Author Archives: àngel casas

ULTRAVOX

El 1977, el segell Island Records (de Bob Marley a Justin Bieber, de Jethro Tull a Mariah Carey, de Roxy Music a Tom Waits, de JJCale a U2, entre centenars) va convocar a Amsterdam la premsa musical europea per donar a conèixer al grup Ultravox, una banda de new wave anglesa –els deixo en mans de wiquipèdia– sorgida el 1976 que amb el pas del temps va anar canviant d’estils musicals (glam rock, proto-punk, synth pop, new romantic i música industrial), fins la seva separació definitiva el 1996. El 2009, la clàssica alineació de la banda en la dècada de 1980, es va reunir per fer una gira pel Regne Unit i una altra per la resta d’Europa…. De 1976 a 1979, el líder de la banda era el cantant John Foxx, però no va tenir gran èxit comercial; de 1979 a 1988 seria reemplaçat pel també guitarrista Midge Ure, amb qui el grup va tenir èxits remarcables a Europa (entre aquests la cançó «Vienna»); el 1992, després d’una breu separació, el teclista i violinista Billy Currie va reformar la banda amb nous integrants, però sense tenir gran èxit, donant-la per acabada el 1996… La seva massiva popularitat a Europa, durant la dècada de 1980, la va portar a ser una de les bandes més influents de la música electrònica.

En realitat, no ens van convocar per convèncer-nos dels mèrits artístics d’Ultravox, sinó que l’objectiu de la companyia era llançar el supergrup (llavors anomenaven així a les bandes formades per membres més o menys coneguts provinents d’altres formacions) Rough Diamond, integrat per el cantant David Byron, després del seu acomiadament d’Uriah Heep, juntament amb l’ex guitarrista de Humble Pie, Clem Clempson, i l’ex baterista de Wings, Geoff Britton. El grup es va dissoldre poc després del seu debut. Tots els presents vam coincidir que eren molt dolents i no tenien interès ni possibilitats de futur, com així va ser. Per no desaprofitar la trobada, Island Recordns ens va regalar una propina compensatòria. I de les cendres fastiguejades de Rough Diamond, els comentaristes ens vam llançar a glorificar la modesta banda de John Foxx: Ultravox.

Mentre escric aquestes línies vaig escoltant la música dels setanta i vuitanta d’Ultravox, alhora que repasso vídeos i cròniques de la promocionada manifestació de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, un èxit sense precedents per uns i un fiasco, segons els altres, que no va respondre a les expectatives. És com quan els resultats electorals, que tots guanyen, és clar. Bé, excepció feta d’UPyD.

Però si els he explicat l’anècdota d’Ultravox i el seu protagonisme no previst a Amsterdam, no és només per la coincidència nominal entre Ultravox i els ultres de Vox, sinó perquè, de la mateixa manera que en aquella ocasió del 77, també la festa la pagaven PP i Ciutadans i Vox s’ha n’ha aprofitat perquè, no ho dubtin, aquesta és la seva setmana. Han estat els protagonistes de la fotografia que ha quedat de la performance patriòtica-casposa de Colón i seran els que més rendiment li trauran, a partir d’aquesta setmana, al judici contra els presos catalans. Probablement uns s’emportin una inaudita i injusta condemna, altres no sé com dormiran després de la venjativa defensa de l’honor patri que els ha tocat executar. No obstant això, Vox, sortirà mediàticament afavorit de cara a les eleccions espanyoles que s’acosten, brandant les essències amb el seu agraït cameo d’acusació popular (poca feina i molt protagonisme). De fet, el primer dia del judici, Abascal i els seus sequaços van ser els reis del mambo repartint declaracions a tort i a dret, acaparant l’atenció dels mitjans, deixant-se anar. Perquè mentre el PP s’esmicola i es converteix en aliment de Vox i un Ciudadanos, sense nord, lluita contra les seves contradiccions, Vox els contamina fins la medul·la i costarà molta renovació generacional –o sigui temps i canvi de cares– per convèncer Europa que la dreta espanyola ha deixat de ser ultra (vots per avui, descrèdit per demà). El que és evident és que en aquesta immersió cavernària estava tot previst, tot estudiat, perquè a partir de diumenge passat “en España empezara a amanecer”: la tornada de les banderes victorioses incloses la de la Guàrdia Civil i la de… els Terços de Flandes !, les proclames inflamades dels sequaços d’Inda, Maria Claver i Carlos Costa, i el concelebrant al costat de Susanna Griso d’Espejo Público, Albert Castillón, fotent-li llenya a Sánchez, que és de goma, en un impagable exercici de mainstream periodístic, l‘ademán impassible dels Casado, Rivera, Abascal, Maroto, Manuel Valls, Vargas Llosa, crec que Corcuera embolicat en la bandera que s’acabava de comprar, les restes d’UPyD, Mayor Oreja, María San Gil i el personal de la llar Social, Espanya 2000 i la Falange esperant per cel, terra i mar, que tornés a reir la primavera.

Però no ha estat així. Ni la primavera ha somrigut, ni a Espanya empieza a amanecer. Uns cinquanta mil dretans, segons la premsa internacional, manifestant-se en la plaça de Colón de Madrid, per deixar anar la ràbia contra Sánchez, desfogar-se amb alguna de les mentides a l’ús, exigir que Puigdemont vagi a presó i, sobretot, salvar Espanya, amb ser una concentració remarcable, no és, ni de lluny, el que uns esperaven i altres temien.

Que una cosa deu ser prestar el vot a Vox d’amagat i una altra retratar-se al seu costat.

Anuncis

¿Catalans o societat catalana?

Ahir, a Barakaldo, Pedro Sánchez va declarar que la majoria de la societat catalana no vol independitzar-se d’Espanya. I segurament té raó, encara que hi ha qui pensa el contrari. Però això no ho sabrem mai si no se li pregunta a la societat catalana. De fet, el que més s’aproxima a l’experiment de preguntar directament, va ser el que va succeir l’1 d’octubre de 2017, generalment conegut com el 1-O. Que no va ser legal, ni pactat, ni reconegut per cap organisme internacional, d’acord, però es va fer una pregunta directa i el resultat aclaparador a favor de la independència i la república no cal que els hi recordi.

El 2 de desembre de 2018, a Argentina, a preguntes d’un periodista local, Pedro Sánchez va fer una afirmació semblant: “No es veritat que els catalans se’n vulguin anar d’Espanya”. Afirmació semblant però no ben bé igual, perquè, strictu sensu, ¿son sinònims catalans i societat catalana? ¿Tots els que integren la societat catalana, els que estan empadronats a Catalunya, són o es consideren catalans? He fet la prova, ho he preguntat a gent que, encara que no va néixer aquí, hi porta molts anys vivint i m’he trobat amb tota mena de respostes. Des del no, jo no sóc català, sóc… i aquí citen la terra de naixement, fins el sí, encara que vaig néixer a…, em sento com un català més. I per entre mig molts matisos. I pel que fa als ciutadans nascuts aquí i amb una pila de cognoms catalans a l’esquena, l’abast del convenciment sobiranista també va del sí al no, no ens penséssim.

El que és segur és que un referèndum entre la societat catalana o entre els que són o es senten catalans –que consti que estic fent volar coloms, ¿què m’hauré fumat?– abocaria uns resultats ben diferents. La qual cosa no vol dir que en un dols dos casos sortís majoritàriament un sí independentista. Però no ho sabrem mai si no ho preguntem. D’aquí el plany per l’oportunitat perduda en no haver seguit la via canadenca o del Regne Unit

Però és que l’espanyol és un estat poruc i malfiat i la seva inseguretat gairebé malaltissa impedirà pels segles dels segles qualsevol consulta sobre el tema. I si els “processistes” no toquen de peus a terra, les seves estratègies escarransides els portaran, dia rere dia, a donar cops de cap contra la paret. Eternament. Dolorosament. I els tres genets de l’apocalipsi van afilant la daga.

Ego te adsolvo…

L’Església Catòlica Apostòlica i Romana, la de la Santa Seu, la del Concordat, la de la Inquisició i els Torquemada, la de Càritas Diocesana, la de la crema de bruixes i heretges, la de les rebudes papals multitudinàries, està passant per moments delicats a causa de la fornicació i la concupiscència. De la calentor testicular, vaja. De passar-se el sisè manament, aquest en el què tant insistien i amb el que tant ens estigmatitzaven quan anàvem a col·legis de religiosos, pel folre.
Està clar que l’escalfament global del planeta afecta també els funcionaris de l’Església i, tanmateix, fins i tot el Papa ha reconegut aquests dies el que ja sabíem per la literatura, el boca orella i el cinema: que els sacerdots i els bisbes s’han beneficiat i es beneficien novícies i monges per donar-li alegries al cos: “No és una cosa que ho facin tots –ha declarat Santedat, aclaparada–, però hi ha sacerdots i bisbes que ho van fer, i encara ho fan”
El reconeixement de la lascívia entre el personal amb sotana i hàbit, amb tonsura i toca, arriba en un moment especialment delicat pel que fa al negoci de la fe catòlica. Perquè l’escàndol de la pederàstia és ja imparable, malgrat les mil excuses de mal pagador que ens han anat deixant anar per eludir responsabilitats: que molts dels tocadors de nens i nenes han mort, que, passat el temps, els presumptes delictes han prescrit o que, en el millor dels casos, els pervertidors de nens han estat traslladats de diòcesis o de convent (on segurament han trobat renovada carn fresca al seu viciosa disposició). La pederàstia, continuada i protegida, en el si de l’Església Catòlica, és un crim de tan gran magnitud, que el seu apaivagament només s’explica pel pes que té la institució religiosa en la política mundial., Per aquesta insensatesa legislativa –i interessada– de prescripció del delicte, i per aquesta barreja de trauma, vergonya i por que els miserables pedòfils ensotanats han aconseguit infondre en la ment trastocada de les víctimes. La pederàstia que ha descosit les costures de l’organització eclesial, és un crim de lesa humanitat de tal magnitud que tan sols la denúncia als tribunals civils hagués salvat el Vaticà de la manifesta complicitat de la qual ha format part. Però ara ja és tard. Es digui Joan Pau II, Benet XVII, Francisco a seques, o com sigui que es digui el pontífex en qüestió, han estat còmplices de la ignomínia. I només un judici seriós dels tribunals internacionals podria restituir la dignitat a una organització de comportament mafiós on ha imperat la llei del silenci i la complicitat.
D’aquesta desgavell criminal no se’n salva ni Déu –literalment, que segons ells, Déu va fundar la seva Església– perquè, a part del cas recent del capellà de Constantí, de la condemna al professor dels Maristes de Sants i del sobreseïment per prescripció d’altres tretze, de la investigació iniciada pels jesuïtes del país, el càncer ha arribat al cor de la Catalunya cristiana, al mateix Monestir de Montserrat on presumptament un monjo mort –mort ara, no llavors, que llavors sembla que era viu i molt viu– practicava la lascívia amb jovencells, mentre sonava el Virolai. I. segons declara la víctima, els dos últims abats van fer la vista grossa.
De tota manera, malgrat la gravetat dels fets, no crec que hagin de preocupar-se els dos mil tres-cents milions de catòlics que hi ha al món segons el cens baptismal. L’Església de Roma, sota la divina inspiració, ha trobat solucions a les diverses variants de la luxúria que la corroeix. Verbigràcia: en el cas dels capellans i bisbes fornicadors, en lloc d’eliminar el vot antinatural del celibat, que resoldria aquest problema, ha optat per tancar algunes congregacions femenines amb sospita de libidinoses –vaja, semblantment al tancament del Riviera de Castelldefels, com si diguéssim, i qui dia passa any empeny– i apartar del seu lloc alguns religiosos. En l’afer dels pederastes el millor ha estat canviar-los de parròquia. I sempre, sempre, el catolicisme té una solució definitiva per perdonar el pecador. Hom es confessa, fa un propòsit d’esmena, o sigui que assegura que no tornarà a passar, compleix una penitència simbòlica (res de donar-se cops de fuet o caminar descalç amb una creu a coll) i escolta la veu de dins del confessionari com li diu ego et adsolvo, i aquí pau i després glòria. És clar que la setmana passada va dimitir un membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe acusat per una ex monja d’haver intentat besar-la durant una confessió. Mira per on! És que quan els cèlibes van calents, ni el confessionari és un lloc segur.

 

QUE DIFÍCIL ÉS SER UN PROGRE COM DÉU MANA

D’entrada, les meves disculpes per l’ús d’una paraula tan envellida com “progre“, abans de submergir-me en el mullader d’aquesta setmana. Hom ja té una edat i porta gravats a foc conceptes que tenien validesa i significat en la meva joventut i que avui confonen o resulten poc aclaridors. Entenc que a la modernitat que ens envaeix, o fins i tot a la postmodernitat, la paraula en qüestió –i, de passada, el significat que va tenir en temps passats– resulta obsoleta i, per tant, prescindible, però, per edat i situació personal, em puc permetre aquesta llicència i totes les que em vinguin de gust, ho sento. En aquest sentit sóc un privilegiat.

Aquest preàmbul vol servir per explicar la dificultat de ser o sentir-se progressista i obrar en conseqüència, davant dels reptes ocorreguts aquests dies. Perquè ara resulta que ser progre –segons entenc que es desprèn d’opinions escrites per columnistes amb els quals sovint coincideixo–, és ser un acèrrim defensor dels taxistes i la seva vaga i aplaudir amb les orelles les mesures que en defensa seva prendrà l’equip Colau, després que la Generalitat hagi posat la catifa perquè les prengui, i denigrar la presència dels Cabify i els Uber a les nostres ciutats principals. O sigui que se suposa que els VTC són els opressors i els taxistes els oprimits. Tot i la violència que han desplegat grups de taxistes, grups minoritaris, per descomptat, contra els cotxes, els conductors i els usuaris de la seva odiada competència. Tot i el bloqueig total de la Gran Via de Barcelona durant dies i el reincident xantatge anual a propòsit del Mobile World Congress de Barcelona. Tot i les quatre mil famílies dels conductors assalariats que patiran la supressió del lloc de treball després de la victòria del gremi del taxi. Tot i afavorir un monopoli que, trigarà més o menys, però que algun dia acabarà, perquè el món no va en aquesta direcció. Tot i la maliciosa declaració de Tito Álvarez, un dels portaveus dels taxistes en vaga, demagógica i homófoba, dit sigui de passada, sobre Grande-Marlaska: “Com pot ser que un ministre d’esquerres, i segons ha declarat, gai , mani a la policia a reprimir al poble? Manen a uns treballadors a reprimir altres treballadors”.

Anem amb la segona. La que, a propòsit del que està passant a Veneçuela, estableix que ser progre és defensar Maduro i el seu règim davant de la –¿bananera?– autoproclamació presidencial de l’opositor i president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó. Tot i la repressió exercida contra els seus opositors. Malgrat la seva dictadura bolivariana i la seva gestió que ha enfonsat l’economia del país. Tot i que fa quatre dies ningú amb dos dits de front defensava o justificava  Maduro. En aquest cas, s’entén el cor dividit del sofert progre en tant que Trump i Bolsonaro han estat els primers a reconèixer l’autoproclamació. Sí, un dilema. Encara hi ha gent que fa molts anys vestia de pana, com Alfonso Guerra que, aprofitant la circumstància, s’ha apuntat a l’embolica que fa fort del moment: “Veneçuela està patint una dictadura, a més incompetent, perquè de vegades les dictadures liquiden la llibertat dels pobles, però, si més no, tenen eficàcia en el terreny econòmic… Això és una dictadura que no serveix per a res… Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l’economia no va caure i en un altre sí que ha caigut. No voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics de l’un o són amics de l’ altre… s’ha creat la idea que amb l’estrella roja tot és bo i amb la creu tot és dolent i això no és així“.

I anem amb la tercera. Perquè resulta que ser progre és cagar-se amb la Guàrdia Urbana de Barcelona perquè un dels seus agents va matar un gos d’un rodamón que, segons la versió de l’agent, el va atacar i el va mossegar en una mà. PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) ha posat en marxa una campanya de denúncia contra l’Ajuntament secundat per la CUP. Al mateix temps s’ha desencadenat una onada de missatges anònims d’amenaces, de mort fins i tot, contra l’agent. De la mateixa manera que la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos, hi ha més dol i més rebombori mediàtic per la mort de Sota –així es deia l’animal–, que pels atacs, alguns mortals, a persones per part de gossos sense lligar. Cal sentir les queixes dels ciclistes de muntanya o dels que fan fúting pel bosc quan es creuen amb un gos que el seu amo ha deixat anar de la corretja perquè corri una estona en llibertat. Que no fa res, que és inofensiu, que només té ganes de jugar. Potser et llepi una mica, però és molt afectuós…

I podríem anar per unes quantes més que reflectissin la dificultat de ser progre en la vida moderna sense que se’t caigui la cara de vergonya.

Entre el seny i el disbarat

Estic completament d’acord (és que no podria estar-ho més) amb Jordi Cuixart quan, des de la garjola, declara que a Catalunya es necessiten nous lideratges, que no es pot governar un país des de la presó o des de l’exili. Tampoc es pot governar amb imperícia –això ho afegeixo jo, pel meu compte, un cop més–, amb el cap posat en un altre lloc i instal·lats en la virtualitat. Es necessita personal experimentat per portar les regnes d’un país, no becaris que han tret bona nota en la classe de catequesi. Calen polítics i polítiques (no és un femení, m’estic referint a la ciència social) hàbils en el pacte, útils tant en el driblatge en curt com en la visió a llarg termini, amb el coratge suficient per assumir l’error, assumir-lo públicament, no en va parlem de funcionaris públics, i rectificar i oblidar-se de tocar el violí i mirar cap a un altre costat, per estar atents a l’oportunitat quan sorgeixi. Necessitem bregats i bregades (aquí sí que faig  ús del femení) en la problemàtica quotidiana, que no ens deixin amb el cul a l’aire, indefensos i putejats, com amb la recent –i probablement crònica– crisi dels taxistes, en la qual, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han donat mostres manifestes d’ineptitud. Encara que no ve al cas, ho deixo anar: al meu entendre, la vaga dels taxistes serà per a  l’alcaldessa Colau semblant al que Can Vies va significar per a l’Alcalde Trias, o el referèndum de la Diagonal per a l’Alcalde Hereu.

Les declaracions de Jordi Cuixart en l’entrevista amb Mònica Terribas, van mostrar a un home amb el cap ben moblat, tot i els quinze mesos llargs que porta d’obligada reclusió preventiva. Cuixart accepta que la permanència a la presó té tot el sentit del món en tant que és un argument de denúncia internacional. “Sé que serà dur –continua amb la reflexió–, també a casa, però la democràcia no entén de tristeses ni planys. Ja hem plorat tot el que havíem de plorar. Aprofitem-nos d’aquesta lluita compartida en la mesura de les possibilitats de cadascú “.

Fins aquí el seny en les paraules de Cuixart. El seny al qual fa referència el títol d’aquest escrit. ¿El disbarat? Heu-lo aquí: “Posarem ordre a Catalunya, i alliberarem a tota una societat segrestada per una banda de fanàtics racistes i supremacistes, amb la impunitat de tenir al Govern d’Espanya a les mans”. I Pablo Casado, estimulat per les enfervorides masses de les restes del Partit Popular que encara no estan encausats ni a la presó, ha promès encara més, si això és possible: aplicar de forma immediata el conegut article 155 a Catalunya sense límit de temps, treure el Govern ( català, cal deduir), nomenar-ne un de nou (a dit, suposo), i recuperar el control de l’educació, la seguretat, la hisenda, els mitjans públics i les presons. Perquè, argumenta (o el que sigui) Pau Casado: “A Espanya no li va millor amb menys PP, a l’inrevés. Mai han manat més els nacionalistes i els radicals. A la pràctica, menys PP està resultant ser menys Espanya. Menys PP ha estat més separatisme, populisme, més Otegi, més radicalitat, més enfortiment del que no vertebra la Nació”. Instal·lat al libel, Casado prossegueix amb la cantarella fal·laç de fatxenda funcionari madrileny, d’espanyol colonialista obstinat en un patrioterisme de desballestament i enderroc com s’usava en els prolegòmens del desastre de 1898.

El PP de la fòbia encomanada per VOX i de l’anticatalanisme rabiós copiat d’Albert Rivera, ha confiat en Casado les seves esperances de futur, en el fill predilecte d’Aznar qui ha dipositat en ell totes les seves complaences. La nissaga continua. Em refereixo a això de la fatxenderia i la mentida. O és que ens hem oblidat de la foto del trio de les Açores, dels peus sobre la taula, de l’entrevista a la televisió afirmant sense vergonya que “el règim iraquià té armes de destrucció massiva, pot vostè estar segur, i poden estar-ne segures totes les persones que ens veuen, que els estic dient la veritat “, de l’atemptat i els gairebé dos-cents morts d’Atocha, del demolidor informe Clichot que el 2016 va concloure que no existien tals armes i ho sabien?

Estic veritablement fart de tanta mentida per part dels polítics. És que, posats a no creure res, ni tan sols em crec que Aznar hagi parlat mai català en la intimitat. És que, de ser cert i demostrable, els seus no votarien el PP mai més. Parlar català…, un patriota espanyol com ell!

I aleshores va aparèixer el samurai

No sé si a vostè, lector, li passa el mateix que a mi, però entretingut com estic amb un allau anomenat Vox, la seva irrupció a Andalusia per començar la particular reconquista d’Espanya i el seu finançament per part dels opositors ultres iranians, el controvertit fiasco del brexit i el suspens al voltant dels pressupostos generals de l’Estat, om té la impressió que això de la implementació de la república està estancat, ocult al carreró dels assumptes tristos, rerefons dorment a l’espera d’esdeveniments tan poc esperançadors com les reunions bilaterals entre Gobierno i Govern, a l’espera d’una actitud unitària impossible ja per part dels partits i organitzacions sobiranistes, a l’espera del desenvolupament i resultat del judici del segle als presos de consciència, a l’espera de les ocurrències polítiques de Waterloo, a l’espera de l’apassionant batalla electoral de Barcelona, ​​també. En no haver posat sobre la taula de joc una acció política de govern per part del rar gabinet de Quim Torra i com que ja no está governant la menuda Soraya, que provocava incendis allà on no n’hi havia, el tràngol català sembla llanguir com si el 155 es mantingués vigent, sense nord, fatigós i fatigat… No és una descripció objectiva, és tan sols una impressió subjectiva que qualsevol animós feligrès del Procés em desbarataria en un tres i no res. Com ha de ser. Però això és el que noto, el que percebo tot i tenir un ull posat en els informatius de TV3. I per això passa el que passa, que m’entretenen més els anuncis que el farcit que hi ha entre pausa i pausa de publicitat.

Vaja. Perquè diguin que la publicitat és frívola, estèril, alienadora. Gràcies a aquest relax que m’he pres a l’espera d’esdeveniments o alguna cosa semblant, he descobert a la graella publicitària de televisió que un samurai està disposat a vendre’ns cases d’alt standing al Maresme. I aprofundint, gràcies a la publicitat, he sabut que “l’any 1613 va partir de Japó el galió Date Maru sota el comandament del Samurai Hasekura Tsunenaga amb destinació a Europa. Es tractava de l’Ambaixada Keicho, composta per comerciants japonesos i 22 autèntics Samurais, l’objectiu dels quals era establir relacions comercials amb Espanya, la gran potència mundial en aquell moment, i un acord religiós amb el Vaticà. La primera gran trobada entre la cultura japonesa i l’occidental. Després de navegar pel Pacífic i creuar l’Atlàntic, a finals de 1.614 el galió va arribar a Espanya, va remuntar la desembocadura del riu Guadalquivir i van desembarcar en l’imponent port de Sevilla. Després de tres anys de vicissituds i negociacions a Sevilla, Madrid, Barcelona i Roma, l’ambaixada no va aconseguir segellar els seus acords comercials amb el rei Felip III, però va deixar una profunda petjada. La majoria dels Samurais van decidir no retornar al seu país i establir-se a Coria del Río (Sevilla) i la seva fructífera herència són els seus descendents espanyols que comparteixen un mateix cognom: Japó “.

Si non è vero è ben trovato, perquè a casa estem subjugats amb el samurai que exerceix d’API. Mira, mira, el samurai, ens diem amb irònica alegria cada vegada que pretén vendre’ns una casa d’alt standing a través de la televisió. I és que, per si fos poc, hem après, a través de la filosofia de l’empresa del samurai, que n’hi ha de mediterranis, la suma perfecció, imagino jo, en la fusió de races. No oblidem –animes bessones que devem ser– que al Japó se celebra Sant Jordi, amb el seu llibre i la seva rosa, com Déu mana, i no parlem de la veneració que hi ha cap a l’obra de Gaudí. Que on hi ha una petjada de Gaudí allí està un japonès fotografiant. És el tòpic, però és la veritat. Bé, posats a dir-ho tot també cal destacar la quantitat d’escoles de flamenc existents en totes les grans ciutats de la terra del sushi. Herència del seu desembarcament a Coria del Río, sens dubte.

No deixa de tenir la seva gràcia que un samurai –o un llunyà descendent de samurais, en aquest cas-–et vengui una casa. Jo era molt jove, però recordo que quan les eleccions de 1960 a Nixon li van muntar una campanya de tanques en què, al peu de la seva fotografia, es llegia: ¿li compraria un cotxe de segona mà a aquest home? I va guanyar Kennedy.

Amb el samurai mediterrani és una altra cosa, diuen: la fusió de la modernitat, cultura i valors japonesos amb la passió i creativitat Mediterrània. La repera.

La dreta no se l’agafa amb paper de fumar

Diumenge passat –6 de gener, festivitat dels Reis d’Orient–, avançada la nit, més o menys quan Manuel Valls perfeccionava la seva estratègia de campanya esgarrapant l’atenció mediàtica de la festa literària del premi Nadal amb una frase tan senzilla i col·loquial com “mira que sou pesats“, jo em calçava els auriculars i em procurava un empatx d’èxits nadalencs d’ahir, d’avui i de sempre, que es diu, a base de Sinatra, Bing Crosby, Andrews Sisters, Tony Benet, Diana Krall , Elvis Presley, Nat King Cole, Doris Day, Mariah Carey i José Feliciano, entre d’altres, alhora que comptabilitzava i guardava els comprovants de la Visa, com fent balanç del desolat paisatge després de la batalla nadalenca. En una cerimònia particular i íntima, estrafolària si es vol, masoquista si m’apuren, tancava la carpeta més personal de dues setmanes esgotadores de pau, felicitat, desbordant alegria familiar, fraternitat generalitzada, els millors desitjos per a tot déu, llums enlluernadores (excepció feta dels carrers de Barcelona), opulència, malbaratament i golafreria infinita. La marató de l’excés. L’apoteosi del consum. La consagració de l’amor universal, encara que dolgui.

S’apaguen els llums, es retiren els avets, es guarden les disfresses de Pare Noel, es despullen i desmaquillen els Reis, es fiquen els bons desitjos on ens càpiguen, comencen les rebaixes i les bones festes, somni ensucrat per a uns, malson per altres, ens donen gairebé un any de descans. Un any sencer per poder parlar de Vox, que és el que es porta. Per poder reflexionar a fons, per activa i per passiva, es sigui dels uns o dels altres, com aquesta pirueta cavernària amagada entre els plecs de la dreta espanyola s’ha convertit en l’epicentre mediàtic de la política del país, davant dels escarafalls i les cares de sorpresa d’opinòlegs i informadors que, des de Madrid i de cop i volta, sembla que s’han oblidat del perill de Catalunya i els seus colpistes i de l’amenaça de Podem i els seus bolivarians. Si fins i tot Farreras, l’omnipresent pontífex de la Sexta, pateix un atac d’amnèsia pel que fa a la deriva independentista, fins fa poc causa de tots els maldecaps que assolaven la pàtria hispana. És que inclús les despulles de Franco sembla que no són notícia, amb el que donaven de sí per empantanegar la llei de la memòria històrica amb la fundació del dictador, la família del finat, l’abat del Valle i el mateix Vaticà. Però estan tots obstinats en sorprendre’s, com si vinguessin d’Arbeca, davant l’auge de Vox, en especular sobre si pactaran o no amb el PP i Ciudadanos a Andalusia, en reiterar la inesperada (?) ascensió de la ultradreta a Espanya quan això mai havia passat (diuen) i en diagnosticar, amb un teatral espant, el perill imminent que plana sobre la democràcia espanyola i sobre la Constitució.

Jo sí que estic realment sorprès de tanta sorpresa, de tant cinisme, de tants escarafalls. És que no llegeixen? És que no escolten? És que no veuen? És que s’han negat a interpretar la discursiva d’Aznar, el balboteig de Casado, l’odi de Rivera, el quefer de la judicatura, els manifestos de militars a la reserva o el significatiu i definitori a por ellos oé?

I tant que pactaran. I naturalment que, amb l’ajuda de Déu –que la dreta això sí que ho té– i el vot de l’Espanya de tota la vida, aquest programa polític de Vox que ara sembla impossible i inaplicable, retrògrad i mesquí, anirà calant a poc a poc en la legislació a mig termini. Un degoteig mesurat i premeditat que canviarà la fisonomia política del país gairebé sense adonar-nos.

L’esquerra sempre se l’ha agafat amb paper de fumar, mentre que la dreta ha anat sempre de cara a barraca. I PP, Ciutadans i Vox, poden jugar a poli bo i poli dolent, segons convingui, però hi ha molt que els uneix, a part dels interessos clàssics de la dreta universal: Espanya, la seva Corona i la seva bandera. I davant d’un fi tan ineludible, davant de tanta unitat de destí en l’universal, qualsevol tipus de mitjans es justifiquen.

No és cap secret que el vot de la dreta espanyola compta amb un bon nombre d’electors que s’identifica amb el fanatisme catòlic, el culte irracional a la tradició, la por a la diferència, la concepció masclista de la societat i aquest patriotisme primari del falangisme que la dictadura va inculcar durant quaranta indestructibles anys, el pòsit del qual perviu i es retroalimenta fins i tot en les generacions que no ho van esser-hi.

Aquest vot que ara s’especifica en Vox, ha estat a l’urna sempre. Diluït en el PP o, més recentment, també en Ciutadans. L’estovament d’una esquerra adretanada i vacil·lant ha portat el seu votant a desertar de l’urna, com ha passat a l’Andalusia de Susana Díaz. Potser algú prengui bona nota davant l’allau electoral que s’acosta. O potser no.

La bandera i els mocs

 

Encara ric. Perquè resulta que un sindicat policial, concretament l’anomenat Alternativa Sindical de Policia, ha denunciat Dani Mateo davant del jutge d’Instrucció número 47 de Madrid per haver-se mocat per televisió amb la bandera espanyola. Y el jutge –hombre, a bodas me convidas!, imagino– ha admès la denúncia a tràmit. Se’l cita a declarar com investigat per la suposada comissió d’un delicte d’ofenses i ultratge a símbols d’Espanya o de les seves-comunitats, fet amb publicitat, corresponent a l’article 543 del Codi Penal i un delicte d’odi, corresponent a l’article 519 de l’esmentat Codi. En la seva denuncia se’ls omplia la boca parlant de l’ofensa a Espanya, als seus símbols i, de retruc, a tota la societat democràtica!. Per això encara ric. Perquè un grup de policies parlen en nom de tota la societat democràtica, quan ells, o els seus col·legues, mai no s’aclarirà, han bastonejat amb sadisme i fòbia una societat tan democràtica com aquella que pacíficament –pacíficament, em reitero, no en facin cas de la goebbeliana campanya atiada pel PP i Ciudadanos en confabulació amb la  premsa cavernària de Madrid– només volia dipositar un vot en una urna. Dic que encara ric quan una colla de policies agrupats amb fesomia sindical s’erigeixen en defensors de tota la societat democràtica quan ells han acceptat de bon grat, marcials i orgullosos, que els enviessin a bastonejar catalans sota el crit repressor i falangista d’a por ellos oé. Insisteixo en riure –potser per no plorar– quan aquests policies tan curosos perquè no s’ofenguin ni els símbols d’Espanya ni els de les seves comunitats, han callat com a morts quan Toni Soler, solidaritzant-se amb el dret de Dani Mateo a la llibertat d’expressió, s’ha mocat amb la Senyera. Encara ric –potser per no vomitar– quan imagino si hagués estat la mateixa reacció d’aquest sindicat policial en el cas que Dani Mateo s’hagués mocat amb la bandera republicana –molt més respectada per a molts amb més pedigrí democràtic– i no amb la bandera que, ho justifiquin amb els arguments històrics que vulguin, és la mateixa amb la que Franco va construir el seu imperi del terror, va estigmatitzar els fantasmagòric enemic judeo-maçònic, va menjar-nos obsessivament el coco amb la unitat d’Espanya i, quan el personal no estava prou per la feina, l’uniformava amb el crit unànime de “Gibraltar espanyol!”.

Però encara ric més pensant en la meva mili i en la meva jura de bandera, l’any 68. Mocar-se amb la rojigualda penjada d’un pal que aguantava estoicament un soldat mig mort de fred, en passar pel davant en l’acte solemne i, enlloc d’agafar-la i besar-la, passarel·la pel nas amb sorna, era el gest de molts dels meus companys i de mi mateix. Per ganes d’ofendre? No pas. Per sentiment antiespanyol? No m’ho imagino. Per tocar allò que no sona als franquistes, xusqueros, oficials i malparits en general que ens havien putejat durant els mesos de campament a Sant Climent Sescebes? Probablement. No dic que alguns no ho fessin per convicció política, que n’hi havia, que és molt possible, però la majoria era per esperit de bretolada i per rebel·lia dissimulada –es clar, que et podien formar consell de guerra, que aquells energúmens uniformats no s’estaven per ximpleries– contra les llargues jornades d’assaig, fuetejats per la puta tramuntana d’hivern, amb un fred que feia brollar penellons a les mans i les orelles o, com en el meu cas, una conjuntivitis de cavall que em va durar mesos. Es clar que m’he sonat amb la bandera espanyola. Jo i molts. I amb el roquet d’escolà. I amb el mocadoret blanc i brodat que tapava el copó de les hòsties consagrades. Es que un drap, ni que porti imprès l’escut del Barça, que per a molts segurament deu ser l’estendard més reconsagrat, quan el moc empeny no hi ha simbologia, patriotisme ni risc d’ultratge que valgui. Al cap i a la fi parlem de draps. La simbologia i conceptes com ofenses i ultratge, l’afegeix cadascú segons la seva manera d’entendre.

Sang o pintura?

S’ha de ser molt mal professional (en aquest cas, molt mal policia), s’ha de ser realment un inepte per a no diferenciar entre sang o pintura en la cara d’una persona colpejada amb violència i que tens a un pam teu. S’ha de ser molt cínic, molt mentider, molt mala persona si, sabent que és sang, insinues davant de un jutge que el ferit i tacat de sang, la ferida del qual presumptament li has fet tu, s’ha envernissat de pintura vermella per fer que sembli que l’havien ferit. S’ha de ser molt miserable i molt covard –sempre presumptament, faltaria més– per no assumir davant d’un jutge el que has fet a gent pacífica per tal de complir amb l’ordre rebuda, o per decisió pròpia, o per anhel de revenja, o per sadisme natural, perquè ets així de malparit.

Les declaracions davant del jutge dels policies investigats (abans, el nom tècnic era imputats) arran de les gravacions de la seva actuació durant les càrregues en alguns col·legis electorals de l’1 d’octubre, i a causa de l’acusació popular exercida per l’Ajuntament de Barcelona i d’altres centenars de denunciants, són, si mes no, curioses. Potser mesquines. Probablement mentideres, perquè hom té dret a defensar-se segons li dicti la consciència, el seu tarannà habitual i la seva por a respondre pels seus actes davant la justícia. La seva argumentació, si no fos que estem acostumats a sentir les declaracions defensives de polítics corruptes amb les negacions més inversemblants i les justificacions més pintoresques, s’acosta a l’esperpent. Davant de la sospita del jutge de que l’actuació de 26 policies del batalló Piolín va ser indiscriminada i desproporcionada donat que, per exemple, els antidisturbis que s’acarnissaren  a les Escoles Pies de San Antoni, segons el jutge, van agafar, van llançar a terra o empènyer les persones concentrades sense cap mirament i utilitzant certament una violència desproporcionada, els agents investigats es defensaven: “És que ens vam haver d’enfrontar amb un mur humà que impedia l’actuació policial –es justifica un dels inspectors que va participar en el ball de bastons–. Ens van colpejar amb paraigües”. El que es veu que no s’aconsegueix esbrinar, segons les declaracions al jutge, és si els robocops van rebre l’ordre concreta de carregar, malgrat que estaven en contacte permanent amb la sala de comandament –que tampoc s’ha pogut aclarir qui la composava– però que si que van rebre, entendre i complir, al migdia, l’ordre de parar i retirar-se.

En aquest joc d’embolicar la troca, un subinspector, malgrat que se’l veu a les imatges colpejant amb la porra a la cara de dues persones i es reconeix el seu número d’identificació, ho ha negat aclarint que no existeix un protocol de com fer servir les porres i que, en tot cas, seria no colpejar zones vitals. El mateix agent sí que ha admès que era ell qui agafava una dona i aquesta queia escales avall, tot i que explica que va ser per la inèrcia que duia en estirar-la i que malgrat l’acusació de la dona, ell no li va tocar mai els pits. Es veu que la noia estava molt violenta perquè pretenia agredir-lo amb un objecte…, que després va resultar ser un mòbil.

A preguntes del jutge, un inspector explica que no es va avisar que anaven a intervenir –que es veu que és el que reglamentàriament s’ha de fer– perquè no tenien megàfon (qüestió de pressupost i de retallades, imagino) encara que la operació d’aquells dies ens va costar 87 milions. És allò de cornut i pagar el beure. És aquest inspector mateix l’autor del famós dubte sobre la sang que brollava del cap d’una dona colpejada, “presumpta sang, encara que no es pot descartar que fos pintura”.

No ho entenc. Què costa dir la veritat davant d’un jutge? Què costa explicar que tenien ordres de fe un escarment que els catalans no oblidéssim mai, que vengés la incapacitat dels polítics del PP de trobar urnes i paperetes els dies abans, que necessitaven treure’s del damunt la mala llet acumulada després de tants dies apinyats com bestiar en el vaixell del Piolín, que no podien tornar a l’altiplà havent defraudat els seus compatriotes que els arengaven amb el clàssic “aporellosoé”?

A part del desprestigi internacional de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat Espanyol, després d’aquella funesta i sanguinària performance de l’1 d’octubre de 2017, el nivell de covardia i penques (presumpta covardia i presumptes penques) de les declaracions dels agents investigats i aquesta estratègia d’embolica que fa fort per tal d’evitar l’esclariment dels fets investigats, deixa entreveure la qualitat humana de l’individu que és dins de l’uniforme. Que se suposa que és el que hauria de vetllar per la nostra seguretat. Anem servits.

La gosadia del coronel Segura

Em confesso un contumaç lector dels articles que el tinent Luís Gonzalo Segura publica al diari digital Públic (bé, crec que ara, i segons explica en el seu escrit d’aquesta setmana, ja és definitivament extinent). El segueixo –a més de per l’interès intrínsec dels seus articles i per la serietat i gosadia de les seves denúncies–, perquè trobar una veu lliure en el si d’un exèrcit en el qual, mil dels seus membres, entre retirats i reservistes, antics oficials i generals, condecorats majoritàriament, s’adhereixin a un manifest titulat   “Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya“, en ple 2018, és com trobar una deu d’aigua fresca en aquest infern en què ens couen al seu caprici la conjura de polítics, jutges, militars, periodistes, empresaris i banquers, que ens comprimeixen, oprimeixen i espremen amb traïdoria i total impunitat.

A l’espera d’engolir les vuit-centes pàgines de la seva publicació més recent, “El libro negro del ejército espanyol”, m’entretinc amb les seves cròniques setmanals sense misericòrdia que, amb un sentit estricte de la llibertat d’expressió, però navegant entre amenaces, demandes judicials i condemnes, dissecciona el tipus de democràcia asimètrica (asimetria entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil) que ens han venut com si fos de llei. Segura, en els seus escrits digitals, és rigorós en l’acumulació de dades i proves en què basar els seus arguments i implacable en la denúncia d’irregularitats i corrupcions de l’entramat del poder a Espanya: de la Corona a l’Església, del poder judicial a la classe política, dels governs de la dreta cada vegada més ultra als de l’esquerra acomodatícia, però, al meu entendre, el més interessant i instructiu del treball periodístic de l’extinent, és la seva minuciosa dissecció dels mals que afligeixen a l’exèrcit, on hi ha romàs tretze anys fins a la seva expulsió definitiva, un tema, un cop superat aquell impàs del 23F i liquidada la mili obligatòria, sobre el qual s’escodrinya poc i es fiscalitza gens. La dreta perquè s’escorre davant les desfilades i l’armament i els calenta l’ampul·lositat de conceptes com patriotisme, honor, valor i bandera, i l’esquerra perquè prefereix mirar cap a un altre banda per no inquietar la fera, i, de tant en tant, treure brillantor a les pancartes de “no a la guerra”. Però les cròniques agosarades de Luís Gonzalo Segura sobre el món militar, estremeixen i acollonen.

Recordo especialment una de principis d’octubre, titulada “Oficials, són vostès uns covards o uns feixistes” en què els acusava d’haver callat “quan els seus companys han mort en el Yak-42 per negligències, corrupteles i infàmies. I fins i tot han abandonat a la seva sort els seus familiars. A les famílies dels seus companys. A seixanta-dos companys seus fets miques, els seus familiars als jutjats i vostè callat. Indignament callat. Per aquesta picadora de carn han passat desenes de militars: més de 40 víctimes del BMR i el Linx; una desena massacrats per mines en mal estat, principalment a Hoyo de Manzanares i Almeria; set a dos accidents d’helicòpter en el Servei Aeri de Rescat; i podria seguir. I els seus familiars als jutjats una i altra vegada. Més de cent companys seus morts i incomptables ferits i mutilats. Més de 4.000 militars han causat baixa per diferents expedients psicofísics. I tot això ha succeït davant dels seus nassos. Però vostè ha preferit i prefereix seguir cobrant a exercir el valor que un dia va jurar no perdre mai. No li va durar ni el campament “.

També em va encongir l’estómac quan parlava sense embuts de l’oficial condemnat per 28 agressions sexuals que “era tinent quan va perpetrar els 28 assetjaments sexuals a l’Acadèmia de Logística de Calataiud (Saragossa), entre el 27 d’octubre i el 3 de desembre de 2003 , pels quals va ser condemnat al novembre de 2006 pel Tribunal Militar Territorial de Barcelona. No obstant això, la seva vida militar va continuar sense gran contratemps malgrat la gravetat dels fets i la condemna “, perquè, segons explica Segura,”… només dos mesos després de la sentència que el condemnava, va ser ascendit a capità sense major dificultat. Això malgrat haver estat suspès en funcions i cessat en la destinació el dia 2 de juny del 2004 …” Narra el cronista que poc després va ser seleccionat pels comandaments de la seva unitat per a un Curs avançat d’Unitats Cuirassades que va acabar amb èxit als pocs mesos, i afegeix que “…més incomprensible encara resulta que al setembre d’aquest mateix 2007 fos comissionat per a acudir al Líban a representar a les Forces Armades. Hi havia millors oficials per concórrer a aquesta missió que un condemnat per 28 agressions sexuals? És de suposar que sí, però els alts comandaments van haver de pensar que, de confirmar-se la sentència, el que passaria pocs mesos després, el recent ascendit a capità perdria el suport en ser condemnat, així que si durant uns mesos es trobava comissionat en una missió internacional podria duplicar o triplicar el seu salari. Això permetria que econòmicament el temps a la presó sense cobrar fos més suportable. I, és clar, com tota missió internacional comporta una condecoració, va rebre la medalla el mateix dia que va ingressar a la presó, el 17 de desembre del 2007 “.

Seguir el fil de Segura és saltar d’escàndol en escàndol dins de l’àmbit militar, que tants arrestos, denúncies i perjudicis li ha suposat fins a la decisió definitiva del Suprem d’expulsar-lo de l’exèrcit: “…no és difícil endevinar que mai podré recuperar el meu lloc de treball . Allà quedaran tretze anys de la meva vida, amics, persones que estan patint, militars que compleixen amb la seva obligació amb gran exemplaritat i dignitat, però també assetjadors i agressors sexuals, homicides negligents, lladres, estafadors i tota una banda de delinqüents que ja vaig desgranar en “El libro negro del ejército espanyol” amb noms i cognoms. Però no va servir de res… “