Category Archives: Sin categoría

Diálogo para besugos


(Homenatge a la mítica secció del DDT que escrivia Armand Matias Guiu)

–Buenos días.
–Buenas tardes. 
–¿Jura usted por Snoopy decir la verdad?
–Lo juro, señoría. Por Snoopy y por el ratoncito Pérez, para que vea que no miento.
–¡Por Dios (por la Patria y el Rey)! Ni se le pase por la imaginación que podamos llegar a pensar que un agente de los cuerpos y fuerzas de Seguridad del Estado pueda mentir. Cuente, cuente…
–Pues nada, que estábamos cumpliendo tan ricamente con nuestro cometido y oiga, señoría, nos miraban de una manera… Nos miraban con odio. Y eso duele mucho y traumatiza un montón. Esas miradas, esas miradas, es que no las podré olvidar por años que viva.
–Claro, claro. Porque ustedes no se excedieron ni nada, ¿no es verdad?
–¿Nosotros? ¿Cómo quiere que nos excedamos? ¿Dónde se ha visto que la Policía Española o, mismamente, la Guardia Civil se exceda? ¿Cuándo? ¿Cómo? ¿Dónde, Señoría?
–¡Cuán cierto es lo que afirma, vive Dios! Pero prosiga, prosiga su relato…
–Bueno pues, como bien dijo el señor Millo, nuestra actuación fue ejemplar. Y el señor Millo no es un cualquiera, entonces era el Delegado del Gobierno, un catalán de pura cepa. Como si dijéramos el Virrey. Pero esas miradas, esas miradas duelen, oiga. Y eso lo hacían parapetados tras escudos humanos: niños, ancianos, mujeres indefensas…
–¿Pero que nos está diciendo? ¡Escudos humanos! ¡Válgame Dios, escudos humanos, menuda ignominia! Pero prosiga, por favor.
–Ah, y luego está la operación KH7… ¡Terrorismo en estado puro!
–¿KH7? ¿No se estará refiriendo a la operación Fairy?
–¡Huy, sí, disculpe señoría! Fairy, me refería al Fairy. Es que esta noche no he tenido tiempo de repasar los apuntes y me he liado. Pero lo del Fairy fue tan duro como las miradas. Puesto que con una gota los de Villarriba lavan miles de platos, que eso lo he visto yo por la tele, imagine lo que ocurría cuando echaban un chorro. ¡Un holocastro! Doscientos o trescientos de los nuestros, los buenos, ¿sabe?, resbalando estrepitosamente, cayendo como bolos los unos sobre los otros, momento que aprovechaban para patearnos las cabezas, escupirnos y vilipendiarnos…
–¡Que espanto!
–Pues, sí. Pero eso no es todo…
–Si es que me lo temía…
–Las miradas, señoría, esas miradas, insoportables, que te decían ¡muérete, vete!
–Y ustedes, ¿cómo les miraban?
–Normal, les mirábamos normal. La nuestra era una mirada de servicio, una mirada serena de defensa de la patria y de su sacrosanta unidad, ya se lo pueden imaginar.
– Lo imagino, lo imagino. Tiene algo más que añadir.
–Sí y no, señoría.
–Pues nada, vaya usted con Dios. Buenos días.
–Buenas tardes.Vols afegir aquesta foto a la teva cronologi

Anuncis

Maleïts piròmans

(Com que cada any es repeteix la maledicció del foc, no m’importa reproduir fil per randa el que vaig escriure sobre aquest drama reincident fa tres anys. Amb tota la meva solidaritat amb els afectats pel terrible incendi de Ribera d’Ebre).

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.
Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.
Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.
Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman. 
Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.
No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.
Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

Òn

Dimarts i tretze

Els supersticiosos ja ho van preveure: que la sessió inaugural de la tretzena legislatura caigués en dimarts era, irremissiblement, un mal auguri. ¿Tretze? ¿Dimarts? A qui se li ocorre! No obstant això, els no supersticiosos també van intuir que la inclinació al tumult de Vox i part de Ciudadanos, colpejant amb els peus i covardia per sota de la taula, a l’estil dels anònims insultants de les xarxes socials, i el posturisme habitual, al costat de les ganes de marcar paquet com a virtual cap de l’oposició de Rivera, prometrien jornades d’oprobi i vergonya, no només en aquest dia amotinat de començament de la legislatura, sinó en eldecurs de tota ella, ja es veurà.

Crescut, superb, impúdic, Rivera segueix convençut que una mentida cent mil vegades repetida acaba per ser acceptada com a veritat, i així continua gronxant-se amb allò de “colpistes”, un cop que ho ha col·locat amb èxit als mitjans de la dreta rància espanyola . De res va servir que, des de la tribuna de l’hemicicle, no fa gaire, Aitor Esteban (PNB) li ho expliqués en una lliçó per a pàrvuls: “Ja n’hi ha prou de parlar d’un cop d’estat quan aquí no hi ha hagut cap cop d’estat, ni cap intent de cop d’estat, perquè el mateix concepte de cop d’estat implica la força, la coacció creïble de la força, i tot el procés català ha estat pacífic, tot i alguns que haurien volgut una altra cosa, però ha estat estrictament així i, si no, fixin-se en com tenen dificultats els tribunals espanyols a Bèlgica i a Alemanya, etc., etc. I, per tant, també em sembla una frivolitat absoluta parlar de rebel·lió i sedició en el mateix sentit. El procés català no aspirava a canviar el règim polític espanyol, que seria el que hauria de ser al centre d’un cop d’estat. El que hi ha hagut a Catalunya és una crisi constitucional entorn de la identitat nacional catalana, i això s’aborda políticament, no confonguem les paraules, i després, és clar, és normal que el senyor Rivera i el senyor Casado comparin el senyor Junqueras amb Tejero, doncs no. No. I qualsevol observador objectiu, internacional, qualsevol acadèmic arreu del món l’hi ho pot dir. No intentin enganyar l’opinió pública. Trivialitzen les paraules, trivialitzen les paraules i això després és un problema a l’hora de donar passos, fins i tot jurídicament. I clar, en el mateix sentit, tot aquest tema dels polítics presos. Però polítics presos cal dir per a què? Es vol dir polítics presos, però no, no, aquests són com altres polítics, altres polítics de partits que per corrupció són a la presó. Doncs no, no, tampoc el senyor Junqueras ni els líders del Procés tenen res a veure amb aquest tipus de polítics, no tenen res a veure, i també d’aquesta manera s’intenta enganyar l’opinió pública, per tant, senyor president, jo li demano a vostè i al seu grup que parlem clar tots: no es pot parlar de cop d’estat en relació al que ha passat a Catalunya. Ja està bé d’enganyar a l’opinió pública espanyola“. Rivera és un alumne díscol i sobrat. Si és capaç de treure-li per la cara l’honorable lloc de cap de l’oposició al pobre Casado que, des que li han ordenat que se’n vagi cap el centre, a penes obre la boca, com escoltarà els arguments d’algú que no li segueix la tonteria? I serà interessant d’observar la pugna amb la presidenta Batet, a la qual és de justícia felicitar per l’actitud en aquest complicat primer dia i pel discurs de tancament de la sessió. Aquesta actitud i aquest tarannà hauria de fer reflexionar al conglomerat independentista, que sembla que ja no els queden peus als quals disparar-se el tret. Ho ha recordat des de la penitenciaria Joaquim Forn: “No em tanco a investir Pedro Sánchez, fins i tot sense demanar res a canvi“. De debò opinen que per donar-li sentit al “hem de parlar” que li va deixar anar, de passada, Junqueras a Sánchez, seria millor tenir davant un govern format pel conglomerat Casado-Rivera-Abascal? De debò creuen que abans que els catalans Meritxell Batet, Mauel Cruz o fins i tot Miquel Iceta, preferirien com a tercera i quarta màxima autoritat de l’estat tenir a una sequaça o sequaç de Lambán, o de Susana Díaz, de García-Page, o d’Alfonso Guerra o qualsevol troncosauri de la vella guàrdia del PSOE? És molt dura i injusta la pervivència de presos polítics i demòcrates exiliats, però cal desitjar que en el embrollat laberint que entre tots han creat, els arbres no impedeixin veure el bosc, ni els xiscles, insults, mentides i rebequeries desmantellin el possibilitat del diàleg. En aquesta nova conjuntura cal ser tan hàbils i aprofitats com els bascos, i reconèixer que estem millor que fa un any. Negar-ho, negar-li una oportunitat a l’assossec i la política, negar-li la mítica oportunitat a la pau que demanava Lennon, és prova d’abducció anorreadora per part de la secta. Qualsevol secta. Al cap i a la fi, secta.

Etiquetat , ,

Enric Millo, sempre surant

(Pueden leer este escrito en castellano en la edición digital de La Vanguardia a partir del viernes 3 de mayo)

En fi… No vulguin saber la que s’ha muntat a la xarxa aquesta setmana a compte del nomenament del gran Enric Millo com a Secretario General de Acción Exterior de la Junta de Andalucía. Entre la mala llet catalana, el cachondeito  andalús i que l’esquerra no perdona, al pobre home me l’han deixat per estendre. Que el twitter desfermat pot ser molt cruel. Que les hemeroteques i la Viquipedia no perdonen.

En el fons em sap greu aquest acarnissament contra un personatge, la llarga trajectòria política del qual ha estat marcada per l’atzar, anant d’aquí cap allà, d’Herodes a Pilats, havent de fer la puta i la Ramoneta que es diu vulgarment, fins a trobar el seu seient a la vida, el seu lloc de destí en l’universal. Encara sort que en l’últim dia del mes passat ho va aconseguir –i amb ell, tots respirarem alleugerits– en assolir un càrrec semblant al de Cap del Diplocat versió andalusa. Les voltes que dóna la vida de l’alpinista!

Però fins a arribar al cim de la seva carrera, aquest home ha patit el que no està escrit. Ha patit en silenci, posant cara de bon jan mentre en el seu interior es debatia en una terrible contradicció, en una pugna identitària que, per fi, ha sortit a la superfície. Encara ha estat de sort: “Els meus pares eren valencians, en pau descansin tots dos, i van emigrar a Andalusia buscant un futur millor, jo vaig néixer a Catalunya, pràcticament per casualitat, no?“, li he sentit declarar per la tele. I he comprès el seu neguit, el seu cul encongit els últims anys. les seves declaracions potser inconnexes com si, de vegades, el reg cerebral no acabés de ser fluid.

Perquè, per si no ho saben, Enric Millo va iniciar la seva carrera política en el si d’Unió Democràtica i durant quatre legislatures va ser diputat al Parlament per CiU, arribant a ser portaveu adjunt del grup parlamentari convergent, que no és poca cosa, no s’ho pensessin pas. I hagués continuat la seva fulgurant carrera en el sí del catalanisme, quan encara no havia descobert que era català per puta casualitat, si no s’hagués creuat en el seu camí una contrarietat humiliant: en les eleccions de 2003, el seu partit no el va voler posar de número u per Girona i Millo va agafar tal emprenyada que se’n va anar a trucar a la porta d’ERC, segons explica Joan Puigcercós i Millo nega, que no van voler incloure’l a les seves llistes. I aquí Millo, en la seva desesperació, va trobar la llum al final del túnel quan el Partit Popular va acollir-lo amb els braços oberts, oferint-li de menjar i beure, aixoplug per a les fredes nits d’hivern i un futur ple d’esperança constitucional.

Perquè –i no es tracta d’una simple i trasbalsada especulació, sinó d’una teoria tan sensata com moltes de les que sòl plantejar en aquests escrits contemplatius (i perdonin la immodèstia) – si CiU l’hagués mantingut en el número u per Girona o ERC l’hagués acollit, amb la capacitat que ha demostrat Enric Millo per manar esquadres, probablement ara seuria a la banqueta dels acusats en lloc de Joaquim Forn, aguantant les instruccions i reprimendes del megajutge Marchena, un dels pocs homes en el món que posseeix el diví do de parlar ex càtedra. Estic segur que Puigdemont, amb aquest olfacte que ha demostrat de saber-se envoltar dels millors, l’hagués nomenat Conseller d’Interior. I hagués estat una pena perquè ens haguéssim perdut el Millo que després hem conegut i que ha sorprès al món sencer. Primer amb aquesta declaració, immediatament després de l’1-O, demanant perdó per l’acarnissament del batalló Piolín: “És que no puc fer res més que lamentar-ho, demanar disculpes en nom d’aquells que van intervenir …” i retractar-se després, avergonyit, i sumar-se a la gran fal·làcia de l’odi i la revenja quan el van cridar a declarar com a testimoni a la fira d’abril del Suprem: “Es va començar a generar a Catalunya un clima de conflictivitat que va anar augmentant progressivament i que va donar lloc a episodis d’assetjament i de fustigació i de violència… “, va dir. “…Muralles de persones disposades a enfrontar-se, a oposar-se…“. va descriure. I finalment va arribar l’apoteosi: “…dits trencats, vaig poder veure alguna fractura de cama, vaig poder veure una armilla antibales esquinçada de punta a punta, i això, evidentment, amb una ungla no es pot fer… Un agent em va explicar que havia caigut en el parany del Fairy, i jo vaig preguntar, doncs bé, què és això, no? Doncs abocar detergent a l’entrada d’alguns col·legis perquè quan els policies entressin, patinessin, caiguessin a terra i després els colpegessin amb puntades de peu al cap…

En els últims mesos Enric Millo ha estat a punt de llençar per la borda tanta impostura, tanta fidelitat al Partit Popular, en alinear-se amb la menuda Soraya davant de l’ultra Casado. Però el president d’Andalusia, Juanma Moreno, sorayista com ell, li ha tirat el salvavides i l’ha nomenat capitost de les ambaixades, representant de la Junta davant la Unió Europea a Brussel·les i, com explica l’ABC, potenciador de les relacions entre Andalusia i Catalunya. Ben vist, Moreno. Per intervenir entre les dues esmentades comunitats Millo és l’incendiari ideal (perquè d’això es tracta, oi?).

Per descomptat, Enric Millo seria el meu ídol d’aquest mes –amb fotografia penjada a l’entrada de casa meva–, si no fos perquè aquest títol se l’ha guanyat a pols Cayetana Álvarez. Ho sento, Enric, pisha, una altra vegada serà. Hi ha més dies que llonganisses.

Àngel Casas

El celibat, un disbarat

Aquest cap de setmana passat, mentre els alts funcionaris de la fe catòlica, emporprats fins el birret, es reunien al Vaticà amb el seu big boss, el Papa Francesc, per abordar el tema de la pederàstia dins de l’Església, a la sobretaula de un dinar d’amics, una dona, la qual tinc per intel·ligent i perspicaç, va formular la teoria, potser insòlita, però plausible: que tot aquest enrenou que estava organitzant el Summe Pontífex en el si de l’Església, acceptant els fets denunciats tant per part de les víctimes de la pederàstia com de les monges objecte de desig i assetjament sexual de prelats i monsenyors, obeïa a una estratègia papal per arraconar i deixar sense arguments a la clerecia més conservadora i eliminar d’una vegada el celibat de les obligacions sacerdotals, autoritzant els ministres del Senyor a casar-se i, fins i tot, fer ús del matrimoni. No somriguin sorneguerament perquè, al segle IV, en el Concili d’Elvira, el decret 43 deia que tot sacerdot que dormís amb la seva dona la nit abans d’oficiar missa perdria la seva feina.

És que això del celibat dels religiosos, en els dos mil·lennis d’història de l’Església, ha fet molts trajectes d’anada i tornada. Un no parar. Al principi, els apòstols, i alguns aventuren que el mateix Jesucrist (encara que això només són rumors no confirmats; fake news que es diu ara), eren homes casats. És en el Concili de Nicea de l’any 325, quan es decreta que, un cop ordenats, els sacerdots no poden casar-se. Però sembla que les notícies triguen a arribar perquè els capellans continuen vivint ambla seva muller. El 385 el Papa Sirici abandona la seva dona per poder ser Papa i es decreta que els capellans ja no poden dormir amb les seves esposes. En el segon Concili de Tours, l’any 567, s’estableix que al clergue que sigui enxampat al llit amb la seva dona se l’excomunicarà per un any i serà reduït a l’estat laic. A França, al segle VII, la majoria de sacerdots estan casats i al segle següent, a Alemanya, queden pocs sacerdots i bisbes cèlibes. No vull cansar-amb dates i dades, però en els segles següents s’admet obertament que en monestirs i convents s’han practicat avortaments i comès infanticidis per encobrir els religiosos que s’han passat el celibat pel forro. Un bisbe anomenat Ulric, apel·lant al sentit comú, va dir que l’única manera de purificar l’Església dels pitjors excessos del celibat era deixar que els sacerdots es casessin, i quan va morir el van fer sant (no crec que per aquesta encertada reflexió). L’any 1095, el Papa Urbà II obliga a vendre les dones dels sacerdots com esclaves i els seus fills són abandonats. El segle XV la meitat dels capellans són homes casats. Curiositat: entre el segle V i el segle XV he comptat sis pontífexs amb dona i fills. I, a part de la quantitat de Papes pares solters, és interessant observar que, en el primer mil·lenni, hi ha un bon nombre de Papes (n’he comptat 11) fills d’altres Papes o d’humils sacerdots gens cèlibes. És que això del fornici i la concupiscència ho han portat fatal els eclesiàstics

La teoria de la conspiració positiva, arrogada al Pontífex, per part de la meva companya de sobretaula, era certament agosarada i, a la resta de comensals, els semblava impossible, impensable, una ximpleria, però vist l’escandalós degoteig de denúncies sobre el particular i la fama que s’ha guanyat el Papa Francesc d’afrontar els problemes de cara, i opinant que tot això del celibat és una niciesa impròpia de persones adultes i civilitzades, immerses en la realitat dels temps actuals, em vaig dir a mi mateix: Conxo, ¿per què no?, aprofitant aquest corrent universal de descrèdit cap a l’Església Romana, ara és el millor moment per entonar el mea culpa, llançar als peus de la justícia civil els depredadors eclesiàstics de nens i fer taula rasa, partir de zero, autoritzant el matrimoni de capellans i monges (o entre capellans i monges, que a la feina és on majorment sorgeix l’amor) i, portant la teoria al límit de la normalitat, buscar una sortida de l’armari polida i gens vergonyosa, per tal de propiciar la salvació de l’ànima de tant religiós i religiosa homosexual.

Doncs no. El discurs papal de diumenge sobre l’assumpte que ens ocupa, i que a ell l’hauria de preocupar, va decebre profundament, per la seva inanitat, les víctimes que van anar a Roma a presentar juntament amb la llista de greuges un pla d’acció. Paraules buides repetides mil vegades, però cap pas seriós cap endavant, es queixaven els portaveus dels col·lectius damnificats pels pederastes de sotana: “la campanya de tolerància zero anunciada pel Vaticà s’ha convertit en credibilitat zero“.

Personalment estic d’acord amb Sa Santedat que la pederàstia no és patrimoni immaterial i exclusiu de l’Església Catòlica, però la seva aportació al desfici  és escandalosament alta i el seu encobriment del delicte ha constituït la tònica del seu execrable comportament.

Sens dubte, l’abolició d’aquesta castració psicològica dels ministres del Senyor anomenada celibat, no resoldria totalment el problema de la pederàstia eclesial, però canalitzaria les baixes passions clericals, alleujaria aquesta maleïda estadística que explicava per televisió una monja d’aquí (tres de cada deu religioses han patit abusos per part de sacerdots i bisbes), canalitzaria les temptacions dels capellans i evitaria molts excessos contra nens i adultes, majoritàriament.

Més coratge i menys fer volar coloms.

ULTRAVOX

El 1977, el segell Island Records (de Bob Marley a Justin Bieber, de Jethro Tull a Mariah Carey, de Roxy Music a Tom Waits, de JJCale a U2, entre centenars) va convocar a Amsterdam la premsa musical europea per donar a conèixer al grup Ultravox, una banda de new wave anglesa –els deixo en mans de wiquipèdia– sorgida el 1976 que amb el pas del temps va anar canviant d’estils musicals (glam rock, proto-punk, synth pop, new romantic i música industrial), fins la seva separació definitiva el 1996. El 2009, la clàssica alineació de la banda en la dècada de 1980, es va reunir per fer una gira pel Regne Unit i una altra per la resta d’Europa…. De 1976 a 1979, el líder de la banda era el cantant John Foxx, però no va tenir gran èxit comercial; de 1979 a 1988 seria reemplaçat pel també guitarrista Midge Ure, amb qui el grup va tenir èxits remarcables a Europa (entre aquests la cançó «Vienna»); el 1992, després d’una breu separació, el teclista i violinista Billy Currie va reformar la banda amb nous integrants, però sense tenir gran èxit, donant-la per acabada el 1996… La seva massiva popularitat a Europa, durant la dècada de 1980, la va portar a ser una de les bandes més influents de la música electrònica.

En realitat, no ens van convocar per convèncer-nos dels mèrits artístics d’Ultravox, sinó que l’objectiu de la companyia era llançar el supergrup (llavors anomenaven així a les bandes formades per membres més o menys coneguts provinents d’altres formacions) Rough Diamond, integrat per el cantant David Byron, després del seu acomiadament d’Uriah Heep, juntament amb l’ex guitarrista de Humble Pie, Clem Clempson, i l’ex baterista de Wings, Geoff Britton. El grup es va dissoldre poc després del seu debut. Tots els presents vam coincidir que eren molt dolents i no tenien interès ni possibilitats de futur, com així va ser. Per no desaprofitar la trobada, Island Recordns ens va regalar una propina compensatòria. I de les cendres fastiguejades de Rough Diamond, els comentaristes ens vam llançar a glorificar la modesta banda de John Foxx: Ultravox.

Mentre escric aquestes línies vaig escoltant la música dels setanta i vuitanta d’Ultravox, alhora que repasso vídeos i cròniques de la promocionada manifestació de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, un èxit sense precedents per uns i un fiasco, segons els altres, que no va respondre a les expectatives. És com quan els resultats electorals, que tots guanyen, és clar. Bé, excepció feta d’UPyD.

Però si els he explicat l’anècdota d’Ultravox i el seu protagonisme no previst a Amsterdam, no és només per la coincidència nominal entre Ultravox i els ultres de Vox, sinó perquè, de la mateixa manera que en aquella ocasió del 77, també la festa la pagaven PP i Ciutadans i Vox s’ha n’ha aprofitat perquè, no ho dubtin, aquesta és la seva setmana. Han estat els protagonistes de la fotografia que ha quedat de la performance patriòtica-casposa de Colón i seran els que més rendiment li trauran, a partir d’aquesta setmana, al judici contra els presos catalans. Probablement uns s’emportin una inaudita i injusta condemna, altres no sé com dormiran després de la venjativa defensa de l’honor patri que els ha tocat executar. No obstant això, Vox, sortirà mediàticament afavorit de cara a les eleccions espanyoles que s’acosten, brandant les essències amb el seu agraït cameo d’acusació popular (poca feina i molt protagonisme). De fet, el primer dia del judici, Abascal i els seus sequaços van ser els reis del mambo repartint declaracions a tort i a dret, acaparant l’atenció dels mitjans, deixant-se anar. Perquè mentre el PP s’esmicola i es converteix en aliment de Vox i un Ciudadanos, sense nord, lluita contra les seves contradiccions, Vox els contamina fins la medul·la i costarà molta renovació generacional –o sigui temps i canvi de cares– per convèncer Europa que la dreta espanyola ha deixat de ser ultra (vots per avui, descrèdit per demà). El que és evident és que en aquesta immersió cavernària estava tot previst, tot estudiat, perquè a partir de diumenge passat “en España empezara a amanecer”: la tornada de les banderes victorioses incloses la de la Guàrdia Civil i la de… els Terços de Flandes !, les proclames inflamades dels sequaços d’Inda, Maria Claver i Carlos Costa, i el concelebrant al costat de Susanna Griso d’Espejo Público, Albert Castillón, fotent-li llenya a Sánchez, que és de goma, en un impagable exercici de mainstream periodístic, l‘ademán impassible dels Casado, Rivera, Abascal, Maroto, Manuel Valls, Vargas Llosa, crec que Corcuera embolicat en la bandera que s’acabava de comprar, les restes d’UPyD, Mayor Oreja, María San Gil i el personal de la llar Social, Espanya 2000 i la Falange esperant per cel, terra i mar, que tornés a reir la primavera.

Però no ha estat així. Ni la primavera ha somrigut, ni a Espanya empieza a amanecer. Uns cinquanta mil dretans, segons la premsa internacional, manifestant-se en la plaça de Colón de Madrid, per deixar anar la ràbia contra Sánchez, desfogar-se amb alguna de les mentides a l’ús, exigir que Puigdemont vagi a presó i, sobretot, salvar Espanya, amb ser una concentració remarcable, no és, ni de lluny, el que uns esperaven i altres temien.

Que una cosa deu ser prestar el vot a Vox d’amagat i una altra retratar-se al seu costat.

QUE DIFÍCIL ÉS SER UN PROGRE COM DÉU MANA

D’entrada, les meves disculpes per l’ús d’una paraula tan envellida com “progre“, abans de submergir-me en el mullader d’aquesta setmana. Hom ja té una edat i porta gravats a foc conceptes que tenien validesa i significat en la meva joventut i que avui confonen o resulten poc aclaridors. Entenc que a la modernitat que ens envaeix, o fins i tot a la postmodernitat, la paraula en qüestió –i, de passada, el significat que va tenir en temps passats– resulta obsoleta i, per tant, prescindible, però, per edat i situació personal, em puc permetre aquesta llicència i totes les que em vinguin de gust, ho sento. En aquest sentit sóc un privilegiat.

Aquest preàmbul vol servir per explicar la dificultat de ser o sentir-se progressista i obrar en conseqüència, davant dels reptes ocorreguts aquests dies. Perquè ara resulta que ser progre –segons entenc que es desprèn d’opinions escrites per columnistes amb els quals sovint coincideixo–, és ser un acèrrim defensor dels taxistes i la seva vaga i aplaudir amb les orelles les mesures que en defensa seva prendrà l’equip Colau, després que la Generalitat hagi posat la catifa perquè les prengui, i denigrar la presència dels Cabify i els Uber a les nostres ciutats principals. O sigui que se suposa que els VTC són els opressors i els taxistes els oprimits. Tot i la violència que han desplegat grups de taxistes, grups minoritaris, per descomptat, contra els cotxes, els conductors i els usuaris de la seva odiada competència. Tot i el bloqueig total de la Gran Via de Barcelona durant dies i el reincident xantatge anual a propòsit del Mobile World Congress de Barcelona. Tot i les quatre mil famílies dels conductors assalariats que patiran la supressió del lloc de treball després de la victòria del gremi del taxi. Tot i afavorir un monopoli que, trigarà més o menys, però que algun dia acabarà, perquè el món no va en aquesta direcció. Tot i la maliciosa declaració de Tito Álvarez, un dels portaveus dels taxistes en vaga, demagógica i homófoba, dit sigui de passada, sobre Grande-Marlaska: “Com pot ser que un ministre d’esquerres, i segons ha declarat, gai , mani a la policia a reprimir al poble? Manen a uns treballadors a reprimir altres treballadors”.

Anem amb la segona. La que, a propòsit del que està passant a Veneçuela, estableix que ser progre és defensar Maduro i el seu règim davant de la –¿bananera?– autoproclamació presidencial de l’opositor i president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó. Tot i la repressió exercida contra els seus opositors. Malgrat la seva dictadura bolivariana i la seva gestió que ha enfonsat l’economia del país. Tot i que fa quatre dies ningú amb dos dits de front defensava o justificava  Maduro. En aquest cas, s’entén el cor dividit del sofert progre en tant que Trump i Bolsonaro han estat els primers a reconèixer l’autoproclamació. Sí, un dilema. Encara hi ha gent que fa molts anys vestia de pana, com Alfonso Guerra que, aprofitant la circumstància, s’ha apuntat a l’embolica que fa fort del moment: “Veneçuela està patint una dictadura, a més incompetent, perquè de vegades les dictadures liquiden la llibertat dels pobles, però, si més no, tenen eficàcia en el terreny econòmic… Això és una dictadura que no serveix per a res… Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l’economia no va caure i en un altre sí que ha caigut. No voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics de l’un o són amics de l’ altre… s’ha creat la idea que amb l’estrella roja tot és bo i amb la creu tot és dolent i això no és així“.

I anem amb la tercera. Perquè resulta que ser progre és cagar-se amb la Guàrdia Urbana de Barcelona perquè un dels seus agents va matar un gos d’un rodamón que, segons la versió de l’agent, el va atacar i el va mossegar en una mà. PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) ha posat en marxa una campanya de denúncia contra l’Ajuntament secundat per la CUP. Al mateix temps s’ha desencadenat una onada de missatges anònims d’amenaces, de mort fins i tot, contra l’agent. De la mateixa manera que la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos, hi ha més dol i més rebombori mediàtic per la mort de Sota –així es deia l’animal–, que pels atacs, alguns mortals, a persones per part de gossos sense lligar. Cal sentir les queixes dels ciclistes de muntanya o dels que fan fúting pel bosc quan es creuen amb un gos que el seu amo ha deixat anar de la corretja perquè corri una estona en llibertat. Que no fa res, que és inofensiu, que només té ganes de jugar. Potser et llepi una mica, però és molt afectuós…

I podríem anar per unes quantes més que reflectissin la dificultat de ser progre en la vida moderna sense que se’t caigui la cara de vergonya.

Entre el seny i el disbarat

Estic completament d’acord (és que no podria estar-ho més) amb Jordi Cuixart quan, des de la garjola, declara que a Catalunya es necessiten nous lideratges, que no es pot governar un país des de la presó o des de l’exili. Tampoc es pot governar amb imperícia –això ho afegeixo jo, pel meu compte, un cop més–, amb el cap posat en un altre lloc i instal·lats en la virtualitat. Es necessita personal experimentat per portar les regnes d’un país, no becaris que han tret bona nota en la classe de catequesi. Calen polítics i polítiques (no és un femení, m’estic referint a la ciència social) hàbils en el pacte, útils tant en el driblatge en curt com en la visió a llarg termini, amb el coratge suficient per assumir l’error, assumir-lo públicament, no en va parlem de funcionaris públics, i rectificar i oblidar-se de tocar el violí i mirar cap a un altre costat, per estar atents a l’oportunitat quan sorgeixi. Necessitem bregats i bregades (aquí sí que faig  ús del femení) en la problemàtica quotidiana, que no ens deixin amb el cul a l’aire, indefensos i putejats, com amb la recent –i probablement crònica– crisi dels taxistes, en la qual, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han donat mostres manifestes d’ineptitud. Encara que no ve al cas, ho deixo anar: al meu entendre, la vaga dels taxistes serà per a  l’alcaldessa Colau semblant al que Can Vies va significar per a l’Alcalde Trias, o el referèndum de la Diagonal per a l’Alcalde Hereu.

Les declaracions de Jordi Cuixart en l’entrevista amb Mònica Terribas, van mostrar a un home amb el cap ben moblat, tot i els quinze mesos llargs que porta d’obligada reclusió preventiva. Cuixart accepta que la permanència a la presó té tot el sentit del món en tant que és un argument de denúncia internacional. “Sé que serà dur –continua amb la reflexió–, també a casa, però la democràcia no entén de tristeses ni planys. Ja hem plorat tot el que havíem de plorar. Aprofitem-nos d’aquesta lluita compartida en la mesura de les possibilitats de cadascú “.

Fins aquí el seny en les paraules de Cuixart. El seny al qual fa referència el títol d’aquest escrit. ¿El disbarat? Heu-lo aquí: “Posarem ordre a Catalunya, i alliberarem a tota una societat segrestada per una banda de fanàtics racistes i supremacistes, amb la impunitat de tenir al Govern d’Espanya a les mans”. I Pablo Casado, estimulat per les enfervorides masses de les restes del Partit Popular que encara no estan encausats ni a la presó, ha promès encara més, si això és possible: aplicar de forma immediata el conegut article 155 a Catalunya sense límit de temps, treure el Govern ( català, cal deduir), nomenar-ne un de nou (a dit, suposo), i recuperar el control de l’educació, la seguretat, la hisenda, els mitjans públics i les presons. Perquè, argumenta (o el que sigui) Pau Casado: “A Espanya no li va millor amb menys PP, a l’inrevés. Mai han manat més els nacionalistes i els radicals. A la pràctica, menys PP està resultant ser menys Espanya. Menys PP ha estat més separatisme, populisme, més Otegi, més radicalitat, més enfortiment del que no vertebra la Nació”. Instal·lat al libel, Casado prossegueix amb la cantarella fal·laç de fatxenda funcionari madrileny, d’espanyol colonialista obstinat en un patrioterisme de desballestament i enderroc com s’usava en els prolegòmens del desastre de 1898.

El PP de la fòbia encomanada per VOX i de l’anticatalanisme rabiós copiat d’Albert Rivera, ha confiat en Casado les seves esperances de futur, en el fill predilecte d’Aznar qui ha dipositat en ell totes les seves complaences. La nissaga continua. Em refereixo a això de la fatxenderia i la mentida. O és que ens hem oblidat de la foto del trio de les Açores, dels peus sobre la taula, de l’entrevista a la televisió afirmant sense vergonya que “el règim iraquià té armes de destrucció massiva, pot vostè estar segur, i poden estar-ne segures totes les persones que ens veuen, que els estic dient la veritat “, de l’atemptat i els gairebé dos-cents morts d’Atocha, del demolidor informe Clichot que el 2016 va concloure que no existien tals armes i ho sabien?

Estic veritablement fart de tanta mentida per part dels polítics. És que, posats a no creure res, ni tan sols em crec que Aznar hagi parlat mai català en la intimitat. És que, de ser cert i demostrable, els seus no votarien el PP mai més. Parlar català…, un patriota espanyol com ell!

I aleshores va aparèixer el samurai

No sé si a vostè, lector, li passa el mateix que a mi, però entretingut com estic amb un allau anomenat Vox, la seva irrupció a Andalusia per començar la particular reconquista d’Espanya i el seu finançament per part dels opositors ultres iranians, el controvertit fiasco del brexit i el suspens al voltant dels pressupostos generals de l’Estat, om té la impressió que això de la implementació de la república està estancat, ocult al carreró dels assumptes tristos, rerefons dorment a l’espera d’esdeveniments tan poc esperançadors com les reunions bilaterals entre Gobierno i Govern, a l’espera d’una actitud unitària impossible ja per part dels partits i organitzacions sobiranistes, a l’espera del desenvolupament i resultat del judici del segle als presos de consciència, a l’espera de les ocurrències polítiques de Waterloo, a l’espera de l’apassionant batalla electoral de Barcelona, ​​també. En no haver posat sobre la taula de joc una acció política de govern per part del rar gabinet de Quim Torra i com que ja no está governant la menuda Soraya, que provocava incendis allà on no n’hi havia, el tràngol català sembla llanguir com si el 155 es mantingués vigent, sense nord, fatigós i fatigat… No és una descripció objectiva, és tan sols una impressió subjectiva que qualsevol animós feligrès del Procés em desbarataria en un tres i no res. Com ha de ser. Però això és el que noto, el que percebo tot i tenir un ull posat en els informatius de TV3. I per això passa el que passa, que m’entretenen més els anuncis que el farcit que hi ha entre pausa i pausa de publicitat.

Vaja. Perquè diguin que la publicitat és frívola, estèril, alienadora. Gràcies a aquest relax que m’he pres a l’espera d’esdeveniments o alguna cosa semblant, he descobert a la graella publicitària de televisió que un samurai està disposat a vendre’ns cases d’alt standing al Maresme. I aprofundint, gràcies a la publicitat, he sabut que “l’any 1613 va partir de Japó el galió Date Maru sota el comandament del Samurai Hasekura Tsunenaga amb destinació a Europa. Es tractava de l’Ambaixada Keicho, composta per comerciants japonesos i 22 autèntics Samurais, l’objectiu dels quals era establir relacions comercials amb Espanya, la gran potència mundial en aquell moment, i un acord religiós amb el Vaticà. La primera gran trobada entre la cultura japonesa i l’occidental. Després de navegar pel Pacífic i creuar l’Atlàntic, a finals de 1.614 el galió va arribar a Espanya, va remuntar la desembocadura del riu Guadalquivir i van desembarcar en l’imponent port de Sevilla. Després de tres anys de vicissituds i negociacions a Sevilla, Madrid, Barcelona i Roma, l’ambaixada no va aconseguir segellar els seus acords comercials amb el rei Felip III, però va deixar una profunda petjada. La majoria dels Samurais van decidir no retornar al seu país i establir-se a Coria del Río (Sevilla) i la seva fructífera herència són els seus descendents espanyols que comparteixen un mateix cognom: Japó “.

Si non è vero è ben trovato, perquè a casa estem subjugats amb el samurai que exerceix d’API. Mira, mira, el samurai, ens diem amb irònica alegria cada vegada que pretén vendre’ns una casa d’alt standing a través de la televisió. I és que, per si fos poc, hem après, a través de la filosofia de l’empresa del samurai, que n’hi ha de mediterranis, la suma perfecció, imagino jo, en la fusió de races. No oblidem –animes bessones que devem ser– que al Japó se celebra Sant Jordi, amb el seu llibre i la seva rosa, com Déu mana, i no parlem de la veneració que hi ha cap a l’obra de Gaudí. Que on hi ha una petjada de Gaudí allí està un japonès fotografiant. És el tòpic, però és la veritat. Bé, posats a dir-ho tot també cal destacar la quantitat d’escoles de flamenc existents en totes les grans ciutats de la terra del sushi. Herència del seu desembarcament a Coria del Río, sens dubte.

No deixa de tenir la seva gràcia que un samurai –o un llunyà descendent de samurais, en aquest cas-–et vengui una casa. Jo era molt jove, però recordo que quan les eleccions de 1960 a Nixon li van muntar una campanya de tanques en què, al peu de la seva fotografia, es llegia: ¿li compraria un cotxe de segona mà a aquest home? I va guanyar Kennedy.

Amb el samurai mediterrani és una altra cosa, diuen: la fusió de la modernitat, cultura i valors japonesos amb la passió i creativitat Mediterrània. La repera.