E pur si muove, Senyora Ministra

Es veu que Dolores Delgado, la ministra espanyola del ram de la Justícia –quin eufemisme la paraula justícia, en aquests moments i en aquestes circumstàncies!– , acompanyada del seu seguici, ha abandonat l’acte d’homenatge que oferia la Generalitat a les víctimes de Mauthausen, tan bon punt la directora general de Memòria Democràrica, Gemma Domènech, en el seu discurs, ha esmentat els presos polítics. De fet, l’acte s’ha fet davant la placa que l’any 2017 va descobrir en la seva qualitat de Conseller, Raúl Romeva, un dels independentistes empresonats preventivament fa…, uf, fa tant temps que ni me’n recordo.

Segurament la Senyora Ministra se n’haurà anat emprenyada i fins el capdamunt dels catalans, uns torracollons, uns pesats insistint sempre amb el mateix, hòstia. I segurament té tota la raó la Moinistra. Els catalans ni perdonen ni obliden, i són uns pesats, i uns torracollons. i, a més a més, uns impacients i uns mals estrategues, no com els bascos, per exemple, que saben quan han d’aixecar el peu de l’accelerador i quan l’han de prémer per treure’n els resultats més favorables pels seus interessos. Però malgrat que els del bàndol nacional els tractin obsessivament de colpistes –es veu que són uns torracollons i uns pesats, aquests també, segons es miri– i que la Junta Electoral Central estigui feta un embolic, cada cop que un representant estatal o coronari s’acosti per aquí es trobarà amb el record i la reivindicació, a no ser que es trobi una solució política a l’incòmode i enverinat afer.

Disculpi els catalans, Senyora Ministra, segur que no tenen res personal contra vostè. Però malgrat el que diguin els del bàndol nacional, malgrat el que pensi el govern pel que fa al conflicte i a l’estratègia per entomar-lo, malgrat la JEC, la jutgesa Lamela, el jutge Llarena i el sursumcorda, d’haver-n’hi de presos polítics, n’hi ha. O com diuen vostès, de “haberlos haylos”.

 

Anuncis

Enric Millo, sempre surant

(Pueden leer este escrito en castellano en la edición digital de La Vanguardia a partir del viernes 3 de mayo)

En fi… No vulguin saber la que s’ha muntat a la xarxa aquesta setmana a compte del nomenament del gran Enric Millo com a Secretario General de Acción Exterior de la Junta de Andalucía. Entre la mala llet catalana, el cachondeito  andalús i que l’esquerra no perdona, al pobre home me l’han deixat per estendre. Que el twitter desfermat pot ser molt cruel. Que les hemeroteques i la Viquipedia no perdonen.

En el fons em sap greu aquest acarnissament contra un personatge, la llarga trajectòria política del qual ha estat marcada per l’atzar, anant d’aquí cap allà, d’Herodes a Pilats, havent de fer la puta i la Ramoneta que es diu vulgarment, fins a trobar el seu seient a la vida, el seu lloc de destí en l’universal. Encara sort que en l’últim dia del mes passat ho va aconseguir –i amb ell, tots respirarem alleugerits– en assolir un càrrec semblant al de Cap del Diplocat versió andalusa. Les voltes que dóna la vida de l’alpinista!

Però fins a arribar al cim de la seva carrera, aquest home ha patit el que no està escrit. Ha patit en silenci, posant cara de bon jan mentre en el seu interior es debatia en una terrible contradicció, en una pugna identitària que, per fi, ha sortit a la superfície. Encara ha estat de sort: “Els meus pares eren valencians, en pau descansin tots dos, i van emigrar a Andalusia buscant un futur millor, jo vaig néixer a Catalunya, pràcticament per casualitat, no?“, li he sentit declarar per la tele. I he comprès el seu neguit, el seu cul encongit els últims anys. les seves declaracions potser inconnexes com si, de vegades, el reg cerebral no acabés de ser fluid.

Perquè, per si no ho saben, Enric Millo va iniciar la seva carrera política en el si d’Unió Democràtica i durant quatre legislatures va ser diputat al Parlament per CiU, arribant a ser portaveu adjunt del grup parlamentari convergent, que no és poca cosa, no s’ho pensessin pas. I hagués continuat la seva fulgurant carrera en el sí del catalanisme, quan encara no havia descobert que era català per puta casualitat, si no s’hagués creuat en el seu camí una contrarietat humiliant: en les eleccions de 2003, el seu partit no el va voler posar de número u per Girona i Millo va agafar tal emprenyada que se’n va anar a trucar a la porta d’ERC, segons explica Joan Puigcercós i Millo nega, que no van voler incloure’l a les seves llistes. I aquí Millo, en la seva desesperació, va trobar la llum al final del túnel quan el Partit Popular va acollir-lo amb els braços oberts, oferint-li de menjar i beure, aixoplug per a les fredes nits d’hivern i un futur ple d’esperança constitucional.

Perquè –i no es tracta d’una simple i trasbalsada especulació, sinó d’una teoria tan sensata com moltes de les que sòl plantejar en aquests escrits contemplatius (i perdonin la immodèstia) – si CiU l’hagués mantingut en el número u per Girona o ERC l’hagués acollit, amb la capacitat que ha demostrat Enric Millo per manar esquadres, probablement ara seuria a la banqueta dels acusats en lloc de Joaquim Forn, aguantant les instruccions i reprimendes del megajutge Marchena, un dels pocs homes en el món que posseeix el diví do de parlar ex càtedra. Estic segur que Puigdemont, amb aquest olfacte que ha demostrat de saber-se envoltar dels millors, l’hagués nomenat Conseller d’Interior. I hagués estat una pena perquè ens haguéssim perdut el Millo que després hem conegut i que ha sorprès al món sencer. Primer amb aquesta declaració, immediatament després de l’1-O, demanant perdó per l’acarnissament del batalló Piolín: “És que no puc fer res més que lamentar-ho, demanar disculpes en nom d’aquells que van intervenir …” i retractar-se després, avergonyit, i sumar-se a la gran fal·làcia de l’odi i la revenja quan el van cridar a declarar com a testimoni a la fira d’abril del Suprem: “Es va començar a generar a Catalunya un clima de conflictivitat que va anar augmentant progressivament i que va donar lloc a episodis d’assetjament i de fustigació i de violència… “, va dir. “…Muralles de persones disposades a enfrontar-se, a oposar-se…“. va descriure. I finalment va arribar l’apoteosi: “…dits trencats, vaig poder veure alguna fractura de cama, vaig poder veure una armilla antibales esquinçada de punta a punta, i això, evidentment, amb una ungla no es pot fer… Un agent em va explicar que havia caigut en el parany del Fairy, i jo vaig preguntar, doncs bé, què és això, no? Doncs abocar detergent a l’entrada d’alguns col·legis perquè quan els policies entressin, patinessin, caiguessin a terra i després els colpegessin amb puntades de peu al cap…

En els últims mesos Enric Millo ha estat a punt de llençar per la borda tanta impostura, tanta fidelitat al Partit Popular, en alinear-se amb la menuda Soraya davant de l’ultra Casado. Però el president d’Andalusia, Juanma Moreno, sorayista com ell, li ha tirat el salvavides i l’ha nomenat capitost de les ambaixades, representant de la Junta davant la Unió Europea a Brussel·les i, com explica l’ABC, potenciador de les relacions entre Andalusia i Catalunya. Ben vist, Moreno. Per intervenir entre les dues esmentades comunitats Millo és l’incendiari ideal (perquè d’això es tracta, oi?).

Per descomptat, Enric Millo seria el meu ídol d’aquest mes –amb fotografia penjada a l’entrada de casa meva–, si no fos perquè aquest títol se l’ha guanyat a pols Cayetana Álvarez. Ho sento, Enric, pisha, una altra vegada serà. Hi ha més dies que llonganisses.

Àngel Casas

CARTA A UNA DESASSOSSEGADA CAYETANA

Memorable i inefable Cayetana: Quina hòstia que t’has cardat!

D’antuvi et vull agrair, en nom dels catalans que valorem, com a bé suprem, la llibertat i la democràcia, que en el debat de TV3 vestissis de groc , una manera de picar l’ullet que només els demòcrates, republicans de tota la vida, saben com fer per a mostrar la nostra solidaritat amb represaliats o foragitats per la injustícia. Gràcies Cayetana, el poble català no t’oblidarà mai.

Per altra banda em sap greu –la veritat és que no me’n sap gaire de greu, t’ho has guanyat a pols– el fracàs de la teva candidatura per Barcelona i el fiasco que el teu lideratge li ha generat al PP català. Era massa terra hostil per a tu. No es pot anar a les colònies amb aquesta actitud arrogant, fatxenda i menyspreativa. Així mateix vàreu anar a Cuba i així mateix vau sortir per cames el 1898. Enigmàtica Cayetana, la hòstia que t’has fotut, si tinguessis quatre dits de fronts, te la podies imaginar. Que ni els del PP català de tota la vida els hi fa cap gràcia que vinguis per aquí a donar lliçons de modos, de constitucionalisme i d’espanyolitat.

Per cert, tu has estat negant al catalans els dret a decidir, agitant el fuet del 155 a duo amb Inés Arrimadas, i bé que el vas practicar el famós dret a decidir el 2008, crec, quan vas, precisament, decidir ser espanyola, a més d’argentina i francesa. O ara em resultaràs supremacista i ens voldràs vendre que es pot decidir ser espanyol però no català perquè no hi ha color, perquè és infinitament superior? No cola, marquesa, no cola. Com tampoc cola, i és una mostra d’aquest cinisme que practiques –i que a mi tant em delecta i diverteix– quan en mig del brogit del debat de TV3 vas parlar de llibertat, igualtat i fraternitat referint-te a la democràcia espanyola… Perdona? És que quan es porten tantes pàtries a la motxilla, és natural que hom es faci un embolic. Això de llibertat, igualtat i fraternitat pertany a la República Francesa. República, marquesa. Quan ets espanyola toca estar per una, grande y libre. És de manual, o no t’ho van ensenyar a la FAES?

En fi, ha estat tot un espectacle impagable veure’t passejar aquests dies per casa nostra com un pop en un garatge, anant a la universitat a veure si et feien cas, facilitant que muntessis un numerat de victimisme en esbroncar-te, així podies explicar alguna emoció tumultuosa a la teva penya de Madrid. Torna quan vulguis, encara que no crec que et quedin ganes. En fi: bon vent i barca nova… Ah, i transmet el meu condol al teu compi Casado

Atentament,

PD: Pensaba añadir la traducción al español para facilitarte la comprensión de este escrito en catalán (que estoy convencido de que, a pesar de la pose que te han ordenado mantener –¡que duro lo tuyo, Cayetana Álvarez!–, pillas bastante). Pero estoy seguro que tanto Dolors Montserrat como Enric Millo o García Albiol te lo traducirán encantados y sin reírse ante tus narices. Y, si no, siempre puedes recurrir al gran boss, que Aznar confesó, con esa sonrisa de pillín bajo el bigote, que a veces leía catalán en la intimidad. Claro que yo no sé qué grado de intimidad mantienes con él…

Jornada de genuflexió

(Si prefiere leer la traducción de este articulo en castellano, lo encontrarà en La Vanguardia Digital a partir del 26 de abril de 2019)

Ara toca la Jornada de reflexió? Au, vinga! Però si portem mesos reflexionant, contrastant aproximacions inútils al polític i a l’acció política que hom desitjaria, descartant opcions, intentant trobar aquest clau ardent (subtil declaració o creïble promesa o honestedat una mica contrastada, no sé, alguna cosa) on agafar-se. Jo ja he decidit, ho tinc clar dins el fosc maremàgnum. Només he trobat una espurna d’opció per evitar que els quatre genets de l’apocalipsi, bé, tres, bé, un genet i dos devastadors soldats de la fidel infanteria, malmetessin els nostres darreres. Per sort per a mi, i que se’m perdoni la immodèstia, fa temps que m’he sortit d’aquest quaranta per cent d’indecisos. Ja no estic en el angoixant tràngol de decidir-me per Ciutadans o per Vox, per En Comú Podem o pel PACMA, per ERC o PSC, per Junts per Cat o per Junts per l’Amor de Déu (descarto del dubte el PP de la senyora de Toledo perquè és com de Toledo, un marciana a la botiga de plats i olles).

No, el dissabte no és jornada de reflexió per el modest votant. En tot cas, els que haurien de reflexionar, en lloc de la infeliç ciutadania, serien els candidats que s’han esgargamellat en la campanya. Comptabilitzar les mentides que han deixat anar conscientment i les que han deixat anar per inèrcia. Repassar el llistat de promeses que saben segur que no compliran. Ordenar alfabèticament els insults i exabruptes repartits més a sinistre que a destre. Examinar la seva desdibuixada consciència especialment després dels debats a quatre viscuts aquesta setmana, on la Sexta ha demostrat la seva demolidora capacitat promocional i el seu desacomplexat egocentrisme per fer-nos creure que la nostra vida no tornaria a ser igual si ens perdíem el debatíssim, servit sota l’ull escrutador del polièdric i ubic Farreras. Convençut de poder salvar la meva ànima del foc etern –a tant arriba el poder de convicció de Farreras– no m’ho vaig perdre. I, per si m’ho pregunten, vaig anotar que, ideologies a part, Iglesias va resultar creïble i raonable, que el paper de xai sota la pell de llop de Casado no colava malgrat els seus treballats esforços, que Sánchez va demostrar la seva habilitat, la de ser incansable paret de frontó, i que, Rivera, sobreexcitat i histriònic, entestat a repetir una i altra vegada, com li passa amb la paraula golpistas, que Sánchez estava nerviós (?), mereixia que els moderadors aturessin caritativament el brogit del debat i expliquessin que ho feien perquè l’amo de Ciutadans pogués prendre la medicació, que jo crec que, generosament, per un sentit de la caritat humana, que deia Gaspart en els seus bons temps, els altres tres col·legues no s’haguessin oposat. Però no. Els culpables de tant desassossec passaran plàcidament la jornada de reflexió reconfortant-se amb la seva família, que els gronxaran tendrament després de l’esforç, o aniran a veure una pel·lícula, o alguns, potser els menys, llegiran una mica abans de caure adormits en una profunda migdiada. El que toca.

I l’endemà, per fi, ells, els polítics, gaudiran del que eufemísticament han batejat com a festa de la democràcia, que és una jornada en que, al final de la qual, sempre sembla que tothom hi surt guanyant (excepte UPyD). Més aviat ho veig jo, des de la meva perspectiva d’home o dona del carrer, com la jornada de la genuflexió. En seguir-los-hi el joc i votar quan ho consideren convenient per als seus interessos, genuflexionem, rendits i entregats, davant l’Ibex 35, davant la Corona, davant del Tribunal Constitucional, el Suprem, la Fiscalia i el Consell General del Poder Judicial. Especialment davant de jutges i jutgesses com la popular senyora Lamela que ha tingut gairebé dos anys a la presó a Sandro Rossell i li ha embargat tot el seu patrimoni (vint-i-dos mesos, que es roben ràpid, de la vida d’un ciutadà potser pel capritx, potser per la intuïció professional i l’experiència, que la senyoria també engarjolà els Jordis, potser per una subtil relliscada prevaricadora involuntària, per descomptat, potser per la malvolença en tractar-se d’un president del Barça, potser perquè quan a l’Audiència se celebrava un acte jurisdiccional andorrà –país implicat en la investigació dels presumptes delictes– i la jutgessa i el fiscal general d’aquell país, Mingorance i Alberca respectivament, es van traslladar a Madrid per interrogar Rossell i el seu gestor andorrà Joan Besolí, i es van disposar a parlar en l’idioma oficial d’Andorra, que és el català senyora Lamela, fins i tot a Viquipèdia pot consultar-ho, insisteixo, en un acte jurisdiccional andorrà, l’esmentada jutgessa que només havia d’actuar d’amfitriona, es va enfadar amb l’acusat perquè responia en català. Rossell i els seus lletrats la van il·lustrar que es tractava d’un acte jurisdiccional andorrà i que el català no només era la llengua dels independentistes catalans sinó l’oficial d’Andorra. Parlaven en l’idioma del país: “Esto es España, así que responda usted en castellano“, diuen que va dir, malhumorada, sa senyoria i ho diuen els de Crònica Global, digital conegut no per les seves simpaties pro catalanistes, precisament). Després del calvari, a Rossell no li han trobat proves del presumpte delicte i l’acaben de deixar en llibertat. Suposo que si li preguntem, ¿i ara com dorms Carmen ?, ens respondria que com un angelet, que una cosa és la putada professional i l’altra la pau de la llar.

Continuo. Posats a fer, li fem la genuflexió al Concordat i a la Conferència Episcopal. Als cossos i forces de seguretat de l’Estat, tan maltractats per la mirada penetrant de la ciutadania. Ens agenollem, penitents davant la catalanofòbia, la xenofòbia, l’homofòbia i l’ancestral incultura de tradicions tan salvatges i medievals com la dels afusellaments de Coripe (i altres salvatjades encara vigents). Davant del tonto del poble que quan l’any passat van afusellar i van cremar el ninot caricatura de l’assassina confessa del nen Gabriel i la Fiscalia va intervenir a veure què passa, va dir “¡ahí va, si yo creía que habíamos fusilado a Puigdemont! Huy, perdón“. Oblidant, o sense assabentar-se gens, que ja una vegada l’Espanya nacional, la que amb el mateix afany amb què es vantava dels Principis Fonamentals del Moviment es vanta avui de la Constitució, va afusellar un President de la Generalitat. Aquella vegada amb munició veritable, sang i mort.

 

BAILANDO CON BOBOS (Ballant amb babaus)

(Ja em disculparan, però si no ho titulo en castellà, no té cap gràcia)

Quines Setmanes Santes aquelles què arrencaves amb el Diumenge de Rams beneint la palma, si eres nena, que per alguna cosa semblava un vestidet de puntes, o el palmó, si eres nen, una al·legoria de fal·lus erecte. Caminaves després a ritme de processons i via crucis, amb pecadors penitents dramàticament intercalats, cantant allò de “per vostre passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu una altra vegada aquest pobre pecador“. I els oficis solemnes de dijous i divendres sant, llargs, tristos i tediosos, amb un moment culminant per als nanos, el `de batre i fer sonar les matraques, un soroll infernal, que anomenaven simbòlicament (i que se’m perdoni la menció, però eren coses del nacional-catolicisme), moment de matar jueus. Ah, i el sermó de les set paraules, de vegades amb predicador convidat, que te’ls posava per corbata i et ficava la por al cos i t’encomanava un sentiment de pecat perquè un senyor havia mort per culpa teva –¿culpa meva? ¿però, que hauré fet jo? – enmig de tortures indescriptibles. Després s’anava d’església en església visitant monuments, amb la imatgeria tapada amb llençols morats i, per fi, l’alliberament amb l’ofici de glòria, celebrant la resurrecció i cantant, amb entusiasme, al·leluia, al·leluia. La quaresma i els seus bunyols s’anaven a tomar vent i et cruspies la mona i els ous de xocolata, les ràdios arraconaven els seus discos de música clàssica majoritàriament sacra i els cinemes guardaven per a l’any següent la col·lecció de “El Judas” i “La túnica sagrada” per tornar a projectar “El último cuplé” o “Con faldes y a lo loco“, posem per cas. Tot plegat, no pas a la terra de Maria Santíssima, sinó aquí, en una modesta barriada de Barcelona. Però va passar el temps i, a poc a poc, se’n van anar en orris les dolces mentides dels Reis Mags, del tió defecador i del Ratoncito Pérez, i d’una cosa ens vam anar a l’altra, descorrent cortines, superant pors atàviques i descobrint les vergonyes del negoci. Així que, desfent-nos-en de la negritud medieval, per Setmana Santa marxarem a esquiar, o a les platges o a veure món. I enrere van quedar els misteris insondables, els chill-out gregorians i les supersticions.

Però vet aquí que, perquè no pot estar-se quieta i a tothom ja li està bé, enguany la Setmana Santa ha caigut en plena campanya electoral i, per si no portéssim prou temps bregant amb la imperícia i la mediocritat política, aquests dies de recolliment o gresca, de saeta o reggaeton, segons hom vulguii, s’estan veient complementats amb l’apoteosi de la bajanada, la impostura i la pervivència d’aquest morro que se’l trepitgen. Doncs sí, estem ballant amb babaus.

Ja la setmana passada els assenyalava la ridícula bestiesa comesa per Esquerra Republicana, secció inquisidors, amb el lamentable assumpte de la defenestració de Sicus Carbonell, que encara cueja. I què no dir de la Junta Electoral –que aquesta institució dona molt de si– obligant a l’ajuntament de Sant Fruitós de Bages a llevar els cartells que anunciaven el Fairy amb l’eslògan “tu ja m’entens”. Per denúncies de Mistol, Calgon o Finish? No, del PSC. També la JEC, que és la Junta Electoral però en Central, s’ha cobert de glòria amb la prohibició a TV3 de parlar de “presos polítics” o “exiliats”. Mitjançant la necessària i exhaustiva explicació de la prohibició en tots els programes informatius i, a més a més, en tots els telenotícies, perquè el teleespectador no es portés a engany i estigués perfectament informat del que es cou a la rebotiga, han aconseguit que apareguessin més les expressions injuriades que si s’hagués deixat lliure l’albir informatiu. I els nois de Ciutadans, als quals el color groc els posa, els excita com diu la llegenda que el vermell excita els braus, que van i es dediquen a arrencar llaços grocs en la Universitat en un soliloqui beneit quan els estudiants són de vacances. O, insistint amb la groguenca obsessió, la intrèpida Inés mostrant al Parlament les llaçades arrencades amb el seu propi esforç com Pocahontas vantant-se de les caballeres arrencades als rostrepàlids. I què dir de la campanya inventada per Vox (amb alguna cosa cal distreure la parròquia) sobre la tinença d’armes? I el whatsapp, que han enviat per error a cent periodistes, en què confessen que els ve de perles que la famosa JEC els hagi exclòs del debat a cinc però que l’actitud oficial i pública ha de ser de cabreig i d’esquinçar-se les vestidures ? Tot seguit va l’inefable Casado, i lluny d’agrair-li a Pedro Sánchez el suport al PP quan l’aplicació del 155, li estampa als morros que “prefereix les mans tacades de sang a les mans tacades de blanc. Mans pintades de groc que mans obertes a tots els espanyols “. I finalment, la gran esperança blanca (i aristocràtica) del PP català, la hispana-franc-argentina Cayetana Álvarez de Toledo, que va deixant un reguitzell de perles declaratives, cultivades a la FAES on s’espanyolitzà a fons, el ganxo electoral de la qual consisteix en vantar-se que no té punyetera idea de català, la qual cosa em sembla una solemne bestiesa d’una dona que ha estat casada 18 anys amb un català, ni més ni menys que un Güell –dels de la colònia i el parc–, no em cola que no se li hagi encomanat ni un desvergonyit collons!, ni un trist no fotis!, ni un pudorós escolta, noi!

Tot just acabem de començar la campanya. Estic segur que la setmana que ve continuarem ballant amb babaus.

El maleït inquisidor que portem a dins

Estic horroritzat i, per això, sóc conscient que vaig a ficar-me en un embolic que em podria estalviar, però la vida contemplativa que practico d’un temps ençà, ja comporta aquests riscos. Escriure en espais públics requereix mullar-se i això mai no és gratuït i gairebé mai te’n surts sense empastifar-te, però resulta apassionant.

Mirin, així de clar i concís: estic amb Sicus Carbonell i, encara que no ho necessita, perquè el desenvolupament dels fets acabarà per posar les coses al seu lloc, defenso, no les seves declaracions, sinó la seva actitud honesta i valenta d’afrontar les seves paraules poc afortunades i col·locar-se al costat dels humils, dels que accepten que es poden cometre errors i que, a tots, fins i tot a Inés Acostades, ens queda molt per aprendre.

Coneixen la història, no? L’altre dia, Sicus Carbonell, líder del grup de rumba catalana Sabor de Gràcia i president de l’Associació Professional d’Autors i Creadors de Rumba Catalana, va intervenir en un debat a betevé en què, parlant sobre el col·lectiu gitano al qual pertany, va dir el que s’ha reproduït obsessivament en tots els mitjans d’informació: que li fa pena qualsevol persona que neix homosexual perquè “és una dona atrapada dins del cos d’un home“. I, immediatament se li ha tirat el món a sobre sota l’acusació d’homòfob. Les xarxes socials, aquest magatzem d’odi i frustracions personals, l’ha condemnat a l’insult, a l’amenaça despietada i l’oprobi. I perquè encara no s’ha reintegrat el càstig físic al codi penal, sinó, li haurien correspost 50 fuetades, mínim. ERC, que l’havia ficat al número 30 de les seves llistes municipals perquè, encara que no sortís elegit, impossible en aquest lloc, les impregnés d’una miqueta d’aroma gitano, a veure si pescava vots en aquest calador, o aquesta és la impressió que sembla desprendre`s de l’operació, l’ha defenestrat fulminantment amb un tuït cruel i irreflexiu: “ni ERCB ni Ernest Maragall poden acceptar les declaracions fetes per Sicus Carbonell. El nostre compromís amb els drets de les persones LGTBI és ferma i inqüestionable. La decisió és clara: no formarà part de la nostra candidatura “. I continuem per a bingo.

Els ercians no van ser tan expeditius quan el cas de Lluís Salvadó i la seva conversa, privada i robada, això sí, sobre l’elecció d’una Consellera per la grandària de les seves mamelles. Salvadó segueix sent parlamentari d’Esquerra. És clar, que és un home de la casa, no un artista convidat.

Sicus, lluny d’apel·lar al victimisme, a la tòpica xenofòbia dels paios contra els gitanos, ha donat una lliçó de dignitat i un bany d’humilitat en respondre immediatament a la seva caça i captura amb un extens comunicat que intento resumir a continuació: “no sóc homòfob, no ho he estat, ni ho seré mai … sóc conscient que em vaig expressar malament. No vaig estar gens encertat ni vaig saber escollir les paraules correctes, per això demano disculpes sinceres, especialment a totes aquelles persones del col·lectiu LGTBI i al conjunt de la societat… Segurament he confós conceptes, però he volgut parlar del que he viscut personalment. El que vull és ajudar els gitanos i gitanes que són homosexuals a normalitzar la seva situació dins de la comunitat i em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per trobar-nos i poder treballar en aquest sentit. Hem de lluitar tots junts contra aquest rebuig que pateix una part del meu poble… Des d’ahir estic rebent amenaces, missatges dient que me’n vagi de Catalunya, peticions de boicot pel meu grup musical i insults molt greus. Em dol enormement aquesta situació perquè crec fermament en la igualtat i el respecte per sobre de tot i perquè sóc conscient que l’ús d’algunes expressions no va ser gens adequat. No em vaig expressar bé. No vaig saber explicar el que volia. Reitero les meves disculpes… Em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per aprendre més sobre la situació injusta que pateix. Vull formar part del combat contra les injustícies i discriminacions que existeixen en la nostra societat. Vull refer el que he fet malament i per això la meva disposició és total i vull aprendre a saber fer pedagogia “.

Jo vaig veure el fragment de la intervenció de Sicus que va emetre TV3 en els seus informatius, i ni l’actitud ni el to van ser, de cap manera, homòfobs. Sicus és un cantant de rumba, no un polític, un intel·lectual, un metge o un arquebisbe. Es va explicar malament, probablement, però és un tio legal que va despertar al maleït inquisidor que tots portem dins.

El lobby hauria de sospirar perquè tots els homòfobs que se’ls llancen a la jugular amb odi i violència, cecs de ràbia i d’ira, fossin com el bo de Sicus Carbonell.

On s’ha de signar?

Etiquetat

Jorge Sepúlveda i els cercadors d’ossos

Tinc anotat a la meva llibreta d’apunts, aquesta de la qual solen sortir guspires inicials per a aquests escrits contemplatius, una crida sobre un subjecte andalús de la penya parlamentària de Vox que, no fa gaire, va qualificar de “cercadors d’ossos”els familiars de les víctimes del crim franquista que, vuitanta anys després de la victòria de l‘Alzamiento –això sí va ser un cop d’estat, aquests sí que van ser colpistes–, continuen buscant a la terra remoguda la fosca veritat dels cadàvers afusellats dels seus familiars abandonats en cunetes i fosses comunes.

Cal ser molt miserable i molt falangista per fotre’s del plor i del dolor dels vençuts que, més enllà de l’assassinat, es va perllongar amb la repressió i l’estigma perenne als familiars dels rojos i separatistes.

Benito Morillo, tinc anotat, “cercadors d’ossos”. I a continuació, perquè no se m’oblidés: Jorge Sepúlveda.

Perquè Jorge Sepúlveda, que va ser un bolerista d’èxit els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i que va reverdir en els 70 al costat d’Antonio Machín i Bonet de San Pedro, gràcies a l’esforç que uns quants vam exercir per recuperar la memòria sentimental i que Martín Ferran va aprofitar per institucionalitzar des de la televisió mitjançant el programa Mundo camp, va demanar que després de la seva mort, ocorreguda a Palma de Mallorca el 1983, les seves despulles anessin a parar a una fossa comuna perquè les seves restes tinguessin la mateixa dissort que milers dels seus compatriotes republicans del bàndol del que formà part durant la Guerra Civil, obtenint el grau de sergent de l’exèrcit republicà.

Jorge Sepúlveda, l’ídol de la ràdio de mitjan segle passat, el triomfador (aquí apel·lo a la memòria dels més grans del veïnatge) de “Monísima” , “El mar y tú”, “María Dolores”, “Bajo el cielo de Palma”, “Dos cruces”, “A escondidas”, “Campanitas de la aldea”, “Mi casita de papel”, “Qué bonita es Barcelona”,  “una casa portuguesa”, “Enamorado del mar”, “Cántame un pasodoble español”, ”Campanitas de la aldea”, “Tres veces guapa”, “Monasterio Santa Clara”, “Sombra de Rebeca” i, per sobre de totes,”Mirando al mar “i” Santander “, era valencià i es deia en realitat Luís Sancho Monleón. El més popular i representatiu cantant de boleros dels anys més durs del franquisme, va rebre un tret durant la contesa que li va inutilitzar tres dits de la mà esquerra. En finalitzar la guerra el van internar al camp de concentració d’Albatera. Condemnat a mort, va ser portat juntament amb els altres reus fins el paredó del costat del cementiri de València i, com explicava Gila en referir la seva pròpia experiència, el van afusellar malament, va caure en sentir els trets, però no va ser ferit i com es va fer de nit, i ja era molt tard, imagino, els seus executors van marxar sense disparar els trets de gràcia i van deixar per a l’endemà el soterrament dels cadàvers dels afusellats. Així, aprofitant la foscor, Luís Sancho (Jorge Sepúlveda) va escapar i va recomençar la seva vida com a cantant de tangos i ranxeres a Saragossa.

Segons Mariano Asenjo, en un article publicat a Mundo Obrero, en morir Franco, Sancho/Sepúlveda es va incorporar a l’Associació de Militars Republicans que ajudava les vídues dels militars que van combatre contra el feixisme. No hi va haver funeral a la seva mort, però si una bandera republicana amb que es va cobrir el seu fèretre abans de dipositar les seves despulles a la fossa comuna nº 7 del cementiri de Palma de Mallorca

Als catòlics, apostòlics i romans de Vox i del PP i de la COPE episcopal, poc amants de la llei de la Memòria Històrica, imagino que es va referir el Papa Francesc quan en la seva entrevista amb Évole (no sé si parlant ex-càtedra o no) va dir: “Sempre he defensat el dret a trobar els cadàvers. Una societat no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats. Els morts són per a ser enterrats, són per a ser individualitzats en els cementiris, però no per ser amagats. Mai tindràs pau amb un mort amagat. Mai “.

I això és el que hi ha, tot i que els hereus ideològics del franquisme s’entestin en el contrari.

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 5 de abril de 2019)

 

Etiquetat , , ,

Guapo!

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 29 de marzo de 2019)

Estic segur que el jutge Marchena s’agrada. No és un retret, tot el contrari. És una constatació. O una suposició basada en un munt d’indicis i evidències. Es diu dels toreros a manera d’afalac lloador: va estar tan bé davant el toro que es va notar clarament que s’agradava. Passa molt en les professions de cara al públic. No em refereixo a les caixeres de Mercadona o els dependents de Massimo Dutti- Em refereixo, en línies generals, als actors, futbolistes (i jugadors d’esports de masses en general), advocats i fiscals de categoria, polítics i governants, presentadors de televisió… la conec bé aquesta sensació perquè, permetin-me la immodèstia, jo també, una vegada…, o potser dues, em vaig agradar. Anava vestit amb peces d’Antonio Miró que m’esqueien com un guant, tenia el guió molt interioritzat, estava àgil i brillant en les contra preguntes, em veien nou milions d’espectadors a La Primera i, mirin, a mesura que el programa avançava, jo me n’anava creixent més i més i vaig acabar amb l’autoestima a dalt de tot. Redéu, quina nit la d’aquell dia!

El jutge Marchena s’està cisellant una personalitat pública, en viu i en directe, que l’ha convertit en una celebritat. Cada dia, excepte divendres dissabte i diumenge, ordena i mana, reparteix el joc amb autoritat i senyoriu, talla el bacallà amb una enorme prestància davant milions d’espanyols a través de la televisió. Bé, en tot cas centenars de milers de catalans, que crec que per les cadenes espanyoles no s’emet el judici del segle perquè, als espanyols en general, es la porta fluixa i, com passa amb alguns moviments previsibles de les cotitzacions en borsa , ja han donat per descomptada la sentència i, definitivament, han passat pàgina.

Com a president del Tribunal Suprem en acció, li ha estat encomanada la sacrosanta missió de salvar Espanya i, de passada, escarmentar aquesta colla de colpistes, rebels, sediciosos, malversadors, desobedients, independentistes i, per més inri, fins i tot catalans. Horror. I amb la dificultat afegida d’haver de donar la impressió d’impartir justícia i aparentar equanimitat. No és fàcil, no s’ho pensin pas, l’encàrrec. I té molt de mèrit mantenir el tipus dia rere dia, incansable, ordenant, manant, reprovant, renyant, convertint-se en reformulador de preguntes quan observa que algun dels acusadors, se’ls en va la pinça i es fan un embolic. És realment complicat. I, a sobre, ha de saltar-se a la torera aquesta obvietat, cent mil vegades repetida, que una imatge val més que mil paraules. Quina ximpleria, ha de fer veure que pensa pel que fa a això. Una imatge més que mil paraules…, quina bajanada, no et fot? Amb el que es gaudeix en els tribunals amb les paraules. Munts de paraules, milions de paraules. Dies, setmanes i mesos de repetitiva i aclaparadora xerrameca que es podria evitar projectant un vídeo complet dels fets, després de recordar-li, un cop més, al testimoni en qüestió, que està sota jurament o promesa i que el perjuri és una cosa molt lletja, pecat mortal com qui diu, i que comporta penitència, però no de tres avemaries i un parenostre, no, sinó de presó, escolti, de presó. Molt em temo jo que en aquestes sessions ha perjurat fins al Tato, que diria l’amic Mariano, però si es substituís una imatge dels fets per cada mil paraules, s’escurçaria la vista, s’alleujaria el patiment dels presos-polítics-presos i el jutge Marchena tindria moltíssimes menys ocasions de agradar-se i de convertir-se en celebritat. Ah, i els soferts guàrdies civils que s’acolloniren davant de les mirades inquietants dels manifestants als que anaven a esbatussar , s’haguessin estalviat un bon nombre de vacil·lacions davant de les preguntes de la defensa, que és molt dur haver de donar-ho, com sigui i el que sigui, tot per la pàtria. Del seu inquietant testimoniatge es dedueix que Déu es va oblidar d’un manament a la famosa escena amb Moisès: l’onzè, no miraràs.

Però tornant a on érem, em reitero en què el jutge Marchena s’agrada. Cal reconèixer-ho: està sembrat. Veure’l i escoltar-lo des de l’estrada, convertit en el puto amo de la litúrgia legislativa, és un espectacle que no té preu. Entenc que s’agradi. Jo mateix, si no fos com sóc i visqués a Madrid i pensés en espanyol recalcitrant, sortiria al carrer d’una revolada i quan passés li llançaria clavells d’un vermell encès i li cridaria completament  embogit: ¡Guapo, més que guapo!

Etiquetat , ,

QUÍTATE TU PA’PONERME YO

En 1973, al MIDEM de Cannes, la cita europea més important del negoci discogràfic de l’època, em vaig acostar, gairebé per casualitat, a l’estand de la companyia Fania Records, l’existència de la qual ignorava. Aquell dia vaig conèixer al músic Johnny Pacheco i al promotor Ralph Mercado, impulsors del segell. Em van explicar que produïen música llatina des de Nova York, que la etiquetaven amb el nom comercial de salsa, que no corresponia a cap ritme concret però que, segons Pacheco, era una fusió d’un 80% de sons cubans i un 20% de porto-riquenys. Vam compartir la tarda –després d’explicar-los-hi d’on venia i a què em dedicava–, em van projectar el documental que havien produït l’any anterior, titulat “Nuestra cosa latina” o “Our Latin Thing“, un llargmetratge que retratava la vida llatina de Nova Yotk i el nexe d’unió era un concert de salsa a la macro discoteca Cheetah on, entre molts d’altres, actuaven Willie Colon, Roberto Roena, Ray Barreto, Ismael Miranda, Pete “El Conde” Rodríguez, José Feliciano, Adalberto Santiago, Bobby Cruz i Héctor Lavoe, els noms mítics d’aquesta història, exercint de director d’orquestra Johnny Pacheco.

Vaig sortir de l’estand de la Fania carregat de vinils i quant vaig arribar a Barcelona vam compartir un tip de salsa al programa radiofònic “Trotadiscos” que fèiem a la SER amb Constantino Romero i Rafael Turia. No sé si vam ser els pioners, però sí dels primers a introduir la salsa al país. Jo, que sempre havia gaudit amb la música llatina, estava exultant. Molts anys després vaig aconseguir gravar un assaig de les anomenades Estrellas de Fania, per a Musical Express, al seu estudi de Nova York. I passats els anys, mantenint el meu etern idili amb la salsa, vaig comptar en els meus programes amb actuacions en directe de Ray Barretto, Celia Cruz o Tito Puente i d’altres, en repetides ocasions.

M’ha vingut aquesta batalleta a la memòria, vostès em perdonaran, a propòsit del remasteritzat líder del Partit Popular Pablo Casado quan he llegit que li ha demanat al seu excompany de partit i ara líder de Vox, Santiago Abascal, que no presenti candidats a les circumscripcions petites perquè si divideixen els vots del postfranquisme i la dreta cavernària i se’ls reparteixen, el PSOE s’endurà el diputat en disputa. I llavors ha estat quan m’ha vingut el record de la salsa i d’aquelles Estrellas de Fania de qui els parlava, concretament d’una cançó que en els setanta va fer molt famosa Héctor Lavoe:

Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).
Para que bailen los pollos
pa`que gosen, si señor,                                                                                              no me importa lo que digan
porque yo soy tiburón.
Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).

Abascal li ha dit que no. Que en tot cas retiri Casado el seu candidat d’aquelles comunitats, com Ceuta, per exemple, en què les enquestes donen a Vox millors resultats que al PP. Des del punt de vista d’estratègia política, entenc Casado. El seu PP i Vox formen, com ànimes bessones, una unitat de destí en l’universal, se senten il·luminats pel mateix guia espiritual, Aznar, i, si fa o no fa, estan per idèntica feina. Però el tauró Casado pot brandar la supremacia de ser un partit de llarga trajectòria davant de Vox, que, tot i les expectatives, és encara un partit extraparlamentari. Com deia el ja desaparegut i famós manager d’artistes (Serrat, Juan & Junior, Dúo Dinámico, Antonio Amaya) José María Lasso de la Vega: entre bomberos no nos pisemos la manguera.

No obstant això, en el tràfec del nomenament de candidats per a les eleccions d’abril, amb el condiment picant d’alguns transfuguismes de categoria i fitxatges que fan estremir les carns del Madrid polític i sandunguero, el tauró Casado és qui millor ha après i practicat el Quítate tu pa’ponerme yo. A la circumscripció de Barcelona, ​​per exemple, la seva intromissió ha estat espectacular, sembrant l’estupor i l’angoixa entre els dirigents i militants catalans que, encara que pocs i gradualment en disminució, s’han sentit menyspreats quan se’ls ha imposat en la capçalera de la llista a la Marquesa de Casa Fuerte, que es vanta de no tenir ni puta idea de català i que la DUI –vista i no vista– és més greu que el 23 F. Catalanofòbica –durant 17 anys va estar casada amb un ric català de la família Güell–, Cayetana Álvarez de Toledo, de pare francès i mare argentina, es va fer espanyola, però que molt espanyola, el 2008. Repassant algun dels seus articles, que traspuen ironia i mala llet, hom intueix que a l’aristòcrata multinacional li va la marxa i promet dies de fúria a les Corts i a la xarxa. Una troballa made in FAES.

En els partits ja passen aquestes coses, el barceloní Girauta es presenta per Toledo i Álvarez de Toledo es presenta per Barcelona.

INÉS TORNA A CASA (ABANS DE NADAL)

Vaig conèixer Inés Arrimadas a través de Daniel Domenjó, quan aquest conduïa a BTV un bon programa nocturn de debat que vam titular “La Rambla” i Inés era una de les opinólogues més destacades (tertulianes, polemistes, escullin la definició que més els agradi, o, sinó, politòlogues que és el neologisme que més es porta) per la seva capacitat per a la diatriba i la confrontació dialèctica (ah, aquells temps!). De tant en tant jo baixava al plató per saludar els convidats (tertulians, opinòlegs, etc., ja saben) i la informació que era de Jerez i la seva desimboltura en la polèmica, a més de parlar un català prou correcte per als temps que corren, van atreure la meva atenció.

-I fa molt temps que a Catalunya? –li vaig preguntar.

-Dos anys.

-Et felicito pel teu català.

No conec molta gent que s’hagi integrat en el llenguatge en tan poc temps, sobretot amb la fluïdesa que mostrava, al contrari, conec molta gent que porta cinquanta anys o més a Catalunya a qui mai he sentit ni sentiré dir ni tan sols “bon dia”, com a molt un “ascolta, tu“, en pla burleta. És el que hi ha.

L’ascensió d’Inés Arrimadas, en un partit on només eren coneguts alguns dels mentors (Boadella, De Carreras, Espada o De Azúa) i el seu líder Rivera i el dinamiter Jordi Cañas, va ser meteòrica. Tenia tots els atributs per captivar al personal de la seva corda, a saber: juventud, belleza y lozanía. El 2011 es va fer militant de Ciudadanos, el 2015 ja era la líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i al desembre de 2017, després de les eleccions convocades per Rajoy sota el règim de l’article 155, es va convertir en la probable nova presidenta de la Generalitat, en guanyar-les, però la suma de diputats independentistes hi va impedir.

Inés Arrimades podia haver estat la primera presidenta de Catalunya, tot i el seu discurs polític anticatalanista. Tot i fer bandera de la seva condició de jerezana i dels seus ancestres salmantins. Tot i mantenir pulcrament espanyols els baixos dels seus pantalons que mai es van impregnar de fang català. Tot i ser pionera, seguint el traçat del seu cap Rivera, en la introducció “sacrílega” de l’espanyol al Parlament, fet que els representants del Partit Popular no ho havien intentat mai fins que Ciudadanos va obrir la bretxa (aquí no compta, per insòlit , anecdòtic i marcià, la legislatura que va acollir dos representants del Partido Andalucista que sempre van parlar en el seu idioma i amb el seu accent, que d’això es tractava).

Amb tot i amb això, Arrimadas s’acomiadarà d’aquesta Catalunya que tan poca empremta li ha deixat, per, malgrat presentar-se com a número u per la circumscripció de Barcelona en les generals del 28 d’abril, tornar a Espanya i instal·lar-se a Madrid. Albert Rivera ha volgut assegurar vots en una Barcelona que sense la notorietat de la gairebé presidenta de la Generalitat li podia donar una sorpresa. D’altra banda, he llegit que Arrimadas torna al seu hàbitat natural perquè el seu marit, Xavier Cima, que va abandonar el sobiranisme de CiU el 2016, amb qui va ser diputat, per abraçar la seva dona Agnès, s’ha instal·lat professionalment a Madrid.

És un retorn natural. És un torna a casa, torn,a per Nadal, encara que en aquest cas el retorn nadalenc s’hagi avançat uns mesos. Malgrat la seva intel·ligència, perspicàcia i habilitat, tot i el seu matrimoni amb un ex convergent, Inés Arrimadas mai ha entès Catalunya. Ha passat per aquí com cavalcant sobre una estora màgica. És clar que també ha coincidit amb els temps més crispats que ella ha ajudat a arrelar (però no només ella i els seus coreligionaris, certament, que la culpa en major o menor grau, va per barris).

Arrimadas se’n va per no tornar, i, encara que hagi deixat llavor ideològica, Catalunya, políticament, sense Inés Arrimadas no serà el mateix. Em fa l’efecte que un nombre milionari de catalans s’hauran tret un pes de sobre. Perquè, tot i que la continui estigmatitzant des de les Cortes -que això és gratis i dóna molts dividends a l’Espanya profunda i uniformada, que sembla ser majoritària, no és el mateix tenir l’enemic a casa que a cinc-cents quilòmetres en línia recta.

Rivera també s’ha instal·lat a Madrid i, per completar la hègira, Girauta se’ns ha fet toledà. Doncs res, a gaudir-lo amb salut, o bon vent i barca nova depen de com es miri.