Category Archives: La vida contemplativa

REY MÍO, ESPAÑA NO SE HA SALVADO

Això és un fake, que quedi clar. Ni ha passat així ni és imaginable que Meritxell Batet, amb la seva prestància i senyoriu com a presidenta de Las Cortes, hagi actuat i parlat d’aquesta manera en l’acte protocol·lari d’anunciar-li a Felipe VI, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del nou govern de l’Estat. Però deixin-m’ho imaginar per un instant i no se m’esverin.

L’excel·lentíssima senyora Meritxell Batet, amb els seus rinxols d’or, la seva simpatia habitual, i el seu tracte trempat –traducció de campechano, vull deixar-ho clar– i cordial, ha accedit al Palau de la Zarzuela i s’ha tancat amb el rei Felipe al saló de les males notícies i i l’hauria pogut dir: “Rei meu, em sap greu comunicar-li que aquella Espanya que tant li agrada, la dels patriotes i abanderats salvadors de la pàtria, la que farceix d’orgull i prepotència els seus discursos més significatius, la que es fa un embolic amb aquella collonada de la separació del poders, la que li porta fluixa el que diguin els tribunals europeus, la que crida emocionada amb una sola veu “a por ellos, oé” quan envia els robocops a estomacar catalans desafectes, la que plora el trasllat dels ossos del dictador, la que empresona o exilia, la que s’esgargamella, a veure si cola, tractant de colpistes els del procés, la que feia referència el Pepe Rubianes quan deia que “…a mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Que se metan a España en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgados de los campanarios”, aquesta Espanya, rei, no l’han pogut salvar els trifàsics, malgrat que ho han intentat tot, la coacció, l’insult, la bronca, la súplica pel transfuguisme d’algun diputat dels que se l’agafen amb paper de fumar, com la de Canàrias, l’amenaça amb el caos, el plor i el cruixir de dents, les set plagues d’Egipte…, i ara li vinc a explicar que Pedro Sánchez ja és president i que tindrà ministres comunistes, li ho asseguro, comunistes, i que ha pactat no només amb, agafis!, Esquerra Republicana i Bildu, sinó amb Teruel Existe, que el pobre noi ha hagut de passar la nit a Madrid, ben amagat, per les amenaces que havia rebut. És que l’Arrimadas, suposo que ho ha vist, s’ha superat. Reconec que és envejable, ningú sap muntà pollastres com ella, és una crac mentint i exagerant. I la tia aquella del costat de l’Abascal? Com insultava, rei meu, com s’esgargamellava. Escolti que he hagut de dir que el Parlament és sobirà, però me’n he penedit de seguida, eh?. He pensat que la Forcadell ha anat de pet a la presó per coses com aquesta. I com que jo també sóc catalana m’he dit: a veure si em passa com al Sandro Rosell, que m’agafa mania la Lamela i ja has begut oli!

Però, rei, vostè no s’amoïni i els seus tampoc, no oblidi que encara que ara s’hi apuntin els de Vox, PP i Ciutadans, els socialistes som el més monàrquics de tots i a la Corona no li faltarà de res. A més ja sap com és el Pedro, que un dia li treu el son el Pablo, que no pot dormir el pobre, i al cap d’uns mesos se l’emporta al llit.

D’acord, ja sé que el trucarà la Conferència Episcopal, el Consell General del Poder Judicial, l’Aznar i el Felipe (l’altre), els Generals, la Patronal i el Trump li enviarà un whatsapp, però vostè tranquil. El Pedro es prou habilitós per passar el tràngol amb nota, oi que m’entén reiet del meu cor?”.

L'ESCÀNDOL D'AQUEST NADAL (AMB UN PARELL)

Avorrit de l’Espanya lligada i ben lligada, la judicatura de la qual s’ha fet un embolic de tal envergadura que només se’n sortirà fent-se l’harakiri i desesperat amb la Catalunya virtualitzada que només es dedica a tirar-se els plats pel cap, passo les festes descollonant-me amb una mena de Monty Pyton brasilers, un equip d’humoristes que farts de no poder estripar com volien en les televisions convencionals van crear el seu propi canal de You Tube assolint el novembre de 2015 la xifra inversemblant de dos mil milions de visualitzacions entre tot sels seus vídeo penjats a la plataforma des de l’agost de 2012, quan van mostrar la seva primera producció. Responen al nom de PORTA DOS FUNDOS (porta del fons) i els seus dos especials de Nadal (el de 2018 i el de 2019) emesos enguany per Netflix són una passada difícil de comparar amb qualsevol altra producció (nadalenca o no). És, segur, la paròdia més irreverent, divertida i gamberra que he vist mai sobre els fets que relata el nou testament. Al costat de les dues pel·lícules (una sobre l’anomenat Sant Sopar i l’altre sobre la festa sorpresa per l’aniversari dels 30 anys de Jesucrist), “La vida de Bryant” són innocents pessigolles.

La del Nadal de 2018 titulada “Se beber, nao ceie” (Sense beure no hi ha sopar) en la que explica la borratxera de Crist i els seus apòstols en l’últim sopar, va guanyar el Premi Emmy Internacional a la millor comèdia i l’odi etern dels cristians (i també dels catòlics) bra silers. Els mateixos que van portar Bolsonaro a la presidència de Brasil. Ja sé que les opinions són discutibles, però per mi és una obra mestra de l’esperpent i el sarcasme. Segurament no està basada en fets reals –o sí, ves a saber–, però tampoc hi ha garantia que els evangelis ho estiguin. Impagable el moment en que Jesús li fa una putada a Judes, que no beu alcohol, i que l’obliga a veure un got d’aigua per no fer-li un lleig al Mestre. Judes no se’n refia perquè tem que en el moment que s’ho begui Jesucrist convertirà l’aigua en vi, que sap que ho ha fet més d’una vegada, és un dels seus miracles preferits, però com que el Mestre li assegura que no ho farà, Judes es beu el got d’aigua i cau fulminat. Jesús, que es veu que és molt de la broma, explica que no ha estat vi però  que d’absenta no n’havien parlat. I fins aquí puc explicar sense fer un spoiler (que me’n moro de ganes).

L’especial de Nadal de 2019 titulat “La primera temptació de Crist” ha esquinçat els vestits de la parròquia cristiana de Brasil que s’ha revoltat contra el grup de còmics, posant còctels molotov a la productora i donant-se massivament de baixa de Netflix. La cosa va de la festa sorpresa que li preparen al Messies, abans que li diguin que ho és i que li espera un bon tràngol a la vida, quan torna de meditar al desert i tractar de no sucumbir a les temptacions, amb motiu del seu 30 aniversari. Especialment divertides les baralles entre Déu i Josep per la paternitat de Jesus, tothom resta molt sorprès quan Jesús torna amb Orlando amb qui ha practicat l’homosexualitat en el desert durant els quaranta dies de meditació. Que es presenti un Jesucrist homosexual ha estat massa per la parròquia cristiana i l’enfurismament encara dura i durarà.

Els creients –i dels fanàtics ja ni en parlem– de qualsevol religió monoteista no tenen sentit de l’humor, especialment si l’objecte de la paròdia són la seva religió i el seu Déu. No sé si es degut a un excés de zel, a que la fe i l’humor són incompatibles o a la feblesa dels fils amb que mantenen lligades les creences. Però per pròpia experiència respecte als meus amics creients sé que la seva paciència pel que fa a la confrontació entre raó i fe té un límit, una línia vermella ben delimitada i si, a més a més, els arguments que puguin fer trontollar els seus dogmes van embolicats amb sentit de l’humor, fins aquí podíem arribar: malaguanyada Inquisició.

Estic segur que si el feligrès espanyol arribés a veure els dos especials de Porta dos Fundos –que estan penjats a la plataforma Netflix, a disposició de la clientela– intervindria des de la Conferència Episcopal fins el jutge Llarena i, fins i tot, la Junta Electoral Central. I l’Arrimadas, i tota la penya de Vox, i el president Lambán, i el parc juràssic del Psoe, i l’Álvarez de Toledo, i el sursumcorda, que es diu,

 Recomano vivament la visió d’aquests dos especials abans no s’acabin les festes de Nadal i podríem obrir debat, no?

¡A POR EL ÑEXIT, OÉ!

Com explica l’ABC, diari de referència al costat de cinquanta més entre digitals i de paper, del pensament cavernari de Madrid, “El pronunciamiento de la Justicia europea sobre Oriol Junqueras (…),ha despertado en España una ola de críticas contra Europa. Esta indignación se ha hecho viral en las redes sociales con la etiqueta Spexit, que propugna la salida de España de la Unión Europea (…) Algunos dirigentes destacados de Vox, como el eurodiputado Hermann Tertch, ha hecho alusión a esta indignación, afirmando que en su cuenta de Twitter que «no es casual que este mensaje sea viral tras el enésimo desprecio a las instituciones y leyes de España y en contra de los intereses del Estado y la dignidad de la Nación (…) Desde Vox se ha criticado muy duramente esta decisión judicial. El presidente de esta formación política, Santiago Abascal, también en Twitter, ha afirmado que «España esta sufriendo un gravísimo ataque a su soberanía y por lo tanto, a su Constitución. A este ataque hoy se han sumado los tribunales europeos. Después de que varios países “aliados” cuestionen y humillen a nuestra justicia, ahora el Tribunal Europeo de Justicia de la UE da oxígeno y apoyo al proceso golpista en Cataluña». Per altra banda l’exministre més famós en l’àmbit de les cloaques de l’estat, Jorge Fdez. Díaz, des de La Razón –des d’on, sinó?–  reflexiona: “si la justicia europea no defiende” a los Estados-nación “de sus agresores, el Brexit es un precedente (…) Ha nacido el Spexit”, sentencia l’exministre. Com en el seu dia va néixer Tabarnia (també un èxit viral), vostès ho recordaran… Ah, que no se’n recorden? En fi, no passa res, va ser una collonada molt enginyosa del Boadella.I el Spexit no és més (ni menys) que un moviment heroic i patriòtic per defensar-se d’una Europa que l’odia, que l’enveja pel seu passat esplendorós i que la menysprea per la seva personalitat política, ideològica i judicial. Perquè Espanya va ser, és i serà diferent. Perquè Espanya, després de tanta ignomínia i de tan pixar-se-li judicialment al damunt, davant dels esforços infructuosos del gran Borrell i de l’heroi Marchena navegant patriòticament contra corrent, es troba en una situació que indefectiblement l’ha de conduir a enviar Europa a pastar fang i abandonar-la a la seva sort. Que n’aprenguin!

Qui m’havia de dir a mi que arribaria un dia que estaria tant d’acord amb aquesta Espanya casposa, neofeixista i ultramuntana. Sí. Crec que Espanya s’ha de desprendre del llastre econòmic i torracollons que li signifiquen Catalunya i el País Basc i llençar-se valerosament a l’aventura de recobrar la seva idiosincràsia catòlica, borbònica i, sobre tot, espanyola, en solitari, ella sola contra el món. Essent ella com sempre ha sigut i serà, castellana, aristocràtica, orgullosa i envoltada de bandera i unitat.

La seva judicatura, la seva manera d’entendre la llibertat d’expressió, la seva esplendorosa tossuderia que es resumeix sempre en aquella manera tan espanyola de fer, de sostenella y no enmendalla, no tenen res a fer en aquesta Europa corrupta i venjativa que separa els tres poders (i així li va) i la desautoritza i la fa trontollar en els moments més delicats.

Estic d’acord amb l’ABC, el Herman Tertch. l’Abascal i l’exministre Fernández: España ha de putejar Europa i deixar-la sola a la seva dissort. S’ho han guanyat a pols els europeus.

Si un digital tan acreditat com Periodista Digital explica que “el Rey Felipe VIe le dijo literalmente a Pedro Sánchez  “no te va a salir gratis el pacto con ERC, en España en cuanto nos hemos empezado a plantear el modelo de Estado hemos acabado a leches” y le expresó abiertamente que Casa Real no ve “con buenos ojos el acuerdo de Sánchez con Pablo Iglesias y ERC”, i que entre els socialistes de Ferraz circula que  si tanto le gusta la política (al rey), siempre puede presentarse a unas elecciones” és que alguna n’està passant a la tramoia i que l’aïllament per a salvar les essències patriòtiques va prenent cos. En el que dissenteixo amb la penya que ha endegat el futur aïllacionisme espanyol és en el nom que li han posat. Dir-li Spexit quan li podrien dir Ñexit, amb aquesta ñ tan espanyola, tant d’España i de…, coño, per exemple, és un error de marketing. Algú ho havia de dir.

SEMBLA QUE HA ANAT D’UN PÈL

Uf… (pronunciïs, traient aire per la boca, amb una clara expressió d’alleujament) sembla que aquesta vegada ha anat d’un pèl, que, com sempre passa, s’ha ha entès malament, que no es tractava de girar com un mitjó la immersió lingüística, Déu nos en guard!, sinó de millorar el model educatiu, ha dit, cofoi, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta.

Algú es podia imaginar que el PSC, amb aquell passat catalanista forjat pels Maragall, Obiols, Raventós, Serra, Lluch, Tura, Geli i tants d’altres, volgués ocupar l’espai trapella i populista de Ciutadans, i endegués una batalla contra els sistema imperant d’immersió lingüística que diuen que ha donat tan bons resultats? Algú es podia imaginar que, implicats en la batalla de Pedro Sánchez per atraure la abstenció de C’s i el PP, de cara a la investidura i enviar a tomar vent els torracollons d’ERC, burxant on fa més mal (el tema de la llengua a les escoles), el PSC s’enfangaria en una batalla impopular en la que tindria en contra la majoria –l’amplíssima majoria–d’ensenyants de Catalunya? Algú es podia imaginar que Miquel Iceta seria tan babau que, per complaure a l’amo de Madrid, es faria l’hara-kiri sense deixar de ballar?

Es veu que sí, es veu que gairebé tothom. Alguns amb alegria perquè ja era hora que un partit com el PCS prengués el relleu de Ciutadans en la defensa del castellà a l’ensenyament i acabés amb el vilipendi de l’espanyolitat que diuen des de Madrid que passa a les escoles catalanes. D’altres enfurismats perquè, poca broma, amb l’ensenyament no s’hi juga i el xantatge amb la llengua es propi de miserables. Alguns, també, perplexos perquè mai s’haguessin pogut imaginar una baixada de pantalons tan indigna per part d’un noi tan simpàtic i educat com Miquel Iceta i la resta de la penya socialista catalana que queda. Però es veu que amb les giragonses amb que té acostumada la parròquia el senyor Iceta pel que fa a declaracions i contradeclaracions (alguns sembla que l’han rebatejat com el Digo/Diego; jo crec que es així, que ho he sentit bé, que no m’hauran dit el Nyigo-Nyago) a ningú li havia sorprès que es fiqués en aquest alberginial  (disculpin la traducció literal, lliure i poc fabriana de la paraula berenjenal) o, si ho prefereixen, embolic.

Tots plegats ho hem entès malament, ens hem equivocat de mig a mig: El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, va sortir ahir a desmentir les crítiques que ha rebut el document marc aprovat al setembre de cara al proper congrés i en el qual s’aposta per un model plurilingüe a l’escola que substitueixi l’actual immersió lingüística. Va negar que el partit vulgui canviar el model o abandonar la immersió lingüística a Catalunya, però sí que va matisar que pretén “flexibilitzar-lo”. “Hi haurà zones que necessitaran reforçar el català; d’altres, el castellà, i totes, segur, l’anglès”, va insistir (segons transcric de la crònica d’El Punt/Avui).

Millor, escoltin. Que no se li ha perdut res al PSC en la discussió d’aquest model acordat per majoria al Parlament l’any 1983, amb, només, dos vots en contra, en que es declarava el català “llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius”. El cert és que es tracta d’un tema que sempre m’ha amoïnat –la possible impugnació arbitrària del model– i ho he parlat moltes vegades amb mestres, pares implicats, immigrants (perdó, migrants) que per haver arribat aquí de petits van estudiar segons el model imperant. I no he trobat ningú que en fes fàstics. A més, el sistema ha estat molt valorat internacionalment, segons expliquen els experts.

Passi el que passi amb les negociacions de la investidura, votin sí, votin no, o s’abstinguin els qui hi estan implicats, el PSC no pot passar a la història per una cagada com la que es veia venir.  Compte amb els emmerdadors. Amb la llengua no s’hi juga. El patètic final del Rivera (em refereixo a l’Albert, no al José Antonio Primo de) n’és un exemple.

EL TRET AL PEU

Sembla mentida que un paio tan guapo i atractiu, que queda tan bé a les fotografies de les cimeres, que ha estat capaç de ressorgir de les seves cendres –com diuen que feia per no avorrir-se l’Au Fènix–, després del trinxat que li van fer els seus, que és capaç d’anar d’una punta a l’altra segons bufa el vent, que, encara que sigui a contracor –gairebé n’estic segur–, es disfressa de catalanofòbic per cercar, inútilment, el recolzament de la dreta un dia, malgrat haver-se confessat poc mesos abans, amb una sinceritat transparent i que arribava al cor, capdavanter del federalisme i de la plurinacionalitat espanyola, el paradigma del diàleg amb els discrepants en acceptar els vots dels empestats per assolir el triomf en la moció de censura i haver-se reunit amb Quim Torra al Palau de Pedralbes el desembre de 2018, segons rescabalo de l’hemeroteca d’una notícia d’EFE de l’any passat, deia que un paio així, ni que sigui president en funcions, no és capaç de fotre’s tot sol un tret al peu a no ser que se sigui molt ruc.

Perquè en aquest cas no valen excuses: que si la dreta no ha volgut abstenir-se per a salvar España de les hordes perifèriques, que si l’Iglesias –quin poc feeling que li tinc a aquest nano de la cua, s’haurà dit més d’un cop– volia l’oro i el moro, que si exhumava el dictador em passejarien pels carrers a coll i be[acm1] , que si assegurava que els presos polítics complirien la sentència i prometia que portaria Puigdemont com fos em farien l’onada… El conte de la lletera, President en funcions, que t’ha portat a consumar el pitjor fiasco de l’esquerra dels últims quaranta anys i a fer-nos rascar de les nostres escurades butxaques cent vuitanta cinc milions d’euros, que es diu de pressa: el tret al peu que t’has disparat tu solet…. I mira que t’havien avisat. Encara que la resta del món t’hagi fet el llit, ho sento ser tan franc, però tu ets l’únic responsable del que ens ha passat, tu i la penya d’ineptes que et riuen les gràcies.

Ja ho veus: has destapat la llosa i l’esperit putrefacte s’ha expandit i ha remogut la calaixera on molts espanyols hi tenien embolicada i amagada la tendència feixista. Ja ho veus: per als milions dels votants de Vox i a uns altres quants del PP que els hi tocarà fer seguidisme si volen evitar el traspàs , “en España empieza a amanecer”. Al feixisme i/o al franquisme no se’l combat amb gestos electorals quaranta anys més tard de quan tocava tallar-lo d’arrel.  O passa el que passa. El tema del Valle de los Caídos o l’entomes en la seva globalitat, desmantellant-lo i desvirtuant-lo de dalt a baix, o l’aïlles amb els seus monjos i la seva feligresia i fas com si no hi fos. Un cordó sanitari que es diu.

Mentre dura la ressaca mediàtica i cadascú s’avança als esdeveniments segons el so que vol fer sonar al seu flabiol, a mi se m’acudeixen molt poques sortides a l’atzucac en què ens has ficat pel teu mal cap i la teva propensió a somniar truites. O recuperes l’esperit de la moció de censura que et va dur a la Moncloa –te’n recordes?– parlant de política i de pactes amb tothom. Si no et poses de perfil i ets franc i vas de veres i oblides el cangueli que et provoquen els de l’“aporellosoé”, jo crec que al seient de davant pots trobar esperit col·laboratiu malgrat la desafecció i el cabreig acumulat, però necessites el qui li cal a un govern progressista –que dius tu–: amnistia i tornar a la casella de sortida (el mateix demanaria si m’adrecés als teus possibles interlocutors, que ningú no ho dubti; que d’irreductibles, fanàtics i trabucaires n’hi ha per tot arreu). Deslliurar-te de pressions patronals, casernàries, borbòniques, judicials, episcopals, del clavegueram i de l’Íbex i fer de polític, que per això cobres. Cobreu.

L’altra possibilitat és més senzilla i tranquil·la: la porta giratòria de la que tant en saben els teus avantpassats en aquest ofici.

No et facis il·lusions, qualsevol altra viarany és un pedaç, un fer volar coloms, un qui dia passa anys empeny, un sortir a la viquipèdia com el babau que va deixar passar la segona oportunitat. I no sé si t’han explicat que és mentida que el carter sempre truca dues vegades. Normalment et deixa un paperet que diu que passis tu per l’oficina de correus.

Au, espavila.

Au, espavileu tots plegats, que ve el llop.


 [acm1]

DE LA VIDEOCÒNSOLA A LES BARRICADES

Estic llegint molta prosa poètica entorn dels adolescents encaputxats que han encès Barcelona aquestes nits passades d’aldarulls i violència. Violència absurda per dues de les tres bandes en conflicte. Violència absurda i tampoc útil –algú es capaç de discernir que és útil en aquest embolic en que els incompetents ens han immers?– d’escamots de nois i noies molt joves amb la cara tapada que la glosa els situa entre la desesperació pel món que els està a punt de caure a sobre i la decepció del qui els hi van prometre l’arcàdia republicana, independent i rica i plena. Violència amb acarnissament, desproporció i desmesura per part dels robocops desbordats i aparentment acollonits, una secció dels quals, els de la policia espanyola, s’han saltat a la torera la llei que impedeix fer servir bales de goma a Catalunya i així anem d’ulls buidats, commocions cerebrals i colló perdut per sempre. Del tercer sector –infinitament majoritari en el còmput, silenciat vergonyosament pels mitjans de comunicació de l’Ibex 35 i de la Borbonnerie, que, a més a més, ha fet feines d’interposició entre els violents i els de la porra i l’escopeta, cosa que ningú no els hi ha agraït– que manté l’actitud pacífica, festiva, i encara confiada i de la qual ningú en parla, malgrat les cincs marxes sobre Barcelona, infinitament superior en nombre de participants que la famosa marxa sobre Washington de la que jo em feia ressò cròniques enrere.

Res més lluny de la meva intenció que situar-me en el terreny covard i centrista de l’equidistància. Sé que el culpable principal és aquest Estat superb, prepotent i mal acostumat al colonialisme fins que li planten cara, que des del principi ha administrat el problema maldestrament. Tampoc salvo de la crítica –i d’aquí el perill de semblar equidistant– dels babaus que han fet creure a la feligresia, amb ganes de comprar miracles, que tot seria bufar i fer ampolles, perquè el món ens mirava i qui vol pot. Inconscients que ens han portat a la confrontació quan sabien –i si no ho sabien és que no serveixen per el que els paguen– que anàvem sempre a perdre: Ulls, llibertat, il·lusió, confiança, bous i esquelles.

La setmana passada no hi havia aldarulls ni violència. La bretolada del comando Marchena em forma de sentència ha encès la indignació. Però són ells els únics responsables? Anem endarrere fins a la putada, obra del PP, en el tema del nou estatut del 2006, que va desfermar la onada independentista mai vista a Catalunya. Però és aquí tota l’arrel del mal? Anem enrere fins el règim del 78 que va decantar-se per la reforma en lloc de per la ruptura, deixant vigent tots els privilegis del franquisme –de la Corona als seus oligarques– i que amb l’obligada excusa de la reconciliació, no va passar comptes ni amb criminals, ni torturadors, ni corruptes ni feixistes. Aquí hi ha l’arrel. A la burrada del cafè para todos i a la Constitució d’emergència feta sota l’amenaça dels sabres.

Fruit de tot allò és l’actual i permanent compareixença del Marlaska. Cada cop més Grande, tapant-li la incapacitat de gestió i diàleg en la crisi a Pedro Sánchez, exigint la condemna de la violència –com si des de fa anys no quedés clar que l’independentisme no ho hagués demostrat de sobres, en front de la piromania  obsessiva de Rivera, Arrimadas, de Toledo, etcètera– i que Torra sigui president de tots els catalans, com si Rajoy hagués estat president de tots els espanyols –que no es recorda el vot de censura?– i Sánchez fos el paradigma de la concòrdia espanyola (incapaç d’aprovar els pressupostos i de formar govern, malgrat les súpliques vergonyoses a aquesta dreta casposa.

Ah, i mentre el merder augmenta i fa estralls irreparables, la família xupiguai (copio l’expressió d’un tuit) no s’immuta i passa de tot en l’acte entranyable de presentació de la nena.

Per arrodonir-ho, no sé si es tracta d’un fake o no, però m’arriba que la majoria de ferits de la policia té a veure amb lesions als canells, que es veu que no estan acostumats a estomacar tan fort, i tant ball de bastons acaba per passar factura.

DIA DE LA (segona) VICTÒRIA DEL FRANQUISME

La primera va ser la del 39: a Burgos, 1 d’abril de 1939. La del “cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. I signava l’autoproclamat Generalísimo Franco. La segona és la d’avui, 14 d’0ctubre de 2019, i l’ha divulgat el digital de Pedro J., abans que el missatger la fes arribar als interessats. Ja se sap la butlla que tenen les clavegueres del periodisme en accedir al sumaris supersecrets.

Cent anys de solitud a la presó els ha caigut als presos polítics (i que ara em vingui l’autodenominada Junta Electoral Central, JEC, amb un flabiol sonant). El comentari del tipus tir de gràcia, en la línia del parte del cautivo y desarmado, l’ha posat el Presidente en funcions: “Hoy concluye un proceso judicial ejemplar pero a la vez se confirma el naufragio político de un proceso que ha fracasado, en su intento de obtener un respaldo interno y un reconocimiento internacional“. Em deixa perplex que Sánchez –que últimament li fa la competència al rei Felipe, en fer-nos pensar que estaria millor callat–, defineixi allò que tots els qui vam voler vam veure per la tele, com a procés judicial exemplar. Però han decidit excloure de la valoració per la sentència la munió de testimonis que, si els incloïen,  la balança afavoria els acusats  i probablement haurien d’haver penat uns quants testimonis de l’acusació per presumpte perjuri. El judici no ha estat exemplar ni pel forro, ho diuen juristes de molta més solvència i credibilitat que els/les Marchena, Llarena i Lamela. El judici s’ha fet amb les cartes marcades per aquell franquisme que ho va deixar –com s’ha anat veient, i no només en el cas del Procés– tot ben lligat: de la monarquia al règim passant per l’Ibex i el Poder Judicial.

Es que no cal ser independentista ni feligrés del procés per veure que el que s’ha fet amb els condemnats és una autèntica injustícia, amb premeditació, traïdoria i unes ganes irrefrenables de revenja. Cal esser demòcrata i sentir aversió pel franquisme, només. I penso jo que amb aquest mantenello y no enmendallo, tan propi del funcionariat estatal de primer nivell (i de segon nivell i de tercer), que li va costar la patètica i desagnadora descolonització, aquesta incapacitat endèmica per seure’s a la taula de negociació, per entendre què és la democràcia, l’Estat –i no Espanya– s’ha disparat un tret al peu, la gangrena del qual li vindrà molt més endavant. No sé si l’hòstia d’aquell pobre abanderat paracaigudista contra el fanal el dia de la Hispanitat va ser premonitori de que aquesta sentència xunga, com vaticinen molts mitjans internacionals, no tanca res sinó que portarà cua. Ja pot vantar-se Pedro Sánchez del trasllats de les restes del dictador, escenificant una batalla enfurismada contra la família del criminal de guerra i de pau, la Fundació i el Fray Justo Pérez de Urbel de torn.  No és una victòria democràtica, és una vergonya de la democràcia espanyola que després de quaranta anys encara no hagi resolt aquesta collonada. És una prova fefaent del franquisme impregnat en tots els àmbits d’aquesta societat que en el fons no se’n vol desprendre.

Com que ja no tinc edat ni salut per sortir i manifestar-me fent el pi o tancar carreteres, vies d’AVE i aeroports, he decidit no fer-li més al joc a aquesta democràcia viciada, a aquesta monarquia bananera, a aquesta mentida que hem mantingut xiulant i mirant cap un altre cantó. A no ser que algú de la meva confiança em convenci del contrari, em nego a fer-los-hi el joc. Que voti sa tia. No amb el meu vot. I si tots els partits  polítics que no se senten ni de prop ni de lluny il·luminats per el imperio hacia Dios, es neguessin a participar del joc i els deixessin sols amb el seu jou i les seves fletxes i el seu esperit colpista –això sí que és colpisme, jutges i jutgesses del suprem, fer aquest tipus de sentència– ens podríem comptar millor i igual ens adonem que no són tants com ells es creuen.

Però tenen l’Estat amb ells i un feixista que va guanyar una guerra.

Django Sánchez unchained

Em vaig quedar d’una peça quan vaig rebre per whatsapp aquell vídeo que circulava per la xarxa des de fa dies, en que Pedro Sánchez contestava, completament borratxo, una entrevista i s’encallava estrepitosament en paraules com Mojácar y marihuana. No m’ho vaig creure. Abans de res perquè el text que l’acompanyava, en castellà, pudia a claveguera o de l’Estat o del tripartit ultra:”Éste es nuestro presidente en la actualidad. Creo que es conveniente que todo el mundo le conozca en todas sus facetes. ¡Borracho en una entrevista para mayor ridículo y vergüenza de España y de los espanyoles!”. Ui, ui, ui, em vaig dir. Un text d’aquests sense una falta d’ortografia? Molt rar. Això era obra de professionals de la mentida. Efectivament. Resulta que una entrevista feta el 2015 per Esther Palomera va ser exageradament manipulada, alentint les respostes fins a donar la impressió que el President en funcions, o candidat socialista, ja no sé jo, anava pet, d’un nivell que si l’aturen i el fan bufar trenca l’aparell. Vaig buscar a la xarxa l’entrevista original i no té res a veure amb el vídeo fake. En fi, no es una entrevista de meridiana claredat i d’opinions concises i clares, això no, que seria com demanar-li peres a Luís del Olmo, però és el Pedro Sánchez que tots coneixem, què volen que els hi digui.

Ara bé, jo no sé si és per causa de l’emprenyament que deu haver agafat en veure el vídeo fake, o perquè entre el CEO i la vident Sílvia Raposo li han garantit que les eleccions seran un passeig, que no s’amoïni, que la victòria la té coll avall i que ja pot esplaiar-se i dir el que pensa de veritat, o tot el contrari, que l’esquerra li donarà l’esquena i es quedarà a casa –com probablement es mereixeria per la seva imperícia a l’hora de pactar la investidura– i que la presidència està perduda i que pel que li queda ja no ve d’aquí, però l’home porta uns dies fent un seguit de declaracions que  et deixen garratibat. Per singular, tergiversadora, falsària i esperpèntica –i jo afegiria que per ofensiva per a molta gent que el podria haver votat– és la que diu a la CNN –sense que se li escapi el riure ni res– que el Rei d’Espanya representa els valors de la II República. I ho diu, textualment, així: “Es bueno que empecemos a reivindicar esa España republicana, una España que defendió derechos y libertades que desgraciadamente fueron mancillados por la dictadura franquista, y que luego posteriormente fueron recuperados hace cuarenta años con la Constitución española y con la monarquía parlamentaria que representa el rey Felipe VI en la actualidad“.

N’hi ha una altra, que Déu n’hi do, també, però aquesta ja es veu venir des de fa temps. Ja és més del seu tarannà. Ha assegurat des de Gavà, durant la tradicional festa socialista de la rosa, que “el Estado actuarà con firmeza” –això vol dir, i no cal ser politòleg per entendre-ho, aplicació, com demana Rivera cada dos per tres, de l’article 155– si la Generalitat insisteix en perseverar en el naufragi polític del projecte rupturista i esguinçar l’Estatut i la Constitució. “Dejen de engañar y digan en público lo que dicen en privado: su proyecto ha fracasado”, diuen que ha dit. Jo, és que ja embolicada la troca, hauria afegit: “A ver, Torra y toda la peña, salgan de uno en uno y con los brazos en alto”.

Però això no ho ha dit pas Pedro Sánchez, és un fake com una casa de pagès, m’ho acabo d’inventar. Ho vull deixar ben clar perquè el dia que ho digui sàpiga tothom de qui ho ha copiat. Que els guions també tenen drets d’autor.

La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Acollonit

Estic veritablement acollonit, ho dic seriosament. M’han impressionat les imatges de la manifestació vegana en un supermercat d’Auckland, Austràlia, impedint a la gent que comprés carn i culpabilitzant-los amb pancartes que deien “Deixeu de menjar animals” o bé “No és menjar, és violència” i gravant-los en vídeo per mostrar al món els còmplices mastegadors de tan roïna matança. La líder de l’acció, Anna Rippon ha declarat: “Som aquí protestant pacíficament per aquells que ningú veu i ningú escolta i que ara són morts”. Traumatitzat, sacsejat, s’han acabat per a mi les barbacoes, la botifarra amb seques o el pernil de gla. Deixeu de menjar animals, és la consigna. O sigui que s’ha acabat el corball, el rap, la tonyina o els musclos a la marinera. Ja no tornaré mai més a l’aplec del cargol de Lleida ni a les garoinades de l’Empordà.

Ja vaig tallar en sec, compungit i penedit, amb una mala consciència insuportable, el consum d’ous, fins i tot els estrellats, que em semblava que barrejats amb les patates quedava la cosa més diluïda, després de la contundent denúncia del col·lectiu Almas Veganas Santuario Animal que van haver de separar els pollastres de les gallines perquè es veu que les violaven amb acarnissament. Camps de concentració de gallines, maltractades, vexades, desplomades i violades, és el que mostraven dues noies d’aspecte compromès. El testimoni d’una d’elles –de les veganes, no de les gallines– era esfereïdor: “Els ous són de les gallines, son seus, elles els ponen, és la seva menstruació”, i com que es veu que les obliguen a pondre un ou al dia, diuen les activistes, és com si una dona tingués 365 menstruacions a l’any. És que no m’ho puc ni imaginar. A l’espera de que el col·lectiu vegà determini si la prohibició s’acaba amb els invertebrats, que excepte els hermafrodites, també deuen fornicar amb violència animal, sense contenció ni mesura o, donat que una bleda, un enciam o un cogombre, també son essers vius, encara que no violats, que jo sàpiga, poden ser aptes pel consum o tampoc, em conformo amb un got d’aigua. Un got d’aigua mig buit, segons el comparen alguns amb aquest darrer Onze de Setembre en haver baixat la participació d’un poble desnortat, dividit i a punt, diuen, de rebre la clatellada judicial definitiva. Una enquesta d’aquestes que fabrica La Vanguardia, en funció de les respostes dels seus lectors addictes, en tancar una informació, considera que el 84,73% del procés ha fracassat. I per si no hi hagués prou desgràcia a la casa del pobre, ara resulta que Pablo Iglesias, a qui Pedro Sánchez (Pedro i Pablo Picapedra) li va aplicar el mètode Guardiola per desfer-se d’Eto’o (falta de feeling, noi), acceptaria que s’apliqués un nou 155, la gran il·lusió de Rivera i Álvarez de Toledo.

Tot això i que el planeta llangueix és el que em porta a gairebé no moure’m de casa, a esperar amb resignació la clatellada final, a decidir que els polítics –que no han deixat de cobrar malgrat no haver fet la feina encarregada (quins pebrots! I no és demagògia)– ja s’ho faran, i a viure en un neguit molt semblant a l’acolloniment, que volen que li faci, ja tinc una edat.