Category Archives: La vida contemplativa

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Temps de Quaresma

Confesso el meu trasbals per la inesperada mort de Carme Chacón, la noia d’Esplugues que va ser ministra de Defensa, la imatge de la qual, embarassada, passant revista a les tropes, quedarà per sempre més en la retina inesborrable de la història com icona insòlita de modernitat i democràcia i com una fita de gènere en un país majoritàriament caspós i masclista. Independentment dels seus matisos ideològics i dels dels ulls que la contemplin o la jutgin, Carme Chacón es una figura respectable que la història posarà al seu lloc que no serà el del deshonor, comú en tants col·legues seus de professió. sinó el de la coherència i la valentia i, coneixent el rerefons de les causes del seu traspàs, el de la lluita sorda i constant, com cantava Raimon. L’havia entrevistat i havíem parlat personalment i per telèfon algunes vegades. Em queia bé i he seguit, més o menys, la seva trajectòria. No compartia alguna de les seves visions de la societat –em passa massa sovint amb els polítics, deu ser culpa meva– ni alguna de les seves decisions estratègiques que ara ja no venen al cas, però això no obstant vull expressar públicament el meu homenatge sincer de comiat i el meu condol als familiars i amics.
Però no era d’això del que tocava parlar avui. El destí té aquests sotracs que et desbaraten i et deixen petrificat i després la feina és teva per recuperar el fil, perquè jo volia parlar de la fruita del temps, del pa que es dona per la quaresma. Anava jo capficat amb les meves coses, abans que succeís la fatal notícia, fa uns dies, i vaig passar per davant d’una pastisseria de les de tota la vida. De les del tortell del diumenge i el braç de gitano. I se’m va acudir comprar bunyols de Quaresma que, vaig pensar jo, amb una mica de Malvasia de Sitges quedaré com un senyor amb la penya de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Salivava amb l’enyorança d’aquell suau regust anisat Però quan vaig demanar els bunyols a la mestressa em va caure tot el pes de la nostàlgia al damunt.
–Avui, bunyols? –va dir amb un cert to de perdonar la ignorància– Bunyols només dimecres i divendres.
De cop i volta i per uns segons van ballar-me per la memòria una barreja infinita d’imatges en blanc i negre i sons enrancits, com un NO-DO personal i intransferible, que anaven del Santcristo gros passejat pels portants en processó resseguint el Via Crucis, les beates amb mantellina cantant “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador..” o també “perdona a tu pueblo Señoooor…”, al soroll dels xerracs que voleiàvem els nanos en el ofici de Setmana Sant en una cerimònia que en deien –anys 50– “de matar jueus!”. I les ràdios donant música sacra tota la Setmana Santa. I els cinemes projectant pel·lícules d’història sagrada o d’enaltiment del fervor i la fe. I l’abstinència de carn els divendres de quaresma perquè, qui més qui menys, anava a la parròquia i comprava la Butlla de la Santa Croada que, per fer-ho fàcil, era una dispensa papal, signada pel senyor rector, que arrencava del temps de les croades i que totes les famílies adquirien i així podien menjar carn tots els divendres de l’any sense caure en el pecat mortal, excepció feta dels de Quaresma en que els rics es podien posar morats de marisc i els pobres de bacallà i arengada, obligatòriament. Aquesta aportació econòmica i la corresponent dispensa, que primer va servir per finançar la guerra contra l’infidel i, modernament, per a les necessitats de la parròquia, es va suspendre el 1966, quan el Concili Vaticà II.
Tot això, entortolligat, em va venir a la ment quan la pastissera em va recordar que bunyols de Quaresma només dimecres i divendres, perquè era la tradició, vaig recordar. Dimecres de Cendra, el primer dia que en venien, com la inauguració de la temporada quaresmal, i Divendres Sant, l’últim. Uns dolços modestos, farcits de vent, sense cap cura pel modelat, que servien per apaivagar el rigor alimentari de la Quaresma, una mínima alegria entre tant de dejuni i abstinència.
Abans, li vaig recordar, les endívies o els melons ¬i moltes altres hortalisses i fruites, eren productes de temporada, però amb la globalització i els transports en càmeres refrigerades, n’arriben tot l’any. Ho vols i ho tens. I potser ja és hora que amb els bunyols de Quaresma passi el mateix. La Quaresma ja no és el que era i, per tant, mantenir el costum de dimecres i divendres em sembla una bajanada
–Si es vol saltar la tradició de tant segles, vagi al súper, però ja veurà quins bunyols li venen. A casa, només dimecres i divendres. Com Déu mana.
Vaig sortir de l’establiment amb la cua entre les cames però rient tot sol.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

De quina petxina estem parlant?

Molt em sembla que la sanció de quatre partits que la FIFA li ha imposat Messi per parlar en veu alta de “la concha de la madre” d’Emerson August de Carvalho, àrbitre auxiliar en el partit que va jugar (i guanyar) la selecció argentina contra Xile, ha creat molta més expectació i polèmica que la pluja de milions, a manera de Primitiva fal·laç, que Rajoy ha promès des de Barcelona per a les precàries infraestructures catalanes. Atès que a Rajoy, aquí, fan com que s’ho creuen només García Albiol i, una mica, Millo, el departament de màrqueting del Partit Popular, amb sigil i professionalitat, ha aconseguit que algunes altres comunitats autònomes posin el crit al cel i onegin la bandereta del “¿i nosaltres, què?” per aconseguir una mica de notorietat mediàtica per a la xulejada de Rajoy i que aquest pugui dir: tranquils nois, que n’hi haurà per tothom ara que anem tan bé.
El que de veritat ha remogut les aigües de l’oasi català (si us plau, no riguin que és pura retòrica per reivindicar una paraula en desús, simple postmodernitat) és allò de Messi. Davant la sanció desproporcionada el culer de pro no ha tingut més remei que sortir a la queixa, tot i que jo diria que amb la boca petita perquè el càstig, si bé dolorós per a les aspiracions del jugador amb la seva selecció (de la qual, per cert, va voler donar-se de baixa fa uns mesos), significarà un menor risc de lesió de l’argentí, que ja se sap com van sense manies a la cama els defenses del futbol llatinoamericà.
Però no ens apartem dels fets perquè el geni del futbol, després de conèixer la pena imposada, ha enviat una carta a la FIFA en la qual explica que la conversa amb l’àrbitre va succeir “de manera amistosa sense que en cap moment el que vaig dir hagi ofès o injuriat “. I també “si alguna cosa del que vaig dir hagués incomodat l’àrbitre assistent, mai va ser dirigits a la seva persona, sinó que va ser dit a l’aire i des de ja demano disculpes per això”. I és veritat, atès que l’acta del partit no reflecteix cap insult i va ser posteriorment quan, a instàncies del president de la Comissió d’àrbitres de la Conmebol, el brasiler Wilson Seneme, un acuseta, la FIFA va actuar d’ofici. i això va ser així perquè els àrbitres eren brasilers i coneixen perfectament als seus veïns argentins i saben que la “concha de su madre” (disculpin que no ho tradueixi per la petxina de la seva mare, perquè em fa pixar de riure) forma part de la seva cultura, com la dieta mediterrània de la dels catalans. Quan un argentí apel·la a la pubis de la teva mare, no és que manifesti desitjos d’utilitzar per a fins ombrívols la vagina de la mare del proïsme (bé, de vegades sí, però poques, i dependria de l’aspecte de la mare) sinó que expressa en veu alta un enuig o contrarietat com quan nosaltres cridem, però per al nostre fur intern, “la mare que em va parir! “, que no és que anhelem relacions incestuoses amb les nostres mares, ni de bon tros, simplement ho diem a l’aire, com Messi, per descarregar adrenalina.
Temps ha ja hi va haver una situació semblant amb Mascherano que també, com a bon argentí, va proferir irat “la concha de tu madre!”. Però llavors la sanció va ser de dos partits només perquè no va quedar clar si havia dit això o “la concha de tu hermana!”, que és diferent. L’úter de la mare d’un t’afecta, és clar, perquè és d’on has sortit, però se suposa que sobre la vagina de la teva germana no tens res a dir-hi, allà ella. Com manifesta Pablo Iglesias, te la sua, te la refanfinfla, te la bufa …
Pel que em vaig documentant, l’expressió “concha de tu madre” o bé de la teva germana entre argentins és del tipus multiús i es pot fer servir de mil maneres no sempre com a insult, ni molt menys. No així a Colòmbia, que s’usa com ultratge, arribant fins i tot a la barbaritat de “vete a chupar la vagina a tu vieja”, francament desagradable.
Jo, de Messi, a partir d’ara, invocaria la petxina de Sant Sebastià, que no és una escletxa vaginal sinó una platja i no es refereix a un parent de ningú sinó a una ciutat. Amb una mica de pràctica notarà que omple igual la boca per descarregar el cabreig i la mala llet i resulta innocu pel que fa als àrbitres i a les seves respectives mares.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Elogi de la llet

Aquesta matinada m’he despertat amb un ànsia. He obert la nevera i he buidat el brick de llet en un gran got, li he afegit una mica de gel pilé i, freda com estava, me l’he begut amb delectació gairebé luxuriosa. Tenia set i necessitava llet. Per inèrcia he zappejat a la tele de la cuina i m’he deixat hipnotitzar per la telebotiga de La Galeria del Coleccionista que, encara que estaven oferint un horrible butaca que et fa massatges, jo sóc capaç de quedar-me embadalit davant les joies que venen a terminis, com rampinyades del joier de la donzella de Sissi Emperadriu i que porten noms de somni, especialment els refulgents anells: ”Imperio”, “Carolina la Grande”, “Hechizo de amor”, “Tiara real”, “Emperatriz de oriente”, “Tesoro de Orleans”, “Compromiso real”,”Heritage” i molts, molts més, a quin més enlluernador (el nom sobretot, més que no pas la joia). Em sentia còmode i relaxat fent el tronera i, com m’he desvetllat, m’he assegut davant el teclat de l’ordinador i he escrit això que llegeixen, tot evitant sucumbir als meus desitjos viciats d’immersió en l’actualitat més palpitant i/o ignominiosa.
Els parlaré amb sinceritat: la llet m’amoïna i m’atrau al mateix temps i procuro llegir tot el que em cau a les mans sobre aquest líquid blanc i en ampolla, però he de confessar que després d’anys i lectures no he aconseguit objectivar els pros i els contres, els beneficis i els perjudicis de la seva ingesta. He llegit tants arguments a favor com en contra. Tots basats en suposats estudis d’institucions mèdiques o científiques, en opinions de presumptes nutricionistes de categoria, en informes antropològics sobre diferents i contraposades comunitats humanes, les unes amb hàbits lleters històrics i altres sense, i no hi ha resultats rotunds i fiables que moguin sensiblement cap a un costat o cap a un altre l’agulla de la balança. I com que no tinc intolerància a la lactosa –sempre he intentat ser una persona molt tolerant– ja fa temps que vaig decidir deixar de preocupar-me i vaig acceptar, amb delectació fins i tot, la meva addicció a la llet. Llet de vaca, es clar, res dels actuals veganismes substitutius de soja o avena. Llet de vaca: un vici que, quan menys, no m’obliga a assistir a reunions terapèutiques de lleters anònims.
Malgrat la meva assumida sentimentalitat nostàlgica, no enyoro els temps de la llet a granel quan la gran ciutat estava esquitxada de granges amb les seves pròpies vaques que empudegaven el veïnat amb una ferum insuportable. Però hi ha llets que no s’obliden, com la fresca de les Granges la Catalana. Aquells cafès amb llet eren de traca i mocador, o així els recordo. Una fita en la meva memòria gustativa, com les oblees glorioses, d’una atraient olor de canyella, de l’Avinguda de la Llum, o els croissants de matinada, acabats de fer, del carrer Lancaster.
Encara que manufacturades i completament pasteuritzades, cada llet té el seu punt. I hom té les seves predileccions i, fins i tot, les seves manies. El nom de la llet és important i alguns poden arribar a fer-te enrere. No ho sé. Ramon. Es beurien una llet que portés nom d’home? Una llet anomenada Ramón? O una llet anomenada Ezequiel? O Carlos Jesús? Doncs, sense discutir-li la qualitat ni el favor de mercat, a mi em passa amb la llet anomenada Pascual. És un nom lleig? No. Lleig, lleig, no. Maragall es diu així, i li quadra, però és un nom per a un honorable ex-president, o per a una gran avinguda, no per una llet, la veritat. O la popular Llet Nostra que lluny de suggerir-me una imatge de llet del país, de llet sobiranista fins i tot, em sona més a fluid propi. La Nostra Llet, i ja te la beus amb una altra actitud més “guarrindonga”.
Malgrat que la maledicència asseguri que l’ésser humà és l’únic mamífer adult que beu llet, em sento orgullós d’aquesta singularitat de l’espècie que em proporciona plaer i alleuja les vaques.
Confesso que em deleixo per un glop de llet ben freda. Ara mateix, tan bon punt acabi d’escriure aquestes ratlles, em tornaré a omplir el got.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Samantha no té mal de cap

Interessat com estic en la divulgació científica, em vaig llegir de cap a peus el passat dimecres a La Vanguardia un interessant article sobre intel·ligència artificial i robòtica que explicava els treballs del científic català Sergi Santos que ha deixat la nanotecnologia (per no desviar-nos de la qüestió m’estalviaré estendre’m en la descripció de l’especialitat) i això que era, pel que sembla, un expert en el funcionament d’instruments de ciència avançada com el microscopi de força atòmica, per centrar-se en l’aplicació dels seus coneixements en un negoci de sofisticada tecnologia que espera que revolucioni la societat perquè donarà resposta a una de les necessitats primàries de la condició humana: es tracta de l’operació Samantha.
Explica l’interessant reportatge que “Samantha pesa aproximadament uns 40 quilos, té els ulls verds, una llarga cabellera de color castany i unes mesures de 90-55-90… Que és suau al tacte i en el tracte. Està feta de TPE pur (elastòmer termoplàstic, un material relativament nou en el mercat) i incorpora un microprocessador al cap que funciona mitjançant un algoritme potentíssim, creació del mateix Santos … ”
En fi, que per les fotografies que he vist, Samantha és una nina reproducció a mida natural –o sobrenatural, segons es vulgui veure– d’una senyoreta estupenda, la diferència fonamental amb les sex-dolls tradicionals consisteix en que respon a les carícies del client, interactua de diverses maneres, parla amb ell i, segons el seu creador, pot arribar a l’orgasme…, sempre i quan el seu acompanyant sigui capaç d’estimular-la convenientment.
“El meu objectiu no és només que copulin amb Samantha –afirma el científic català–, sinó que s’enamorin d’ella”.
Ja em perdonaran però jo, en aquestes coses de la ciència ficció que semblen estar al caure, sóc una mica escèptic. Per molta nanotecnologia i per molt processador amb un potentíssim algoritme al cap, el fabricant et pot garantir que l’orgasme no és fingit? I encara que la gent ho doni per fet no es pot confondre l’amor amb el fornici. Bé, sí, però no és aconsellable. A més, pel que explica l’inventor, considero que les Samanthes tenen molt de nina-objecte i en els temps que corren i el molt sensibilitzats que estem tots pel que fa a les qüestions de gènere, reduir la pobre Samantha a un simple objecte de desig sexual em sembla ua canallada masclista. Puc acceptar que estan preparades per oferir afecte però la relació amb una parella no és només sexe i afecte. L’aventura de la quotidianitat té moltíssims més viaranys que són els que fan apassionant la convivència. En la meva modesta opinió crec que cal currar-se més l’invent. Menys Viagra i més Plató, com deia aquell.
Una altra cosa seria que la interrelació no es limités a frases afectuoses, sempre les mateixes, segons la part de la silicona o TPE pur que s’acariciés. Donem un pas endavant. Arrisquem-nos amb la discussió- Treballem el potentíssim algoritme, amic Santos, de forma i manera que Samantha pugui discutir…, de política, posem per cas. Que amb la inserció d’un xip o quelcom semblant en un mínim orifici dissimulat sota una aixella o on el vulguin incrustar, adquireixi la veu, les maneres i les idees de Cayetana Álvarez de Toledo. Això un dia, però que canviant el xip poguessis discutir-te amb Anna Gabriel. O amb Gemma Galdón. O, Déu meu!, amb Soraya Sáenz de Santamaría. O –encara que el xip tingués un suplement en el seu cost per l’ampliació del disc dur– Pilar Rahola.
No creuen que d’una Samantha així, homes, o dones fins i tot, podrien enamorar-se’n? I com que després de la tempesta arriba la calma, goso pensar que l’acte copulatiu esdevindria, a més de conseqüent, antològic.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Com ens divertim, Montull!

Ja ho va avisar la setmana passada Jordi Montull, quan després de la primera sessió del judici del “Cas Palau”, va advertir: “La setmana que ve em tocarà quedar-me aquí. Això és molt avorrit. La setmana que ve serà més divertit”. I a fe que tenia raó. No podia jo ni tan sols imaginar el que m’anava a divertir escoltant la declaració de qui va ser distingit l’any 2008 amb el títol de “Ciutadà que ens honora” o “Senyor de Barcelona” el 2005.
És que estava jo partint-me el pit quan Fèlix Millet explicava que “ens repartíem el 4%, el 2,5% per a CDC, el 0,5% per Montull i l’1% per a mi. Ens quedàvem una part de la comissió, el 4%. El patrocini de Ferrovial al Palau era molt petit “. Ha estat molt divertit. I després que “Ferrovial feia donacions perquè els diners anessin a parar a CDC a canvi d’obra pública que CDC li donava”. I quan s’ha referit el motiu pel qual va carregar a l’entitat les despeses dels casaments de les seves filles pel fet que el Palau necessitava fer publicitat “i es que se’m va dir que convindria molt fer els casaments perquè la gent sabés que es podien fer casaments al Palau” ja ha estat per llogar-hi cadires. També ha resultat molt còmica l’explicació sobre les obres de casa i les de la casa del seu compi-xori i de les de la seva filla (la de Montull): “No recordo si les empreses que feien obres a casa meva eren proveïdores del Palau. Això ho portava Montull que va admetre que havia fet obres a casa i en la de la seva filla, però jo no tenia ni idea, ni del que van costar. A mi no se m’havia dit això “. I després hi ha, en el súmmum de la diversió segons la manera d’entendre-ho Montull, allò dels nou milions que no apareixen per enlloc: “No sé per què diuen que falten els 9,6 milions. No sé si compten els pagaments en efectiu als jubilats, als cantaires… “. ¿I la referència al tresorer de Convergència no és per descollonar-se? “El Daniel que figura en els meves anotacions és Daniel Osàcar, però amb prou feines vaig parlar amb ell”. També he rigut amb ganes amb la rauxa de sinceritat de D. Fèlix rn confessar el que és obvi: “És que jo cobrava de molts llocs, eh?”.
La diversió ha continuat amb les declaracions de Gemma Montull, en moltes ocasions a punt de plorar, sobretot quan ha afirmat que no s’havia endut ni un euro del Palau i que els tres milions que se li atribueixen se’ls va emportar calents Millet que, segons la filla de Montull, era el cap absolut que ho controlava tot, fins el més mínim detall. Ella, diu, obeïa les ordres del seu pare de qui admet que, igual que Millet, van cometre irregularitats a dojo. “Els pagaments a Convergència eren una cosa normal”. “Ferrovial va utilitzar el Palau per canalitzar fons destinats a Convergència”. “Millet era molt incisiu en saber quan arribaven els diners de Ferrovial”. “Jo sospitava que Millet i el meu pare es pagaven viatges amb diners del Palau”. Aquest és el resum del més entretingut que, igual que ha passat després amb les declaracions del seu pare, ha confirmat, més o menys, l’argumentació del presumpte capo del desfalc. “Vam començar cobrant en metàl·lic i sense constància documental, però vam veure que no era correcte, després cobràvem amb factures que tampoc eren correctes i l’advocat ens va dir feu unes societats. Les vam posar a nom de les nostres senyores “. Sobre la recaptació per a Convergència va afegir el que ja s’ha explicat: “Venia a cobrar, que això ho portava Millet, un tal Sr. Torrent. No sé si era tresorer, jo li deia el dels encàrrecs. Després venia el Sr. Osàcar… Osàcar venia a recollir l’efectiu i se n’anava. Jo tenia els diners a punt, ell els contava i se’ls enduia… Primer era del 3% però CDC volia més diners i es va passar al 4% “.
Potser l’anunciat divertiment se li va gelar als llavis a Jordi Montull quan Daniel Osàcar, el presumpte recaptador de CDC, va negar la major i va afirmar que els anteriors interrogats –la banda del Palau– havien mentit molt perquè ells eren els únics beneficiats del frau. No obstant això, tinc la impressió que el somriure ha tornat a la cara de Montull quan ha escoltat Daniel Osàcar explicar que l’objectiu dels convenis subscrits entre el Palau i la Fundació de CDC eran perque en una festa d’un poble no posessin només música andalusa i que no oblidessin la música catalana, la sardana…
Potser ha valgut la pena esperar tants i tants anys per gaudir de tan gran diversió com la que ens proporcionarà el tàndem Millet/Montull (el Duo Dè de la corrupció local) i tota la colla implicada en el saqueig del Palau i el desviament de milions pel broc gros cap els desaigües insondables de la corrupció particular i política. Quanta diversió que ens proporcionen corruptors i corromputs. Estafadors i muts testimonis del que succeïa davant dels seus nassos mancats de sentit olfactiu. Amarga diversió. Maleïda diversió. Vergonyosa diversió que dibuixa una època que igual la història descriurà algun dia com la de la gran impostura.
Calla, calla, que potser Jordi Montull es referia a la remuntada del Barça i no al judici quan augurava que aquesta setmana ens divertiríem.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Una de les nostres

Em sap greu no haver conegut, en vida, Paloma Chamorro. Probablement vaig arribar tard a una possible trobada. Quan ella va assolir al punt de popularitat com a directora del seu programa de referència “La edad de oro”, jo acabava de tancar definitivament l’etapa de “Musical express” per embarcar-me en la creació de TV3. No obstant això alguns obituaris apareguts aquests dies en mitjans de comunicació i xarxes socials amb motiu de la seva mort, connecten aquests dos programes de televisió i uns quants més –pocs– que es van emetre entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80 a la segona cadena de TVE. El UHF, que es deia quan només hi havia dues opcions. Va ser una insòlita concatenació de programes culturals, o musicals, o una barreja dels dos, que van proposar en l’àmbit del ritme i de la melodia dues coses fonamentals: parlar de creadors que fins a la nostra arribada no havien tingut accés a la televisió única i monolítica i, tot i les mancances tecnològiques, les limitacions pressupostàries i la poca experiència dels tècnics de la casa, intentar lluitar contra el “playback”, que era la manera xunga de solucionar les actuacions musicals, i oferir les performances en viu (i a vegades en directe). Segurament va ser “Popgrama”, que subtitularem com “revista de rock and rollo”, amb Manrique, Delafuente, Tena i jo mateix (i en els inicis també amb Trecet, Alpuente i Montse Domènech, que van anar caient sobre la marxa), el primer intent de modernitat musico-cultural, al marge i a la contra de la modernitat oficial que lluïa “Aplauso” i el seu espai emblemàtic “La juventud baila”, una vegada que Televisió Espanyola va superar la caspa friki de Lazarov i la inèrcia franquista de la UCD.
Recordo a Paloma en els seus primers passos televisius a cavall del seu rotllo preferit: modernitat i cultura. La recordo, ja en “La edad de oro” amb la seva imatge post-punk i la seva cabellera negra escarolada, però sobretot la recordo, encara que jo ja no estava ficat de ple en aquell món, com a icona de l’anomenada “movida madrileña”. I confesso sincerament que m’hagués agradat conèixer-la i departir, no llavors, en plena efervescència voraginosa, si no després, amb els anys transcorreguts i les eufòries asserenades, recopilant batalletes i intentant comprendre el que va passar i per què va passar.
Vaig tenir sempre la sensació, i en algunes ocasions ho hem confrontat Diego A. Manrique i jo, que la “movida”, la famosa i mitificada moguda madrilenya, que a la llarga ha deixat un pòsit molt interessant de considerar amb noms com Santiago Auserón i Radio Futura , Nacha Pop, Alaska i els Pegamoides, Mecano, Tino Casal, Gabinet Caligari, més alguns repescats d’intents anteriors com Tequila, Hombres G, Burning o Leño, amb Almodóvar com a reina de la festa i l’alcalde Tierno Galván com a sant patró, va ser més divertiment explosiu, més espectacle pirotècnic, que una proposta sòlida d’arrels culturals davant del fenomen més underground i elaborat de la música laietana que dominava Barcelona per aquells anys previs. Un moviment pop desbocat i divertit davant d’una fusió de jazz-rock que és el que s’estilava al voltant de Zeleste i que estic segur que als de la moguda els semblava, com quan Lennon opinava sobre jazz, “aquesta merda de música per a estudiants “.
Sí, m’hagués agradat arribar a temps de conversar amb Paloma Chamorro sobre tot el que ens ha passat, aquí i allà, perquè la música en televisió s’hagi convertit exclusivament en un joc, un concurs, un reality, un divertiment carnavalesc deixat en mans d’ineptes incapaços de reconduir un aspecte fonamental de la cultura d’aquests temps. Una conversa serena, no per enyorar el passat ni perdre’ns en la nostàlgia del que vam intentar fer, res més lluny. El temps ha volat i, ja ho veuen, Paloma no hi és. Però hauria valgut la pena el canvi d’impressions des de postures distants, segur, però almenys per coincidir en el judici sobre el que ens proposen avui: “Que rucs, collons, que rucs!” –
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,