Category Archives: Vols dir?

Manifest de jo tot sol

Tenint en compte que una de les coses que he temut més a la vida ha estat el gregarisme i que, potser per això, sempre he tingut la sensació de no pertànyer a la tribu i crec que la tribu també considera que no hi pertanyo, doncs tinc el tipi plantat al bell mig de la pradera i els veig passar decorats amb les pintures de guerra o els veig ballar la dansa del sol que, com se sap, dura uns quants dies i a vegades els hi envejo la fe en creure que la unió fa la força i que com més serem més riurem, però que el meu irreductible escepticisme em retorna sense contemplacions a la realitat i a l’anar per lliure, he decidit també jo fer un manifest per a mi sol en el que només hi cabo jo perquè no tinc la pretensió ni les ganes que s’hi adhereixi ningú, ni intel·lectuals, ni artistes plàstics, ni cantautors, ni taxidermistes, ni catedràtics, ni novel·listes, ni tertulians, ni foniatres, ni notaris. Heus ací un Manifest de jo tot sol, fruit de les circumstàncies que estem vivint, de l’embolic en que ens hem/han ficat, de la reacció desesperada dels comanxes que només serveix per atiar la foguera de la desafecció que ja anunciava Montilla President, i de la convulsió que no para i espera’t.

Per tot això MANIFESTO que:

1.– No estic d’acord amb els que critiquen l’espectacle que va oferir el parlament aquells dos dies de setembre en que es va aprovar la convocatòria del Referèndum i la llei de transitorietat. Cert i ben cert és que es van passar la pròpia norma estatutària pel forro i això és lleig i no gaire democràtic però i l’entretingut que va resultar? I la divertida imatge de l’atabalada Presidenta caçant papallones? I l’impagable Garcia Albiol que em produeix només veure’l dempeus, sense necessitar que parli, aquell mateix efecte sorneguer que em produïa Joan Capri només aparèixer a l’escenari? Però no havíem quedat que en política, el fi justificava els mitjans? Sinó, de què, des de territori comanxe, envien l’avançada fiscal i judicial i fan com si manessin en les nostres vides i hisendes amb desvergonyiment colonial?

2.–No estic d’acord en ballar al so que marquen els tambors de les Gabrieles ni de tenir com aliat al País Basc l’Otegi i la seva tribu. mentre aquell poble germà que tant havia lluita i matat per la seva independència amb l’enlluernament dels nostres babaus, xiula i mira cap a una altra banda, oi Lendakari Urkullu?

3.– No estic d’acord en apostar per una república plena d’incògnites. Si serà laica, aconfessional o montserratina. Si tindrà exèrcit de lleva o professional o a la original manera suïssa. Si hi ha un pla pensat per quan es retardi –i potser més del compte– l’entrada a la UE. Si s’ha pensat seriosament i no de manual bonista el tema de la immigració. Si, a part de les “estructures” s’ha discorregut quin estat volem. Perquè si la opció és l’antisistema com a sistema, el patriotisme d’ERC i la resta ja se’ns donarà com afegitó o la concepció heretada del pujolisme i el que ha penjat d’aquella etapa, jo m’arrauleixo.

4.– Però encara estic menys d’acord en el paper que està jugant el marit de la Letizia Ortiz que sembla que li hagin donat a l’esmorzar, liofilitzat i barrejat amb la llet, el llibre Formación del Espíritu Nacional, quan ara seria el moment de reivindicar-se i gestionar una concòrdia i demostrar que no li cal seguir resignadament la vella ruta que li va explicar el papà.

5.–Més vergonyosa és, també, la insuportable lleugeresa del ser anomenat Rajoy que s’ha passat els anys seguint les instruccions del mestre difunt –“haga usted como yo, no se meta en política”– i ara, a corre cuita, quan veu que ho té perdut faci el que faci, ara o d’aquí a un temps breu, ha volgut fer-se el milhomes i ha amenaçat: ”Nos van a obligar a lo que no queremos llegar”, quan ja ha enviat el setè de cavalleria a buscar paperetes i papers propagandístics fent veure que defensa la voluntat del poble. Ell!

Per tot això, perquè el status quo actual ha esdevingut insuportable, perquè és imprescindible saber d’una punyetera vegada quants som i quants són i que som i què són  i per les putades del PP des del dia que va endegar la recollida de signatures contra l’Estatut per a il·legalitzar-lo –“firme contra Cataluña” deien els mal nascuts– fins a deixar podrir la situació, en mig d’un fangar de corrupció i buidatge de les minses guardioles d’estalvi dels conciutadans, el sota signant, que soc jo, vell progre, escèptic i de tornada, que es clar que ha lluitat per les llibertats contra el franquisme, que ha viscut en carn pròpia la censura i la habilitat per esquivar-la i la manca de llibertat d’expressió, que creu fermament en la possibilitat de la convivència tant si fem una vida en comú com si ens separem de mutu acord i respectant-nos, anirà a votar el u d’octubre, sortejant la vigilància si s’escau, amb aquell regust de clandestinitat dels vells temps. I ho faré, més que per recolzar una república catalana que no tinc clar com serà i això em preocupa molt, per dir-los-hi a aquella colla de funcionaris, virreis de pa sucat amb oli i brunetes mediàtiques que ja n’hi ha prou i que no tenim por.  (I que si la tenim fem veure que no passa res).

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Maleïda enveja espanyola

Fa una setmana que m’havia compromès amb mi mateix de retornar a la quotidianitat i endegar una temporada més les meves modestes reflexions des d’aquesta pobre, trista i dissortada vida contemplativa però, francament, ho reconec, no tinc paraules. I si les tinc, no les trobo per a expressar tot l’horror, tota l’angunia, tot el descoratjament que em provoca el desori en que estem ficats.

Es que jo tornava de les vacances d’estiu havent aconseguit desconnectar prou de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació –excepció feta del que va fer referència a la bogeria eixelebrada dels atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils– i dedicar-me a mirar el mar i escriure ficció, que era el que em venia més de gust.

Fins i tot considerava que els meus i jo havíem tingut sort perquè no vam esser ni a Cambrils ni a Barcelona el dia fatídic i no vam haver d’anar a l’aeroport del Prat en tot l’estiu. Però, collons!, torno a trepitjar terra quotidiana i em trobo amb el, no per previsible menys indesitjat, xoc de trens.

I donant-li voltes i més voltes a les causes de tanta commoció i a tant irresoluble desgavell m’he adonat que tot plegat ve del gran defecte nacional: la famosa enveja espanyola. I molt especialment de les incontenibles conseqüències de la ràbia que provoca l’enveja dels espanyols. A veure, faig referència als espanyols d’Espanya, aquells que citava Cánovas del Castillo quan deia –o diuen que deia– que “es español aquel que no puede ser otra cosa”, perquè espanyol, segons la papel·la del DNI, ho som tots, de la menuda Soraya al murri Rufian, del més sanguinari assassí d’ETA al terrorista ferit a Alcanar i membre de la banda de l’iman de Ripoll, de Susana Díaz a Lluís Llach, de Pilar Rahola a Arcadi Espada… (Parèntesi, perquè l’altra nit, en una programa mal fet de Tele 5 que era com un “Sálvame de pa sucat amb oli” però sobre el referèndum català, em vaig adonar que el periodista s’entossudia a dir-li Generalidad a la Generalitat, perquè, argumentava, estava parlant en espanyol, amb la qual cosa penso que igual s’ofèn si no l’anomeno Arcadi Espasa, ara que estic escrivint en català, o quan no li diuen Arcadio els seus col·legues amb qui parla en castellà. Tanco parèntesi). Continuo. Del presidente Rajoy (“muy español, mucho español”  com tothom sap) als dos-cents que diuen que s’han anat a defensar l’Estat Islàmic, a morir si cal pel califat, de Fernando Trueba a Bertín Orborne, de Carmen Martínez Bordiu al president Puigdemont, del Javier Càrdenas a mi mateix. Tots espanyols d’aquesta Espanya que, com diu Iñaki Gabilondo en un dels seus sermons, mo significa per a molts catalans, sobretot pels més joves, res més que un organisme administratiu, con la UE o l’OTAN.

Però no em vull desviar de l’eix vertebral d’aquest comentari: la maleïda enveja que porta als dirigents espanyols a evidenciar la serva ineptitud política i la seva barroeria (un altra dia parlarem dels polítics catalans també maldestres, però avui no toca. Hòstia, què acabo de dir!).

A veure, no em refereixo pas a la rabieta envejosa de la presidenta andalusa que se li queixa a Pedro Sánchez que no tingui a Andalusia en la consideració de nació perquè, es pregunta, som menys que Catalunya, Euskadi o Galicia? Quan ella hauria de saber que no són pas menys, són molt més. Andalusia, sense anar més lluny, és la terra de Maria Santíssima, la terra de l’alegria i la festa permanent, la terra que en allò de la solidaritat interterritorial és la comunitat que rep més pasta que cap altra, la terra, com ella mateixa ha reclamat, amb el més alt sentiment d’espanyolitat. Per tant jo crec que es queixa d’esma, per fer-li la punyeta al Sánchez, que no l’ha tragat mai.

Jo parlo d’una altra enveja, la ràbia per la qual provoca  que imposin multes milionàries, parlin de cop d’estat i de demolició de la democràcia, facin anar de cul tribunals, jutges i Guàrdia Civil, o causi que la vicepresidenta arribi a dir “no he pasado tanta vergüenza nunca en mi vida democràtica”, ella, que ha viscut en mig del fangar de la corrupció del seu partit que té més de vuit-cents imputats per aquesta causa i que ha sentit la gravació on Fernández Díaz y de Alfonso conspiraven contra rivals polítics, entre dotzenes de vergonyes més.

Maleïda enveja, sí, però jo els entenc. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, els catalans ens hàgim carregat la monarquia borbònica i passem a ser una república. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, hàgim anul·lat els judicis i condemnes del franquisme i arraconat els vestigis tan simbòlics com humans de la infausta dictadura. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, haguem deixat de pertànyer a un club tant bel·licista com l’OTAN. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, en haguem tret de sobre el jou de l’Àngela Merkel i l’esclavitud de l’euro, com si fóssim Suïssa. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, només depenguem de nosaltres per redreçar tanta infraestructura fossilitzada. O això en expliquen… Es que si jo fos espanyol de convicció també sentiria enveja.

De totes maneres, no tot són flors i violes perquè mai l’alegria és completa a la casa del pobre. Som en mans de la CUP per un cantó i d’una colla de llepaciris per un altra i així no anirem bé. Potser la nostra situació no és tan envejable. Potser ens estem precipitant. Ai que en sembla que prendrem mal…

En fi, ho sabrem el 2 d’octubre. O no. Potser no.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , ,

Espanya estima Catalunya (i 3)

RESUM DELS POSTS ANTERIORS: Les afirmacions de Pedro Sánchez que “Espanya estima Catalunya” i “Espanya no és anticatalana” van colpir de tal manera l’autor que aquella nit va somniar que era veritat. Que Rajoy es reafirmava en aquesta idea en la inauguració del Corredor Mediterrani, que els diaris de Madrid publicaven conjuntament un editorial on reclamaven al retorn a l’estatut original de Catalunya tal com va sortir de Miravet, que la COPE, segons Carlos Herrera confessava, estava fent un canvi copernicà pel que fa al poble català i que al Santiago Bernabeu els aficionats madridistes aplaudien unànimement Piqué i cantaven “es una santa, Shakira es una santa”…

ESPANYA ESTIMA CATALUNYA (Tercera part i última)

L’endemà, malgrat les crítiques a l’actuació arbitral i la denúncia que el penal que va donar la victòria a l’equip català no existia, comprovo que tant l’As com el Marca es rendeixen definitivament a la qualitat de Messi. ”Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo”, escriu Julián Ruiz per primera vegada en les seves cròniques. El somni d’aquesta estranya nit gairebé d’estiu continua; mentre que esmorzo un pa amb tomàquet amb llonganissa de Vic en un bar de la Plaza Mayor i una relaxing cup of cafè con leche, a la tele del fons tenen posada la tertúlia política de Susanna Griso. Al costat de l’ubic Marhuenda hi ha la jova generació del pensament catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Parlen de Sixena i la opinió del director de La Razón es demolidora: ”Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”. Li tira en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat l’haver-se acovardit i haver retornat el que exigien des de l’Aragó. Al·lucino!. “Es que jo sóc català –rebla Marhuenda– i aquestes febleses em fan mal”.

–Com ho veu? Què en pensa de tot plegat?

Ens havíem citat a l’AVE, de tornada de Madrid, per fer-li una entrevista. Insisteixo en explicar que els molts records que tinc del somni se m’amunteguen i barregen i no puc posar la mà al foc per si havíem realment quedat o vam seure plegats de casualitat. M’haurien de disculpar si no sóc precís, però es tracta d’un somni. Carles Puigdemont em va mirar amb aquest esguard tan seu, tan característic.

–I vostè, Casas, què en pensa?

–El que jo pensi –vaig respondre amb respecte i senyoriu– no té cap importància. Jo no sóc president de res, President.

–Vostè té una edat, ha viscut. M’interessa el seu punt de vista.

–Entesos.

I aleshores li vaig deixar anar tot el que pensava, sense deixar-me res al pap. Amb concisió, amb modus, amb sinceritat.

–És una manera de veure-ho i, probablement, té raó. Però faci’ns confiança Casas, faci’ns confiança. En el moment precís sabrem estar a l’alçada. Catalunya sempre se’n ha sortit.

–Home, President, sempre, sempre…, que vostè és molt jove…

–I si no, com va dir Companys, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar tornarem a…

–Vèncer! –vaig fer, avançant-me, per demostrar que jo també mirava la Viquipèdia.

–De moment hem aconseguit que Espanya ens estimi…

–Sí.

De forma distesa vam anar parlant de tot i de tothom. Dels acords del “Let it be”  –aquí estàvem en desacord–, de com ell i en Junqueras van saber escapolir-se de l’escomesa de l’incisiu i demolidor Vicenç Sanchís, un parany d’entrevista, pobres!, del pentinat de la Rahola…

–A propòsit –vaig fer–, finalment li va donar l’adreça del seu perruquer al Xavier (Garía Albiol), no?

-Home, sí i no. Perquè a mi, qui em talla el cabell és la meva dona.

–Què em diu ara?

–Sí, sí, és que quan vam a anar a casar-nos a Rumania pel ritus ortodox, a la seva ciutat, Iasi, vaig adonar-me que tots els homes porten aquest pentinat i vam pensar que seria un record permanent dels seus orígens si jo em pentinava com ells. La Mars és molt romanesa… I molt catalana, es clar.

–Així, President, que l’adreça que li va passar al Xavier (García Albiol)…?

–Ui, el vaig enviar a un carreró enrevessat del Call de Girona, que no hi ha cap perruqueria sinó una seu de la CUP. Era una broma. És que al Parlament ens en fem moltes de bromes… Ja me l’imagino jo entrant al local i dient “Vinc de part del President perquè em tallin…”, no el deixaran ni acabar!

–Si que és de la broma, President!

–Molt, molt.

–Però ara hauríem de parlar seriosament, si us plau. Miri’m als ulls… Amb la ma al cor, contesti’m ben sincerament. Pensi-s’ho bé abans de respondre. President: creu que es farà el referèndum?

Carles Puigdemont va canviar totalment l’expressió de cop.  Es va posar la ma esquerra pressionant la boca i la barbeta, em va mirar de fit a fit i… Merda! Em vaig despertar.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Espanya estima Catalunya (2)

RESUM DEL POST ANTERIOR: Impactat per la declaració d’amor a Catalunya per part de Pedro Sánchez i Guillermo Fernández Vara, i especialment per la frase “Espanya no és anticatalana”, l’autor, aquella nit, va somniar que era veritat i que, en la inauguració del Corredor Mediterrani, Mariano Rajoy es sumava a les mostres d’afecte a Catalunya demanant perdó pel comportament del PP quan l’Estatut i anunciant que la Fiscalia investigaria la trama de l’Operació Catalunya en el Ministeri de l’Interior. En acabar l’acte, Rajoy i Puigdemont van quedar per parlar del referèndum passat festes. Però el somni va continuar.

SEGONA PART

Somnio que en el viatge de tornada a Madrid del tren inaugural del Corredor del Mediterrani, que ara ja no condueix Mariano Rajoy perquè ha preferit tornar a peu, en xandall, amb aquell tarannà tan característic seu que no queda clar si corre o camina, si va o ve, m’adono que el diari El País publica un editorial, simultàniament amb El Mundo, ABC i La Razón, on demanen amb fermesa retornar al punt zero de l’Estatut de Catalunya, tornar a començar. Aconsellen als diputats de Las Cortes respectar l’Estatut tal com va sortir del parlament català, sense ni la passada de ribot que en el seu dia se’n va vantar Alfonso Guerra ni l’harmonització que pactaren a la Moncloa Artur Mas i Rodríguez Zapatero ni l’esquilada del TC. L’editorial conjunt exigeix per a Catalunya l’Estatut tal com va sortir de Miravet, intacte. De passada, l’editorial abomina de l’actitud caparruda d’Alfonso Guerra en demanar-li al Govern del Partit Popular l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Li ho retreuen amb paraules dures, recordant-li allò del ribot i tractant-lo d’antidemocràtic i catalanofòbic. L’article en qüestió és inequívoc i contundent en la seva comprensió del catalanisme. No sé ben bé com s’ho fan venir però l’editorial mancomunat, en un dels seus paràgrafs, recomana que “hay que volver al cava catalán porque es de justicia rendir homenaje a una de las siete maravillas de la enologia mundial, según los expertos”. No me’n ser avenir. Em pessigo per a comprovar que no estic somniant, però com que es tracta d’un pessic dins del somni ni el noto i no em desperto. Aixeco la vista del diari, miro por la finestra i veig Rajoy caminant de presseta seguit de Jorge de Moragas que fa esforços per a mantenir aquest ritme rar d’anar a peu del Presidente.

Un cop arribat a Madrid, passejo una estona en sortir de l’estació d’Atocha, fa una calor seca que esparvera, i somnio que agafo un taxi que em portarà fins al restaurant Narciso, que ho està petant, on he quedat per dinar amb Carlos Herrera i recordar els vells temps, quan els dos treballàvem a la SER i dinàvem plegats de tant en tant per riure una mica i parlar en català. Jo trobava molt divertit l’Herrera explicant anècdotes dels seus anys dels inicis radiofònics a Catalunya i de la nòvia de Mataró que tenia un pare convergent que comprava els diumenges el tortellet, abans de dinar. De tot això fa molts anys, molt abans d’aquell atemptat frustrat d’ETA amb un paquet-bomba.

Com que m’ha sentit parlar per telèfon, el taxista, en el moment de pagar, em diu:

–Perdone caballero, però me he percatado que es usted catalán.

–Pues, sí ­–li responc amb timidesa–. Por cierto, ¿cuánto le debo?

–Quite, quite usted. No me debe nada. Los catalanes lo tienen todo  pagado.

Aquesta no me l’esperava. Es tracta d’un somni ho sé, però ni en somnis m’ho puc imaginar. És que és molt fort… Després de dinar amb l’Herrera, que m’explica que a la COPE s’està produint un canvi copernicà pel que fa a Catalunya i als catalans, que ell sempre havia tingut molta sensibilitat amb Catalunya perquè formava part del seus orígens i que, com canta Raimon, qui perd una part dels seus orígens perd el carnet d’identitat, però que els bisbes ja se sap i que ara estaven tot el dia que si la Moreneta, que si la Sagrada Família, que si Sant Jordi és un sant estupend, demanem el compte que pensem pagar a mitges, a la catalana.

–¡Por Dios! No hay ni cuenta ni cuento. Les he oido hablar en catalán, una lengua que me encanta, por cierto, y los catalanes en mi casa lo tienen todo pagado, faltaria más.

–No sé… –faig jo poc convençut–. Jo sí soy catalán, però don Carlos solamente es medio catalán.

Aunque fuera cuarterón. Están invitados. ¿Hace una copita de Aromas de Montserrat?

Al vespre, al Santiago Bernabeu,  on hi he anat, somniant, somniant, per a veure la tornada de la Supercopa, quan en anunciar per megafonia les alineacions nomenen Piqué, l’estadi s’enfonsa de l’apoteòsic aplaudiment, i malgrat que han perdut per un penalti inexistent que s’ha inventat l’àrbitre a favor del Barça, l’afició madridista no ha parat de cantar, tota la nit, amb la tonada de “Guantanamera”:

Es una santa

            Shakira es una santa

            Es una saaaaanta

            Shakira es una santa”.

(CONTINUARÀ…)

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Espanya estima Catalunya

Vivament impactat i, fins i tot, corprès per la declaració vibrant de Pedro Sánchez durant el recent congrés del PSOE en proclamar que “Espanya estima Catalunya” i que, per tant, “Espanya no és anticatalana”, i també, imagino, emocionat i sacsejat per les paraules del president extremeny Guillermo Fernández Vara que ha dit que cal “tornar-li a Catalunya l’Estatut que va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional“, però no tornar-li amb la idea que el facin servir de paper higiènic, no, tornar-li per a fer-lo vigent tal qual va ser aprovat en referèndum –hòstia, referèndum!– pels catalans el 2006 (després que, segons Alfonso Guerra, se li passés el ribot a fons)  perquè, continua Vara, “hem de reconèixer que tots estem ara governats en totes les Comunitats Autònomes pels estatuts que hem volgut, excepte Catalunya, que està regida per un Estatut que no ha volgut“, impactat, com dic per tanta i tant afalagadora afecció, aquesta nit passada he somniat que Espanya estimava Catalunya.

Per a ser precís voldria explicar, d’entrada, que era un somni en colors pastel i una banda sonora composta i dirigida per Jordi Savall. Intento recordar amb una mica d’ordre el que he somniat però les sensacions s’amunteguen i barregen i em fa por que se’m precipitin els esdeveniments i no sigui capaç de transmetre-les-hi amb la fidelitat necessària. Ha estat molt fort i molt intens. Emocionant, també diria.

He somniat que, en qualitat de periodista en actiu, assistia a la inauguració del Corredor del Mediterrani, però no d’aquí a vint anys, no, sinó entorn de l’1 d’octubre, passat l’estiu. El propi Rajoy presidia l’acte, al costat de Puigdemont i Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrei Millo, Pedro Sánchez, Iceta, oh! Susana!, l’Ada Colau, el Pablo Iglesias, la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad, l’Ali-baba i en Gulliver: “Oh, benvinguts, passeu passeu, –cantaven plegats, amb les mans entrellaçades i balancejant-se al ritme de la cantarella–  de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”.

Abans de passar al xeflis, Mariano Rajoy ha fet un discurs sense papers i de gran càrrega política. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas –ha repetit–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos ”, i també ha donat aquest missatge identitari de confraternització: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y verbigracia”. Més endavant ha volgut demanar perdó en referir-se a aquella campanya del PP de recollida de milions de signatures segons els organitzadors, cent mil segons la Guardia Urbana, contra l’Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cadiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder”. S’ha fet un silenci –no un minut, tres segons– i tots els assistents han aplaudit com un sol home o dona. Però encara faltava per arribar la notícia del dia (i, potser, de l’any). En to solemne ha anunciat que “mi Gobierno ha instado al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías implicados en la trama. Peti qui peti, como dicen ustedes en su bella lengua tavernácula”. S’ha sentit una remor intensa i del fons del saló ha sorgit un crit espontani: “Sé fuerte, Mariano”, que uns han atribuït a Gabriel Rufián…, i d’altres no.

A punt de marxar a conduir el primer tren del corredor, el del viatge inaugural d’Algeciras a Estambul, que romania aturat a la via 3, el president espanyol ha confraternitzat una bona estona amb la premsa catalana sota la mirada hostil de Paco Marhuenda. Com que es tractava d’un somni, m’he pogut passejar entre els convidats parant l’orella sense que ho notessin. Així he enxampat una conversa entre Alícia Sánchez Camacho i Vicky Álvarez que parlaven de muntar un restaurant (m’ha semblat sentir, però no n’estic segur). Inés Arrimadas i Jordi Cañas comentaven entre ells en català el discurs de Rajoy, valorant l’èxit de la pressió de Ciutadans –deien Ciutadans– per aconseguir que la Fiscalia entomés el cas de l’operació Catalunya. He presenciat com TV3, que donava l’acte en directe, entrevistava Garcia Albiol que confessava a la càmera que “el que més m’agrada del president Puigdemont és el seu cabell i, molt especialment, el seu pentinat. Li acabo de demanar la perruqueria on va. És a Girona però no passa res, amb l’AVE és un moment”.

Abans de marxar cap el tren, els dos presidents s’han saludat amb cordialitat.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensais hacer con lo del referèndum?

–No te amoines, Mariano, lo dejamos para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?.

(CONTINUARÀ…)

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

La ràbia

Si se’m permet la gosadia, diria jo que la ràbia ha estat darrera les primàries del PSOE d’ahir. No sé, perquè no ho tinc gens clar, ni tinc el suficient coneixement de la situació ni del personatge i, per altra banda, tampoc no m’adorna l’envejable virtut de la inconsciència del tertulià d’ofici, dic que no sé si Pedro Sánchez és la persona que podrà recosir les costures i tornarà el PSOE al recte camí de l’esquerra triomfant, si els crits d’unitat, unitat, serviran per alguna cosa efectiva (que dos no s’uneixen si un noi vol), si el tanoca “sí és sí” va més enllà que la picada d’ullet al “no es no”, ni si Pedro Sánchez és només el Joan-el-Baptista que ve a preparar l’arribada del Messies de l’esquerra. No ho sé i no tinc elements ni esma d’esbrinar-ho. Sé, només, perquè ho pot notar tothom amb quatre dits de front, que el triomf espectacular i arrabassador del nou secretari general és fruit de la ràbia acumulada per la militància després del cabreig de la jugada de la gestora per fotre’l fora i l’obligada comunió amb indigestes rodes de molí quan l’abstenció en la investidura de Rajoy. La ràbia de les urnes els hi ha explotat a la cara a la rància Susana, al parc juràssic del partit, als senyors de les portes giratòries, als barons regionals, al País cebrianista, a la caverna de la comunicació madrilenya, als oportunistes Antonio Hernando y César Luena i a la plana major del PP (i també al Garcia Albiol, que es plana menor però que li encanta fotre-hi cullerada).
Ha triomfat la ràbia popular, un exercici d’higiene.

Però la ràbia mal continguda també va ser present en el rostre, els gests i las paraules de Susana Díaz quan va haver de sortir i, consumida per la ràbia, va oferir el trist espectacle del mal de panxa infinit, de la manca de noblesa en obviar el nom de l’odiat i menystingut Pedro Sánchez, i explicant –fent encara més palès el fiasco– que a ella l’havien votat el 64% a Andalusia (només el 64% al seu feu? Ai que li perilla el sultanat i la pobra no se n’adona…)

Ara bé, l’apoteosi de la ràbia més rabiosa (en la versió de treure foc pels queixals, que es diu, i bilis per la boca) la trobem  a l’editorial de El País d’avui, una vergonya del periodisme de part, una evidència d’haver perdut els papers definitivament, una sentència d’autocondemna.

En tota aquet aquelarre de la ràbia i l’odi tribal d’aquesta Espanya caïnita que continua sense trobar la porta de sortida del laberint on s’ha ficat, cal remarcar la ràbia patètica i còmica al mateix temps de l’inesgotable Rajoy, el que ahir va córrer per felicitar el triomf del Madrid a la lliga –el primer és el primer– i no ha deixat clar sinó va tenir un detall d’educació –segur que deu haver anat a col·legi de pagament– amb el seu odiat Sánchez per no molestar –així ha tingut els pebrots de dir-ho en roda de premsa– o per problemes d’agenda (!). Remarcant, això sempre, que no espera canvis en la correlació de forces (canvis, Rajoy?, què són canvis?) i que el que cal és mantenir la unitat d’Espanya (allò que Franco li recomanava al Rei agafant-li la mà en el llindar de la mort)

Si més no –perquè ja veurem què passa els dies que vindran– el terrabastall d’ahir en el PSOE ha servit perquè ensenyessin el llautó una bona colla de dropos i el tàndem Farreras-Pastor esdevinguessin els reis del mambo. Quina ràbia, no?

 Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Etiquetat , , , , , ,

L’espagueti-western de Rufián i de Alfonso

Jo sóc un enderiat dels espagueti-westerns. No dels de Sergio Leone, que aquests ja se sap que tenen fama i prestigi reconegut, sinó dels d’Esplugues City, dels de sèrie B, dels xungos que passen de matinada en alguns canals de cinema (i que en el seu moment s’estrenaven a Can Pistoles, a Canaletes). D’aquells de diàlegs impossibles, actuacions histriòniques, arguments ultramaniqueus i trets pels descosits. I de tant en tant una frase com lapidària que t’encongia el melic. Com la que, per acabar, li va deixar anar l’altre dia Rufian, en el paper de justicier solitari, a De Alfonso, en el paper de sheriff corrupte, en l’espagueti-western que van protagonitzar en la Comissió per les escoltes enregistrades en el despatx de l’ex-ministre de l’interior: “Hasta pronto gàngster, nos vemos en el infierno”. Uauu! Quin moment més aconseguit! Quina tensió!.
Trobo, però, que l’actuació de De Alfonso va ser més convincent. Va brodar el paper de cínic amb un to irrefutablement fatxenda i altiu. Com correspon al dolent de la pel·lícula. Imagino que el director li va recomanar que posés la mirada de “no sabe usted con quien està hablando”. En canvi Rufián, que en altres ocasions ens ha brindat interpretacions antològiques, se’l veia més forçat, amb una certa crispació a l’hora de donar vida a un text difícil i brutal. Però no fem escarafalls, l’escena del duel justifica el preu de l’entrada, val per tota la pel·lícula. L’escena del duel en el corral entre Rufiàn i de Alfonso, quedarà per sempre més a la memòria dels espectadors i passarà als anals de la sèrie B, de la “pulp fiction”.
Surto al carrer després de la projecció. S’ha aixecat una mica de vent que em desemboira les idees. Me’n adono que el cinema és cinema i que no va més enllà de l’espectacle. I l’espectacle s’ha acabat. El jutge fatxenda torna al seu nou destí i continuarà impartint justícia (?) i el diputat es prepara per una nova actuació ben mediàtica que li aporti vots en les properes eleccions.
I el poble? El poble –com cantava La Trinca en els bons temps–, al poble que el donin pel cul… Que ja té les Conferències de Sant Vicenç de Paül!
NOTA ACLARIDORA: Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les Conferències de Sant Vicenç de Paül són una associació de beneficència fundada a París el 1833 per Frédéric Ozanam amb el nom de Conférence de Charité . Es difongué aviat per tot el món (uns 400 000 membres en 95 estats l’any 1959). A Catalunya fou fundada el 1857. Segons Wikipedia, actualment tenen 2.500 socis a Espanya organitzats en 216 conferències que desenvolupen la seva tasca benèfica amb el suport de 2.000 voluntaris.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Cassandra’s dream. El combinat.

Aquest afer de la Cassandra Vera que circula pels mitjans de comunicació aquests dies i que s’usa com a arma llancívola entre els uns i els altres és el més semblant a la cerimònia de la confusió por la quantitat d’ingredients , tant convencionals i previsibles com exòtic i singulars, que es barregen a la coctelera mediàtica.
Resulta que una noia pobra de 21 anys, que necessita una beca per a poder continuar estudiant fins assolir la seva somniada vocació de mestra ha estat jutjada i condemnada a un any de presó, a set d’inhabilitació absoluta i a pagar les costes del judici per humiliació a las víctimes del terrorisme degut a 13 twits que va publicar entre 2013 i 2016 fotent-se’n de l’atemptat a Carrero Blanco, esdevingut el 20 de desembre de 1973. Amb Franco encara viu.
En la coctelera hi trobem el ingredients següents: uns jutges poc sensibles a les persones trans que en més de cinquanta ocasions durant el judici s’han referit a l’acusada com l’acusat, el declarant, el dient, el detingut i l’autor (com solen fer les Gabrieles cupaires però a l’inrevés), masculinitzant el tractament a Cassandra en base a que quan va publicar aquells twits es deia Ramon i era un noi. Una persona addicta al twiter que declara que en porta publicats més de cent mil –cent mil!– entre el quals li son atribuïts uns que desitgen la mort de Rajoy i Cristina Cifuentes, i d’altres on es llegeix ªqué pena que en el tapón de los sanfermines no haya muerto nadie”, “lo bueno de ser ser una persona fría es que no me temblará la mano si tengo que matar s alguien”, “si fueras invisible, ¿qué harías? Matar unos cuantos”, “Ejecutar a un facha ,mientras le susurras al oido: Madrid serà la tumba del fascismo”. Una aplicació abusiva i al límit de l’execrable llei mordassa. Una campanya de crowdfunding que està recollint milers d’euros per a pagar les despeses del judici de la Cassandra. Una carta d’una neta de Carrero Blanco dient que demanar presó per aquests twits li sembla un disbarat. Una colla de piulades de la tuitera plorant la seva dissort, primer, i agraint la solidaritat i les donacions. L’incondicional recolzament de Podemos. Els dubtes metafísics del PSOE. La sonata de violí de la majoria de la resta de partits. El cruiximent de les xarxes…, i l’entronització de Cassandra com a Joanna d’Arc de la llibertat d’expressió.
Del còctel que ha sorgit d’aquesta barreja d’ingredients, sacsejats, no agitats, en podríem dir “Cassandra’s dream” –de passada homenatgem Woody Allen– perquè satisfà el somni de notorietat de la Cassandra, aquells quinze minuts de glòria a que tothom té dret, després de currar-s’ho amb més de cent mil piulades (que és una feinada) i dir-les sense embuts de l’alçada d’un campanar. Ara bé, que una persona més aviat curta de gambals que ha demostrat abastament la seva insensatesa a través de la xarxa, se li rendeixi acatament i honors, no em sembla just, ni equitatiu ni saludable.
No pensin pas que sóc insensible al patiment d’aquesta noia ni que sóc un transfòbic. Considero una injustícia i un despropòsit aberrant la sentència que li han dictat i denuncio el menyspreu de gènere que ha sofert durant el judici tractant-la en masculí quan ella se sent dona (es nota que els d’Hazteoir van guanyant adeptes a la causa). Ara bé, aquesta noia necessita ajut de tota mena més que no pas que la passegin en processó fent-li creure que és el paradigma de la llibertat. Cal, també convèncer-la, pel bé dels nostres fill i nets, que no es dediqui al magisteri. Hi ha una pila de professions tant o més interessants per a servir la societat. Qui no s’imagina que Pablo Iglesias la pugui incorporar a les seves llistes electorals?
Finalment, em nego a publicar com exemple del que estem parlant cap dels tuits sobre Carrero Blanco de Cassandra, no perquè m’amoïnin les reaccions judicials ni perquè li tingui cap respecte –ni un!¬– a l’almirall feixista, sinó perquè no hi he trobat ni una espurna de sentit de l’humor. Són molt dolents i em fan vergonya. Trobo que tenia molta més gràcia l’acudit que corria de boca en boca immediatament després de l’atemptat del carrer Claudio Coello: Saben aquel que diu que un paio, poc després de l’atemptat, agafa un taxi a Madrid i li diu “lléveme a Claudio Coello”, i el taxista pregunta “a qué altura” i l’altre “si se levanta ni que sea un palmo del suelo, se va enterar de lo que vale un peine”.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Orgull d’Espanya

Dani Mateo, dins del programa de la Sexta “El Intermedio”, va fer l’altre vespre una peça mordaç, molt en la seva línia, perfecte de fons i forma, on descrivia amb dades històriques, noms i cognoms, pèls i senyals i amb manifesta ironia la desbordada avidesa sexual de la nissaga borbònica predecessora del rei emèrit. Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII i Alfonso XIII van ser uns fornicadors extramatrimonials de record Guinnes. Això els Borbons ho porten als gens, era la conclusió a que arribava Mateo en el seu soliloqui, és en el seu ADN, per la qual cosa la vida dissoluta que s’està ventilant des de fa un temps de Juan Carlos I no és degut a que hagi emmalaltit de sexe, no és culpa seva, sinó que ho porta a la sang, com una maledicció ancestral, sang blava, com deia Mateo, degut a l’excés de viagra. Com els vampirs necessitan sang i molts polítics corrupció, els Borbons necessiten sexe.
Que el rei avui emèrit copulava amb notable assiduïtat i amb senyores de diversa procedència i condició, se sabia. Subtilment s’havia deixat caure en algun mitjà de fora i d’aquí també, però amb cautela i amidant les paraules. És com la corrupció (presunta) d’alguns polítics i la seva parentela en els anys del pujolisme. Se sabia. S’acceptava que el rei era un monarca de vida dissipada i en els cercles de poder s’opinava que, a més a més, era un insensat, gens discret i poc curós. Coneixedor de la seva immunitat a les indiscrecions i a les filtracions periodístiques, fruit d’aquesta llei no escrita que proporcionava una campana de silenci entorn de la corona, Juan Carlos va viure distret i encantat de la vida durant els anys bons en que uns tapaven al altres, anys socialistes del “pelotazo” i anys aznaristes del “España va bien”, gaudint de la cacera –un dels seus esports favorit, sinó el que més– de tota mena d’espècies vives o molt vives.
Però vet aquí que des de la seva abdicació i de l’escàndol d’Urdangarin i senyora tot això de la concupiscència reial ha quedat al descobert. S’han publicat noms, indrets on copulava i converses privades enregistrades d’estranquis pel CESID. Un gran espectacle davant del qual la corona no ha dit ni ase ni bèstia.
¿Serà potser aquest silenci conseqüència de que les més greus informacions han sorgit del digital que dirigeix Eduardo Inda, una farsant compulsiu connectat amb el més pudent de les clavegueres de l’Estat i que ni a cal rei ni ningú li dona crèdit (excepció feta de la Sexta, es clar)?
Jo més aviat penso una altra cosa: que la “sementalitat” del rei és un punt a favor de cara al seus súbdits. La “sementalitat”, o sigui, la mentalitat de semental, és una característica valorada i envejada pel poble espanyol, testosterònic per tradició, cultura, creences i morfologia atàvica. Que el rei s’hagi beneficiat senyores i senyoretes a dojo el fa envejable i li multiplica l’admiració de l’home del carrer. Que les propines i despeses de les amants o el lloguer dels seus fornicatoris s’hagin pagat amb fons reservats (o sigui diners de tots), son danys colaterals, irrisoris, comparats amb el goig que significa per a la ciutadania haver tingut un rei pixa brava, orgull d’Espanya.
Una altre cosa seria que se li descobrís una fortuna multimilionària amagada a l’estranger, fruit de negocis poc clars, de tripijocs il·legals i especulacions o inversions amb les cartes marcades. Que es demostrés, vaja, que es tracta d’un monarca corrupte. Aleshores el poble espanyol, sorprès i emprenyat com una mona, apel·lant a l’honestedat i als més alts valors democràtics, fotria una puntada de peu al cul a tota la reialesa i la mare que els va parir i proclamaria la república… O no. Probablement no… Segur que no.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,