Category Archives: La vida contemplativa

La ganga

Mentrestant no s’encara amb profunditat, amb el consens general i d’una punyetera vegada la necessària reforma modernitzadora de l’ensenyament en aquest país i tenint les Comunitats Autònomes una certa capacitat de legislar en alguns aspectes de la matèria, observo alguns moviments, algunes decisions al respecte que, enterrades en el gruix de la informació quotidiana, potser passin desapercebudes, però que a la meva modesta manera de veure, sobretot des que he optat per la vida contemplativa, m’han cridat l’atenció. Passin i mirin.

A Cantàbria, per exemple, el govern del pintoresc president Revilla s’ha tret de la faixa un nou calendari escolar que sens dubte farà canviar els hàbits de les famílies. Divideix els períodes escolars en bimestres i no en trimestres separant-los per una setmana de festa i es carrega el paper de la Setmana Santa com a àrbitre cronològic. Caigui quan caigui –que ja se sap que la seva ubicació en el calendari és fruit de la volubilitat de la Lluna– aquesta no serà de vacances, sinó allò que se’n diu un simple pont. Això, que sembla una nimietat formal i un al·legat a favor de la laïcitat (encara que no crec que els càntabres ho hagin instituït amb aquesta intenció de fons), aplicat universalment sacsejaria els costums turístic-vacacionals  d’occident. Però en el cas que ens ocupa, el que ha sacsejat ha estat la conciliació familiar i ha fet surar el desacord de les associacions de pares i mares davant del pacte cuinat entre els sindicats de professors. “…És un calendari fet a mida dels professors –llegeixo entre una allau de queixes– que com és tradicional s’erigeixen en els portaveus i benefactors de la comunitat educativa…. Les seves vacances coincideixen amb les dels seus fills i els altres que es fotin...”

Vuit-cents vint quilòmetres al sud, el govern de Susana Díaz proposa la quasi gratuïtat de la universitat pública amb el noble fi, diu la presidenta, de “premiar l’esforç“. O sigui, sintetitzant la proposta, aquell estudiant tant de grau universitari com de màster que tregui un cinc –aprovat– o més, és clar, de la seva assignatura entre els exàmens de juny i/o setembre, la matrícula de l’any següent la hi subvencionarà la Junta en un 99 per cent. Pagarà l’1% restant perquè el govern autonòmic no té potestat per pagar el cent per cent. Tenint en compte que a Andalusia el preu de la matrícula universitària és el més barat de totes les comunitats autònomes –una tercera part, llegeixo, del que costa la matrícula a les universitats públiques catalanes– i que, aproximadament, un curs a la facultat de dret costa uns set-cents cinquanta euros, l’alumne andalús que s’esforci bé esforçat, vaja, posem que aprovi amb un cinc rasant, a partir de segon curs, haurà d’abonar només set euros i mig. I dic a partir de segon perquè el primer any de carrera caldrà pagar-lo a preu de tarifa (excepte els becats, és clar).

Cal felicitar efusivament la població universitària andalusa, noblesa obliga, per la consecució d’una ganga com aquesta. Perquè és això el que és. Premiar l’esforç, com anuncia Susana Díaz, a la meva manera de veure-ho, no és repartir gratuïtat de forma universal a tot el que aprovi, perquè el que s’aconsegueix és promocionar l’hàbit del mínim esforç i desafavorir l’aparició de professionals talentosos. Premiar l’esforç és aspirar a objectius més ambiciosos i recompensar-ho no només amb l’abonament total de la matrícula sinó amb ajuts no miserables per a la manutenció. Això ja està inventat i se’n diu beques. Simplement cal aplicar-les amb equitat i sense gasiveria. No obstant això, no puc negar que sento una sana enveja d’Andalusia i de la seva Junta que té la capacitat econòmica de prendre tan generosa decisió mentre els nostres estudiants han de lluitar als carrers el preu –el més alt de l’Estat– de les seves matrícules. I és que quan una Comunitat, o Nacionalitat històrica o semi-històrica, o el que correspongui al nomenclàtor del moment, se sap administrar, la seva ciutadania ho nota. Va de ganga en ganga i tot són flors i violes.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Sense perdó

Sovint, a la xarxa, ja passen aquestes coses. L’obsessió per explicar el que sigui abans que ningú farceix internet de gairebé noticies gairebé verídiques, quan no de falsedats que no tenen la mínima contrastació, executa a celebritats completament vives i substitueix la presumpció d’innocència per la més espectacular i cridanera presumpció de culpabilitat. Això quan no menteix directament, emparant-se o no en l’anonimat, o calúmnia o difama. La qual cosa no treu que la xarxa funcioni. Que desemmascari, que denunciï, que descorri cortines que la correcció política o els interessos dels grans lobbies mantenien corregudes.

Sovint a la xarxa passa també tot el contrari. Que certa informació es torna recurrent i treu el cap de tant en tant. És informació vella, encara que impactant. Per això, quan reapareix sorprèn als que la desconeixien i la viralitzen altre cop.

M’ha passat a mi aquests dies quan per Facebook m’ha entrat la notícia que Jean Louis Trintignant, veterà i un dels grans actors de l’escena francesa, es negava a actuar al festival d’Avinyó d’aquest estiu per no coincidir, en un escenari pròxim, amb el cantant Bertrand Cantat que el 2003 va assassinar la seva filla Marie Trintignant, que va morir a Neuilly dos dies després que el seu amant li clavés una mortal pallissa amb nombrosos cops al cap que van precipitar l’hemorràgia fatal. Coneixia la història d’aquest assassinat, però no la notícia del comportament digne de Trintignant en negar-se a actuar en el mateix marc que l’assassí de la seva filla. Notícia que, tot i que he llegit avui, es refereix a l’estiu de 2011. Disculpin, li pot passar a qualsevol.

(Vaig conèixer i entrevistar Trintignant a TV3, als anys vuitanta, després d’haver-lo seguit en pel·lícules emblemàtiques dels grans moments del cinema franco-italià com “… Et Dieu crea la femme” amb Brigitte Bardot, “Il sorpasso” amb Vittorio Gassman , “Un homme et uneix femme”, “Ma nuit chez Maud”, “Z”, “Il conformista”, etcètera. Era un home amable, ponderat, sobri, amb una llacuna cultural que em va sorprendre: ignorava, em va dir, que a Barcelona es parlés una altra llengua que no fos espanyol quan li vam explicar que el programa es feia en català.)

Em vaig commoure en llegir les seves paraules amb què va justificar la seva absència del festival teatral on anava a interpretar el muntatge “Tres poetes llibertaris del segle XX”. “El que aquest home ha fet és matar una dona. I ha complert amb menys de quatre anys de presó … potser resulti impúdic parlar sobre els meus sentiments però vaig a dir una cosa terrible; es va comportar com una merda i és el tipus que més detesto al món “.

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

En el judici es va demostrar que el músic, que després del seu pas per la presó va reprendre la seva carrera, colpejava regularment Marie, i altres amants de l’homicida van explicar haver patit cops i vexacions.

M’ha vingut a la memòria, arran d’aquest fet, la carta que va publicar Silvia Gómez Ríos a propòsit de l’entrevista que Évole li va fer a l’etarra Iñaki Recarte, que el 1992 va assassinar els seus pares, i l’he buscat a internet perquè també em va remoure les entranyes i em va deixar aquest amarg sabor del pitjor de la condició humana, quan el fanatisme irracional ens porta a executar l’irreversible. I quan creient-nos això que el temps tot ho oblida, tot ho esborra, ho refredem gairebé tot amb aquest rictus professional i donem corda a assassins que es vesteixen amb expressió una mica compungida.

“… S’atreveix a dir que es penedeix, que ens demana perdó. A qui? Com? ¿Així, per televisió? No, perdonin, però no … A mi, aquest tipus mai ha intentat demanar-me perdó. I jo em pregunto: si algun dia ho intentés, com seria? “Hola, Silvia. Mira, volia demanar-te perdó per haver matat als teus pares en el millor de les seves vides i per haver-vos deixat al teu germà i a tu indefensos davant la vida. I no només durant els 20 anys que jo vaig passar a la presó, no, sinó per a tota la vostra existència “. És clar, vist així, la veritat que és una mica complicat això de demanar perdó. És més fàcil escriure un llibre i que et portin per les televisions com si d’un heroi es tractés … Doncs mira, et vaig a explicar una cosa. Poc després de que matessis els meus pares, un periodista em va preguntar si demanaria la pena de mort per a vosaltres. Suposo que, essent gairebé una nena i amb el patiment tan insuportable que estàvem vivint, esperava que li contestés que si. I no va ser així. Li vaig dir que només desitjava que et podrissis a la presó recordant els meus pares durant cada un dels dies que visquessis… Seràs un ex etarra, però sempre seràs un assassí. I tot i així, jo no et desitjo cap mal. Espero que visquis tot el que puguis en companyia dels teus éssers estimats. Tu, Iñaki, que pots gaudir d’aquesta segona oportunitat que, com bé dius, t’ha donat la vida. Però, si us plau, només et demano que ens evitis l’haver de veure’t i sentir-te més, doncs fa molt de mal. Si a mi em  vas condemnar a fer-ho en el silenci de casa meva, fes-ho tu en el silenci de la teva…”

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

Àngel Casas


 

Etiquetat , , , ,

La gran xiulada de cada any

No noto jo una gran expectació, un neguit, una ansietat triomfadora de cara a la final de dissabte de la Copa del Rei  en la que el Barça s’enfronta a l’Alavés a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. En altres ocasions, els dies anteriors d’una final entre el Barça i un equip basc, especialment l’Atleti, es notava el run-run de la imparable xiulada al Rei i al seu himne, la sigil·losa remor de plegar estelades per camuflar-les per entrar-les a l’estadi, la fabricació extraordinària de xiulets i, sobre tot, el clamor preventiu cavernari que denunciava el perill de la insubmissió antiborbónica, l’escarni a la Marxa Reial (coneguda popular i afectuosament com “xunga-xunga”) i l’amenaça de sancions a tort i a dret i/o la proposta comminatòria de suspendre el matx.

Jo no sé si vostès, en el seu entorn, detecten algun dels indicis clàssics que he descrit, però jo no. I confesso que ho enyoro. No perquè sigui partidari de xiular res ni ningú, ans el contrari, jo no ho faria mai i més aviat em molesta el soroll barroer de les xiulades multitudinàries però confesso que em diverteix tota la burda polèmica que es munta al seu entorn, les ràncies arengues dels hiperventilats de sempre i l’emprenyada de la caspa hispànica. I mira que seria senzill resoldre aquesta mena de dia de la marmota del futbol espanyol. Se li canvia el nom de Copa del Rei per Copa de la Lliga i li estalvies al pobre Felipe un mal tràngol. O Copa de la República, i de passada t’has tret del damunt la monarquia i… bon vent i barca nova, que es diu quan es vol anar per feina.

Però enguany no hi ha ambient. No sé si es degut a que circumscriure la temporada a un triomf possible –possible però de cap manera assegurat–  a la Copa als culers els sembla una torna de poc nivell havent tingut la lliga a tocar i havent desvariat impròpiament a Paris i a Torí, destrempament que contrasta, per exemple amb l’alegria incommensurable que va fer palesa el Madrid de Mourinho quan la va guanyar aquell any que se li va escorre de les mans a Sergio Ramos, desbordat per la il·lusió i l’eufòria, i va anar per terra, abonyegada per l’atropellament de l’autobús que passejava l’equip per la ciutat-

Probablement l’errònia temporada de l’equip, amb caríssimes equivocacions en els fitxatges, una directiva a la deriva i un entrenador que des de fa temps va donant indicis de voler deixar el convent, ha fet efecte en la moral de l’afició. Han passat els anys i ens hem acostumat tan malament que ni la remuntada del PSG ni la victòria rotunda a territori comanxe, que en els anys de les penúries ens haurien deixat contents i resignats, avui en dia serveixen de consol.

Tampoc la condemna a presó de Messi –recordem la vicissitud de la Pantoja– ajuda a pujar la moral. I la neurastènia del govern del PP parlant a tothora de cop d’estat i dient que ara sí que sí, que Rajoy es llevarà de la migdiada i actuarà per terra, mar i, si cal, per aire –tot i els dubtes que genera la inacció de l’home de la mandra infinita– no produeix un clima propici a l’eufòria, per molt que vulgui Joan Tardà encomanar moral a la tropa.

En fi, que més que una final, el partit de dissabte és un Alavés-Barça. I, abocats al pessimisme, igual hi ha pocs xiulets i poques estelades. I poques reaccions enfurismades.

Tanta indiferència, acostumats al sarau, no ho suportaríem.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

De quant estem parlant?

No parlo pas dels amos de grans fortunes com Billy Gates o Amancio Ortega, ni tampoc de reconeguts banquers, acostumats a les xifres escandaloses del seu negoci o de les seves trifulgues que gairebé mai acaben en fallida, ni de brokers ni d’economistes avesats a macro xifres farcides de zeros a la dreta, no parlo ni tan sols del microclima de la tranquil·litat de l’alt standing de la llotja del Bernabeu, tampoc no parlo de l’extrem contrari, dels qui es busquen la vida tutejant-se amb la indigència, parlo de vostè i de mi, parlo de l’home i/o la dona del carrer que es lleva d’hora i surt el matí a treballar per a pagar la hipoteca i procurar-los-hi una vida millor als seus; algú de vostès, algú de nosaltres, és capaç de copsar el valor tangible de mil milions d’euros?

Faig –i em faig– aquesta pregunta que potser els semblarà poca solta perquè amb el batibull de xifres contradictòries de la corrupció que estem patint, inflades o no per fiscals, periodistes, rivals polítics, tertulians setciències i els hiperventilats que inunden de comentaris, gairebé sempre anònims, els diaris digitals, jo estic perdut i no sé si a vostès els passarà el mateix.

De què estem parlant quan llegim les notícies dels diaris? A quants milions ens estem referint quan ens submergim en els escàndols de corrupció que dia sí, dia també, sorgeixen com bolets des que vam sentir l’any 1989  les cintes de Naseiro i el comentari del president de la Diputació valenciana dient-li a Zaplana que “yo estoy en la política para forrarme”. Quuant ens toca pagar a cadascun de nosaltres en el prorrateig de la colossal estafa a que estem sotmesos des de fa tants anys? De què estem parlant?

Agafem el cas del clan Pujol, que tenim a prop, on el ball de xifres, segons qui les utilitzi és al·lucinant. Des dels dos milions de pessetes –12.000 euros– que diuen que va fer moure en forma de “misals” Marta Ferrussola, fins als tres mil milions o més d’euros que l’Inda & Co divulguen, passant pel farcellet de mig milió que denunciava Vicky Álvarez en les excursions andorranes de l’hereu, no hi ha fiscal que de forma seriosa doni una xifra mínimament creïble del suposat frau (a part de la confessió de la deixa del pare feta per l’expresident). Però és que la resta de casos oberts, com que la justícia es lenta, tortuosa, burocràtica i recargolada fins l’absurd, alguns instructors son maldestres, alguns policies teledirigits políticament i molts grups mediàtics interessats, no hi forma de treure’n l’aigua clara.

A principis de 2016 es publicava que les conseqüències del frau de la corrupció a Espanya eren de l’ordre de 87.000 milions anuals, que algunes fonts arrodonien al 100.000 milions. Però faltava un fotimer de casos per destapar i, rascant una mica, tampoc veia jo com era de fiable el càlcul.

Mirin, jo vull saber –crec que tots volem saber– quants milions, siguin dotzenes, centenars o milers, han anat a parar a mans de delinqüents i on estan amagats (tant me fa si el delicte ha prescrit o no). Quan han malgastat les administracions en obra inútil, del Castor, a l’AVE a enlloc, dels poliesportiu buits a les estructures viaries infrautilitzades. Quan hem llençat per salvar Caixes d’Estalvi mal administrades per professionals del momio. Vull saber els sobre costos deguts a la imperícia professional i al suborn institucionalitzat. Vull saber, en definitiva, quant d’aquesta puta crisi s’hagués evitat de tenir un país honrat i uns administradors públics dignes de la confiança dipositada. Vull saber la veritat.

Com a mínim això.

Perquè somniar en que tornin els diners robats, això ja els asseguro que és impensable.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Gent de missa

La nota manuscrita atribuïda a Marta Ferrusola en la que, en la seva condició de mare superiora li demana al mossèn que traspassi dos dels missals de la seva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia, i que ha estat interpretada pel fiscal (i així li ha fet saber al jutge De la Mata) com una ordre a la Banca Reig d’Andorra perquè li traspassés dos milions de pessetes al compte del seu fill l’any 1995, ha estat acollida amb un gran rebombori, podríem assegurar que ha estat una actuació de traca i mocador, perquè tant els uns com els altres s’han afanyat a sucar-hi pa i a fer-hi aportacions afilant l’enginy per posar-se a l’alçada de l’abadessa que des de sempre ha donat mostres fefaents de fe catòlica i sentit de l’humor sintetitzat en aquesta peça antològica que han reproduït els diaris (matisant que conté moltes faltes d’ortografia impròpies d’una primera dama). Es possible que vostès estiguin molt emprenyats pel que desprèn l’escrit presentat como una prova més del presumpte frau familiar, però no em negaran que els nostres corruptes tenen molta més conya que els seriosos corruptes messetaris, tan repentinats i tan solemnes. L’estirabot de la mestressa de Catalunya té més a veure amb la tradició irònica catalana de Pitarra, Rusiñol, La Trinca, La Cubana i Polònia, que no pas amb la circumspecció dramàtica dels Rato, Bárcenas o González. Aquí som tan corruptes com allà, però estaran amb mi que els nostres corruptes li posen més imaginació i desvergonyiment. La sorpresa arriba quan la penya dels Pujol, a través dels seus advocats, projecten l’ombra del dubte sobre l’origen i la veracitat del document de la mare superiora. Vist el que hem vist, de la mateixa manera que no posaria la ma al foc per presumptes corruptes, tampoc no ho faria per fiscals, jutges, policies, polítics i informadors, tot plegat una descomunal ensarronada per a mantenir un sistema que s’aguanta amb fils. Aquest és un país tan destarotat que fins i tot les mentides poden arribar a ser mentida. País de l’embolica que fa fort. País de fireta. Però al mateix temps, i pel que es veu, país d’una consolidada fe cristiana incorporada tant en el tarannà com en els costums, per tant no em sorpren que la senyora Pujol s’arrogui el paper de mare superiora i recorri a l’argot clerical per a transmetre missatges xifrats…, fàcilment desxifrables per la seva obvietat.

La família Pujol ha estat des de sempre una família cristiana. Diria jo que, en els bons temps, exemple de família cristiana. El pujolisme no ha sigut més, però tampoc menys, que una adaptació nacionalista de la Democràcia Cristiana amb qui es va federar per aconseguir homologació internacional. “Catalunya serà cristiana o no serà”, que diuen que deia el bisbe Torres i Bages encara que no n’ha quedat constància enlloc, va ser punt de partença de l’engatjament polític de Pujol quan va fundar Crist i Catalunya que es va convertir després en Catalunya Cristiana. L’Església Catòlica ha estat omnipresent en els dos bàndols de la guerra civil espanyola i, per suposat, en l’evolució de la Catalunya post-franquista. De les essències de Montserrat a l’obrerisme de la parròquia de Sant Medir, bressol de Comissions Obreres de Catalunya, passant pel moviment Cristians pel Socialisme d’Alfons Carles Comín, Catalunya ha vessat clericalisme per les escletxes. L’estampa del passat dia de Sant Jordi amb el president de la Generalitat, la seva dona i el Govern en ple, a més a més d’ex-presidents del Govern i del Parlament i representants polítics de tots colors, assistint a la missa solemne al Palau de la Generalitat i a la posterior benedicció de les roses, acceptant la superioritat moral del bisbe Omella i el seu sermó sobre qui o què era el drac contra el que calia lluitar, és un exemple més de que la aconfessionalitat, que en diuen, no té una significació concreta i molt menys en el sentit que semblaria. Resulta que, segons els que sempre estan a l’aguait, tenim unes estructures d’estat que fan patxoca, que la República Catalana està, com si diguéssim, a tocar, que el personal flipa d’il·lusió i esperança, oi?, i resulta que el probable futur president del nou estat, Oriol Junqueras, apareix a la portada de l’ABC, al costat de Montoro, De Guindos, Bertín Osborne, el Juli i Tamara Falcó, entre altres, sota el titular “Yo sí voy a misa”, recolzant la retransmissió de l’ofici dominical a les televisions públiques.

Respecto els creients, faltaria més, com respecto els qui no pensen com jo, i tant!, i potser dono la impressió de perepunyetes que se l’agafa amb paper de fumar, però jo crec fermament en la privacitat de les creences i en l’absoluta desconfessionalització de la vida pública. Es que jo em pensava que l’objectiu era una república laica, com la francesa posem per cas, i em veig a venir una república catòlica, apostòlica i montserratina. I se’m passen les ganes, que volen que els digui.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El dia que Susana Díaz va fer campana

Corre la brama que Susana Díaz és una mica curta de gambals, que és una noia amb llacunes culturals i amb un coeficient intel·lectual més aviat minso, modest. Els qui ho fan servir com ariet en la seva contra es basen en els 10 anys que va trigar en acabar la carrera de dret i en la seva nul·la experiència en el mon civil i laboral, més enllà de la venda de cosmètics a domicili quan estudiava, perquè des dels 17 anys treballa exclusivament en el PSOE andalús. Es basen també en la vacuïtat obvia del seu missatge emblema: “¡Quiero un PSOE más PSOE!” i, molt especialment, es basen en algunes de les coses que diu en els mítings de la seva campanya de les primàries (i en altres destacades ocasions) que fan sospitar que el dia que donaven determinades matèries de l’ESO devia fer campana. Així doncs, Mònica Oltra, Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de la coalició Compromís, li ha hagut d’explicar de forma ben didàctica i entenedora què vol dir Corredor Mediterrani, perquè Susana Díaz defensava, amb la vehemència que la caracteritza i aquella gràcia i desimboltura de la terra de Maria Santíssima, que l’esmentat i putejat corredor havia de passar per Sevilla i Madrid pel bé –deia– d’Andalusia i Espanya, a la qual cosa Mònica Oltra ha esmerçat evidents esforços perquè entengués que el Mediterrani és un mar i que se’n diu corredor Mediterrani perquè passa necessàriament i per definició per les ciutats banyades per aquest mar que va d’Algeciras a Istanbul, com canta Serrat, ple de ports on els vaixells hi descarreguen les mercaderies que cal transportat amunt, Europa amunt, que per això la UE li dona suport polític i econòmic encara que el govern central ho apliqui a infraestructures madrilenyes, a veure si cola, i sense canviar-li el nom per no perdre la sucosa transferència. Que en tot cas, si volguessin que passés per Sevilla i Madrid en dirien Corredor Central o Corredor Mesetari, i que el més humit que tenen Sevilla i Madrid és el Guadalquivir i el Manzanares però no és el mateix ni fa el mateix servei transitari. I és que Susana Díaz, en col·laboració amb Javier Lambán, president de l’Aragó, i la aquiescència del govern central, tenia coll avall que el controvertit corredor faria la volta Sevilla-Madrid-Zaragoza quan es va trobar amb el fre al senat de Podemos, Compromís i ERC: “No fan res ni deixen que els altres ho facin, ni mengen ni deixen menjar –ha declarat l’emprenyada Susana–, són l’esquerra inútil que actua com els tontos útils de la dreta”.
També s’han agafat, els qui li retreuen falta de coneixements i d’enteniment a la futura presidenta d’alguna cosa, que hagi qualificat d’accent idiomes com el gallec, el basc o el català, atribuint-ho també a que, la pobra noia, el dia que ho explicaven a classe també va fer campana. No m’ho crec. Ho sento però no m’ho crec. No em crec que la candidata del parc juràssic del PSOE sigui ximple o curta. Fins i tot s’ha arribat a dir que ho és més que Rodríguez Zapatero i no hi estic d’acord. Gens. Quan la sultana andalusa diu que “la principal entidad financiera de Andalucía es la Caixa; cuando los andaluces paguen sus impuestos, cuando los andaluces paguen sus préstamos, cuando los andaluces paguen sus hipotecas ese dinero vaya a Cataluña y tribute en Cataluña y además dicen que es de los catalanes, con nuestro dinero, con nuestro trabajo, con nuestro esfuerzo, con nuestro salario… Ya está bien, ¡que digan la verdad! Que digan de qué quieren, qué España quieren” sap els fils que mou, sap que la seva xerrameca es pura demagògia, sap que a Espanya funciona amb èxit la gloriosa tradició catalanofòbica i que automàticament es transforma en vots. No, no, Susana Díaz no és pallussa, és mentidera i cínica. Quan parla d’accents (basc, català, etc.) no es refereix a llengües perquè per a ella, per a la seva concepció d’Espanya, de llengua només n’hi ha una, l’espanyol, i la diversitat ve de parlar-lo amb accent andalús, com ella, amb accent basc, con Karra Lejalde o amb accent català con l’enyorada Mary Sempere, a això es refereix. No es que hagi patit un lapsus per falta de coneixements, no siguem babaus o compassius. Susana Díaz, creient, ex-catequista, devota de l’Esperanza de Triana i de la Virgen del Rocío, sap el pa que s’hi dona i s’aferra a l’espanyolitat de les essències immarcescibles, l’espanyolitat més rància i casposa, més tòpica, apostòlica i tradicional, perquè en una Espanya controlada pel PP i el PSOE més jacobí, això és el que fa caure la baba.
Una altra cosa és somniar truites.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Temps de Quaresma

Confesso el meu trasbals per la inesperada mort de Carme Chacón, la noia d’Esplugues que va ser ministra de Defensa, la imatge de la qual, embarassada, passant revista a les tropes, quedarà per sempre més en la retina inesborrable de la història com icona insòlita de modernitat i democràcia i com una fita de gènere en un país majoritàriament caspós i masclista. Independentment dels seus matisos ideològics i dels dels ulls que la contemplin o la jutgin, Carme Chacón es una figura respectable que la història posarà al seu lloc que no serà el del deshonor, comú en tants col·legues seus de professió. sinó el de la coherència i la valentia i, coneixent el rerefons de les causes del seu traspàs, el de la lluita sorda i constant, com cantava Raimon. L’havia entrevistat i havíem parlat personalment i per telèfon algunes vegades. Em queia bé i he seguit, més o menys, la seva trajectòria. No compartia alguna de les seves visions de la societat –em passa massa sovint amb els polítics, deu ser culpa meva– ni alguna de les seves decisions estratègiques que ara ja no venen al cas, però això no obstant vull expressar públicament el meu homenatge sincer de comiat i el meu condol als familiars i amics.
Però no era d’això del que tocava parlar avui. El destí té aquests sotracs que et desbaraten i et deixen petrificat i després la feina és teva per recuperar el fil, perquè jo volia parlar de la fruita del temps, del pa que es dona per la quaresma. Anava jo capficat amb les meves coses, abans que succeís la fatal notícia, fa uns dies, i vaig passar per davant d’una pastisseria de les de tota la vida. De les del tortell del diumenge i el braç de gitano. I se’m va acudir comprar bunyols de Quaresma que, vaig pensar jo, amb una mica de Malvasia de Sitges quedaré com un senyor amb la penya de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Salivava amb l’enyorança d’aquell suau regust anisat Però quan vaig demanar els bunyols a la mestressa em va caure tot el pes de la nostàlgia al damunt.
–Avui, bunyols? –va dir amb un cert to de perdonar la ignorància– Bunyols només dimecres i divendres.
De cop i volta i per uns segons van ballar-me per la memòria una barreja infinita d’imatges en blanc i negre i sons enrancits, com un NO-DO personal i intransferible, que anaven del Santcristo gros passejat pels portants en processó resseguint el Via Crucis, les beates amb mantellina cantant “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador..” o també “perdona a tu pueblo Señoooor…”, al soroll dels xerracs que voleiàvem els nanos en el ofici de Setmana Sant en una cerimònia que en deien –anys 50– “de matar jueus!”. I les ràdios donant música sacra tota la Setmana Santa. I els cinemes projectant pel·lícules d’història sagrada o d’enaltiment del fervor i la fe. I l’abstinència de carn els divendres de quaresma perquè, qui més qui menys, anava a la parròquia i comprava la Butlla de la Santa Croada que, per fer-ho fàcil, era una dispensa papal, signada pel senyor rector, que arrencava del temps de les croades i que totes les famílies adquirien i així podien menjar carn tots els divendres de l’any sense caure en el pecat mortal, excepció feta dels de Quaresma en que els rics es podien posar morats de marisc i els pobres de bacallà i arengada, obligatòriament. Aquesta aportació econòmica i la corresponent dispensa, que primer va servir per finançar la guerra contra l’infidel i, modernament, per a les necessitats de la parròquia, es va suspendre el 1966, quan el Concili Vaticà II.
Tot això, entortolligat, em va venir a la ment quan la pastissera em va recordar que bunyols de Quaresma només dimecres i divendres, perquè era la tradició, vaig recordar. Dimecres de Cendra, el primer dia que en venien, com la inauguració de la temporada quaresmal, i Divendres Sant, l’últim. Uns dolços modestos, farcits de vent, sense cap cura pel modelat, que servien per apaivagar el rigor alimentari de la Quaresma, una mínima alegria entre tant de dejuni i abstinència.
Abans, li vaig recordar, les endívies o els melons ¬i moltes altres hortalisses i fruites, eren productes de temporada, però amb la globalització i els transports en càmeres refrigerades, n’arriben tot l’any. Ho vols i ho tens. I potser ja és hora que amb els bunyols de Quaresma passi el mateix. La Quaresma ja no és el que era i, per tant, mantenir el costum de dimecres i divendres em sembla una bajanada
–Si es vol saltar la tradició de tant segles, vagi al súper, però ja veurà quins bunyols li venen. A casa, només dimecres i divendres. Com Déu mana.
Vaig sortir de l’establiment amb la cua entre les cames però rient tot sol.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,