Category Archives: La vida contemplativa

El sueño de una noche de casi verano

Sin que sirva de precedente (o quizás sí) y aprovechando el cierre de temporada de este blog, he reunido en un solo post las tres partes de que constaba el titulado “Espanya estima Catalunya” (“España quiere a Cataluña”) esta vez traducidas al español para complacer diversas peticiones de más allá del Ebro (y algunas de más acá, por supuesto).

ESPAÑA QUIERE A CATALUÑA

PRIMERA PARTE: EL PLANTEAMIENTO

Vivamente impactado e, incluso, fascinado por la declaración vibrante de Pedro Sánchez durante el reciente congreso del PSOE al proclamar que “España quiere a Cataluña” y que, por tanto, “España no es anticatalana“, y también, imagino, emocionado y estremecido por las palabras del presidente extremeño Guillermo Fernández Vara que ha dicho que hay que “devolverle a Cataluña el Estatuto que fue anulado por el Tribunal Constitucional“, pero no devolvérselo con la idea de que lo usen como papel higiénico , no, devolvérselo para ponerlo en vigor tal cual fue aprobado en referéndum –hostia, referéndum!– por los catalanes en 2006 (después de que, según Alfonso Guerra, se le pasara el cepillo a fondo) porque, continúa Vara, “debemos reconocer que todos estamos ahora gobernados en todas las Comunidades Autónomas por los estatutos que hemos querido, excepto Cataluña, que está regida por un Estatuto que no ha querido“, impactado, como digo por tanta y tan halagadora afección, esta noche pasada he soñado que España quería a Cataluña.

Para ser preciso quisiera explicar, de entrada, que se trata de un sueño en colores pastel y con una banda sonora compuesta y dirigida por Jordi Savall. Intento recordar con un poco de orden lo que he soñado pero las sensaciones se agolpan y confunden y me da miedo que se me precipiten los acontecimientos y no sea capaz de transmitirlas con la fidelidad necesaria. Ha sido todo muy intenso. Emocionante, también diría.

He soñado que, en calidad de periodista en activo, asistía a la inauguración del Corredor del Mediterráneo, pero no dentro de veinte años, no, sino en torno al 1 de octubre, tras el verano. El propio Rajoy presidía el acto, junto a Puigdemont y Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrey Millo, Pedro Sánchez, Iceta,¡oh, Susana!, Ada Colau, Pablo Iglesias, Blancanieves, Pulgarcito, los tres cerditos, el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad, Ali-baba y Gulliver: “Oh, bienvenidos, pasad, pasad, –cantaban juntos, con las manos entrelazadas y balanceándose al ritmo de la cantinela– de las tristezas haremos humo, que mi casa es vuestra casa si es que hay casas de alguien “. Antes de pasar a la cuchipanda, Mariano Rajoy ha pronunciado un discurso sin papeles y de gran carga política. “Me gustan los catalanes porque Hacen cosas –ha repetido–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos“, y también ha trasmitido este mensaje identitario de confraternización: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y… verbigracia“. Más adelante ha pedido perdón por aquella campaña del PP de recogida de millones de firmas según los organizadores, cien mil según la Guardia Urbana, contra el Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cádiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder “. Se ha hecho un silencio –no un minuto, tres segundos– y todos los asistentes han aplaudido como un solo hombre o mujer. Pero aún faltaba por llegar la noticia del día (y, quizás, del año). En tono solemne ha anunciado que “mi Gobierno ha instada al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías Implicados en la trama. Peti quien peti, como dicen ustedes en su hermosa lengua tavernácula “. Un intenso susurro ha recorrido la estancia y del fondo del salón ha surgido un grito espontáneo: “Sé fuerte, Mariano“, que unos han atribuido a Gabriel Rufián…, y otros no.

A punto de marcharse para conducir ilusionado el tren del Corredor, el del viaje inaugural de Algeciras a Estambul, que permanecía detenido en la vía 3, el presidente español ha confraternizado un buen rato con la prensa catalana bajo la mirada hostil de Paco Marhuenda. Como se trataba de un sueño, me he podido pasear entre los invitados desplegando la antena sin que lo notaran. Así he pillado una conversación entre Alicia Sánchez Camacho y Vicky Álvarez que hablaban de montar un restaurante (me ha parecido oír, pero no estoy seguro). Inés Arrimadas y Jordi Cañas comentaban en catalán el discurso de Rajoy, valorando el éxito de la presión de Ciudadanos –decían Ciutadans– para conseguir que la Fiscalía asumiera el caso de la operación Cataluña. He presenciado como TV3, que daba el acto en directo, entrevistaba a Garcia Albiol quien confesaba ante las cámaras que “lo que más me gusta del President Puigdemont es su cabello y, muy especialmente, su peinado. Le acabo de preguntar por su peluquería. Está en Gerona pero no pasa nada, con el AVE es un momento”.

Antes de partir hacia el tren, los dos presidentes se han saludado con cordialidad.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensáis hacer con lo del referéndum?

–No te preocupes, Mariano, vamos a dejarlo para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?

 

SEGUNDA PARTE: EL NUDO

Sueño que, en el viaje de vuelta a Madrid del tren inaugural del Corredor del Mediterráneo, que ahora ya no conduce Mariano Rajoy porque ha preferido volver a pie, en chándal, con ese balanceo tan característico suyo que no queda claro si corre o camina, si va o viene, me doy cuenta que el diario el País publica un editorial, simultáneamente con el Mundo, ABC y la Razón, donde piden con firmeza retornar al punto cero del Estatuto de Cataluña, volver a empezar. Demandan a los diputados de Las Cortes respetar el Estatuto tal como salió del parlamento catalán, sin ni la pasada de cepillo del que en su día se jactó Alfonso Guerra ni la armonización que pactaron en la Moncloa Artur Mas y Rodríguez Zapatero ni el afeitado definitivo del TC. El editorial conjunto exige para Cataluña el Estatuto tal como salió de Miravet, intacto. De paso, el editorial abomina de la actitud cabezona de Alfonso Guerra al pedirle al Gobierno del PP la aplicación del artículo 155 de la Constitución. Se lo echan en cara con palabras duras, recordándole lo del cepillo y tratándole de antidemocrático y catalanofóbico. El artículo en cuestión es inequívoco y contundente en su comprensión del catalanismo. No sé muy bien cómo se las arreglan, pero el editorial mancomunado, en uno de sus párrafos, recomienda que “hay que volver al cava catalán, porque es de justicia rendir homenaje a una de las siete maravillas de la enología mundial, según los expertos“. No me lo puedo creer. Me pellizco para comprobar que no estoy soñando, pero como se trata de un pellizco dentro del sueño ni lo noto y no me despierto. Levanto la vista del periódico, miro por la ventana y veo a Rajoy caminando deprisita seguido de Jorge de Moragas que se esfuerza por mantener este ritmo raro que le imprime el Presidente a sus andares.

Una vez llegados a Madrid, paseo un rato tras salir de la estación de Atocha, hace un calor seco sificante, y sueño que cojo un taxi que me llevará hasta el restaurante Narciso, que lo está petando, donde he quedado para comer con Carlos Herrera y recordar los viejos tiempos, cuando los dos trabajábamos en la SER y comíamos juntos de vez en cuando para reír un poco y hablar en catalán. Yo encontraba muy divertido a Herrera contando anécdotas de sus inicios radiofónicos en Cataluña y de su novia de Mataró de padre convergente que compraba los domingos el tortell, antes del almuerzo. De todo esto hace muchos años, mucho antes de aquel atentado frustrado que intentó ETA con un paquete-bomba.

Como me ha oído hablar por teléfono, el taxista, en el momento de pagar, me dice:

–Perdone caballero, pero me he percatado de que es usted catalán.

–Pues, sí –le respondo con timidez–. Por cierto, ¿qué le debo?

–Quite, quite usted. No me debe nada. Los catalanes lo tienen todo pagado.

Esta no me la esperaba. Se trata de un sueño lo sé, pero ni en sueños me lo puedo imaginar. Es que es muy fuerte… Después de comer con Herrera, que me cuenta que en la COPE se está produciendo un cambio copernicano respecto a Cataluña y a los catalanes, que él siempre había tenido mucha sensibilidad con Cataluña porque formaba parte de sus orígenes y que, como canta Raimon, quien pierde una parte de sus orígenes pierde el carné de identidad, pero que los obispos ya se sabe y que ahora estaban todo el día que si la Moreneta, que si la Sagrada Familia, que si San Jordi es un santo estupendo, pedimos la cuenta que pensamos pagar a medias, a la catalana.

–¡Por Dios! No hay ni cuenta ni cuento. Les he oído hablar en catalán, una lengua que me encanta, por cierto, y los catalanes en mí casa lo tienen todo pagado, faltaría más.

–No sé… –le respondo poco convencido–. Yo sí soy catalán, pero don Carlos solamente es medio catalán.

–Aunque fuera cuarterón. Están invitados. ¿Hace una copita de Aromas de Montserrat?

Por la noche, en el Santiago Bernabeu, donde he ido, soñando, soñando, para ver el partido de vuelta de la Supercopa, cuando al anunciar por megafonía las alineaciones nombran a Piqué, el estadio se viene abajo entre apoteósicos aplausos, y aunque han perdido por un penalti inexistente que se ha inventado el árbitro a favor del Barça, la afición madridista no ha dejado de cantar, toda la noche, con la tonada de “Guantanamera”:

Es una santa

Shakira es una santa

Es una saaaaanta

Shakira es una santa “.

 

TERCERA Y ÚLTIMA PARTE: EL DESENLACE

Al día siguiente, a pesar de las críticas a la actuación arbitral y la denuncia de que el penalti que dio la victoria al equipo catalán no existía, compruebo que tanto As como Marca se rinden definitivamente a la calidad de Messi. “Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo“, escribe Julián Ruiz por primera vez en sus crónicas. El sueño de esta extraña noche casi de verano continúa; mientras desayuno un pan con tomate con salchichón de Vic en un bar de la Plaza Mayor y una relaxing cup of café con leche, en la tele del fondo tienen puesta la tertulia política de Susanna Griso. Junto al ubicuo Marhuenda están los de la joven generación del pensamiento catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Hablan del caso Sigena y la opinión del director de La Razón se muestra demoledora: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita“. Le echa en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat haberse acojonado y resignado a devolver lo que exigían desde Aragón. ¡Alucino en cinemascope y technicolor!. “Es que yo soy catalán –remacha Marhuenda– y estas muestras de debilidad me duelen“.

–¿Cómo lo ve? ¿Qué piensa de todo esto?

Nos habíamos citado en el AVE, de regreso de Madrid, para hacerle una entrevista. Insisto en explicar que los muchos recuerdos que tengo del sueño se me agolpan y entremezclan y no puedo poner la mano en el fuego por si habíamos realmente convenido una cita o casualmente hemos coincidido en los asientos. Pido disculpas si no soy lo preciso que desearía, pero se trata de un sueño. Carles Puigdemont me miró con esa expresión tan suya, tan característica.

–Y usted, Casas, ¿qué es lo que piensa?

–Lo que yo piense –respondí con respeto y señorío– no tiene ninguna importancia. Yo no soy presidente de nada, President.

–Usted tiene una edad, ha vivido. Me interesa su punto de vista.

–De acuerdo.

Y entonces le solté todo lo que pensaba, sin dejarme nada en el tintero. Con concisión, con educación, con sinceridad.

–Es una forma de verlo y, probablemente, tiene razón. Pero denos su confianza Casas. En el momento preciso sabremos estar a la altura. Cataluña siempre se ha salido con la suya.

-Hombre, President, siempre, siempre…, que usted es muy joven …

–Y si no, como dijo Companys, volveremos a sufrir, volveremos a luchar volveremos a …

–¡Vencer! –le dije, adelantándome, para demostrar que yo también consultaba a menudo Wikipedia.

De momento hemos conseguido que España nos quiera…

–Sí.

De forma distendida fuimos hablando de todo y de todos. De los acordes de “Let it be” –ahí estuvimos en desacuerdo–, de como él y Junqueras supieron zafarse de la acometida del incisivo y demoledor Vicens Sanchís, una trampa de entrevista, pobres, del peinado de la Rahola…

–A propósito –le dije–, finalmente le dio la dirección de su peluquero a Xavier (Garía Albiol), ¿no?

–Hombre, sí y no. Porque a mí quien en realidad me corta el pelo es mi mujer.

–Pero, ¿qué me dice, President?

-Sí, sí, es que cuando nos casamos en Rumania por el rito ortodoxo, en su ciudad, Iasi, me di cuenta de que todos los hombres llevan este peinado y pensamos que sería un recuerdo permanente de sus orígenes si yo me peinaba como ellos. La Mars es muy rumana .. Y muy catalana, claro.

–¿Así, President, que la dirección que le dio a Xavier (García Albiol)…?

-Huy, lo envié a un callejón enrevesado del Call de Girona, en el que no existe ninguna peluquería sino una sede de la CUP. Fue una broma. Es que en el Parlament nos hacemos muchas bromas… Yo me lo imagino entrando en el local y diciendo “Vengo de parte del President para que me corten…”, ¡no le dejarán ni terminar la frase!

–¡Sí que es de la broma usted, President!

–Mucho, mucho.

–Pero ahora deberíamos hablar seriamente, por favor. Míreme a los ojos… Con la mano en el corazón, contésteme con sinceridad. Piénselo bien antes de responder. President: ¿cree que habrá referéndum?

Carles Puigdemont, de golpe, cambió totalmente la expresión. Se puso la mano izquierda sobre la barbilla y la boca, me miró fijamente y… ¡Mierda! Me desperté.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , ,

Un altre dia gris a Madrís

“...Un home gris, malcarat, bastant trist
va arribar no diré d’on,
tant se val, tot és món…
…Va donar-me un paper gris, bastant trist,
però com que no sé llegir,
«tant se val», li vaig dir…
…Aquell era un dia gris, bastant trist
i jo em trobava a Madrís,
tant se val, no és París…”

Aquestes són estrofes d’una cançó de Francesc Pi de la Serra publicada en un àlbum de l’any 1971 que descriu amb molta conya les vicissituds patides després d’una actuació a Madrid. Un policia –en dèiem un gris– li lliura una citació. Ho explico per mostrar que en ple franquisme i amb moltes dificultats que els organitzadors havien de salvar i sempre amb l’ai al cor fins l’últim moment, no fos cas que arribés la prohibició poc abans de començar, i vigilats per la secreta per tal que no se’ls acudís cantar una de les cançons no autoritzades –sovint amb criteris poc entenedors perquè els designis dels censors eren inescrutables–  o parlar més del compte entre cançó i cançó; en ple franquisme, dic, i en els primers anys de la transició es cantava amb assiduïtat en català a Madrid.

M’agradaria explicar-li cara a cara a José Antonio González de la Rosa, president del Partit Popular i Regidor a l’Ajuntament de Moratalaz, un paio jove, d’uns trenta i pocs anys, es veu que fins i tot amb estudis, que ha posat el crit al cel perquè sembla ser que la colla de l’alcaldessa Carmena ha programat a Moratalaz, amb motiu de les festes, un concert gratuït del grup valencià Zoo.

En González, cognom de gran actualitat al PP madrileny, ha fet unes declaracions al digital del gran, què dic gran, de l’incommensurable Eduardo Inda denunciant l’abús i el malbaratament de diner públic amb un concert d’uns esquerranosos (i chavistes molt probablement) que fan servir el nom de País Valencià per parlar de la Comunitat Valenciana. “Em pregunto quants veïns de Moratalaz consideren que la Comunitat Valenciana és un estat i quants entenen el que aquesta nit cantaran aquests senyors? –ha declarat sense manies l’interfecte– …Totes les lletres són en català. Això és una clara provocació“.

Al mateix temps que m’assabento de la magnitud de l’estupidesa del noi de Moratalaz veig desfilar per la tele una colla d’ex-ministres d’Aznar com són Francisco Álvarez Cascos, Javier Arenas, Ángel Acebes, Rodrigo Rato y Jaime Mayor Oreja declarant en el judici del cas Gürtel. Una colla d’ignorants manifestos, però no ignorants com a sinònim d’analfabets sinó ignorants perquè s’han afartat de repetir la trilogia emblemàtica “no lo sé / no me acuerdo / lo desconozco”, tan recorrent en aquest tipus de judicis.

La ignorància de González de la Rosa és de l’altra mena. Ignora el que explicava jo al principi, que durant el franquisme i la transició Raimon, Maria del Mar Bonet, Quicu Pi de la Serra, Lluís Llach, La Trinca i molts d’altres actuaven amb èxit a Madrid (jo hi era). I nosaltres, quan fèiem “Popgrama” i/o “Musical Express”, per la que ara és La 2 de TVE, convidàvem a actuar amb regularitat aquests i altres noms que cantaven en català. Perquè en l’àmbit del pop més comercial ningú a la meseta s’esquinçava la indumentària quan un cantant com Andrés do Barro, entre Juan Pardo y José Luís Perales, per entendre’ns, cantava en gallec. O Serrat arrasava a tot l’estat amb “Cançó de matinada”. Recordo un capítol de la primera o segona temporada de “Cuéntame” que volia retratar els temps del franquisme i la resistència clandestina, on es recreava un recital d’en Llach en un local parroquial del barri de ficció de San Genaro de Madrid.

Quan de mal ha fet el PP en la interrelació de les cultures de l’Estat. Quanta merda han escampat. Quanta mesquinesa… Recordo un altre dia gris a Madrís. Setembre de 1997. Homenatge multitudinari al recentment assassinat Miguel Ángel Blanco. No sé qui va enredar Raimon a participar-hi (bé, sí que ho sé però no ve al cas). Entre mig de Raphael, Los del Río i Perales, entre molts altres, surt Raimon i explica que cantarà en català –primera sonora esbroncada– la cançó “País Basc” que, informa, va ser prohibida moltes vegades durant el franquisme –esbroncada amb xiulets encara més gran que no va parar en tota la cançó i que es va refermar de forma estrepitosa en marxar Raimon de l’escenari.

Tan galdós va ser el comportament de bona part del públic que José Sacristán –que també va ser escridassat quan recitava Bertolt Brecht dient-li “comunista! comunista!”– s’adreçà a l’audiència: ”Això és un acte per la pau i la llibertat. I no sé –aleshores va aixecar molt el to– des de quin estrany sentit de la llibertat es xiula algú que canta en el seu idioma”.

D’això…, com anava allò que va dir Pedro Sánchez sobre si Espanya era anticatalana? Ah, que no ho era. Entesos.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

La ganga

Mentrestant no s’encara amb profunditat, amb el consens general i d’una punyetera vegada la necessària reforma modernitzadora de l’ensenyament en aquest país i tenint les Comunitats Autònomes una certa capacitat de legislar en alguns aspectes de la matèria, observo alguns moviments, algunes decisions al respecte que, enterrades en el gruix de la informació quotidiana, potser passin desapercebudes, però que a la meva modesta manera de veure, sobretot des que he optat per la vida contemplativa, m’han cridat l’atenció. Passin i mirin.

A Cantàbria, per exemple, el govern del pintoresc president Revilla s’ha tret de la faixa un nou calendari escolar que sens dubte farà canviar els hàbits de les famílies. Divideix els períodes escolars en bimestres i no en trimestres separant-los per una setmana de festa i es carrega el paper de la Setmana Santa com a àrbitre cronològic. Caigui quan caigui –que ja se sap que la seva ubicació en el calendari és fruit de la volubilitat de la Lluna– aquesta no serà de vacances, sinó allò que se’n diu un simple pont. Això, que sembla una nimietat formal i un al·legat a favor de la laïcitat (encara que no crec que els càntabres ho hagin instituït amb aquesta intenció de fons), aplicat universalment sacsejaria els costums turístic-vacacionals  d’occident. Però en el cas que ens ocupa, el que ha sacsejat ha estat la conciliació familiar i ha fet surar el desacord de les associacions de pares i mares davant del pacte cuinat entre els sindicats de professors. “…És un calendari fet a mida dels professors –llegeixo entre una allau de queixes– que com és tradicional s’erigeixen en els portaveus i benefactors de la comunitat educativa…. Les seves vacances coincideixen amb les dels seus fills i els altres que es fotin...”

Vuit-cents vint quilòmetres al sud, el govern de Susana Díaz proposa la quasi gratuïtat de la universitat pública amb el noble fi, diu la presidenta, de “premiar l’esforç“. O sigui, sintetitzant la proposta, aquell estudiant tant de grau universitari com de màster que tregui un cinc –aprovat– o més, és clar, de la seva assignatura entre els exàmens de juny i/o setembre, la matrícula de l’any següent la hi subvencionarà la Junta en un 99 per cent. Pagarà l’1% restant perquè el govern autonòmic no té potestat per pagar el cent per cent. Tenint en compte que a Andalusia el preu de la matrícula universitària és el més barat de totes les comunitats autònomes –una tercera part, llegeixo, del que costa la matrícula a les universitats públiques catalanes– i que, aproximadament, un curs a la facultat de dret costa uns set-cents cinquanta euros, l’alumne andalús que s’esforci bé esforçat, vaja, posem que aprovi amb un cinc rasant, a partir de segon curs, haurà d’abonar només set euros i mig. I dic a partir de segon perquè el primer any de carrera caldrà pagar-lo a preu de tarifa (excepte els becats, és clar).

Cal felicitar efusivament la població universitària andalusa, noblesa obliga, per la consecució d’una ganga com aquesta. Perquè és això el que és. Premiar l’esforç, com anuncia Susana Díaz, a la meva manera de veure-ho, no és repartir gratuïtat de forma universal a tot el que aprovi, perquè el que s’aconsegueix és promocionar l’hàbit del mínim esforç i desafavorir l’aparició de professionals talentosos. Premiar l’esforç és aspirar a objectius més ambiciosos i recompensar-ho no només amb l’abonament total de la matrícula sinó amb ajuts no miserables per a la manutenció. Això ja està inventat i se’n diu beques. Simplement cal aplicar-les amb equitat i sense gasiveria. No obstant això, no puc negar que sento una sana enveja d’Andalusia i de la seva Junta que té la capacitat econòmica de prendre tan generosa decisió mentre els nostres estudiants han de lluitar als carrers el preu –el més alt de l’Estat– de les seves matrícules. I és que quan una Comunitat, o Nacionalitat històrica o semi-històrica, o el que correspongui al nomenclàtor del moment, se sap administrar, la seva ciutadania ho nota. Va de ganga en ganga i tot són flors i violes.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Sense perdó

Sovint, a la xarxa, ja passen aquestes coses. L’obsessió per explicar el que sigui abans que ningú farceix internet de gairebé noticies gairebé verídiques, quan no de falsedats que no tenen la mínima contrastació, executa a celebritats completament vives i substitueix la presumpció d’innocència per la més espectacular i cridanera presumpció de culpabilitat. Això quan no menteix directament, emparant-se o no en l’anonimat, o calúmnia o difama. La qual cosa no treu que la xarxa funcioni. Que desemmascari, que denunciï, que descorri cortines que la correcció política o els interessos dels grans lobbies mantenien corregudes.

Sovint a la xarxa passa també tot el contrari. Que certa informació es torna recurrent i treu el cap de tant en tant. És informació vella, encara que impactant. Per això, quan reapareix sorprèn als que la desconeixien i la viralitzen altre cop.

M’ha passat a mi aquests dies quan per Facebook m’ha entrat la notícia que Jean Louis Trintignant, veterà i un dels grans actors de l’escena francesa, es negava a actuar al festival d’Avinyó d’aquest estiu per no coincidir, en un escenari pròxim, amb el cantant Bertrand Cantat que el 2003 va assassinar la seva filla Marie Trintignant, que va morir a Neuilly dos dies després que el seu amant li clavés una mortal pallissa amb nombrosos cops al cap que van precipitar l’hemorràgia fatal. Coneixia la història d’aquest assassinat, però no la notícia del comportament digne de Trintignant en negar-se a actuar en el mateix marc que l’assassí de la seva filla. Notícia que, tot i que he llegit avui, es refereix a l’estiu de 2011. Disculpin, li pot passar a qualsevol.

(Vaig conèixer i entrevistar Trintignant a TV3, als anys vuitanta, després d’haver-lo seguit en pel·lícules emblemàtiques dels grans moments del cinema franco-italià com “… Et Dieu crea la femme” amb Brigitte Bardot, “Il sorpasso” amb Vittorio Gassman , “Un homme et uneix femme”, “Ma nuit chez Maud”, “Z”, “Il conformista”, etcètera. Era un home amable, ponderat, sobri, amb una llacuna cultural que em va sorprendre: ignorava, em va dir, que a Barcelona es parlés una altra llengua que no fos espanyol quan li vam explicar que el programa es feia en català.)

Em vaig commoure en llegir les seves paraules amb què va justificar la seva absència del festival teatral on anava a interpretar el muntatge “Tres poetes llibertaris del segle XX”. “El que aquest home ha fet és matar una dona. I ha complert amb menys de quatre anys de presó … potser resulti impúdic parlar sobre els meus sentiments però vaig a dir una cosa terrible; es va comportar com una merda i és el tipus que més detesto al món “.

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

En el judici es va demostrar que el músic, que després del seu pas per la presó va reprendre la seva carrera, colpejava regularment Marie, i altres amants de l’homicida van explicar haver patit cops i vexacions.

M’ha vingut a la memòria, arran d’aquest fet, la carta que va publicar Silvia Gómez Ríos a propòsit de l’entrevista que Évole li va fer a l’etarra Iñaki Recarte, que el 1992 va assassinar els seus pares, i l’he buscat a internet perquè també em va remoure les entranyes i em va deixar aquest amarg sabor del pitjor de la condició humana, quan el fanatisme irracional ens porta a executar l’irreversible. I quan creient-nos això que el temps tot ho oblida, tot ho esborra, ho refredem gairebé tot amb aquest rictus professional i donem corda a assassins que es vesteixen amb expressió una mica compungida.

“… S’atreveix a dir que es penedeix, que ens demana perdó. A qui? Com? ¿Així, per televisió? No, perdonin, però no … A mi, aquest tipus mai ha intentat demanar-me perdó. I jo em pregunto: si algun dia ho intentés, com seria? “Hola, Silvia. Mira, volia demanar-te perdó per haver matat als teus pares en el millor de les seves vides i per haver-vos deixat al teu germà i a tu indefensos davant la vida. I no només durant els 20 anys que jo vaig passar a la presó, no, sinó per a tota la vostra existència “. És clar, vist així, la veritat que és una mica complicat això de demanar perdó. És més fàcil escriure un llibre i que et portin per les televisions com si d’un heroi es tractés … Doncs mira, et vaig a explicar una cosa. Poc després de que matessis els meus pares, un periodista em va preguntar si demanaria la pena de mort per a vosaltres. Suposo que, essent gairebé una nena i amb el patiment tan insuportable que estàvem vivint, esperava que li contestés que si. I no va ser així. Li vaig dir que només desitjava que et podrissis a la presó recordant els meus pares durant cada un dels dies que visquessis… Seràs un ex etarra, però sempre seràs un assassí. I tot i així, jo no et desitjo cap mal. Espero que visquis tot el que puguis en companyia dels teus éssers estimats. Tu, Iñaki, que pots gaudir d’aquesta segona oportunitat que, com bé dius, t’ha donat la vida. Però, si us plau, només et demano que ens evitis l’haver de veure’t i sentir-te més, doncs fa molt de mal. Si a mi em  vas condemnar a fer-ho en el silenci de casa meva, fes-ho tu en el silenci de la teva…”

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

Àngel Casas


 

Etiquetat , , , ,

La gran xiulada de cada any

No noto jo una gran expectació, un neguit, una ansietat triomfadora de cara a la final de dissabte de la Copa del Rei  en la que el Barça s’enfronta a l’Alavés a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. En altres ocasions, els dies anteriors d’una final entre el Barça i un equip basc, especialment l’Atleti, es notava el run-run de la imparable xiulada al Rei i al seu himne, la sigil·losa remor de plegar estelades per camuflar-les per entrar-les a l’estadi, la fabricació extraordinària de xiulets i, sobre tot, el clamor preventiu cavernari que denunciava el perill de la insubmissió antiborbónica, l’escarni a la Marxa Reial (coneguda popular i afectuosament com “xunga-xunga”) i l’amenaça de sancions a tort i a dret i/o la proposta comminatòria de suspendre el matx.

Jo no sé si vostès, en el seu entorn, detecten algun dels indicis clàssics que he descrit, però jo no. I confesso que ho enyoro. No perquè sigui partidari de xiular res ni ningú, ans el contrari, jo no ho faria mai i més aviat em molesta el soroll barroer de les xiulades multitudinàries però confesso que em diverteix tota la burda polèmica que es munta al seu entorn, les ràncies arengues dels hiperventilats de sempre i l’emprenyada de la caspa hispànica. I mira que seria senzill resoldre aquesta mena de dia de la marmota del futbol espanyol. Se li canvia el nom de Copa del Rei per Copa de la Lliga i li estalvies al pobre Felipe un mal tràngol. O Copa de la República, i de passada t’has tret del damunt la monarquia i… bon vent i barca nova, que es diu quan es vol anar per feina.

Però enguany no hi ha ambient. No sé si es degut a que circumscriure la temporada a un triomf possible –possible però de cap manera assegurat–  a la Copa als culers els sembla una torna de poc nivell havent tingut la lliga a tocar i havent desvariat impròpiament a Paris i a Torí, destrempament que contrasta, per exemple amb l’alegria incommensurable que va fer palesa el Madrid de Mourinho quan la va guanyar aquell any que se li va escorre de les mans a Sergio Ramos, desbordat per la il·lusió i l’eufòria, i va anar per terra, abonyegada per l’atropellament de l’autobús que passejava l’equip per la ciutat-

Probablement l’errònia temporada de l’equip, amb caríssimes equivocacions en els fitxatges, una directiva a la deriva i un entrenador que des de fa temps va donant indicis de voler deixar el convent, ha fet efecte en la moral de l’afició. Han passat els anys i ens hem acostumat tan malament que ni la remuntada del PSG ni la victòria rotunda a territori comanxe, que en els anys de les penúries ens haurien deixat contents i resignats, avui en dia serveixen de consol.

Tampoc la condemna a presó de Messi –recordem la vicissitud de la Pantoja– ajuda a pujar la moral. I la neurastènia del govern del PP parlant a tothora de cop d’estat i dient que ara sí que sí, que Rajoy es llevarà de la migdiada i actuarà per terra, mar i, si cal, per aire –tot i els dubtes que genera la inacció de l’home de la mandra infinita– no produeix un clima propici a l’eufòria, per molt que vulgui Joan Tardà encomanar moral a la tropa.

En fi, que més que una final, el partit de dissabte és un Alavés-Barça. I, abocats al pessimisme, igual hi ha pocs xiulets i poques estelades. I poques reaccions enfurismades.

Tanta indiferència, acostumats al sarau, no ho suportaríem.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

De quant estem parlant?

No parlo pas dels amos de grans fortunes com Billy Gates o Amancio Ortega, ni tampoc de reconeguts banquers, acostumats a les xifres escandaloses del seu negoci o de les seves trifulgues que gairebé mai acaben en fallida, ni de brokers ni d’economistes avesats a macro xifres farcides de zeros a la dreta, no parlo ni tan sols del microclima de la tranquil·litat de l’alt standing de la llotja del Bernabeu, tampoc no parlo de l’extrem contrari, dels qui es busquen la vida tutejant-se amb la indigència, parlo de vostè i de mi, parlo de l’home i/o la dona del carrer que es lleva d’hora i surt el matí a treballar per a pagar la hipoteca i procurar-los-hi una vida millor als seus; algú de vostès, algú de nosaltres, és capaç de copsar el valor tangible de mil milions d’euros?

Faig –i em faig– aquesta pregunta que potser els semblarà poca solta perquè amb el batibull de xifres contradictòries de la corrupció que estem patint, inflades o no per fiscals, periodistes, rivals polítics, tertulians setciències i els hiperventilats que inunden de comentaris, gairebé sempre anònims, els diaris digitals, jo estic perdut i no sé si a vostès els passarà el mateix.

De què estem parlant quan llegim les notícies dels diaris? A quants milions ens estem referint quan ens submergim en els escàndols de corrupció que dia sí, dia també, sorgeixen com bolets des que vam sentir l’any 1989  les cintes de Naseiro i el comentari del president de la Diputació valenciana dient-li a Zaplana que “yo estoy en la política para forrarme”. Quuant ens toca pagar a cadascun de nosaltres en el prorrateig de la colossal estafa a que estem sotmesos des de fa tants anys? De què estem parlant?

Agafem el cas del clan Pujol, que tenim a prop, on el ball de xifres, segons qui les utilitzi és al·lucinant. Des dels dos milions de pessetes –12.000 euros– que diuen que va fer moure en forma de “misals” Marta Ferrussola, fins als tres mil milions o més d’euros que l’Inda & Co divulguen, passant pel farcellet de mig milió que denunciava Vicky Álvarez en les excursions andorranes de l’hereu, no hi ha fiscal que de forma seriosa doni una xifra mínimament creïble del suposat frau (a part de la confessió de la deixa del pare feta per l’expresident). Però és que la resta de casos oberts, com que la justícia es lenta, tortuosa, burocràtica i recargolada fins l’absurd, alguns instructors son maldestres, alguns policies teledirigits políticament i molts grups mediàtics interessats, no hi forma de treure’n l’aigua clara.

A principis de 2016 es publicava que les conseqüències del frau de la corrupció a Espanya eren de l’ordre de 87.000 milions anuals, que algunes fonts arrodonien al 100.000 milions. Però faltava un fotimer de casos per destapar i, rascant una mica, tampoc veia jo com era de fiable el càlcul.

Mirin, jo vull saber –crec que tots volem saber– quants milions, siguin dotzenes, centenars o milers, han anat a parar a mans de delinqüents i on estan amagats (tant me fa si el delicte ha prescrit o no). Quan han malgastat les administracions en obra inútil, del Castor, a l’AVE a enlloc, dels poliesportiu buits a les estructures viaries infrautilitzades. Quan hem llençat per salvar Caixes d’Estalvi mal administrades per professionals del momio. Vull saber els sobre costos deguts a la imperícia professional i al suborn institucionalitzat. Vull saber, en definitiva, quant d’aquesta puta crisi s’hagués evitat de tenir un país honrat i uns administradors públics dignes de la confiança dipositada. Vull saber la veritat.

Com a mínim això.

Perquè somniar en que tornin els diners robats, això ja els asseguro que és impensable.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Gent de missa

La nota manuscrita atribuïda a Marta Ferrusola en la que, en la seva condició de mare superiora li demana al mossèn que traspassi dos dels missals de la seva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia, i que ha estat interpretada pel fiscal (i així li ha fet saber al jutge De la Mata) com una ordre a la Banca Reig d’Andorra perquè li traspassés dos milions de pessetes al compte del seu fill l’any 1995, ha estat acollida amb un gran rebombori, podríem assegurar que ha estat una actuació de traca i mocador, perquè tant els uns com els altres s’han afanyat a sucar-hi pa i a fer-hi aportacions afilant l’enginy per posar-se a l’alçada de l’abadessa que des de sempre ha donat mostres fefaents de fe catòlica i sentit de l’humor sintetitzat en aquesta peça antològica que han reproduït els diaris (matisant que conté moltes faltes d’ortografia impròpies d’una primera dama). Es possible que vostès estiguin molt emprenyats pel que desprèn l’escrit presentat como una prova més del presumpte frau familiar, però no em negaran que els nostres corruptes tenen molta més conya que els seriosos corruptes messetaris, tan repentinats i tan solemnes. L’estirabot de la mestressa de Catalunya té més a veure amb la tradició irònica catalana de Pitarra, Rusiñol, La Trinca, La Cubana i Polònia, que no pas amb la circumspecció dramàtica dels Rato, Bárcenas o González. Aquí som tan corruptes com allà, però estaran amb mi que els nostres corruptes li posen més imaginació i desvergonyiment. La sorpresa arriba quan la penya dels Pujol, a través dels seus advocats, projecten l’ombra del dubte sobre l’origen i la veracitat del document de la mare superiora. Vist el que hem vist, de la mateixa manera que no posaria la ma al foc per presumptes corruptes, tampoc no ho faria per fiscals, jutges, policies, polítics i informadors, tot plegat una descomunal ensarronada per a mantenir un sistema que s’aguanta amb fils. Aquest és un país tan destarotat que fins i tot les mentides poden arribar a ser mentida. País de l’embolica que fa fort. País de fireta. Però al mateix temps, i pel que es veu, país d’una consolidada fe cristiana incorporada tant en el tarannà com en els costums, per tant no em sorpren que la senyora Pujol s’arrogui el paper de mare superiora i recorri a l’argot clerical per a transmetre missatges xifrats…, fàcilment desxifrables per la seva obvietat.

La família Pujol ha estat des de sempre una família cristiana. Diria jo que, en els bons temps, exemple de família cristiana. El pujolisme no ha sigut més, però tampoc menys, que una adaptació nacionalista de la Democràcia Cristiana amb qui es va federar per aconseguir homologació internacional. “Catalunya serà cristiana o no serà”, que diuen que deia el bisbe Torres i Bages encara que no n’ha quedat constància enlloc, va ser punt de partença de l’engatjament polític de Pujol quan va fundar Crist i Catalunya que es va convertir després en Catalunya Cristiana. L’Església Catòlica ha estat omnipresent en els dos bàndols de la guerra civil espanyola i, per suposat, en l’evolució de la Catalunya post-franquista. De les essències de Montserrat a l’obrerisme de la parròquia de Sant Medir, bressol de Comissions Obreres de Catalunya, passant pel moviment Cristians pel Socialisme d’Alfons Carles Comín, Catalunya ha vessat clericalisme per les escletxes. L’estampa del passat dia de Sant Jordi amb el president de la Generalitat, la seva dona i el Govern en ple, a més a més d’ex-presidents del Govern i del Parlament i representants polítics de tots colors, assistint a la missa solemne al Palau de la Generalitat i a la posterior benedicció de les roses, acceptant la superioritat moral del bisbe Omella i el seu sermó sobre qui o què era el drac contra el que calia lluitar, és un exemple més de que la aconfessionalitat, que en diuen, no té una significació concreta i molt menys en el sentit que semblaria. Resulta que, segons els que sempre estan a l’aguait, tenim unes estructures d’estat que fan patxoca, que la República Catalana està, com si diguéssim, a tocar, que el personal flipa d’il·lusió i esperança, oi?, i resulta que el probable futur president del nou estat, Oriol Junqueras, apareix a la portada de l’ABC, al costat de Montoro, De Guindos, Bertín Osborne, el Juli i Tamara Falcó, entre altres, sota el titular “Yo sí voy a misa”, recolzant la retransmissió de l’ofici dominical a les televisions públiques.

Respecto els creients, faltaria més, com respecto els qui no pensen com jo, i tant!, i potser dono la impressió de perepunyetes que se l’agafa amb paper de fumar, però jo crec fermament en la privacitat de les creences i en l’absoluta desconfessionalització de la vida pública. Es que jo em pensava que l’objectiu era una república laica, com la francesa posem per cas, i em veig a venir una república catòlica, apostòlica i montserratina. I se’m passen les ganes, que volen que els digui.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El dia que Susana Díaz va fer campana

Corre la brama que Susana Díaz és una mica curta de gambals, que és una noia amb llacunes culturals i amb un coeficient intel·lectual més aviat minso, modest. Els qui ho fan servir com ariet en la seva contra es basen en els 10 anys que va trigar en acabar la carrera de dret i en la seva nul·la experiència en el mon civil i laboral, més enllà de la venda de cosmètics a domicili quan estudiava, perquè des dels 17 anys treballa exclusivament en el PSOE andalús. Es basen també en la vacuïtat obvia del seu missatge emblema: “¡Quiero un PSOE más PSOE!” i, molt especialment, es basen en algunes de les coses que diu en els mítings de la seva campanya de les primàries (i en altres destacades ocasions) que fan sospitar que el dia que donaven determinades matèries de l’ESO devia fer campana. Així doncs, Mònica Oltra, Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de la coalició Compromís, li ha hagut d’explicar de forma ben didàctica i entenedora què vol dir Corredor Mediterrani, perquè Susana Díaz defensava, amb la vehemència que la caracteritza i aquella gràcia i desimboltura de la terra de Maria Santíssima, que l’esmentat i putejat corredor havia de passar per Sevilla i Madrid pel bé –deia– d’Andalusia i Espanya, a la qual cosa Mònica Oltra ha esmerçat evidents esforços perquè entengués que el Mediterrani és un mar i que se’n diu corredor Mediterrani perquè passa necessàriament i per definició per les ciutats banyades per aquest mar que va d’Algeciras a Istanbul, com canta Serrat, ple de ports on els vaixells hi descarreguen les mercaderies que cal transportat amunt, Europa amunt, que per això la UE li dona suport polític i econòmic encara que el govern central ho apliqui a infraestructures madrilenyes, a veure si cola, i sense canviar-li el nom per no perdre la sucosa transferència. Que en tot cas, si volguessin que passés per Sevilla i Madrid en dirien Corredor Central o Corredor Mesetari, i que el més humit que tenen Sevilla i Madrid és el Guadalquivir i el Manzanares però no és el mateix ni fa el mateix servei transitari. I és que Susana Díaz, en col·laboració amb Javier Lambán, president de l’Aragó, i la aquiescència del govern central, tenia coll avall que el controvertit corredor faria la volta Sevilla-Madrid-Zaragoza quan es va trobar amb el fre al senat de Podemos, Compromís i ERC: “No fan res ni deixen que els altres ho facin, ni mengen ni deixen menjar –ha declarat l’emprenyada Susana–, són l’esquerra inútil que actua com els tontos útils de la dreta”.
També s’han agafat, els qui li retreuen falta de coneixements i d’enteniment a la futura presidenta d’alguna cosa, que hagi qualificat d’accent idiomes com el gallec, el basc o el català, atribuint-ho també a que, la pobra noia, el dia que ho explicaven a classe també va fer campana. No m’ho crec. Ho sento però no m’ho crec. No em crec que la candidata del parc juràssic del PSOE sigui ximple o curta. Fins i tot s’ha arribat a dir que ho és més que Rodríguez Zapatero i no hi estic d’acord. Gens. Quan la sultana andalusa diu que “la principal entidad financiera de Andalucía es la Caixa; cuando los andaluces paguen sus impuestos, cuando los andaluces paguen sus préstamos, cuando los andaluces paguen sus hipotecas ese dinero vaya a Cataluña y tribute en Cataluña y además dicen que es de los catalanes, con nuestro dinero, con nuestro trabajo, con nuestro esfuerzo, con nuestro salario… Ya está bien, ¡que digan la verdad! Que digan de qué quieren, qué España quieren” sap els fils que mou, sap que la seva xerrameca es pura demagògia, sap que a Espanya funciona amb èxit la gloriosa tradició catalanofòbica i que automàticament es transforma en vots. No, no, Susana Díaz no és pallussa, és mentidera i cínica. Quan parla d’accents (basc, català, etc.) no es refereix a llengües perquè per a ella, per a la seva concepció d’Espanya, de llengua només n’hi ha una, l’espanyol, i la diversitat ve de parlar-lo amb accent andalús, com ella, amb accent basc, con Karra Lejalde o amb accent català con l’enyorada Mary Sempere, a això es refereix. No es que hagi patit un lapsus per falta de coneixements, no siguem babaus o compassius. Susana Díaz, creient, ex-catequista, devota de l’Esperanza de Triana i de la Virgen del Rocío, sap el pa que s’hi dona i s’aferra a l’espanyolitat de les essències immarcescibles, l’espanyolitat més rància i casposa, més tòpica, apostòlica i tradicional, perquè en una Espanya controlada pel PP i el PSOE més jacobí, això és el que fa caure la baba.
Una altra cosa és somniar truites.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,