Category Archives: Sin categoría

Anuncis

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Vestigis de la ferum

Fa anys, potser quinze, o potser menys, que els records mantenen molt més la pervivència que no pas la cronologia, un grup d’amics, de viatge per Cantàbria, vàrem parar a dinar a un restaurant pels entorns de Potes. Érem una colla, vuit o deu. En acabar, quan ja marxàvem, se m’acosta l’amo, un home ja gran amb l’aire clàssic de “mesonero”, i, apartant-me educadament del grup, em diu:
–Si quisiera acompañar-me, señor Casas, quiero mostrarle algo que creo que le va a gustar.
Com que vaig fer el gest d’incorporar els meus amics a la visita, va precisar:
–Es una cosa entre usted y yo, amigo Casas, ya verà como le gustará.
Em vaig refiar, no semblava un segrest ni se li endevinaven intencions hostils al paio. Vaig fer amb la mà un gest d’ara torno als meus companys d’àpat i vaig passar, darrera de l’amo del restaurant, cap a l’interior privat de l’establiment. Amb una clau va obrir el pany d’una porta i em va introduir en la cambra dels seus secrets. Em vaig quedar d’una peça.
–Mire, mire.
I mentre m’ho ensenyava m’anava explicant la petita història de cadascun dels records allí guardats. Banderes espanyoles amb l’escut de l’àguila, busts i petites escultures de Franco –una d’elles miniatura, però eqüestre–, diaris emmarcats de celebracions franquistes, fotos del “caudillo” i tota la parafernàlia imaginable a l’entorn del dictador i del règim.
Estava jo tan estorat que no podia articular una paraula, ni que fos innòcua, per a sortir-me’n del parany amb un bri de dignitat. El cervell m’anava de pressa, de pressa. Intentava endevinar on era el malentès. I és que l’home –vaig deduir– es va fer un embolic entre dues persones amb cognoms semblants: L’advocat i escriptor ostentosament fatxa Vizcaíno Casas i jo (que tot i que manteníem una curiosa amistat, ni érem parents, ni d’edat semblant i ideològicament se’ns suposava, això espero, a les antípodes), en uns anys en que els dos se’ns veia molt per la tele. Astorat me’n vaig sortir educadament com vaig poder però no vaig ni intentar desfer l’embolic perquè l’únic que desitjava era fugir d’aquella caverna. Imagino que, amb el temps, el “mesonero” deuria explicar que Vizcaíno Casas havia quedat encantat dels seus tresors. Amb el temps, també, els meus amics, quan s’escau, encara es fan un fart de riure a costa meva.
He recordat aquest incident en una terra –Cantàbria– on, ara ja no tant, però fins fa poc el nom del dictador i el dels generals companys seus de l’Alzamiento presidia carrers i places de moltes de les seves poblacions, perquè aquests dies, aniversari del seu traspàs, m’ha semblat llegir massa coses, encara, referides a la pervivència del funest personatge. Massa coses en clau subtilment rehabilitadora, per un cantó, i en clau bonhomista, de curiositat simpàtica, per l’altre.
No és, només, que els quatre nostàlgics de sempre, a les ciutats espanyoles habituals, reivindiquin les figures de Franco i José Antonio amb concentracions, caralsols amb el braç enlaire i misses. No es, només, que aquesta penya, que ja se sap com les gasten, apallissin un activista que, sol i agosarat fins la inconsciència, els passejava pels nassos una pancarta on deia “Franco asesino”. És que, per exemple, llegeixo a El Mundo un extens reportatge de cases de menjars que exhibeixen orgullosament el seu immarcescible franquisme, on es destaca la qualitat de la vianda al costat de la decoració “ancienne régime”, on la mestressa d’una d’elles –que qualifiquen de temple del marisc– fa cantar el “Cara al sol” entre plat i plat, onejant una bandera amb l’escut pre-constitucional, que en diuen, o, perquè l’ambient nostàlgic sigui rodó, es permet als clients fumar en el menjador, com abans, d’un altre establiment ressenyat. És un reportatge… simpàtic?
També veig que el mateix diari li dedica una pàgina al vicepresident de la Fundación Francisco Franco on es vanta que Franco, de l’1 d’octubre del 36 fins setembre del 75 només en va afusellar 23.000 dels 36.000 condemnats a mort, això sí, previ un consell de guerra. Aquí l’actitud del periodista és crítica però l’espai dedicat és injustificable. Com passa amb el Confidencial que dedica un espai semblantment llarg a “l’últim alcalde franquista”, titulen. I entrevisten un regidor que porta 42 anys al càrrec en un poble d’Ourense de cinc-cents habitants, que es manifesta orgullós d’incomplir amb la Llei de Memòria Històrica per resistir-se a canviar el nom del carrer del Caudillo, que sap, diu, que la Fundación Franco li garanteix assistència jurídica. “Soy un demócrata, pero vengo del franquismo. Tengo mis ideas y eso no va a cambiarlo nadie”, Podríem parlar de reportatge… costumista?.
Encara que fora d’aquí se’n fan creus de com es conviu amb tota naturalitat amb fanàtics del feixisme residual, com continuen en molts llocs noms de carrers i simbologies, com perviu una fundació i un mausoleu faraònic dedicats al dictador que va mantenir el jou sobre la ciutadania quaranta anys, aquí en nom d’una reconciliació utòpica ens hem conformat amb una ma de vernís que dissimuli les escletxes quan aquestes hi són i només cal gratar una mica per veure-les reaparèixer. I gratant apareixen cognoms. I els cognoms són tant semblants…
Àngel Casas

F

N

Maleïts piròmans

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el  fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.

Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.

Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.

Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar  per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman.

Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.

No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.

Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,