Author Archives: àngel casas

Diálogo para besugos


(Homenatge a la mítica secció del DDT que escrivia Armand Matias Guiu)

–Buenos días.
–Buenas tardes. 
–¿Jura usted por Snoopy decir la verdad?
–Lo juro, señoría. Por Snoopy y por el ratoncito Pérez, para que vea que no miento.
–¡Por Dios (por la Patria y el Rey)! Ni se le pase por la imaginación que podamos llegar a pensar que un agente de los cuerpos y fuerzas de Seguridad del Estado pueda mentir. Cuente, cuente…
–Pues nada, que estábamos cumpliendo tan ricamente con nuestro cometido y oiga, señoría, nos miraban de una manera… Nos miraban con odio. Y eso duele mucho y traumatiza un montón. Esas miradas, esas miradas, es que no las podré olvidar por años que viva.
–Claro, claro. Porque ustedes no se excedieron ni nada, ¿no es verdad?
–¿Nosotros? ¿Cómo quiere que nos excedamos? ¿Dónde se ha visto que la Policía Española o, mismamente, la Guardia Civil se exceda? ¿Cuándo? ¿Cómo? ¿Dónde, Señoría?
–¡Cuán cierto es lo que afirma, vive Dios! Pero prosiga, prosiga su relato…
–Bueno pues, como bien dijo el señor Millo, nuestra actuación fue ejemplar. Y el señor Millo no es un cualquiera, entonces era el Delegado del Gobierno, un catalán de pura cepa. Como si dijéramos el Virrey. Pero esas miradas, esas miradas duelen, oiga. Y eso lo hacían parapetados tras escudos humanos: niños, ancianos, mujeres indefensas…
–¿Pero que nos está diciendo? ¡Escudos humanos! ¡Válgame Dios, escudos humanos, menuda ignominia! Pero prosiga, por favor.
–Ah, y luego está la operación KH7… ¡Terrorismo en estado puro!
–¿KH7? ¿No se estará refiriendo a la operación Fairy?
–¡Huy, sí, disculpe señoría! Fairy, me refería al Fairy. Es que esta noche no he tenido tiempo de repasar los apuntes y me he liado. Pero lo del Fairy fue tan duro como las miradas. Puesto que con una gota los de Villarriba lavan miles de platos, que eso lo he visto yo por la tele, imagine lo que ocurría cuando echaban un chorro. ¡Un holocastro! Doscientos o trescientos de los nuestros, los buenos, ¿sabe?, resbalando estrepitosamente, cayendo como bolos los unos sobre los otros, momento que aprovechaban para patearnos las cabezas, escupirnos y vilipendiarnos…
–¡Que espanto!
–Pues, sí. Pero eso no es todo…
–Si es que me lo temía…
–Las miradas, señoría, esas miradas, insoportables, que te decían ¡muérete, vete!
–Y ustedes, ¿cómo les miraban?
–Normal, les mirábamos normal. La nuestra era una mirada de servicio, una mirada serena de defensa de la patria y de su sacrosanta unidad, ya se lo pueden imaginar.
– Lo imagino, lo imagino. Tiene algo más que añadir.
–Sí y no, señoría.
–Pues nada, vaya usted con Dios. Buenos días.
–Buenas tardes.Vols afegir aquesta foto a la teva cronologi

Anuncis

Maleïts piròmans

(Com que cada any es repeteix la maledicció del foc, no m’importa reproduir fil per randa el que vaig escriure sobre aquest drama reincident fa tres anys. Amb tota la meva solidaritat amb els afectats pel terrible incendi de Ribera d’Ebre).

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.
Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.
Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.
Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman. 
Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.
No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.
Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

La malaltissa xantofòbia de Rivera i Arrimadas

No opinaré pas sobre les desercions, mitges desercions, avergonyiments i articles de fundadors enutjats, en el sí de Ciudadanos, després de la gloriosa operació de conxorxar-se amb VOX per netejar d’esquerrania i d’altres ideologies indesitjables i perilloses per a la unitat i la grandesa d’Espanya, els ajuntaments i les comunitats autònomes. Ja s’ho faran. No crec que la destapada cap el franquisme els hi passi factura electoral. Si no explícitament, hi havia molt de pòsit falangista en les giragonses polítiques d’Albert Rivera, molts ho havien detectat i escrit, un pòsit arrelat també en l’enyor d’una bona part dels habitants de l’Estat, molts d’ells establerts a Catalunya.

Però, el que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, i d’això és del que volia parlar, és la xantofòbia malaltissa que pateixen Inés Arrimades i Albert Rivera, sobre tot, i que, per contagi, han aconseguit convertir-la en pandèmia entre els seus seguidors. No és una fòbia desconeguda la xantofòbia, segons els experts, però tampoc és de les més habituals entre les diverses variants de la cromofòbia (fòbia a un determinat color). Hi ha la erytrofobia que es la mania al color vermell i que la patia la protagonista de Marnie, la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, per exemple, segur que la recordaran. També la leukofobia, pel que fa a l’odi insuportable al color blanc, bé sigui uns llençols acabats de rentar i estesos en un terrat o un Papa damunt d’un papamòbil. Diuen que Ali Agca, que va atemptar contra Joan Pau II, la patia (ves a saber!). La xantofòbia que ha afectat el comportament, l’estat d’ànim i les moltes decisions d’Arrimadas i Rivera és la fòbia al color groc. Diuen els rumors que la xantofòbia ha estat la causa de la partida definitiva a Madrid d’aquests dos polítics amb tant de futur a Catalunya: no podien més amb el groc, la xantofòbia els ha rendit. Es veu que cada matí, quan trepitjaven el carrer i es veien voltats del groc insultant dels taxis de Barcelona, patien una reacció traumàtica insuportable, com la que sofreixen els vampirs davant d’un reguitzell d’alls. La vista d’alguna cosa groga o només el so de la paraula groc  (o, en el seu cas, amarillo) produeix als xantofòbics un estat d’ansietat incontrolable. Els crispa, els exaspera, els obnubila, els fa embogir. Llegeixo que aquesta curiosa fòbia li ve, a qui la pateix, d’algun episodi traumàtic de la seva vida passada en la que va patir maltractaments físics o psicològics en una cambra groga o càstigs corporals amb objectes de color groc o un accident dins d’un cotxe groc (un taxi?, un Renault 8?) o provocat per un vehicle d’aquest color. Es veu que, en créixer, els afectats per la xantofòbia, tan bon punt es troben amb quelcom groc, pateixen un efecte d’alerta que els provoca plors, taquicàrdies, tremolors i ansietat, sobre tot, molta ansietat. Probablement aquí rau l’explicació de moltes de les rareses que hem vist en els últim temps i que no hi trobaven una explicació racional.

Però el cas llastimós d’Inés Arrimadas i Albert Rivera no és l’únic a la història política de Catalunya. Un famós xantofòbic va ser el virrei Francisco Antonio Fernández  de Velasco i Tovar, quan la guerra de Successió. L’home va fer prohibir el color groc l’any 1704, per evitar donar publicitat (va fer servir d’excusa per amagar la seva malaltia psicològica) al bàndol que usava aquest color als seus emblemes i insígnies que, en el seu parer, només servia per a crear discòrdia entre els membres d’una mateixa família.

Si no fos que em prendran per boig, jo proposaria que la pròxima Marató de TV3 anés destinada a l’estudi i tractament dels malalts de xantofòbia, que es veu que n’hi ha molts més del que sembla.

Òn

Salut les copains

Depassats aquests dies embogits en que aquella Espanya que, després de la voràgine electoral, semblava –mirant el mapa que pintaven els diaris– roja, d’un roig encès, s’ha anat descolorint gràcies a la intromissió del taronja que ha sigut capaç de fer, sense manies ni complexes, tots els papers de l’auca i sucar pa a tots els estofats, amb un tarannà antològic per hàbil, esperpèntic i descarat del comportament post electoral del partit sense ideologia de l’Albert Rivera. Una estratègia directe a la poltrona que no li ha fet escarafalls a res. I quan ha passat el que ha passat a l’alcaldia de Barcelona, que diuen, home!, amb aquesta colla de comunistes okupaires i antisistema, amb aquest trinxeraires, no, si us plau, “que hasta aquí podíamos arribar”, el gra al cul que semblava que els hi havia sortit tant a Rivera com a Arrimadas i a la resta del quadre escènic de teatre d’aficionats, a manera d’infecció gavatxa, que li feia escarafalls als pactes amb l’ultra Vox i se li encarava, hòstia!, li ha anat de puta mare per fer de tallafocs contra l’independentisme triomfant i deixar la casa gran endreçada i, a més a més, tenir la mestressa enganxada per l’entrecuix. Perquè, com escriu Antoni Puigvert, en una de les seves columnes recents, Manuel Valls ha fet més política en un mes que Inés Arrimadas en tot el temps que ha estat cap de l’oposició.

Atenció a Manel Valls (el vaig convidar al meu programa de TV3 quan començava a despuntar en el socialisme francès, ell, no jo, i avui m’agradaria veure aquella entrevista que TV3 ni s’ha assabentat que té als arxius). Atenció a aquest polític hàbil, professional, experimentat, polifacètic ideològicament, entrenat en el jacobinisme francès (però també en la visió republicana de la vida), dur i sense manies, que amb el seu vot enverinat a l’Alcaldessa Colau   –santa innocència!– s’ha apuntat a l’eslògan de la dreta prefranquista de Calvo Sotelo: “España, antes roja que rota”. Anava a augurar que seria ell i no José Maria Aznar el primer president de la tercera república, quan les restes del naufragi borbònic s’haguessin esmicolat del tot, i aleshores ha esclatat l’escàndol que l’ha deixat gairebé sol a l’ajuntament de Barcelona, un cop enllestida la feina. Fins i tot Corbacho, que li han promès remenar les cireres a la Diputació, ha preferit el Rivera en mà que les expectatives de l’ex-primer ministre francès volant pel cel del futur, que, en contra del que especulava tot Déu, fa dos dies, ha dit que continua. I trobo que, des del seu punt de vista, fa bé. Des del seu seient privilegiat de regidor no es vol perdre l’espectacle d’Ada Colau buscant desesperadament un punt de suport per eludir l’esfondrament inevitable (no li perdona el llaç groc del porxo) ni la fosa de Ciudadanos després d’anar com una baldufa d’Herodes a Pilats en aquesta cerimònia de la confusió que han estat els pactes postelectorals.

Tot va venir rodat quan en la gran jugada inicial, Valls i Rivera es van acoblar com la fam amb les ganes de menjar. Amb la diferència que en qüestió de desimboltura, cinisme, estratègia i experiència en portar el timó d’un país, en Valls se’l menja amb patates. I és que l’ex primer ministre francès, ara barceloní fins el moll de l’os i espanyol més que la de Toledo, es va trobar amb l’organització perfecte per fer la primera gran grimpada. Qualsevol partit polític, defensi el que defensi, de Vox a Podemos, incloent la CUP, el Pacma o la Falange Española y de las JONS, surt a l’arena per contribuir al benestar dels seus conciutadans a través de la seva manera d’entendre la vida, el pensament i el món. Després vénen el corruptes, els professionals del “momio”, els xoriços i els inventors de currículums, però això ja va inclòs en l’espècie humana, no cal aplicar-ho només a la classe política. La ideologia, que figura que és el pal de paller de qualsevol partit polític, és això, la manera d’entendre la qualitat de vida de l’home –i darrerament i en molts casos, també de la dona– i el seu paper en el món. Però això que justifica l’existència de tots els partits polítics, del més fatxa al més progressista, no ha estat la gènesis de C’s. Empesos pels babèlics del manifest del 96 i la mala llet venjadora de l’Albert Boadella, no van néixer per construir cap societat des de cap perspectiva ideològica, van néixer amb la sacrosanta missió de salvar el castellà del supremacisme de la llengua catalana que amb la immersió a l’escola i TV3 i Catràdio i el que penjava, ho estava passant molt malament, reduït a un àmbit gairebé clandestí i patint la persecució de la policia cultural. Vaja que, com escrivia el noi Sostres en els seus vibrants moments d’independentista furibund, el castellà havia arribat a ser pràcticament la llengua de les minyones.

Un partit que es llença a la palestra amb aquesta barra ideològica i amb aquest populisme lerrouxista sense manies, amb el desvergonyiment, darrerament demostrat, de donar-se la ma dreta amb Vox procurant que la ma esquerra no ho sàpiga, un partit que té l’eclecticisme per bandera, és terreny abonat pel fill pròdig que torna a casa i que necessita aixopluc polític de primer nivell, que un ex-primer ministre socialista de la República Francesa no pot recomençar enganxant cartells de Collboni, que és el que li tocaria. Que l’estiu això està ple de francesos i si el veiessin amb el pot de cola i el pasquí amb la fotografia d’un polític socialista de segon nivell, faria una trista figura i tota França n’aniria plena i en faria memes.

Però ara ja està exhaurit tot el que li podia donar el partit de Rivera. Després de la fotografia del trio de Colón, impresentable a Europa, Valls, que té trumfos econòmics a la mànega, ja pot volar sol: ”Aspiro a ser-li útil a la meva ciutat, a Catalunya, a la resta d’Espanya i Europa”, diuen que ha dit en la conferència de premsa. I si això li afegim el constitucionalisme que li surt per les costures, tenim el polític espanyol del futur. Temps al temps.

Tanquem la paradeta

Amb un nus a l’estomac, un neguit indescriptible i una tristesa infinita, segueixo l’última sessió del judici del Suprem i les conclusions, opinions i auguris que recull TV3 en l’optimista sentit que, aquest dia d’intervenció dels acusats, fent servir el torn d’última paraula, sacsejarà la democràcia espanyola.

Em sap greu ser tan, tan pessimista –jo més aviat em considero realista, ja em disculparan–, però els afers relacionats amb Catalunya i la seva postura desobedient (que ells tradueixen com sediciosa, rebel i colpista) no immuten Espanya, ni la seva corona, ni la seva política, ni els seus partits estatals que ja van deixar clara la seva disposició amb l’acord sobre el 155.

L’Espanya majoritària observa i jutja Catalunya a través dels ulls de l’Albert Rivera, un català com Déu mana en el sentit que ells entenen, i com reflectia perfectament un planell de la retransmissió en que es veia l’acusació entretinguts amb el mòbil, l’Ipad, o la seva personal abstracció, lluny, ben lluny del que es deia a la sala, obstinadament sords a les reflexions, denúncies i evidències que plantejaven els acusats o, més ben dit, sentenciats. Per aquesta Espanya majoritària ja fa temps que el judici i la sentència, més o menys sancionadora, està descomptada, ja han passat pàgina i l’entreteniment està ara centrat en els pactes post electorals, l’excitant crescuda de Vox i l’esmicolament de Podemos. El judici que aquí fa estremir, allà no interessa gens ni mica. És una carpeta tancada i desada. Adonem-nos que no hi ha ni haurà ningú amb qui parlar a l’altra banda. O es baixa del núvol, es substitueix la fe cega pel pragmatisme i l’estratègia i es redreça el full de ruta tradicional de la banya en el forat del formigó indestructible sense avançar ni un pam, o ens quedem eternament aturats en l’embús, orgullosos dels dos milions i escaig, cofois d’una actitud tan cívica i pacífica, ufanosos dels herois empresonats i de la seva enteresa. Creient fermament que tot és possible… Però, malauradament, improbable.

El Papa. l’avortament i els sicaris

El Papa de Roma, Francesc, al tarannà del qual, que consisteix en donar un pas endavant i quatre o cinc endarrere, ens hi hem acostumat, acaba de deixar-ne anar una de les gruixudes. De les ofensives. De les bel·ligerants. De les innecessàries. Els hi ho explico.

Per poder construir un titular que resumeixi el que ha dit Sa Santedat, els mitjans ho han sintetitzat així: “El Papa compara l’avortament amb contractar un sicari“. D’on hom dedueix que, en opinió del Pontífex, tots els metges que, al món, d’acord amb la legislació vigent del seu país, practiquen legalment l’avortament, són uns assassins a sang freda que executen les seves víctimes previ encàrrec i rebent per això un estipendi, com succeeix amb els sicaris. Mirin: exactament igual.

La infame comparació que determina que, a part de aplicar-los-hi l’excomunió, les ànimes dels esmentats metges cremaran al foc etern per sempre i que la justícia humana hauria de còrrer a detenir-los, jutjar-los i condemnar-los per assassinat amb premeditació i traïdoria, l’ha deixat anar l’emissari de Déu amb motiu de l’audiència concedida a quatre-centes persones procedents de setanta països i que acudien en representació de les conferències episcopals, les diòcesis i els gremis de metges vinculats a l’associació YesLife (o sigui, Sí a la Vida) que tenen enfilat l’avortament legal en una lluita a mort. Com que l’altre, l’avortament il·legal i en condicions d’enorme risc per a la mare, sembla que per a l’Església no existeix –potser perquè és el que utilitzen els catòlics de fe cega i no es fotran pas un tret al peu–, millor ni s’esmenta, ni es denuncia ni se’n parla.

Em preocupa saber si el Papa Francesc, quan va dir les aberracions que diuen que va dir, parlava ex càtedra, és a dir, amb l’Esperit Sant voleiant per sobre de la seva sagrada testa, o simplement s’havia passat en la celebració eucarística i l’abundància de l’excel·lent i dolç vi de missa havia fet estralls en el seu enteniment. Perquè el Bisbe de Roma es va despatxar a gust amb aquest tema que tant apassiona als catòlics de pro i tan emprenyades i dolgudes té la resta de dones de l’orbe catòlic, sobretot les d’aquells països que, pel seu endarreriment legislatiu sobre aquest tema, segueixen fil per randa la doctrina apostòlica i penalitzen amb rigor humà les dones que, catòliques o no, decideixen avortar de manera xunga i arriscant la seva vida (perquè les influències dels purpurats en molts governs no els deixen cap altra alternativa).

L’avortament és com el que feien els nazis però amb guant blanc“, diuen que ha dit sense parpellejar i sense que li caigués la cara de vergonya. “És lícit eliminar una vida humana per resoldre un problema? És lícit contractar un sicari per resoldre un problema?“, ha llençat la pregunta als quatre vents el Papa Bergoglio. I la resposta no era en el vent precisament, sinó en la fe cristiana més inquisidora: “No és legal –s’ha contestat–. Mai, mai eliminis una vida humana o contractis a un sicari per resoldre un problema“. I ha estat llavors quan ha impartit doctrina i apel·lat al dogmatisme: “La vida humana és sagrada i inviolable i l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius expressa una mentalitat eugenèsica inhumana que priva les famílies de poder acollir, abraçar i estimar als seus fills més febles“.

Tot això, les preguntes al vent i les reflexions posteriors, venien al cas per condemnar l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius. Això, que me’l té horroritzat, és la causa per la qual fustiga la cultura predominant de la societat actual en què, segons creu observar, s’incita a la “por i a l’hostilitat cap a la discapacitat” en els nens, davant la qual cosa s’opta per l’avortament. La teoria papal és que “cap ésser humà pot ser incompatible amb la vida, ni per la seva edat, ni pel seu estat de salut, ni per la qualitat de la seva existència“, i que “tot nen que s’anunciï al ventre d’una dona és un regal“.

Ja se sap que l’avortament i la seva legislació, des del sentit comú de la humanitat en progrés, no casa amb la tossuderia catòlica. Com succeeix amb l’eutanàsia, per exemple. Que cadascú faci el seu camí: la racionalitat amb la seva obertura de mires i el fanatisme amb la seva obstinació. Això és així i no canviarà mai, cal coexistir-hi. Però el que no cal, el que no és just, ni equitatiu ni saludable és que Sa Santedat compari als pro-avortistes amb els nazis i tracti de sicaris els metges que compleixen amb la llei. Que Déu no és una essència, és una opinió. Molt respectable, és clar que sí.

Dimarts i tretze

Els supersticiosos ja ho van preveure: que la sessió inaugural de la tretzena legislatura caigués en dimarts era, irremissiblement, un mal auguri. ¿Tretze? ¿Dimarts? A qui se li ocorre! No obstant això, els no supersticiosos també van intuir que la inclinació al tumult de Vox i part de Ciudadanos, colpejant amb els peus i covardia per sota de la taula, a l’estil dels anònims insultants de les xarxes socials, i el posturisme habitual, al costat de les ganes de marcar paquet com a virtual cap de l’oposició de Rivera, prometrien jornades d’oprobi i vergonya, no només en aquest dia amotinat de començament de la legislatura, sinó en eldecurs de tota ella, ja es veurà.

Crescut, superb, impúdic, Rivera segueix convençut que una mentida cent mil vegades repetida acaba per ser acceptada com a veritat, i així continua gronxant-se amb allò de “colpistes”, un cop que ho ha col·locat amb èxit als mitjans de la dreta rància espanyola . De res va servir que, des de la tribuna de l’hemicicle, no fa gaire, Aitor Esteban (PNB) li ho expliqués en una lliçó per a pàrvuls: “Ja n’hi ha prou de parlar d’un cop d’estat quan aquí no hi ha hagut cap cop d’estat, ni cap intent de cop d’estat, perquè el mateix concepte de cop d’estat implica la força, la coacció creïble de la força, i tot el procés català ha estat pacífic, tot i alguns que haurien volgut una altra cosa, però ha estat estrictament així i, si no, fixin-se en com tenen dificultats els tribunals espanyols a Bèlgica i a Alemanya, etc., etc. I, per tant, també em sembla una frivolitat absoluta parlar de rebel·lió i sedició en el mateix sentit. El procés català no aspirava a canviar el règim polític espanyol, que seria el que hauria de ser al centre d’un cop d’estat. El que hi ha hagut a Catalunya és una crisi constitucional entorn de la identitat nacional catalana, i això s’aborda políticament, no confonguem les paraules, i després, és clar, és normal que el senyor Rivera i el senyor Casado comparin el senyor Junqueras amb Tejero, doncs no. No. I qualsevol observador objectiu, internacional, qualsevol acadèmic arreu del món l’hi ho pot dir. No intentin enganyar l’opinió pública. Trivialitzen les paraules, trivialitzen les paraules i això després és un problema a l’hora de donar passos, fins i tot jurídicament. I clar, en el mateix sentit, tot aquest tema dels polítics presos. Però polítics presos cal dir per a què? Es vol dir polítics presos, però no, no, aquests són com altres polítics, altres polítics de partits que per corrupció són a la presó. Doncs no, no, tampoc el senyor Junqueras ni els líders del Procés tenen res a veure amb aquest tipus de polítics, no tenen res a veure, i també d’aquesta manera s’intenta enganyar l’opinió pública, per tant, senyor president, jo li demano a vostè i al seu grup que parlem clar tots: no es pot parlar de cop d’estat en relació al que ha passat a Catalunya. Ja està bé d’enganyar a l’opinió pública espanyola“. Rivera és un alumne díscol i sobrat. Si és capaç de treure-li per la cara l’honorable lloc de cap de l’oposició al pobre Casado que, des que li han ordenat que se’n vagi cap el centre, a penes obre la boca, com escoltarà els arguments d’algú que no li segueix la tonteria? I serà interessant d’observar la pugna amb la presidenta Batet, a la qual és de justícia felicitar per l’actitud en aquest complicat primer dia i pel discurs de tancament de la sessió. Aquesta actitud i aquest tarannà hauria de fer reflexionar al conglomerat independentista, que sembla que ja no els queden peus als quals disparar-se el tret. Ho ha recordat des de la penitenciaria Joaquim Forn: “No em tanco a investir Pedro Sánchez, fins i tot sense demanar res a canvi“. De debò opinen que per donar-li sentit al “hem de parlar” que li va deixar anar, de passada, Junqueras a Sánchez, seria millor tenir davant un govern format pel conglomerat Casado-Rivera-Abascal? De debò creuen que abans que els catalans Meritxell Batet, Mauel Cruz o fins i tot Miquel Iceta, preferirien com a tercera i quarta màxima autoritat de l’estat tenir a una sequaça o sequaç de Lambán, o de Susana Díaz, de García-Page, o d’Alfonso Guerra o qualsevol troncosauri de la vella guàrdia del PSOE? És molt dura i injusta la pervivència de presos polítics i demòcrates exiliats, però cal desitjar que en el embrollat laberint que entre tots han creat, els arbres no impedeixin veure el bosc, ni els xiscles, insults, mentides i rebequeries desmantellin el possibilitat del diàleg. En aquesta nova conjuntura cal ser tan hàbils i aprofitats com els bascos, i reconèixer que estem millor que fa un any. Negar-ho, negar-li una oportunitat a l’assossec i la política, negar-li la mítica oportunitat a la pau que demanava Lennon, és prova d’abducció anorreadora per part de la secta. Qualsevol secta. Al cap i a la fi, secta.

Etiquetat , ,

Cap el centre hi falta gent

Si an al sentro de una plasa
siempre hay un surtidor
an al sentro de tu vida
pon el donut bicolor.

Crec que era l’any 1979 i dins del disc “Pel Broc gros” –no es refiïn molt de la meva memòria– quan La Trinca publicava el seu primer escarni sobre el centre i el centrisme polític a compte de la UCD i del seu logo en forma de donut bicolor (meitat taronja i meitat verd), mitjançant la seva cançó “An al Sentro“. Eren els anys de la transició en què aquesta Unió del Centre Democràtic, fundada per Adolfo Suárez, tallava el bacallà fins que va arribar el glorioso alzamiento nacional de sainet de Tejero i companyia i la irrupció arrasadora del PSOE el 82.

Si an al sentro parroquial
manda el senyor ractor
an al sentro de tu vida
pon un donut por favor.

La broma, segons rumors de l’època, els va sortir cara a La Trinca. El Govern va usar els seus recursos per estobar-los on fa mal. Anys més tard van tornar a la càrrega amb la seva obsessió centrofóbica. i van dedicar una ironia en forma de cançó a l’intent de Miquel Roca de crear un partit de centre (Reformista es va dir) d’àmbit estatal, titulada “Centre on the rocks”, però com que l’operació va fracassar, aquest cop no hi va haver represàlies i la broma els va sortir de franc.

Quantes vegades he enyorat l’enginyosa mala llet de la Trinca que, d’haver continuat en actiu, i vist el que s’ha vist en la política del país, ens hagués proporcionat grans moments d’acarnissament càustic i esperpent demolidor. Aquesta demostrada centrofobia, aplicada, per exemple, al desesperat i delirant viatge al centre del no-res de Pablo Casado, buscant sortir del pantà de fems en el qual es va ficar i que li va significar la patacada i la ignomínia a les eleccions del dia 28, hagués engendrat un altre dels seus entremaliats èxits (per a la Trinca, no per Casado).

Porque el sentro està en el medio
es desir: en la meitat,
i las cosas bien sentradas
son una presiosidad.

He de reconèixer que, com a La Trinca, jo també li tinc una paorosa aversió al concepte de centre. Potser fos perquè mai vaig entendre com un polític (Suárez, en pau descansi) s’arrogués el centre ideològic venint com venia de ser Ministro Secretario General del Movimiento, el sagrari on es preservaven les essències falangistes i la ideologia política, en l’últim govern de Franco . I que, després de la dimissió i els anys de penitència, tornés a intentar-ho amb la creació del CDS, centrista com el que més, que va obtenir un resultat esperançador a les eleccions de 1989, gràcies al maquiavel·lisme d’Alfonso Guerra, i va acabar com el rosari de l’aurora. Potser perquè em posen dels nervis els centristes de l’autopista, aquests conductors o conductores que s’instal·len al carril del mig, lluint a la cara la satisfacció dels que han trobat l’equilibri a la vida, l’assenyat punt del mig, encara que condueixin més a poc a poc que els seus veïns del carril dret i entorpeixin la fluïdesa circulatòria. Potser perquè m’exasperen els que no es mullen i s’abstenen. Potser perquè la fal·laç fugida cap al centre de Pablo Casado i el seu PP confirma els meus prejudicis i ve a demostrar la inconsistència ideològica del personatge en provocar un dels gestos, per il·lusoris, més inútils de la vida política que ens concerneix i, sovint, ens insulta. Aquí, a Catalunya, hem tastat la incapacitat del líder popular en col·locar la seva col·lega Cayetana Álvarez de número u, però llavors no anava cap el centre sinó cap a la ultradreta aznarista, però és que ara la conya s’ha traslladat a Madrid on se’n riuen, que no paren, de les constants declaracions, gens centristes, per cert, de la candidata a la presidència de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que cada frase seva és un selfie ideològic de la formació: “Un dia us anireu de vacances i quan torneu Podemos haurà donat la casa als seus amics okupes“, per exemple. “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP“, una declaració que justifica amb el fet que “Vox és una escissió del PP“, i afegeix, per arrodonir: “No els anem a arraconar“. “La idea seria que una vegada que una dona està embarassada –una altra de les aportacions de la sra. Díaz Ayuso– seu fill gaudeixi de ple dret de totes les ajudes i avantatges fiscals que es pugui tenir per a les famílies nombroses i d’especial categoria“, i davant de l’òbvia pregunta dels periodistes, va aclarir: “Encara no he estudiat què fer si es produeix un problema durant l’embaràs i el nadó no arriba a néixer, no ho he pensat …“. i, ja, centrant-se en el gran tema , va assegurar que l’assumpte català no se solucionaria parlant perquè “no es va acabar amb diàleg amb el nazisme“, i per desviar l’atenció del pacte entre PP i Vox a Andalusia, el va comparar a quan Sánchez pacta amb els “independentistes radicals, que són racistes a Catalunya, i que pe rmiten que els professors menyspreïn als alumnes per demanar anar a fer pipí al bany en espanyol “.

Com que el centre és terra de no res, se l’apropien els indecisos, els tebis de pensament, els que probablement, per ignorància o per mandra, són temorosos o incapaços de afirmar-se. Aquí no s’entén el centre com un possible pont per al diàleg entre dos ideologia polítiques oposades, sinó com una zona de confort ideològic on no cal mullar-se, una llotja tranquil·la per observar com es repreteixen mastegots entre la dreta i l’esquerra, mentre hom opina que ja s’ho farán…

 

El cas de les hòsties consagrades

Com un graó més en l’ascendent carrera cap l’assetjament i enderrocament de la llibertat d’expressió i, al mateix temps, com una prova més del desgavell i incongruència que es viu en l’àmbit judicial i, paral·lelament, com una mostra més de l’imparable creixement de l’integrisme inquisitorial, fatxenda i desacomplexat que s’ha acomodat en la nostra societat, voldria avui explicar-los l’estrany cas de les hòsties consagrades que m’ha omplert d’angoixa i perplexitat, si no fos perquè ja ens anem acostumant. Vegin-ho vostès mateixos.

Abel Azcona és un artista plàstic madrileny resident a Pamplona i que, segons m’he anat informant en diferents mitjans de comunicació, crea obres i organitza performances provocatives, com és l’obligació de tot artista compromès amb el seu temps, que porta pel camí del pedregar organitzacions tan reconegudes com Hazte Oir, la Fundación Francisco Franco, Vox (el partit, no el diccionari), una delegació del Govern de quan manava el PP, l’Arquebisbat de Tudela o l’Asociación de Abogados Cristianos que l’inflen a denúncies per presumptes delictes de profanació i contra els sentiments religiosos.

He vist una fotografia de l’obra que ha provocat l’escàndol i, al principi, sense aprofundir ni conèixer les circumstàncies, hom es pot dir, ah, val, doncs molt bé. Es veu a terra la paraula, en majúscules, PEDERÀSTIA formada per pastilletes blanques, o botons o galetes, no sé molt bé. Però la realitat, encara que similar, és ben diferent. L’obra es titula “Amén”, denuncia la inacció de l’Església de Roma davant dels 100.000 casos d’abusos sexuals a menors per part dels seus ministres, i la paraula estesa al terra de l’antic convent de cal Rosal de Berga, avui Konvent Contemporary Art Center, està formada per hòsties. Per gairebé dues-centes cinquanta hòsties, consagrades! El Jutjat de Berga, que ha acceptat la denúncia de l’Asociación de Abogados Cristianos l’ha citat dues vegades, però ell ha decidit no presentar-se. Azcona, fart de demandes per part de l’integrisme més caspós, ha optat per la desobediència civil. L’última citació era per al dimarts passat, 7 de maig. No es va presentar i va piular: “Jo no m’hauré presentat al Jutjat però Déu, l’ofès, tampoc. Estem empatats“.

Es obvi que el jutge o la jutgessa de Berga tenen un marro com una casa de pagès perquè, com podran saber del cert que les hòsties estaven veritablement consagrades com Déu mana? Les hòsties consagrades no s’aconsegueixen així com així. La recollida s’ha de currar, s’ha de combregar tantes vegades com hòsties es necessitin, procurant treure-les del paladar abans que no es facin malbé o s’empassin sense voler quan no t’ho esperes. Les hòsties consagrades no són com l’armament de la Guàrdia Civil que l’abandonen en un cotxe al mig del carrer a l’abast de la torba, no, les hòsties consagrades es guarden gelosament amb pany i clau al sagrari de l’altar major, compte!. Es que la denúncia per profanació, només té sentit si l’hòstia en qüestió està consagrada. Per als creients Déu és a tot arreu, en les poblacions que habitem, en els aliments que prenem, però la diferència és que una hòstia consagrada conté més Déu, més que un cogombre o un cloïssa, que mai no han estat consagrats. Per als creients, són el mateix cos de Crist després d’un procés de consagració, patrocinat per l’Esperit Sant, a través de la pregària eucarística, que rep el nom de transsubstanciació. Tot això es va instaurar en el Concili de Trento (segle XVI), on es va confirmar que l’hòstia consagrada era “Crist mateix, viu i gloriós, present de manera veritable, real i substancial, amb el seu Cos, la seva Sang, la seva ànima i la seva divinitat“. Per als fidels això no sorprèn perquè els han adoctrinat des que eren tendres infants, però per a un marcià o algú que no estigui familiaritzat amb l’argot espiritual, això de menjar-se el cos i la sang d’algú els pot arribar a sonar a canibalisme (sigui dit amb tot el respecte en vers les creences i els creients).

Modestament opino que l’artista Azcona, encara que digui que són hòsties consagrades, haurà aplicat el sentit comú. Entrar a la web Holyart i comprar on line un paquet de 500 formes per 3,39 €. Com eren per l’art no crec que hagi agafat les hòsties sense gluten, que són més cares, 9 € les 500. I a la web Brabander venen les hòsties torrades per 4 € les cinc-centes, que sempre tenen millor color.

Però tornant a les trifulgues del Jutjat de Berga, els compadeixo, perquè no hi ha diferència física ni gustativa entre una hòstia sense consagrar i una altra consagrada: mesuren igual, pesen igual, tenen el mateix gust i amb la transsubstanciació no perden ni guanyen color, es queden tal qual.

Per si els serveix d’ajuda als magistrats de Berga, la mateixa denúncia per performances semblants però anteriors, es va presentar en un jutjat de Pamplona que va fallar que no hi havia cap delicte. La penya d’inquisidors va portar l’assumpte al Constitucional que va rebutjar la causa, i el Tribunal Europeu de Drets Humans ni tan sols la va admetre a tràmit.

Vaja, que no estaven per hòsties, que es diu col·loquialment.