Category Archives: La vida contemplativa

Dimarts i tretze

Els supersticiosos ja ho van preveure: que la sessió inaugural de la tretzena legislatura caigués en dimarts era, irremissiblement, un mal auguri. ¿Tretze? ¿Dimarts? A qui se li ocorre! No obstant això, els no supersticiosos també van intuir que la inclinació al tumult de Vox i part de Ciudadanos, colpejant amb els peus i covardia per sota de la taula, a l’estil dels anònims insultants de les xarxes socials, i el posturisme habitual, al costat de les ganes de marcar paquet com a virtual cap de l’oposició de Rivera, prometrien jornades d’oprobi i vergonya, no només en aquest dia amotinat de començament de la legislatura, sinó en eldecurs de tota ella, ja es veurà.

Crescut, superb, impúdic, Rivera segueix convençut que una mentida cent mil vegades repetida acaba per ser acceptada com a veritat, i així continua gronxant-se amb allò de “colpistes”, un cop que ho ha col·locat amb èxit als mitjans de la dreta rància espanyola . De res va servir que, des de la tribuna de l’hemicicle, no fa gaire, Aitor Esteban (PNB) li ho expliqués en una lliçó per a pàrvuls: “Ja n’hi ha prou de parlar d’un cop d’estat quan aquí no hi ha hagut cap cop d’estat, ni cap intent de cop d’estat, perquè el mateix concepte de cop d’estat implica la força, la coacció creïble de la força, i tot el procés català ha estat pacífic, tot i alguns que haurien volgut una altra cosa, però ha estat estrictament així i, si no, fixin-se en com tenen dificultats els tribunals espanyols a Bèlgica i a Alemanya, etc., etc. I, per tant, també em sembla una frivolitat absoluta parlar de rebel·lió i sedició en el mateix sentit. El procés català no aspirava a canviar el règim polític espanyol, que seria el que hauria de ser al centre d’un cop d’estat. El que hi ha hagut a Catalunya és una crisi constitucional entorn de la identitat nacional catalana, i això s’aborda políticament, no confonguem les paraules, i després, és clar, és normal que el senyor Rivera i el senyor Casado comparin el senyor Junqueras amb Tejero, doncs no. No. I qualsevol observador objectiu, internacional, qualsevol acadèmic arreu del món l’hi ho pot dir. No intentin enganyar l’opinió pública. Trivialitzen les paraules, trivialitzen les paraules i això després és un problema a l’hora de donar passos, fins i tot jurídicament. I clar, en el mateix sentit, tot aquest tema dels polítics presos. Però polítics presos cal dir per a què? Es vol dir polítics presos, però no, no, aquests són com altres polítics, altres polítics de partits que per corrupció són a la presó. Doncs no, no, tampoc el senyor Junqueras ni els líders del Procés tenen res a veure amb aquest tipus de polítics, no tenen res a veure, i també d’aquesta manera s’intenta enganyar l’opinió pública, per tant, senyor president, jo li demano a vostè i al seu grup que parlem clar tots: no es pot parlar de cop d’estat en relació al que ha passat a Catalunya. Ja està bé d’enganyar a l’opinió pública espanyola“. Rivera és un alumne díscol i sobrat. Si és capaç de treure-li per la cara l’honorable lloc de cap de l’oposició al pobre Casado que, des que li han ordenat que se’n vagi cap el centre, a penes obre la boca, com escoltarà els arguments d’algú que no li segueix la tonteria? I serà interessant d’observar la pugna amb la presidenta Batet, a la qual és de justícia felicitar per l’actitud en aquest complicat primer dia i pel discurs de tancament de la sessió. Aquesta actitud i aquest tarannà hauria de fer reflexionar al conglomerat independentista, que sembla que ja no els queden peus als quals disparar-se el tret. Ho ha recordat des de la penitenciaria Joaquim Forn: “No em tanco a investir Pedro Sánchez, fins i tot sense demanar res a canvi“. De debò opinen que per donar-li sentit al “hem de parlar” que li va deixar anar, de passada, Junqueras a Sánchez, seria millor tenir davant un govern format pel conglomerat Casado-Rivera-Abascal? De debò creuen que abans que els catalans Meritxell Batet, Mauel Cruz o fins i tot Miquel Iceta, preferirien com a tercera i quarta màxima autoritat de l’estat tenir a una sequaça o sequaç de Lambán, o de Susana Díaz, de García-Page, o d’Alfonso Guerra o qualsevol troncosauri de la vella guàrdia del PSOE? És molt dura i injusta la pervivència de presos polítics i demòcrates exiliats, però cal desitjar que en el embrollat laberint que entre tots han creat, els arbres no impedeixin veure el bosc, ni els xiscles, insults, mentides i rebequeries desmantellin el possibilitat del diàleg. En aquesta nova conjuntura cal ser tan hàbils i aprofitats com els bascos, i reconèixer que estem millor que fa un any. Negar-ho, negar-li una oportunitat a l’assossec i la política, negar-li la mítica oportunitat a la pau que demanava Lennon, és prova d’abducció anorreadora per part de la secta. Qualsevol secta. Al cap i a la fi, secta.

Etiquetat , ,

Cap el centre hi falta gent

Si an al sentro de una plasa
siempre hay un surtidor
an al sentro de tu vida
pon el donut bicolor.

Crec que era l’any 1979 i dins del disc “Pel Broc gros” –no es refiïn molt de la meva memòria– quan La Trinca publicava el seu primer escarni sobre el centre i el centrisme polític a compte de la UCD i del seu logo en forma de donut bicolor (meitat taronja i meitat verd), mitjançant la seva cançó “An al Sentro“. Eren els anys de la transició en què aquesta Unió del Centre Democràtic, fundada per Adolfo Suárez, tallava el bacallà fins que va arribar el glorioso alzamiento nacional de sainet de Tejero i companyia i la irrupció arrasadora del PSOE el 82.

Si an al sentro parroquial
manda el senyor ractor
an al sentro de tu vida
pon un donut por favor.

La broma, segons rumors de l’època, els va sortir cara a La Trinca. El Govern va usar els seus recursos per estobar-los on fa mal. Anys més tard van tornar a la càrrega amb la seva obsessió centrofóbica. i van dedicar una ironia en forma de cançó a l’intent de Miquel Roca de crear un partit de centre (Reformista es va dir) d’àmbit estatal, titulada “Centre on the rocks”, però com que l’operació va fracassar, aquest cop no hi va haver represàlies i la broma els va sortir de franc.

Quantes vegades he enyorat l’enginyosa mala llet de la Trinca que, d’haver continuat en actiu, i vist el que s’ha vist en la política del país, ens hagués proporcionat grans moments d’acarnissament càustic i esperpent demolidor. Aquesta demostrada centrofobia, aplicada, per exemple, al desesperat i delirant viatge al centre del no-res de Pablo Casado, buscant sortir del pantà de fems en el qual es va ficar i que li va significar la patacada i la ignomínia a les eleccions del dia 28, hagués engendrat un altre dels seus entremaliats èxits (per a la Trinca, no per Casado).

Porque el sentro està en el medio
es desir: en la meitat,
i las cosas bien sentradas
son una presiosidad.

He de reconèixer que, com a La Trinca, jo també li tinc una paorosa aversió al concepte de centre. Potser fos perquè mai vaig entendre com un polític (Suárez, en pau descansi) s’arrogués el centre ideològic venint com venia de ser Ministro Secretario General del Movimiento, el sagrari on es preservaven les essències falangistes i la ideologia política, en l’últim govern de Franco . I que, després de la dimissió i els anys de penitència, tornés a intentar-ho amb la creació del CDS, centrista com el que més, que va obtenir un resultat esperançador a les eleccions de 1989, gràcies al maquiavel·lisme d’Alfonso Guerra, i va acabar com el rosari de l’aurora. Potser perquè em posen dels nervis els centristes de l’autopista, aquests conductors o conductores que s’instal·len al carril del mig, lluint a la cara la satisfacció dels que han trobat l’equilibri a la vida, l’assenyat punt del mig, encara que condueixin més a poc a poc que els seus veïns del carril dret i entorpeixin la fluïdesa circulatòria. Potser perquè m’exasperen els que no es mullen i s’abstenen. Potser perquè la fal·laç fugida cap al centre de Pablo Casado i el seu PP confirma els meus prejudicis i ve a demostrar la inconsistència ideològica del personatge en provocar un dels gestos, per il·lusoris, més inútils de la vida política que ens concerneix i, sovint, ens insulta. Aquí, a Catalunya, hem tastat la incapacitat del líder popular en col·locar la seva col·lega Cayetana Álvarez de número u, però llavors no anava cap el centre sinó cap a la ultradreta aznarista, però és que ara la conya s’ha traslladat a Madrid on se’n riuen, que no paren, de les constants declaracions, gens centristes, per cert, de la candidata a la presidència de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que cada frase seva és un selfie ideològic de la formació: “Un dia us anireu de vacances i quan torneu Podemos haurà donat la casa als seus amics okupes“, per exemple. “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP“, una declaració que justifica amb el fet que “Vox és una escissió del PP“, i afegeix, per arrodonir: “No els anem a arraconar“. “La idea seria que una vegada que una dona està embarassada –una altra de les aportacions de la sra. Díaz Ayuso– seu fill gaudeixi de ple dret de totes les ajudes i avantatges fiscals que es pugui tenir per a les famílies nombroses i d’especial categoria“, i davant de l’òbvia pregunta dels periodistes, va aclarir: “Encara no he estudiat què fer si es produeix un problema durant l’embaràs i el nadó no arriba a néixer, no ho he pensat …“. i, ja, centrant-se en el gran tema , va assegurar que l’assumpte català no se solucionaria parlant perquè “no es va acabar amb diàleg amb el nazisme“, i per desviar l’atenció del pacte entre PP i Vox a Andalusia, el va comparar a quan Sánchez pacta amb els “independentistes radicals, que són racistes a Catalunya, i que pe rmiten que els professors menyspreïn als alumnes per demanar anar a fer pipí al bany en espanyol “.

Com que el centre és terra de no res, se l’apropien els indecisos, els tebis de pensament, els que probablement, per ignorància o per mandra, són temorosos o incapaços de afirmar-se. Aquí no s’entén el centre com un possible pont per al diàleg entre dos ideologia polítiques oposades, sinó com una zona de confort ideològic on no cal mullar-se, una llotja tranquil·la per observar com es repreteixen mastegots entre la dreta i l’esquerra, mentre hom opina que ja s’ho farán…

 

El cas de les hòsties consagrades

Com un graó més en l’ascendent carrera cap l’assetjament i enderrocament de la llibertat d’expressió i, al mateix temps, com una prova més del desgavell i incongruència que es viu en l’àmbit judicial i, paral·lelament, com una mostra més de l’imparable creixement de l’integrisme inquisitorial, fatxenda i desacomplexat que s’ha acomodat en la nostra societat, voldria avui explicar-los l’estrany cas de les hòsties consagrades que m’ha omplert d’angoixa i perplexitat, si no fos perquè ja ens anem acostumant. Vegin-ho vostès mateixos.

Abel Azcona és un artista plàstic madrileny resident a Pamplona i que, segons m’he anat informant en diferents mitjans de comunicació, crea obres i organitza performances provocatives, com és l’obligació de tot artista compromès amb el seu temps, que porta pel camí del pedregar organitzacions tan reconegudes com Hazte Oir, la Fundación Francisco Franco, Vox (el partit, no el diccionari), una delegació del Govern de quan manava el PP, l’Arquebisbat de Tudela o l’Asociación de Abogados Cristianos que l’inflen a denúncies per presumptes delictes de profanació i contra els sentiments religiosos.

He vist una fotografia de l’obra que ha provocat l’escàndol i, al principi, sense aprofundir ni conèixer les circumstàncies, hom es pot dir, ah, val, doncs molt bé. Es veu a terra la paraula, en majúscules, PEDERÀSTIA formada per pastilletes blanques, o botons o galetes, no sé molt bé. Però la realitat, encara que similar, és ben diferent. L’obra es titula “Amén”, denuncia la inacció de l’Església de Roma davant dels 100.000 casos d’abusos sexuals a menors per part dels seus ministres, i la paraula estesa al terra de l’antic convent de cal Rosal de Berga, avui Konvent Contemporary Art Center, està formada per hòsties. Per gairebé dues-centes cinquanta hòsties, consagrades! El Jutjat de Berga, que ha acceptat la denúncia de l’Asociación de Abogados Cristianos l’ha citat dues vegades, però ell ha decidit no presentar-se. Azcona, fart de demandes per part de l’integrisme més caspós, ha optat per la desobediència civil. L’última citació era per al dimarts passat, 7 de maig. No es va presentar i va piular: “Jo no m’hauré presentat al Jutjat però Déu, l’ofès, tampoc. Estem empatats“.

Es obvi que el jutge o la jutgessa de Berga tenen un marro com una casa de pagès perquè, com podran saber del cert que les hòsties estaven veritablement consagrades com Déu mana? Les hòsties consagrades no s’aconsegueixen així com així. La recollida s’ha de currar, s’ha de combregar tantes vegades com hòsties es necessitin, procurant treure-les del paladar abans que no es facin malbé o s’empassin sense voler quan no t’ho esperes. Les hòsties consagrades no són com l’armament de la Guàrdia Civil que l’abandonen en un cotxe al mig del carrer a l’abast de la torba, no, les hòsties consagrades es guarden gelosament amb pany i clau al sagrari de l’altar major, compte!. Es que la denúncia per profanació, només té sentit si l’hòstia en qüestió està consagrada. Per als creients Déu és a tot arreu, en les poblacions que habitem, en els aliments que prenem, però la diferència és que una hòstia consagrada conté més Déu, més que un cogombre o un cloïssa, que mai no han estat consagrats. Per als creients, són el mateix cos de Crist després d’un procés de consagració, patrocinat per l’Esperit Sant, a través de la pregària eucarística, que rep el nom de transsubstanciació. Tot això es va instaurar en el Concili de Trento (segle XVI), on es va confirmar que l’hòstia consagrada era “Crist mateix, viu i gloriós, present de manera veritable, real i substancial, amb el seu Cos, la seva Sang, la seva ànima i la seva divinitat“. Per als fidels això no sorprèn perquè els han adoctrinat des que eren tendres infants, però per a un marcià o algú que no estigui familiaritzat amb l’argot espiritual, això de menjar-se el cos i la sang d’algú els pot arribar a sonar a canibalisme (sigui dit amb tot el respecte en vers les creences i els creients).

Modestament opino que l’artista Azcona, encara que digui que són hòsties consagrades, haurà aplicat el sentit comú. Entrar a la web Holyart i comprar on line un paquet de 500 formes per 3,39 €. Com eren per l’art no crec que hagi agafat les hòsties sense gluten, que són més cares, 9 € les 500. I a la web Brabander venen les hòsties torrades per 4 € les cinc-centes, que sempre tenen millor color.

Però tornant a les trifulgues del Jutjat de Berga, els compadeixo, perquè no hi ha diferència física ni gustativa entre una hòstia sense consagrar i una altra consagrada: mesuren igual, pesen igual, tenen el mateix gust i amb la transsubstanciació no perden ni guanyen color, es queden tal qual.

Per si els serveix d’ajuda als magistrats de Berga, la mateixa denúncia per performances semblants però anteriors, es va presentar en un jutjat de Pamplona que va fallar que no hi havia cap delicte. La penya d’inquisidors va portar l’assumpte al Constitucional que va rebutjar la causa, i el Tribunal Europeu de Drets Humans ni tan sols la va admetre a tràmit.

Vaja, que no estaven per hòsties, que es diu col·loquialment.

E pur si muove, Senyora Ministra

Es veu que Dolores Delgado, la ministra espanyola del ram de la Justícia –quin eufemisme la paraula justícia, en aquests moments i en aquestes circumstàncies!– , acompanyada del seu seguici, ha abandonat l’acte d’homenatge que oferia la Generalitat a les víctimes de Mauthausen, tan bon punt la directora general de Memòria Democràrica, Gemma Domènech, en el seu discurs, ha esmentat els presos polítics. De fet, l’acte s’ha fet davant la placa que l’any 2017 va descobrir en la seva qualitat de Conseller, Raúl Romeva, un dels independentistes empresonats preventivament fa…, uf, fa tant temps que ni me’n recordo.

Segurament la Senyora Ministra se n’haurà anat emprenyada i fins el capdamunt dels catalans, uns torracollons, uns pesats insistint sempre amb el mateix, hòstia. I segurament té tota la raó la Moinistra. Els catalans ni perdonen ni obliden, i són uns pesats, i uns torracollons. i, a més a més, uns impacients i uns mals estrategues, no com els bascos, per exemple, que saben quan han d’aixecar el peu de l’accelerador i quan l’han de prémer per treure’n els resultats més favorables pels seus interessos. Però malgrat que els del bàndol nacional els tractin obsessivament de colpistes –es veu que són uns torracollons i uns pesats, aquests també, segons es miri– i que la Junta Electoral Central estigui feta un embolic, cada cop que un representant estatal o coronari s’acosti per aquí es trobarà amb el record i la reivindicació, a no ser que es trobi una solució política a l’incòmode i enverinat afer.

Disculpi els catalans, Senyora Ministra, segur que no tenen res personal contra vostè. Però malgrat el que diguin els del bàndol nacional, malgrat el que pensi el govern pel que fa al conflicte i a l’estratègia per entomar-lo, malgrat la JEC, la jutgesa Lamela, el jutge Llarena i el sursumcorda, d’haver-n’hi de presos polítics, n’hi ha. O com diuen vostès, de “haberlos haylos”.

 

Jornada de genuflexió

(Si prefiere leer la traducción de este articulo en castellano, lo encontrarà en La Vanguardia Digital a partir del 26 de abril de 2019)

Ara toca la Jornada de reflexió? Au, vinga! Però si portem mesos reflexionant, contrastant aproximacions inútils al polític i a l’acció política que hom desitjaria, descartant opcions, intentant trobar aquest clau ardent (subtil declaració o creïble promesa o honestedat una mica contrastada, no sé, alguna cosa) on agafar-se. Jo ja he decidit, ho tinc clar dins el fosc maremàgnum. Només he trobat una espurna d’opció per evitar que els quatre genets de l’apocalipsi, bé, tres, bé, un genet i dos devastadors soldats de la fidel infanteria, malmetessin els nostres darreres. Per sort per a mi, i que se’m perdoni la immodèstia, fa temps que m’he sortit d’aquest quaranta per cent d’indecisos. Ja no estic en el angoixant tràngol de decidir-me per Ciutadans o per Vox, per En Comú Podem o pel PACMA, per ERC o PSC, per Junts per Cat o per Junts per l’Amor de Déu (descarto del dubte el PP de la senyora de Toledo perquè és com de Toledo, un marciana a la botiga de plats i olles).

No, el dissabte no és jornada de reflexió per el modest votant. En tot cas, els que haurien de reflexionar, en lloc de la infeliç ciutadania, serien els candidats que s’han esgargamellat en la campanya. Comptabilitzar les mentides que han deixat anar conscientment i les que han deixat anar per inèrcia. Repassar el llistat de promeses que saben segur que no compliran. Ordenar alfabèticament els insults i exabruptes repartits més a sinistre que a destre. Examinar la seva desdibuixada consciència especialment després dels debats a quatre viscuts aquesta setmana, on la Sexta ha demostrat la seva demolidora capacitat promocional i el seu desacomplexat egocentrisme per fer-nos creure que la nostra vida no tornaria a ser igual si ens perdíem el debatíssim, servit sota l’ull escrutador del polièdric i ubic Farreras. Convençut de poder salvar la meva ànima del foc etern –a tant arriba el poder de convicció de Farreras– no m’ho vaig perdre. I, per si m’ho pregunten, vaig anotar que, ideologies a part, Iglesias va resultar creïble i raonable, que el paper de xai sota la pell de llop de Casado no colava malgrat els seus treballats esforços, que Sánchez va demostrar la seva habilitat, la de ser incansable paret de frontó, i que, Rivera, sobreexcitat i histriònic, entestat a repetir una i altra vegada, com li passa amb la paraula golpistas, que Sánchez estava nerviós (?), mereixia que els moderadors aturessin caritativament el brogit del debat i expliquessin que ho feien perquè l’amo de Ciutadans pogués prendre la medicació, que jo crec que, generosament, per un sentit de la caritat humana, que deia Gaspart en els seus bons temps, els altres tres col·legues no s’haguessin oposat. Però no. Els culpables de tant desassossec passaran plàcidament la jornada de reflexió reconfortant-se amb la seva família, que els gronxaran tendrament després de l’esforç, o aniran a veure una pel·lícula, o alguns, potser els menys, llegiran una mica abans de caure adormits en una profunda migdiada. El que toca.

I l’endemà, per fi, ells, els polítics, gaudiran del que eufemísticament han batejat com a festa de la democràcia, que és una jornada en que, al final de la qual, sempre sembla que tothom hi surt guanyant (excepte UPyD). Més aviat ho veig jo, des de la meva perspectiva d’home o dona del carrer, com la jornada de la genuflexió. En seguir-los-hi el joc i votar quan ho consideren convenient per als seus interessos, genuflexionem, rendits i entregats, davant l’Ibex 35, davant la Corona, davant del Tribunal Constitucional, el Suprem, la Fiscalia i el Consell General del Poder Judicial. Especialment davant de jutges i jutgesses com la popular senyora Lamela que ha tingut gairebé dos anys a la presó a Sandro Rossell i li ha embargat tot el seu patrimoni (vint-i-dos mesos, que es roben ràpid, de la vida d’un ciutadà potser pel capritx, potser per la intuïció professional i l’experiència, que la senyoria també engarjolà els Jordis, potser per una subtil relliscada prevaricadora involuntària, per descomptat, potser per la malvolença en tractar-se d’un president del Barça, potser perquè quan a l’Audiència se celebrava un acte jurisdiccional andorrà –país implicat en la investigació dels presumptes delictes– i la jutgessa i el fiscal general d’aquell país, Mingorance i Alberca respectivament, es van traslladar a Madrid per interrogar Rossell i el seu gestor andorrà Joan Besolí, i es van disposar a parlar en l’idioma oficial d’Andorra, que és el català senyora Lamela, fins i tot a Viquipèdia pot consultar-ho, insisteixo, en un acte jurisdiccional andorrà, l’esmentada jutgessa que només havia d’actuar d’amfitriona, es va enfadar amb l’acusat perquè responia en català. Rossell i els seus lletrats la van il·lustrar que es tractava d’un acte jurisdiccional andorrà i que el català no només era la llengua dels independentistes catalans sinó l’oficial d’Andorra. Parlaven en l’idioma del país: “Esto es España, así que responda usted en castellano“, diuen que va dir, malhumorada, sa senyoria i ho diuen els de Crònica Global, digital conegut no per les seves simpaties pro catalanistes, precisament). Després del calvari, a Rossell no li han trobat proves del presumpte delicte i l’acaben de deixar en llibertat. Suposo que si li preguntem, ¿i ara com dorms Carmen ?, ens respondria que com un angelet, que una cosa és la putada professional i l’altra la pau de la llar.

Continuo. Posats a fer, li fem la genuflexió al Concordat i a la Conferència Episcopal. Als cossos i forces de seguretat de l’Estat, tan maltractats per la mirada penetrant de la ciutadania. Ens agenollem, penitents davant la catalanofòbia, la xenofòbia, l’homofòbia i l’ancestral incultura de tradicions tan salvatges i medievals com la dels afusellaments de Coripe (i altres salvatjades encara vigents). Davant del tonto del poble que quan l’any passat van afusellar i van cremar el ninot caricatura de l’assassina confessa del nen Gabriel i la Fiscalia va intervenir a veure què passa, va dir “¡ahí va, si yo creía que habíamos fusilado a Puigdemont! Huy, perdón“. Oblidant, o sense assabentar-se gens, que ja una vegada l’Espanya nacional, la que amb el mateix afany amb què es vantava dels Principis Fonamentals del Moviment es vanta avui de la Constitució, va afusellar un President de la Generalitat. Aquella vegada amb munició veritable, sang i mort.

 

BAILANDO CON BOBOS (Ballant amb babaus)

(Ja em disculparan, però si no ho titulo en castellà, no té cap gràcia)

Quines Setmanes Santes aquelles què arrencaves amb el Diumenge de Rams beneint la palma, si eres nena, que per alguna cosa semblava un vestidet de puntes, o el palmó, si eres nen, una al·legoria de fal·lus erecte. Caminaves després a ritme de processons i via crucis, amb pecadors penitents dramàticament intercalats, cantant allò de “per vostre passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu una altra vegada aquest pobre pecador“. I els oficis solemnes de dijous i divendres sant, llargs, tristos i tediosos, amb un moment culminant per als nanos, el `de batre i fer sonar les matraques, un soroll infernal, que anomenaven simbòlicament (i que se’m perdoni la menció, però eren coses del nacional-catolicisme), moment de matar jueus. Ah, i el sermó de les set paraules, de vegades amb predicador convidat, que te’ls posava per corbata i et ficava la por al cos i t’encomanava un sentiment de pecat perquè un senyor havia mort per culpa teva –¿culpa meva? ¿però, que hauré fet jo? – enmig de tortures indescriptibles. Després s’anava d’església en església visitant monuments, amb la imatgeria tapada amb llençols morats i, per fi, l’alliberament amb l’ofici de glòria, celebrant la resurrecció i cantant, amb entusiasme, al·leluia, al·leluia. La quaresma i els seus bunyols s’anaven a tomar vent i et cruspies la mona i els ous de xocolata, les ràdios arraconaven els seus discos de música clàssica majoritàriament sacra i els cinemes guardaven per a l’any següent la col·lecció de “El Judas” i “La túnica sagrada” per tornar a projectar “El último cuplé” o “Con faldes y a lo loco“, posem per cas. Tot plegat, no pas a la terra de Maria Santíssima, sinó aquí, en una modesta barriada de Barcelona. Però va passar el temps i, a poc a poc, se’n van anar en orris les dolces mentides dels Reis Mags, del tió defecador i del Ratoncito Pérez, i d’una cosa ens vam anar a l’altra, descorrent cortines, superant pors atàviques i descobrint les vergonyes del negoci. Així que, desfent-nos-en de la negritud medieval, per Setmana Santa marxarem a esquiar, o a les platges o a veure món. I enrere van quedar els misteris insondables, els chill-out gregorians i les supersticions.

Però vet aquí que, perquè no pot estar-se quieta i a tothom ja li està bé, enguany la Setmana Santa ha caigut en plena campanya electoral i, per si no portéssim prou temps bregant amb la imperícia i la mediocritat política, aquests dies de recolliment o gresca, de saeta o reggaeton, segons hom vulguii, s’estan veient complementats amb l’apoteosi de la bajanada, la impostura i la pervivència d’aquest morro que se’l trepitgen. Doncs sí, estem ballant amb babaus.

Ja la setmana passada els assenyalava la ridícula bestiesa comesa per Esquerra Republicana, secció inquisidors, amb el lamentable assumpte de la defenestració de Sicus Carbonell, que encara cueja. I què no dir de la Junta Electoral –que aquesta institució dona molt de si– obligant a l’ajuntament de Sant Fruitós de Bages a llevar els cartells que anunciaven el Fairy amb l’eslògan “tu ja m’entens”. Per denúncies de Mistol, Calgon o Finish? No, del PSC. També la JEC, que és la Junta Electoral però en Central, s’ha cobert de glòria amb la prohibició a TV3 de parlar de “presos polítics” o “exiliats”. Mitjançant la necessària i exhaustiva explicació de la prohibició en tots els programes informatius i, a més a més, en tots els telenotícies, perquè el teleespectador no es portés a engany i estigués perfectament informat del que es cou a la rebotiga, han aconseguit que apareguessin més les expressions injuriades que si s’hagués deixat lliure l’albir informatiu. I els nois de Ciutadans, als quals el color groc els posa, els excita com diu la llegenda que el vermell excita els braus, que van i es dediquen a arrencar llaços grocs en la Universitat en un soliloqui beneit quan els estudiants són de vacances. O, insistint amb la groguenca obsessió, la intrèpida Inés mostrant al Parlament les llaçades arrencades amb el seu propi esforç com Pocahontas vantant-se de les caballeres arrencades als rostrepàlids. I què dir de la campanya inventada per Vox (amb alguna cosa cal distreure la parròquia) sobre la tinença d’armes? I el whatsapp, que han enviat per error a cent periodistes, en què confessen que els ve de perles que la famosa JEC els hagi exclòs del debat a cinc però que l’actitud oficial i pública ha de ser de cabreig i d’esquinçar-se les vestidures ? Tot seguit va l’inefable Casado, i lluny d’agrair-li a Pedro Sánchez el suport al PP quan l’aplicació del 155, li estampa als morros que “prefereix les mans tacades de sang a les mans tacades de blanc. Mans pintades de groc que mans obertes a tots els espanyols “. I finalment, la gran esperança blanca (i aristocràtica) del PP català, la hispana-franc-argentina Cayetana Álvarez de Toledo, que va deixant un reguitzell de perles declaratives, cultivades a la FAES on s’espanyolitzà a fons, el ganxo electoral de la qual consisteix en vantar-se que no té punyetera idea de català, la qual cosa em sembla una solemne bestiesa d’una dona que ha estat casada 18 anys amb un català, ni més ni menys que un Güell –dels de la colònia i el parc–, no em cola que no se li hagi encomanat ni un desvergonyit collons!, ni un trist no fotis!, ni un pudorós escolta, noi!

Tot just acabem de començar la campanya. Estic segur que la setmana que ve continuarem ballant amb babaus.

El maleït inquisidor que portem a dins

Estic horroritzat i, per això, sóc conscient que vaig a ficar-me en un embolic que em podria estalviar, però la vida contemplativa que practico d’un temps ençà, ja comporta aquests riscos. Escriure en espais públics requereix mullar-se i això mai no és gratuït i gairebé mai te’n surts sense empastifar-te, però resulta apassionant.

Mirin, així de clar i concís: estic amb Sicus Carbonell i, encara que no ho necessita, perquè el desenvolupament dels fets acabarà per posar les coses al seu lloc, defenso, no les seves declaracions, sinó la seva actitud honesta i valenta d’afrontar les seves paraules poc afortunades i col·locar-se al costat dels humils, dels que accepten que es poden cometre errors i que, a tots, fins i tot a Inés Acostades, ens queda molt per aprendre.

Coneixen la història, no? L’altre dia, Sicus Carbonell, líder del grup de rumba catalana Sabor de Gràcia i president de l’Associació Professional d’Autors i Creadors de Rumba Catalana, va intervenir en un debat a betevé en què, parlant sobre el col·lectiu gitano al qual pertany, va dir el que s’ha reproduït obsessivament en tots els mitjans d’informació: que li fa pena qualsevol persona que neix homosexual perquè “és una dona atrapada dins del cos d’un home“. I, immediatament se li ha tirat el món a sobre sota l’acusació d’homòfob. Les xarxes socials, aquest magatzem d’odi i frustracions personals, l’ha condemnat a l’insult, a l’amenaça despietada i l’oprobi. I perquè encara no s’ha reintegrat el càstig físic al codi penal, sinó, li haurien correspost 50 fuetades, mínim. ERC, que l’havia ficat al número 30 de les seves llistes municipals perquè, encara que no sortís elegit, impossible en aquest lloc, les impregnés d’una miqueta d’aroma gitano, a veure si pescava vots en aquest calador, o aquesta és la impressió que sembla desprendre`s de l’operació, l’ha defenestrat fulminantment amb un tuït cruel i irreflexiu: “ni ERCB ni Ernest Maragall poden acceptar les declaracions fetes per Sicus Carbonell. El nostre compromís amb els drets de les persones LGTBI és ferma i inqüestionable. La decisió és clara: no formarà part de la nostra candidatura “. I continuem per a bingo.

Els ercians no van ser tan expeditius quan el cas de Lluís Salvadó i la seva conversa, privada i robada, això sí, sobre l’elecció d’una Consellera per la grandària de les seves mamelles. Salvadó segueix sent parlamentari d’Esquerra. És clar, que és un home de la casa, no un artista convidat.

Sicus, lluny d’apel·lar al victimisme, a la tòpica xenofòbia dels paios contra els gitanos, ha donat una lliçó de dignitat i un bany d’humilitat en respondre immediatament a la seva caça i captura amb un extens comunicat que intento resumir a continuació: “no sóc homòfob, no ho he estat, ni ho seré mai … sóc conscient que em vaig expressar malament. No vaig estar gens encertat ni vaig saber escollir les paraules correctes, per això demano disculpes sinceres, especialment a totes aquelles persones del col·lectiu LGTBI i al conjunt de la societat… Segurament he confós conceptes, però he volgut parlar del que he viscut personalment. El que vull és ajudar els gitanos i gitanes que són homosexuals a normalitzar la seva situació dins de la comunitat i em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per trobar-nos i poder treballar en aquest sentit. Hem de lluitar tots junts contra aquest rebuig que pateix una part del meu poble… Des d’ahir estic rebent amenaces, missatges dient que me’n vagi de Catalunya, peticions de boicot pel meu grup musical i insults molt greus. Em dol enormement aquesta situació perquè crec fermament en la igualtat i el respecte per sobre de tot i perquè sóc conscient que l’ús d’algunes expressions no va ser gens adequat. No em vaig expressar bé. No vaig saber explicar el que volia. Reitero les meves disculpes… Em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per aprendre més sobre la situació injusta que pateix. Vull formar part del combat contra les injustícies i discriminacions que existeixen en la nostra societat. Vull refer el que he fet malament i per això la meva disposició és total i vull aprendre a saber fer pedagogia “.

Jo vaig veure el fragment de la intervenció de Sicus que va emetre TV3 en els seus informatius, i ni l’actitud ni el to van ser, de cap manera, homòfobs. Sicus és un cantant de rumba, no un polític, un intel·lectual, un metge o un arquebisbe. Es va explicar malament, probablement, però és un tio legal que va despertar al maleït inquisidor que tots portem dins.

El lobby hauria de sospirar perquè tots els homòfobs que se’ls llancen a la jugular amb odi i violència, cecs de ràbia i d’ira, fossin com el bo de Sicus Carbonell.

On s’ha de signar?

Etiquetat

Jorge Sepúlveda i els cercadors d’ossos

Tinc anotat a la meva llibreta d’apunts, aquesta de la qual solen sortir guspires inicials per a aquests escrits contemplatius, una crida sobre un subjecte andalús de la penya parlamentària de Vox que, no fa gaire, va qualificar de “cercadors d’ossos”els familiars de les víctimes del crim franquista que, vuitanta anys després de la victòria de l‘Alzamiento –això sí va ser un cop d’estat, aquests sí que van ser colpistes–, continuen buscant a la terra remoguda la fosca veritat dels cadàvers afusellats dels seus familiars abandonats en cunetes i fosses comunes.

Cal ser molt miserable i molt falangista per fotre’s del plor i del dolor dels vençuts que, més enllà de l’assassinat, es va perllongar amb la repressió i l’estigma perenne als familiars dels rojos i separatistes.

Benito Morillo, tinc anotat, “cercadors d’ossos”. I a continuació, perquè no se m’oblidés: Jorge Sepúlveda.

Perquè Jorge Sepúlveda, que va ser un bolerista d’èxit els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i que va reverdir en els 70 al costat d’Antonio Machín i Bonet de San Pedro, gràcies a l’esforç que uns quants vam exercir per recuperar la memòria sentimental i que Martín Ferran va aprofitar per institucionalitzar des de la televisió mitjançant el programa Mundo camp, va demanar que després de la seva mort, ocorreguda a Palma de Mallorca el 1983, les seves despulles anessin a parar a una fossa comuna perquè les seves restes tinguessin la mateixa dissort que milers dels seus compatriotes republicans del bàndol del que formà part durant la Guerra Civil, obtenint el grau de sergent de l’exèrcit republicà.

Jorge Sepúlveda, l’ídol de la ràdio de mitjan segle passat, el triomfador (aquí apel·lo a la memòria dels més grans del veïnatge) de “Monísima” , “El mar y tú”, “María Dolores”, “Bajo el cielo de Palma”, “Dos cruces”, “A escondidas”, “Campanitas de la aldea”, “Mi casita de papel”, “Qué bonita es Barcelona”,  “una casa portuguesa”, “Enamorado del mar”, “Cántame un pasodoble español”, ”Campanitas de la aldea”, “Tres veces guapa”, “Monasterio Santa Clara”, “Sombra de Rebeca” i, per sobre de totes,”Mirando al mar “i” Santander “, era valencià i es deia en realitat Luís Sancho Monleón. El més popular i representatiu cantant de boleros dels anys més durs del franquisme, va rebre un tret durant la contesa que li va inutilitzar tres dits de la mà esquerra. En finalitzar la guerra el van internar al camp de concentració d’Albatera. Condemnat a mort, va ser portat juntament amb els altres reus fins el paredó del costat del cementiri de València i, com explicava Gila en referir la seva pròpia experiència, el van afusellar malament, va caure en sentir els trets, però no va ser ferit i com es va fer de nit, i ja era molt tard, imagino, els seus executors van marxar sense disparar els trets de gràcia i van deixar per a l’endemà el soterrament dels cadàvers dels afusellats. Així, aprofitant la foscor, Luís Sancho (Jorge Sepúlveda) va escapar i va recomençar la seva vida com a cantant de tangos i ranxeres a Saragossa.

Segons Mariano Asenjo, en un article publicat a Mundo Obrero, en morir Franco, Sancho/Sepúlveda es va incorporar a l’Associació de Militars Republicans que ajudava les vídues dels militars que van combatre contra el feixisme. No hi va haver funeral a la seva mort, però si una bandera republicana amb que es va cobrir el seu fèretre abans de dipositar les seves despulles a la fossa comuna nº 7 del cementiri de Palma de Mallorca

Als catòlics, apostòlics i romans de Vox i del PP i de la COPE episcopal, poc amants de la llei de la Memòria Històrica, imagino que es va referir el Papa Francesc quan en la seva entrevista amb Évole (no sé si parlant ex-càtedra o no) va dir: “Sempre he defensat el dret a trobar els cadàvers. Una societat no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats. Els morts són per a ser enterrats, són per a ser individualitzats en els cementiris, però no per ser amagats. Mai tindràs pau amb un mort amagat. Mai “.

I això és el que hi ha, tot i que els hereus ideològics del franquisme s’entestin en el contrari.

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 5 de abril de 2019)

 

Etiquetat , , ,

Guapo!

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 29 de marzo de 2019)

Estic segur que el jutge Marchena s’agrada. No és un retret, tot el contrari. És una constatació. O una suposició basada en un munt d’indicis i evidències. Es diu dels toreros a manera d’afalac lloador: va estar tan bé davant el toro que es va notar clarament que s’agradava. Passa molt en les professions de cara al públic. No em refereixo a les caixeres de Mercadona o els dependents de Massimo Dutti- Em refereixo, en línies generals, als actors, futbolistes (i jugadors d’esports de masses en general), advocats i fiscals de categoria, polítics i governants, presentadors de televisió… la conec bé aquesta sensació perquè, permetin-me la immodèstia, jo també, una vegada…, o potser dues, em vaig agradar. Anava vestit amb peces d’Antonio Miró que m’esqueien com un guant, tenia el guió molt interioritzat, estava àgil i brillant en les contra preguntes, em veien nou milions d’espectadors a La Primera i, mirin, a mesura que el programa avançava, jo me n’anava creixent més i més i vaig acabar amb l’autoestima a dalt de tot. Redéu, quina nit la d’aquell dia!

El jutge Marchena s’està cisellant una personalitat pública, en viu i en directe, que l’ha convertit en una celebritat. Cada dia, excepte divendres dissabte i diumenge, ordena i mana, reparteix el joc amb autoritat i senyoriu, talla el bacallà amb una enorme prestància davant milions d’espanyols a través de la televisió. Bé, en tot cas centenars de milers de catalans, que crec que per les cadenes espanyoles no s’emet el judici del segle perquè, als espanyols en general, es la porta fluixa i, com passa amb alguns moviments previsibles de les cotitzacions en borsa , ja han donat per descomptada la sentència i, definitivament, han passat pàgina.

Com a president del Tribunal Suprem en acció, li ha estat encomanada la sacrosanta missió de salvar Espanya i, de passada, escarmentar aquesta colla de colpistes, rebels, sediciosos, malversadors, desobedients, independentistes i, per més inri, fins i tot catalans. Horror. I amb la dificultat afegida d’haver de donar la impressió d’impartir justícia i aparentar equanimitat. No és fàcil, no s’ho pensin pas, l’encàrrec. I té molt de mèrit mantenir el tipus dia rere dia, incansable, ordenant, manant, reprovant, renyant, convertint-se en reformulador de preguntes quan observa que algun dels acusadors, se’ls en va la pinça i es fan un embolic. És realment complicat. I, a sobre, ha de saltar-se a la torera aquesta obvietat, cent mil vegades repetida, que una imatge val més que mil paraules. Quina ximpleria, ha de fer veure que pensa pel que fa a això. Una imatge més que mil paraules…, quina bajanada, no et fot? Amb el que es gaudeix en els tribunals amb les paraules. Munts de paraules, milions de paraules. Dies, setmanes i mesos de repetitiva i aclaparadora xerrameca que es podria evitar projectant un vídeo complet dels fets, després de recordar-li, un cop més, al testimoni en qüestió, que està sota jurament o promesa i que el perjuri és una cosa molt lletja, pecat mortal com qui diu, i que comporta penitència, però no de tres avemaries i un parenostre, no, sinó de presó, escolti, de presó. Molt em temo jo que en aquestes sessions ha perjurat fins al Tato, que diria l’amic Mariano, però si es substituís una imatge dels fets per cada mil paraules, s’escurçaria la vista, s’alleujaria el patiment dels presos-polítics-presos i el jutge Marchena tindria moltíssimes menys ocasions de agradar-se i de convertir-se en celebritat. Ah, i els soferts guàrdies civils que s’acolloniren davant de les mirades inquietants dels manifestants als que anaven a esbatussar , s’haguessin estalviat un bon nombre de vacil·lacions davant de les preguntes de la defensa, que és molt dur haver de donar-ho, com sigui i el que sigui, tot per la pàtria. Del seu inquietant testimoniatge es dedueix que Déu es va oblidar d’un manament a la famosa escena amb Moisès: l’onzè, no miraràs.

Però tornant a on érem, em reitero en què el jutge Marchena s’agrada. Cal reconèixer-ho: està sembrat. Veure’l i escoltar-lo des de l’estrada, convertit en el puto amo de la litúrgia legislativa, és un espectacle que no té preu. Entenc que s’agradi. Jo mateix, si no fos com sóc i visqués a Madrid i pensés en espanyol recalcitrant, sortiria al carrer d’una revolada i quan passés li llançaria clavells d’un vermell encès i li cridaria completament  embogit: ¡Guapo, més que guapo!

Etiquetat , ,

QUÍTATE TU PA’PONERME YO

En 1973, al MIDEM de Cannes, la cita europea més important del negoci discogràfic de l’època, em vaig acostar, gairebé per casualitat, a l’estand de la companyia Fania Records, l’existència de la qual ignorava. Aquell dia vaig conèixer al músic Johnny Pacheco i al promotor Ralph Mercado, impulsors del segell. Em van explicar que produïen música llatina des de Nova York, que la etiquetaven amb el nom comercial de salsa, que no corresponia a cap ritme concret però que, segons Pacheco, era una fusió d’un 80% de sons cubans i un 20% de porto-riquenys. Vam compartir la tarda –després d’explicar-los-hi d’on venia i a què em dedicava–, em van projectar el documental que havien produït l’any anterior, titulat “Nuestra cosa latina” o “Our Latin Thing“, un llargmetratge que retratava la vida llatina de Nova Yotk i el nexe d’unió era un concert de salsa a la macro discoteca Cheetah on, entre molts d’altres, actuaven Willie Colon, Roberto Roena, Ray Barreto, Ismael Miranda, Pete “El Conde” Rodríguez, José Feliciano, Adalberto Santiago, Bobby Cruz i Héctor Lavoe, els noms mítics d’aquesta història, exercint de director d’orquestra Johnny Pacheco.

Vaig sortir de l’estand de la Fania carregat de vinils i quant vaig arribar a Barcelona vam compartir un tip de salsa al programa radiofònic “Trotadiscos” que fèiem a la SER amb Constantino Romero i Rafael Turia. No sé si vam ser els pioners, però sí dels primers a introduir la salsa al país. Jo, que sempre havia gaudit amb la música llatina, estava exultant. Molts anys després vaig aconseguir gravar un assaig de les anomenades Estrellas de Fania, per a Musical Express, al seu estudi de Nova York. I passats els anys, mantenint el meu etern idili amb la salsa, vaig comptar en els meus programes amb actuacions en directe de Ray Barretto, Celia Cruz o Tito Puente i d’altres, en repetides ocasions.

M’ha vingut aquesta batalleta a la memòria, vostès em perdonaran, a propòsit del remasteritzat líder del Partit Popular Pablo Casado quan he llegit que li ha demanat al seu excompany de partit i ara líder de Vox, Santiago Abascal, que no presenti candidats a les circumscripcions petites perquè si divideixen els vots del postfranquisme i la dreta cavernària i se’ls reparteixen, el PSOE s’endurà el diputat en disputa. I llavors ha estat quan m’ha vingut el record de la salsa i d’aquelles Estrellas de Fania de qui els parlava, concretament d’una cançó que en els setanta va fer molt famosa Héctor Lavoe:

Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).
Para que bailen los pollos
pa`que gosen, si señor,                                                                                              no me importa lo que digan
porque yo soy tiburón.
Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).

Abascal li ha dit que no. Que en tot cas retiri Casado el seu candidat d’aquelles comunitats, com Ceuta, per exemple, en què les enquestes donen a Vox millors resultats que al PP. Des del punt de vista d’estratègia política, entenc Casado. El seu PP i Vox formen, com ànimes bessones, una unitat de destí en l’universal, se senten il·luminats pel mateix guia espiritual, Aznar, i, si fa o no fa, estan per idèntica feina. Però el tauró Casado pot brandar la supremacia de ser un partit de llarga trajectòria davant de Vox, que, tot i les expectatives, és encara un partit extraparlamentari. Com deia el ja desaparegut i famós manager d’artistes (Serrat, Juan & Junior, Dúo Dinámico, Antonio Amaya) José María Lasso de la Vega: entre bomberos no nos pisemos la manguera.

No obstant això, en el tràfec del nomenament de candidats per a les eleccions d’abril, amb el condiment picant d’alguns transfuguismes de categoria i fitxatges que fan estremir les carns del Madrid polític i sandunguero, el tauró Casado és qui millor ha après i practicat el Quítate tu pa’ponerme yo. A la circumscripció de Barcelona, ​​per exemple, la seva intromissió ha estat espectacular, sembrant l’estupor i l’angoixa entre els dirigents i militants catalans que, encara que pocs i gradualment en disminució, s’han sentit menyspreats quan se’ls ha imposat en la capçalera de la llista a la Marquesa de Casa Fuerte, que es vanta de no tenir ni puta idea de català i que la DUI –vista i no vista– és més greu que el 23 F. Catalanofòbica –durant 17 anys va estar casada amb un ric català de la família Güell–, Cayetana Álvarez de Toledo, de pare francès i mare argentina, es va fer espanyola, però que molt espanyola, el 2008. Repassant algun dels seus articles, que traspuen ironia i mala llet, hom intueix que a l’aristòcrata multinacional li va la marxa i promet dies de fúria a les Corts i a la xarxa. Una troballa made in FAES.

En els partits ja passen aquestes coses, el barceloní Girauta es presenta per Toledo i Álvarez de Toledo es presenta per Barcelona.