Category Archives: La vida contemplativa

DIA DE LA (segona) VICTÒRIA DEL FRANQUISME

La primera va ser la del 39: a Burgos, 1 d’abril de 1939. La del “cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. I signava l’autoproclamat Generalísimo Franco. La segona és la d’avui, 14 d’0ctubre de 2019, i l’ha divulgat el digital de Pedro J., abans que el missatger la fes arribar als interessats. Ja se sap la butlla que tenen les clavegueres del periodisme en accedir al sumaris supersecrets.

Cent anys de solitud a la presó els ha caigut als presos polítics (i que ara em vingui l’autodenominada Junta Electoral Central, JEC, amb un flabiol sonant). El comentari del tipus tir de gràcia, en la línia del parte del cautivo y desarmado, l’ha posat el Presidente en funcions: “Hoy concluye un proceso judicial ejemplar pero a la vez se confirma el naufragio político de un proceso que ha fracasado, en su intento de obtener un respaldo interno y un reconocimiento internacional“. Em deixa perplex que Sánchez –que últimament li fa la competència al rei Felipe, en fer-nos pensar que estaria millor callat–, defineixi allò que tots els qui vam voler vam veure per la tele, com a procés judicial exemplar. Però han decidit excloure de la valoració per la sentència la munió de testimonis que, si els incloïen,  la balança afavoria els acusats  i probablement haurien d’haver penat uns quants testimonis de l’acusació per presumpte perjuri. El judici no ha estat exemplar ni pel forro, ho diuen juristes de molta més solvència i credibilitat que els/les Marchena, Llarena i Lamela. El judici s’ha fet amb les cartes marcades per aquell franquisme que ho va deixar –com s’ha anat veient, i no només en el cas del Procés– tot ben lligat: de la monarquia al règim passant per l’Ibex i el Poder Judicial.

Es que no cal ser independentista ni feligrés del procés per veure que el que s’ha fet amb els condemnats és una autèntica injustícia, amb premeditació, traïdoria i unes ganes irrefrenables de revenja. Cal esser demòcrata i sentir aversió pel franquisme, només. I penso jo que amb aquest mantenello y no enmendallo, tan propi del funcionariat estatal de primer nivell (i de segon nivell i de tercer), que li va costar la patètica i desagnadora descolonització, aquesta incapacitat endèmica per seure’s a la taula de negociació, per entendre què és la democràcia, l’Estat –i no Espanya– s’ha disparat un tret al peu, la gangrena del qual li vindrà molt més endavant. No sé si l’hòstia d’aquell pobre abanderat paracaigudista contra el fanal el dia de la Hispanitat va ser premonitori de que aquesta sentència xunga, com vaticinen molts mitjans internacionals, no tanca res sinó que portarà cua. Ja pot vantar-se Pedro Sánchez del trasllats de les restes del dictador, escenificant una batalla enfurismada contra la família del criminal de guerra i de pau, la Fundació i el Fray Justo Pérez de Urbel de torn.  No és una victòria democràtica, és una vergonya de la democràcia espanyola que després de quaranta anys encara no hagi resolt aquesta collonada. És una prova fefaent del franquisme impregnat en tots els àmbits d’aquesta societat que en el fons no se’n vol desprendre.

Com que ja no tinc edat ni salut per sortir i manifestar-me fent el pi o tancar carreteres, vies d’AVE i aeroports, he decidit no fer-li més al joc a aquesta democràcia viciada, a aquesta monarquia bananera, a aquesta mentida que hem mantingut xiulant i mirant cap un altre cantó. A no ser que algú de la meva confiança em convenci del contrari, em nego a fer-los-hi el joc. Que voti sa tia. No amb el meu vot. I si tots els partits  polítics que no se senten ni de prop ni de lluny il·luminats per el imperio hacia Dios, es neguessin a participar del joc i els deixessin sols amb el seu jou i les seves fletxes i el seu esperit colpista –això sí que és colpisme, jutges i jutgesses del suprem, fer aquest tipus de sentència– ens podríem comptar millor i igual ens adonem que no són tants com ells es creuen.

Però tenen l’Estat amb ells i un feixista que va guanyar una guerra.

Django Sánchez unchained

Em vaig quedar d’una peça quan vaig rebre per whatsapp aquell vídeo que circulava per la xarxa des de fa dies, en que Pedro Sánchez contestava, completament borratxo, una entrevista i s’encallava estrepitosament en paraules com Mojácar y marihuana. No m’ho vaig creure. Abans de res perquè el text que l’acompanyava, en castellà, pudia a claveguera o de l’Estat o del tripartit ultra:”Éste es nuestro presidente en la actualidad. Creo que es conveniente que todo el mundo le conozca en todas sus facetes. ¡Borracho en una entrevista para mayor ridículo y vergüenza de España y de los espanyoles!”. Ui, ui, ui, em vaig dir. Un text d’aquests sense una falta d’ortografia? Molt rar. Això era obra de professionals de la mentida. Efectivament. Resulta que una entrevista feta el 2015 per Esther Palomera va ser exageradament manipulada, alentint les respostes fins a donar la impressió que el President en funcions, o candidat socialista, ja no sé jo, anava pet, d’un nivell que si l’aturen i el fan bufar trenca l’aparell. Vaig buscar a la xarxa l’entrevista original i no té res a veure amb el vídeo fake. En fi, no es una entrevista de meridiana claredat i d’opinions concises i clares, això no, que seria com demanar-li peres a Luís del Olmo, però és el Pedro Sánchez que tots coneixem, què volen que els hi digui.

Ara bé, jo no sé si és per causa de l’emprenyament que deu haver agafat en veure el vídeo fake, o perquè entre el CEO i la vident Sílvia Raposo li han garantit que les eleccions seran un passeig, que no s’amoïni, que la victòria la té coll avall i que ja pot esplaiar-se i dir el que pensa de veritat, o tot el contrari, que l’esquerra li donarà l’esquena i es quedarà a casa –com probablement es mereixeria per la seva imperícia a l’hora de pactar la investidura– i que la presidència està perduda i que pel que li queda ja no ve d’aquí, però l’home porta uns dies fent un seguit de declaracions que  et deixen garratibat. Per singular, tergiversadora, falsària i esperpèntica –i jo afegiria que per ofensiva per a molta gent que el podria haver votat– és la que diu a la CNN –sense que se li escapi el riure ni res– que el Rei d’Espanya representa els valors de la II República. I ho diu, textualment, així: “Es bueno que empecemos a reivindicar esa España republicana, una España que defendió derechos y libertades que desgraciadamente fueron mancillados por la dictadura franquista, y que luego posteriormente fueron recuperados hace cuarenta años con la Constitución española y con la monarquía parlamentaria que representa el rey Felipe VI en la actualidad“.

N’hi ha una altra, que Déu n’hi do, també, però aquesta ja es veu venir des de fa temps. Ja és més del seu tarannà. Ha assegurat des de Gavà, durant la tradicional festa socialista de la rosa, que “el Estado actuarà con firmeza” –això vol dir, i no cal ser politòleg per entendre-ho, aplicació, com demana Rivera cada dos per tres, de l’article 155– si la Generalitat insisteix en perseverar en el naufragi polític del projecte rupturista i esguinçar l’Estatut i la Constitució. “Dejen de engañar y digan en público lo que dicen en privado: su proyecto ha fracasado”, diuen que ha dit. Jo, és que ja embolicada la troca, hauria afegit: “A ver, Torra y toda la peña, salgan de uno en uno y con los brazos en alto”.

Però això no ho ha dit pas Pedro Sánchez, és un fake com una casa de pagès, m’ho acabo d’inventar. Ho vull deixar ben clar perquè el dia que ho digui sàpiga tothom de qui ho ha copiat. Que els guions també tenen drets d’autor.

La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Acollonit

Estic veritablement acollonit, ho dic seriosament. M’han impressionat les imatges de la manifestació vegana en un supermercat d’Auckland, Austràlia, impedint a la gent que comprés carn i culpabilitzant-los amb pancartes que deien “Deixeu de menjar animals” o bé “No és menjar, és violència” i gravant-los en vídeo per mostrar al món els còmplices mastegadors de tan roïna matança. La líder de l’acció, Anna Rippon ha declarat: “Som aquí protestant pacíficament per aquells que ningú veu i ningú escolta i que ara són morts”. Traumatitzat, sacsejat, s’han acabat per a mi les barbacoes, la botifarra amb seques o el pernil de gla. Deixeu de menjar animals, és la consigna. O sigui que s’ha acabat el corball, el rap, la tonyina o els musclos a la marinera. Ja no tornaré mai més a l’aplec del cargol de Lleida ni a les garoinades de l’Empordà.

Ja vaig tallar en sec, compungit i penedit, amb una mala consciència insuportable, el consum d’ous, fins i tot els estrellats, que em semblava que barrejats amb les patates quedava la cosa més diluïda, després de la contundent denúncia del col·lectiu Almas Veganas Santuario Animal que van haver de separar els pollastres de les gallines perquè es veu que les violaven amb acarnissament. Camps de concentració de gallines, maltractades, vexades, desplomades i violades, és el que mostraven dues noies d’aspecte compromès. El testimoni d’una d’elles –de les veganes, no de les gallines– era esfereïdor: “Els ous són de les gallines, son seus, elles els ponen, és la seva menstruació”, i com que es veu que les obliguen a pondre un ou al dia, diuen les activistes, és com si una dona tingués 365 menstruacions a l’any. És que no m’ho puc ni imaginar. A l’espera de que el col·lectiu vegà determini si la prohibició s’acaba amb els invertebrats, que excepte els hermafrodites, també deuen fornicar amb violència animal, sense contenció ni mesura o, donat que una bleda, un enciam o un cogombre, també son essers vius, encara que no violats, que jo sàpiga, poden ser aptes pel consum o tampoc, em conformo amb un got d’aigua. Un got d’aigua mig buit, segons el comparen alguns amb aquest darrer Onze de Setembre en haver baixat la participació d’un poble desnortat, dividit i a punt, diuen, de rebre la clatellada judicial definitiva. Una enquesta d’aquestes que fabrica La Vanguardia, en funció de les respostes dels seus lectors addictes, en tancar una informació, considera que el 84,73% del procés ha fracassat. I per si no hi hagués prou desgràcia a la casa del pobre, ara resulta que Pablo Iglesias, a qui Pedro Sánchez (Pedro i Pablo Picapedra) li va aplicar el mètode Guardiola per desfer-se d’Eto’o (falta de feeling, noi), acceptaria que s’apliqués un nou 155, la gran il·lusió de Rivera i Álvarez de Toledo.

Tot això i que el planeta llangueix és el que em porta a gairebé no moure’m de casa, a esperar amb resignació la clatellada final, a decidir que els polítics –que no han deixat de cobrar malgrat no haver fet la feina encarregada (quins pebrots! I no és demagògia)– ja s’ho faran, i a viure en un neguit molt semblant a l’acolloniment, que volen que li faci, ja tinc una edat.

La malaltissa xantofòbia de Rivera i Arrimadas

No opinaré pas sobre les desercions, mitges desercions, avergonyiments i articles de fundadors enutjats, en el sí de Ciudadanos, després de la gloriosa operació de conxorxar-se amb VOX per netejar d’esquerrania i d’altres ideologies indesitjables i perilloses per a la unitat i la grandesa d’Espanya, els ajuntaments i les comunitats autònomes. Ja s’ho faran. No crec que la destapada cap el franquisme els hi passi factura electoral. Si no explícitament, hi havia molt de pòsit falangista en les giragonses polítiques d’Albert Rivera, molts ho havien detectat i escrit, un pòsit arrelat també en l’enyor d’una bona part dels habitants de l’Estat, molts d’ells establerts a Catalunya.

Però, el que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, i d’això és del que volia parlar, és la xantofòbia malaltissa que pateixen Inés Arrimades i Albert Rivera, sobre tot, i que, per contagi, han aconseguit convertir-la en pandèmia entre els seus seguidors. No és una fòbia desconeguda la xantofòbia, segons els experts, però tampoc és de les més habituals entre les diverses variants de la cromofòbia (fòbia a un determinat color). Hi ha la erytrofobia que es la mania al color vermell i que la patia la protagonista de Marnie, la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, per exemple, segur que la recordaran. També la leukofobia, pel que fa a l’odi insuportable al color blanc, bé sigui uns llençols acabats de rentar i estesos en un terrat o un Papa damunt d’un papamòbil. Diuen que Ali Agca, que va atemptar contra Joan Pau II, la patia (ves a saber!). La xantofòbia que ha afectat el comportament, l’estat d’ànim i les moltes decisions d’Arrimadas i Rivera és la fòbia al color groc. Diuen els rumors que la xantofòbia ha estat la causa de la partida definitiva a Madrid d’aquests dos polítics amb tant de futur a Catalunya: no podien més amb el groc, la xantofòbia els ha rendit. Es veu que cada matí, quan trepitjaven el carrer i es veien voltats del groc insultant dels taxis de Barcelona, patien una reacció traumàtica insuportable, com la que sofreixen els vampirs davant d’un reguitzell d’alls. La vista d’alguna cosa groga o només el so de la paraula groc  (o, en el seu cas, amarillo) produeix als xantofòbics un estat d’ansietat incontrolable. Els crispa, els exaspera, els obnubila, els fa embogir. Llegeixo que aquesta curiosa fòbia li ve, a qui la pateix, d’algun episodi traumàtic de la seva vida passada en la que va patir maltractaments físics o psicològics en una cambra groga o càstigs corporals amb objectes de color groc o un accident dins d’un cotxe groc (un taxi?, un Renault 8?) o provocat per un vehicle d’aquest color. Es veu que, en créixer, els afectats per la xantofòbia, tan bon punt es troben amb quelcom groc, pateixen un efecte d’alerta que els provoca plors, taquicàrdies, tremolors i ansietat, sobre tot, molta ansietat. Probablement aquí rau l’explicació de moltes de les rareses que hem vist en els últim temps i que no hi trobaven una explicació racional.

Però el cas llastimós d’Inés Arrimadas i Albert Rivera no és l’únic a la història política de Catalunya. Un famós xantofòbic va ser el virrei Francisco Antonio Fernández  de Velasco i Tovar, quan la guerra de Successió. L’home va fer prohibir el color groc l’any 1704, per evitar donar publicitat (va fer servir d’excusa per amagar la seva malaltia psicològica) al bàndol que usava aquest color als seus emblemes i insígnies que, en el seu parer, només servia per a crear discòrdia entre els membres d’una mateixa família.

Si no fos que em prendran per boig, jo proposaria que la pròxima Marató de TV3 anés destinada a l’estudi i tractament dels malalts de xantofòbia, que es veu que n’hi ha molts més del que sembla.

Salut les copains

Depassats aquests dies embogits en que aquella Espanya que, després de la voràgine electoral, semblava –mirant el mapa que pintaven els diaris– roja, d’un roig encès, s’ha anat descolorint gràcies a la intromissió del taronja que ha sigut capaç de fer, sense manies ni complexes, tots els papers de l’auca i sucar pa a tots els estofats, amb un tarannà antològic per hàbil, esperpèntic i descarat del comportament post electoral del partit sense ideologia de l’Albert Rivera. Una estratègia directe a la poltrona que no li ha fet escarafalls a res. I quan ha passat el que ha passat a l’alcaldia de Barcelona, que diuen, home!, amb aquesta colla de comunistes okupaires i antisistema, amb aquest trinxeraires, no, si us plau, “que hasta aquí podíamos arribar”, el gra al cul que semblava que els hi havia sortit tant a Rivera com a Arrimadas i a la resta del quadre escènic de teatre d’aficionats, a manera d’infecció gavatxa, que li feia escarafalls als pactes amb l’ultra Vox i se li encarava, hòstia!, li ha anat de puta mare per fer de tallafocs contra l’independentisme triomfant i deixar la casa gran endreçada i, a més a més, tenir la mestressa enganxada per l’entrecuix. Perquè, com escriu Antoni Puigvert, en una de les seves columnes recents, Manuel Valls ha fet més política en un mes que Inés Arrimadas en tot el temps que ha estat cap de l’oposició.

Atenció a Manel Valls (el vaig convidar al meu programa de TV3 quan començava a despuntar en el socialisme francès, ell, no jo, i avui m’agradaria veure aquella entrevista que TV3 ni s’ha assabentat que té als arxius). Atenció a aquest polític hàbil, professional, experimentat, polifacètic ideològicament, entrenat en el jacobinisme francès (però també en la visió republicana de la vida), dur i sense manies, que amb el seu vot enverinat a l’Alcaldessa Colau   –santa innocència!– s’ha apuntat a l’eslògan de la dreta prefranquista de Calvo Sotelo: “España, antes roja que rota”. Anava a augurar que seria ell i no José Maria Aznar el primer president de la tercera república, quan les restes del naufragi borbònic s’haguessin esmicolat del tot, i aleshores ha esclatat l’escàndol que l’ha deixat gairebé sol a l’ajuntament de Barcelona, un cop enllestida la feina. Fins i tot Corbacho, que li han promès remenar les cireres a la Diputació, ha preferit el Rivera en mà que les expectatives de l’ex-primer ministre francès volant pel cel del futur, que, en contra del que especulava tot Déu, fa dos dies, ha dit que continua. I trobo que, des del seu punt de vista, fa bé. Des del seu seient privilegiat de regidor no es vol perdre l’espectacle d’Ada Colau buscant desesperadament un punt de suport per eludir l’esfondrament inevitable (no li perdona el llaç groc del porxo) ni la fosa de Ciudadanos després d’anar com una baldufa d’Herodes a Pilats en aquesta cerimònia de la confusió que han estat els pactes postelectorals.

Tot va venir rodat quan en la gran jugada inicial, Valls i Rivera es van acoblar com la fam amb les ganes de menjar. Amb la diferència que en qüestió de desimboltura, cinisme, estratègia i experiència en portar el timó d’un país, en Valls se’l menja amb patates. I és que l’ex primer ministre francès, ara barceloní fins el moll de l’os i espanyol més que la de Toledo, es va trobar amb l’organització perfecte per fer la primera gran grimpada. Qualsevol partit polític, defensi el que defensi, de Vox a Podemos, incloent la CUP, el Pacma o la Falange Española y de las JONS, surt a l’arena per contribuir al benestar dels seus conciutadans a través de la seva manera d’entendre la vida, el pensament i el món. Després vénen el corruptes, els professionals del “momio”, els xoriços i els inventors de currículums, però això ja va inclòs en l’espècie humana, no cal aplicar-ho només a la classe política. La ideologia, que figura que és el pal de paller de qualsevol partit polític, és això, la manera d’entendre la qualitat de vida de l’home –i darrerament i en molts casos, també de la dona– i el seu paper en el món. Però això que justifica l’existència de tots els partits polítics, del més fatxa al més progressista, no ha estat la gènesis de C’s. Empesos pels babèlics del manifest del 96 i la mala llet venjadora de l’Albert Boadella, no van néixer per construir cap societat des de cap perspectiva ideològica, van néixer amb la sacrosanta missió de salvar el castellà del supremacisme de la llengua catalana que amb la immersió a l’escola i TV3 i Catràdio i el que penjava, ho estava passant molt malament, reduït a un àmbit gairebé clandestí i patint la persecució de la policia cultural. Vaja que, com escrivia el noi Sostres en els seus vibrants moments d’independentista furibund, el castellà havia arribat a ser pràcticament la llengua de les minyones.

Un partit que es llença a la palestra amb aquesta barra ideològica i amb aquest populisme lerrouxista sense manies, amb el desvergonyiment, darrerament demostrat, de donar-se la ma dreta amb Vox procurant que la ma esquerra no ho sàpiga, un partit que té l’eclecticisme per bandera, és terreny abonat pel fill pròdig que torna a casa i que necessita aixopluc polític de primer nivell, que un ex-primer ministre socialista de la República Francesa no pot recomençar enganxant cartells de Collboni, que és el que li tocaria. Que l’estiu això està ple de francesos i si el veiessin amb el pot de cola i el pasquí amb la fotografia d’un polític socialista de segon nivell, faria una trista figura i tota França n’aniria plena i en faria memes.

Però ara ja està exhaurit tot el que li podia donar el partit de Rivera. Després de la fotografia del trio de Colón, impresentable a Europa, Valls, que té trumfos econòmics a la mànega, ja pot volar sol: ”Aspiro a ser-li útil a la meva ciutat, a Catalunya, a la resta d’Espanya i Europa”, diuen que ha dit en la conferència de premsa. I si això li afegim el constitucionalisme que li surt per les costures, tenim el polític espanyol del futur. Temps al temps.

Tanquem la paradeta

Amb un nus a l’estomac, un neguit indescriptible i una tristesa infinita, segueixo l’última sessió del judici del Suprem i les conclusions, opinions i auguris que recull TV3 en l’optimista sentit que, aquest dia d’intervenció dels acusats, fent servir el torn d’última paraula, sacsejarà la democràcia espanyola.

Em sap greu ser tan, tan pessimista –jo més aviat em considero realista, ja em disculparan–, però els afers relacionats amb Catalunya i la seva postura desobedient (que ells tradueixen com sediciosa, rebel i colpista) no immuten Espanya, ni la seva corona, ni la seva política, ni els seus partits estatals que ja van deixar clara la seva disposició amb l’acord sobre el 155.

L’Espanya majoritària observa i jutja Catalunya a través dels ulls de l’Albert Rivera, un català com Déu mana en el sentit que ells entenen, i com reflectia perfectament un planell de la retransmissió en que es veia l’acusació entretinguts amb el mòbil, l’Ipad, o la seva personal abstracció, lluny, ben lluny del que es deia a la sala, obstinadament sords a les reflexions, denúncies i evidències que plantejaven els acusats o, més ben dit, sentenciats. Per aquesta Espanya majoritària ja fa temps que el judici i la sentència, més o menys sancionadora, està descomptada, ja han passat pàgina i l’entreteniment està ara centrat en els pactes post electorals, l’excitant crescuda de Vox i l’esmicolament de Podemos. El judici que aquí fa estremir, allà no interessa gens ni mica. És una carpeta tancada i desada. Adonem-nos que no hi ha ni haurà ningú amb qui parlar a l’altra banda. O es baixa del núvol, es substitueix la fe cega pel pragmatisme i l’estratègia i es redreça el full de ruta tradicional de la banya en el forat del formigó indestructible sense avançar ni un pam, o ens quedem eternament aturats en l’embús, orgullosos dels dos milions i escaig, cofois d’una actitud tan cívica i pacífica, ufanosos dels herois empresonats i de la seva enteresa. Creient fermament que tot és possible… Però, malauradament, improbable.

El Papa. l’avortament i els sicaris

El Papa de Roma, Francesc, al tarannà del qual, que consisteix en donar un pas endavant i quatre o cinc endarrere, ens hi hem acostumat, acaba de deixar-ne anar una de les gruixudes. De les ofensives. De les bel·ligerants. De les innecessàries. Els hi ho explico.

Per poder construir un titular que resumeixi el que ha dit Sa Santedat, els mitjans ho han sintetitzat així: “El Papa compara l’avortament amb contractar un sicari“. D’on hom dedueix que, en opinió del Pontífex, tots els metges que, al món, d’acord amb la legislació vigent del seu país, practiquen legalment l’avortament, són uns assassins a sang freda que executen les seves víctimes previ encàrrec i rebent per això un estipendi, com succeeix amb els sicaris. Mirin: exactament igual.

La infame comparació que determina que, a part de aplicar-los-hi l’excomunió, les ànimes dels esmentats metges cremaran al foc etern per sempre i que la justícia humana hauria de còrrer a detenir-los, jutjar-los i condemnar-los per assassinat amb premeditació i traïdoria, l’ha deixat anar l’emissari de Déu amb motiu de l’audiència concedida a quatre-centes persones procedents de setanta països i que acudien en representació de les conferències episcopals, les diòcesis i els gremis de metges vinculats a l’associació YesLife (o sigui, Sí a la Vida) que tenen enfilat l’avortament legal en una lluita a mort. Com que l’altre, l’avortament il·legal i en condicions d’enorme risc per a la mare, sembla que per a l’Església no existeix –potser perquè és el que utilitzen els catòlics de fe cega i no es fotran pas un tret al peu–, millor ni s’esmenta, ni es denuncia ni se’n parla.

Em preocupa saber si el Papa Francesc, quan va dir les aberracions que diuen que va dir, parlava ex càtedra, és a dir, amb l’Esperit Sant voleiant per sobre de la seva sagrada testa, o simplement s’havia passat en la celebració eucarística i l’abundància de l’excel·lent i dolç vi de missa havia fet estralls en el seu enteniment. Perquè el Bisbe de Roma es va despatxar a gust amb aquest tema que tant apassiona als catòlics de pro i tan emprenyades i dolgudes té la resta de dones de l’orbe catòlic, sobretot les d’aquells països que, pel seu endarreriment legislatiu sobre aquest tema, segueixen fil per randa la doctrina apostòlica i penalitzen amb rigor humà les dones que, catòliques o no, decideixen avortar de manera xunga i arriscant la seva vida (perquè les influències dels purpurats en molts governs no els deixen cap altra alternativa).

L’avortament és com el que feien els nazis però amb guant blanc“, diuen que ha dit sense parpellejar i sense que li caigués la cara de vergonya. “És lícit eliminar una vida humana per resoldre un problema? És lícit contractar un sicari per resoldre un problema?“, ha llençat la pregunta als quatre vents el Papa Bergoglio. I la resposta no era en el vent precisament, sinó en la fe cristiana més inquisidora: “No és legal –s’ha contestat–. Mai, mai eliminis una vida humana o contractis a un sicari per resoldre un problema“. I ha estat llavors quan ha impartit doctrina i apel·lat al dogmatisme: “La vida humana és sagrada i inviolable i l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius expressa una mentalitat eugenèsica inhumana que priva les famílies de poder acollir, abraçar i estimar als seus fills més febles“.

Tot això, les preguntes al vent i les reflexions posteriors, venien al cas per condemnar l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius. Això, que me’l té horroritzat, és la causa per la qual fustiga la cultura predominant de la societat actual en què, segons creu observar, s’incita a la “por i a l’hostilitat cap a la discapacitat” en els nens, davant la qual cosa s’opta per l’avortament. La teoria papal és que “cap ésser humà pot ser incompatible amb la vida, ni per la seva edat, ni pel seu estat de salut, ni per la qualitat de la seva existència“, i que “tot nen que s’anunciï al ventre d’una dona és un regal“.

Ja se sap que l’avortament i la seva legislació, des del sentit comú de la humanitat en progrés, no casa amb la tossuderia catòlica. Com succeeix amb l’eutanàsia, per exemple. Que cadascú faci el seu camí: la racionalitat amb la seva obertura de mires i el fanatisme amb la seva obstinació. Això és així i no canviarà mai, cal coexistir-hi. Però el que no cal, el que no és just, ni equitatiu ni saludable és que Sa Santedat compari als pro-avortistes amb els nazis i tracti de sicaris els metges que compleixen amb la llei. Que Déu no és una essència, és una opinió. Molt respectable, és clar que sí.

Dimarts i tretze

Els supersticiosos ja ho van preveure: que la sessió inaugural de la tretzena legislatura caigués en dimarts era, irremissiblement, un mal auguri. ¿Tretze? ¿Dimarts? A qui se li ocorre! No obstant això, els no supersticiosos també van intuir que la inclinació al tumult de Vox i part de Ciudadanos, colpejant amb els peus i covardia per sota de la taula, a l’estil dels anònims insultants de les xarxes socials, i el posturisme habitual, al costat de les ganes de marcar paquet com a virtual cap de l’oposició de Rivera, prometrien jornades d’oprobi i vergonya, no només en aquest dia amotinat de començament de la legislatura, sinó en eldecurs de tota ella, ja es veurà.

Crescut, superb, impúdic, Rivera segueix convençut que una mentida cent mil vegades repetida acaba per ser acceptada com a veritat, i així continua gronxant-se amb allò de “colpistes”, un cop que ho ha col·locat amb èxit als mitjans de la dreta rància espanyola . De res va servir que, des de la tribuna de l’hemicicle, no fa gaire, Aitor Esteban (PNB) li ho expliqués en una lliçó per a pàrvuls: “Ja n’hi ha prou de parlar d’un cop d’estat quan aquí no hi ha hagut cap cop d’estat, ni cap intent de cop d’estat, perquè el mateix concepte de cop d’estat implica la força, la coacció creïble de la força, i tot el procés català ha estat pacífic, tot i alguns que haurien volgut una altra cosa, però ha estat estrictament així i, si no, fixin-se en com tenen dificultats els tribunals espanyols a Bèlgica i a Alemanya, etc., etc. I, per tant, també em sembla una frivolitat absoluta parlar de rebel·lió i sedició en el mateix sentit. El procés català no aspirava a canviar el règim polític espanyol, que seria el que hauria de ser al centre d’un cop d’estat. El que hi ha hagut a Catalunya és una crisi constitucional entorn de la identitat nacional catalana, i això s’aborda políticament, no confonguem les paraules, i després, és clar, és normal que el senyor Rivera i el senyor Casado comparin el senyor Junqueras amb Tejero, doncs no. No. I qualsevol observador objectiu, internacional, qualsevol acadèmic arreu del món l’hi ho pot dir. No intentin enganyar l’opinió pública. Trivialitzen les paraules, trivialitzen les paraules i això després és un problema a l’hora de donar passos, fins i tot jurídicament. I clar, en el mateix sentit, tot aquest tema dels polítics presos. Però polítics presos cal dir per a què? Es vol dir polítics presos, però no, no, aquests són com altres polítics, altres polítics de partits que per corrupció són a la presó. Doncs no, no, tampoc el senyor Junqueras ni els líders del Procés tenen res a veure amb aquest tipus de polítics, no tenen res a veure, i també d’aquesta manera s’intenta enganyar l’opinió pública, per tant, senyor president, jo li demano a vostè i al seu grup que parlem clar tots: no es pot parlar de cop d’estat en relació al que ha passat a Catalunya. Ja està bé d’enganyar a l’opinió pública espanyola“. Rivera és un alumne díscol i sobrat. Si és capaç de treure-li per la cara l’honorable lloc de cap de l’oposició al pobre Casado que, des que li han ordenat que se’n vagi cap el centre, a penes obre la boca, com escoltarà els arguments d’algú que no li segueix la tonteria? I serà interessant d’observar la pugna amb la presidenta Batet, a la qual és de justícia felicitar per l’actitud en aquest complicat primer dia i pel discurs de tancament de la sessió. Aquesta actitud i aquest tarannà hauria de fer reflexionar al conglomerat independentista, que sembla que ja no els queden peus als quals disparar-se el tret. Ho ha recordat des de la penitenciaria Joaquim Forn: “No em tanco a investir Pedro Sánchez, fins i tot sense demanar res a canvi“. De debò opinen que per donar-li sentit al “hem de parlar” que li va deixar anar, de passada, Junqueras a Sánchez, seria millor tenir davant un govern format pel conglomerat Casado-Rivera-Abascal? De debò creuen que abans que els catalans Meritxell Batet, Mauel Cruz o fins i tot Miquel Iceta, preferirien com a tercera i quarta màxima autoritat de l’estat tenir a una sequaça o sequaç de Lambán, o de Susana Díaz, de García-Page, o d’Alfonso Guerra o qualsevol troncosauri de la vella guàrdia del PSOE? És molt dura i injusta la pervivència de presos polítics i demòcrates exiliats, però cal desitjar que en el embrollat laberint que entre tots han creat, els arbres no impedeixin veure el bosc, ni els xiscles, insults, mentides i rebequeries desmantellin el possibilitat del diàleg. En aquesta nova conjuntura cal ser tan hàbils i aprofitats com els bascos, i reconèixer que estem millor que fa un any. Negar-ho, negar-li una oportunitat a l’assossec i la política, negar-li la mítica oportunitat a la pau que demanava Lennon, és prova d’abducció anorreadora per part de la secta. Qualsevol secta. Al cap i a la fi, secta.

Etiquetat , ,

Cap el centre hi falta gent

Si an al sentro de una plasa
siempre hay un surtidor
an al sentro de tu vida
pon el donut bicolor.

Crec que era l’any 1979 i dins del disc “Pel Broc gros” –no es refiïn molt de la meva memòria– quan La Trinca publicava el seu primer escarni sobre el centre i el centrisme polític a compte de la UCD i del seu logo en forma de donut bicolor (meitat taronja i meitat verd), mitjançant la seva cançó “An al Sentro“. Eren els anys de la transició en què aquesta Unió del Centre Democràtic, fundada per Adolfo Suárez, tallava el bacallà fins que va arribar el glorioso alzamiento nacional de sainet de Tejero i companyia i la irrupció arrasadora del PSOE el 82.

Si an al sentro parroquial
manda el senyor ractor
an al sentro de tu vida
pon un donut por favor.

La broma, segons rumors de l’època, els va sortir cara a La Trinca. El Govern va usar els seus recursos per estobar-los on fa mal. Anys més tard van tornar a la càrrega amb la seva obsessió centrofóbica. i van dedicar una ironia en forma de cançó a l’intent de Miquel Roca de crear un partit de centre (Reformista es va dir) d’àmbit estatal, titulada “Centre on the rocks”, però com que l’operació va fracassar, aquest cop no hi va haver represàlies i la broma els va sortir de franc.

Quantes vegades he enyorat l’enginyosa mala llet de la Trinca que, d’haver continuat en actiu, i vist el que s’ha vist en la política del país, ens hagués proporcionat grans moments d’acarnissament càustic i esperpent demolidor. Aquesta demostrada centrofobia, aplicada, per exemple, al desesperat i delirant viatge al centre del no-res de Pablo Casado, buscant sortir del pantà de fems en el qual es va ficar i que li va significar la patacada i la ignomínia a les eleccions del dia 28, hagués engendrat un altre dels seus entremaliats èxits (per a la Trinca, no per Casado).

Porque el sentro està en el medio
es desir: en la meitat,
i las cosas bien sentradas
son una presiosidad.

He de reconèixer que, com a La Trinca, jo també li tinc una paorosa aversió al concepte de centre. Potser fos perquè mai vaig entendre com un polític (Suárez, en pau descansi) s’arrogués el centre ideològic venint com venia de ser Ministro Secretario General del Movimiento, el sagrari on es preservaven les essències falangistes i la ideologia política, en l’últim govern de Franco . I que, després de la dimissió i els anys de penitència, tornés a intentar-ho amb la creació del CDS, centrista com el que més, que va obtenir un resultat esperançador a les eleccions de 1989, gràcies al maquiavel·lisme d’Alfonso Guerra, i va acabar com el rosari de l’aurora. Potser perquè em posen dels nervis els centristes de l’autopista, aquests conductors o conductores que s’instal·len al carril del mig, lluint a la cara la satisfacció dels que han trobat l’equilibri a la vida, l’assenyat punt del mig, encara que condueixin més a poc a poc que els seus veïns del carril dret i entorpeixin la fluïdesa circulatòria. Potser perquè m’exasperen els que no es mullen i s’abstenen. Potser perquè la fal·laç fugida cap al centre de Pablo Casado i el seu PP confirma els meus prejudicis i ve a demostrar la inconsistència ideològica del personatge en provocar un dels gestos, per il·lusoris, més inútils de la vida política que ens concerneix i, sovint, ens insulta. Aquí, a Catalunya, hem tastat la incapacitat del líder popular en col·locar la seva col·lega Cayetana Álvarez de número u, però llavors no anava cap el centre sinó cap a la ultradreta aznarista, però és que ara la conya s’ha traslladat a Madrid on se’n riuen, que no paren, de les constants declaracions, gens centristes, per cert, de la candidata a la presidència de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que cada frase seva és un selfie ideològic de la formació: “Un dia us anireu de vacances i quan torneu Podemos haurà donat la casa als seus amics okupes“, per exemple. “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP“, una declaració que justifica amb el fet que “Vox és una escissió del PP“, i afegeix, per arrodonir: “No els anem a arraconar“. “La idea seria que una vegada que una dona està embarassada –una altra de les aportacions de la sra. Díaz Ayuso– seu fill gaudeixi de ple dret de totes les ajudes i avantatges fiscals que es pugui tenir per a les famílies nombroses i d’especial categoria“, i davant de l’òbvia pregunta dels periodistes, va aclarir: “Encara no he estudiat què fer si es produeix un problema durant l’embaràs i el nadó no arriba a néixer, no ho he pensat …“. i, ja, centrant-se en el gran tema , va assegurar que l’assumpte català no se solucionaria parlant perquè “no es va acabar amb diàleg amb el nazisme“, i per desviar l’atenció del pacte entre PP i Vox a Andalusia, el va comparar a quan Sánchez pacta amb els “independentistes radicals, que són racistes a Catalunya, i que pe rmiten que els professors menyspreïn als alumnes per demanar anar a fer pipí al bany en espanyol “.

Com que el centre és terra de no res, se l’apropien els indecisos, els tebis de pensament, els que probablement, per ignorància o per mandra, són temorosos o incapaços de afirmar-se. Aquí no s’entén el centre com un possible pont per al diàleg entre dos ideologia polítiques oposades, sinó com una zona de confort ideològic on no cal mullar-se, una llotja tranquil·la per observar com es repreteixen mastegots entre la dreta i l’esquerra, mentre hom opina que ja s’ho farán…