Category Archives: La vida contemplativa

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Lamela, els jutges i la intel·ligència artificial

En mig d’aquest bassal d’odi i de venjança, no deixo de pensar en la jutgessa Carmen Lamela. Sé que no sóc original, que no sóc diferent a la majoria d’espanyols, catalans, espanyolcatalanseuropeus i a moltíssims ciutadans de l’estrangeria que la tenen en ment. Present en les seves oracions, els uns, i en les seves malediccions, els altres. I és que l’ofici de jutjar genera molta controvèrsia. La gent diu que sí, que acata les decisions judicials, perquè això és el políticament correcte i perquè sap que a aquell que va dir un dia “la justícia es un cachondeo” li va costar un disgust, però per dins s’estan cagant en els seus morts i, a vegades, en els seus vius. És que aquesta feina ja ho té això, precisament per això és voluntària i vocacional. Hom ho escull, ningú no l’obliga. No és com la prostitució, per exemple, que la majoria de vegades t’hi porta les circumstàncies de la vida, la necessitat, no pas la vocació. Encara que en aquest món hi ha gent per a tot: per exercir la judicatura, la prostitució, la tauromàquia o ves a saber què.

Com deia, penso molt en la jutgessa Lamela. Intento imaginar-me com dorm, si és que pot dormir. No ha de ser fàcil, per molt professional que siguis i molt immunitzada que estiguis, tancar els ulls i deixar la ment en blanc. Segur que té malsons. I pensaments contradictoris. Segur. Si tu poses cap per avall un país, per molt acostumada que estiguis, sabent d’on i com venent les peticions extremes que t’ha fet un fiscal que ha anomenat el govern i que tu has executat fil per randa i que representen presó incondicional que abans de sentència ferma pot significar, tranquil·lament, de dos a quatre anys de privació de llibertat, d’estar sense la família, de no veure créixer els fills, de ser lluny, molt lluny de casa i que un cop dictada –la sentència– es pot convertir en quinze, o vint o trenta anys, amb un sol gest teu de girar el polze cap a terra, no pot ser que no et persegueixin els dubtes o, potser, els fantasmes. I ja no dic si, a més, ets cristiana i tens temença de Déu i recordes que Jesús va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Realment és un ofici complicat. No hi ha estigmes en el Nou Testament contra els periodistes, i sí, en canvi, contra els jutjadors. I, compte!, perquè es diu que la còlera del Senyor és demolidora. No, realment no voldria ser a la pell de la controvertida jutgessa.

Com que té família (marit i fills) igual que les conselleres, consellers i jordis que ha empresonat, per uns moments es pot imaginar esser en el seu lloc, Déu nos en guard. És necessari, sovint, posar-se al lloc de l’altre per entendre les coses. I m’imagino l’esgarrifança de la jutgessa Lamela en veure el vídeo de Reuter en que tres policies se’n fotien dels detinguts i molt especialment d’Oriol Junqueras i afigurar-se que és a ella a qui tracten de “osito” i sobre la que fan escarni pronosticant que “al osito ya verás como lo pondrán, està llegando un osito a la prisión, hasta que lo pongan a cuatro patas” o, també, “además le arreglarán el ojo”, en mig de riallades i gestos de menyspreu. M’imagino l’esgarrifança de la jutgessa en rumiar que si un dia la detenen i la porten preventivament a la presó, la hi duran emmanillada i sacsejada dins d’una furgo a tota llet i el primer que li ordenaran en arribar-hi serà que es despulli de pèl a pèl.

Es que la majoria dels jutges són persones humanes i tenen família i sentiments i ideologia i fòbies i fílies i tenen opinió formada sobre la Razón o l’Ara o l’Eduardo Inda, posem per cas, i per molt que pretenguin ser imparcials està comprovat que cometen errors. La història n’és plena de sentencies injustes, de condemnes immerescudes, de disbarats judicials irreparables. També de jutges prevaricadors, de jutges corruptes o de jutges rendits al poder. Evidentment els jutges són humans, no pas màquines. Les màquines sí que són incorruptibles i impermeables a la pressió ambiental. Per això penso que la justícia hauria de recórrer a la intel·ligència artificial per a garantir-ne la imparcialitat. Digueu-me fantasiós, visionari o somiatruites però crec que la funció de jutge, que consisteix en aplicar estrictament la llei sense pressions ni influències externes, l’exerciria amb imparcialitat absoluta un mega ordinador justicier on s’hi haguessin introduït tots els codis, totes les lleis i tota la jurisprudència. El fiscal hi inseriria les peticions, les proves i les declaracions dels testimonis, per un altre accés faria el mateix la defensa, l’acusat ficaria una moneda de dos euros per una escletxa ad hoc, per a cobrir les despeses de consum elèctric i manteniment, premeria el botó i, voilà!, ja tindríem les conclusions i la sentència amb les seves còpies compulsades i tot. Estalvi enorme de temps, de sous i de mal rotllos com el que deu estar vivint la jutgessa perquè més de cent mil persones es veu que ja han signat una petició al Tribunal Supremo i al Consejo General del Poder Judicial per tal que l’inhabilitin.

El mega ordinador justicier, el de la intel·ligència artificial, com que és una màquina, ni ho notaria, i aquestes reaccions populars se la portarien fluixa, en canvi a un jutge o a una jutgessa com la senyora Lamela…, potser també.

Etiquetat , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,

“155” La sit-com

Llegeixo amb sorpresa una crònica d’El País que posa en dubte (se’ls hi deu haver colat en un moment de distracció de Cebrian) la capacitat del govern de Madrid de fer complir tot el que es pretén amb l’activació del controvertit article 155. Ha sido difícil anunciar el 155, pero ejecutarlo es imposibleexplica el diari que va dir un alt funcionari de l’Estat reflectint la incertesa de Rajoy pel que fa a l’eficàcia real de la mesura. Sobre tot perquè amb sis mesos ni es construeix una república independent que assumeixi els requeriments múltiples d’una societat moderna i organitzada ni hi ha temps d’improvisar una administració paral·lela d’ocupació sinó es troba amb una administració autonòmica lleial i disposada, que no trobarà en absolut, ans el contrari

En el pacte entre la dreta del PP, la ultradreta de Ciudadanos i l’esquerra escarransida del nou (?) PSOE, el líder del qual, uns mesos abans del “aporellosoé”, afirmava que “España quiere a Cataluña” i fa quatre dies deia que obligaria Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país, han primat les presses. La pressa de Ciudadanos per a consumar la revenja contra els nacionalisme català –objectiu únic i obsessiu pel qual es va crear el partit fa 10 anys– i la pressa del PSOE per passar pàgina i treure’s la patata calenta de les mans el més ràpidament possible. D’aquí que Rajoy s’hagi vist obligat a marcar-se un termini de sis mesos per executar –tal qual i mai millor dit– l’autonomia catalana, la qual cosa, EL País dixit, és un període impossible per “la precariedad misma del Estado español en el territorio hostil donde ha de consumarse la restauración de la legalidad”.

No cal ser massa llest per a veure-ho. En un rampell d’odi embogit poden carregar-se el govern i empresonar les màximes autoritats escollides per les urnes –com arbitràriament i amb ràbia gens dissimulada han fet amb Cuixart i Sánchez– però, ¿com controlen els 200.000 funcionaris de l’administració catalana, malgrat la pueril amenaça d’acomiadament de la menuda Soraya, acostumats a un règim de desconnexió virtual i a uns hàbits diferents als de la burocràcia madrilenya? ¿O és que ningú no ha vist mai la molt il·lustrativa sèrie anglesa “Sí, ministre” i la seqüela “Sí, primer ministre” en la que es demostra que en l’exercici quotidià de la política el ministre proposa i el funcionari de tota la vida disposa? Només cal emmascarar una subtil vaga de zel, amagar expedients urgents a sota de la pila o dilatar resolucions quan la paperassa s’entortolliga pels laberints de la burocràcia. Per altra banda, el govern central i el ministre Zoido en concret, una mena de tros de quòniam de la gestió política, que no se’n refien dels Mossos i que no tenen els seus policies i guardià civils massa contents amb les condicions de vida en aquest llarg períodes de maniobres amb hòsties reals, imagino, encara que no n’estic segur, que són conscients que tenen un problema amb bona part dels 17.000 membres del cos, sobre tot després del maltracta al Major Trapero.

I no oblidem l’afer dels mitjans de comunicació públics: TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ni BTV, ni la Xarxa ni las ràdios locals compten per ells ni saben que hi són. Però si la Terribas ja ha dit que l’agafaran dempeus, però no dempeus cames ajudeu-me a córrer, sinó dempeus agafada al micròfon i en Sanchís ha dit que ell ha estat anomenat Director de TV3 pel Parlament –tot i que després el mateix Parlament el va reprovar per majoria, però es veu que això ara no compta– i no pensa abandonar el vaixell. No passa res. A TV3 i a Catalunya Ràdio només les hi podran aplicar l’article 155 per a “asegurar la neutralidad institucional, de forma que el interés general de los catalanes sea, en todo caso, el principio rector de sus responsables públicos por encima de los intereses políticos” si les xapen. Perquè mira que, en el decurs de la història d’aquest mitjans, com de la majoria de mitjans públics de l’Estat, no hi ha hagut de dirigents ineptes, sobrevinguts com a premi a fidelitats, comissaris polítics sense idea de comunicació i canonges variats, i TV3 ha continuat essent, malgrat la sovint insuportable obsessió pocessística, la televisió pública millor, perquè té a dins molt bons professionals que suren malgrat les etapes d’incapacitat rectora. Per tant ni que la dirigís Paco  Maruenda o Arcadi Espada, ni que fiessin la neutralitat a individus com Javier Cárdenas, Albert Castillón, Salvador Sostres o Javier Algarra, que per la seva manifesta incapacitat cantarien com una cloïssa, aconseguirien enfonsar TV3 (que consti que jo, a part dels informatius i la Champions, no en sóc massa usuari, però no puc ni vull prescindir de la meva vinculació sentimental amb un mitjà que vaig iniciar).

Si no fos tan dramàtic i si no haguéssim de pagar els de sempre els plats trencats per tot aquest desgavell que porta anys arrossegant-se, l’aplicació del 155 i les múltiples situacions esperpèntiques que, de ben segur, es produirien entre ocupadors i ocupats, podrien generar una exitosa sit-com en la línia de la vella “Allò, allò”.

Però malauradament no és ficció. És la fastigosa realitat.

Etiquetat , , , , , , , , ,

Somriures o llàgrimes

El col·lega Andreu Farràs sintetitza en el seu mur de Facebook el que he estat intentant trametre en els meus escrits del blog del últims mesos. A part d’algunes objeccions rebudes prou respectuoses pel que s’acostuma a portar a les xarxes socials, em nego a entomar cap retret de poruc, botifler, poc patriota o tebi. O qualsevol altre exabrupte fruit de la hiperventilació i de la èpica apresa a la ficció cinematogràfica. Estratègia, saviesa , habilitat i experiència en el combat polític és el que probablement ha faltat l’hora de la realitat, a l’hora de fer balanç de les forces i capacitats pròpies i alienes. Es bonic pensar que si es vol es pot i que la fe mou muntanyes. Però no és veritat. Deixem de fer el somiatruites. Siguem realistes, demanem l’impossible, com dèiem als seixanta, però siguem conscients del que, en el millor dels casos previsibles es podrà aconseguir per a no malmetre la il·lusió, la vida i les esperances de vàries generacions i haver de tornar cap cots a la casella de sortida.

Escriu Farràs: ¿Però de veritat hi ha algú que encara creu que amb cassolades, protestes pacífiques, espelmes, concentracions silencioses, aturades parcials, vagues generals indefinides (¿de quants dies parlem de renunciar al salari?), cants, oracions, rondalles, declaracions en francès, vídeos en anglès, memes en alemany, tuïts en mandarí, etc. s’aconseguirà alguna cosa? De veritat algú creu que una revolució (perquè en termes històrics és un veritable intent de revolució) es pot guanyar sense vessament de sang i sense aliats internacionals? ¿Algun dirigent independentista creu de veritat que l’aparell de l’Estat deixarà que Espanya es quedi sense el 20% del PIB perquè hi ha manifestacions pacífiques i performances diverses cada dia arreu de Catalunya? Quan apliquin l’article 155 i tota l’administració catalana passi a dependre del Govern espanyol (mossos, mestres, hisenda, etc) i Puigdemont, Junqueras i algun conseller siguin imputats o fins i tot empresonats, què farem? Seguirem amb les espelmetes de protesta cada dia? Fins quan?”-

Només n’he conegut una de revolució dels somriures –o dels clavells en aquell cas. La que vaig viure a Portugal l’abril del 75, però va ser una revolució gestada amb les forces armades, fartes que la dictadura mantingués una conflicte colonial perdut a Angola i Moçambic, que dessagnava el país i l’omplia de mutilats de guerra. Difícilment les revolucions, i això que es pretén és una revolució, es fan amb somriures, sinó, més aviat amb llàgrimes. De fet en vàrem tenir un tast prou dolorós l’1 d’octubre.

Això vol dir que estic proposant deixar de banda el pacifisme i les mobilitzacions cíviques? Rotundament no. Crec que és l’únic camí que li queda a la gent assenyada i a una societat de fortes conviccions democràtiques davant dels energúmens físics i ideològics, però, malgrat la permanent invocació que sempre es fa al pacifisme de Gandhi i al seu tipus de lluita, no oblidem que la nostra història ha estat sempre carregada de dolor i ofegada en llàgrimes. I que ens sentirem molt orgullosos del civisme dels catalans emprenyats, però no ens enganyem, tal com està repartit el poder ara mateix a Espanya, mai s’asseuran a negociar res i Europa es limitarà a mirar-nos amb compassió –que no vol dir simpatia– i dir-nos de lluny i compungits: Pobrets…

Aquests dies s’ha recorregut sovint a explicar la paradoxa, pròpia d’un estat embogit per l’odi, que ni en les èpoques més sanguinàries d’ETA, el govern de Madrid havia fet un desplegament de forces de l’ordre semblant al de l’Operación Piolín. Però és que el PP ho tenia molt clar i així ho cridava:”Vascos sí, ETA no”. I als “vascos-sí” els servia la brutalitat criminal d’ETA per a parar el cove i recollir les prebendes que l’Espanya atemorida els deixava anar (han vist mai que, no ja el PNB, principal guanyador polític de la batalla, sinó el PP o el PSOE fessin escarafalls al concert, que demanessin renunciar a la fórmula del “cupo”?). Vist el que s’ha vist, m’aventuro a suposar que en el cas d’haver existit uns fets semblants a Catalunya, l’eslògan no n’hauria salvat cap dels catalans. “Catalanes, tampoco” hauria estat el previsible final del eslògan

Hem de ser conscients que la victòria en la batalla de les urnes la estem pagant i la pagarem cara. No es per sedició que empresonen Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i empaperen Trapero i Teresa Laplana, és per ràbia, per impotència, per revenja pel ridícul de l’1 d’octubre. Per tant, sense renunciar al que considerem just, sense deixar d’assenyalar i condemnar l’assetjament judicial, mediàtic i policial espanyol i la vergonyosa desídia europea, sense perdre la capacitat d’encoratjar-nos, siguem realistes i dosifiquem esforços perquè el camí és llarg i pedregós. S’han acabat les existències de les flors i les violes al Mercabarna i ara toca ciris pel Via Crucis. Siguem conscients de les nostres forces, però sobre tot, de les que tenim enfront. Ens volen captius i desarmats, segons el vell tutorial que segueixen fil per randa. Per tant, no ens deixem portar per una èpica esvalotada. Estratègia, astúcia, prudència i cintura, perquè un error més, a aquestes alçades de la circumstància, pot fer que la revolució dels somriures sigui irremeiablement la de les llàgrimes.

Etiquetat , , , , , , , ,

El sueño de una noche de casi verano

Sin que sirva de precedente (o quizás sí) y aprovechando el cierre de temporada de este blog, he reunido en un solo post las tres partes de que constaba el titulado “Espanya estima Catalunya” (“España quiere a Cataluña”) esta vez traducidas al español para complacer diversas peticiones de más allá del Ebro (y algunas de más acá, por supuesto).

ESPAÑA QUIERE A CATALUÑA

PRIMERA PARTE: EL PLANTEAMIENTO

Vivamente impactado e, incluso, fascinado por la declaración vibrante de Pedro Sánchez durante el reciente congreso del PSOE al proclamar que “España quiere a Cataluña” y que, por tanto, “España no es anticatalana“, y también, imagino, emocionado y estremecido por las palabras del presidente extremeño Guillermo Fernández Vara que ha dicho que hay que “devolverle a Cataluña el Estatuto que fue anulado por el Tribunal Constitucional“, pero no devolvérselo con la idea de que lo usen como papel higiénico , no, devolvérselo para ponerlo en vigor tal cual fue aprobado en referéndum –hostia, referéndum!– por los catalanes en 2006 (después de que, según Alfonso Guerra, se le pasara el cepillo a fondo) porque, continúa Vara, “debemos reconocer que todos estamos ahora gobernados en todas las Comunidades Autónomas por los estatutos que hemos querido, excepto Cataluña, que está regida por un Estatuto que no ha querido“, impactado, como digo por tanta y tan halagadora afección, esta noche pasada he soñado que España quería a Cataluña.

Para ser preciso quisiera explicar, de entrada, que se trata de un sueño en colores pastel y con una banda sonora compuesta y dirigida por Jordi Savall. Intento recordar con un poco de orden lo que he soñado pero las sensaciones se agolpan y confunden y me da miedo que se me precipiten los acontecimientos y no sea capaz de transmitirlas con la fidelidad necesaria. Ha sido todo muy intenso. Emocionante, también diría.

He soñado que, en calidad de periodista en activo, asistía a la inauguración del Corredor del Mediterráneo, pero no dentro de veinte años, no, sino en torno al 1 de octubre, tras el verano. El propio Rajoy presidía el acto, junto a Puigdemont y Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrey Millo, Pedro Sánchez, Iceta,¡oh, Susana!, Ada Colau, Pablo Iglesias, Blancanieves, Pulgarcito, los tres cerditos, el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad, Ali-baba y Gulliver: “Oh, bienvenidos, pasad, pasad, –cantaban juntos, con las manos entrelazadas y balanceándose al ritmo de la cantinela– de las tristezas haremos humo, que mi casa es vuestra casa si es que hay casas de alguien “. Antes de pasar a la cuchipanda, Mariano Rajoy ha pronunciado un discurso sin papeles y de gran carga política. “Me gustan los catalanes porque Hacen cosas –ha repetido–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos“, y también ha trasmitido este mensaje identitario de confraternización: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y… verbigracia“. Más adelante ha pedido perdón por aquella campaña del PP de recogida de millones de firmas según los organizadores, cien mil según la Guardia Urbana, contra el Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cádiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder “. Se ha hecho un silencio –no un minuto, tres segundos– y todos los asistentes han aplaudido como un solo hombre o mujer. Pero aún faltaba por llegar la noticia del día (y, quizás, del año). En tono solemne ha anunciado que “mi Gobierno ha instada al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías Implicados en la trama. Peti quien peti, como dicen ustedes en su hermosa lengua tavernácula “. Un intenso susurro ha recorrido la estancia y del fondo del salón ha surgido un grito espontáneo: “Sé fuerte, Mariano“, que unos han atribuido a Gabriel Rufián…, y otros no.

A punto de marcharse para conducir ilusionado el tren del Corredor, el del viaje inaugural de Algeciras a Estambul, que permanecía detenido en la vía 3, el presidente español ha confraternizado un buen rato con la prensa catalana bajo la mirada hostil de Paco Marhuenda. Como se trataba de un sueño, me he podido pasear entre los invitados desplegando la antena sin que lo notaran. Así he pillado una conversación entre Alicia Sánchez Camacho y Vicky Álvarez que hablaban de montar un restaurante (me ha parecido oír, pero no estoy seguro). Inés Arrimadas y Jordi Cañas comentaban en catalán el discurso de Rajoy, valorando el éxito de la presión de Ciudadanos –decían Ciutadans– para conseguir que la Fiscalía asumiera el caso de la operación Cataluña. He presenciado como TV3, que daba el acto en directo, entrevistaba a Garcia Albiol quien confesaba ante las cámaras que “lo que más me gusta del President Puigdemont es su cabello y, muy especialmente, su peinado. Le acabo de preguntar por su peluquería. Está en Gerona pero no pasa nada, con el AVE es un momento”.

Antes de partir hacia el tren, los dos presidentes se han saludado con cordialidad.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensáis hacer con lo del referéndum?

–No te preocupes, Mariano, vamos a dejarlo para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?

 

SEGUNDA PARTE: EL NUDO

Sueño que, en el viaje de vuelta a Madrid del tren inaugural del Corredor del Mediterráneo, que ahora ya no conduce Mariano Rajoy porque ha preferido volver a pie, en chándal, con ese balanceo tan característico suyo que no queda claro si corre o camina, si va o viene, me doy cuenta que el diario el País publica un editorial, simultáneamente con el Mundo, ABC y la Razón, donde piden con firmeza retornar al punto cero del Estatuto de Cataluña, volver a empezar. Demandan a los diputados de Las Cortes respetar el Estatuto tal como salió del parlamento catalán, sin ni la pasada de cepillo del que en su día se jactó Alfonso Guerra ni la armonización que pactaron en la Moncloa Artur Mas y Rodríguez Zapatero ni el afeitado definitivo del TC. El editorial conjunto exige para Cataluña el Estatuto tal como salió de Miravet, intacto. De paso, el editorial abomina de la actitud cabezona de Alfonso Guerra al pedirle al Gobierno del PP la aplicación del artículo 155 de la Constitución. Se lo echan en cara con palabras duras, recordándole lo del cepillo y tratándole de antidemocrático y catalanofóbico. El artículo en cuestión es inequívoco y contundente en su comprensión del catalanismo. No sé muy bien cómo se las arreglan, pero el editorial mancomunado, en uno de sus párrafos, recomienda que “hay que volver al cava catalán, porque es de justicia rendir homenaje a una de las siete maravillas de la enología mundial, según los expertos“. No me lo puedo creer. Me pellizco para comprobar que no estoy soñando, pero como se trata de un pellizco dentro del sueño ni lo noto y no me despierto. Levanto la vista del periódico, miro por la ventana y veo a Rajoy caminando deprisita seguido de Jorge de Moragas que se esfuerza por mantener este ritmo raro que le imprime el Presidente a sus andares.

Una vez llegados a Madrid, paseo un rato tras salir de la estación de Atocha, hace un calor seco sificante, y sueño que cojo un taxi que me llevará hasta el restaurante Narciso, que lo está petando, donde he quedado para comer con Carlos Herrera y recordar los viejos tiempos, cuando los dos trabajábamos en la SER y comíamos juntos de vez en cuando para reír un poco y hablar en catalán. Yo encontraba muy divertido a Herrera contando anécdotas de sus inicios radiofónicos en Cataluña y de su novia de Mataró de padre convergente que compraba los domingos el tortell, antes del almuerzo. De todo esto hace muchos años, mucho antes de aquel atentado frustrado que intentó ETA con un paquete-bomba.

Como me ha oído hablar por teléfono, el taxista, en el momento de pagar, me dice:

–Perdone caballero, pero me he percatado de que es usted catalán.

–Pues, sí –le respondo con timidez–. Por cierto, ¿qué le debo?

–Quite, quite usted. No me debe nada. Los catalanes lo tienen todo pagado.

Esta no me la esperaba. Se trata de un sueño lo sé, pero ni en sueños me lo puedo imaginar. Es que es muy fuerte… Después de comer con Herrera, que me cuenta que en la COPE se está produciendo un cambio copernicano respecto a Cataluña y a los catalanes, que él siempre había tenido mucha sensibilidad con Cataluña porque formaba parte de sus orígenes y que, como canta Raimon, quien pierde una parte de sus orígenes pierde el carné de identidad, pero que los obispos ya se sabe y que ahora estaban todo el día que si la Moreneta, que si la Sagrada Familia, que si San Jordi es un santo estupendo, pedimos la cuenta que pensamos pagar a medias, a la catalana.

–¡Por Dios! No hay ni cuenta ni cuento. Les he oído hablar en catalán, una lengua que me encanta, por cierto, y los catalanes en mí casa lo tienen todo pagado, faltaría más.

–No sé… –le respondo poco convencido–. Yo sí soy catalán, pero don Carlos solamente es medio catalán.

–Aunque fuera cuarterón. Están invitados. ¿Hace una copita de Aromas de Montserrat?

Por la noche, en el Santiago Bernabeu, donde he ido, soñando, soñando, para ver el partido de vuelta de la Supercopa, cuando al anunciar por megafonía las alineaciones nombran a Piqué, el estadio se viene abajo entre apoteósicos aplausos, y aunque han perdido por un penalti inexistente que se ha inventado el árbitro a favor del Barça, la afición madridista no ha dejado de cantar, toda la noche, con la tonada de “Guantanamera”:

Es una santa

Shakira es una santa

Es una saaaaanta

Shakira es una santa “.

 

TERCERA Y ÚLTIMA PARTE: EL DESENLACE

Al día siguiente, a pesar de las críticas a la actuación arbitral y la denuncia de que el penalti que dio la victoria al equipo catalán no existía, compruebo que tanto As como Marca se rinden definitivamente a la calidad de Messi. “Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo“, escribe Julián Ruiz por primera vez en sus crónicas. El sueño de esta extraña noche casi de verano continúa; mientras desayuno un pan con tomate con salchichón de Vic en un bar de la Plaza Mayor y una relaxing cup of café con leche, en la tele del fondo tienen puesta la tertulia política de Susanna Griso. Junto al ubicuo Marhuenda están los de la joven generación del pensamiento catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Hablan del caso Sigena y la opinión del director de La Razón se muestra demoledora: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita“. Le echa en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat haberse acojonado y resignado a devolver lo que exigían desde Aragón. ¡Alucino en cinemascope y technicolor!. “Es que yo soy catalán –remacha Marhuenda– y estas muestras de debilidad me duelen“.

–¿Cómo lo ve? ¿Qué piensa de todo esto?

Nos habíamos citado en el AVE, de regreso de Madrid, para hacerle una entrevista. Insisto en explicar que los muchos recuerdos que tengo del sueño se me agolpan y entremezclan y no puedo poner la mano en el fuego por si habíamos realmente convenido una cita o casualmente hemos coincidido en los asientos. Pido disculpas si no soy lo preciso que desearía, pero se trata de un sueño. Carles Puigdemont me miró con esa expresión tan suya, tan característica.

–Y usted, Casas, ¿qué es lo que piensa?

–Lo que yo piense –respondí con respeto y señorío– no tiene ninguna importancia. Yo no soy presidente de nada, President.

–Usted tiene una edad, ha vivido. Me interesa su punto de vista.

–De acuerdo.

Y entonces le solté todo lo que pensaba, sin dejarme nada en el tintero. Con concisión, con educación, con sinceridad.

–Es una forma de verlo y, probablemente, tiene razón. Pero denos su confianza Casas. En el momento preciso sabremos estar a la altura. Cataluña siempre se ha salido con la suya.

-Hombre, President, siempre, siempre…, que usted es muy joven …

–Y si no, como dijo Companys, volveremos a sufrir, volveremos a luchar volveremos a …

–¡Vencer! –le dije, adelantándome, para demostrar que yo también consultaba a menudo Wikipedia.

De momento hemos conseguido que España nos quiera…

–Sí.

De forma distendida fuimos hablando de todo y de todos. De los acordes de “Let it be” –ahí estuvimos en desacuerdo–, de como él y Junqueras supieron zafarse de la acometida del incisivo y demoledor Vicens Sanchís, una trampa de entrevista, pobres, del peinado de la Rahola…

–A propósito –le dije–, finalmente le dio la dirección de su peluquero a Xavier (Garía Albiol), ¿no?

–Hombre, sí y no. Porque a mí quien en realidad me corta el pelo es mi mujer.

–Pero, ¿qué me dice, President?

-Sí, sí, es que cuando nos casamos en Rumania por el rito ortodoxo, en su ciudad, Iasi, me di cuenta de que todos los hombres llevan este peinado y pensamos que sería un recuerdo permanente de sus orígenes si yo me peinaba como ellos. La Mars es muy rumana .. Y muy catalana, claro.

–¿Así, President, que la dirección que le dio a Xavier (García Albiol)…?

-Huy, lo envié a un callejón enrevesado del Call de Girona, en el que no existe ninguna peluquería sino una sede de la CUP. Fue una broma. Es que en el Parlament nos hacemos muchas bromas… Yo me lo imagino entrando en el local y diciendo “Vengo de parte del President para que me corten…”, ¡no le dejarán ni terminar la frase!

–¡Sí que es de la broma usted, President!

–Mucho, mucho.

–Pero ahora deberíamos hablar seriamente, por favor. Míreme a los ojos… Con la mano en el corazón, contésteme con sinceridad. Piénselo bien antes de responder. President: ¿cree que habrá referéndum?

Carles Puigdemont, de golpe, cambió totalmente la expresión. Se puso la mano izquierda sobre la barbilla y la boca, me miró fijamente y… ¡Mierda! Me desperté.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,

Un altre dia gris a Madrís

“...Un home gris, malcarat, bastant trist
va arribar no diré d’on,
tant se val, tot és món…
…Va donar-me un paper gris, bastant trist,
però com que no sé llegir,
«tant se val», li vaig dir…
…Aquell era un dia gris, bastant trist
i jo em trobava a Madrís,
tant se val, no és París…”

Aquestes són estrofes d’una cançó de Francesc Pi de la Serra publicada en un àlbum de l’any 1971 que descriu amb molta conya les vicissituds patides després d’una actuació a Madrid. Un policia –en dèiem un gris– li lliura una citació. Ho explico per mostrar que en ple franquisme i amb moltes dificultats que els organitzadors havien de salvar i sempre amb l’ai al cor fins l’últim moment, no fos cas que arribés la prohibició poc abans de començar, i vigilats per la secreta per tal que no se’ls acudís cantar una de les cançons no autoritzades –sovint amb criteris poc entenedors perquè els designis dels censors eren inescrutables–  o parlar més del compte entre cançó i cançó; en ple franquisme, dic, i en els primers anys de la transició es cantava amb assiduïtat en català a Madrid.

M’agradaria explicar-li cara a cara a José Antonio González de la Rosa, president del Partit Popular i Regidor a l’Ajuntament de Moratalaz, un paio jove, d’uns trenta i pocs anys, es veu que fins i tot amb estudis, que ha posat el crit al cel perquè sembla ser que la colla de l’alcaldessa Carmena ha programat a Moratalaz, amb motiu de les festes, un concert gratuït del grup valencià Zoo.

En González, cognom de gran actualitat al PP madrileny, ha fet unes declaracions al digital del gran, què dic gran, de l’incommensurable Eduardo Inda denunciant l’abús i el malbaratament de diner públic amb un concert d’uns esquerranosos (i chavistes molt probablement) que fan servir el nom de País Valencià per parlar de la Comunitat Valenciana. “Em pregunto quants veïns de Moratalaz consideren que la Comunitat Valenciana és un estat i quants entenen el que aquesta nit cantaran aquests senyors? –ha declarat sense manies l’interfecte– …Totes les lletres són en català. Això és una clara provocació“.

Al mateix temps que m’assabento de la magnitud de l’estupidesa del noi de Moratalaz veig desfilar per la tele una colla d’ex-ministres d’Aznar com són Francisco Álvarez Cascos, Javier Arenas, Ángel Acebes, Rodrigo Rato y Jaime Mayor Oreja declarant en el judici del cas Gürtel. Una colla d’ignorants manifestos, però no ignorants com a sinònim d’analfabets sinó ignorants perquè s’han afartat de repetir la trilogia emblemàtica “no lo sé / no me acuerdo / lo desconozco”, tan recorrent en aquest tipus de judicis.

La ignorància de González de la Rosa és de l’altra mena. Ignora el que explicava jo al principi, que durant el franquisme i la transició Raimon, Maria del Mar Bonet, Quicu Pi de la Serra, Lluís Llach, La Trinca i molts d’altres actuaven amb èxit a Madrid (jo hi era). I nosaltres, quan fèiem “Popgrama” i/o “Musical Express”, per la que ara és La 2 de TVE, convidàvem a actuar amb regularitat aquests i altres noms que cantaven en català. Perquè en l’àmbit del pop més comercial ningú a la meseta s’esquinçava la indumentària quan un cantant com Andrés do Barro, entre Juan Pardo y José Luís Perales, per entendre’ns, cantava en gallec. O Serrat arrasava a tot l’estat amb “Cançó de matinada”. Recordo un capítol de la primera o segona temporada de “Cuéntame” que volia retratar els temps del franquisme i la resistència clandestina, on es recreava un recital d’en Llach en un local parroquial del barri de ficció de San Genaro de Madrid.

Quan de mal ha fet el PP en la interrelació de les cultures de l’Estat. Quanta merda han escampat. Quanta mesquinesa… Recordo un altre dia gris a Madrís. Setembre de 1997. Homenatge multitudinari al recentment assassinat Miguel Ángel Blanco. No sé qui va enredar Raimon a participar-hi (bé, sí que ho sé però no ve al cas). Entre mig de Raphael, Los del Río i Perales, entre molts altres, surt Raimon i explica que cantarà en català –primera sonora esbroncada– la cançó “País Basc” que, informa, va ser prohibida moltes vegades durant el franquisme –esbroncada amb xiulets encara més gran que no va parar en tota la cançó i que es va refermar de forma estrepitosa en marxar Raimon de l’escenari.

Tan galdós va ser el comportament de bona part del públic que José Sacristán –que també va ser escridassat quan recitava Bertolt Brecht dient-li “comunista! comunista!”– s’adreçà a l’audiència: ”Això és un acte per la pau i la llibertat. I no sé –aleshores va aixecar molt el to– des de quin estrany sentit de la llibertat es xiula algú que canta en el seu idioma”.

D’això…, com anava allò que va dir Pedro Sánchez sobre si Espanya era anticatalana? Ah, que no ho era. Entesos.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

La ganga

Mentrestant no s’encara amb profunditat, amb el consens general i d’una punyetera vegada la necessària reforma modernitzadora de l’ensenyament en aquest país i tenint les Comunitats Autònomes una certa capacitat de legislar en alguns aspectes de la matèria, observo alguns moviments, algunes decisions al respecte que, enterrades en el gruix de la informació quotidiana, potser passin desapercebudes, però que a la meva modesta manera de veure, sobretot des que he optat per la vida contemplativa, m’han cridat l’atenció. Passin i mirin.

A Cantàbria, per exemple, el govern del pintoresc president Revilla s’ha tret de la faixa un nou calendari escolar que sens dubte farà canviar els hàbits de les famílies. Divideix els períodes escolars en bimestres i no en trimestres separant-los per una setmana de festa i es carrega el paper de la Setmana Santa com a àrbitre cronològic. Caigui quan caigui –que ja se sap que la seva ubicació en el calendari és fruit de la volubilitat de la Lluna– aquesta no serà de vacances, sinó allò que se’n diu un simple pont. Això, que sembla una nimietat formal i un al·legat a favor de la laïcitat (encara que no crec que els càntabres ho hagin instituït amb aquesta intenció de fons), aplicat universalment sacsejaria els costums turístic-vacacionals  d’occident. Però en el cas que ens ocupa, el que ha sacsejat ha estat la conciliació familiar i ha fet surar el desacord de les associacions de pares i mares davant del pacte cuinat entre els sindicats de professors. “…És un calendari fet a mida dels professors –llegeixo entre una allau de queixes– que com és tradicional s’erigeixen en els portaveus i benefactors de la comunitat educativa…. Les seves vacances coincideixen amb les dels seus fills i els altres que es fotin...”

Vuit-cents vint quilòmetres al sud, el govern de Susana Díaz proposa la quasi gratuïtat de la universitat pública amb el noble fi, diu la presidenta, de “premiar l’esforç“. O sigui, sintetitzant la proposta, aquell estudiant tant de grau universitari com de màster que tregui un cinc –aprovat– o més, és clar, de la seva assignatura entre els exàmens de juny i/o setembre, la matrícula de l’any següent la hi subvencionarà la Junta en un 99 per cent. Pagarà l’1% restant perquè el govern autonòmic no té potestat per pagar el cent per cent. Tenint en compte que a Andalusia el preu de la matrícula universitària és el més barat de totes les comunitats autònomes –una tercera part, llegeixo, del que costa la matrícula a les universitats públiques catalanes– i que, aproximadament, un curs a la facultat de dret costa uns set-cents cinquanta euros, l’alumne andalús que s’esforci bé esforçat, vaja, posem que aprovi amb un cinc rasant, a partir de segon curs, haurà d’abonar només set euros i mig. I dic a partir de segon perquè el primer any de carrera caldrà pagar-lo a preu de tarifa (excepte els becats, és clar).

Cal felicitar efusivament la població universitària andalusa, noblesa obliga, per la consecució d’una ganga com aquesta. Perquè és això el que és. Premiar l’esforç, com anuncia Susana Díaz, a la meva manera de veure-ho, no és repartir gratuïtat de forma universal a tot el que aprovi, perquè el que s’aconsegueix és promocionar l’hàbit del mínim esforç i desafavorir l’aparició de professionals talentosos. Premiar l’esforç és aspirar a objectius més ambiciosos i recompensar-ho no només amb l’abonament total de la matrícula sinó amb ajuts no miserables per a la manutenció. Això ja està inventat i se’n diu beques. Simplement cal aplicar-les amb equitat i sense gasiveria. No obstant això, no puc negar que sento una sana enveja d’Andalusia i de la seva Junta que té la capacitat econòmica de prendre tan generosa decisió mentre els nostres estudiants han de lluitar als carrers el preu –el més alt de l’Estat– de les seves matrícules. I és que quan una Comunitat, o Nacionalitat històrica o semi-històrica, o el que correspongui al nomenclàtor del moment, se sap administrar, la seva ciutadania ho nota. Va de ganga en ganga i tot són flors i violes.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Sense perdó

Sovint, a la xarxa, ja passen aquestes coses. L’obsessió per explicar el que sigui abans que ningú farceix internet de gairebé noticies gairebé verídiques, quan no de falsedats que no tenen la mínima contrastació, executa a celebritats completament vives i substitueix la presumpció d’innocència per la més espectacular i cridanera presumpció de culpabilitat. Això quan no menteix directament, emparant-se o no en l’anonimat, o calúmnia o difama. La qual cosa no treu que la xarxa funcioni. Que desemmascari, que denunciï, que descorri cortines que la correcció política o els interessos dels grans lobbies mantenien corregudes.

Sovint a la xarxa passa també tot el contrari. Que certa informació es torna recurrent i treu el cap de tant en tant. És informació vella, encara que impactant. Per això, quan reapareix sorprèn als que la desconeixien i la viralitzen altre cop.

M’ha passat a mi aquests dies quan per Facebook m’ha entrat la notícia que Jean Louis Trintignant, veterà i un dels grans actors de l’escena francesa, es negava a actuar al festival d’Avinyó d’aquest estiu per no coincidir, en un escenari pròxim, amb el cantant Bertrand Cantat que el 2003 va assassinar la seva filla Marie Trintignant, que va morir a Neuilly dos dies després que el seu amant li clavés una mortal pallissa amb nombrosos cops al cap que van precipitar l’hemorràgia fatal. Coneixia la història d’aquest assassinat, però no la notícia del comportament digne de Trintignant en negar-se a actuar en el mateix marc que l’assassí de la seva filla. Notícia que, tot i que he llegit avui, es refereix a l’estiu de 2011. Disculpin, li pot passar a qualsevol.

(Vaig conèixer i entrevistar Trintignant a TV3, als anys vuitanta, després d’haver-lo seguit en pel·lícules emblemàtiques dels grans moments del cinema franco-italià com “… Et Dieu crea la femme” amb Brigitte Bardot, “Il sorpasso” amb Vittorio Gassman , “Un homme et uneix femme”, “Ma nuit chez Maud”, “Z”, “Il conformista”, etcètera. Era un home amable, ponderat, sobri, amb una llacuna cultural que em va sorprendre: ignorava, em va dir, que a Barcelona es parlés una altra llengua que no fos espanyol quan li vam explicar que el programa es feia en català.)

Em vaig commoure en llegir les seves paraules amb què va justificar la seva absència del festival teatral on anava a interpretar el muntatge “Tres poetes llibertaris del segle XX”. “El que aquest home ha fet és matar una dona. I ha complert amb menys de quatre anys de presó … potser resulti impúdic parlar sobre els meus sentiments però vaig a dir una cosa terrible; es va comportar com una merda i és el tipus que més detesto al món “.

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

En el judici es va demostrar que el músic, que després del seu pas per la presó va reprendre la seva carrera, colpejava regularment Marie, i altres amants de l’homicida van explicar haver patit cops i vexacions.

M’ha vingut a la memòria, arran d’aquest fet, la carta que va publicar Silvia Gómez Ríos a propòsit de l’entrevista que Évole li va fer a l’etarra Iñaki Recarte, que el 1992 va assassinar els seus pares, i l’he buscat a internet perquè també em va remoure les entranyes i em va deixar aquest amarg sabor del pitjor de la condició humana, quan el fanatisme irracional ens porta a executar l’irreversible. I quan creient-nos això que el temps tot ho oblida, tot ho esborra, ho refredem gairebé tot amb aquest rictus professional i donem corda a assassins que es vesteixen amb expressió una mica compungida.

“… S’atreveix a dir que es penedeix, que ens demana perdó. A qui? Com? ¿Així, per televisió? No, perdonin, però no … A mi, aquest tipus mai ha intentat demanar-me perdó. I jo em pregunto: si algun dia ho intentés, com seria? “Hola, Silvia. Mira, volia demanar-te perdó per haver matat als teus pares en el millor de les seves vides i per haver-vos deixat al teu germà i a tu indefensos davant la vida. I no només durant els 20 anys que jo vaig passar a la presó, no, sinó per a tota la vostra existència “. És clar, vist així, la veritat que és una mica complicat això de demanar perdó. És més fàcil escriure un llibre i que et portin per les televisions com si d’un heroi es tractés … Doncs mira, et vaig a explicar una cosa. Poc després de que matessis els meus pares, un periodista em va preguntar si demanaria la pena de mort per a vosaltres. Suposo que, essent gairebé una nena i amb el patiment tan insuportable que estàvem vivint, esperava que li contestés que si. I no va ser així. Li vaig dir que només desitjava que et podrissis a la presó recordant els meus pares durant cada un dels dies que visquessis… Seràs un ex etarra, però sempre seràs un assassí. I tot i així, jo no et desitjo cap mal. Espero que visquis tot el que puguis en companyia dels teus éssers estimats. Tu, Iñaki, que pots gaudir d’aquesta segona oportunitat que, com bé dius, t’ha donat la vida. Però, si us plau, només et demano que ens evitis l’haver de veure’t i sentir-te més, doncs fa molt de mal. Si a mi em  vas condemnar a fer-ho en el silenci de casa meva, fes-ho tu en el silenci de la teva…”

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

Àngel Casas


 

Etiquetat , , , ,