Category Archives: La vida contemplativa

El demolidor informe Pagazaurtundua

El cap de setmana passat, badant per aquests mons de Déu, és a dir, per internet, em vaig trobar, de cop i volta, un article de La República que denunciava una manipulació i posterior rectificació de titulars per part del digital El Confidencial i, aprofitant que bufava de popa, em va empènyer a navegar a tot vent per la xarxa i intentar lligar caps.

Vagi per davant que citaré amb precisió les fonts, perquè el lector sospesi  al seu gust la veracitat o la falsedat del que llegirà, en funció de la confiança que cada font citada li mereixi. Qui avisa no és traïdor.

Segons La República, El Confidencial havia publicat un reportatge amb el títol “El demolidor informe del Parlament Europeu sobre els CDR a Catalunya” que va canviar al poc temps per “El demolidor informe sobre els CDR que ha preparat l’eurodiputada Pagazaurtundúa“, perquè el mateix Parlament Europeu va aclarir que no es tractava d’un informe seu, sinó de l’oficina de la senyora Pagazaurtundúa.

Continuant amb la navegació aleatòria, amb l’actitud de si la encerto l’endevino, vaig anar a parar a la web “Guàrdia Civil i Policia Nacional Unida” en què es mantenia que l’informe era del Parlament Europeu i s’insistia, textualment, en l’atribució : El text de l’oficina del Parlament Europeu, escrivien en la descripció.

I llavors, aplicant la lògica, em vaig dir: anem a veure qui és la senyora Pagazaurtundúa. La vaig buscar a Wikipedia i, precedint al seu extens currículum, hi havia un avís que deia: La versió actual d’aquest article o secció sembla estar escrita a manera de publicitat. Per satisfer els estàndards de qualitat de Wikipedia i procurar un punt de vista neutral, aquest article o secció pot requerir neteja. Si us plau discuteix aquest problema en la pàgina de discussió. Aquest article o secció necessita referències que apareguin en una publicació acreditada.

La senyora , llegeixo a la Wikipedia dubitativa, és una diputada d’UPyD, germana de Joseba Pagazaurtundua, que va ser assassinat per ETA el 2003, després d’anys d’amenaces, assetjament i agressions, que va començar la seva acció política com a diputada del PSOE-PSV els anys 90 del segle passat, de qui es va distanciar per discrepàncies amb la política d’aproximació al món nacionalista i abertzale. Ha estat presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme. En 2014 es va afiliar a UPyD, després d’aconseguir l’acta d’eurodiputada. És llicenciada en Filologia Hispànica i Basca. Hiperactiva en la lluita contra ETA i radical enfront dels nacionalismes no espanyols, posseeix una llarga llista de premis entre els quals destaca el Sàkharov de l’any 2000, com a membre de la plataforma cívica ¡Basta ya! concedit pel ple del Parlament Europeu i, enguany, el premi Tolerància, concedit, lògicament, per l’Associació per a la Tolerància, un premi que han rebut en edicions anteriors personatges tan significatius com Fernando Savater, Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Albert Boadella, Baltasar Garzón, Arcadi Espada, Rosa Díez, Mario Vargas Llosa i Carlos Herrera, entre d’altres (vista la llista de tolerants, ¿segur que es tracta del premi Tolerància o del premi Tolerància a la Lactosa?).

L’informe Pagazaurtundúa, distribuït des de l’oficina belga de l’eurodiputada als cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència de tot Europa i, òbviament, a la Fiscalia General de l’Estat, seguint l’onada cavernària que ha lligat de mans l’Estat per impedir desencallar el conflicte amb Catalunya, a part de les seves aportacions personals obsessives que, imagino que pel seu comprensible drama familiar, confon tot el que es mou amb terrorisme, es basa majoritàriament en les 139 pàgines que va elaborar la Guàrdia Civil a Catalunya sobre els CDR i les seves vinculacions amb la CUP. No m’identifico ni amb la CUP ni amb els CDR, tinc la meva personal visió del que passa i com passa en el conflicte indomable, que he intentat plasmar en aquestes cròniques de la vida contemplativa que m’he autoimposat. Però en aquesta història no hi ha equidistàncies. I el que no suporto i em fastigueja són intromissions com les de l’eurodiputada de la UPyD en un tema que desconeix i del qual se`n serveix per renovar l’escó en les properes europee,s apuntant-se al nombrós equip dels salvapàtries. Com ha dit una de les ments més lúcides de l’esquerra espanyola, Íñigo Errejón, electoralment, entre el votant espanyol, és molt més rendible brandar la catalanofòbia que la xenofòbia.

Pel que fa al demolidor informe en qüestió, poques novetats que no coneguin els uns i els altres, fins i tot aquests apuntae amb el dit cinc presumptes dirigents dels CDR: Rubén Wagensberg, diputat d’ERC, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium; Joan Vallvé, vicepresident segon d’Òmnium; Ariadna Isern, de l’ANC, i Antonio Baños, exdiputat de la CUP.

El que no acabo d’entendre és el que fa una noia basca com ella, estacionada a Brussel·les, en un embolic com aquest en el qual tan sols es fa ressò de les informacions d’una part.

Ah, sí, és clar, salvar la pàtria.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

L’ultimàtum

És temps d’ultimàtums. Han aparegut en els últims dies com bolets, i tot i que a Gabriel Rufián li sembli que els ultimàtums els carrega el diable, un servidor, modestament, els veu com una munició molt més terrenal, més de fatxenderia, més de surrealisme, més de taverna i alcohol, més de marcar paquet. Potser sí que signifiquen una amenaça seriosa i el que els enuncia té tota la intenció d’executar-los, però cada casa és un món, i així, vist a grans trets, un ja no sap si el desafiador ha fet servir la paraula ultimàtum abans de formular la seva invectiva, o la maleïda paraula se l’ha tret de la màniga l’informador per donar-li més presència i dramatisme a la notícia.

Per exemple, el del Reial Madrid, que llegeixo que Florentino Pérez li ha donat un ultimàtum a Lopetegui amenaçant-lo de que, si en el temps que queda fins al 28 d’octubre i els tres partits que ha de jugar contra el Llevant, el Victòria Pizen i el Barcelona, ​​no redreça la deriva de l’equip, els torrons els menjarà sota d’un pont del Manzanares (aquesta metàfora és de la meva collita, que al futbol sempre cal adornar-lo una mica que, si no, és un permanent i avorrit deja vu ).

També hi ha el de Quim Torra que li dóna de termini fins al novembre a Pedro Sánchez perquè exposi una proposta concreta per a l’exercici del “dret d’autodeterminació”, que, si no, es carreguen l’estabilitat del Govern. Aquesta és bona, eh? Fantasmagòrica però vacil·lona.

També ha resultat molt excitant l’ultimàtum de l’ANC al Govern de la Generalitat, que si no implementa la República abans del 21 de desembre li muntaran un pollastre al carrer -pacífic, crec- fins que no facin un pas al costat . Vaja, que se’n vagin a casa. O, per les dates referides, que se’n vagin a la Cerdanya a esquiar.

Al pobre President, com va iniciar ell la moda, ara li plouen els ultimàtums per tots cantons. Verbigràcia, la CUP, que, més generosa que altres, li dóna nou mesos de termini a Quim Torra perquè converteixi Catalunya en un estat independent. Mola, eh? No he llegit enlloc què passarà si no compleix l’ultimàtum, però els antecedents de la CUP no presagien res de bo, President, que ells (perdó, perdó, ha estat sense voler), elles, es van carregar Artur Mas, llençant-lo a la paperera de la història, que carregar-se un President de la Generalitat no és qualsevol cosa. En els temps moderns, només la CUP i Rajoy ho han aconseguit.

Aquí, el que importa, és descobrir si el que llença l’ultimàtum va de farol o té capacitat per complir la seva amenaça i, sobretot, imprescindible, assenyalar una data límit. Perquè un ultimàtum no complert, és un descrèdit que passa factura, una fantasmada que costa d’oblidar, un ridícul espantós. Si no és així, si vantar-se d’ultimàtums sortís de franc, fins  i tot jo em distrauria llançant ultimàtums, en lloc de perdre el temps badant amb les obres públiques, que, al meu poble, en aquests temps de preeleccions municipals, surten com bolets …

De poder-ho complir, jo li llançava un ultimàtum a Santiago Abascal, president de Vox, perquè es converteixi a l’Islam abans del 24 de desembre o s’anava a trobar amb les restes de Franco en una bossa de congelats de Mercadona a la porta de la seva casa, després de penjar la notícia a la xarxa, perquè milions d’espanyols, civils i militars, es personessin i li rendissin homenatge permanent, en pla non stop, cantant “Soy el novio de la muerte” les vint-i-quatre hores del dia. Amb el permís de la família, la Fundació i la Conferència Episcopal, això sempre.

O li manava un ultimàtum a la Fiscala General de l’Estat, María José Segarra, comminant-la a anul·lar els càrrecs als polítics-presos-polítics i als dispersats pel món, abans del proper vint-i-tres d’octubre o es convertiria en una papallona amb l’estelada pintada a les ales.

O amenaçava amb un ultimàtum a Albert Rivera en el sentit que, o abandonava aquesta obcecada animadversió cap al groc abans del 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, en ple pont, o Yavhé enviaria una plaga d’icterícia a tots els dirigents de C’s., perquè sabessin en pròpia pell el que és viure en groc.

O …, jo què sé, puc inventar-me dotzenes de ultimàtums, a quin més enginyós, absurd o surrealista, però estic segur que el lector assenyat ja m’haurà enviat a prendre vent. Per poca solta. Per somiatruites. Per fatxenda. Són –segur que ha deduït el lector assenyat– ultimàtums de postureig, d’impossible compliment. Doncs, ni més ni menys, que alguns dels que llegim a la premsa i que, tímidament, detallava al principi d’aquest escrit.

Etiquetat , , , ,

Més Déu

No sé si es tracta d’aplacar les ires de l’Altíssim, després de les defecacions del blasfem Toledo, i em refereixo a qualsevol Altíssim (musulmà, judaic, cristià, etcètera), perquè intueixo que l’actor no fa distincions quan es caga en Déu. Parlo d’aplacar les ires de l’Altíssim perquè observo, com a fórmula compensatòria pel greuge, que, un cop consolidades i estructurades les classes de religió catòlica a l’escola pública espanyola, s’aborda en algunes comunitats l’ensenyament de la religió islàmica. En realitat –llegeixo–, ja hi ha 12.000 alumnes que reben aquest tipus d’adoctrinament en escoles de Ceuta i Melilla, òbviament, i Andalusia, Canàries, Aragó i el País Basc per part de 47 professors contractats per l’administració.

Però l’embolic s’ha desfermat aquest estiu, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant un acord entre PSPV i Compromís, va plantejar aquesta experiència en quatre CEIP de Castelló. És realment curiós que l’esquerra que, segons la ministra del ram, Isabel Celáa, pretén treure-li el màxim de suc laïcista possible a aquest imprecís qualificatiu de “aconfessional” que branda l’Estat Espanyol, intentant derogar l’article de la LOMCE que li atorga valor acadèmic a l’assignatura de religió, busqui ara afegir més Déu a l’ensenyament públic valencià amb aquest intent d’introduir, a manera de prova pilot, les classes de religió islàmica a alguns CEIP de Castelló que, finalment, es van concretar en dos: el Pintor Camarón de Sogorb i el Verge de Gràcia d’Altura. Encara que sembla que al final serà que no. Passa que la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de la província de Castelló, la FAMPA provincial, en la veu de la seva responsable, Silvia Centelles, s’ha plantat: “Sempre hem apostat per suprimir la religió de les aules i en aquest sentit ens hem manifestat , de manera que no entenem aquesta nova normativa “. I fent-se ressò de l’opinió dels pares, explica que se senten defraudats per l’escola pública i no entenen com una administració de signe progressista com és la Conselleria d’Educació, pot afavorir que s’imparteixi la religió islàmica a les aules, una religió que denigra la dona i que la relega a segon pla.

I aquesta és la visió progressista, que no bonista, de l’assumpte. Apel·len a la concepció aconfessional que regeix a Espanya. És un altre dels molts temes que la transició va deixar en mans del “depèn” de torn.

El que oportunament i decidida tocaria, és eliminar l’assignatura de religió de l’escola pública, qualsevol tipus de religió, que l’escola és per ensenyar a pensar per un mateix i no per adoctrinar o fomentar fanatismes. Que qui ho necessiti o cregui en ell, que es porti el seu Déu a casa i en gaudeixi en la seva església, la seva mesquita o la seva sinagoga. Déu en les aules, qualsevol Déu, sí que és adoctrinament pur i dur.

Sempre he pensat que l’alliçonament franquista des de la nostra infantesa –em refereixo als qui, per generació, ens va tocar–, no ens entrava en vena per la premsa o la ràdio o els discursos del dictador; als nens se’ls s’iniciava en el nacional-catolicisme falangista des de les escoles, especialment les de religiosos (amb honroses excepcions, cal assenyalar-lo), encarrilant els nostres anhels en una direcció única: ser un bon espanyol…, segons la concepció joseantoniana, i un bon cristià. Pregant constantment pel nostre papa Pius (Dotze), el nostre bisbe Gregorio (Modrego) i el nostre cabdill Francisco (Franco), espantant-nos amb els inferns, la concupiscència (col·loquialment anomenada la carn), la conjura jueu maçònica, el comunisme i la pèrfida Albió. Els capellans, germans i frares –llevat de comptades excepcions– constituïen la infanteria del gloriós Moviment Nacional. Eren ells els qui, amb la baioneta calada, ens empenyien per la senda del bé, impedint, amb violència si calia, que ningú  es precipités pel penya-segat del pensament crític (o, simplement, del dret a pensar), la sexualitat o el dubte raonable. Al costat d’aquest engranatge, perfectament ordit i greixat, sota el mantell sacrosant de la fe i la inestimable ajuda de l’Esperit Sant, les classes setmanals de l’assignatura anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituïda precisament per menjar-nos el coco en allò  de “la unidad de destino en lo universal”, eren una collonada assumida tant per al donant –de la classe– com per l’entomador.

Ara, quan abordin la cirurgia de la Constitució –avui em sento optimista, ja ho veuen–, davant la insuficiència aconfessional, quina ocasió millor per trasplantar el laïcisme. Un problema menys i passem a una altra cosa.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Más Dios

No sé si se trata de aplacar las iras del Altísimo tras las defecaciones del blasfemo Toledo, y me refiero a cualquier Altísimo (musulmán, judaico, cristiano, etcétera), porque intuyo que el actor no pretende hace distingos cuando se caga en Dios. Hablo de aplacar las iras del Altísimo porque observo, como fórmula compensatoria por el agravio, que, una vez consolidadas y estructuradas las clases de religión católica en la escuela pública española, se aborda en algunas comunidades la enseñanza de la religión islámica. En realidad –leo– ya hay 12.000 alumnos que reciben este tipo de adoctrinamiento en escuelas de Ceuta y Melilla, obviamente, y Andalucía, Canarias, Aragón y el País Vasco por parte de 47 profesores contratados por la administración.

Pero el lío se ha desatado este verano cuando la Generalitat Valenciana, mediante un acuerdo entre PSPV y Compromís, planteó iniciar esta experiencia en cuatro CEIP de Castellón. Es realmente curioso que la izquierda que, según la ministra del ramo, Isabel Celáa, pretende sacarle el máximo de zumo laicista posible a este impreciso calificativo de “aconfesional” que blande el Estado Español, intentando derogar el artículo de la LOMCE que le otorga valor académico a la asignatura de religión, busque ahora añadir más Dios a la enseñanza pública valenciana con ese intento de introducir, a manera de prueba piloto, las clases de religión islámica en algunos CEIP de Castelló que finalmente se concretaron en dos: el Pintor Camarón de Segorbe y el Virgen de Gracia de Altura. Aunque parece que al final va a ser que no. Ocurre que la Federación de Padres y Madres de Alumnos de la provincia de Castellón, la FAMPA provincial, en voz de su responsable Silvia Centelles, se ha plantado: “Siempre hemos apostado por suprimir la religión de las aulas y en este sentido nos hemos manifestado, por lo que no entendemos esta nueva normativa”. Y haciéndose eco de la opinión de los padres, explica que se sienten defraudados por la escuela pública y no entienden cómo una administración de signo progresista como es la Conselleria de Educación puede favorecer que se imparta la religión islámica en las aulas, una religión que denigra a la mujer y que la relega a segundo plano.

Y esta es la visión progresista, que no bonista, del asunto. Apelan a la concepción aconfesional que rige en España. Es otro de los muchos temas que la transición dejó en manos del “depende” de turno.

Lo que oportuna y decididamente tocaría es eliminar la asignatura de religión de la escuela pública, cualquier tipo de religión, que la escuela es para enseñar a pensar por uno mismo y no para adoctrinar o fomentar fanatismos. Que quien lo necesite o crea en él, que se lleve su Dios a su casa y lo disfrute en su iglesia, su mezquita o su sinagoga. Dios en las aulas, cualquier Dios, sí que es adoctrinamiento puro y duro.

Siempre he pensado que el aleccionamiento franquista desde nuestra infancia –me refiero a los que, por generación, nos tocó– no nos entraba en vena por la prensa o la radio o los discursos del dictador, a los niños se les iniciaba en el nacional-catolicismo falangista desde las escuelas, especialmente las de religiosos (salvo honrosas excepciones, hay que señalarlo), encarrilando nuestros anhelos en una dirección única: ser un buen español, según la concepción joseantoniana, y un buen cristiano. Rogando constantemente por nuestro papa Pío (Doce), nuestro obispo Gregorio (Modrego) y nuestro caudillo Francisco (Franco), asustándonos con los infiernos, la concupiscencia (coloquialmente llamada la carne), la conjura judeo masónica, el comunismo y la pérfida Albión. Los curas, hermanos y frailes –salvo muy contadas excepciones– constituían la infantería del glorioso Movimiento Nacional. Eran ellos los que con la bayoneta calada nos empujaban por la senda del bien impidiendo, con violencia si era preciso, que ninguno se despeñara por el acantilado del pensamiento crítico (o, simplemente, del derecho a pensar), la sexualidad o la duda razonable. Al lado de este engranaje perfectamente urdido y engrasado bajo el manto sacrosanto de la fe y la inestimable ayuda del Espíritu Santo, las clases semanales de la asignatura llamada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituida precisamente para comernos el coco en lo de la unidad de destino en lo universal, eran un cachondeo tácito tanto para el dante –de la clase– como para el tomante.

Ahora, cuando aborden la cirugía de la Constitución –hoy me siento optimista, ya ven–, ante la insuficiencia aconfesional, qué mejor ocasión para trasplantarle el laicismo. Un problema menos y pasemos a otro asunto.

Etiquetat , , , ,

Tranquils, que vint anys no són res

Recordo que la primera referència que li vaig sentir a algú, apel·lant als vints anys com a mesura simptomàtica del pas del temps, va ser al fotògraf i publicista Leopoldo Pomés que, fa molt, molt de temps, em va dir: “T’adones que de tot fa ja vint anys?”. No n’havia pres consciència jo, però vam anar degotant exemples i era cert: de tot els que consideràvem important, tan personal com col·lectivament, n’havien passat vint anys. Devia ser la mateixa època en que també Serrat se’n adonava i prenia la lletra de la seva cançó “Ara que tinc vint anys” i la modificava cantant “Fa vint anys que tinc vint anys”. Després encara passaria més temps i cantaria “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Li desitjo que pugui cantar-la amb un afegitó de vint anys més. I així, ad libitum.

Rememoro tot això perquè ja fa temps que vint anys es considera una mesura de temps passat, no només una xifra aleatòria. De fet, vint anys, determinen un canvi generacional. I ve d’antic el concepte, perquè ja ho feia servir Carlos Gardel en el seu tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Aquest dies dos polítics irremeiablement antagònics, encara que obligats a entendres, potser algun dia, si les circumstàncies polítiques i les aliances forçades no els deixen altra opció, han coincidit en afirmar que els seus objectius són a llarg termini i han citat els vint anys de referència. Es tracta de Josep Borrell, per un cantó, i Carles Puigdemont per l’altre. Pitjor la previsió de l’expresident, que parla de vint o, potser, de trenta anys. Vint anys, o potser trenta, va pronosticar, per assolir la secessió, o sigui, imagino, la independència, o dit d’una manera que agrada als il·lusionats, la República Catalana. Aquest oracle puigdemontià de fa quatre dies, extret d’unes declaracions fetes al diari flamenc Het Belang van Limburg, contrasta amb la famosa promesa dels divuit mesos, tan antiga i obsoleta, tan vintage, i la encara vigent de la seva massa coral que, d’implementació en implementació, ens recorden que la independència és a tocar (es que si si fixen bé, veuran com gairebé treu el nas per l’horitzó). No cal anar gaire lluny: en un dels parlaments de la Diada triomfant, un cop més, d’enguany, l’advocat de Puigdemont va predir, amb un entusiasme que enardí el poble present i el que ho veia per TV3, que l’any que ve Catalunya seria independent. En què quedem, President?

En Josep Borrell, pel seu cantó, que intenta, sense massa èxit, apedaçar els estrips que als seus predecessors els hi van colar en la política exterior espanyola, doncs aquell 1 d’octubre de l’any passat, salvatge i sanguinari, els va fer molt de mal i perdurarà en la memòria de les cancelleries, ha pronosticat també vint anys per aconseguir acabar amb la divisió a Catalunya i que aquesta sigui una sola comunitat. Ho ha dit a la Universitat de Nova York sense precisar quin aspecte creu que tindrà aquesta nació encalmada.

De les dues declaracions en podem treure algunes conclusions. Que per damunt de la virtualitat a la que ens te acostumats la discursiva sobiranista se està imposant la realitat intangible però autèntica del ja veurem què passa, perquè en vint anys pot succeir  de tot. Això no aixeca passions ni enardeix els ànims, però resulta d’un realisme aclaparador. Prou virtualitat i donem-nos un bany de realitat i de versemblança. Que es necessita molta inventiva per convocar vint o trenta onzes de setembre expectants i enardits procurant que la moral no decaigui. Que per molta promesa del ministre d’afers exteriors de conciliar i molta confiança a vint anys vista, hi ha un problema de presos i exiliats que no pot esperar vint anys, ni vint dies, diria jo. Que alguna cosa s’ha de fer per entretenir aquests vint anys i justificar el sou. No sé, resoldre l’afer del Corredor del Mediterrani d’una punyetera vegada. Recuperar l’excel·lència de la sanitat catalana malmesa miserablement per les retallades. Restituir a l’escola catalana el prestigi infamat per ciutadans calumniadors enrabiats. Fins i tot, via nou estatut, refer llaços i retornar el respecte i la pasta , que ja sé que és una pantalla passada això de l’Estatut, però si Puigdemont diu que hem d’esperar tant de temps, seria una forma de testar la bona voluntat estatal, ara que Pedro Sánchez ha descobert la via Quebec. O, si no, via pacte fiscal o via negociació bilateral –que negociació vol dir cessió per totes les parts–  o una fórmula d’èxit anomenada Concert.  I ja que hi som, donat que vint anys donen molt de sí, emprendre una campanya real, convençuda i definitiva de desmantellament del franquisme resistent en tants estament de l’estat amb poder, amb el màxim poder, que s’enriuen de les pessigolles de la llei de la Memòria Històrica i de les discussions parlamentaries del Valle de los Caídos i de les trifulgues veïnals per si trec una àliga, un símbol, una placa d’un carrer o una creu.

Ara que Puigdemont ha donat vint (o trenta anys) de coll, es podria aprofitar per anar per feina, no?

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Recuerdo que la primera vez que le escuché a alguien apelar a los veinte años como medida sintomática del paso del tiempo, fue al fotógrafo y publicista Leopoldo Pomés que, hace mucho, mucho tiempo, me dijo: “¿Te das cuenta que de todo hace ya veinte años? “. No había tenido conciencia de ello, pero fuimos desgranando ejemplos y era cierto: de todo los que considerábamos importante, tanto personal como colectivamente, habían pasado veinte años. Debía ser la misma época en que también Serrat se daba cuenta y tomaba la letra de su canción “Ara que tinc vint anys” y la modificaba cantando “Fa vint anys que tinc vint anys”. Después aún pasaría más tiempo y cantaría “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Le deseo que pueda cantarla con un agregado de veinte años más. Y así, ad libitum.

Rememoro todo esto porque ya hace tiempo que veinte años se considera una medida de tiempo pasado, no sólo una cifra aleatoria. De hecho, veinte años, determinan un cambio generacional. Y viene de antiguo el concepto, porque ya lo usaba Carlos Gardel en su tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Estos días, dos políticos irremediablemente antagónicos, aunque obligados a entenderse, tal vez algún día, si las circunstancias políticas y las alianzas forzadas no les dejan otra opción, coincidieron en afirmar que sus objetivos son a largo plazo y han citado los veinte años de referencia. Se trata de Josep Borrell, por un lado, y Carles Puigdemont por el otro. Peor la previsión del ex President, que habla de veinte o, tal vez, de treinta años. Veinte años, o quizás treinta, pronosticó, para alcanzar la secesión, o sea, imagino, la independencia, o dicho de una manera que agrade a los ilusionados, la República Catalana. Este oráculo puigdemontiano de cuatro días atrás, extraído de unas declaraciones realizadas al diario flamenco Het Belang van Limburg, contrasta con la famosa promesa de los dieciocho meses, tan antigua y obsoleta, tan vintage, y la aún vigente de su masa coral que, de implementación en implementación, nos recuerdan que la independencia está cerca (es que, si se fijan bien, verán como casi asoma por el horizonte). No hay que ir muy lejos: en uno de los parlamentos de la Diada triunfante, una vez más, de este año, el abogado de Puigdemont predijo, con un entusiasmo que enardeció al pueblo presente y al que lo vio por TV3, que el próximo año Cataluña sería independiente. ¿En qué quedamos, President?

Josep Borrell, por su parte, que intenta, sin demasiado éxito, remendar los desgarros que a sus predecesores les colaron en la política exterior española, puesto que aquel 1 de octubre del año pasado, salvaje y sanguinario, les hizo mucho daño y perdurará en la memoria de las cancillerías, pronosticó también veinte años para conseguir acabar con la división en Cataluña y para que ésta sea una sola comunidad. Lo dijo en la Universidad de Nueva York sin precisar qué aspecto cree que tendrá esta nación encalmada.

De las dos declaraciones podemos sacar algunas conclusiones. Que, por encima de lo virtual, a lo que nos tiene acostumbrados la discursiva soberanista, se está imponiendo la realidad intangible pero auténtica del ya veremos qué pasa, porque en veinte años puede suceder de todo. Esto no levanta pasiones ni enardece los ánimos, pero resulta de un realismo abrumador. Basta ya de virtualidad y démonos un baño de realidad y de verosimilitud. Que se necesita mucha inventiva para convocar veinte o treinta onces de septiembre expectantes y enardecidos procurando que la moral no decaiga. Que, por mucha promesa del ministro de asuntos exteriores de conciliar, y mucha confianza a veinte años vista, hay un problema de presos y exiliados que no puede esperar veinte años, ni veinte días, diría yo. Que algo se debe hacer para entretener estos veinte años y justificar el sueldo. No sé, resolver el asunto del Corredor del Mediterráneo de una puñetera vez. Recuperar la excelencia de la sanidad catalana dañada miserablemente por los recortes. Restituir a la escuela catalana el prestigio denostado por ciudadanos calumniadores rabiosos. Incluso, vía nuevo estatuto, rehacer lazos y devolver el respeto y la pasta, que ya sé que es una pantalla pasada esto del Estatuto, pero si Puigdemont dice que debemos esperar tanto tiempo, sería una forma de testar la buena voluntad estatal, ahora que Pedro Sánchez ha descubierto la vía Quebec. O, si no, vía pacto fiscal o vía negociación bilateral –que negociación significa cesión por todas las partes– o una fórmula de éxito llamada Concierto. Y ya puestos, dado que veinte años dan mucho de sí, emprender una campaña real, convencida y definitiva de desmantelamiento del franquismo resistente en tantos estamentos del estado con poder, con el máximo poder, que se mofan de las cosquillas de la ley de la Memoria Histórica y de las discusiones parlamentarias del Valle de los Caídos y de las trifulcas vecinales por si saco un águila, un símbolo, una placa de una calle o una cruz.

Ahora que Puigdemont ha dado veinte (o treinta años) de margen, se podría aprovechar para ir al grano, ¿no?

Etiquetat , , , ,

Música moderna

La música moderna està de moda. Em refereixo a la més moderna de totes. I no per motius estrictament musicals, no pas!. Passin i observin: Els rapers són condemnats amb penes de presó. Alguns fugen i posen en evidència les normes, tan obsoletes i poc europees, de la casa de la sidra i altres recorren i aconsegueixen una petita rebaixa. Porto massa anys escoltant música i valorant l’emoció, la ironia o l’enginy d’algunes de les lletres de les cançons que han marcat la meva vida professional ,com per espantar-me d’un text, encara que sigui literàriament dolent i a vessar de rodolins fàcils. No m’agrada el rap com a expressió musical, però entenc la seva influència social, la seva força en els sectors més marginals o marginats de la societat, la seva vigència i pes a la moda que es porta en els altaveus. Sí, el rap mola molt. És el signe dels temps, com passa amb el reggaeton, un altre enganyifa que resumeix el pitjor de la riquíssima música caribenya, fill bastard de l’encreuament entre el reggae llatí i el hip hop, va néixer a Panamà i va créixer a Puerto Rico. Avui és un meganegoci  a Llatinoamèrica, Estats Units i Espanya. El seu èxit –igual que el rap– es basa, més que en les seves cadències rítmiques, en les seves rimes de pa sucat amb oli per colar missatges agosarats, especialment, de supremacisme de gènere. Una xerrameca obsessiva que parla infatigablement de “xingar”, a través de descripcions molt explícites, i amb clars missatges de possessió masclista. No estic descobrint res que no sàpiguen: aquests dies la visita del colombià Maluma ha omplert les televisions de polèmica sobre les lletres del gènere i la seva incidència lògica –és el seu mercat natural– entre les adolescents i pro adolescents. Si tenen la paciència d’escoltar les gravacions de Maluma –cosa que recomano per saber el pa que s’hi dona–, ja veuran com les fites eròtics de la nostra joventut o maduresa, “Je t’aime … Moi, non plus” o “Devórame otra vez”, queden reduïdes a innocents jaculatòries.

Passa que, els fills dels polítics, són també els que consumeixen reggaetón, mentre els seus pares estan més entretinguts en esquinçar-se les vestidures davant dels concerts d’un sextet de dones anomenat Las Chillers, la cantant de les quals, Rocío Saiz, traïda per l’emoció, s’arrenca la camisa i es queda amb els pits a l’aire després d’interpretar aquell èxit de Rocío Jurado titulat “Como yo te amo”. L’escàndol es va muntar a Múrcia, a les festes de Molina de Segura, quan el PP i C’s van titllar l’actuació d’irrespectuosa i eròtica i van culpar l’Alcaldessa socialista per haver-les contractat. El despitrament va succeir a la 1:30 de la matinada. Però l’escàndol és rendible i, després de la difusió mediàtica de l’assumpte, a Las Chillers els plouran els contractes, sempre que incloguin, això sí, el moment top-less després del “Como yo te amo”, com quan al Bernabeu s’esperava que Ronaldo (Cristiano) es tragués la samarreta i meravellés amb els seus pectorals.

Las Chillers són una banda de 6 dones que van sorgir, amb la imperícia pròpia dels principiants, fa quatre anys tocant en cases okupades. El seu repertori és, com expliquen elles, “choni“: “Per a nosaltres ser chonis és super positiu –ho he llegit a Público–, ens agradaria ser-ho més però no en sabem prou. És important posar en valor la gent normal, natural i sense falsedats, que escoltava la música de gasolinera i de la ruta del bacallà. Volem reivindicar el fet choni sense ser-ho “. I sota aquesta pauta han construït un repertori choni i festiu, segons elles, que, creua el so fàcil i directe a l’estómac dels inicis del punk amb els estralls de la moguda madrilenya dels 80. De Rocío Jurado a Mecano. De Camela a Mónica Naranjo. De Chiquetete a Chenoa. “Nosaltres, en principi, fèiem chonismo il·lustrat, després vam passar al chenoismo il·lustrat i ara fem teta il·lustrada. O tetisme.

Pur Telecinco.

Feministes al seu aire, apologetes del lesbianisme, Las Chillers expliquen la seva evolució que les ha portat al chenoisme: “Chenoa és una icona feminista i encara no ho sap. Bisbal la va enganyar amb la presidenta del seu club de fans, ella es va assabentar pels mitjans de comunicació. Va sortir a la porta del carrer en xandall i aquest va ser un símbol molt clar que cal dir prou a que les dones hàgim de ser discretes fins quan ens humilien. En el retrobament dels 10 anys Bisbal la va seguir humiliant i Espanya va obrir els ulls: es van adonar que el cabró havia estat ell. Per això Chenoa és una icona feminista, i encara no ho sap, perquè ha estat una persona que ha vençut el patriarcat sense voler “. Sens dubte, amb un repertori així, uns pits mesurats com els de Rocío Saiz i uns arguments d’arrelament tan populars com els que utilitzen, Las Chillers són el futur arrabassador del pop espanyol.

Potser es preguntin que per què els explico tot això. És que detesto parlar-los de la compareixença cínica d’Aznar davant la comissió que investiga el finançament il·legal del PP. Per mandra i perquè està clar que aquesta mena de comissions no serveixen per a res.

 

Etiquetat , , , ,

Un pacte al pil pil

El matí següent de la diada de l’11 de setembre, la del milió de sempre, la de la concentració pacífica i gairebé sense deixalles per recollir, segons expliquen les cròniques, la qual cosa ja no impressiona ni sacseja les consciències que haurien de ser sacsejades, perquè els sona a dia de la marmota, al Senat, que és allò que està allà, a proposta del Partit Popular es va votar una moció, un acte de fe clàssic diria jo, en defensa de la unitat d’Espanya. Van votar a favor, indissolublement adherits, el PP i el PSOE, no sense haver fet abans una mica de comèdia. Els del PP van acusar els del PSOE d’agenollar-se davant dels independentistes i els del PSOE van acusar els del PP d’incapacitat per al diàleg. També es van sumar Ciudadanos, des del Grup Mixt, enriquint la proposta que insta el Govern a posar-la en pràctica: impedir que es destinin diners dels pressupostos en l’organització d’un referèndum “il·legal”, combatre l’exclusió de la meitat dels catalans i convocar una manifestació a favor dels catalans que defensen l’estat de dret. Doncs, res, els socialistes també van mantenir-s’hi adherits indissolublement. Sense novetat. El de sempre. Ells a la seva, que és el rendible electoralment. I els altres també, a la seva:

Aquest passat mes d’agost he tingut ocasió de visitar diversos pobles de l’Alt Empordà on, a part de la profusió de llaços grocs –alguns de grans dimensions, perfilats amb llumetes com un arbre de Nadal, preciós i emotiu–, de les pancartes amb el lema “Llibertat presos polítics”, i de les banderes estelades onejant al vent, he observat a cada poble, ben visible per ubicació i grandària, l’afirmació “Som república”. M’he hagut de fregar els ulls per comprovar que llegia realment el que allí estava escrit. Enardit pel  meu incorregible esperit republicà, he entrat al bar del poble i quan anava a cridar “xampany per a tothom!”, he vist a la televisió de veure el futbol al rei Felipe fent alguna cosa a Barcelona. Però no embarcant cap a l’exili, trist i amb cara llarga, tot el contrari, l’he vist amb aquell mig somriure que el caracteritza, exercint de Rei. També comptaven a la tele que no sé qui (és a que hi havia molt aldarull al bar) havia visitat els polítics-presos-polítics a la presó de Lledoners. Uns dies sense veure telenotícies i sense comprar diaris i tot es mantenia igual: Catalunya seguia essent una autonomia més, força fotuda, per cert, els presos es mantenien preventivament a la presó, els estranyats continuaven en el seu estranyament, els diaris espanyols seguien referint-se a els colpistes quan parlaven dels independentistes catalans i els salvadors de la pàtria, els il·luminats de sempre, clamaven per l’aplicació renovada, ampliada i endurida de l’article 155.

A l’anvers, TV3 parlava amb naturalitat de la Casa de la República a Waterloo i del Consell de la República amb notable convicció, el conseller Maragall es referia a les ambaixades del Diplocat (que la gran liquidadora no va aconseguir liquidar abans que la liquidessin), els Comitès de Defensa de la República feien tot el possible per defensar la inexistent República i va arribar a circular la brama que el President Torra anava a obrir la porta de la presó perquè els independentistes que patien injusta i venjativament persecució per la justícia sortissin al carrer tan tranquils. D’acord, però no hem d’oblidar que el país ja es va fotre la gran patacada fa un any, perquè tampoc en política voler és poder, i mai, mai de la vida, la suma de diverses virtualitats, o de moltes, tant és, formen una realitat.

Entenguem-nos: no hi ha república. No hi ha sortida a través de la unilateralitat i no tinc ni punyetera idea de si la hi ha a través de la plurilateralidad. No hi ha sortida. Estem on estàvem. Amb un milió anual al carrer, que aquesta xifra en un país amb tradició democràtica sacsejaria els fonaments i ja fa anys que hauria provocat converses i pactes polítics. Recordem que la marxa sobre Washington de 1963, en què Martin Luther King va pronunciar l’històric “Jo tinc un somni”, que va contribuir decisivament a l’aprovació de la Llei dels Drets Civils, va ser una sola vegada i va reunir tres-cents mil manifestants. Però aquí no hi ha sortida.

És que si jo no fos tan contemplatiu m’atreviria a proposar, aprofitant la debilitat numèrica de Pedro Sánchez al Congrés, que oblidéssim les grandiloqüències i els objectius finalistes que il·lusionen les masses i les tenyeixen de groc o de corall segons toqui, i ens apanyéssim de moment amb un compromís a la basca, tan constitucional, amb el seu concert, la seva quota i el seu sistema tributari al pil pil i, miri, escolti, qui dia passa, anys empeny.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Un pacto al pil pil

La mañana siguiente de la diada del 11 de septiembre, la del millón de siempre, la de la concentración pacífica y sin apenas desperdicios que recoger, según cuentan las crónicas, la que ya no impresiona ni agita las conciencias que deberían ser agitadas porque les suena a día de la marmota, en el Senado, que es aquello que está allí, a propuesta del Partido Popular se votó una moción, un auto de fe clásico diría yo, en defensa de la unidad de España. Votaron a favor inquebrantablemente adheridos el PP y el PSOE, no sin antes hacer un poco de teatro. Los del PP acusaron a los de PSOE de arrodillarse ante los independentistas y los del PSOE acusaron a los del PP de incapacidad para el diálogo. También se sumaron Ciudadanos, desde el Grupo Mixto, enriqueciendo la propuesta que insta al Gobierno a ponerla en práctica: impedir que se destine dinero de los presupuestos en la organización de un referéndum “ilegal”, a combatir la exclusión de la mitad de los catalanes y a convocar una manifestación a favor de los catalanes que defienden el estado de derecho. Pues, nada, los socialistas se mantuvieron adheridos inquebrantablemente. Sin novedad. Lo de siempre. Ellos a lo suyo, que es lo rentable electoralmente. Y los otros también, a saber:

Este pasado mes de agosto he tenido ocasión de visitar diversos pueblos del Alt Empordà donde, a parte de la profusión de lazos amarillos –algunos de gran tamaño, perfilados con lucecitas como un árbol de Navidad, precioso y emotivo–, de las pancartas con el lema “Llibertat presos polítics”, y de las banderas esteladas ondeando al viento, he observado en cada pueblo, bien visible por ubicación y tamaño, la afirmación “Som república”. Me he tenido que frotar los ojos para comprobar que leía realmente lo que allí estaba escrito. Enardecido por mi incorregible espíritu republicano, he entrado en el bar del pueblo y cuando iba a gritar “¡champán para todos!” he visto en el televisor de ver el futbol al rey Felipe haciendo algo en Barcelona. Pero no embarcando hacia el exilio, triste y cariacontecido, todo lo contrario, le ha visto con esa media sonrisa que le caracteriza, ejerciendo de Rey. También contaban en la tele que no sé quién –es que había mucho barullo en el bar– había visitado a los políticos-presos-políticos en la cárcel de Lledoners. Unos días sin ver telediarios y sin comprar periódicos y todo se mantenía igual: Catalunya seguía siendo una autonomía más, bastante jodida, por cierto, los presos se mantenían preventivamente en la cárcel, los extrañados continuaban en su extrañamiento, los periódicos españoles seguían refiriéndose a los golpistas cuando hablaban de los independentistas catalanes y los salvadores de la patria, los iluminados de siempre, clamaban por la aplicación renovada, ampliada y endurecida del artículo 155.

En el anverso, TV3 hablaba con naturalidad de la Casa de la República en Waterloo y del Consell de la República con notable convicción, el conseller Maragall se refería a las embajadas del Diplocat, que la gran liquidadora no consiguió liquidar antes de que la liquidaran, los Comités de Defensa de la República hacían todo lo posible para defender la inexistente Rapública y llegó a circular la brama de que el President Torra iba a abrir la puerta de la cárcel para que los independentistas que sufrían injusta y vengativamente persecución por la justicia salieran a la calle tan campantes. Vale, pero el país ya se pegó el gran batacazo hace un año porque tampoco en política querer es poder y nunca, jamás de los jamases, la suma de varias virtualidades, o de muchas, tanto da, forman una realidad.

Entendámonos: no hay república. No hay salida a través de la unilateralidad y no tengo ni puñetera idea de si la hay en la plurilateralidad. No hay salida. Estamos donde estábamos. Con un millón anual en la calle, que esta cifra en un país con tradición democrática sacudiría los cimientos y ya hace años que hubiera provocado conversaciones y pactos políticos. Recordemos que la marcha sobre Washington de 1963, en la que Martin Luther King pronunció el histórico “Yo tengo un sueño”, que contribuyó decisivamente a la aprobación de la Ley de los Derechos Civiles, fue una sola vez y reunió trescientos mil manifestantes. Pero aquí no hay salida.

Es que si yo no fuera tan contemplativo me atrevería a proponer, aprovechando la debilidad numérica de Pedro Sánchez en el Congreso, que olvidáramos las grandilocuencias y los objetivos finalistas que enfervorizan a las masas y las tiñen de amarillo o de coral según toque, y me agenciaría un compromiso a la vasca, tan constitucional él, con su concierto, su cupo y su sistema tributario al pil pil y, mire usted, de aquí a cien años todos calvos.

Rivera. el desengroguidor

De la mateixa manera o semblant que Dick Van Dyke va convertir en mític el personatge del escura-xemeneies a la pel·lícula “Mary Poppins”, aquest estiu Albert Rivera s’ha erigit en el llegendari desengroguidor de Catalunya. Amb la complicitat de la seva sòcia Inés, com Roberto Alcázar i Pedrín dels còmics que ens adoctrinaven en la nostra infantes, Rivera s’ha posat al capdavant de les quadrilles sanejadores de la icterícia catalana, comandaments uniformats de blanc, encaputxats i disciplinats, que netejaven pobles i ciutats de llaços grocs, per zones i amb estudiada estratègia, encara que el seu esforçtitànic esforç resultés erm ja que al dia següent la protesta groga era reposada pels partidaris de mantenir el pols fins que els líders polítics catalans sortissin de la presó. Ha estat la cançoneta polític-periodística de l’estiu: el país està engroguit, qui el desengroguirà? El desengroguidor que el desengrogui… I, som-hi !, allà hi apareixia Rivera i/o els seus escamots per a visualitzar la frase sentenciosa que havia deixat anar María José Segarra, Fiscala General de l’Estat, en afirmar, molt seriosa i molt circumspecta, que no hi ha cap delicte ni en treure ni en posar els llaços grocs a la via pública ja que ambdues pràctiques formen part de la llibertat d’expressió. Quina inanitat. Com si fos el mateix plantar flors que arrencar-les. Segurament no és delicte, però no és el mateix. No és el mateix escriure un article que censurar-lo. No és el mateix. Anem a veure: ¿Considera el mateix, senyora Fiscala (en referència a la llibertat d’expressió) penjar una bandera espanyola que arrencar-la del seu pal i llençar-la al contenidor? Resulta que per a molts –catalans i espanyols– tant la bandera com l’himne vigents, expliqui el que expliqui la Wikipedia sobre els seus orígens i evolució històrica, la rojigualda i el txunta-txunta són els mateixos símbols patriòtics que va brandar Franco quan la seva victòria i la seva dictadura i que la normalització democràtica mai hagués hagut d’acceptar. Per decència. Per la ferma voluntat de marcar el seu propi territori polític a les antípodes del Moviment feixista. I per a molts espanyols, la vigència actual d’aquests símbols fan clarament palesa la idea de continuïtat respecte al passat, que la recent polèmica sobre el destí final del Valle de los Caidos i l’exhumació de les restes de Franco no ha fet més que corroborar.

Per malament que ho facin els polítics independentistes, per maldestre que sigui la seva estratègia, per confrontats que estiguin en les seus respectius i partidistes fulls de ruta, hi ha un fet en el qual la majoria de catalans hi estan d’acord: no s’avançarà ni en la solució del conflicte català ni en el apaivagament de la crispació mentre els i les Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcètera, romanguin a la presó. No dic que els independentistes siguin majoria, afirmo que la majoria de la gent que viu a Catalunya considera que la llarga tancada preventiu dels esmentats, és més una qüestió de venjança i escarment, que de justícia. I d’això, i no d’una altra cosa, va la icterícia catalana, els milers de llaços grocs que s’observen per tot arreu i que tant fan enfurismar Ciutadans fins al punt d’inventar la rendible confusió entre independentisme i petició de llibertat per als líders empresonats. Va d’arrencar l’odi que va sembrar el Partit Popular i que Ciutadans va amortitzar forçant al màxim la crispació, convocant a una manifestació “pacífica” en què van apallissar un treballador de Telemadrid, ui perdó!, si crèiem que era de TV3, quina badada, vostès disculpin, són coses del foc amic…

Però aquesta fòbia al groc que s’ha apoderat de la ment de Rivera i que l’ha aconseguit encomanar als seus seguidors, no és normal. Darrera del desengroguidor de l’any hi deu haver un trauma amagat: potser la mort d’un canari que adorava quan l’Albert era un tendre infant, potser un accident passant en ambre quan la seva joventut, potser un bikini groc difícil de descordar, no sé, quelcom. Perquè es pot entendre aquest odi obsessiu pel que fa a la immersió lingüística, i aquesta mania amb l’adoctrinament a les escoles, i aquesta animadversió a tot el que faci olor de catalanisme i aquesta tírria desaforada contra TV3 i els seus empleats i aquesta exigència anhelant a favor de l’aplicació del 155. Això és comprensible, hi ha molta gent a l’àrea metropolitana amb aquests mateixos plantejaments i amb idèntiques rancúnies. Tots hem patit, en alguna ocasió, problemes d’inadaptació, això es comprèn. Però enrabiar-se fins al paroxisme amb un color tan bonic com el groc, que llueix fins i tot a la bandera vaticana, o en el revers de les capes de torejar i en el mateix centre de la bandera d’Espanya, a mida doble, això és per fer-s’ho mirar.

Versión española

RIVERA EL DESAMARILLADOR

De la misma o parecida manera que Dick Van Dyke convirtió en mítico el personaje del deshollinador en la película “Mary Poppins”, este verano Albert Rivera se ha erigido en legendario desamarillador de Catalunya. Con la complicidad de su socia Inés, cual Roberto Alcázar y Pedrín de los tebeos que nos adoctrinaban en nuestra infancia, Rivera se ha puesto al frente de las cuadrillas saneadoras de la ictericia catalana, comandos uniformados de blanco, encapuchados y disciplinados, que limpiaban pueblos y ciudades de lazos amarillos, por zonas y con estudiada estrategia, aunque su titánico esfuerzo resultara baldío puesto que al día siguiente la protesta amarilla era repuesta por los partidarios de mantener el pulso hasta que los líderes políticos catalanes salgan de la cárcel. Ha sido la cantinela político-periodística del verano: el país está amarillado, ¿quién lo desamarillará? El desamarillador que lo desamarillare… Y, ¡zas!, ahí estaban Rivera y sus huestes para visualizar la frase sentenciosa que había soltado María José Segarra, Fiscala General del Estado, al afirmar, muy seria y muy circunspecta, que no hay delito alguno ni en quitar ni en poner los lazos amarillos en la vía pública ya que ambas prácticas forman parte de la libertad de expresión. Menuda inanidad. Como si fuera lo mismo plantar flores que arrancarlas. Seguramente no es delito, pero no es lo mismo. No es lo mismo escribir un artículo que censurarlo. No es lo mismo. Vamos a ver: ¿Considera lo mismo, señora Fiscala (hablando de libertad de expresión) colgar una bandera española que arrancarla y echarla al contenedor? Resulta que para muchos –catalanes y españoles– tanto la bandera como el himno vigentes, cuente lo que cuente Wikipedia sobre sus orígenes y evolución histórica, la rojigualda y el chunta-chunta son los mismos símbolos patrióticos que blandió Franco cuando su victoria y su dictadura y que la normalización democrática nunca hubiera tenido que aceptar. Por decencia. Por la firme voluntad de marcar su propio territorio político en las antípodas del Movimiento fascista. Y para muchos españoles, la vigencia de dichos símbolos explica la sensación de continuidad con respecto al pasado, que la reciente polémica sobre el destino final del Valle de los Caídos i la exhumación de los restos de Franco no ha hecho más que corroborar.

Por mal que lo hagan los políticos independentistas, por torpe que sea su estrategia, por confrontados que estén en sus respectivas y partidarias hojas de ruta, hay un hecho en el que la mayoría de catalanes están de acuerdo: no se avanzará ni en la solución del conflicto catalán ni en el apaciguamiento de la crispación mientras los y las Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcétera, permanezcan en prisión. No digo que los independentistas sean mayoría, afirmo que la mayoría de la gente que vive en Catalunya considera que el encierro preventivo de los mencionados es más una cuestión de venganza y escarmiento, que de justicia. Y de eso, y no de otra cosa, va la ictericia catalana, los miles de lazos amarillos que se observan por doquier y que tanto enfurecen a Ciudadanos hasta el punto de inventarse la rentable confusión entre independentismo y petición de libertad para los líderes encarcelados. Va de arrancar el odio que sembró el Partido Popular y que Ciudadanos amortizó apurando la crispación al máximo, convocando a una manifestación “pacífica” en la que apalizaron a un trabajador de Telemadrid, huy perdón, si creíamos que era de TV3, menuda confusión, ustedes disculpen, son cosas del fuego amigo…

Pero esa amarillofobia que se ha apoderado de la mente de Rivera y que ha conseguido contagiar a sus seguidores, no es normal. Detrás del desamarillador del año debe de existir un trauma oculto: quizás la muerte de un canario que adoraba cuando Albert era un tierno infante, quizás un accidente pasando en ámbar cuando su juventud, quizás un bikini amarillo difícil de desabrochar, no sé, algo. Porque se puede entender ese odio obsesivo con respecto a la inmersión lingüística, y esa manía con el adoctrinamiento en las escuelas, y esa animadversión a todo lo que huela a catalanismo y esa ojeriza denodada contra TV3 y sus empleados y esa querencia anhelante en favor de la aplicación del 155. Eso es comprensible, hay mucha gente en el área metropolitana con estos mismos planteamientos y con idénticos rencores. Todos hemos sufrido, en alguna ocasión, problemas de inadaptación, eso se comprende. Pero enrabietarse hasta el paroxismo con un color tan bonito como el amarillo, que luce hasta en la bandera vaticana, en el reverso de los capotes de torear y en el mismo centro de la bandera de España a doble tamaño, eso es para hacérselo mirar.

Etiquetat , , , , , , ,

De l’embolic al disbarat

Conta la llegenda que Salvador Espriu es va encarnar per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Però, pel que penso en observar l’ocorregut el cap de setmana passat, els administradors de la seva fe s’han fet un embolic amb la profecia i a cada cosa li han posat el nom que els hi ha semblat, i, d’aquesta manera, ni recte camí ni accés al ple domini de res, sinó a continuar amb l’embolica que fa fort i deixar que l’ambigüitat aplicada al nom de cada cosa faci pensar que potser que…, més tard o més d’hora…, implementar, implementar!, però potser ara no és el moment d’implementar massa…., hem de deixar de dir-nos que ni un pas enrere i fer passos endavant…, hi ha coses que no s’han fet bé… (quines?, quines?, a veure si les encertem) i continuar amb allò de sempre. Penso, a vegades que hem passat del Junts pel Sí al Junts per a Mi. Perquè, seguint les paraules del profeta, es veu que de vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble (en sentit figurat, imagino, que els profetes ja se sap), però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

És per això que necessito amb urgència unes vacances. Que la tramuntana del Cap de Creus m’esbaldeixi les idees i airegi tant concepte confús que no entenc.  O parlem clar i retornem el nom de cada cosa o continuem amb la il·lusió òptica que ens portarà –me’n desmarco, els portarà– a cometre els mateixos errors. I com diu Mas que va dir Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. Fi de la cita.

Es clar que, si mirem cap a baix a la dreta, de l’embolic passem al disbarat, un darrere l’altre. Continuant amb el culebrot de les restes de Franco, ara intervé la Fundació que porta el nom del dictador –encara no l’han il·legalitzat? És que no hi ha vergonya?– i el seu president crida a un nou “alzamiento” –òndia!– i insta la Conferència Episcopal a impedir l’exhumació recordant-los-hi que Franco va ser el seu benefactor i a qui deuen la seva existència.  Ah, i la família, bé, gràcies, la família a la seva, que no accepten quedar-se amb les despulles. Herència tota, despulles ni una, que tot hauria d’anar en el mateix paquet, penso. I després passa el que passa, que s’encomana. Hi ha molta resistència a exhumar els ossos de Queipo de Llano de l’església de la Macarena de Sevilla. Imagino que és el dret de conquesta que encara preval.

Com el que exhibeix orgullós el nou president del PP, Pablo Casado, l’home remasteritzat, que ha anunciat la seva intenció de reconquerir Catalunya per tal que aquesta Tabernia hipotètica –Tabernia? No, Tabarnia, Pablo, Tabarnia, que això passa quan et regalen els masters i li robes a Ciudadanos la seva fantasmada– esdevingui real. O sigui que el retorn a la Moncloa passa –clàssic estil del PP– per la humiliació de Catalunya, res de nou, i Casado, disfressat de Don Pelayo, es disposa a la reconquesta; si és que són com nens jugant amb l’Exin Castillos. Es que no poden treure’s del damunt l’instint de conqueridors, de colonitzadors. O sigui, recuperen la cantarella que els ha fet famosos: l’aporellosoé.

El disbarat gros, gros, per sucar-hi pa com han fet els mitjans internacionals, és el del cas del submarí de tecnologia autòctona que, primer no surava –llegeixo que en els càlculs hi havia una coma on no tocava– i després, un cop ampliat –el submarí i el pressupost, es clar– per tal que fes de submarí com Déu mana, resulta que no els hi cabia al port de Cartagena –quin nyap!– i s’ha hagut d’ampliar el pàrquing aquàtic. La suma de la despesa de tot plegat es veu que es dispara al doble del pressupostat, de 2.132 milions es passa, amb aquell senyoriu que sembla que estigui pel damunt del bé i del mal, de l’encert i del error, a 3.907. Xavalla.

Però en aquest descomunal joc dels disbarats, sobresurt el ridícul del jutge Llarena, –una lágrima cayó en Llarena, diuen que es la brama que corre per la confraria judicial–, que en el tema dels allunyats, estranyats, fugits, exiliats al cap i a la fi, s’ha cobert de glòria. No sé com ho vendrà el ministre Borrell per apaivagar la mofa dels fòrums internacionals i per dissimular el descrèdit que ha propiciat la tasca del jutge obsessionat per la sedició, la rebel·lió i la violència dels rebels i sediciosos, però penso que costarà Déu i ajuda tapar el llautó que ha ensenyat amb l’embolic de l’euroordre.

I mentre la fiscalia es manté ferma, impertorbable, en no fer ni un pas enrere pel que fa als processats  i desterrats, no fos cas que paregués que a Espanya no hi ha separació de poders, per l’amor de Déu!, sembla que Pedro Sánchez, animat per la millor de les intencions ha trobat el desllorigador que tornarà als catalans la dignitat, la il·lusió i l’esperança de viure lliures i en pau: remenar l’estatut, aquell que van deixar fet un nyap, recorden? Potser no, perquè d’això fa molts anys  i flaira a operació vintage. Però segur que els sona, facin memòria: es-ta-tut. Una cosa que va néixer a Miravet, que Zapatero i Mas van redecorar a la Moncloa, que la penya de l’Alfonso Guerra li va passar orgullosament el ribot i Rajoy va recollir una pila de signatures perquè el Tribunal Constitucional el rematés. Es clar que ho recorden, però igual els passa com a mi, que em fa l’efecte d’una pastanaga rància, o d’una peça antiga amb pudor a naftalina. I no em motiva gens ni mica.

Potser les vacances els ajudin a tots plegats a ser més imaginatius i menys juràssics. Així sigui.

 

Etiquetat , , , , , ,

Y no estaba muerto, no, no.

Sento una gran pena, no exempta de comprensió, per aquella bona gent, il·lusos al cap i a la fi, que el 20 de novembre de 1975 van destapar l’ampolla de xampany que portava un temps guardada a la nevera, per celebrar la defunció de Franco. Van destapar l’ampolla, van omplir les copes i les van fer entrexocar, brindant, potser, amb la famosa dita: muerto el perro, se acabo la rabia. Quin error! Ni Franco ni el franquisme estan morts i la ràbia continua escampant-se, encomanant noves generacions que només coneixen tot allò per la fanàtica cridòria dels seus ancestres.

Pels pobles d’Espanya encara hi ha simbologia franquista i carrers amb noms que remeten al Movimiento, al cop d’estat del 36 o a la prolongada i asfixiant dictadura. I sempre sorgeixen impediments, amb excuses de tot tipus, algunes encobertes i d’altres més descarades, per evitar que la iconografia s’elimini d’una punyetera vegada. La llei de la Memòria Històrica, que va ser un intent per restituir legalitats robades a cops de sabre i de creu, per fer una mica de justícia amb els ajusticiats, per a pal·liar tant dolor que la repressió va provocar en milers de famílies, ha ensopegat una i altra vegada amb les mateixes pedres, ja siguin del Partit Popular, alguns dels quals representants han ultratjat els vençuts amb burles i insinuacions miserables impròpies d’un polític en democràcia, ja es diguin, directament i orgullosa, i sense cap mena de complex, franquistes. I/o falangistes.

El recent escàndol del Ducat de Franco, el de Carmen Martínez Bordiú heretant el títol vergonyant que la converteix en Gran d’Espanya amb la complicitat i la signatura d’amagat de l’exministre Català i la Corona mirant cap a una altra banda, és una mostra més que no era mort, no, no. I, què em diuen de l’assumpte de l’intent d’exhumació de les restes del dictador de la seva tomba del Valle de los Caídos per part de l’agosarat –almenys en aquest afer– Pedro Sánchez, que xoca frontalment amb les excuses legals de la família, que es nega a recollir les restes, que què cony s’han cregut? I què pensar de la resistència numantina davant del projecte de transformació de l’esmentat Valle de la creu mastodòntica, davant la qual, el cap de setmana passat, una munió de francoadictes es van reunir, es van manifestar, van victorejar al dictador i van cantar, braç enlaire, el caralsol? I què opinen, en aquestes alçades de la vida, de la inconcebible existència subvencionada de la Fundació Francisco Franco? El que dèiem: que no era pas mort, no, no.

Els que argumenten que això ni a Alemanya ni a Itàlia –que van tenir líders facciosos, cosins germans de Franco– seria possible, el de la pervivència de noms i símbols, el del manteniment de títols hereditaris, el de la fundació i el mega mausoleu, és perquè desconeixen la idiosincràsia espanyola i semblen ignorar que mentre els seus col·legues feixistes van perdre la guerra i van morir violentament, Franco la va guanyar, va governar gairebé quaranta anys entre aclamacions i cridòria enfollida, va morir cristianament al llit i va ser profusament plorat per una majoria de gent del carrer. Els del xampany i el brindis eren molt minoritaris.

Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano no van ser ni són un bolet estrany sorgit conjunturalment en un bosc tranquil. Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano pertanyen a l’ADN secular espanyol de gran part de la ciutadania. . Com el fanatisme catòlic-apostòlic-romà, les seves beateries i les seves mostres pintoresco-folklòriques de fervor popular. Com els jocs i celebracions amb bovins. Com l’all a la cuina.

En aquesta línia, i encara que em sàpiga greu acceptar-ho, cal donar-li la raó a Pilar Gutiérrez, filla de ministre del dictador, quan afirma que el franquisme no és residual, perquè hi ha una majoria d’espanyols que segueixen respectant a Franco. La líder del Movimiento por España va muntar el recent sarau del Valle de los Caídos, que van batejar com pelegrinatge nacional patriòtic-religiós “per demanar a Déu, per intercessió dels sants i màrtirs allà enterrats, que impedeixi l’espoli que els rojos pretenen perpetrar, contra tota legalitat “, perquè, segons el seu parer, hi ha milions de patriotes amenaçats pel govern socialista amb robar als espanyols dos dels seus herois més insignes: Franco i José Antonio.

Li atorgo, fins i tot, el benefici del dubte raonable al nou habitant de la Moncloa, però, permeteu-me una actitud d’absolut escepticisme, d’incredulitat basada en el que ja se sap i en el tarannà d’un gran percentatge del paisanatge hispà.

I és que, reconeguem-ho, una bona part d’Espanya (i no només la que badalla) i Pilar Gutiérrez són així. Amb aquesta fe supersticiosa indestructible i aquesta inconfusible sentor a all.

Etiquetat , , , ,

Com un bisbe en una botiga de plats i olles

Cal veure com arriben a ser els catòlics amb la seva obsessió pel que ells qualifiquen de pecats de la carn. Em refereixo al fornici, a la luxúria, a la concupiscència. En fi, a la cardància i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, el personatge que no hi ha per on agafar-lo és el bisbe d’Alcalá d’Henares, senyor (o monsenyor, o excel·lència reverendíssima, que no sé jo exactament, és que em perdo en el laberint dels tractaments eclesials) Juan Antonio Reig Pla, un pou sense fons del fustigament multisexual, un alacantí universal que ha portat l’anatema contra els practicants del coit a les més altes cotes de la idiotesa i la ximpleria. Si serà grotesc el discurs habitual de monsenyor, que un creient tan acreditat i patriòtic com José Bono va declarar l’altre dia a la Sexta que l’esmentat bisbe té el cap ple de semen. I no crec que es referís al fet que monsenyor en lloc de brillantina feia servir semen, no, sinó que en la seva testa consagrada en lloc de reg sanguini fluïa el reg seminal. No, no se’n riguin perquè la frase té el seu què, i a hom li vénen arcades si s’imagina a monsenyor passejant per la seva seu episcopal i de cop i volta se li cau a sobre un làmpada votiva, la base de la qual tothom sap que té una punta metàl·lica afilada i semi assassina, i li obre una bretxa en el crani, Déu no ho vulgui, i en lloc de brollar sang i deixar-ho tot enrogit i sanguinolent, comença a rajar un líquid viscós i blanquinós que li posa el solideu violeta, o la mitra i el pal·li arquebisbal fets un nyap. Cony, quin fàstic! És que no m’ho puc ni imaginar: el semen episcopal, borbollant, escampat per tot arreu. I les pobres monges netejant amb molta cura, que no exagero, que les vaig veure netejar altars en la visita papal de Barcelona, ​​però preocupades per l’empastifada enganxosa. Compte germanes, que això fecunda! A mi com si entre ells volen dir-se de tu, però entenc que José Bono, davant del cabreig del periodisme més ultra de Madrid, ha posat el dit a la nafra, perquè des de fa molt temps el bisbe Reig entra al pantanós terreny de la sexualitat humana com un elefant en una botiga de plats i olles. L’última ja la coneixen, la promoció d’una associació de sexòlics anònims –com diu?– en la qual, mitjançant una sèrie de reunions, hola, em dic Serafina i m’encanta fornicar, hom s’allibera de la luxúria i recupera la sobrietat sexual, és a dir, el celibat. Des de la pàgina web del bisbat, monsenyor promet un mètode infal·lible per combatre no només la pornografia, la masturbació, la promiscuïtat, les fantasies sexuals i la prostitució, sinó, també, les relacions de parella i el romanticisme. Un totum revolutum més propi d’un esquizofrènic que d’un funcionari de la fe, que, abans d’opinar d’alguna cosa en la que, teòricament, se suposa que no n’hauria de tenir ni punyetera idea, més li valdria vigilar l’armari de la confraria que està ple de cadàvers que els seus col·legues han propiciat passant-se pel forro les seves pròpies i impossibles doctrines sobre la relació humana més antiga del món. Quan els seus hagin reparat les reconegudes malifetes de pederàstia inacabable, de crueltat infinita cap als més febles, demani permís per parlar, però mentrestant, monsenyor, o la seva excel·lència reverendíssima, serà per tractaments!, posi’s la seva homofòbia on li càpiga. Avergonyeixis de les seves teories aberrants sobre com curar l’homosexualitat o com tornar a ser verge una segona vegada en cinc passos –sense intervencions quirúrgiques ni Loctite– i no es vanti que Blas Piñar sortís plorant emocionat d’una de les seves homilies. És com si l’exministre Catalá se sentís orgullós d’haver signat en el seu últim dia, d’amagat, amb premeditació i traïdoria, la concessió del ducat de Franco a la néta Carmen Martínez-Bordiú, que vergonya li hauria de fer a l’ex-ministre.

Etiquetat , , , ,