Category Archives: La vida contemplativa

EL TRET AL PEU

Sembla mentida que un paio tan guapo i atractiu, que queda tan bé a les fotografies de les cimeres, que ha estat capaç de ressorgir de les seves cendres –com diuen que feia per no avorrir-se l’Au Fènix–, després del trinxat que li van fer els seus, que és capaç d’anar d’una punta a l’altra segons bufa el vent, que, encara que sigui a contracor –gairebé n’estic segur–, es disfressa de catalanofòbic per cercar, inútilment, el recolzament de la dreta un dia, malgrat haver-se confessat poc mesos abans, amb una sinceritat transparent i que arribava al cor, capdavanter del federalisme i de la plurinacionalitat espanyola, el paradigma del diàleg amb els discrepants en acceptar els vots dels empestats per assolir el triomf en la moció de censura i haver-se reunit amb Quim Torra al Palau de Pedralbes el desembre de 2018, segons rescabalo de l’hemeroteca d’una notícia d’EFE de l’any passat, deia que un paio així, ni que sigui president en funcions, no és capaç de fotre’s tot sol un tret al peu a no ser que se sigui molt ruc.

Perquè en aquest cas no valen excuses: que si la dreta no ha volgut abstenir-se per a salvar España de les hordes perifèriques, que si l’Iglesias –quin poc feeling que li tinc a aquest nano de la cua, s’haurà dit més d’un cop– volia l’oro i el moro, que si exhumava el dictador em passejarien pels carrers a coll i be[acm1] , que si assegurava que els presos polítics complirien la sentència i prometia que portaria Puigdemont com fos em farien l’onada… El conte de la lletera, President en funcions, que t’ha portat a consumar el pitjor fiasco de l’esquerra dels últims quaranta anys i a fer-nos rascar de les nostres escurades butxaques cent vuitanta cinc milions d’euros, que es diu de pressa: el tret al peu que t’has disparat tu solet…. I mira que t’havien avisat. Encara que la resta del món t’hagi fet el llit, ho sento ser tan franc, però tu ets l’únic responsable del que ens ha passat, tu i la penya d’ineptes que et riuen les gràcies.

Ja ho veus: has destapat la llosa i l’esperit putrefacte s’ha expandit i ha remogut la calaixera on molts espanyols hi tenien embolicada i amagada la tendència feixista. Ja ho veus: per als milions dels votants de Vox i a uns altres quants del PP que els hi tocarà fer seguidisme si volen evitar el traspàs , “en España empieza a amanecer”. Al feixisme i/o al franquisme no se’l combat amb gestos electorals quaranta anys més tard de quan tocava tallar-lo d’arrel.  O passa el que passa. El tema del Valle de los Caídos o l’entomes en la seva globalitat, desmantellant-lo i desvirtuant-lo de dalt a baix, o l’aïlles amb els seus monjos i la seva feligresia i fas com si no hi fos. Un cordó sanitari que es diu.

Mentre dura la ressaca mediàtica i cadascú s’avança als esdeveniments segons el so que vol fer sonar al seu flabiol, a mi se m’acudeixen molt poques sortides a l’atzucac en què ens has ficat pel teu mal cap i la teva propensió a somniar truites. O recuperes l’esperit de la moció de censura que et va dur a la Moncloa –te’n recordes?– parlant de política i de pactes amb tothom. Si no et poses de perfil i ets franc i vas de veres i oblides el cangueli que et provoquen els de l’“aporellosoé”, jo crec que al seient de davant pots trobar esperit col·laboratiu malgrat la desafecció i el cabreig acumulat, però necessites el qui li cal a un govern progressista –que dius tu–: amnistia i tornar a la casella de sortida (el mateix demanaria si m’adrecés als teus possibles interlocutors, que ningú no ho dubti; que d’irreductibles, fanàtics i trabucaires n’hi ha per tot arreu). Deslliurar-te de pressions patronals, casernàries, borbòniques, judicials, episcopals, del clavegueram i de l’Íbex i fer de polític, que per això cobres. Cobreu.

L’altra possibilitat és més senzilla i tranquil·la: la porta giratòria de la que tant en saben els teus avantpassats en aquest ofici.

No et facis il·lusions, qualsevol altra viarany és un pedaç, un fer volar coloms, un qui dia passa anys empeny, un sortir a la viquipèdia com el babau que va deixar passar la segona oportunitat. I no sé si t’han explicat que és mentida que el carter sempre truca dues vegades. Normalment et deixa un paperet que diu que passis tu per l’oficina de correus.

Au, espavila.

Au, espavileu tots plegats, que ve el llop.


 [acm1]

DE LA VIDEOCÒNSOLA A LES BARRICADES

Estic llegint molta prosa poètica entorn dels adolescents encaputxats que han encès Barcelona aquestes nits passades d’aldarulls i violència. Violència absurda per dues de les tres bandes en conflicte. Violència absurda i tampoc útil –algú es capaç de discernir que és útil en aquest embolic en que els incompetents ens han immers?– d’escamots de nois i noies molt joves amb la cara tapada que la glosa els situa entre la desesperació pel món que els està a punt de caure a sobre i la decepció del qui els hi van prometre l’arcàdia republicana, independent i rica i plena. Violència amb acarnissament, desproporció i desmesura per part dels robocops desbordats i aparentment acollonits, una secció dels quals, els de la policia espanyola, s’han saltat a la torera la llei que impedeix fer servir bales de goma a Catalunya i així anem d’ulls buidats, commocions cerebrals i colló perdut per sempre. Del tercer sector –infinitament majoritari en el còmput, silenciat vergonyosament pels mitjans de comunicació de l’Ibex 35 i de la Borbonnerie, que, a més a més, ha fet feines d’interposició entre els violents i els de la porra i l’escopeta, cosa que ningú no els hi ha agraït– que manté l’actitud pacífica, festiva, i encara confiada i de la qual ningú en parla, malgrat les cincs marxes sobre Barcelona, infinitament superior en nombre de participants que la famosa marxa sobre Washington de la que jo em feia ressò cròniques enrere.

Res més lluny de la meva intenció que situar-me en el terreny covard i centrista de l’equidistància. Sé que el culpable principal és aquest Estat superb, prepotent i mal acostumat al colonialisme fins que li planten cara, que des del principi ha administrat el problema maldestrament. Tampoc salvo de la crítica –i d’aquí el perill de semblar equidistant– dels babaus que han fet creure a la feligresia, amb ganes de comprar miracles, que tot seria bufar i fer ampolles, perquè el món ens mirava i qui vol pot. Inconscients que ens han portat a la confrontació quan sabien –i si no ho sabien és que no serveixen per el que els paguen– que anàvem sempre a perdre: Ulls, llibertat, il·lusió, confiança, bous i esquelles.

La setmana passada no hi havia aldarulls ni violència. La bretolada del comando Marchena em forma de sentència ha encès la indignació. Però són ells els únics responsables? Anem endarrere fins a la putada, obra del PP, en el tema del nou estatut del 2006, que va desfermar la onada independentista mai vista a Catalunya. Però és aquí tota l’arrel del mal? Anem enrere fins el règim del 78 que va decantar-se per la reforma en lloc de per la ruptura, deixant vigent tots els privilegis del franquisme –de la Corona als seus oligarques– i que amb l’obligada excusa de la reconciliació, no va passar comptes ni amb criminals, ni torturadors, ni corruptes ni feixistes. Aquí hi ha l’arrel. A la burrada del cafè para todos i a la Constitució d’emergència feta sota l’amenaça dels sabres.

Fruit de tot allò és l’actual i permanent compareixença del Marlaska. Cada cop més Grande, tapant-li la incapacitat de gestió i diàleg en la crisi a Pedro Sánchez, exigint la condemna de la violència –com si des de fa anys no quedés clar que l’independentisme no ho hagués demostrat de sobres, en front de la piromania  obsessiva de Rivera, Arrimadas, de Toledo, etcètera– i que Torra sigui president de tots els catalans, com si Rajoy hagués estat president de tots els espanyols –que no es recorda el vot de censura?– i Sánchez fos el paradigma de la concòrdia espanyola (incapaç d’aprovar els pressupostos i de formar govern, malgrat les súpliques vergonyoses a aquesta dreta casposa.

Ah, i mentre el merder augmenta i fa estralls irreparables, la família xupiguai (copio l’expressió d’un tuit) no s’immuta i passa de tot en l’acte entranyable de presentació de la nena.

Per arrodonir-ho, no sé si es tracta d’un fake o no, però m’arriba que la majoria de ferits de la policia té a veure amb lesions als canells, que es veu que no estan acostumats a estomacar tan fort, i tant ball de bastons acaba per passar factura.

DIA DE LA (segona) VICTÒRIA DEL FRANQUISME

La primera va ser la del 39: a Burgos, 1 d’abril de 1939. La del “cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. I signava l’autoproclamat Generalísimo Franco. La segona és la d’avui, 14 d’0ctubre de 2019, i l’ha divulgat el digital de Pedro J., abans que el missatger la fes arribar als interessats. Ja se sap la butlla que tenen les clavegueres del periodisme en accedir al sumaris supersecrets.

Cent anys de solitud a la presó els ha caigut als presos polítics (i que ara em vingui l’autodenominada Junta Electoral Central, JEC, amb un flabiol sonant). El comentari del tipus tir de gràcia, en la línia del parte del cautivo y desarmado, l’ha posat el Presidente en funcions: “Hoy concluye un proceso judicial ejemplar pero a la vez se confirma el naufragio político de un proceso que ha fracasado, en su intento de obtener un respaldo interno y un reconocimiento internacional“. Em deixa perplex que Sánchez –que últimament li fa la competència al rei Felipe, en fer-nos pensar que estaria millor callat–, defineixi allò que tots els qui vam voler vam veure per la tele, com a procés judicial exemplar. Però han decidit excloure de la valoració per la sentència la munió de testimonis que, si els incloïen,  la balança afavoria els acusats  i probablement haurien d’haver penat uns quants testimonis de l’acusació per presumpte perjuri. El judici no ha estat exemplar ni pel forro, ho diuen juristes de molta més solvència i credibilitat que els/les Marchena, Llarena i Lamela. El judici s’ha fet amb les cartes marcades per aquell franquisme que ho va deixar –com s’ha anat veient, i no només en el cas del Procés– tot ben lligat: de la monarquia al règim passant per l’Ibex i el Poder Judicial.

Es que no cal ser independentista ni feligrés del procés per veure que el que s’ha fet amb els condemnats és una autèntica injustícia, amb premeditació, traïdoria i unes ganes irrefrenables de revenja. Cal esser demòcrata i sentir aversió pel franquisme, només. I penso jo que amb aquest mantenello y no enmendallo, tan propi del funcionariat estatal de primer nivell (i de segon nivell i de tercer), que li va costar la patètica i desagnadora descolonització, aquesta incapacitat endèmica per seure’s a la taula de negociació, per entendre què és la democràcia, l’Estat –i no Espanya– s’ha disparat un tret al peu, la gangrena del qual li vindrà molt més endavant. No sé si l’hòstia d’aquell pobre abanderat paracaigudista contra el fanal el dia de la Hispanitat va ser premonitori de que aquesta sentència xunga, com vaticinen molts mitjans internacionals, no tanca res sinó que portarà cua. Ja pot vantar-se Pedro Sánchez del trasllats de les restes del dictador, escenificant una batalla enfurismada contra la família del criminal de guerra i de pau, la Fundació i el Fray Justo Pérez de Urbel de torn.  No és una victòria democràtica, és una vergonya de la democràcia espanyola que després de quaranta anys encara no hagi resolt aquesta collonada. És una prova fefaent del franquisme impregnat en tots els àmbits d’aquesta societat que en el fons no se’n vol desprendre.

Com que ja no tinc edat ni salut per sortir i manifestar-me fent el pi o tancar carreteres, vies d’AVE i aeroports, he decidit no fer-li més al joc a aquesta democràcia viciada, a aquesta monarquia bananera, a aquesta mentida que hem mantingut xiulant i mirant cap un altre cantó. A no ser que algú de la meva confiança em convenci del contrari, em nego a fer-los-hi el joc. Que voti sa tia. No amb el meu vot. I si tots els partits  polítics que no se senten ni de prop ni de lluny il·luminats per el imperio hacia Dios, es neguessin a participar del joc i els deixessin sols amb el seu jou i les seves fletxes i el seu esperit colpista –això sí que és colpisme, jutges i jutgesses del suprem, fer aquest tipus de sentència– ens podríem comptar millor i igual ens adonem que no són tants com ells es creuen.

Però tenen l’Estat amb ells i un feixista que va guanyar una guerra.

Django Sánchez unchained

Em vaig quedar d’una peça quan vaig rebre per whatsapp aquell vídeo que circulava per la xarxa des de fa dies, en que Pedro Sánchez contestava, completament borratxo, una entrevista i s’encallava estrepitosament en paraules com Mojácar y marihuana. No m’ho vaig creure. Abans de res perquè el text que l’acompanyava, en castellà, pudia a claveguera o de l’Estat o del tripartit ultra:”Éste es nuestro presidente en la actualidad. Creo que es conveniente que todo el mundo le conozca en todas sus facetes. ¡Borracho en una entrevista para mayor ridículo y vergüenza de España y de los espanyoles!”. Ui, ui, ui, em vaig dir. Un text d’aquests sense una falta d’ortografia? Molt rar. Això era obra de professionals de la mentida. Efectivament. Resulta que una entrevista feta el 2015 per Esther Palomera va ser exageradament manipulada, alentint les respostes fins a donar la impressió que el President en funcions, o candidat socialista, ja no sé jo, anava pet, d’un nivell que si l’aturen i el fan bufar trenca l’aparell. Vaig buscar a la xarxa l’entrevista original i no té res a veure amb el vídeo fake. En fi, no es una entrevista de meridiana claredat i d’opinions concises i clares, això no, que seria com demanar-li peres a Luís del Olmo, però és el Pedro Sánchez que tots coneixem, què volen que els hi digui.

Ara bé, jo no sé si és per causa de l’emprenyament que deu haver agafat en veure el vídeo fake, o perquè entre el CEO i la vident Sílvia Raposo li han garantit que les eleccions seran un passeig, que no s’amoïni, que la victòria la té coll avall i que ja pot esplaiar-se i dir el que pensa de veritat, o tot el contrari, que l’esquerra li donarà l’esquena i es quedarà a casa –com probablement es mereixeria per la seva imperícia a l’hora de pactar la investidura– i que la presidència està perduda i que pel que li queda ja no ve d’aquí, però l’home porta uns dies fent un seguit de declaracions que  et deixen garratibat. Per singular, tergiversadora, falsària i esperpèntica –i jo afegiria que per ofensiva per a molta gent que el podria haver votat– és la que diu a la CNN –sense que se li escapi el riure ni res– que el Rei d’Espanya representa els valors de la II República. I ho diu, textualment, així: “Es bueno que empecemos a reivindicar esa España republicana, una España que defendió derechos y libertades que desgraciadamente fueron mancillados por la dictadura franquista, y que luego posteriormente fueron recuperados hace cuarenta años con la Constitución española y con la monarquía parlamentaria que representa el rey Felipe VI en la actualidad“.

N’hi ha una altra, que Déu n’hi do, també, però aquesta ja es veu venir des de fa temps. Ja és més del seu tarannà. Ha assegurat des de Gavà, durant la tradicional festa socialista de la rosa, que “el Estado actuarà con firmeza” –això vol dir, i no cal ser politòleg per entendre-ho, aplicació, com demana Rivera cada dos per tres, de l’article 155– si la Generalitat insisteix en perseverar en el naufragi polític del projecte rupturista i esguinçar l’Estatut i la Constitució. “Dejen de engañar y digan en público lo que dicen en privado: su proyecto ha fracasado”, diuen que ha dit. Jo, és que ja embolicada la troca, hauria afegit: “A ver, Torra y toda la peña, salgan de uno en uno y con los brazos en alto”.

Però això no ho ha dit pas Pedro Sánchez, és un fake com una casa de pagès, m’ho acabo d’inventar. Ho vull deixar ben clar perquè el dia que ho digui sàpiga tothom de qui ho ha copiat. Que els guions també tenen drets d’autor.

La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Acollonit

Estic veritablement acollonit, ho dic seriosament. M’han impressionat les imatges de la manifestació vegana en un supermercat d’Auckland, Austràlia, impedint a la gent que comprés carn i culpabilitzant-los amb pancartes que deien “Deixeu de menjar animals” o bé “No és menjar, és violència” i gravant-los en vídeo per mostrar al món els còmplices mastegadors de tan roïna matança. La líder de l’acció, Anna Rippon ha declarat: “Som aquí protestant pacíficament per aquells que ningú veu i ningú escolta i que ara són morts”. Traumatitzat, sacsejat, s’han acabat per a mi les barbacoes, la botifarra amb seques o el pernil de gla. Deixeu de menjar animals, és la consigna. O sigui que s’ha acabat el corball, el rap, la tonyina o els musclos a la marinera. Ja no tornaré mai més a l’aplec del cargol de Lleida ni a les garoinades de l’Empordà.

Ja vaig tallar en sec, compungit i penedit, amb una mala consciència insuportable, el consum d’ous, fins i tot els estrellats, que em semblava que barrejats amb les patates quedava la cosa més diluïda, després de la contundent denúncia del col·lectiu Almas Veganas Santuario Animal que van haver de separar els pollastres de les gallines perquè es veu que les violaven amb acarnissament. Camps de concentració de gallines, maltractades, vexades, desplomades i violades, és el que mostraven dues noies d’aspecte compromès. El testimoni d’una d’elles –de les veganes, no de les gallines– era esfereïdor: “Els ous són de les gallines, son seus, elles els ponen, és la seva menstruació”, i com que es veu que les obliguen a pondre un ou al dia, diuen les activistes, és com si una dona tingués 365 menstruacions a l’any. És que no m’ho puc ni imaginar. A l’espera de que el col·lectiu vegà determini si la prohibició s’acaba amb els invertebrats, que excepte els hermafrodites, també deuen fornicar amb violència animal, sense contenció ni mesura o, donat que una bleda, un enciam o un cogombre, també son essers vius, encara que no violats, que jo sàpiga, poden ser aptes pel consum o tampoc, em conformo amb un got d’aigua. Un got d’aigua mig buit, segons el comparen alguns amb aquest darrer Onze de Setembre en haver baixat la participació d’un poble desnortat, dividit i a punt, diuen, de rebre la clatellada judicial definitiva. Una enquesta d’aquestes que fabrica La Vanguardia, en funció de les respostes dels seus lectors addictes, en tancar una informació, considera que el 84,73% del procés ha fracassat. I per si no hi hagués prou desgràcia a la casa del pobre, ara resulta que Pablo Iglesias, a qui Pedro Sánchez (Pedro i Pablo Picapedra) li va aplicar el mètode Guardiola per desfer-se d’Eto’o (falta de feeling, noi), acceptaria que s’apliqués un nou 155, la gran il·lusió de Rivera i Álvarez de Toledo.

Tot això i que el planeta llangueix és el que em porta a gairebé no moure’m de casa, a esperar amb resignació la clatellada final, a decidir que els polítics –que no han deixat de cobrar malgrat no haver fet la feina encarregada (quins pebrots! I no és demagògia)– ja s’ho faran, i a viure en un neguit molt semblant a l’acolloniment, que volen que li faci, ja tinc una edat.

La malaltissa xantofòbia de Rivera i Arrimadas

No opinaré pas sobre les desercions, mitges desercions, avergonyiments i articles de fundadors enutjats, en el sí de Ciudadanos, després de la gloriosa operació de conxorxar-se amb VOX per netejar d’esquerrania i d’altres ideologies indesitjables i perilloses per a la unitat i la grandesa d’Espanya, els ajuntaments i les comunitats autònomes. Ja s’ho faran. No crec que la destapada cap el franquisme els hi passi factura electoral. Si no explícitament, hi havia molt de pòsit falangista en les giragonses polítiques d’Albert Rivera, molts ho havien detectat i escrit, un pòsit arrelat també en l’enyor d’una bona part dels habitants de l’Estat, molts d’ells establerts a Catalunya.

Però, el que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, i d’això és del que volia parlar, és la xantofòbia malaltissa que pateixen Inés Arrimades i Albert Rivera, sobre tot, i que, per contagi, han aconseguit convertir-la en pandèmia entre els seus seguidors. No és una fòbia desconeguda la xantofòbia, segons els experts, però tampoc és de les més habituals entre les diverses variants de la cromofòbia (fòbia a un determinat color). Hi ha la erytrofobia que es la mania al color vermell i que la patia la protagonista de Marnie, la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, per exemple, segur que la recordaran. També la leukofobia, pel que fa a l’odi insuportable al color blanc, bé sigui uns llençols acabats de rentar i estesos en un terrat o un Papa damunt d’un papamòbil. Diuen que Ali Agca, que va atemptar contra Joan Pau II, la patia (ves a saber!). La xantofòbia que ha afectat el comportament, l’estat d’ànim i les moltes decisions d’Arrimadas i Rivera és la fòbia al color groc. Diuen els rumors que la xantofòbia ha estat la causa de la partida definitiva a Madrid d’aquests dos polítics amb tant de futur a Catalunya: no podien més amb el groc, la xantofòbia els ha rendit. Es veu que cada matí, quan trepitjaven el carrer i es veien voltats del groc insultant dels taxis de Barcelona, patien una reacció traumàtica insuportable, com la que sofreixen els vampirs davant d’un reguitzell d’alls. La vista d’alguna cosa groga o només el so de la paraula groc  (o, en el seu cas, amarillo) produeix als xantofòbics un estat d’ansietat incontrolable. Els crispa, els exaspera, els obnubila, els fa embogir. Llegeixo que aquesta curiosa fòbia li ve, a qui la pateix, d’algun episodi traumàtic de la seva vida passada en la que va patir maltractaments físics o psicològics en una cambra groga o càstigs corporals amb objectes de color groc o un accident dins d’un cotxe groc (un taxi?, un Renault 8?) o provocat per un vehicle d’aquest color. Es veu que, en créixer, els afectats per la xantofòbia, tan bon punt es troben amb quelcom groc, pateixen un efecte d’alerta que els provoca plors, taquicàrdies, tremolors i ansietat, sobre tot, molta ansietat. Probablement aquí rau l’explicació de moltes de les rareses que hem vist en els últim temps i que no hi trobaven una explicació racional.

Però el cas llastimós d’Inés Arrimadas i Albert Rivera no és l’únic a la història política de Catalunya. Un famós xantofòbic va ser el virrei Francisco Antonio Fernández  de Velasco i Tovar, quan la guerra de Successió. L’home va fer prohibir el color groc l’any 1704, per evitar donar publicitat (va fer servir d’excusa per amagar la seva malaltia psicològica) al bàndol que usava aquest color als seus emblemes i insígnies que, en el seu parer, només servia per a crear discòrdia entre els membres d’una mateixa família.

Si no fos que em prendran per boig, jo proposaria que la pròxima Marató de TV3 anés destinada a l’estudi i tractament dels malalts de xantofòbia, que es veu que n’hi ha molts més del que sembla.

Salut les copains

Depassats aquests dies embogits en que aquella Espanya que, després de la voràgine electoral, semblava –mirant el mapa que pintaven els diaris– roja, d’un roig encès, s’ha anat descolorint gràcies a la intromissió del taronja que ha sigut capaç de fer, sense manies ni complexes, tots els papers de l’auca i sucar pa a tots els estofats, amb un tarannà antològic per hàbil, esperpèntic i descarat del comportament post electoral del partit sense ideologia de l’Albert Rivera. Una estratègia directe a la poltrona que no li ha fet escarafalls a res. I quan ha passat el que ha passat a l’alcaldia de Barcelona, que diuen, home!, amb aquesta colla de comunistes okupaires i antisistema, amb aquest trinxeraires, no, si us plau, “que hasta aquí podíamos arribar”, el gra al cul que semblava que els hi havia sortit tant a Rivera com a Arrimadas i a la resta del quadre escènic de teatre d’aficionats, a manera d’infecció gavatxa, que li feia escarafalls als pactes amb l’ultra Vox i se li encarava, hòstia!, li ha anat de puta mare per fer de tallafocs contra l’independentisme triomfant i deixar la casa gran endreçada i, a més a més, tenir la mestressa enganxada per l’entrecuix. Perquè, com escriu Antoni Puigvert, en una de les seves columnes recents, Manuel Valls ha fet més política en un mes que Inés Arrimadas en tot el temps que ha estat cap de l’oposició.

Atenció a Manel Valls (el vaig convidar al meu programa de TV3 quan començava a despuntar en el socialisme francès, ell, no jo, i avui m’agradaria veure aquella entrevista que TV3 ni s’ha assabentat que té als arxius). Atenció a aquest polític hàbil, professional, experimentat, polifacètic ideològicament, entrenat en el jacobinisme francès (però també en la visió republicana de la vida), dur i sense manies, que amb el seu vot enverinat a l’Alcaldessa Colau   –santa innocència!– s’ha apuntat a l’eslògan de la dreta prefranquista de Calvo Sotelo: “España, antes roja que rota”. Anava a augurar que seria ell i no José Maria Aznar el primer president de la tercera república, quan les restes del naufragi borbònic s’haguessin esmicolat del tot, i aleshores ha esclatat l’escàndol que l’ha deixat gairebé sol a l’ajuntament de Barcelona, un cop enllestida la feina. Fins i tot Corbacho, que li han promès remenar les cireres a la Diputació, ha preferit el Rivera en mà que les expectatives de l’ex-primer ministre francès volant pel cel del futur, que, en contra del que especulava tot Déu, fa dos dies, ha dit que continua. I trobo que, des del seu punt de vista, fa bé. Des del seu seient privilegiat de regidor no es vol perdre l’espectacle d’Ada Colau buscant desesperadament un punt de suport per eludir l’esfondrament inevitable (no li perdona el llaç groc del porxo) ni la fosa de Ciudadanos després d’anar com una baldufa d’Herodes a Pilats en aquesta cerimònia de la confusió que han estat els pactes postelectorals.

Tot va venir rodat quan en la gran jugada inicial, Valls i Rivera es van acoblar com la fam amb les ganes de menjar. Amb la diferència que en qüestió de desimboltura, cinisme, estratègia i experiència en portar el timó d’un país, en Valls se’l menja amb patates. I és que l’ex primer ministre francès, ara barceloní fins el moll de l’os i espanyol més que la de Toledo, es va trobar amb l’organització perfecte per fer la primera gran grimpada. Qualsevol partit polític, defensi el que defensi, de Vox a Podemos, incloent la CUP, el Pacma o la Falange Española y de las JONS, surt a l’arena per contribuir al benestar dels seus conciutadans a través de la seva manera d’entendre la vida, el pensament i el món. Després vénen el corruptes, els professionals del “momio”, els xoriços i els inventors de currículums, però això ja va inclòs en l’espècie humana, no cal aplicar-ho només a la classe política. La ideologia, que figura que és el pal de paller de qualsevol partit polític, és això, la manera d’entendre la qualitat de vida de l’home –i darrerament i en molts casos, també de la dona– i el seu paper en el món. Però això que justifica l’existència de tots els partits polítics, del més fatxa al més progressista, no ha estat la gènesis de C’s. Empesos pels babèlics del manifest del 96 i la mala llet venjadora de l’Albert Boadella, no van néixer per construir cap societat des de cap perspectiva ideològica, van néixer amb la sacrosanta missió de salvar el castellà del supremacisme de la llengua catalana que amb la immersió a l’escola i TV3 i Catràdio i el que penjava, ho estava passant molt malament, reduït a un àmbit gairebé clandestí i patint la persecució de la policia cultural. Vaja que, com escrivia el noi Sostres en els seus vibrants moments d’independentista furibund, el castellà havia arribat a ser pràcticament la llengua de les minyones.

Un partit que es llença a la palestra amb aquesta barra ideològica i amb aquest populisme lerrouxista sense manies, amb el desvergonyiment, darrerament demostrat, de donar-se la ma dreta amb Vox procurant que la ma esquerra no ho sàpiga, un partit que té l’eclecticisme per bandera, és terreny abonat pel fill pròdig que torna a casa i que necessita aixopluc polític de primer nivell, que un ex-primer ministre socialista de la República Francesa no pot recomençar enganxant cartells de Collboni, que és el que li tocaria. Que l’estiu això està ple de francesos i si el veiessin amb el pot de cola i el pasquí amb la fotografia d’un polític socialista de segon nivell, faria una trista figura i tota França n’aniria plena i en faria memes.

Però ara ja està exhaurit tot el que li podia donar el partit de Rivera. Després de la fotografia del trio de Colón, impresentable a Europa, Valls, que té trumfos econòmics a la mànega, ja pot volar sol: ”Aspiro a ser-li útil a la meva ciutat, a Catalunya, a la resta d’Espanya i Europa”, diuen que ha dit en la conferència de premsa. I si això li afegim el constitucionalisme que li surt per les costures, tenim el polític espanyol del futur. Temps al temps.

Tanquem la paradeta

Amb un nus a l’estomac, un neguit indescriptible i una tristesa infinita, segueixo l’última sessió del judici del Suprem i les conclusions, opinions i auguris que recull TV3 en l’optimista sentit que, aquest dia d’intervenció dels acusats, fent servir el torn d’última paraula, sacsejarà la democràcia espanyola.

Em sap greu ser tan, tan pessimista –jo més aviat em considero realista, ja em disculparan–, però els afers relacionats amb Catalunya i la seva postura desobedient (que ells tradueixen com sediciosa, rebel i colpista) no immuten Espanya, ni la seva corona, ni la seva política, ni els seus partits estatals que ja van deixar clara la seva disposició amb l’acord sobre el 155.

L’Espanya majoritària observa i jutja Catalunya a través dels ulls de l’Albert Rivera, un català com Déu mana en el sentit que ells entenen, i com reflectia perfectament un planell de la retransmissió en que es veia l’acusació entretinguts amb el mòbil, l’Ipad, o la seva personal abstracció, lluny, ben lluny del que es deia a la sala, obstinadament sords a les reflexions, denúncies i evidències que plantejaven els acusats o, més ben dit, sentenciats. Per aquesta Espanya majoritària ja fa temps que el judici i la sentència, més o menys sancionadora, està descomptada, ja han passat pàgina i l’entreteniment està ara centrat en els pactes post electorals, l’excitant crescuda de Vox i l’esmicolament de Podemos. El judici que aquí fa estremir, allà no interessa gens ni mica. És una carpeta tancada i desada. Adonem-nos que no hi ha ni haurà ningú amb qui parlar a l’altra banda. O es baixa del núvol, es substitueix la fe cega pel pragmatisme i l’estratègia i es redreça el full de ruta tradicional de la banya en el forat del formigó indestructible sense avançar ni un pam, o ens quedem eternament aturats en l’embús, orgullosos dels dos milions i escaig, cofois d’una actitud tan cívica i pacífica, ufanosos dels herois empresonats i de la seva enteresa. Creient fermament que tot és possible… Però, malauradament, improbable.

El Papa. l’avortament i els sicaris

El Papa de Roma, Francesc, al tarannà del qual, que consisteix en donar un pas endavant i quatre o cinc endarrere, ens hi hem acostumat, acaba de deixar-ne anar una de les gruixudes. De les ofensives. De les bel·ligerants. De les innecessàries. Els hi ho explico.

Per poder construir un titular que resumeixi el que ha dit Sa Santedat, els mitjans ho han sintetitzat així: “El Papa compara l’avortament amb contractar un sicari“. D’on hom dedueix que, en opinió del Pontífex, tots els metges que, al món, d’acord amb la legislació vigent del seu país, practiquen legalment l’avortament, són uns assassins a sang freda que executen les seves víctimes previ encàrrec i rebent per això un estipendi, com succeeix amb els sicaris. Mirin: exactament igual.

La infame comparació que determina que, a part de aplicar-los-hi l’excomunió, les ànimes dels esmentats metges cremaran al foc etern per sempre i que la justícia humana hauria de còrrer a detenir-los, jutjar-los i condemnar-los per assassinat amb premeditació i traïdoria, l’ha deixat anar l’emissari de Déu amb motiu de l’audiència concedida a quatre-centes persones procedents de setanta països i que acudien en representació de les conferències episcopals, les diòcesis i els gremis de metges vinculats a l’associació YesLife (o sigui, Sí a la Vida) que tenen enfilat l’avortament legal en una lluita a mort. Com que l’altre, l’avortament il·legal i en condicions d’enorme risc per a la mare, sembla que per a l’Església no existeix –potser perquè és el que utilitzen els catòlics de fe cega i no es fotran pas un tret al peu–, millor ni s’esmenta, ni es denuncia ni se’n parla.

Em preocupa saber si el Papa Francesc, quan va dir les aberracions que diuen que va dir, parlava ex càtedra, és a dir, amb l’Esperit Sant voleiant per sobre de la seva sagrada testa, o simplement s’havia passat en la celebració eucarística i l’abundància de l’excel·lent i dolç vi de missa havia fet estralls en el seu enteniment. Perquè el Bisbe de Roma es va despatxar a gust amb aquest tema que tant apassiona als catòlics de pro i tan emprenyades i dolgudes té la resta de dones de l’orbe catòlic, sobretot les d’aquells països que, pel seu endarreriment legislatiu sobre aquest tema, segueixen fil per randa la doctrina apostòlica i penalitzen amb rigor humà les dones que, catòliques o no, decideixen avortar de manera xunga i arriscant la seva vida (perquè les influències dels purpurats en molts governs no els deixen cap altra alternativa).

L’avortament és com el que feien els nazis però amb guant blanc“, diuen que ha dit sense parpellejar i sense que li caigués la cara de vergonya. “És lícit eliminar una vida humana per resoldre un problema? És lícit contractar un sicari per resoldre un problema?“, ha llençat la pregunta als quatre vents el Papa Bergoglio. I la resposta no era en el vent precisament, sinó en la fe cristiana més inquisidora: “No és legal –s’ha contestat–. Mai, mai eliminis una vida humana o contractis a un sicari per resoldre un problema“. I ha estat llavors quan ha impartit doctrina i apel·lat al dogmatisme: “La vida humana és sagrada i inviolable i l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius expressa una mentalitat eugenèsica inhumana que priva les famílies de poder acollir, abraçar i estimar als seus fills més febles“.

Tot això, les preguntes al vent i les reflexions posteriors, venien al cas per condemnar l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius. Això, que me’l té horroritzat, és la causa per la qual fustiga la cultura predominant de la societat actual en què, segons creu observar, s’incita a la “por i a l’hostilitat cap a la discapacitat” en els nens, davant la qual cosa s’opta per l’avortament. La teoria papal és que “cap ésser humà pot ser incompatible amb la vida, ni per la seva edat, ni pel seu estat de salut, ni per la qualitat de la seva existència“, i que “tot nen que s’anunciï al ventre d’una dona és un regal“.

Ja se sap que l’avortament i la seva legislació, des del sentit comú de la humanitat en progrés, no casa amb la tossuderia catòlica. Com succeeix amb l’eutanàsia, per exemple. Que cadascú faci el seu camí: la racionalitat amb la seva obertura de mires i el fanatisme amb la seva obstinació. Això és així i no canviarà mai, cal coexistir-hi. Però el que no cal, el que no és just, ni equitatiu ni saludable és que Sa Santedat compari als pro-avortistes amb els nazis i tracti de sicaris els metges que compleixen amb la llei. Que Déu no és una essència, és una opinió. Molt respectable, és clar que sí.