Category Archives: Vols dir?

L’espagueti-western de Rufián i de Alfonso

Jo sóc un enderiat dels espagueti-westerns. No dels de Sergio Leone, que aquests ja se sap que tenen fama i prestigi reconegut, sinó dels d’Esplugues City, dels de sèrie B, dels xungos que passen de matinada en alguns canals de cinema (i que en el seu moment s’estrenaven a Can Pistoles, a Canaletes). D’aquells de diàlegs impossibles, actuacions histriòniques, arguments ultramaniqueus i trets pels descosits. I de tant en tant una frase com lapidària que t’encongia el melic. Com la que, per acabar, li va deixar anar l’altre dia Rufian, en el paper de justicier solitari, a De Alfonso, en el paper de sheriff corrupte, en l’espagueti-western que van protagonitzar en la Comissió per les escoltes enregistrades en el despatx de l’ex-ministre de l’interior: “Hasta pronto gàngster, nos vemos en el infierno”. Uauu! Quin moment més aconseguit! Quina tensió!.
Trobo, però, que l’actuació de De Alfonso va ser més convincent. Va brodar el paper de cínic amb un to irrefutablement fatxenda i altiu. Com correspon al dolent de la pel·lícula. Imagino que el director li va recomanar que posés la mirada de “no sabe usted con quien està hablando”. En canvi Rufián, que en altres ocasions ens ha brindat interpretacions antològiques, se’l veia més forçat, amb una certa crispació a l’hora de donar vida a un text difícil i brutal. Però no fem escarafalls, l’escena del duel justifica el preu de l’entrada, val per tota la pel·lícula. L’escena del duel en el corral entre Rufiàn i de Alfonso, quedarà per sempre més a la memòria dels espectadors i passarà als anals de la sèrie B, de la “pulp fiction”.
Surto al carrer després de la projecció. S’ha aixecat una mica de vent que em desemboira les idees. Me’n adono que el cinema és cinema i que no va més enllà de l’espectacle. I l’espectacle s’ha acabat. El jutge fatxenda torna al seu nou destí i continuarà impartint justícia (?) i el diputat es prepara per una nova actuació ben mediàtica que li aporti vots en les properes eleccions.
I el poble? El poble –com cantava La Trinca en els bons temps–, al poble que el donin pel cul… Que ja té les Conferències de Sant Vicenç de Paül!
NOTA ACLARIDORA: Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les Conferències de Sant Vicenç de Paül són una associació de beneficència fundada a París el 1833 per Frédéric Ozanam amb el nom de Conférence de Charité . Es difongué aviat per tot el món (uns 400 000 membres en 95 estats l’any 1959). A Catalunya fou fundada el 1857. Segons Wikipedia, actualment tenen 2.500 socis a Espanya organitzats en 216 conferències que desenvolupen la seva tasca benèfica amb el suport de 2.000 voluntaris.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Cassandra’s dream. El combinat.

Aquest afer de la Cassandra Vera que circula pels mitjans de comunicació aquests dies i que s’usa com a arma llancívola entre els uns i els altres és el més semblant a la cerimònia de la confusió por la quantitat d’ingredients , tant convencionals i previsibles com exòtic i singulars, que es barregen a la coctelera mediàtica.
Resulta que una noia pobra de 21 anys, que necessita una beca per a poder continuar estudiant fins assolir la seva somniada vocació de mestra ha estat jutjada i condemnada a un any de presó, a set d’inhabilitació absoluta i a pagar les costes del judici per humiliació a las víctimes del terrorisme degut a 13 twits que va publicar entre 2013 i 2016 fotent-se’n de l’atemptat a Carrero Blanco, esdevingut el 20 de desembre de 1973. Amb Franco encara viu.
En la coctelera hi trobem el ingredients següents: uns jutges poc sensibles a les persones trans que en més de cinquanta ocasions durant el judici s’han referit a l’acusada com l’acusat, el declarant, el dient, el detingut i l’autor (com solen fer les Gabrieles cupaires però a l’inrevés), masculinitzant el tractament a Cassandra en base a que quan va publicar aquells twits es deia Ramon i era un noi. Una persona addicta al twiter que declara que en porta publicats més de cent mil –cent mil!– entre el quals li son atribuïts uns que desitgen la mort de Rajoy i Cristina Cifuentes, i d’altres on es llegeix ªqué pena que en el tapón de los sanfermines no haya muerto nadie”, “lo bueno de ser ser una persona fría es que no me temblará la mano si tengo que matar s alguien”, “si fueras invisible, ¿qué harías? Matar unos cuantos”, “Ejecutar a un facha ,mientras le susurras al oido: Madrid serà la tumba del fascismo”. Una aplicació abusiva i al límit de l’execrable llei mordassa. Una campanya de crowdfunding que està recollint milers d’euros per a pagar les despeses del judici de la Cassandra. Una carta d’una neta de Carrero Blanco dient que demanar presó per aquests twits li sembla un disbarat. Una colla de piulades de la tuitera plorant la seva dissort, primer, i agraint la solidaritat i les donacions. L’incondicional recolzament de Podemos. Els dubtes metafísics del PSOE. La sonata de violí de la majoria de la resta de partits. El cruiximent de les xarxes…, i l’entronització de Cassandra com a Joanna d’Arc de la llibertat d’expressió.
Del còctel que ha sorgit d’aquesta barreja d’ingredients, sacsejats, no agitats, en podríem dir “Cassandra’s dream” –de passada homenatgem Woody Allen– perquè satisfà el somni de notorietat de la Cassandra, aquells quinze minuts de glòria a que tothom té dret, després de currar-s’ho amb més de cent mil piulades (que és una feinada) i dir-les sense embuts de l’alçada d’un campanar. Ara bé, que una persona més aviat curta de gambals que ha demostrat abastament la seva insensatesa a través de la xarxa, se li rendeixi acatament i honors, no em sembla just, ni equitatiu ni saludable.
No pensin pas que sóc insensible al patiment d’aquesta noia ni que sóc un transfòbic. Considero una injustícia i un despropòsit aberrant la sentència que li han dictat i denuncio el menyspreu de gènere que ha sofert durant el judici tractant-la en masculí quan ella se sent dona (es nota que els d’Hazteoir van guanyant adeptes a la causa). Ara bé, aquesta noia necessita ajut de tota mena més que no pas que la passegin en processó fent-li creure que és el paradigma de la llibertat. Cal, també convèncer-la, pel bé dels nostres fill i nets, que no es dediqui al magisteri. Hi ha una pila de professions tant o més interessants per a servir la societat. Qui no s’imagina que Pablo Iglesias la pugui incorporar a les seves llistes electorals?
Finalment, em nego a publicar com exemple del que estem parlant cap dels tuits sobre Carrero Blanco de Cassandra, no perquè m’amoïnin les reaccions judicials ni perquè li tingui cap respecte –ni un!¬– a l’almirall feixista, sinó perquè no hi he trobat ni una espurna de sentit de l’humor. Són molt dolents i em fan vergonya. Trobo que tenia molta més gràcia l’acudit que corria de boca en boca immediatament després de l’atemptat del carrer Claudio Coello: Saben aquel que diu que un paio, poc després de l’atemptat, agafa un taxi a Madrid i li diu “lléveme a Claudio Coello”, i el taxista pregunta “a qué altura” i l’altre “si se levanta ni que sea un palmo del suelo, se va enterar de lo que vale un peine”.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Orgull d’Espanya

Dani Mateo, dins del programa de la Sexta “El Intermedio”, va fer l’altre vespre una peça mordaç, molt en la seva línia, perfecte de fons i forma, on descrivia amb dades històriques, noms i cognoms, pèls i senyals i amb manifesta ironia la desbordada avidesa sexual de la nissaga borbònica predecessora del rei emèrit. Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII i Alfonso XIII van ser uns fornicadors extramatrimonials de record Guinnes. Això els Borbons ho porten als gens, era la conclusió a que arribava Mateo en el seu soliloqui, és en el seu ADN, per la qual cosa la vida dissoluta que s’està ventilant des de fa un temps de Juan Carlos I no és degut a que hagi emmalaltit de sexe, no és culpa seva, sinó que ho porta a la sang, com una maledicció ancestral, sang blava, com deia Mateo, degut a l’excés de viagra. Com els vampirs necessitan sang i molts polítics corrupció, els Borbons necessiten sexe.
Que el rei avui emèrit copulava amb notable assiduïtat i amb senyores de diversa procedència i condició, se sabia. Subtilment s’havia deixat caure en algun mitjà de fora i d’aquí també, però amb cautela i amidant les paraules. És com la corrupció (presunta) d’alguns polítics i la seva parentela en els anys del pujolisme. Se sabia. S’acceptava que el rei era un monarca de vida dissipada i en els cercles de poder s’opinava que, a més a més, era un insensat, gens discret i poc curós. Coneixedor de la seva immunitat a les indiscrecions i a les filtracions periodístiques, fruit d’aquesta llei no escrita que proporcionava una campana de silenci entorn de la corona, Juan Carlos va viure distret i encantat de la vida durant els anys bons en que uns tapaven al altres, anys socialistes del “pelotazo” i anys aznaristes del “España va bien”, gaudint de la cacera –un dels seus esports favorit, sinó el que més– de tota mena d’espècies vives o molt vives.
Però vet aquí que des de la seva abdicació i de l’escàndol d’Urdangarin i senyora tot això de la concupiscència reial ha quedat al descobert. S’han publicat noms, indrets on copulava i converses privades enregistrades d’estranquis pel CESID. Un gran espectacle davant del qual la corona no ha dit ni ase ni bèstia.
¿Serà potser aquest silenci conseqüència de que les més greus informacions han sorgit del digital que dirigeix Eduardo Inda, una farsant compulsiu connectat amb el més pudent de les clavegueres de l’Estat i que ni a cal rei ni ningú li dona crèdit (excepció feta de la Sexta, es clar)?
Jo més aviat penso una altra cosa: que la “sementalitat” del rei és un punt a favor de cara al seus súbdits. La “sementalitat”, o sigui, la mentalitat de semental, és una característica valorada i envejada pel poble espanyol, testosterònic per tradició, cultura, creences i morfologia atàvica. Que el rei s’hagi beneficiat senyores i senyoretes a dojo el fa envejable i li multiplica l’admiració de l’home del carrer. Que les propines i despeses de les amants o el lloguer dels seus fornicatoris s’hagin pagat amb fons reservats (o sigui diners de tots), son danys colaterals, irrisoris, comparats amb el goig que significa per a la ciutadania haver tingut un rei pixa brava, orgull d’Espanya.
Una altre cosa seria que se li descobrís una fortuna multimilionària amagada a l’estranger, fruit de negocis poc clars, de tripijocs il·legals i especulacions o inversions amb les cartes marcades. Que es demostrés, vaja, que es tracta d’un monarca corrupte. Aleshores el poble espanyol, sorprès i emprenyat com una mona, apel·lant a l’honestedat i als més alts valors democràtics, fotria una puntada de peu al cul a tota la reialesa i la mare que els va parir i proclamaria la república… O no. Probablement no… Segur que no.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Mala peça al teler

El que m’emprenya no és la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, el que m’emprenya –i crec que és un sentiment prou generalitzat a Catalunya– és la instrucció del judici. La injustícia d’instrumentalitzar la justícia per causa d’un acte que el govern central, i en general tothom, trobava que era una collonada, una votació de fireta, una mena de consulta de la senyoreta Pepis, amb urnes de cartró, més que res un gest. La sentència –veurem que opinarà el Suprem quan hi apel·lin tant els defensors com els fiscals– ha sigut poc acarnissada en comparació amb el que es demanava, que dos anys d’inhabilitació passen en un no tres i no res i les multes són xavalla en comparació amb les xifres que aquest dies s’esmenten fent referència al cas Palau o al cas (cas? casos!) del 3%. No, això no m’amoïna perquè els condemnats ja es veu que compten amb el suport popular com es va poder comprovar el primer dia del judici que van anar a la vista recolzats per una munió de gent, unes quaranta mil persones crec que es va dir… Que la veritat, a mi em va semblar poca gent comparat amb els dos milions llargs que van anar a votar. Jo m’imaginava que com a mínim sortirien un milió al carrer, com les diades glorioses, i que acamparien al passeig Lluís Companys amb milers de tendes, d’aquestes Quechua que es pleguen i despleguen en un moment i costen quatre rals, que no acabo d’entendre com l’ANC o l’Omnium no les van fabricar ells mateixos amb l’estelada estampada i ara tindrien uns calerons per ajudar a pagar les multes. I jo m’imaginava que es quedarien tots els dies que va durar la comtessa judicial i no els quatre gats testimonials que escridassaven una mica la fiscal Magaldi. Es que en qüestió d’estratègia tinc la impressió que els sobiranistes són uns aficionats, no com els unionistes que van tots a una i fan servir recursos de fons reservats i joc brut i puntada de peu al fetge, que la guerra és la guerra, coi. Aquestes de la CUP, les irreductibles Gabrieles, aquestes que no acaten, diuen, es clar, com que a elles no les han multat ni inhabilitat marquen paquet de desacatament, que així jo també ho faria, doncs la CUP va treure pit i collons enviant tot un President de la Generalitat a la paperera de la història, i així ens trobem, que en lloc de jutjar, inhabilitar i multar tot un President d’un país, que aquest fet sí que hauria significat rebombori i les cancelleries haurien dit mon Dieu o my God o, potser, mein Gott!, s’ha castigat un modest ex-president (i, com de torna, dues ex-conselleres) a qui els dolents li tenien molta mania i molts dels seus, entre una cosa i altra, ja donàvem per amortitzat.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La mirada de la fiscal Magaldi

Anava en cotxe pel matí i sentia el relat que feia la fiscal de Barcelona Ana Magaldi de l’incident que, explicava en roda de premsa, es va produir l’últim dia del judici del 9-N quan un grup d’unes vint persones la van escridassar a la sortida del jutjat des de l’altra banda de la tanca de protecció. He sentit una pena infinita per aquesta pobra dona, d’edat avançada, que explicava amb veu dolorida com aquella colla d’energúmens li cridaven “merda!”, “feixista”, “ets unes merda” i “marxa de Catalunya”, però el que més m’ha impressionat, ho confesso, és quan ha descrit la mirada del jove que se li va acostar desafiant: “una mirada d’odi que no havia vist mai en 64 anys, malgrat haver tractat amb molts delinqüents, no ho oblidaré mai”. La seva veu tremolosa m’ha sabut transmetre la sensació d’acolloniment que li devia recórrer les cames i m’he compadit d’ella i, instintivament, m’hi he solidaritzat.
He tornat a casa per la tarda sense haver vist els informatius del migdia perquè dinava fora (per cert, en un magnífic restaurant de cuina napolitana un rissotto de peix inoblidable). He entrat a les xarxes socials per veure com la premsa espanyola hi sucava pa i com partits i institucions condemnaven els fets. Recuperat ja del sotrac inicial he rebuscat més i més a la xarxa i he trobat les declaracions d’un company del noi que es va adreçar a la fiscal, que en cap moment ha amagat el seu nom ni el del noi agosarat i ha explicat que ells no la van insultar i que el de la mirada d’odi li va dir: “Disculpi, vostè creu que és lògic asseure un president al banc dels acusats per posar urnes de cartró?”, segons narració del digital El Nacional.
Aleshores, ja picat per la curiositat i les versions contraposades, i sense cap ganes de justificar ni uns mals modos ni uns insults, Déu me’n guardi, he visionat el vídeo que ha passat TV3 de la sortida del jutjat de la fiscal. He vist la passejada de la vella dama i m’he fixat en la mirada, les diverses mirades, que ha llençat a la concurrència, aturant-se i fumant la reconfortant cigarreta d’un cop acabada la feina. Miri senyora Magaldi, jo, que sóc uns anys més gran, també, degut a la meva feina, he tractat amb banquers delinqüents, periodistes venuts, polítics corruptes, jutges prevaricadors i/o corromputs i mai havia vist una mirada més altiva i, fins i tot, reptadora –excepció feta, potser, de la d’Isabel San Sebastian– en els ulls d’una dona. No la oblidaré mai.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Les tribulacions d’un rei trempat

Es veu que no està històricament comprovat que existís de forma institucionalitzada l’anomenat dret de cuixa que practiquessin els reis o els senyors feudals. Vull dir amb això que els reis també s’ho han de currar. Tot i que una corona sempre imposa, no es pensessin que un rei tria una súbdita (soltera o casada) i aquesta, impressionada i rendida, ho considera un honor i dona facilitats: ”Endavant, majestat. Penetri, penetri, vos mateix…”. No, no va així. I crec que val la pena aclarir-ho ara que periodistes de reconegut prestigi i solvència tant contrastada com Eduardo Inda i Pedro J. Ramírez han aixecat un cop més, a través dels seus diaris digitals, el tema recurrent de l’amistançament entre el rei emèrit i l’artista Rey, afegint l’Inda com a novetat, el número de compte corrent on, a Luxemburg, els serveis secrets hi dipositaven donatius per pagar el seu silenci –el silenci de Bàrbara Rey, no d’Inda–, i que altres mitjans han aprofitat per treure llistes –algunes, amb noms inversemblants– de suposades amants del vell Borbó i hipotètiques compensacions econòmiques.
No entenc el morbo que genera aquest tema, francament, perquè sóc de l’opinió que totes aquestes tafaneries pertanyen a la vida privada i que cadascú amb el seu real membre fa el que vol o el que pot, i que estic segur que, d’haver succeït tal com expliquen, sa majestat hauria anat després als serveis secrets i els hi hauria dit “¿quan m’ha costat la broma?” i el sobirà abdicat obriria la caixa forta i pagaria el que tocava de la seva butxaca, que en aquests afers millor no fer servir la targeta que deixa rastre. No m’ho puc imaginar de cap altra manera, no m’imagino que un monarca tan trempat com ha estat Juan Carlos I deixés que els seus claus –presumptes, presumptes claus– anessin a càrrec de tots nosaltres a través dels fons reservats dels pressupostos generals de l’Estat. Es que ni em passa pel cap perquè això seria delicte i, aleshores, hauria de sortir a donar la cara i haver de dir: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
(Nota: Això del rei trempat és la traducció literal de “el rey campechano”, com popularment s’ha conegut Juan Carlos I, que ningú no ho mal interpreti.)

Etiquetat , , , ,

La revenja dels mugrons (en l’aniversari de la tele)

Com una forma personal de sumar-me a les celebracions dels 60 anys de televisió en aquest país, accepto la proposició d’una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals de televisió (espanyola, és clar) dels anys 70 i 80, i li facilito informació i reflexions sobre “Popgrama” i “Musical Express”.
He de dir que procuro, sempre que m’és possible, donar un cop de mà a un col·lega o un estudiant de col·lega, però en aquest cas, haver de parlar de “Musical Express” em resulta especialment agradable perquè significa avaluar cinc anys d’un treball, potser mal comprès per els responsables del mitjà d’aquell moment, però que la gent que generacionalment va coincidir amb la seva emissió, encara avui en dia el recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.
“…Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”
Cito un fragment d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada vegada que m’estiren de la llengua per explicar batalletes.
“…Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”
Procuro no fer-me mala sang i em m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. Ha visionat un bon nombre dels meus programes i encara té previst veure’n més per acabar de documentar-se pel que fa a tot plegat.
Brollen les vivències sobre l’excitant bogeria que va ser “Popgrama” i la il·lusió i les ganes que vam invertir en “Musical Express”. Parlem de les trobades insòlites que propiciàvem entre músics d’arreu del món, la majoria dels quals no havien tocat abans junts, parlem dels viatges amunt i avall darrera de músics i concerts i de la precarietat de mitjans amb què treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a Youtube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, ironitzo sobre aquest incomprensible menyspreu).
La meva interlocutora, encara que per edat no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa es manté llarga i fluida. I com que encara tinc relativament fresc el record i ni perdono ni oblido, em ve a la memòria, i l’hi explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou que ens van imposar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, el 1982 , quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés el PSOE les eleccions. Preciso amb fidelitat la cronologia ja que ens van mantenir aturats i sense cobrar durant dos programes perquè vàrem emetre el videoclip –eren els inicis d’aquest, en aquells dies, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines, que dirien els cursis, i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons, la veritat, perquè tant Esteban com jo mateix no ens refiàvem ni un pèl dels de dalt que ja ens havien deixat plantats quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F. Així que, de motu propi, li passarem el raspall al videoclip, gairebé tant com Alfonso Guerra a l’Estatut.
En el meu lloc, va presentar els dos programes de la sanció José Luis Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que em va confessar la seva incomoditat amb el paperot que li havien traspassat, per la qual cosa em vaig mantenir al seu costat, fora de pla , per ajudar-lo. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i simptomàtic de la modèlica transició.
Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, en la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un dia és un dia” que tancàvem cada setmana amb l’striptease d’una, dues o tres noies. Mal comptats, així per damunt, i tenint en compte que un dia vam fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.
No sé si vostès, però jo sóc incapaç de imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui en dia, vint-i-sis anys després.
Àngel Casas
(Adaptació d’un post publicat el mes de juliol)

Etiquetat , , , , ,

De Diana Quer a Nàdia Nerea

Suposo que és fruit de la meva incredulitat crònica (que no voldria que s’entengués com insensibilitat davant de les situacions veritablement injustes o dramàtiques) pel que de vegades passo inconscientment per alt algunes informacions que l’instint me les detecta inversemblants. Deu ser degut al pas dels anys, a la impermeabilització professional, a l’absoluta desconfiança en la intangibilitat i a la poca fe en la honorabilitat de l’espècie. El fet és que no em vaig assabentar del cas de Nàdia Nerea fins que vaig llegir a El País el reportatge que desmuntava la història que, segons sembla, havia commogut mitja Espanya. Una història que venia de lluny, que s’alimentava mediàticament des de feia anys, al voltant d’una nena condemnada a mort per causa d’una malaltia rara però que, gràcies al coratge i al sacrifici permanent d’un pare –afectat, a més a més, per un càncer de pàncrees, poca broma– i a les donacions caritatives d’una gentada de bona fe i al fervor confiat d’un petit poble de l’Alt Urgell, la nena seguia viva i empàtica any rere any, com un miracle guanyat al temps i a la fatalitat. Entre Fàtima, el Palmar de Troya, la resurrecció de Llàtzer i la multiplicació dels pans i els peixos.
Suposo que com que no em crec que el món es fes en sis dies ni que la homeopatia vagi més enllà de l’efecte placebo, la història d’aventures mèdiques del pare de la Nàdia Nerea m’hauria sonat a una ensarronada més com tantes en corren per les xarxes socials, ja se sap, persones desaparegudes, gossos abandonats i necessitats d’un amo afectuós, signatures a favor o en contra de situacions o lleis injustes, pregàries encadenades sota amenaça de desgràcies inimaginables, etc. Però acostumats als realitys de Mediaset i als culebrots llagrimers de les altres cadenes , sotmesos als imperatius nadalencs inexcusables de fraternitat i bona voluntat, els col·legues dels mitjans de comunicació, adonant-se que el cas de la Diana Quer s’esllanguia i amb la manca d’informacions i novetats no donava més de sí, es van llençar amb una fe cega sobre la història d’un pare coratjós que sortejava bombardejos a Afganistan, regirava en les coves més inhòspites, concitava l’atenció dels especialistes mundials més prestigiosos vius o morts i viatjava amunt i avall, amb la nena a coll-i-be, del Clínic a Houston passant per Guatemala, l’Índia, Panamà, Rússia, Brasil, Argentina, Finlàndia, Cuba i Xile. Una aventura dramàtica d’aquesta envergadura no es podia deixar passar per alt i d’IB3 al informatius de TVE, passant pel programa d’Ana Rosa que va muntar el show quan la Nadia tenia tres anys i el pare ja l’arrossegava pels platós, o a les llàgrimes de Susanna Griso perquè la nena tenia una nina amb el nom de la presentadora i a El Mundo li tremolava la ma en escriure la història més patètica del món mundial, van encomanar emoció i fraternitat a una munió de col·legues i celebritats de primer i segon nivell que es van posar generosament al servei d’una causa humanitària, amb una nena que es moria pel mig, aconseguint que la ciutadania afluixés la mosca fins obtenir una recaptació digna de la Marató de TV3.
Ara que s’ha destapat l’enganyifa descomunal i que la justícia s’hi ha posat pel mig, tothom es veu capaç d’opinar, de condemnar els babaus que van empassar-se l’esquer i d’estigmatitzar el poc rigor del periodisme d’avui dia. És clar que, un cop a misses dites, tot és més fàcil i evident.
Ho sento però no hi estic d’acord. Cinc minuts de reflexió, un parell de trucades als especialistes i una mica de sentit comú, del senderi de tota la vida, i qualsevol es podia adonar que t’estaven aixecant la camisa. Que el pare coratge no era més que un entabanador.
Als espais “El programa de Ana Rosa” i “Espejo público”, que batallen per ser líders televisius dels matins, encenedors principals d’aquesta foguera de les vanitats, se’ls estava acabant el fuel que els proporcionava el cas de la desaparició de Diana Quer, tractat tan vergonyosament com ho van fer Nieves Herrero i Pepe Navarro quan el crim de les nenes d’Alcàsser, i la patètica història de Nadia Nerea els va caure del cel com el mannà. No era qüestió de desaprofitar-ho.
Sento vergonya i dolor pel comportament negligent de tanta gent. I m’entristeix pensar en Nàdia quan, d’aquí a uns anys, vegi els clips que el seu pare ha penjat en el decurs de tot aquest temps a la xarxa –perquè la xarxa no oblida ni perdona– i com li explicaran el perquè i el com dels seus quinze minuts de glòria mediàtica. Ara bé, no puc negar que el tal Fernando Blanco, o Fernando Drake Blanco Botana, com signa a la seva pàgina de Facebook, és un crack. Si en lloc de forjar una estafa l’haguessin posat al capdavant d’alguna marató, recapta o campanya benèfica de les que es porten per aquestes dates, hauria aconseguit un rècord de recaptació. Les coses com són. Si se’n surt d’aquesta, els realitys de Mediaset l’estaran esperant perquè, al seu costat, el petit Nicolás és un bergant de pa sucat amb oli.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Els bascos i les basques

Des que el lendakari Iñigo Urkullu ha declarat que “el concepte d’independència és del segle XIX. El nostre nacionalisme en el segle XXI és solidari, pretén més autogovern per desenvolupar les potencialitats del país en una sobirania compartida. En un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible”, les carns del nacionalisme català d’ampli espectre han començat a obrir-se i sembla que s’hagi donat llum verda a les opinions de columnistes i de lectors que pretenen descobrir ara la sopa d’all: que els bascos i les basques –respectem el ritual retòric implantat pels batasunaires i adoptat pels oradors penevistes– han anat sempre a la seva pel que fa a la solidaritat política amb Catalunya. Que el PNB s’ha aprofitat d’aquesta actitud babaua de tants catalans identificats amb un poble que ha sofert tant –com cantava Raimon en el seu homenatge al País Basc de l’any 67– i lluny d’esperar-nos per a fer-nos costat i caminar junts i solidaris pel pedregós camí cap a la llibertat i, potser, si Déu vol, la independència un d’aquests anys, ha agafat la drecera del seny, el pacte i el peix al cove –però tot això no formava part de l’ADN català?– per treure’n profit immediat i ben sucós. Són els més llestos. Són únics. Amb la tècnica del mag, que consisteix en aconseguir que et fixis en un moviment de distracció per camuflar la confecció del truc que et donarà el resultat desitjat, s’han erigit en el model que Espanya és capaç de digerir, que Rajoy es veu en cor de fer-hi tractes i canviar cromos i que, fins i tot, el PSOE de Ferraz faci veure que no està al cas quan, en pacte de govern, PNB i PSE parlen amb naturalitat de nació referint-se a Euskadi, aquest concepte gairebé sacríleg que ni el gestor Fernández ni la sultana Díaz solen admetre.
Des de sempre, vull dir des de fa molts anys, però no des de 1714, que és l’any i la xifra de referència per a tot el que tingui a veure amb el país, tant si es tracta de la Diada Nacional com si parlem del best-seller de Sánchez Piñol, passant per el número exhaurit de la Grossa o el minut de reivindicació en els partits del Nou Camp, des de fa anys, dic, una gran part del nacionalisme català s’ha demostrat enlluernat pel País Basc. No parlo només de l’independentisme radical o semi-radical que s’abraça i agraeix emocionat el suport d’Arnaldo Otegi al procés, parlo també del nacionalisme dels anys pujolistes (tot i que Pujol, personalment, mai s’havia refiat del PNB), parlo dels retransmissors dels partits de futbol contra l’Athletic que s’emocionaven a “la catedral” i parlaven d’aficions germanes mentre els jugadors bascos ens estovaven més que ningú, parlo d’aquella admiració mal dissimulada per una gent que aquells sí que els tenien ben posats…
Malgrat les inflamades arengues d’Arzallus –que, per cert, quan l’aprovació de la Constitució espanyola va dir que “ha quedat clar que els diputats i senadors del PNB no han qüestionat la unitat de l’Estat; hem defensat una concepció de l’estat més ajustada a la formació del Regne d’Espanya i a la seva realitat històrica”– i els intents desbaratats d’Ibarretxe, sempre he tingut la impressió que els nacionalistes bascos no estaven per la independència de la que tant es vantaven. Estaven, més aviat, pel “anar-hi anant”, perquè, entre el concert econòmic protegit per la Constitució i blindat, més tard, a Las Cortes l’any 2010 i la pressió al carrer dels “chicos de la gasolina”, que deia Arzallus, en la banda tova de la violència, el seu estatus és envejable.
Tinc la impressió que tant al País Basc com a Catalunya, encara que per causes sociopolítiques ben diferents, el sí en una consulta legal i pactada no arribaria al 51 per cent. Són xifres que els governs respectius saben. I mentre als sobiranistes catalans els pot la rauxa, el bri d’esperança per si hi ha una mica de sort i la pressió de la CUP, els líders actuals del PNB han apostat decididament per la negociació del canvi de cromos que els garanteix la consolidació de l’estatus gairebé sobirà que ara ja tenen, un acord del “cupo” més favorable encara i la finalització d’unes infraestructures viàries pendents. I tot plegat embolcallat en una fiscalitat envejable si la comparem, sense deixar de caure simpàtics en cap moment ni sentir parlar de boicot als vins de la Rioja Alavesa o a les “alubias de Tolosa”, posem per cas.
Vist així, per què s’han de complicar la vida amb nosaltres que som els empestats? Mirin com ho veu el lendakari: “Catalunya va plantejar una modificació del model d’Estat i com que no hi va haver diàleg van aflorar solucions que potser no responen a la voluntat primigènia”.
Ho tenim clar.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Si Déu estigués de la meva part

Si Déu estigués de la meva part, em refereixo al Déu dels bons, dels catòlics, apostòlics i romans, es notaria, ho esmentaria constantment en aquests escrits que deixarien de ser modestos per esdevenir altius i ufanosos, faria bandera de la creu i de las meva fe sense escletxes, rotunda i monolítica. Tothom ho sabria, els ho puc ben assegurar, perquè incorporaria el nom de Déu encara que no vingués al cas. I tindria la gloriosa sensació de parlar ex-càtedra. Si Déu estigués de la meva part, estic segur que tindria permanentment taula reservada a Via Veneto (l’insigne restaurant de Barcelona) on practicaria la caritat cristiana d’atipar-me a rebentar per tal que els humils empleats es poguessin guanyar un sou decent amb què arribar a fi de mes. Si Déu estigués de la meva part seria tant visceralment antisocialista, d’una obsessió tan rabiosa malgrat haver crescut a l’ombra d’un dels seus xiprers, que m’hauria vantat en un article antic però inesborrable d’haver sodomitzat una de les seves militants emblemàtiques. I seria misogin fins a límits indescriptibles, malgrat que això em signifiqués mostrar les vergonyes d’una vida familiar descompensada. No m’importaria gens, si Déu estava de la meva part. I m’esplaiaria descrivint les fresques olors de les vagines joves amb aquella prepotència masclista que t’evidencia les mancances. Si Déu estigués de la meva part hauria tingut la gosadia d’escriure que jo només parlava espanyol amb les minyones, per aterrar, poc temps més tard, en mitjans on l’espanyol és l’idioma vehicular com són el Mundo, l’ABC o la COPE. Si Déu estigués de la meva part aniria per la vida cridant a tort i a dret que sóc de dretes, venent-ne les grans virtuts de la dreta de tota la vida, aquella que Paco Umbral qualificava de “derechona”, envernissada de PP actual post-gürtelià, minimitzant els efectes de la dictadura franquista amb la justificació que la república fou un desori. És més, m’apuntaria a la cada cop menys minoritària i subtil tendència de rehabilitar el dictador feixista. En realitat seria obsessivament de dretes perquè ja no podria ser una altra cosa després d’haver cremat tantes naus. Si Déu estigués de la meva part podria explicar sense manies les vicissituds del negoci familiar, les intrigues de família com si fos un culebrot que interessés a algú, més enllà de la satisfacció de la revenja personal, davant de l’estupefacció dels que han conegut de prop la batussa. Si Déu estigués de la meva part, després de confessar-me com Déu mana, m’aniria amb el mossèn a fotra’m fins el cul de caviar i xampany a Semon per acabar cantant el Te Deum, el Virolai o alguna cosa de Pimpinela. Si Déu estigués de la meva part tindria barra lliure a la vida, compartiria els principis amb el famós personatge de Grouxo i, entre cínic i burleta, tant se me’n fotria.
Si Déu estigués de la meva part seria Salvador Sostres.
Salvador Sostres, a qui no conec personalment, penso que no és ni un fatxa de soca-rel ni un pensador extremadament lúcid, com, amb lleugeresa, gosen qualificar-lo els seus detractors o els seus seguidors incondicionals, tot i que, a vegades, pot semblar una cosa o una altra. Provocador de mena? Petit burgès exhibicionista? Enfant terrible de pa sucat amb oli? Pijo de sortida de missa de dotze a Sant Gregori Taumaturg? Són estereotips massa fàcils per a definir un personatge complex i, com la majoria de tots plegats, probablement acomplexat. Però Sostres és un columnista que em fascina. El segueixo no fa massa, a partir de quan el vaig descobrir a El Mundo (abans havia sabut d’ell però no havia tingut curiositat ni temps per capbussar-me en el seu univers). Reconec, avui per avui, que estic immers en la vida contemplativa, que és un columnista que m’enganxa i em pertorba com un vici a l’igual que em passava amb Jiménez Losantos quan els seus gloriosos i rabiosos temps dels matins de la COPE. Sostres em fascina perquè ha estat capaç de centrifugar en el seu bombo particular, el cinisme de Pedro J., la dolenteria d’Eduardo Inda, la tafaneria utilitària de José Antich, el marianisme de Paco Marhuenda, la fatxenderia de l’Emilio Romero, la fe inquisitorial de Cañizares (el cardenal, no l’ex futbolista), la capacitat saltimbànquica de voler caure dret de Carles Sentís, el darwinisme polític de Josep Piqué i la cínica consciència de classe de Tito B. Diagonal. És més, quan no en sabia massa res d’ell ni d’on procedia, tenia la sospita que era nebot de Tito B. Diagonal, el magnífic analista radical que inventà Jordi Estadella. Continuo pensant que, malgrat el nom, la biografia i l’existència real, és un personatge de ficció. Un personatge auto inventat, amb una barreja de sarcasme i cinisme. Però més que inspirat en l’aristocràtic Tito B. Diagonal, ho està en el barroer però graciós Torrente. Que encara té més mèrit tot plegat, no ho dubtin.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,