LA PERILLOSA INVASIÓ DEL MOMIO

Llegeixo que el Ministeri de Sanitat no té la sensació que el retorn a la feina pugui augmentar la transmissió de la pandèmia del coronavirus. Quina sensació tens, ministre, amb franquesa? Que com més serem més riurem? Que si te he visto no me acuerdo? Que qui dia passa anys empeny?

Es que ningú no t’ha ensenyat, després de tants anys de militància política, que un ministre s’ha de guardar les sensacions a l’armari dels mals endreços i el que ha de tenir és opinió basada en criteris científics? Que un ministre no pot argumentar amb sensacions sinó mostrar decisions convençudes basades en els informes que ha rebut? Que un ministre quan exerceix de ministre s’ha de fotre les sensacions al culi i manar amb responsabilitat i coneixement de causa?

Doncs expressions com aquesta –“tinc la sensació”–, la política espanyola que administra la crisi, tant des del poder com des de l’oposició, tant des del Gobierno Central, que diu el conseller Buch, com des dels governs autonòmics, n’està farcida. I de sensació en sensació tenim el quadre més galdós del panorama sanitari pel que fa a aquesta tragèdia. No ho sé, jo que no sóc ministre, però tinc la sensació basada en declaracions de científics i especialistes que una desconfinació abans d’hora esmerçarà el sacrifici de tanta gent, inutilitzarà la dedicació –la de l’aplaudiment emotiu de les vuit del vespre– de milers de sanitaris i ens tornarà a portar al dramàtic punt de partença, però ja he avisat que no sóc ministre, no tinc cap poder de decisió i puc tenir les sensacions que em vinguin de gust perquè d’elles no en desprendrà cap responsabilitat ni la vida ini la supervivència de ningú.

Més d’una vegada he escrit que dos són els forats negres de l’actual desgavell polític: l’origen del regim fruit d’un retoc de cirurgia estètica low cost dels hàbits oligàrquics d’on procedíem i d’una exacerbada inclinació en vers la corrupció. Del primer ens volen encomanar que amb patriotisme tot es resolt (embolicat i contradictori comportament de la judicatura, arengues vergonyoses de la ministra Robles, pífies d’una corona que no ha trobat el seu lloc ni la seva funció operativa), del segon, si no et pesquen perquè l’afer ha prescrit o les gravacions ja no son validables, es considera delicte i sol buidar la caixa de tots plegats.

Però, no es que tingui la sensació, com el nostre omnipresent ministre, sinó que estic convençut que un dels grans mals de la nostra trontolladora estructura política és l’aclaparadora pervivència del “momio” (i disculpin perquè no he sabut trobar la paraula adequada dins de l’esperit fabrià que em caracteritza..) El momio ni es delicte ni es fill directe de la cirurgia estètica low cost. El momio és l’ofici més abundós en les segones files dels partits que tenen quota de poder. El momio és a la política com el “cuñao” en els acudits dolents. El momio és l’home o la dona que mai no havia estat allí, que mai no havia fet aquella feina, que mai no havia assumit responsabilitats feixugues, compromeses o complicades. El pots trobar en funcions rellevants quan hi ha una crisi i, de moment, no se sap a qui posar –una de les seves característiques és estar disposat a tot, que per això cobra, sempre cobra–  o ocupar un càrrec dels del mig amb poca responsabilitat però d’una certa rellevància. El treballador de momio sempre te un lloc –més o menys important– en l’estructura dels partits. Obres una porta i és allí darrera de la taula del despatx. Llegeixes un nomenament menor i allí apareix el seu nom. De fet té fàcil col·locació perquè no és especialista en res i, per tant, pot fer veure que ho fa tot. De l’Ajuntament a la Diputació passant pel Govern Autonòmic o penjant de les trenes de la governació central. O en una escletxa de les mil i una empreses públiques. O, si cal, s’inventa un negociat i tot per ell. Tot per ell sol, pot ser.

Normalment els desficis del momio, a no ser que es compliqui la vida en l’estructura de la corrupció, passen desapercebuts i no tenen més importància, ja se sap. Però un mal dia t’entra l’esfereïdora ventada d’un coronavirus i aquell momio que tenies allà en un racó, omplint una quota de farciment o escalfant un seient que no consideraves rellevant i, aleshores, el momio es queda amb el cul a l’aire i es passa de patriota o de tertulià o, senzillament, d’ignorant. És aquell dia fatídic en que el momio, malauradament, “té la sensació” i si algú no el té lligat en curt o el qui el mana es tan momio com ell el desgavell és malauradament irreparable i tràgic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: