinació en vers la corrupció. Del primer ens volen encomanar que amb patriotisme tot es resolt (embolicat i contradictori comportament de la judicatura, arengues vergonyoses de la ministra Robles, pífies d’una corona que no ha trobat el seu lloc ni la seva funció operativa), del segon, si no et pesquen perquè l’afer ha prescrit o les gravacions ja no son validables, es considera delicte i sol buidar la caixa de tots plegats.

Però, no es que tingui la sensació, com el nostre omnipresent ministre, sinó que estic convençut que un dels grans mals de la nostra trontolladora estructura política és l’aclaparadora pervivència del “momio” (i disculpin perquè no he sabut trobar la paraula adequada dins de l’esperit fabrià que em caracteritza..) El momio ni es delicte ni es fill directe de la cirurgia estètica low cost. El momio és l’ofici més abundós en les segones files dels partits que tenen quota de poder. El momio és a la política com el “cuñao” en els acudits dolents. El momio és l’home o la dona que mai no havia estat allí, que mai no havia fet aquella feina, que mai no havia assumit responsabilitats feixugues, compromeses o complicades. El pots trobar en funcions rellevants quan hi ha una crisi i, de moment, no se sap a qui posar –una de les seves característiques és estar disposat a tot, que per això cobra, sempre cobra–  o ocupar un càrrec dels del mig amb poca responsabilitat però d’una certa rellevància. El treballador de momio sempre te un lloc –més o menys important– en l’estructura dels partits. Obres una porta i és allí darrera de la taula del despatx. Llegeixes un nomenament menor i allí apareix el seu nom. De fet té fàcil col·locació perquè no és especialista en res i, per tant, pot fer veure que ho fa tot. De l’Ajuntament a la Diputació passant pel Govern Autonòmic o penjant de les trenes de la governació central. O en una escletxa de les mil i una empreses públiques. O, si cal, s’inventa un negociat i tot per ell. Tot per ell sol, pot ser.

Normalment els desficis del momio, a no ser que es compliqui la vida en l’estructura de la corrupció, passen desapercebuts i no tenen més importància, ja se sap. Però un mal dia t’entra l’esfereïdora ventada d’un coronavirus i aquell momio que tenies allà en un racó, omplint una quota de farciment o escalfant un seient que no consideraves rellevant i, aleshores, el momio es queda amb el cul a l’aire i es passa de patriota o de tertulià o, senzillament, d’ignorant. És aquell dia fatídic en que el momio, malauradament, “té la sensació” i si algú no el té lligat en curt o el qui el mana es tan momio com ell el desgavell és malauradament irreparable i tràgic.

COM MARCAR PAQUET LITÚRGIC (SENSE QUE ET MULTIN)

Ara que estic completament confinat, que he perdut el sentit orientatiu del temps, que no sé si em toca empassar les pastilles de les 8h. o les de les 13H. o les de la mitja nit, que no estic segur de si som dissabte o dimarts, quan intento entendre una setmana santa sense processons, saetes, passos, patums, caramelles, la dansa de la mort de Verges o aquella insuperable desfilada en processó per l’Hospitalet de la confraria dels veterans de la legió de fa tres o quatre anys, encara em ve més punyent a la memòria els anys de l’apoteosi catòlica que els de la meva generació vam viure. Quan els cinemes estaven tancats a no ser que projectessin “El Judas” o emblemàtiques pel·lícules semblants, quan la radio es guarnia de música sacra o clàssica trista, quan l’entreteniment de les famílies era anar d’església en església a visitar monuments (icones embolicades amb draps  ben nets), quan els nens, embogits en el temple al bell mig de la cerimònia fèiem sonar els xerracs en una emblemàtica participació que rebia el nom de “matar jueus”, quan l’únic negoci d’entreteniment que rutllava era l’anar de putes, quan els diaris publicaven el menú de quaresma dels divendres de la família Franco (envejable en aquells anys miserables de postguerra), quan la inexistent classe mitja no s’agafava unes vacances per disfrutar de la inexistent segona residència, quan els pobres pecadors comprant una bula a la parròquia de la cantonada es podia saltar l’abstinència tots els divendres de l’any (excepte el temps de quaresma) gràcies a una llicència papal guanyada a pols per la catolicitat d’Espanya. Ara que la setmana santa ja no és tota aquella empastifada barreja de superstició eucarística ni el temps d’oci al que ja ens havien acostumat, m’escapo de l’obsessiva informació sobre el coronavirus i la inoperància dels aficionat a mandataris que prenen increïbles decisions amb aquell optimista esperit de si l’encerto l’endevino i m’entretinc amb els reportatges dels nens que fan passos de joguina amb els Clicks de Famobil, amb l’exercit de neteja i amb la policia que atrapa els llestos que es desconfinen tan sí com no (i a la resta que els donin pel sac, que ni la impressionant xifra de morts a les residències i als hospitals els commou).

Però de totes les ximpleries eucarístiques que la clerecia s’ha empescat per no quedar-se fora de la moguda que ens té emfurismats, n’hi ha alguna que, realment imaginativa, crida l’atenció. Com la de la parella de capellans de l’església ortodoxa russa de la regió de Twer Oblast  que s’han pujat a un avió amb 70 litres d’aigua beneïda que han llençat sobre la ciutat per a lliurar-la de borratxera i fornicació.

Per altra banda un bisbe catòlic de la ciutat colombiana de Buenaventura ha omplert d’aigua beneïda un cotxe de bombers y s’ha dedicat a ruixar el personal en una estrany exorcisme de pa sucat amb oli per evitar el tràfec de drogues i les baralles de bandes.

Un altre capellà agosarat de Sevilla va muntar una missa amb 9 feligresos en un terrat de Sevilla i –mirin que hi ha fe a Sevilla!– que la policia va interrompre per denuncia del veïnat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

Però també a casa nostra han marcat paquet eucarístic, i tant. El capellà de la parròquia de Sant Miquel de Deltebre, saltant-se totes les normes del confinament, s’ha muntat la paradeta en un camió, amb una imatge del Sagrat Cor i un equip de megafonia, i s’ha dedicat a pregar i repartir benediccions. Es veu que el mossèn va demanar a l’ajuntament els permisos i… li van donar. Cap mosso el va parar ni el va multar, la qual cosa em deixa de pasta de moniato perquè si resulta que tenim un Déu omnipotent, el més omnipotent de tots, estic segur que una benedicció des de la sagristia arriba a tots els racons dr Deltrbre i, si afegeix coratge, molt més lluny encara.

El corona virus podrà amb la vida de milers de conciutadans, posarà en evidència un fotimer de polítics d’arreu del món, però mai, mai, acabarà amb el fanatisme.