Category Archives: Vols dir?

28 Abril, 2019
1 comentari
Vols dir?

CARTA A UNA DESASSOSSEGADA CAYETANA

Memorable i inefable Cayetana: Quina hòstia que t’has cardat!

D’antuvi et vull agrair, en nom dels catalans que valorem, com a bé suprem, la llibertat i la democràcia, que en el debat de TV3 vestissis de groc , una manera de picar l’ullet que només els demòcrates, republicans de tota la vida, saben com fer per a mostrar la nostra solidaritat amb represaliats o foragitats per la injustícia. Gràcies Cayetana, el poble català no t’oblidarà mai.

Per altra banda em sap greu –la veritat és que no me’n sap gaire de greu, t’ho has guanyat a pols– el fracàs de la teva candidatura per Barcelona i el fiasco que el teu lideratge li ha generat al PP català. Era massa terra hostil per a tu. No es pot anar a les colònies amb aquesta actitud arrogant, fatxenda i menyspreativa. Així mateix vàreu anar a Cuba i així mateix vau sortir per cames el 1898. Enigmàtica Cayetana, la hòstia que t’has fotut, si tinguessis quatre dits de fronts, te la podies imaginar. Que ni els del PP català de tota la vida els hi fa cap gràcia que vinguis per aquí a donar lliçons de modos, de constitucionalisme i d’espanyolitat.

Per cert, tu has estat negant al catalans els dret a decidir, agitant el fuet del 155 a duo amb Inés Arrimadas, i bé que el vas practicar el famós dret a decidir el 2008, crec, quan vas, precisament, decidir ser espanyola, a més d’argentina i francesa. O ara em resultaràs supremacista i ens voldràs vendre que es pot decidir ser espanyol però no català perquè no hi ha color, perquè és infinitament superior? No cola, marquesa, no cola. Com tampoc cola, i és una mostra d’aquest cinisme que practiques –i que a mi tant em delecta i diverteix– quan en mig del brogit del debat de TV3 vas parlar de llibertat, igualtat i fraternitat referint-te a la democràcia espanyola… Perdona? És que quan es porten tantes pàtries a la motxilla, és natural que hom es faci un embolic. Això de llibertat, igualtat i fraternitat pertany a la República Francesa. República, marquesa. Quan ets espanyola toca estar per una, grande y libre. És de manual, o no t’ho van ensenyar a la FAES?

En fi, ha estat tot un espectacle impagable veure’t passejar aquests dies per casa nostra com un pop en un garatge, anant a la universitat a veure si et feien cas, facilitant que muntessis un numerat de victimisme en esbroncar-te, així podies explicar alguna emoció tumultuosa a la teva penya de Madrid. Torna quan vulguis, encara que no crec que et quedin ganes. En fi: bon vent i barca nova… Ah, i transmet el meu condol al teu compi Casado

Atentament,

PD: Pensaba añadir la traducción al español para facilitarte la comprensión de este escrito en catalán (que estoy convencido de que, a pesar de la pose que te han ordenado mantener –¡que duro lo tuyo, Cayetana Álvarez!–, pillas bastante). Pero estoy seguro que tanto Dolors Montserrat como Enric Millo o García Albiol te lo traducirán encantados y sin reírse ante tus narices. Y, si no, siempre puedes recurrir al gran boss, que Aznar confesó, con esa sonrisa de pillín bajo el bigote, que a veces leía catalán en la intimidad. Claro que yo no sé qué grado de intimidad mantienes con él…

10 febrer, 2019
Deixa un comentari
Vols dir?

¿Catalans o societat catalana?

Ahir, a Barakaldo, Pedro Sánchez va declarar que la majoria de la societat catalana no vol independitzar-se d’Espanya. I segurament té raó, encara que hi ha qui pensa el contrari. Però això no ho sabrem mai si no se li pregunta a la societat catalana. De fet, el que més s’aproxima a l’experiment de preguntar directament, va ser el que va succeir l’1 d’octubre de 2017, generalment conegut com el 1-O. Que no va ser legal, ni pactat, ni reconegut per cap organisme internacional, d’acord, però es va fer una pregunta directa i el resultat aclaparador a favor de la independència i la república no cal que els hi recordi.

El 2 de desembre de 2018, a Argentina, a preguntes d’un periodista local, Pedro Sánchez va fer una afirmació semblant: “No es veritat que els catalans se’n vulguin anar d’Espanya”. Afirmació semblant però no ben bé igual, perquè, strictu sensu, ¿son sinònims catalans i societat catalana? ¿Tots els que integren la societat catalana, els que estan empadronats a Catalunya, són o es consideren catalans? He fet la prova, ho he preguntat a gent que, encara que no va néixer aquí, hi porta molts anys vivint i m’he trobat amb tota mena de respostes. Des del no, jo no sóc català, sóc… i aquí citen la terra de naixement, fins el sí, encara que vaig néixer a…, em sento com un català més. I per entre mig molts matisos. I pel que fa als ciutadans nascuts aquí i amb una pila de cognoms catalans a l’esquena, l’abast del convenciment sobiranista també va del sí al no, no ens penséssim.

El que és segur és que un referèndum entre la societat catalana o entre els que són o es senten catalans –que consti que estic fent volar coloms, ¿què m’hauré fumat?– abocaria uns resultats ben diferents. La qual cosa no vol dir que en un dols dos casos sortís majoritàriament un sí independentista. Però no ho sabrem mai si no ho preguntem. D’aquí el plany per l’oportunitat perduda en no haver seguit la via canadenca o del Regne Unit

Però és que l’espanyol és un estat poruc i malfiat i la seva inseguretat gairebé malaltissa impedirà pels segles dels segles qualsevol consulta sobre el tema. I si els “processistes” no toquen de peus a terra, les seves estratègies escarransides els portaran, dia rere dia, a donar cops de cap contra la paret. Eternament. Dolorosament. I els tres genets de l’apocalipsi van afilant la daga.

28 Mai, 2018
Deixa un comentari
Vols dir?

Música lleugera

Ara que a remolc del mig segle dels esdeveniments del 1968 –sobre tot el maig francès i la primavera de Praga– s’aprofita per fer valer el que passava aquí, com és ara l’aparició del Grup de Folk, amb un festival a l’aire lliure, una mica multitudinari i de vuit hores seguides a la Ciutadella, l’afer de la negativa de Serrat a anar a Eurovisió si no cantava en català la mediocre “La, la, la” del Dúo Dinàmico, l’aparició dels discs “Què volen aquesta gent?”, de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach, “Noia de porcellana” de Pau Riba, “L’home dibuixat” de Sisa i altres fets remarcables que se m’escapen, sobre tot relacionats amb l’anomenada “nova cançó”, bo seria recordar (com em demana un dels seguidors d’aquests escrits eclèctics que s’endú el vent) que no cinquanta sinó que fa seixanta anys de l’aparició del primer disc de pop en català. De fet, més que de pop, ho classificaven com de música lleugera. Cal no oblidar-ho, perquè la sopa de d’all –en aquest cas de ceba– no s’inventa d’un dia per l’altre. Aquell primer disc era de La Voz de su Amo i a la portada s’explicava que les “Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos Internacionales”. I era veritat (que cantaven en català i que el repertori estava integrat per èxits internacionals) perquè les cançons que incloïen eren  “Mandolino de Texas”, “Tschi bam”,”Cançó amb sordina” i “Besa’m tres vegades”. Les Hermanas Serrano, Amparo i Josefina, filles estilístiques de les americanes Andrew Sisters, i netes biològiques d’uns emigrants gallecs que s’establiren a Barcelona a principis del segle XX, competien en el gènere de l’agermanament a la música lleugera, amb les Hermanas Navarro i las Hermanas Fleta (Elia i Paloma) descendents d’una nissaga de cantants lírics. Va ser un gran èxit aquest e.p., i encara en van fer un altre d’aquests de cantar en catalán los éxitos Internacionales, però el seu gran hit el van aconseguir amb una peça d’August Algueró inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “El dia de los enamorados”, que potser els més grans ho recordin, sobre tot aquella tornada que cantaven:

“San Valentín,

Yo no te olvido

Porque tu amor

En este día he conseguido”.

També en van fer una exitosa versió en català, malgrat que no es tractés d’un èxit internacional. Realment, amb elles va començar la nord americanització de les tradicions: El dia de Sant Valentí, el Halloween, el Black Friday o el Mc Donalds.

L’any 1959 van enregistrar un disc de nadales –inspirat amb el que va ajuntar les Andrew Sisters amb Bing Crosby– amb el crooner del moment, José Guardiola.

Per cert, en aquesta commemoració dels 60 anys també s’hi hauria d’incloure José Guardiola, perquè aquell mateix any, i amb un segell discogràfic de la mateixa casa, va fer igualment un disc e.p d’aquests de “José Guardiola canta en catalán los éxitos Internacionales”. En aquest cas  els éxitos Internacionales eren exclusivament italians: “La primera vegada” (Come prima), “El vell carrer de l’aimada” (O vico Piccerillo), “Besa’m en silenci” (Nel silenzio d’un bacio) i “Diumenge és sempre diumenge” (Domenica e sempre domenica).

Un dia, en Guardiola em va explicar com va ser que gravessin un disc en català en aquells anys. Resulta que estaven enregistrant en castellà la seva versió de “Como prima” i en un moment de relax van començar a fer conya inventant-se en català un lletra glosant el propi aparell reproductor. Es veu que els hi va sortir una obscenitat magnífica de rima i ritme i amb els accents posats al seu lloc. A qui manava li va agradar com sonava en català i van decidir fer una lletra més fidel a l’esperit romàntic de la cançó, no tant barroera.

De tot plegar fa seixanta anys. Ara cap companyia espanyola ho faria, no fos cas que Pedro Sánchez els titllés de supremacistes, Albert Rivera d’adoctrinament en l’odi a Espanya i Soraya Sáenz de Santamaria de colpistes a qui s’hauria d’escapçar.

Com a curiositat afegida, Ministre Català, explicaré que les dues portades eren d’un premonitori color groc.

Etiquetat ,
24 Abril, 2018
Deixa un comentari
Vols dir?

L’exòtica batalla de Barcelona

Si el quintacolumnisme ha escollit Manuel Valls, desferra de la política francesa però personatge idoni per encapçalar la candidatura municipal de Ciudadanos, en la línia de la selecció d’Inés Arrimadas, “salmantino/jerezana”, com li agrada de presentar-se, per a la Presidència de la Generalitat, s’està obrint una porta apassionant per a convertir les eleccions municipals de Barcelona en un experiment singular de malabarisme polític internacional que farà que els ulls del món sencer es fixin en nosaltres i recuperem el protagonisme mediàtic que l’etapa Colau, malauradament, no ha sabut mantenir.

Si Ciudadannos/Ciutadans/Citizens –és just respectar el trilingüisme pel que advoquen–, han escollit Valls, se m’acut que el PP podria presentar com a candidat Karl Jacobi, l’empresari alemany que va esbroncar Roger Torrent i el va condemnar a presó. Els seus mítings esdevindrien un colossal espectacle d’odi i desqualificacions que retornarien al Partit Popular els anys gloriosos de la candidatura d’Alejo Vidal Quadras i serviria per recuperar molts dels vots cedits a la seva marca blanca.

Per altra banda, els Comuns, preveient la davallada d’Ada Colau, podrien presentar Yanis Varoufakis, l’ex-ministre grec, una autèntica i glamourosa estrella de la política europea, un martell indomable contra l’ensopiment de Brussel·les.

Per par de la CUP, no hi ha dubte, imagino Arnaldo Otegi. No calen més paraules.

Crec que Esquerra Republicana PODRIA presentar Alex Salmond, l’ex-primer ministres escocès, abans que el brexit no ho impedeixi. Es tractaria d’un candidat de prestigi a l’alçada de la resta de contrincants.

I el PDeCat? Vostès en tenen cap dubte? El PDeCat presentaria Carles Puigdemont, es clar que sí.

Ui! M’oblidava del PSC…! Aquí, una candidata que arrasaria en el Baix Llobregat, si abans hagués de deixar la seva actual presidència, seria Susana Díaz. Un “puntasso”. I en el seu defecte… l’Alfonso Guerra. Aquest sí que animaria el debat i excitaria les masses. Compro.

No em negaran que l’ex-primer ministre Valls, el mal educat Karl Jacobi, l’ex-ministre Varoufakis, l’ex-pres Otegi, l’ex primer ministre Salmond, l’ex president Puigdemont i l’ex-vicepresident Guerra conformarien unes eleccions municipals que farien tremolar la terra.

Que no tinguessin ni puta idea de Barcelona, no té cap mena d’importància. Ja ha passat.

Etiquetat , , , , , ,
16 Abril, 2018
Deixa un comentari
Vols dir?

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Etiquetat , , , , , ,
15 Octubre, 2017
1 comentari
Vols dir?

La paranoia: I si el paracaigudes no s’obre?

Ja està. Ja hem saltat. Noto el vertigen, ho confesso. És un sensació molt estranya –i nova per a mi– el fet de no tenir la terra sota els peus i baixar a tota llet, en picat, cap a un territori desconegut que cada cop es fa més gran i està més pròxim. Ai.

Ha costat molt d’arribar fins aquí. Molt d’esforç, molta paciència. Com va escriure Pau Riba i va cantar Maria del Mar Bonet, “es fa llarg, es fa llarg, esperar…”. Com en la sínia de la fira, giràvem i giràvem sobre el mateix eix, de forma recurrent, sempre veient el mateix paisatge que ja ens sabíem de memòria, sempre tornant al mateix lloc, ara a dalt, ara a baix segons el dia. Sentint sempre la mateixa fanfàrria pels altaveus de l’atracció. Sempre igual. I el firaire no hi era, que se n’havia anat a Andorra a bordo del Català, i ningú tenia ni idea de com s’aturava aquest giravoltar permanent. Gairebé etern.

No puc ni mirar a baix. Tanco els ulls, però la sensació de caiguda permanent m’oprimeix l’estómac i el pànic que noto no em deixa recordar les instruccions. És que no sé si m’han donat ’instruccions. Crec que han dit que el paracaigudes s’obrirà en el moment oportú, ni una mica abans, ni una mica després. Un paracaigudes internacional, de categoria, tu. Me n’he de refiar, és el que toca. Confieu en nosaltres, ens han dit sempre. Però jo, per si de cas, em palpo les corretges del paracaigudes… I no trobo l’anella. Es que no n’hi ha d’anella. Ai, ai.

Sí, ha estat un llarg camí per arribar fins aquí i treure el nas per la vora del penya-segat. Quina impressió abocar-se al buit! He pensat en els dies de defalliment i amb l’ajut moral que rebíem des de territori comanxe, no pas en forma de suport, sinó d’amenaces, de menyspreus prepotents, de cops baixos i mentides que servien per carregar-nos de raons. O això ens dèiem els uns a els altres per tal que no s’anorreés la moral de la penya. Au, amunt. Com que érem tants no podíem esbrinar si hi érem tots perquè els arbres no ens deixàvem veure el bosc. I dèiem: comptem-nos. I insistíem; comptem-nos, comptem-nos, però es veu que era il·legal i no ens deixàvem. I quan un dia ens vam plantar i ens vam posar a comptar van venir els robocops i ens van fotre les calculadores mentre ens estomacaven. I aleshores vam ser més. I vam tirar amunt. I vam arribar a dalt de tot, i abans de dir som-hi vam fer un pas enrere. Uf!

Però la veritat és que sempre els hi hem fet confiança. Ja ens ho deien: feu-nos confiança. I nosaltres, tot i que no acabàvem d’entendre com es desllorigaria tot plegat, pobres de nosaltres, criatures amb poc enteniment, imaginàvem que ells, que eren savis i astuts, sabrien què fer en cada moment, trobar una sortida a cada dificultat. Ens deien que eren bons homes, que eren bons ciutadans, que eren bons cristians. Que no ens amoïnéssim, que el paracaigudes mai s’obre abans de saltar però que un cop en el buit el paracaigudes s’obriria i ens dipositaria suaument en la terra de la mel i les delícies, de l’abundor i la prosperitat, de la felicitat completa. I per si dubtàvem o patíem un atac de pànic, van arribar elles, les del pinyó fix i el serrell, les amazones de l’Apocalipsi  i ens van ensenyar que no hi havia marxa enrere i als més indecisos de la colla els van empentar dolçament.

I ara som on som, en caiguda lliure cada cop a més velocitat. Creuant els dits amb la confiança que el paracaigudes s’obrirà d’un moment a l’altre. Segur, segur. Es que si no, no ho explicarem. Però crec que no en tinc cap dubte… Me’n refio… El paracaigudes s’obrirà, s’obrirà… Em sembla…

 

Etiquetat , ,
9 Octubre, 2017
Deixa un comentari
Vols dir?

De pressa, de pressa

Crec que entenc la pressa del moviment independentista. Tots estem farts de l’obsessiva pervivència del monotema, de quedar-nos clavats a la pantalla de la secessió com en un embús d’enormes proporcions que impossibilita avançar o canviar de carril o de direcció o escapolir-se per alguna sortida que permeti arribar a algun lloc. Son massa anys de paciència –aquí estarien d’acord tants els uns com els altres– esperant que algú mogui la fitxa en la direcció que cadascú desitja, però ja s’ha vist que d’on no hi ha no hi pot rajar.

I ara, on som realment? Al bell mig de l’oceà, assetjats pels vents de la imperícia, el fanatisme fòbic, la negativa a qualsevol tipus de mediació, el legalisme impenetrable, l’estratègia de la por, la barroera però contundent argumentació de les garrotades, l’arrogància burocràtica de reminiscències colonials,  la caspa patriòtica eterna, que ens té a tots marejats de tant sacseig i enfrontats, gairebé amotinats, en les propostes per trobar un desllorigador. Desenganyem­-nos, la teoria de l’estaca estava bé per l’estratègia antifranquista, però avui en dia, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà i l’altre l’estira per l’altra costat, l’estaquirot s’ho mirarà amb la supèrbia que el caracteritza i esperarà que ens fem un embolic amb tanta corda entortolligada i anem per terra. Que una cosa fou l’estaca –que per cert no vam aconseguir tombar, sinó que va caure pel seu propi pes– i una altra l’estaquirot que tenim al davant, impertèrrit.

La veritat és que el temps, més que els dies, les hores, se’ns tira al damunt. Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa.

Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme.

Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més.

Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic –com s’autodefineix en Junqueras–, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.

Proposo en aquests moments substituir l’heroisme per la intel·ligència, la èpica per l’habilitat diplomàtica i el senderi. Hi ha més dies que llonganisses i temps tindrem per tornar al carrer i a les banderes (els qui hi creguin, es clar), però ara ens cal mirar el rellotge i, ras i curt, anar per feina. Insisteixo: de pressa, de pressa.

 

Etiquetat , , , , , ,
3 Octubre, 2017
5 comentaris
Vols dir?

Ara és l’hora, socialistes!

“De primer van venir a buscar els independentistes, i jo no vaig parlar perquè jo no n’era d’independentista. Quan van empresonar els comunistes i els de Podemos, vaig guardar silenci, perquè jo no era ni una cosa ni l’altra. Quan van venir a buscar els nacionalistes, no vaig protestar, perquè jo no n’era pas. Quan van venir a buscar els republicans, no vaig dir res, perquè a mi ja m’estava bé la monarquia. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú que pogués defensar-me.”

(Sermó-poema que, en aquest cas, per la seva adaptació a les circumstàncies actuals, no és ni de Martin Niemöller ni de Bertolt Brecht però està inspirat en ells.)

Sempre he sentit a dir que el PSC té dues ànimes (parlo des dels temps de Martín Toval i Raimon Obiols), una més catalanista i l’altra més espanyola i que un dia van destapar el desaigua i una de les dues se’n va anar aigüera avall. També he sentit a dir que el PSOE tenia dos corrents, una jacobina i una altra molt més jacobina encara i que quan van obrir les portes giratòries, una se’n va anar als consells d’administració i l’altra a 13TV i Intereconomia. El que sí es cert, i els últims i penúltim resultats electorals de les dues formacions cosines germanes ho confirmen, és que tant a Catalunya com a Espanya hi ha molt socialista orfe de ideologia amb que empatizar i mentre es llepa les nafres vaga indecís per la galàxia electoral buscant on depositar la llavor.

Fa uns mesos, tot i que flairava a vacil·lada conjuntural, quan Pedro Sánchez va derrotar la caspa del partit i va sentenciar “España quiere a Cataluña” i, més endavant, “España es un estado plurinacional”, va haver-hi qui es va imaginar la regeneració socialista, però tan bon punt es va apuntar a la defensa de l’Espanya de la FEN (Formación del Espíritu Nacional) que bandeja el PP perquè és la seva i li dona vots en un país on el Movimiento ha arrelat (oé, oé, oé) i, com si fóssim més babaus encara, ens va deixar anar a veure si colava que “el PSOE obligarà Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país”, els il·lusos que quedaven van detectar la fantasmada i es van desencantar irremeiablement.

Han transcorregut quatre dies i hem viscut el que hem viscut. Que mai oblidarem. Que mai perdonarem. Que desmunta qualsevol intent de teoria d’equidistància entre els visionaris de la Generalitat i els psicòpates de la Moncloa, a no ser que hi posem tones d’asimetria. I tot i que a Pedro Sánchez se’l veu compungit per la massacre, no ha tingut el coratge de desmarcar-se definitivament i rotunda de qualsevol afinitat amb aquell paio alienat, mancat de qualsevol habilitat política, i que, cec, sord i mut s’ha begut l’enteniment.

Ara és l’hora, socialistes, de decidir. Ja no és un problema d’independència, no cal, això, en tot cas, ens toca resoldre-ho als catalans, que no us enganyin. És una qüestió de si estàs per la solució pacífica ràpida i dialogada o per la repressió i la violència d’estat. Si estàs per acabar amb el conflicte i tinguem la festa en pau o per la dilatació eterna esperant que es podreixi (que ja s’ha vist que mai no es podreix, ans el contrari, revifa). Si estàs per la caspa hispànica o per el trencament amb un passat recent d’origen franquista. Si estàs, en definitiva, i més desprès de la inanitat demostrada ahir pel monarca, per la monarquia o la república.

Un posicionament clar per part de PSOE i PSC, que tregui el PP del govern i exigeixi les responsabilitats que calgui a qui sigui, corruptes de tots colors i de tots els oficis, fiscals i jutges subordinats a l’executiu, policies que s’han extralimitat perquè duen l’estigma dels grisos a l’ADN i qui sap si amb una dosi excessiva d’inhalador quan surten abrandats de les furgones, que no es normal tanta violència si no és que de veritat has “nasío pa matar” (com deia el Sargento Arancíbia de les memorables “Historias de la puta mili”), és la oportunitat que tenen els socialistes de recuperar, potser, el pols i la confiança de molta gent que un dia van pensar en socialista.

Però s’han d’afanyar. Tot va molt de pressa i l’aplicació de l’article 155 és imminent. El tren de la història passa ràpid i para molt poca estona. O hi puges o et quedes a terra. Sols, per molts anys, a l’andana.

Etiquetat , , , , ,
2 Octubre, 2017
2 comentaris
Vols dir?

Sunday bloody sunday

 No puc creure la notícia d’avui

No puc tancar els ulls i passar de tot.

Quant de temps, quant de temps haurem de cantar aquesta cançó?

Quant de temps, quant de temps?

Perquè aquesta nit

Podem ser un, aquesta nit.

Diumenge sagnant diumenge.

Au, som-hi!

“Sunday bloody Sunday”

Bono (U2)

 

Com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, no em puc creure la notícia d’avui…, si no fos que no estic parlant de l’actuació sanguinària de la policia (o l’exèrcit anglès, en aquest cas) el diumenge 30 de gener de 1972 a Irlanda del Nord contra 15.000 manifestants, sinó de la de la guàrdia civil i la policia espanyola contra gairebé dos milions i mig de demòcrates que volien i aconseguien depositar una papereta de votació en una urna aquest diumenge sagnant de l’1 d’octubre de 2017.

No puc tancar els ulls i passar de tot, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, després del que he vist: aquella colla d’energúmens disfressats de robocop, carregats de mala llet i de substància, repartint hòsties indiscriminades a tort i a dret, disparant bales de goma –prohibides, per cert, a Catalunya–, escampant gas lacrimogen, trencant els dits d’una noia un a un, abusant sexualment de dones amb tocaments humiliants i vergonyosos, colpejant ancians i ancianes, destrossant vidres, portes i panys, robant urnes, desfermant aquell odi brutal, incontenible, catalanofòbic, que ha anat alimentant a les seves casernes l’obsessiu missatge postfranquista del PP, embolicat amb la cel·lofana de la constitució més que pactada, condicionada, del 78, que ha culminat quan familiars, companys i ultres en general els han enviat a la colònia rebel amb l’arenga “a por ellos, oé”.

Quant de temps, quant de temps, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, haurem d’aguantar els discurs mentider de Rajoy i de la menuda i verinosa Soraya, que es vantaven d’haver requisat totes les paperetes i d’impedir el referèndum i, insistien que el referèndum no havia tingut lloc, quan prop de dos milions i mig de persones havien aconseguit dipositar el seu vot, malgrat l’atac sanguinari i el robatori d’urnes, un referèndum que sí que ha tingut lloc, i tant que ha tingut lloc –no mentiu més Rajoy i Soraya– no com hauria volgut el 80% de la ciutadania catalana perquè el govern del PP, amb el suport dels escolanets de Ciutadans i els llepafils del PSOE, els mateixos de “OTAN de entrada no”, ho ha impedit i s’ha hagut de celebrar gairebé en la clandestinitat, vigilant que no arribessin els profanadors d’urnes com correspon a la democràcia en temps agitats. Temps de corrupció i joc brut, temps de propaganda goebbel·liana: només cal veure les portades de bona part de la premsa espanyola d’avui amb titular com “Firmeza frente al golpe”, La Razón, “Un referèndum fracasado”, ABC, “Puigdemon sigue hacia la independència amparándose en una farsa de referèndum”, El Correo Español El Pueblo Vasco, “Los independentistes fracasan en su desafio al Estado de Derecho”. El Heraldo de Aragón, “El 1-0 fracasa y rompe a Cataluña en dos” Atlántico de Pontevedra i La Región de Ourense i, el millor, “El ecoparque ampliarà el àrea de vertido en 25 hectáreas” La Crónica de Badajoz.

Avui dilluns es dia de contemplar amb el cor dolorit el paisatge després de la batalla: observar com es llepen les ferides els guanyadors i comprovar com s’enroquen en la mentida els perdedors, ja se sap. Dia en que Inés Arrimadas, repetint el mantra del seu boss Rivera, culpa Puigdemont de dividir la societat catalana, que, miri, potser sí, cadascú té dret a tenir opinió ni que no sigui pròpia, però això que ho digui la líder de Ciudadans/Ciudadanos el partit que va néixer amb la missió exclusiva de dividir la societat catalana en bons espanyols i mals espanyols, té bemolls. Ah, i el que faltava, Garcia Albiol, el polític que llença els calçotets bruts en una urna, acaba de declarar que si es desplegués l’exèrcit a Catalunya ell no s’espantaria i que li agradaria tornar a jurar bandera (això ja es vici, penso jo)

Com cantava Bono a “Sunday bloody Sunday”,: Au, som-hi!

Etiquetat , , , , , ,
26 Setembre, 2017
2 comentaris
Vols dir?

Que vénen, que vénen…

Si jo fos espanyol de bé, no sé…, com en Xavier Garcia Albiol o l’Albert Ribera o, fins i tot, l’Arcadi Espada, m’emocionaria a no poder més en veure com els vilatans de diverses ciutats espanyoles acomiaden corpresos i estremits les forces de seguretat que marxen cap a Catalunya a salvar la pàtria.  Ho llegeixo i veig un vídeo del moment en que a Córdoba els membres de la Unidad policial de Prevención y Reacción són abraçats i petonejats per homes i dones embolicats amb la bandera espanyola que criden “Viva la policía”, “Viva España” i “Viva la UPR”. A Almeria, un altre vídeo mostra senyores i senyors que, repetint el mateix cerimonial, van cridant “España no se rinde” i “Catalunya es España”. Però el que potser és el paradigma del patriotisme i que de ben segur ha de fer tremolar les cames de l’enemic., és l’emotiu comiat que els hi van organitzar a Almeria, on fins i tot algun patriota a punt de l’èxtasi feia el gest d’adorar la Guardia Civil, com li fan a Messi al Nou Camp, mentre la turba encoratjada cantava allò de “a por ellos, oé”.

(Obro parèntesi. Casualment, ahir a la nit vaig mirar-me la pel·lícula “1898. Los últimos de Filipinas”, en la seva darrera versió, la de l’any passat, en que deixa per estendre els comandaments xusqueros d’aquell exèrcit espanyol de finals del segle XIX, sanguinaris, colonials i incapaços d’entendre i assumir que Espanya ha perdut la colònia. He pensat en aquells pobres soldats veient avui la pantomima organitzada com a comiat de l’expedició perquè, segurament, a ells també els van acomiadar amb banderes i visques patriòtics. Tanco parèntesi.)

Segons explica El Confidencial –que és on he vist penjats aquest vídeos– es veu que els crits i visques patriòtics, les cantarelles “a por ellos, oé” o “yo soy español, español, español, español”, i l’emoció a flor de pell s’ha viscut, simultàniament i casual, ves per on, qui ho havia de dir tanta coincidència i tant mimetisme espontani, en el comiat de policies i guàrdies civils enviats a territori hostil des de punts tan diversos com, a part dels esmentats, Ceuta, El Ejido, Madrid, Zaragoza, Sevilla, València, Santander, León, Pamplona, Cádiz, Jaén, Algeciras, Granada, Murcia, Gijón, Ciudad Real, Guadalajara, Oviedo, Huelva, Cáceres, Badajoz, Huesca, Burgos etc. Es veu que a Barcelona –continua explicant El Confidencial– la gent els ha rebut amb crits de “No estais solos” i cantant l’himne de la Guàrdia Civil acompanyats de banda de música. Ho he vist en un vídeo completament fosc, tant, que pràcticament no es veu res, només se sent i pot haver-se enregistrat a Barcelona o a Bollullos del Condado. No, però deu ser Barcelona, que jo me’n refio dels digitals de Madrid. Es que jo tenia curiositat per veure qui hi havia a Barcelona que es sabia l’himne de la Benemèrita. El Periódico afegeix que també criden “Puigdemont a la cárcel” i que porten banderes amb el lema  “Arriba España”.  Ja no ve d’aquí

La fiscalia, o el ministre Zoido o el senyor de los Cobos, qualsevol que sigui el capitost de l’Operación Piolín, no s’hi ha posat pas per poc. Milers de guàrdia civils i policies nacionals, depèn de la font, tot i que ningú confirma la quantitat exacte, dels quals un miler són antiavalots, que es veu que viuran als creuers del Piolín en cabines de quatre, amuntegats com qui diu, que això segur que posa de molta mala llet i fa que, quan et deixen anar, surtis amb unes ganes d’anar a por ellos oé, que més val que et tapis, estan arribant d’arreu, d’Algecieras a Santander, i s’hi pensen estar dies. Ah, i com a detall de cortesia envers Catalunya es porten aquella espectacular tanqueta d’aigua, nova de trinca i única en el cos, per a concedir-nos l’honor d’estrenar-la.

Però havent buidat d’efectius la seguretat de tot Espanya en un percentatge altíssim, Deu nos en guard que passés alguna cosa a la part no ocupada de l’Estat  –no sé, un atemptat jihadista, un tumult com el de Majadahonda, o un parany com el dels fatxes a Zaragoza, o una revolució o, qui sap, si una involució com la famosa del 23 F amb el protagonisme, recorden?, de la Guàrdia Civil– i resultés que el bo i millor de les forces de seguretat són de creuer estàtic a Catalunya. Amb quina cara sortiria la menuda Soraya a donar-li explicacions al justicier Rufián?s?

Amb el desig de facilitar la confraternització , suavitzar la confrontació i obrir vies de diàleg, m’estic aprenent la lletra de l’himne de la Guàrdia Civil que m’han dit que això els estova i fa sortir l’ànima sensible que tot guerrer porta a dins. Per si els pot fer serve en un moment difícili, aquí la hi deixo:

Vigor, firmeza y constancia,

valor en pos de la gloria,

amor, lealtad y arrogancia,

ideales tuyos son.

Por ti cultivan la tierra,

la Patria goza de calma,

por tu conducta en la guerra,

brilla airoso tu Pendón.

Instituto, gloria a Ti,

por tu honor quiero vivir.

Viva España, Viva el Rey,

Viva el Orden y la Ley,

Viva honrada la Guardia Civil.

 

Etiquetat , , , , , , , ,
← Entrades més antigues