Monthly Archives: Mai 2020

El mossen gai del rock’n’roll

En un racó del telediari/telenotícies, que es veu que no tenien prou informació del coronavirus i de la seva circumstància, han notificat la mort de Little Richard, un dels nom mítics del rock and roll, creador de la icona indiscutible “Tutti frutti” que tanca amb la paraula màgica “A-bop-bop, a-loo-mop, a-lop-bop-bop”, inscrita en la música moderna com l’abracadabra de la cultura de la màgia popular (crec que ni això han explicat). Gasetillers d’ofici de tot el que no sigui política, s’han limitat a dir que va néixer, que va morir als 87 anys, que va triomfar amb “Tutti frutti”, “Long tal Sally”, “Good golly miss Molly” i alguna rampoina més i que els seus espectacles eren performances una mica passades de voltes. RIP.

Però la música no està de moda a la televisió –a mi no que no m’ho vinguin a explicar:  els vells rockers estem mig morts o, com en aquest cas, morts del tot– i demanar-li rigor i cultura a la tele quan es parla de música popular és com demanar-li peres a Luís del Olmo.

 Jo, que no n’havia estat mai un embogit del permanent festival de l’orgull gay que muntava en Richards a cada performance (per a mi, el gran sacsejador i revolucionari del rock’n’roll és Chuck Berry, no en tinc cap dubte, amb una vida privada també per sucar-hi pa) crec que Little Richards mereixia quelcom més sobre la seva vida que explicava moltes de les seves postures i actituds. Com per exemple que l’universal “A-bop-bop, a-loo-mop, a-lop-bop-bop”, va ser una imposició del primer productor, Robert Bumps Blackwell, que considerava impublicable la lletra original: “Tutti Frutti, bon culet / Si no entra, no ho forcis / pots greixar-ho, per facilitar-ho”. En aquells anys Tutti frutti, en argot, era sinònim de gai.

Entre una pila de detalls, calia explicar que Richard va donar un tomb a la seva carrera musical el 1957 després de patir un accident d’aviació a Austràlia. Després d’aterrar, va llençar al riu els quatre anells que duia posats, que, en la valoració de l’època, suposaven uns 8.000 dòlars, i va decidir canviar l’estil de vida esbojarrat i rocanroler. Va ingressar aleshores

A Alabama, a la universitat cristiana, va  estudiar teologia i es va fer ministre pentecostal. El 62 va tornar i malgrat la seva condició pastoral va tornar a la vida del sexe, drogues i rock’n’roll. L’any 70 la seva església el va rebutjar a causa dels seus excessos sexuals i les seves addiccions a les drogues. La mort d’un dels seus germans va portar Richards a posar ordre a la seva vida, es va netejar i es convertir en venedor de bíblies a domicili en tornar al sí de la seva església- I així, en la seva condició ministerial va casar alguns famosos com Demi Moore i Bruce Willis.

Pel que fa a la seva sexualitat, al final de la seva vida va prendre unes decisions, si més no, sorprenents. “He sigut gay tota ñla meva vida i sé que Déu és un Déu d’amor, no d’odi”. Però als 84 anys, segons declaracions a la publicació Three Angels Broadcasting Network, una revista cristiana, va afirmar que tota la vida havia anat pel camí equivocat i va denunciar l’homosexualitat i la transsexualitat com antinaturals. Segons el mitjà cristià, el vell rocker, ara ja mort, va renunciar al rock’n’roll i va demanar a Jesus que no li ho tingui en compte, que vol ser salvat pel ell.

Estic d’acord amb vostès: ara és el moment de cridar “A-bop-bop, a-loo-mop, a-lop-bop-bop”.