Category Archives: La vida contemplativa

La segona mort de Pau Pi

Des que el 1975 li vaig sentir cantar a Raimon “Jo vinc d’un silenci”, el seu vers “qui perd a els orígens per la identitat” es va instal·lar en el meu cervell com a norma d’obligat compliment. Aquestes coses solen passar. Caces una idea al vol i t’hi sents tan identificat que amb el tarannà dels anys no saps exactament si allò et va influir de per vida o, simplement, allò era la constatació del que hom ja pensava.

El cas és que, potser a l’ombra d’aquest concepte, se m’han impregnat de nostàlgia molts dels treballs que he realitzat, bé en articles o llibres, bé en programes de televisió. En alguns casos com subtil pinzellada, en altres dedicant a la història i la circumstància viscuda en primera persona una sèrie de programes que vaig presentar, a principis de segle, sota el serratià nom de “Temps era temps”, que un director de programes ebri de modernitat mal païda i un director inepte, van liquidar sense haver entès res.

I en aquesta particular crònica sentimental, la ràdio, la meva primera finestra al món des de ben petit, l’única en aquells anys, m’ha deixat una empremta immarcescible. A casa eren de Ràdio Barcelona, ​​EAJ-1, no de Ràdio Nacional, i jo vivia el meu somni escoltant “Taxy Key”, “La comarca nos visita”, les al·locucions del pare Mas de Xaxàs, “Carrusel deportivo”, “Diego Valor”,”Consultorio para la mujer a cargo de Elena Francis” i, molt especialment, “Pau Pi”, un personatge infantil, entremaliat i trapella, creat pel locutor gironí Enric Casademont qui, en companyia de Pilar Montero, oficiava setmanalment la campanya benèfica pro cama del tuberculoso pobre (llenguatge de l’època; beneficència pura i dura). Pau Pi va esdevenir un mite i no sé encara avui, però fins no fa gaire, al vestíbul de l’emissora del carrer Casp, 6, hi havia instal·lada la figura d’un bou de fusta, de mida gairebé natural, amb una obertura al llom on encara la gent dipositava la seva almoina. Li deien el Bou d’en Pau Pi i, en el fons, era una simbiosi entre Pau Pi i el Patufet que acabava a la panxa del bou, ja que en el conte fet disc, la veu de Pau Pi, és a dir, la de Casademont, interpretava al Patufet.

Jo era una nano seguidor acèrrim de Pau Pi, em demanava els seus almanacs (tebeos) i esperava l’emissió setmanal amb l’ansietat amb què els frikis de Big Band Theory esperen un nou capítol de Dr.Who o Star Trek, i la meva fidelitat va ser premiada generosament pels déus, veuran.

En el meu col·legi dels Maristes de Sants ens van regalar. un vespre, per a tot l’alumnat, un espectacle de varietés infantils: pallassos, il·lusionistes, un cowboy que feia filigranes amb el llaç i –no m’ho podia creure-–l’actuació d’Enrique Casademont i Pau Pi. Allí hi era jo, a les primeres files, flipant amb la promesa de veure aquella veu mítica convertida en personatge tangible, a pocs metres.

A l’escenari buit hi van instal·lar dues cadires, una d’elles coberta amb un espès vel. Es va encendre el focus i va aparèixer Enrique Casademont que, després de saludar, va aixecar el vel i descobrí el nostre anhelat Pau Pi, un ninot de ventríloc que va asseure als seus genolls, amb la seva mà dreta incrustada a l’esquena per moure-li el cap, els ulls i la boca, com feien tots els ventrílocs de l’època. El bolo consistia en un sketch, dels que estàvem habituats a escoltar a la ràdio, en què Pau Pi i el seu creador acabaven discutint cada vegada amb més animositat fins que Casademont, fart de la insolència del nen de cartró pedra, el deixava sol, assegut a la cadira, i abandonava l’escenari. Després de la tensió dialèctica, arribava la pausa dramàtica i el càstig de la solitud. I llavors es va produir el miracle que va sacsejar la meva innocència infantil i que mai he oblidat. Al ninot abandonat, inert, quiet, li va començar a caure una llàgrima. No podia ser, em deia jo en la meva innocència. El plor augmentava i llavors Pau Pi cobrava vida: es baixava de la cadira i caminant lentament desapareixia de l’escenari. Per a mi era un miracle, per Martí Galindo era un bolo més en el seu treball com a Pau Pi.

Van passar molts, molts anys, i un dia li vaig comentar al marcià Galindo la inesborrable impressió que em va causar la seva actuació quan jo deuria tenir vuit o nou anys, crec recordar. Em va explicar el truc de la llàgrima a força de mirar fixament i sense parpellejar el focus que l’il·luminava i, sorprès que jo em recordés amb tant detall del miracle de la conversió del ninot de cartró en nen de carn i ossos, em va referir a algunes anècdotes d’aquells bolos amb l’Enric Casademont.

Casademont va morir el 1975 i amb ell va morir Pau Pi, el nen més popular de la ràdio dels anys cinquanta, la gosadia del qual, que li va costar més d’un disgust al seu creador, va ser colar el català entre les línies de la seva intervenció setmanal. El Pau Pi de carn i ossos, Martí Galindo, el que plorava miraculosament en quedar-se sol a l’escenari, va morir el passat diumenge 3 de març.

Però el Pau Pi Galindo resta viu per sempre més a la meva memòria de nen. Perquè, gràcies a ell, sense menysprear el misteri insondable dels Reis Mags i del Pare Noel, jo vaig presenciar un miracle.

Anuncis

La ciutat dels conflictes

Ara que, passats quatre anys, ja hem aconseguit deixar la Ciutat dels prodigis feta un desastre, fumigar-li l’aura que un cop va aconseguir, mitigar l’èxit turístic, cabrejar als comerciants amb la competència il·legal, envilir els antics barris xungos que per uns anys ho van ser menys, okupar desaforadament, encarir l’habitatge fins a preus impossibles de pagar pel ciutadà mitjà i acollir amb naturalitat i sense escarafalls la conflictivitat política i laboral que emergeix cada dos per tres, potser ha arribat el moment de girar 180 graus i fer dels defectes virtuts redemptores.

Després d’observar la vaga rotunda del taxi que va sacsejar la ciutat i va acabar amb la competència fins a aconseguir que no aixequi cap mai més (una gran victòria dels taxistes que no ha convençut els amants de la llibertat d’elecció i ha deixat molt mal gust de boca entre la ciutadania en general), després de comptabilitzar un cop mes centenars de milers de participants en l’enèsima reivindicació de la llibertat per als presos polítics sobiranistes o de, l’endemà, vibrar amb una manifestació dels amos de gossos de companyia contra les limitacions que els imposa l’autoritat (el meu millor amic no pot entrar al parc, deia una de les pancartes, i es referia al seu gos), o esquivar bicicletes, patinets i altres invents de mobilitat unipersonal que et transporten –i mai millor dit– a l’estat suprem del lliure albir, crec que ha arribat el moment de reconèixer que la nostra és una ciutat desbordant de conflictes, de reivindicacions, de descontents, de manifestacions i d’arbitrarietats.

Vist des de la perspectiva de l’home del carrer, l’actual ciutat dels conflictes (antiga ciutat dels prodigis), és un absolut desastre. Un conglomerat de gent on impera la llei de la jungla. Però sent això realment pervers i delirantment nociu per a la convivència pacífica i l’enteniment, vist des d’una perspectiva constructiva és una oportunitat per afegir al·licients al fenomen turístic. Que entre els milions de transeünts de la globalització, també es troben fervorosos afeccionats a les emocions fortes.

Per descomptat, si l’actual govern municipal prossegueix en el seu lloc després de les pròximes eleccions, si el Govern de la Generalitat continua suspenent en estratègia política i claredat de decisions i si, per arrodonir el fandango, el 28 d’abril el tri-ultra-partit s’alça amb la victòria, la ciutat dels conflictes pot començar, de debò, a planificar-los i, en lloc d’avergonyir-se i camuflar-los, que al final tot se sap, és millor obrir una oficina, presidida, no sé …, per Jordi Williams Carnes, que crec que fa un any que no presideix res, i establir un calendari on el visitant –o fins i tot el conciutadà– sàpiga que en la setmana del Mobile es garantirà una vaga salvatge de taxis amb ocupació del passeig de Gràcia i de la Gran Via, i que el gremi convidarà a una ració de paella a qui s’acosti a la confluència de les dues avingudes com a detall de bona voluntat,

També es podria organitzar una Setmana Fantàstica del Top Manta al llindar de les vendes nadalenques, per tot el recinte del port, inundat de llums i nadales ètniques, amb descomptes de fins al 50%, que en això els comerços legals els passen la ma per la cara, i no sembla just.

¿I que em diuen de preveure el dilluns de Pasqua de Resurrecció, per exemple, que és dia d’alegria desbordada, un dia de portes obertes dels narcopisos, amb tasts de franc del gènere per als majors de divuit anys?

Són idees senzilles perquè hi ha molts esdeveniments possibles, només és qüestió d’imaginació i voluntat, com la setmana del patinet elèctric, en què es prohibeixi la circulació de vehicles matriculats i que paguen impostos, per deixar el carrer expedit i sense semàfors perquè patinets, bicicletes i artefactes semblants circulin lliurement, sense condicions ni limitacions.

I això sense comptar les reivindicacions polítiques o socials clàssiques: la megamani de l’11 de Setembre, les escaramusses dels CDR, la permanència en peu de guerra dels jubilats, la marea blanca sanitària o, més modernament, els fans del pollastre que, dia rere dia, es van sentint més recolzats.

I si, per un casual, se celebrés cada u d’octubre un referèndum no pactat, amb l’actuació estel·lar i agosarada dels piolins, el parc temàtic de la conflictivitat aconseguiria l’excel·lència i l’èxit dels clients àvids d’emocions fortes i de conèixer el que és difícil de trobar en els països democràticament civilitzats.

Si tot això es regulés una mica (per això el meu suggeriment de la creació de l’Oficina Municipal de l’Enuig) i es vengués adequadament en els mercats turístics, Barcelona tornaria a ser a la pomada.

Ego te adsolvo…

L’Església Catòlica Apostòlica i Romana, la de la Santa Seu, la del Concordat, la de la Inquisició i els Torquemada, la de Càritas Diocesana, la de la crema de bruixes i heretges, la de les rebudes papals multitudinàries, està passant per moments delicats a causa de la fornicació i la concupiscència. De la calentor testicular, vaja. De passar-se el sisè manament, aquest en el què tant insistien i amb el que tant ens estigmatitzaven quan anàvem a col·legis de religiosos, pel folre.
Està clar que l’escalfament global del planeta afecta també els funcionaris de l’Església i, tanmateix, fins i tot el Papa ha reconegut aquests dies el que ja sabíem per la literatura, el boca orella i el cinema: que els sacerdots i els bisbes s’han beneficiat i es beneficien novícies i monges per donar-li alegries al cos: “No és una cosa que ho facin tots –ha declarat Santedat, aclaparada–, però hi ha sacerdots i bisbes que ho van fer, i encara ho fan”
El reconeixement de la lascívia entre el personal amb sotana i hàbit, amb tonsura i toca, arriba en un moment especialment delicat pel que fa al negoci de la fe catòlica. Perquè l’escàndol de la pederàstia és ja imparable, malgrat les mil excuses de mal pagador que ens han anat deixant anar per eludir responsabilitats: que molts dels tocadors de nens i nenes han mort, que, passat el temps, els presumptes delictes han prescrit o que, en el millor dels casos, els pervertidors de nens han estat traslladats de diòcesis o de convent (on segurament han trobat renovada carn fresca al seu viciosa disposició). La pederàstia, continuada i protegida, en el si de l’Església Catòlica, és un crim de tan gran magnitud, que el seu apaivagament només s’explica pel pes que té la institució religiosa en la política mundial., Per aquesta insensatesa legislativa –i interessada– de prescripció del delicte, i per aquesta barreja de trauma, vergonya i por que els miserables pedòfils ensotanats han aconseguit infondre en la ment trastocada de les víctimes. La pederàstia que ha descosit les costures de l’organització eclesial, és un crim de lesa humanitat de tal magnitud que tan sols la denúncia als tribunals civils hagués salvat el Vaticà de la manifesta complicitat de la qual ha format part. Però ara ja és tard. Es digui Joan Pau II, Benet XVII, Francisco a seques, o com sigui que es digui el pontífex en qüestió, han estat còmplices de la ignomínia. I només un judici seriós dels tribunals internacionals podria restituir la dignitat a una organització de comportament mafiós on ha imperat la llei del silenci i la complicitat.
D’aquesta desgavell criminal no se’n salva ni Déu –literalment, que segons ells, Déu va fundar la seva Església– perquè, a part del cas recent del capellà de Constantí, de la condemna al professor dels Maristes de Sants i del sobreseïment per prescripció d’altres tretze, de la investigació iniciada pels jesuïtes del país, el càncer ha arribat al cor de la Catalunya cristiana, al mateix Monestir de Montserrat on presumptament un monjo mort –mort ara, no llavors, que llavors sembla que era viu i molt viu– practicava la lascívia amb jovencells, mentre sonava el Virolai. I. segons declara la víctima, els dos últims abats van fer la vista grossa.
De tota manera, malgrat la gravetat dels fets, no crec que hagin de preocupar-se els dos mil tres-cents milions de catòlics que hi ha al món segons el cens baptismal. L’Església de Roma, sota la divina inspiració, ha trobat solucions a les diverses variants de la luxúria que la corroeix. Verbigràcia: en el cas dels capellans i bisbes fornicadors, en lloc d’eliminar el vot antinatural del celibat, que resoldria aquest problema, ha optat per tancar algunes congregacions femenines amb sospita de libidinoses –vaja, semblantment al tancament del Riviera de Castelldefels, com si diguéssim, i qui dia passa any empeny– i apartar del seu lloc alguns religiosos. En l’afer dels pederastes el millor ha estat canviar-los de parròquia. I sempre, sempre, el catolicisme té una solució definitiva per perdonar el pecador. Hom es confessa, fa un propòsit d’esmena, o sigui que assegura que no tornarà a passar, compleix una penitència simbòlica (res de donar-se cops de fuet o caminar descalç amb una creu a coll) i escolta la veu de dins del confessionari com li diu ego et adsolvo, i aquí pau i després glòria. És clar que la setmana passada va dimitir un membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe acusat per una ex monja d’haver intentat besar-la durant una confessió. Mira per on! És que quan els cèlibes van calents, ni el confessionari és un lloc segur.

 

Si tu vas al cel amb patinet…

 

Si tu vas al cel amb patinet
fes-m’hi un bon lloc, que hi pujo jo.
Si tu vas al cel amb patinet,
fes-m’hi un bon lloc que hi pujo jo.
Airí, airó. Airí, airó.

 (Cançó popular infantil premonitòria)

 

Malauradament, el patinet elèctric, la darrera aportació a la mobilitat ciutadana d’èxit esclatant, després de l’eclosió de la bicicleta i la supremacia dels carrils bici, s’ha cobrat la primera víctima mortal a Catalunya. Va passar a Sabadell, quan la dona de quaranta anys que el conduïa per la vorera, va caure accidentalment a la calçada en el moment que passava un camió, segon testimonis presencials. Hospitalitzada el 9 d’octubre, el dia de l’accident, va morir el 23 d’octubre a causa de les ferides provocades per l’atropellament.

Remenant en l’historial d’aquest modern artefacte, trobo un altre accident mortal en el petit poble asturià de Niembro (190 veïns) a principis de setembre. A un home de seixanta anys, li va relliscar el patinet per causa del terra mullat i va colpejar-se contra unes escales.

També, a Vitoria Gasteiz, han comptabilitzat tres accidents de patinet elèctric, per sort, no mortals, en una setmana, no fa gaire. I el mes d’abril passat, allà mateix, van denunciar un paio de 29 anys que amb el patinet es va saltar el semàfor i va xocar contra un cotxe que creuava en verd.  Aprofitant l’avinentesa li van fer control d’alcoholèmia i drogues i va donar molt positiu en amfetamines, cocaïna i cànnabis. A propòsit d’aquest tema, es veu que el patinet elèctric era el vehicle de transport que feia servir una banda de narcotraficant desmantellada a Barcelona a principis d’octubre. Repartien el gènere entre els clients amb patinets elèctrics perquè, en el cas de creuar-se amb alguna patrulla policial, el patinet els oferia una més ràpida mobilitat i una més gran maniobrabilitat per escapolir-se de l’escomesa.

I podríem continuar amb accidents de tipus divers, provocats pel patinet o essent-ne el patinador la víctima, arreu del món, però seria injust estigmatitzar la nova joia de la corona de la mobilitaturbana, el vehicle del futur que comença a guanyar a tots els altres mitjans de transport, tant individuals com col·lectius.

Mireu el goig que fan executius de vint-i-un botó ,anant cap a la feina en patinet elèctric, mares joves amb el fill o la filla entre el manillar i elles, circulant optimistes cap a l’escola, de bon matí, hipsters que acaben de llençar la bicicleta per obsoleta i demodé, joves universitaris i universitàries circulant en grup cap a la facultat, dones i homes de qualsevol edat i condició, reflectint en el rostre l’optimisme que els proporciona aquesta llibertat de moviments sense haver de fer cap esforç físic, sense suar, sense haver de passar cap examen ni de saber-se les normes de circulació (potser és per això que se les salten), sense necessitat de pagar cap impost de circulació ni assegurança ni haver de passar cap ITV, sense que els hi puguin treure punts de cap carnet (quin carnet necessiten?), anant a tota llet per l’acera, guanyant el terreny al ciclisme en el carril bici, pujant sense esforç cap el Putxet, Vallcarca o el Carmel. El patinet elèctric és el futur immediat, la tendència guai, el top de les vendes del proper Nadal i Reis. No té encara normes que el limitin, arriba als 25 kilòmetres per hora i si se’l truca fa tranquil·lament els 30, te l’emportes plegat a sota el braç quan arribes a la feina o allà on vagis i t’estalvies el disgust del robatori, tan habitual entre els ciclistes, i, el que és més important, esdevens un capdavanter de la sostenibilitat i la puresa del medi ambient.

Penso que aquest fenomen multitudinari que és a punt d’esclatar, mereix l’atenció de l’Alcaldessa Colau, tan receptiva a tot el que salvi el planeta i, de passada, fastiguegi els automobilistes, depredadors de la nostra salubritat atmosfèrica, dimonis de la contaminació, porcs capitalistes. Cal anar de pressa i traçar, paral·lelament al carril bici, kilòmetres i kilòmetres de carril patinet, l’autopista del futur, ocupant l’espai que fins ara creien seu els vehicles de motor contaminant, i, d’aquesta manera, anirem tots cap el cel en patinet.

A Barcelona, que continua essent la ciutat dels prodigis, (i mentre no arriben els patinets voladors, que això sí que ho petarà i l’Ajuntament podrà muntar el voling en un tres i no res, al costat del bicing i fer de seguida el carril voling, que això és barat, perquè és com fer volar coloms), el patinet elèctric s’està convertint en el mitjà de transport unipersonal de més èxit del moment i se li augura un futur en el que desplaçarà la bicicleta, el monopatí i la resta d’invents recents que han esdevingut un motiu important d’atracció turística. Després de l’obra gaudiniana i el shoping dels manters, el caòtic món del vehicle elèctric unipersonal, bicicletes a part, el món dels patinets, dels segways, dels hoverboards, dels solowheels i d’invents semblants, que hom fa anar al seu caprici i voluntat, per aceres i calçades, per parcs i jardins, és de les coses que més valoren de Barcelona els guiris. És l’atractiu del caos, del campi qui pugui, de la llei de la jungla. És la llibertat absoluta. És el morbo del risc. La pujada d’adrenalina. El trip somniat. La joie de vivre. El turment i l’èxtasi al mateix temps. El cel a tocar.

Etiquetat , , ,

En el laberint

No sóc especialment hàbil en trobar el camí. El sentit de l’orientació no ha estat mai el meu fort, però en els anys que porto perdut en el laberint de la política catalana, amb aquesta permanent sensació de surar en el no res, d’atalaiar un horitzó potser inexistent a través de la boira, de buscar coherència, reflexió i sentit comú per entendre sincerament que anem a algun lloc, de saber del cert el que es fa i com fer-ho, estic arribant al límit de la meva capacitat de comprensió, de la meva capacitat de creure que algú sabrà anar més enllà de les paraules buides, de totes les paraules, les dels uns i les dels altres, del fer volar coloms (els pobres), de les posturetes  tramposes, del deixar que el temps transcorri a l’espera del miracle en que algú li doni a l’interruptor adequat i s’encengui la bombeta. Cansat, avorrit, desolat, inquiet, defraudat, trist, desenganyat, escèptic … desorientat.

És que em perdo en el laberint. Passejo amunt i avall i pregunto als que em trobo que, com jo, estan buscant la sortida. Escolti, ¿la porta de sortida cap a la República? I no saben, o no contesten. Bé sí, alguns et posen la mà a l’esquena i et diuen que tinguis fe. Fe, esperança i caritat en bitcoins, si és possible, segons explica El Confidencial, en un nou avatar periodístic per embolicar encara més la troca.

I com que no passa res remarcable que modifiqui la situació, que aixequi la moral de la tropa, que apunti algun indici, alguna sensibilitat governamental pel que fa a la condició dels presos, que seria l’únic senyal per posar en marxa tot tipus de negociacions i normalitzacions, aquí estem, captius i desarmats, observant com l’agulla de la balança ara es decanta cap a Junqueras, allunyant-se de Puigdemont, després que Pablo Iglesias el visités a la presó de Lledoners, i no per parlar del temps, i que la pretesa cimera de Waterloo, convocada per frenar la disgregació i/o confrontació de les organitzacions sobiranistes se saldés amb una reunió entre Puigdemon, Torra i Comín, bàsicament, amb l’absència significativa de la CUP i els dirigents de l’ANC i Omnium. I la reticència d’ERC i el recel del PDECat davant de la plataforma que està impulsant l’anterior President, la Crida Nacional per la República. Ah, sí, ho oblidava, de la reunió va sortir la concreció del Consell de la República que coordinarà Toni Comín. Enhorabona. Encara que aquest nou  organisme no comptarà amb finançament públic. Em sap greu. Per a una estructura d’estat que s’intentava…, però sembla que el que no pot ser, no pot ser, i, a més a més, és impossible. Encara Comín va tranquil·litzar la parròquia assegurant que l’esmentat Consell era necessari per desplegar la República perquè, si només es comptés amb les institucions de la Generalitat i la mobilització social, faltaria equilibri. O sigui, al meu modest entendre, sí que s’implementa la República no nata (o nata només una miqueta), però des de la perspectiva amateur, és a dir, sense cobrar, no fos cas que el Llarena de torn tornés a la càrrega amb això de la malversació i la fera es desfermés altre cop. També entenc que, pel mateix preu, és a dir, gratis, es té, per si de cas, un altre Govern a la recambra.

Potser per això mateix, els integrants del recentment creat Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social Constituent, tampoc s’emportaran un euro, afirma Quim Torra, el seu impulsor: tots els membres són càrrecs no retribuïts, ves per on! I és que, segons el President, es tracta de posar en marxa una eina republicana per avançar d’acord amb el dret d’autodeterminació del poble català i la voluntat de la immensa majoria de la ciutadania per decidir el seu futur (atents cupaires, que va dedicat a vostès). I com Llarena segur que està a l’aguait, ni es cobra ni s’inicia un procés constituent, ha aclarit Lluís Llach, que és el cap del nou negociat que pretén conjugar esforços per repensar la societat catalana del segle XXI, de manera que es pugui debatre sobre què es vol ser i com. Entesos. Una més. Continuem amb les posturetes i la inanitat. Reincidim amb l’anar fent volar coloms, que és una de les especialitats esportives autòctones més practicades recentment per la nostra classe dirigent.

Mirin, Presidents, si fins aquí han arribat i no gens més, millor s’aparten i deixen que algú preparat dediqui el seu esforç a recompondre la sanitat pública, si més no (parlo per experiència), que la tenim feta un nyap, depauperada.

Etiquetat , , , , ,

El demolidor informe Pagazaurtundua

El cap de setmana passat, badant per aquests mons de Déu, és a dir, per internet, em vaig trobar, de cop i volta, un article de La República que denunciava una manipulació i posterior rectificació de titulars per part del digital El Confidencial i, aprofitant que bufava de popa, em va empènyer a navegar a tot vent per la xarxa i intentar lligar caps.

Vagi per davant que citaré amb precisió les fonts, perquè el lector sospesi  al seu gust la veracitat o la falsedat del que llegirà, en funció de la confiança que cada font citada li mereixi. Qui avisa no és traïdor.

Segons La República, El Confidencial havia publicat un reportatge amb el títol “El demolidor informe del Parlament Europeu sobre els CDR a Catalunya” que va canviar al poc temps per “El demolidor informe sobre els CDR que ha preparat l’eurodiputada Pagazaurtundúa“, perquè el mateix Parlament Europeu va aclarir que no es tractava d’un informe seu, sinó de l’oficina de la senyora Pagazaurtundúa.

Continuant amb la navegació aleatòria, amb l’actitud de si la encerto l’endevino, vaig anar a parar a la web “Guàrdia Civil i Policia Nacional Unida” en què es mantenia que l’informe era del Parlament Europeu i s’insistia, textualment, en l’atribució : El text de l’oficina del Parlament Europeu, escrivien en la descripció.

I llavors, aplicant la lògica, em vaig dir: anem a veure qui és la senyora Pagazaurtundúa. La vaig buscar a Wikipedia i, precedint al seu extens currículum, hi havia un avís que deia: La versió actual d’aquest article o secció sembla estar escrita a manera de publicitat. Per satisfer els estàndards de qualitat de Wikipedia i procurar un punt de vista neutral, aquest article o secció pot requerir neteja. Si us plau discuteix aquest problema en la pàgina de discussió. Aquest article o secció necessita referències que apareguin en una publicació acreditada.

La senyora , llegeixo a la Wikipedia dubitativa, és una diputada d’UPyD, germana de Joseba Pagazaurtundua, que va ser assassinat per ETA el 2003, després d’anys d’amenaces, assetjament i agressions, que va començar la seva acció política com a diputada del PSOE-PSV els anys 90 del segle passat, de qui es va distanciar per discrepàncies amb la política d’aproximació al món nacionalista i abertzale. Ha estat presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme. En 2014 es va afiliar a UPyD, després d’aconseguir l’acta d’eurodiputada. És llicenciada en Filologia Hispànica i Basca. Hiperactiva en la lluita contra ETA i radical enfront dels nacionalismes no espanyols, posseeix una llarga llista de premis entre els quals destaca el Sàkharov de l’any 2000, com a membre de la plataforma cívica ¡Basta ya! concedit pel ple del Parlament Europeu i, enguany, el premi Tolerància, concedit, lògicament, per l’Associació per a la Tolerància, un premi que han rebut en edicions anteriors personatges tan significatius com Fernando Savater, Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Albert Boadella, Baltasar Garzón, Arcadi Espada, Rosa Díez, Mario Vargas Llosa i Carlos Herrera, entre d’altres (vista la llista de tolerants, ¿segur que es tracta del premi Tolerància o del premi Tolerància a la Lactosa?).

L’informe Pagazaurtundúa, distribuït des de l’oficina belga de l’eurodiputada als cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència de tot Europa i, òbviament, a la Fiscalia General de l’Estat, seguint l’onada cavernària que ha lligat de mans l’Estat per impedir desencallar el conflicte amb Catalunya, a part de les seves aportacions personals obsessives que, imagino que pel seu comprensible drama familiar, confon tot el que es mou amb terrorisme, es basa majoritàriament en les 139 pàgines que va elaborar la Guàrdia Civil a Catalunya sobre els CDR i les seves vinculacions amb la CUP. No m’identifico ni amb la CUP ni amb els CDR, tinc la meva personal visió del que passa i com passa en el conflicte indomable, que he intentat plasmar en aquestes cròniques de la vida contemplativa que m’he autoimposat. Però en aquesta història no hi ha equidistàncies. I el que no suporto i em fastigueja són intromissions com les de l’eurodiputada de la UPyD en un tema que desconeix i del qual se`n serveix per renovar l’escó en les properes europee,s apuntant-se al nombrós equip dels salvapàtries. Com ha dit una de les ments més lúcides de l’esquerra espanyola, Íñigo Errejón, electoralment, entre el votant espanyol, és molt més rendible brandar la catalanofòbia que la xenofòbia.

Pel que fa al demolidor informe en qüestió, poques novetats que no coneguin els uns i els altres, fins i tot aquests apuntae amb el dit cinc presumptes dirigents dels CDR: Rubén Wagensberg, diputat d’ERC, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium; Joan Vallvé, vicepresident segon d’Òmnium; Ariadna Isern, de l’ANC, i Antonio Baños, exdiputat de la CUP.

El que no acabo d’entendre és el que fa una noia basca com ella, estacionada a Brussel·les, en un embolic com aquest en el qual tan sols es fa ressò de les informacions d’una part.

Ah, sí, és clar, salvar la pàtria.

Etiquetat , , , , ,

L’ultimàtum

És temps d’ultimàtums. Han aparegut en els últims dies com bolets, i tot i que a Gabriel Rufián li sembli que els ultimàtums els carrega el diable, un servidor, modestament, els veu com una munició molt més terrenal, més de fatxenderia, més de surrealisme, més de taverna i alcohol, més de marcar paquet. Potser sí que signifiquen una amenaça seriosa i el que els enuncia té tota la intenció d’executar-los, però cada casa és un món, i així, vist a grans trets, un ja no sap si el desafiador ha fet servir la paraula ultimàtum abans de formular la seva invectiva, o la maleïda paraula se l’ha tret de la màniga l’informador per donar-li més presència i dramatisme a la notícia.

Per exemple, el del Reial Madrid, que llegeixo que Florentino Pérez li ha donat un ultimàtum a Lopetegui amenaçant-lo de que, si en el temps que queda fins al 28 d’octubre i els tres partits que ha de jugar contra el Llevant, el Victòria Pizen i el Barcelona, ​​no redreça la deriva de l’equip, els torrons els menjarà sota d’un pont del Manzanares (aquesta metàfora és de la meva collita, que al futbol sempre cal adornar-lo una mica que, si no, és un permanent i avorrit deja vu ).

També hi ha el de Quim Torra que li dóna de termini fins al novembre a Pedro Sánchez perquè exposi una proposta concreta per a l’exercici del “dret d’autodeterminació”, que, si no, es carreguen l’estabilitat del Govern. Aquesta és bona, eh? Fantasmagòrica però vacil·lona.

També ha resultat molt excitant l’ultimàtum de l’ANC al Govern de la Generalitat, que si no implementa la República abans del 21 de desembre li muntaran un pollastre al carrer -pacífic, crec- fins que no facin un pas al costat . Vaja, que se’n vagin a casa. O, per les dates referides, que se’n vagin a la Cerdanya a esquiar.

Al pobre President, com va iniciar ell la moda, ara li plouen els ultimàtums per tots cantons. Verbigràcia, la CUP, que, més generosa que altres, li dóna nou mesos de termini a Quim Torra perquè converteixi Catalunya en un estat independent. Mola, eh? No he llegit enlloc què passarà si no compleix l’ultimàtum, però els antecedents de la CUP no presagien res de bo, President, que ells (perdó, perdó, ha estat sense voler), elles, es van carregar Artur Mas, llençant-lo a la paperera de la història, que carregar-se un President de la Generalitat no és qualsevol cosa. En els temps moderns, només la CUP i Rajoy ho han aconseguit.

Aquí, el que importa, és descobrir si el que llença l’ultimàtum va de farol o té capacitat per complir la seva amenaça i, sobretot, imprescindible, assenyalar una data límit. Perquè un ultimàtum no complert, és un descrèdit que passa factura, una fantasmada que costa d’oblidar, un ridícul espantós. Si no és així, si vantar-se d’ultimàtums sortís de franc, fins  i tot jo em distrauria llançant ultimàtums, en lloc de perdre el temps badant amb les obres públiques, que, al meu poble, en aquests temps de preeleccions municipals, surten com bolets …

De poder-ho complir, jo li llançava un ultimàtum a Santiago Abascal, president de Vox, perquè es converteixi a l’Islam abans del 24 de desembre o s’anava a trobar amb les restes de Franco en una bossa de congelats de Mercadona a la porta de la seva casa, després de penjar la notícia a la xarxa, perquè milions d’espanyols, civils i militars, es personessin i li rendissin homenatge permanent, en pla non stop, cantant “Soy el novio de la muerte” les vint-i-quatre hores del dia. Amb el permís de la família, la Fundació i la Conferència Episcopal, això sempre.

O li manava un ultimàtum a la Fiscala General de l’Estat, María José Segarra, comminant-la a anul·lar els càrrecs als polítics-presos-polítics i als dispersats pel món, abans del proper vint-i-tres d’octubre o es convertiria en una papallona amb l’estelada pintada a les ales.

O amenaçava amb un ultimàtum a Albert Rivera en el sentit que, o abandonava aquesta obcecada animadversió cap al groc abans del 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, en ple pont, o Yavhé enviaria una plaga d’icterícia a tots els dirigents de C’s., perquè sabessin en pròpia pell el que és viure en groc.

O …, jo què sé, puc inventar-me dotzenes de ultimàtums, a quin més enginyós, absurd o surrealista, però estic segur que el lector assenyat ja m’haurà enviat a prendre vent. Per poca solta. Per somiatruites. Per fatxenda. Són –segur que ha deduït el lector assenyat– ultimàtums de postureig, d’impossible compliment. Doncs, ni més ni menys, que alguns dels que llegim a la premsa i que, tímidament, detallava al principi d’aquest escrit.

Etiquetat , , , ,

Més Déu

No sé si es tracta d’aplacar les ires de l’Altíssim, després de les defecacions del blasfem Toledo, i em refereixo a qualsevol Altíssim (musulmà, judaic, cristià, etcètera), perquè intueixo que l’actor no fa distincions quan es caga en Déu. Parlo d’aplacar les ires de l’Altíssim perquè observo, com a fórmula compensatòria pel greuge, que, un cop consolidades i estructurades les classes de religió catòlica a l’escola pública espanyola, s’aborda en algunes comunitats l’ensenyament de la religió islàmica. En realitat –llegeixo–, ja hi ha 12.000 alumnes que reben aquest tipus d’adoctrinament en escoles de Ceuta i Melilla, òbviament, i Andalusia, Canàries, Aragó i el País Basc per part de 47 professors contractats per l’administració.

Però l’embolic s’ha desfermat aquest estiu, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant un acord entre PSPV i Compromís, va plantejar aquesta experiència en quatre CEIP de Castelló. És realment curiós que l’esquerra que, segons la ministra del ram, Isabel Celáa, pretén treure-li el màxim de suc laïcista possible a aquest imprecís qualificatiu de “aconfessional” que branda l’Estat Espanyol, intentant derogar l’article de la LOMCE que li atorga valor acadèmic a l’assignatura de religió, busqui ara afegir més Déu a l’ensenyament públic valencià amb aquest intent d’introduir, a manera de prova pilot, les classes de religió islàmica a alguns CEIP de Castelló que, finalment, es van concretar en dos: el Pintor Camarón de Sogorb i el Verge de Gràcia d’Altura. Encara que sembla que al final serà que no. Passa que la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de la província de Castelló, la FAMPA provincial, en la veu de la seva responsable, Silvia Centelles, s’ha plantat: “Sempre hem apostat per suprimir la religió de les aules i en aquest sentit ens hem manifestat , de manera que no entenem aquesta nova normativa “. I fent-se ressò de l’opinió dels pares, explica que se senten defraudats per l’escola pública i no entenen com una administració de signe progressista com és la Conselleria d’Educació, pot afavorir que s’imparteixi la religió islàmica a les aules, una religió que denigra la dona i que la relega a segon pla.

I aquesta és la visió progressista, que no bonista, de l’assumpte. Apel·len a la concepció aconfessional que regeix a Espanya. És un altre dels molts temes que la transició va deixar en mans del “depèn” de torn.

El que oportunament i decidida tocaria, és eliminar l’assignatura de religió de l’escola pública, qualsevol tipus de religió, que l’escola és per ensenyar a pensar per un mateix i no per adoctrinar o fomentar fanatismes. Que qui ho necessiti o cregui en ell, que es porti el seu Déu a casa i en gaudeixi en la seva església, la seva mesquita o la seva sinagoga. Déu en les aules, qualsevol Déu, sí que és adoctrinament pur i dur.

Sempre he pensat que l’alliçonament franquista des de la nostra infantesa –em refereixo als qui, per generació, ens va tocar–, no ens entrava en vena per la premsa o la ràdio o els discursos del dictador; als nens se’ls s’iniciava en el nacional-catolicisme falangista des de les escoles, especialment les de religiosos (amb honroses excepcions, cal assenyalar-lo), encarrilant els nostres anhels en una direcció única: ser un bon espanyol…, segons la concepció joseantoniana, i un bon cristià. Pregant constantment pel nostre papa Pius (Dotze), el nostre bisbe Gregorio (Modrego) i el nostre cabdill Francisco (Franco), espantant-nos amb els inferns, la concupiscència (col·loquialment anomenada la carn), la conjura jueu maçònica, el comunisme i la pèrfida Albió. Els capellans, germans i frares –llevat de comptades excepcions– constituïen la infanteria del gloriós Moviment Nacional. Eren ells els qui, amb la baioneta calada, ens empenyien per la senda del bé, impedint, amb violència si calia, que ningú  es precipités pel penya-segat del pensament crític (o, simplement, del dret a pensar), la sexualitat o el dubte raonable. Al costat d’aquest engranatge, perfectament ordit i greixat, sota el mantell sacrosant de la fe i la inestimable ajuda de l’Esperit Sant, les classes setmanals de l’assignatura anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituïda precisament per menjar-nos el coco en allò  de “la unidad de destino en lo universal”, eren una collonada assumida tant per al donant –de la classe– com per l’entomador.

Ara, quan abordin la cirurgia de la Constitució –avui em sento optimista, ja ho veuen–, davant la insuficiència aconfessional, quina ocasió millor per trasplantar el laïcisme. Un problema menys i passem a una altra cosa.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Más Dios

No sé si se trata de aplacar las iras del Altísimo tras las defecaciones del blasfemo Toledo, y me refiero a cualquier Altísimo (musulmán, judaico, cristiano, etcétera), porque intuyo que el actor no pretende hace distingos cuando se caga en Dios. Hablo de aplacar las iras del Altísimo porque observo, como fórmula compensatoria por el agravio, que, una vez consolidadas y estructuradas las clases de religión católica en la escuela pública española, se aborda en algunas comunidades la enseñanza de la religión islámica. En realidad –leo– ya hay 12.000 alumnos que reciben este tipo de adoctrinamiento en escuelas de Ceuta y Melilla, obviamente, y Andalucía, Canarias, Aragón y el País Vasco por parte de 47 profesores contratados por la administración.

Pero el lío se ha desatado este verano cuando la Generalitat Valenciana, mediante un acuerdo entre PSPV y Compromís, planteó iniciar esta experiencia en cuatro CEIP de Castellón. Es realmente curioso que la izquierda que, según la ministra del ramo, Isabel Celáa, pretende sacarle el máximo de zumo laicista posible a este impreciso calificativo de “aconfesional” que blande el Estado Español, intentando derogar el artículo de la LOMCE que le otorga valor académico a la asignatura de religión, busque ahora añadir más Dios a la enseñanza pública valenciana con ese intento de introducir, a manera de prueba piloto, las clases de religión islámica en algunos CEIP de Castelló que finalmente se concretaron en dos: el Pintor Camarón de Segorbe y el Virgen de Gracia de Altura. Aunque parece que al final va a ser que no. Ocurre que la Federación de Padres y Madres de Alumnos de la provincia de Castellón, la FAMPA provincial, en voz de su responsable Silvia Centelles, se ha plantado: “Siempre hemos apostado por suprimir la religión de las aulas y en este sentido nos hemos manifestado, por lo que no entendemos esta nueva normativa”. Y haciéndose eco de la opinión de los padres, explica que se sienten defraudados por la escuela pública y no entienden cómo una administración de signo progresista como es la Conselleria de Educación puede favorecer que se imparta la religión islámica en las aulas, una religión que denigra a la mujer y que la relega a segundo plano.

Y esta es la visión progresista, que no bonista, del asunto. Apelan a la concepción aconfesional que rige en España. Es otro de los muchos temas que la transición dejó en manos del “depende” de turno.

Lo que oportuna y decididamente tocaría es eliminar la asignatura de religión de la escuela pública, cualquier tipo de religión, que la escuela es para enseñar a pensar por uno mismo y no para adoctrinar o fomentar fanatismos. Que quien lo necesite o crea en él, que se lleve su Dios a su casa y lo disfrute en su iglesia, su mezquita o su sinagoga. Dios en las aulas, cualquier Dios, sí que es adoctrinamiento puro y duro.

Siempre he pensado que el aleccionamiento franquista desde nuestra infancia –me refiero a los que, por generación, nos tocó– no nos entraba en vena por la prensa o la radio o los discursos del dictador, a los niños se les iniciaba en el nacional-catolicismo falangista desde las escuelas, especialmente las de religiosos (salvo honrosas excepciones, hay que señalarlo), encarrilando nuestros anhelos en una dirección única: ser un buen español, según la concepción joseantoniana, y un buen cristiano. Rogando constantemente por nuestro papa Pío (Doce), nuestro obispo Gregorio (Modrego) y nuestro caudillo Francisco (Franco), asustándonos con los infiernos, la concupiscencia (coloquialmente llamada la carne), la conjura judeo masónica, el comunismo y la pérfida Albión. Los curas, hermanos y frailes –salvo muy contadas excepciones– constituían la infantería del glorioso Movimiento Nacional. Eran ellos los que con la bayoneta calada nos empujaban por la senda del bien impidiendo, con violencia si era preciso, que ninguno se despeñara por el acantilado del pensamiento crítico (o, simplemente, del derecho a pensar), la sexualidad o la duda razonable. Al lado de este engranaje perfectamente urdido y engrasado bajo el manto sacrosanto de la fe y la inestimable ayuda del Espíritu Santo, las clases semanales de la asignatura llamada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituida precisamente para comernos el coco en lo de la unidad de destino en lo universal, eran un cachondeo tácito tanto para el dante –de la clase– como para el tomante.

Ahora, cuando aborden la cirugía de la Constitución –hoy me siento optimista, ya ven–, ante la insuficiencia aconfesional, qué mejor ocasión para trasplantarle el laicismo. Un problema menos y pasemos a otro asunto.

Etiquetat , , , ,

Tranquils, que vint anys no són res

Recordo que la primera referència que li vaig sentir a algú, apel·lant als vints anys com a mesura simptomàtica del pas del temps, va ser al fotògraf i publicista Leopoldo Pomés que, fa molt, molt de temps, em va dir: “T’adones que de tot fa ja vint anys?”. No n’havia pres consciència jo, però vam anar degotant exemples i era cert: de tot els que consideràvem important, tan personal com col·lectivament, n’havien passat vint anys. Devia ser la mateixa època en que també Serrat se’n adonava i prenia la lletra de la seva cançó “Ara que tinc vint anys” i la modificava cantant “Fa vint anys que tinc vint anys”. Després encara passaria més temps i cantaria “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Li desitjo que pugui cantar-la amb un afegitó de vint anys més. I així, ad libitum.

Rememoro tot això perquè ja fa temps que vint anys es considera una mesura de temps passat, no només una xifra aleatòria. De fet, vint anys, determinen un canvi generacional. I ve d’antic el concepte, perquè ja ho feia servir Carlos Gardel en el seu tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Aquest dies dos polítics irremeiablement antagònics, encara que obligats a entendres, potser algun dia, si les circumstàncies polítiques i les aliances forçades no els deixen altra opció, han coincidit en afirmar que els seus objectius són a llarg termini i han citat els vint anys de referència. Es tracta de Josep Borrell, per un cantó, i Carles Puigdemont per l’altre. Pitjor la previsió de l’expresident, que parla de vint o, potser, de trenta anys. Vint anys, o potser trenta, va pronosticar, per assolir la secessió, o sigui, imagino, la independència, o dit d’una manera que agrada als il·lusionats, la República Catalana. Aquest oracle puigdemontià de fa quatre dies, extret d’unes declaracions fetes al diari flamenc Het Belang van Limburg, contrasta amb la famosa promesa dels divuit mesos, tan antiga i obsoleta, tan vintage, i la encara vigent de la seva massa coral que, d’implementació en implementació, ens recorden que la independència és a tocar (es que si si fixen bé, veuran com gairebé treu el nas per l’horitzó). No cal anar gaire lluny: en un dels parlaments de la Diada triomfant, un cop més, d’enguany, l’advocat de Puigdemont va predir, amb un entusiasme que enardí el poble present i el que ho veia per TV3, que l’any que ve Catalunya seria independent. En què quedem, President?

En Josep Borrell, pel seu cantó, que intenta, sense massa èxit, apedaçar els estrips que als seus predecessors els hi van colar en la política exterior espanyola, doncs aquell 1 d’octubre de l’any passat, salvatge i sanguinari, els va fer molt de mal i perdurarà en la memòria de les cancelleries, ha pronosticat també vint anys per aconseguir acabar amb la divisió a Catalunya i que aquesta sigui una sola comunitat. Ho ha dit a la Universitat de Nova York sense precisar quin aspecte creu que tindrà aquesta nació encalmada.

De les dues declaracions en podem treure algunes conclusions. Que per damunt de la virtualitat a la que ens te acostumats la discursiva sobiranista se està imposant la realitat intangible però autèntica del ja veurem què passa, perquè en vint anys pot succeir  de tot. Això no aixeca passions ni enardeix els ànims, però resulta d’un realisme aclaparador. Prou virtualitat i donem-nos un bany de realitat i de versemblança. Que es necessita molta inventiva per convocar vint o trenta onzes de setembre expectants i enardits procurant que la moral no decaigui. Que per molta promesa del ministre d’afers exteriors de conciliar i molta confiança a vint anys vista, hi ha un problema de presos i exiliats que no pot esperar vint anys, ni vint dies, diria jo. Que alguna cosa s’ha de fer per entretenir aquests vint anys i justificar el sou. No sé, resoldre l’afer del Corredor del Mediterrani d’una punyetera vegada. Recuperar l’excel·lència de la sanitat catalana malmesa miserablement per les retallades. Restituir a l’escola catalana el prestigi infamat per ciutadans calumniadors enrabiats. Fins i tot, via nou estatut, refer llaços i retornar el respecte i la pasta , que ja sé que és una pantalla passada això de l’Estatut, però si Puigdemont diu que hem d’esperar tant de temps, seria una forma de testar la bona voluntat estatal, ara que Pedro Sánchez ha descobert la via Quebec. O, si no, via pacte fiscal o via negociació bilateral –que negociació vol dir cessió per totes les parts–  o una fórmula d’èxit anomenada Concert.  I ja que hi som, donat que vint anys donen molt de sí, emprendre una campanya real, convençuda i definitiva de desmantellament del franquisme resistent en tants estament de l’estat amb poder, amb el màxim poder, que s’enriuen de les pessigolles de la llei de la Memòria Històrica i de les discussions parlamentaries del Valle de los Caídos i de les trifulgues veïnals per si trec una àliga, un símbol, una placa d’un carrer o una creu.

Ara que Puigdemont ha donat vint (o trenta anys) de coll, es podria aprofitar per anar per feina, no?

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Recuerdo que la primera vez que le escuché a alguien apelar a los veinte años como medida sintomática del paso del tiempo, fue al fotógrafo y publicista Leopoldo Pomés que, hace mucho, mucho tiempo, me dijo: “¿Te das cuenta que de todo hace ya veinte años? “. No había tenido conciencia de ello, pero fuimos desgranando ejemplos y era cierto: de todo los que considerábamos importante, tanto personal como colectivamente, habían pasado veinte años. Debía ser la misma época en que también Serrat se daba cuenta y tomaba la letra de su canción “Ara que tinc vint anys” y la modificaba cantando “Fa vint anys que tinc vint anys”. Después aún pasaría más tiempo y cantaría “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Le deseo que pueda cantarla con un agregado de veinte años más. Y así, ad libitum.

Rememoro todo esto porque ya hace tiempo que veinte años se considera una medida de tiempo pasado, no sólo una cifra aleatoria. De hecho, veinte años, determinan un cambio generacional. Y viene de antiguo el concepto, porque ya lo usaba Carlos Gardel en su tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Estos días, dos políticos irremediablemente antagónicos, aunque obligados a entenderse, tal vez algún día, si las circunstancias políticas y las alianzas forzadas no les dejan otra opción, coincidieron en afirmar que sus objetivos son a largo plazo y han citado los veinte años de referencia. Se trata de Josep Borrell, por un lado, y Carles Puigdemont por el otro. Peor la previsión del ex President, que habla de veinte o, tal vez, de treinta años. Veinte años, o quizás treinta, pronosticó, para alcanzar la secesión, o sea, imagino, la independencia, o dicho de una manera que agrade a los ilusionados, la República Catalana. Este oráculo puigdemontiano de cuatro días atrás, extraído de unas declaraciones realizadas al diario flamenco Het Belang van Limburg, contrasta con la famosa promesa de los dieciocho meses, tan antigua y obsoleta, tan vintage, y la aún vigente de su masa coral que, de implementación en implementación, nos recuerdan que la independencia está cerca (es que, si se fijan bien, verán como casi asoma por el horizonte). No hay que ir muy lejos: en uno de los parlamentos de la Diada triunfante, una vez más, de este año, el abogado de Puigdemont predijo, con un entusiasmo que enardeció al pueblo presente y al que lo vio por TV3, que el próximo año Cataluña sería independiente. ¿En qué quedamos, President?

Josep Borrell, por su parte, que intenta, sin demasiado éxito, remendar los desgarros que a sus predecesores les colaron en la política exterior española, puesto que aquel 1 de octubre del año pasado, salvaje y sanguinario, les hizo mucho daño y perdurará en la memoria de las cancillerías, pronosticó también veinte años para conseguir acabar con la división en Cataluña y para que ésta sea una sola comunidad. Lo dijo en la Universidad de Nueva York sin precisar qué aspecto cree que tendrá esta nación encalmada.

De las dos declaraciones podemos sacar algunas conclusiones. Que, por encima de lo virtual, a lo que nos tiene acostumbrados la discursiva soberanista, se está imponiendo la realidad intangible pero auténtica del ya veremos qué pasa, porque en veinte años puede suceder de todo. Esto no levanta pasiones ni enardece los ánimos, pero resulta de un realismo abrumador. Basta ya de virtualidad y démonos un baño de realidad y de verosimilitud. Que se necesita mucha inventiva para convocar veinte o treinta onces de septiembre expectantes y enardecidos procurando que la moral no decaiga. Que, por mucha promesa del ministro de asuntos exteriores de conciliar, y mucha confianza a veinte años vista, hay un problema de presos y exiliados que no puede esperar veinte años, ni veinte días, diría yo. Que algo se debe hacer para entretener estos veinte años y justificar el sueldo. No sé, resolver el asunto del Corredor del Mediterráneo de una puñetera vez. Recuperar la excelencia de la sanidad catalana dañada miserablemente por los recortes. Restituir a la escuela catalana el prestigio denostado por ciudadanos calumniadores rabiosos. Incluso, vía nuevo estatuto, rehacer lazos y devolver el respeto y la pasta, que ya sé que es una pantalla pasada esto del Estatuto, pero si Puigdemont dice que debemos esperar tanto tiempo, sería una forma de testar la buena voluntad estatal, ahora que Pedro Sánchez ha descubierto la vía Quebec. O, si no, vía pacto fiscal o vía negociación bilateral –que negociación significa cesión por todas las partes– o una fórmula de éxito llamada Concierto. Y ya puestos, dado que veinte años dan mucho de sí, emprender una campaña real, convencida y definitiva de desmantelamiento del franquismo resistente en tantos estamentos del estado con poder, con el máximo poder, que se mofan de las cosquillas de la ley de la Memoria Histórica y de las discusiones parlamentarias del Valle de los Caídos y de las trifulcas vecinales por si saco un águila, un símbolo, una placa de una calle o una cruz.

Ahora que Puigdemont ha dado veinte (o treinta años) de margen, se podría aprovechar para ir al grano, ¿no?

Etiquetat , , , ,

Música moderna

La música moderna està de moda. Em refereixo a la més moderna de totes. I no per motius estrictament musicals, no pas!. Passin i observin: Els rapers són condemnats amb penes de presó. Alguns fugen i posen en evidència les normes, tan obsoletes i poc europees, de la casa de la sidra i altres recorren i aconsegueixen una petita rebaixa. Porto massa anys escoltant música i valorant l’emoció, la ironia o l’enginy d’algunes de les lletres de les cançons que han marcat la meva vida professional ,com per espantar-me d’un text, encara que sigui literàriament dolent i a vessar de rodolins fàcils. No m’agrada el rap com a expressió musical, però entenc la seva influència social, la seva força en els sectors més marginals o marginats de la societat, la seva vigència i pes a la moda que es porta en els altaveus. Sí, el rap mola molt. És el signe dels temps, com passa amb el reggaeton, un altre enganyifa que resumeix el pitjor de la riquíssima música caribenya, fill bastard de l’encreuament entre el reggae llatí i el hip hop, va néixer a Panamà i va créixer a Puerto Rico. Avui és un meganegoci  a Llatinoamèrica, Estats Units i Espanya. El seu èxit –igual que el rap– es basa, més que en les seves cadències rítmiques, en les seves rimes de pa sucat amb oli per colar missatges agosarats, especialment, de supremacisme de gènere. Una xerrameca obsessiva que parla infatigablement de “xingar”, a través de descripcions molt explícites, i amb clars missatges de possessió masclista. No estic descobrint res que no sàpiguen: aquests dies la visita del colombià Maluma ha omplert les televisions de polèmica sobre les lletres del gènere i la seva incidència lògica –és el seu mercat natural– entre les adolescents i pro adolescents. Si tenen la paciència d’escoltar les gravacions de Maluma –cosa que recomano per saber el pa que s’hi dona–, ja veuran com les fites eròtics de la nostra joventut o maduresa, “Je t’aime … Moi, non plus” o “Devórame otra vez”, queden reduïdes a innocents jaculatòries.

Passa que, els fills dels polítics, són també els que consumeixen reggaetón, mentre els seus pares estan més entretinguts en esquinçar-se les vestidures davant dels concerts d’un sextet de dones anomenat Las Chillers, la cantant de les quals, Rocío Saiz, traïda per l’emoció, s’arrenca la camisa i es queda amb els pits a l’aire després d’interpretar aquell èxit de Rocío Jurado titulat “Como yo te amo”. L’escàndol es va muntar a Múrcia, a les festes de Molina de Segura, quan el PP i C’s van titllar l’actuació d’irrespectuosa i eròtica i van culpar l’Alcaldessa socialista per haver-les contractat. El despitrament va succeir a la 1:30 de la matinada. Però l’escàndol és rendible i, després de la difusió mediàtica de l’assumpte, a Las Chillers els plouran els contractes, sempre que incloguin, això sí, el moment top-less després del “Como yo te amo”, com quan al Bernabeu s’esperava que Ronaldo (Cristiano) es tragués la samarreta i meravellés amb els seus pectorals.

Las Chillers són una banda de 6 dones que van sorgir, amb la imperícia pròpia dels principiants, fa quatre anys tocant en cases okupades. El seu repertori és, com expliquen elles, “choni“: “Per a nosaltres ser chonis és super positiu –ho he llegit a Público–, ens agradaria ser-ho més però no en sabem prou. És important posar en valor la gent normal, natural i sense falsedats, que escoltava la música de gasolinera i de la ruta del bacallà. Volem reivindicar el fet choni sense ser-ho “. I sota aquesta pauta han construït un repertori choni i festiu, segons elles, que, creua el so fàcil i directe a l’estómac dels inicis del punk amb els estralls de la moguda madrilenya dels 80. De Rocío Jurado a Mecano. De Camela a Mónica Naranjo. De Chiquetete a Chenoa. “Nosaltres, en principi, fèiem chonismo il·lustrat, després vam passar al chenoismo il·lustrat i ara fem teta il·lustrada. O tetisme.

Pur Telecinco.

Feministes al seu aire, apologetes del lesbianisme, Las Chillers expliquen la seva evolució que les ha portat al chenoisme: “Chenoa és una icona feminista i encara no ho sap. Bisbal la va enganyar amb la presidenta del seu club de fans, ella es va assabentar pels mitjans de comunicació. Va sortir a la porta del carrer en xandall i aquest va ser un símbol molt clar que cal dir prou a que les dones hàgim de ser discretes fins quan ens humilien. En el retrobament dels 10 anys Bisbal la va seguir humiliant i Espanya va obrir els ulls: es van adonar que el cabró havia estat ell. Per això Chenoa és una icona feminista, i encara no ho sap, perquè ha estat una persona que ha vençut el patriarcat sense voler “. Sens dubte, amb un repertori així, uns pits mesurats com els de Rocío Saiz i uns arguments d’arrelament tan populars com els que utilitzen, Las Chillers són el futur arrabassador del pop espanyol.

Potser es preguntin que per què els explico tot això. És que detesto parlar-los de la compareixença cínica d’Aznar davant la comissió que investiga el finançament il·legal del PP. Per mandra i perquè està clar que aquesta mena de comissions no serveixen per a res.

 

Etiquetat , , , ,