Category Archives: Vols dir?

Música lleugera

Ara que a remolc del mig segle dels esdeveniments del 1968 –sobre tot el maig francès i la primavera de Praga– s’aprofita per fer valer el que passava aquí, com és ara l’aparició del Grup de Folk, amb un festival a l’aire lliure, una mica multitudinari i de vuit hores seguides a la Ciutadella, l’afer de la negativa de Serrat a anar a Eurovisió si no cantava en català la mediocre “La, la, la” del Dúo Dinàmico, l’aparició dels discs “Què volen aquesta gent?”, de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach, “Noia de porcellana” de Pau Riba, “L’home dibuixat” de Sisa i altres fets remarcables que se m’escapen, sobre tot relacionats amb l’anomenada “nova cançó”, bo seria recordar (com em demana un dels seguidors d’aquests escrits eclèctics que s’endú el vent) que no cinquanta sinó que fa seixanta anys de l’aparició del primer disc de pop en català. De fet, més que de pop, ho classificaven com de música lleugera. Cal no oblidar-ho, perquè la sopa de d’all –en aquest cas de ceba– no s’inventa d’un dia per l’altre. Aquell primer disc era de La Voz de su Amo i a la portada s’explicava que les “Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos Internacionales”. I era veritat (que cantaven en català i que el repertori estava integrat per èxits internacionals) perquè les cançons que incloïen eren  “Mandolino de Texas”, “Tschi bam”,”Cançó amb sordina” i “Besa’m tres vegades”. Les Hermanas Serrano, Amparo i Josefina, filles estilístiques de les americanes Andrew Sisters, i netes biològiques d’uns emigrants gallecs que s’establiren a Barcelona a principis del segle XX, competien en el gènere de l’agermanament a la música lleugera, amb les Hermanas Navarro i las Hermanas Fleta (Elia i Paloma) descendents d’una nissaga de cantants lírics. Va ser un gran èxit aquest e.p., i encara en van fer un altre d’aquests de cantar en catalán los éxitos Internacionales, però el seu gran hit el van aconseguir amb una peça d’August Algueró inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “El dia de los enamorados”, que potser els més grans ho recordin, sobre tot aquella tornada que cantaven:

“San Valentín,

Yo no te olvido

Porque tu amor

En este día he conseguido”.

També en van fer una exitosa versió en català, malgrat que no es tractés d’un èxit internacional. Realment, amb elles va començar la nord americanització de les tradicions: El dia de Sant Valentí, el Halloween, el Black Friday o el Mc Donalds.

L’any 1959 van enregistrar un disc de nadales –inspirat amb el que va ajuntar les Andrew Sisters amb Bing Crosby– amb el crooner del moment, José Guardiola.

Per cert, en aquesta commemoració dels 60 anys també s’hi hauria d’incloure José Guardiola, perquè aquell mateix any, i amb un segell discogràfic de la mateixa casa, va fer igualment un disc e.p d’aquests de “José Guardiola canta en catalán los éxitos Internacionales”. En aquest cas  els éxitos Internacionales eren exclusivament italians: “La primera vegada” (Come prima), “El vell carrer de l’aimada” (O vico Piccerillo), “Besa’m en silenci” (Nel silenzio d’un bacio) i “Diumenge és sempre diumenge” (Domenica e sempre domenica).

Un dia, en Guardiola em va explicar com va ser que gravessin un disc en català en aquells anys. Resulta que estaven enregistrant en castellà la seva versió de “Como prima” i en un moment de relax van començar a fer conya inventant-se en català un lletra glosant el propi aparell reproductor. Es veu que els hi va sortir una obscenitat magnífica de rima i ritme i amb els accents posats al seu lloc. A qui manava li va agradar com sonava en català i van decidir fer una lletra més fidel a l’esperit romàntic de la cançó, no tant barroera.

De tot plegar fa seixanta anys. Ara cap companyia espanyola ho faria, no fos cas que Pedro Sánchez els titllés de supremacistes, Albert Rivera d’adoctrinament en l’odi a Espanya i Soraya Sáenz de Santamaria de colpistes a qui s’hauria d’escapçar.

Com a curiositat afegida, Ministre Català, explicaré que les dues portades eren d’un premonitori color groc.

Anuncis
Etiquetat ,

L’exòtica batalla de Barcelona

Si el quintacolumnisme ha escollit Manuel Valls, desferra de la política francesa però personatge idoni per encapçalar la candidatura municipal de Ciudadanos, en la línia de la selecció d’Inés Arrimadas, “salmantino/jerezana”, com li agrada de presentar-se, per a la Presidència de la Generalitat, s’està obrint una porta apassionant per a convertir les eleccions municipals de Barcelona en un experiment singular de malabarisme polític internacional que farà que els ulls del món sencer es fixin en nosaltres i recuperem el protagonisme mediàtic que l’etapa Colau, malauradament, no ha sabut mantenir.

Si Ciudadannos/Ciutadans/Citizens –és just respectar el trilingüisme pel que advoquen–, han escollit Valls, se m’acut que el PP podria presentar com a candidat Karl Jacobi, l’empresari alemany que va esbroncar Roger Torrent i el va condemnar a presó. Els seus mítings esdevindrien un colossal espectacle d’odi i desqualificacions que retornarien al Partit Popular els anys gloriosos de la candidatura d’Alejo Vidal Quadras i serviria per recuperar molts dels vots cedits a la seva marca blanca.

Per altra banda, els Comuns, preveient la davallada d’Ada Colau, podrien presentar Yanis Varoufakis, l’ex-ministre grec, una autèntica i glamourosa estrella de la política europea, un martell indomable contra l’ensopiment de Brussel·les.

Per par de la CUP, no hi ha dubte, imagino Arnaldo Otegi. No calen més paraules.

Crec que Esquerra Republicana PODRIA presentar Alex Salmond, l’ex-primer ministres escocès, abans que el brexit no ho impedeixi. Es tractaria d’un candidat de prestigi a l’alçada de la resta de contrincants.

I el PDeCat? Vostès en tenen cap dubte? El PDeCat presentaria Carles Puigdemont, es clar que sí.

Ui! M’oblidava del PSC…! Aquí, una candidata que arrasaria en el Baix Llobregat, si abans hagués de deixar la seva actual presidència, seria Susana Díaz. Un “puntasso”. I en el seu defecte… l’Alfonso Guerra. Aquest sí que animaria el debat i excitaria les masses. Compro.

No em negaran que l’ex-primer ministre Valls, el mal educat Karl Jacobi, l’ex-ministre Varoufakis, l’ex-pres Otegi, l’ex primer ministre Salmond, l’ex president Puigdemont i l’ex-vicepresident Guerra conformarien unes eleccions municipals que farien tremolar la terra.

Que no tinguessin ni puta idea de Barcelona, no té cap mena d’importància. Ja ha passat.

Etiquetat , , , , , ,

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Etiquetat , , , , , ,

La paranoia: I si el paracaigudes no s’obre?

Ja està. Ja hem saltat. Noto el vertigen, ho confesso. És un sensació molt estranya –i nova per a mi– el fet de no tenir la terra sota els peus i baixar a tota llet, en picat, cap a un territori desconegut que cada cop es fa més gran i està més pròxim. Ai.

Ha costat molt d’arribar fins aquí. Molt d’esforç, molta paciència. Com va escriure Pau Riba i va cantar Maria del Mar Bonet, “es fa llarg, es fa llarg, esperar…”. Com en la sínia de la fira, giràvem i giràvem sobre el mateix eix, de forma recurrent, sempre veient el mateix paisatge que ja ens sabíem de memòria, sempre tornant al mateix lloc, ara a dalt, ara a baix segons el dia. Sentint sempre la mateixa fanfàrria pels altaveus de l’atracció. Sempre igual. I el firaire no hi era, que se n’havia anat a Andorra a bordo del Català, i ningú tenia ni idea de com s’aturava aquest giravoltar permanent. Gairebé etern.

No puc ni mirar a baix. Tanco els ulls, però la sensació de caiguda permanent m’oprimeix l’estómac i el pànic que noto no em deixa recordar les instruccions. És que no sé si m’han donat ’instruccions. Crec que han dit que el paracaigudes s’obrirà en el moment oportú, ni una mica abans, ni una mica després. Un paracaigudes internacional, de categoria, tu. Me n’he de refiar, és el que toca. Confieu en nosaltres, ens han dit sempre. Però jo, per si de cas, em palpo les corretges del paracaigudes… I no trobo l’anella. Es que no n’hi ha d’anella. Ai, ai.

Sí, ha estat un llarg camí per arribar fins aquí i treure el nas per la vora del penya-segat. Quina impressió abocar-se al buit! He pensat en els dies de defalliment i amb l’ajut moral que rebíem des de territori comanxe, no pas en forma de suport, sinó d’amenaces, de menyspreus prepotents, de cops baixos i mentides que servien per carregar-nos de raons. O això ens dèiem els uns a els altres per tal que no s’anorreés la moral de la penya. Au, amunt. Com que érem tants no podíem esbrinar si hi érem tots perquè els arbres no ens deixàvem veure el bosc. I dèiem: comptem-nos. I insistíem; comptem-nos, comptem-nos, però es veu que era il·legal i no ens deixàvem. I quan un dia ens vam plantar i ens vam posar a comptar van venir els robocops i ens van fotre les calculadores mentre ens estomacaven. I aleshores vam ser més. I vam tirar amunt. I vam arribar a dalt de tot, i abans de dir som-hi vam fer un pas enrere. Uf!

Però la veritat és que sempre els hi hem fet confiança. Ja ens ho deien: feu-nos confiança. I nosaltres, tot i que no acabàvem d’entendre com es desllorigaria tot plegat, pobres de nosaltres, criatures amb poc enteniment, imaginàvem que ells, que eren savis i astuts, sabrien què fer en cada moment, trobar una sortida a cada dificultat. Ens deien que eren bons homes, que eren bons ciutadans, que eren bons cristians. Que no ens amoïnéssim, que el paracaigudes mai s’obre abans de saltar però que un cop en el buit el paracaigudes s’obriria i ens dipositaria suaument en la terra de la mel i les delícies, de l’abundor i la prosperitat, de la felicitat completa. I per si dubtàvem o patíem un atac de pànic, van arribar elles, les del pinyó fix i el serrell, les amazones de l’Apocalipsi  i ens van ensenyar que no hi havia marxa enrere i als més indecisos de la colla els van empentar dolçament.

I ara som on som, en caiguda lliure cada cop a més velocitat. Creuant els dits amb la confiança que el paracaigudes s’obrirà d’un moment a l’altre. Segur, segur. Es que si no, no ho explicarem. Però crec que no en tinc cap dubte… Me’n refio… El paracaigudes s’obrirà, s’obrirà… Em sembla…

 

Etiquetat , ,

De pressa, de pressa

Crec que entenc la pressa del moviment independentista. Tots estem farts de l’obsessiva pervivència del monotema, de quedar-nos clavats a la pantalla de la secessió com en un embús d’enormes proporcions que impossibilita avançar o canviar de carril o de direcció o escapolir-se per alguna sortida que permeti arribar a algun lloc. Son massa anys de paciència –aquí estarien d’acord tants els uns com els altres– esperant que algú mogui la fitxa en la direcció que cadascú desitja, però ja s’ha vist que d’on no hi ha no hi pot rajar.

I ara, on som realment? Al bell mig de l’oceà, assetjats pels vents de la imperícia, el fanatisme fòbic, la negativa a qualsevol tipus de mediació, el legalisme impenetrable, l’estratègia de la por, la barroera però contundent argumentació de les garrotades, l’arrogància burocràtica de reminiscències colonials,  la caspa patriòtica eterna, que ens té a tots marejats de tant sacseig i enfrontats, gairebé amotinats, en les propostes per trobar un desllorigador. Desenganyem­-nos, la teoria de l’estaca estava bé per l’estratègia antifranquista, però avui en dia, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà i l’altre l’estira per l’altra costat, l’estaquirot s’ho mirarà amb la supèrbia que el caracteritza i esperarà que ens fem un embolic amb tanta corda entortolligada i anem per terra. Que una cosa fou l’estaca –que per cert no vam aconseguir tombar, sinó que va caure pel seu propi pes– i una altra l’estaquirot que tenim al davant, impertèrrit.

La veritat és que el temps, més que els dies, les hores, se’ns tira al damunt. Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa.

Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme.

Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més.

Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic –com s’autodefineix en Junqueras–, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.

Proposo en aquests moments substituir l’heroisme per la intel·ligència, la èpica per l’habilitat diplomàtica i el senderi. Hi ha més dies que llonganisses i temps tindrem per tornar al carrer i a les banderes (els qui hi creguin, es clar), però ara ens cal mirar el rellotge i, ras i curt, anar per feina. Insisteixo: de pressa, de pressa.

 

Etiquetat , , , , , ,

Ara és l’hora, socialistes!

De primer van venir a buscar els independentistes, i jo no vaig parlar perquè jo no n’era d’independentista. Quan van empresonar els comunistes i els de Podemos, vaig guardar silenci, perquè jo no era ni una cosa ni l’altra. Quan van venir a buscar els nacionalistes, no vaig protestar, perquè jo no n’era pas. Quan van venir a buscar els republicans, no vaig dir res, perquè a mi ja m’estava bé la monarquia. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú que pogués defensar-me.”

(Sermó-poema que, en aquest cas, per la seva adaptació a les circumstàncies actuals, no és ni de Martin Niemöller ni de Bertolt Brecht però està inspirat en ells.)

Sempre he sentit a dir que el PSC té dues ànimes (parlo des dels temps de Martín Toval i Raimon Obiols), una més catalanista i l’altra més espanyola i que un dia van destapar el desaigua i una de les dues se’n va anar aigüera avall. També he sentit a dir que el PSOE tenia dos corrents, una jacobina i una altra molt més jacobina encara i que quan van obrir les portes giratòries, una se’n va anar als consells d’administració i l’altra a 13TV i Intereconomia. El que sí es cert, i els últims i penúltim resultats electorals de les dues formacions cosines germanes ho confirmen, és que tant a Catalunya com a Espanya hi ha molt socialista orfe de ideologia amb que empatizar i mentre es llepa les nafres vaga indecís per la galàxia electoral buscant on depositar la llavor.

Fa uns mesos, tot i que flairava a vacil·lada conjuntural, quan Pedro Sánchez va derrotar la caspa del partit i va sentenciar “España quiere a Cataluña” i, més endavant, “España es un estado plurinacional”, va haver-hi qui es va imaginar la regeneració socialista, però tan bon punt es va apuntar a la defensa de l’Espanya de la FEN (Formación del Espíritu Nacional) que bandeja el PP perquè és la seva i li dona vots en un país on el Movimiento ha arrelat (oé, oé, oé) i, com si fóssim més babaus encara, ens va deixar anar a veure si colava que “el PSOE obligarà Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país”, els il·lusos que quedaven van detectar la fantasmada i es van desencantar irremeiablement.

Han transcorregut quatre dies i hem viscut el que hem viscut. Que mai oblidarem. Que mai perdonarem. Que desmunta qualsevol intent de teoria d’equidistància entre els visionaris de la Generalitat i els psicòpates de la Moncloa, a no ser que hi posem tones d’asimetria. I tot i que a Pedro Sánchez se’l veu compungit per la massacre, no ha tingut el coratge de desmarcar-se definitivament i rotunda de qualsevol afinitat amb aquell paio alienat, mancat de qualsevol habilitat política, i que, cec, sord i mut s’ha begut l’enteniment.

Ara és l’hora, socialistes, de decidir. Ja no és un problema d’independència, no cal, això, en tot cas, ens toca resoldre-ho als catalans, que no us enganyin. És una qüestió de si estàs per la solució pacífica ràpida i dialogada o per la repressió i la violència d’estat. Si estàs per acabar amb el conflicte i tinguem la festa en pau o per la dilatació eterna esperant que es podreixi (que ja s’ha vist que mai no es podreix, ans el contrari, revifa). Si estàs per la caspa hispànica o per el trencament amb un passat recent d’origen franquista. Si estàs, en definitiva, i més desprès de la inanitat demostrada ahir pel monarca, per la monarquia o la república.

Un posicionament clar per part de PSOE i PSC, que tregui el PP del govern i exigeixi les responsabilitats que calgui a qui sigui, corruptes de tots colors i de tots els oficis, fiscals i jutges subordinats a l’executiu, policies que s’han extralimitat perquè duen l’estigma dels grisos a l’ADN i qui sap si amb una dosi excessiva d’inhalador quan surten abrandats de les furgones, que no es normal tanta violència si no és que de veritat has “nasío pa matar” (com deia el Sargento Arancíbia de les memorables “Historias de la puta mili”), és la oportunitat que tenen els socialistes de recuperar, potser, el pols i la confiança de molta gent que un dia van pensar en socialista.

Però s’han d’afanyar. Tot va molt de pressa i l’aplicació de l’article 155 és imminent. El tren de la història passa ràpid i para molt poca estona. O hi puges o et quedes a terra. Sols, per molts anys, a l’andana.

Etiquetat , , , , ,

Sunday bloody sunday

 No puc creure la notícia d’avui

No puc tancar els ulls i passar de tot.

Quant de temps, quant de temps haurem de cantar aquesta cançó?

Quant de temps, quant de temps?

Perquè aquesta nit

Podem ser un, aquesta nit.

Diumenge sagnant diumenge.

Au, som-hi!

“Sunday bloody Sunday”

Bono (U2)

 

Com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, no em puc creure la notícia d’avui…, si no fos que no estic parlant de l’actuació sanguinària de la policia (o l’exèrcit anglès, en aquest cas) el diumenge 30 de gener de 1972 a Irlanda del Nord contra 15.000 manifestants, sinó de la de la guàrdia civil i la policia espanyola contra gairebé dos milions i mig de demòcrates que volien i aconseguien depositar una papereta de votació en una urna aquest diumenge sagnant de l’1 d’octubre de 2017.

No puc tancar els ulls i passar de tot, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, després del que he vist: aquella colla d’energúmens disfressats de robocop, carregats de mala llet i de substància, repartint hòsties indiscriminades a tort i a dret, disparant bales de goma –prohibides, per cert, a Catalunya–, escampant gas lacrimogen, trencant els dits d’una noia un a un, abusant sexualment de dones amb tocaments humiliants i vergonyosos, colpejant ancians i ancianes, destrossant vidres, portes i panys, robant urnes, desfermant aquell odi brutal, incontenible, catalanofòbic, que ha anat alimentant a les seves casernes l’obsessiu missatge postfranquista del PP, embolicat amb la cel·lofana de la constitució més que pactada, condicionada, del 78, que ha culminat quan familiars, companys i ultres en general els han enviat a la colònia rebel amb l’arenga “a por ellos, oé”.

Quant de temps, quant de temps, com canta Bono a “Sunday bloody Sunday”, haurem d’aguantar els discurs mentider de Rajoy i de la menuda i verinosa Soraya, que es vantaven d’haver requisat totes les paperetes i d’impedir el referèndum i, insistien que el referèndum no havia tingut lloc, quan prop de dos milions i mig de persones havien aconseguit dipositar el seu vot, malgrat l’atac sanguinari i el robatori d’urnes, un referèndum que sí que ha tingut lloc, i tant que ha tingut lloc –no mentiu més Rajoy i Soraya– no com hauria volgut el 80% de la ciutadania catalana perquè el govern del PP, amb el suport dels escolanets de Ciutadans i els llepafils del PSOE, els mateixos de “OTAN de entrada no”, ho ha impedit i s’ha hagut de celebrar gairebé en la clandestinitat, vigilant que no arribessin els profanadors d’urnes com correspon a la democràcia en temps agitats. Temps de corrupció i joc brut, temps de propaganda goebbel·liana: només cal veure les portades de bona part de la premsa espanyola d’avui amb titular com “Firmeza frente al golpe”, La Razón, “Un referèndum fracasado”, ABC, “Puigdemon sigue hacia la independència amparándose en una farsa de referèndum”, El Correo Español El Pueblo Vasco, “Los independentistes fracasan en su desafio al Estado de Derecho”. El Heraldo de Aragón, “El 1-0 fracasa y rompe a Cataluña en dos” Atlántico de Pontevedra i La Región de Ourense i, el millor, “El ecoparque ampliarà el àrea de vertido en 25 hectáreas” La Crónica de Badajoz.

Avui dilluns es dia de contemplar amb el cor dolorit el paisatge després de la batalla: observar com es llepen les ferides els guanyadors i comprovar com s’enroquen en la mentida els perdedors, ja se sap. Dia en que Inés Arrimadas, repetint el mantra del seu boss Rivera, culpa Puigdemont de dividir la societat catalana, que, miri, potser sí, cadascú té dret a tenir opinió ni que no sigui pròpia, però això que ho digui la líder de Ciudadans/Ciudadanos el partit que va néixer amb la missió exclusiva de dividir la societat catalana en bons espanyols i mals espanyols, té bemolls. Ah, i el que faltava, Garcia Albiol, el polític que llença els calçotets bruts en una urna, acaba de declarar que si es desplegués l’exèrcit a Catalunya ell no s’espantaria i que li agradaria tornar a jurar bandera (això ja es vici, penso jo)

Com cantava Bono a “Sunday bloody Sunday”,: Au, som-hi!

Etiquetat , , , , , ,

Que vénen, que vénen…

Si jo fos espanyol de bé, no sé…, com en Xavier Garcia Albiol o l’Albert Ribera o, fins i tot, l’Arcadi Espada, m’emocionaria a no poder més en veure com els vilatans de diverses ciutats espanyoles acomiaden corpresos i estremits les forces de seguretat que marxen cap a Catalunya a salvar la pàtria.  Ho llegeixo i veig un vídeo del moment en que a Córdoba els membres de la Unidad policial de Prevención y Reacción són abraçats i petonejats per homes i dones embolicats amb la bandera espanyola que criden “Viva la policía”, “Viva España” i “Viva la UPR”. A Almeria, un altre vídeo mostra senyores i senyors que, repetint el mateix cerimonial, van cridant “España no se rinde” i “Catalunya es España”. Però el que potser és el paradigma del patriotisme i que de ben segur ha de fer tremolar les cames de l’enemic., és l’emotiu comiat que els hi van organitzar a Almeria, on fins i tot algun patriota a punt de l’èxtasi feia el gest d’adorar la Guardia Civil, com li fan a Messi al Nou Camp, mentre la turba encoratjada cantava allò de “a por ellos, oé”.

(Obro parèntesi. Casualment, ahir a la nit vaig mirar-me la pel·lícula “1898. Los últimos de Filipinas”, en la seva darrera versió, la de l’any passat, en que deixa per estendre els comandaments xusqueros d’aquell exèrcit espanyol de finals del segle XIX, sanguinaris, colonials i incapaços d’entendre i assumir que Espanya ha perdut la colònia. He pensat en aquells pobres soldats veient avui la pantomima organitzada com a comiat de l’expedició perquè, segurament, a ells també els van acomiadar amb banderes i visques patriòtics. Tanco parèntesi.)

Segons explica El Confidencial –que és on he vist penjats aquest vídeos– es veu que els crits i visques patriòtics, les cantarelles “a por ellos, oé” o “yo soy español, español, español, español”, i l’emoció a flor de pell s’ha viscut, simultàniament i casual, ves per on, qui ho havia de dir tanta coincidència i tant mimetisme espontani, en el comiat de policies i guàrdies civils enviats a territori hostil des de punts tan diversos com, a part dels esmentats, Ceuta, El Ejido, Madrid, Zaragoza, Sevilla, València, Santander, León, Pamplona, Cádiz, Jaén, Algeciras, Granada, Murcia, Gijón, Ciudad Real, Guadalajara, Oviedo, Huelva, Cáceres, Badajoz, Huesca, Burgos etc. Es veu que a Barcelona –continua explicant El Confidencial– la gent els ha rebut amb crits de “No estais solos” i cantant l’himne de la Guàrdia Civil acompanyats de banda de música. Ho he vist en un vídeo completament fosc, tant, que pràcticament no es veu res, només se sent i pot haver-se enregistrat a Barcelona o a Bollullos del Condado. No, però deu ser Barcelona, que jo me’n refio dels digitals de Madrid. Es que jo tenia curiositat per veure qui hi havia a Barcelona que es sabia l’himne de la Benemèrita. El Periódico afegeix que també criden “Puigdemont a la cárcel” i que porten banderes amb el lema  “Arriba España”.  Ja no ve d’aquí

La fiscalia, o el ministre Zoido o el senyor de los Cobos, qualsevol que sigui el capitost de l’Operación Piolín, no s’hi ha posat pas per poc. Milers de guàrdia civils i policies nacionals, depèn de la font, tot i que ningú confirma la quantitat exacte, dels quals un miler són antiavalots, que es veu que viuran als creuers del Piolín en cabines de quatre, amuntegats com qui diu, que això segur que posa de molta mala llet i fa que, quan et deixen anar, surtis amb unes ganes d’anar a por ellos oé, que més val que et tapis, estan arribant d’arreu, d’Algecieras a Santander, i s’hi pensen estar dies. Ah, i com a detall de cortesia envers Catalunya es porten aquella espectacular tanqueta d’aigua, nova de trinca i única en el cos, per a concedir-nos l’honor d’estrenar-la.

Però havent buidat d’efectius la seguretat de tot Espanya en un percentatge altíssim, Deu nos en guard que passés alguna cosa a la part no ocupada de l’Estat  –no sé, un atemptat jihadista, un tumult com el de Majadahonda, o un parany com el dels fatxes a Zaragoza, o una revolució o, qui sap, si una involució com la famosa del 23 F amb el protagonisme, recorden?, de la Guàrdia Civil– i resultés que el bo i millor de les forces de seguretat són de creuer estàtic a Catalunya. Amb quina cara sortiria la menuda Soraya a donar-li explicacions al justicier Rufián?s?

Amb el desig de facilitar la confraternització , suavitzar la confrontació i obrir vies de diàleg, m’estic aprenent la lletra de l’himne de la Guàrdia Civil que m’han dit que això els estova i fa sortir l’ànima sensible que tot guerrer porta a dins. Per si els pot fer serve en un moment difícili, aquí la hi deixo:

Vigor, firmeza y constancia,

valor en pos de la gloria,

amor, lealtad y arrogancia,

ideales tuyos son.

Por ti cultivan la tierra,

la Patria goza de calma,

por tu conducta en la guerra,

brilla airoso tu Pendón.

Instituto, gloria a Ti,

por tu honor quiero vivir.

Viva España, Viva el Rey,

Viva el Orden y la Ley,

Viva honrada la Guardia Civil.

 

Etiquetat , , , , , , , ,

Manifest de jo tot sol

Tenint en compte que una de les coses que he temut més a la vida ha estat el gregarisme i que, potser per això, sempre he tingut la sensació de no pertànyer a la tribu i crec que la tribu també considera que no hi pertanyo, doncs tinc el tipi plantat al bell mig de la pradera i els veig passar decorats amb les pintures de guerra o els veig ballar la dansa del sol que, com se sap, dura uns quants dies i a vegades els hi envejo la fe en creure que la unió fa la força i que com més serem més riurem, però que el meu irreductible escepticisme em retorna sense contemplacions a la realitat i a l’anar per lliure, he decidit també jo fer un manifest per a mi sol en el que només hi cabo jo perquè no tinc la pretensió ni les ganes que s’hi adhereixi ningú, ni intel·lectuals, ni artistes plàstics, ni cantautors, ni taxidermistes, ni catedràtics, ni novel·listes, ni tertulians, ni foniatres, ni notaris. Heus ací un Manifest de jo tot sol, fruit de les circumstàncies que estem vivint, de l’embolic en que ens hem/han ficat, de la reacció desesperada dels comanxes que només serveix per atiar la foguera de la desafecció que ja anunciava Montilla President, i de la convulsió que no para i espera’t.

Per tot això MANIFESTO que:

1.– No estic d’acord amb els que critiquen l’espectacle que va oferir el parlament aquells dos dies de setembre en que es va aprovar la convocatòria del Referèndum i la llei de transitorietat. Cert i ben cert és que es van passar la pròpia norma estatutària pel forro i això és lleig i no gaire democràtic però i l’entretingut que va resultar? I la divertida imatge de l’atabalada Presidenta caçant papallones? I l’impagable Garcia Albiol que em produeix només veure’l dempeus, sense necessitar que parli, aquell mateix efecte sorneguer que em produïa Joan Capri només aparèixer a l’escenari? Però no havíem quedat que en política, el fi justificava els mitjans? Sinó, de què, des de territori comanxe, envien l’avançada fiscal i judicial i fan com si manessin en les nostres vides i hisendes amb desvergonyiment colonial?

2.–No estic d’acord en ballar al so que marquen els tambors de les Gabrieles ni de tenir com aliat al País Basc l’Otegi i la seva tribu. mentre aquell poble germà que tant havia lluita i matat per la seva independència amb l’enlluernament dels nostres babaus, xiula i mira cap a una altra banda, oi Lendakari Urkullu?

3.– No estic d’acord en apostar per una república plena d’incògnites. Si serà laica, aconfessional o montserratina. Si tindrà exèrcit de lleva o professional o a la original manera suïssa. Si hi ha un pla pensat per quan es retardi –i potser més del compte– l’entrada a la UE. Si s’ha pensat seriosament i no de manual bonista el tema de la immigració. Si, a part de les “estructures” s’ha discorregut quin estat volem. Perquè si la opció és l’antisistema com a sistema, el patriotisme d’ERC i la resta ja se’ns donarà com afegitó o la concepció heretada del pujolisme i el que ha penjat d’aquella etapa, jo m’arrauleixo.

4.– Però encara estic menys d’acord en el paper que està jugant el marit de la Letizia Ortiz que sembla que li hagin donat a l’esmorzar, liofilitzat i barrejat amb la llet, el llibre Formación del Espíritu Nacional, quan ara seria el moment de reivindicar-se i gestionar una concòrdia i demostrar que no li cal seguir resignadament la vella ruta que li va explicar el papà.

5.–Més vergonyosa és, també, la insuportable lleugeresa del ser anomenat Rajoy que s’ha passat els anys seguint les instruccions del mestre difunt –“haga usted como yo, no se meta en política”– i ara, a corre cuita, quan veu que ho té perdut faci el que faci, ara o d’aquí a un temps breu, ha volgut fer-se el milhomes i ha amenaçat: ”Nos van a obligar a lo que no queremos llegar”, quan ja ha enviat el setè de cavalleria a buscar paperetes i papers propagandístics fent veure que defensa la voluntat del poble. Ell!

Per tot això, perquè el status quo actual ha esdevingut insuportable, perquè és imprescindible saber d’una punyetera vegada quants som i quants són i que som i què són  i per les putades del PP des del dia que va endegar la recollida de signatures contra l’Estatut per a il·legalitzar-lo –“firme contra Cataluña” deien els mal nascuts– fins a deixar podrir la situació, en mig d’un fangar de corrupció i buidatge de les minses guardioles d’estalvi dels conciutadans, el sota signant, que soc jo, vell progre, escèptic i de tornada, que es clar que ha lluitat per les llibertats contra el franquisme, que ha viscut en carn pròpia la censura i la habilitat per esquivar-la i la manca de llibertat d’expressió, que creu fermament en la possibilitat de la convivència tant si fem una vida en comú com si ens separem de mutu acord i respectant-nos, anirà a votar el u d’octubre, sortejant la vigilància si s’escau, amb aquell regust de clandestinitat dels vells temps. I ho faré, més que per recolzar una república catalana que no tinc clar com serà i això em preocupa molt, per dir-los-hi a aquella colla de funcionaris, virreis de pa sucat amb oli i brunetes mediàtiques que ja n’hi ha prou i que no tenim por.  (I que si la tenim fem veure que no passa res).

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Maleïda enveja espanyola

Fa una setmana que m’havia compromès amb mi mateix de retornar a la quotidianitat i endegar una temporada més les meves modestes reflexions des d’aquesta pobre, trista i dissortada vida contemplativa però, francament, ho reconec, no tinc paraules. I si les tinc, no les trobo per a expressar tot l’horror, tota l’angunia, tot el descoratjament que em provoca el desori en que estem ficats.

Es que jo tornava de les vacances d’estiu havent aconseguit desconnectar prou de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació –excepció feta del que va fer referència a la bogeria eixelebrada dels atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils– i dedicar-me a mirar el mar i escriure ficció, que era el que em venia més de gust.

Fins i tot considerava que els meus i jo havíem tingut sort perquè no vam esser ni a Cambrils ni a Barcelona el dia fatídic i no vam haver d’anar a l’aeroport del Prat en tot l’estiu. Però, collons!, torno a trepitjar terra quotidiana i em trobo amb el, no per previsible menys indesitjat, xoc de trens.

I donant-li voltes i més voltes a les causes de tanta commoció i a tant irresoluble desgavell m’he adonat que tot plegat ve del gran defecte nacional: la famosa enveja espanyola. I molt especialment de les incontenibles conseqüències de la ràbia que provoca l’enveja dels espanyols. A veure, faig referència als espanyols d’Espanya, aquells que citava Cánovas del Castillo quan deia –o diuen que deia– que “es español aquel que no puede ser otra cosa”, perquè espanyol, segons la papel·la del DNI, ho som tots, de la menuda Soraya al murri Rufian, del més sanguinari assassí d’ETA al terrorista ferit a Alcanar i membre de la banda de l’iman de Ripoll, de Susana Díaz a Lluís Llach, de Pilar Rahola a Arcadi Espada… (Parèntesi, perquè l’altra nit, en una programa mal fet de Tele 5 que era com un “Sálvame de pa sucat amb oli” però sobre el referèndum català, em vaig adonar que el periodista s’entossudia a dir-li Generalidad a la Generalitat, perquè, argumentava, estava parlant en espanyol, amb la qual cosa penso que igual s’ofèn si no l’anomeno Arcadi Espasa, ara que estic escrivint en català, o quan no li diuen Arcadio els seus col·legues amb qui parla en castellà. Tanco parèntesi). Continuo. Del presidente Rajoy (“muy español, mucho español”  com tothom sap) als dos-cents que diuen que s’han anat a defensar l’Estat Islàmic, a morir si cal pel califat, de Fernando Trueba a Bertín Orborne, de Carmen Martínez Bordiu al president Puigdemont, del Javier Càrdenas a mi mateix. Tots espanyols d’aquesta Espanya que, com diu Iñaki Gabilondo en un dels seus sermons, mo significa per a molts catalans, sobretot pels més joves, res més que un organisme administratiu, con la UE o l’OTAN.

Però no em vull desviar de l’eix vertebral d’aquest comentari: la maleïda enveja que porta als dirigents espanyols a evidenciar la serva ineptitud política i la seva barroeria (un altra dia parlarem dels polítics catalans també maldestres, però avui no toca. Hòstia, què acabo de dir!).

A veure, no em refereixo pas a la rabieta envejosa de la presidenta andalusa que se li queixa a Pedro Sánchez que no tingui a Andalusia en la consideració de nació perquè, es pregunta, som menys que Catalunya, Euskadi o Galicia? Quan ella hauria de saber que no són pas menys, són molt més. Andalusia, sense anar més lluny, és la terra de Maria Santíssima, la terra de l’alegria i la festa permanent, la terra que en allò de la solidaritat interterritorial és la comunitat que rep més pasta que cap altra, la terra, com ella mateixa ha reclamat, amb el més alt sentiment d’espanyolitat. Per tant jo crec que es queixa d’esma, per fer-li la punyeta al Sánchez, que no l’ha tragat mai.

Jo parlo d’una altra enveja, la ràbia per la qual provoca  que imposin multes milionàries, parlin de cop d’estat i de demolició de la democràcia, facin anar de cul tribunals, jutges i Guàrdia Civil, o causi que la vicepresidenta arribi a dir “no he pasado tanta vergüenza nunca en mi vida democràtica”, ella, que ha viscut en mig del fangar de la corrupció del seu partit que té més de vuit-cents imputats per aquesta causa i que ha sentit la gravació on Fernández Díaz y de Alfonso conspiraven contra rivals polítics, entre dotzenes de vergonyes més.

Maleïda enveja, sí, però jo els entenc. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, els catalans ens hàgim carregat la monarquia borbònica i passem a ser una república. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, hàgim anul·lat els judicis i condemnes del franquisme i arraconat els vestigis tan simbòlics com humans de la infausta dictadura. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, haguem deixat de pertànyer a un club tant bel·licista com l’OTAN. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, en haguem tret de sobre el jou de l’Àngela Merkel i l’esclavitud de l’euro, com si fóssim Suïssa. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, només depenguem de nosaltres per redreçar tanta infraestructura fossilitzada. O això en expliquen… Es que si jo fos espanyol de convicció també sentiria enveja.

De totes maneres, no tot són flors i violes perquè mai l’alegria és completa a la casa del pobre. Som en mans de la CUP per un cantó i d’una colla de llepaciris per un altra i així no anirem bé. Potser la nostra situació no és tan envejable. Potser ens estem precipitant. Ai que en sembla que prendrem mal…

En fi, ho sabrem el 2 d’octubre. O no. Potser no.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , ,