La previsible quadratura del cercle

Crec jo, modestament, que ara tot està en mans de les cases d’apostes. Em refereixo a allò de sempre, al maleït embolic del conflicte català. O del conflicte espanyol respecte a Catalunya. O vés a saber.

Per als bascos del PNB, ja no hi ha problema. Ells es van comprometre -em va semblar entendre– a no votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat fins que no s’hagués aixecat l’aplicació de l’article 155 i com saben de bona font –ho ha dit Aitor Esteban, portaveu del partit– que l’aixecament del 155 és imminent, doncs ja es poden deslligar les amarres i deixar que aquest veler anomenat PGE navegui en llibertat, les veles al vent, la cara al vent, les mans al vent.

Osti, tu! El senyor Esteban m’acaba de treure un pes de sobre. Així que ja s’ha acabat l’opressió d’aquest jou –i unes quantes fletxes– del 155. Mira per on…!

–I, com és que ho sap amb tanta seguretat, senyor portaveu? Com sap que ara que ja han votat a favor i s’han tret la pressió de sobre, en Rajoy, la Soraya, el Millo i tots els altres, no els hi faran botifarra però a la cara dels catalans?

Home (m’ha semblat que els penebistes argumentaven, amb aquesta sinceritat tan basca que els caracteritza) perquè està al caure la formació d’un govern català immaculat. Un govern sense els exconsellers a la presó i sense els que són de vacances a l’estranger. O sigui, un govern sense Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Puig, Toni Comín, etcètera. Ah, caram! Així, no té mérit. “Seria curiós que el PNB votés en contra d’aquests pressupostos i al cap de pocs dies hi hagués Govern i s’aixequés el 155“, diuen que ha dit amb subtil ironia. És clar. Per descomptat. És que aquests bascos en saben d’estratègia política i tenen molta visió de futur. Les veuen venir, vaja.

O sigui, recapitulem. Segons vostès, Quim Torra no farà cas dels consells no vinculants –per descomptat que no– de Carles Puigdemont i traurà del mig els consellers de la rèmora. En el seu lloc col·locarà un munt de conselleres i així no només deixarà satisfet Rajoy, que se n’haurà sortit, sinó que tranquil·litzarà els que l’acusaven d’enemic de la paritat. Oli en un llum. Assumpte solucionat i aquí pau i després glòria.

Però …

Llegeixo també a La Vanguardia que l’anomenada agència americana Stratfor, que expliquen que és com la CIA però privada, augura que seguirà la confrontació entre els governs espanyol i català, que potser no s’assoleixin els nivells de crispació de l’any passat però que Rajoy s’abstindrà d’oferir concessions significatives als separatistes, que el pobre home està emparedat entre la caverna del seu partit i la crescuda de Ciudadanos que prometen més odi i més venjança contra els “colpistes”, i això mola. També pronostica que el govern català nedarà entre dues aigües: una certa gesticulació per mantenir encesa la flama del Procés i perquè no decaigui la moral, però cap repercussió legal ni decisions de caràcter unilateral. O sigui, la quadratura del cercle.

El que seria curiós de veritat, senyor Esteban, és que el PNB hagués votat els pressupostos, com ho ha fet, i el 155 no l’aixequés ni Déu. És clar que en aquest cas sempre els quedaria a vostès el trist consol d’emportar-se’n posats els 540 milions promesos en la transacció, als pensionistes la pujada a ritme de l’IPC, que sempre és millor que no rés, i a bona part dels catalans aquesta alegria en els cors de saber que el seu sacrifici no ha estat estèril perquè, quan a un poble germà com el basc li va tan bé, encara que sigui a costa de deixar-los a mercè de la fera, als catalans els posa contents. Miri’ls, senyor Aitor, posant creus grogues i llaços per tot arreu. Amb alegria, amb il·lusió, amb esperança. Miri que contents que se’ls veu i com els estan d’agraïts. Oi, vostè?

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Etiquetat , , , , , , ,

Perdó? Quin perdó?

La traca final escenificada per ETA, amb aquella habilitat que sempre han palesat de saber-se convertir en el centre del món i que els ha servit aquesta vegada –pensen– per apaivagar la dura realitat d’una derrota sense excuses, d’una desfeta total sense ni una possibilitat de negociació, fins i tot, en una cosa tant natural i lògica com l’aproximació del presos a Euskadi, amb aquesta escenificació a França, deia, d’aquest jorn dels miserables, amb missatge inclòs de full de ruta a seguir, com si encara tinguessin pes en la societat basca, empastifant-nos (als catalans em refereixo) amb la usurpació de l’estratègia del dret a decidir amb la qual cosa donen carnassa a les bèsties negres de la comunicació per tal que emboliquin més la troca en aquella sucosa cerimònia de la confusió que tant els hi agrada, perquè poden barrejar sense escrúpols el procés català amb el terrorisme basc, i es queden tan amples, ja no ve d’aquí, a propòsit de tot plegat, deia, s’ha tornat a posar sobre la taula la qüestió complexa del perdó.

Gairebé tothom es queixa que ETA, com a molt, ha demanat sense massa convenciment un perdó asimètric, selectiu, on exclou bona part de les víctimes que no són només vuit–cents morts sinó milers d’afectats, amputats, ferits, traumatitzats de per vida, orfes, familiars dels morts, dels ferits, dels traumatitzats, dels orfes i dels amputats. Del perdó i del seu us i significat n’ha parlat Eduardo Madina, que es va quedar sense la cama esquerra gràcies a un atemptat d’ETA que va patir el 2002, que li va disputar a Pedro Sánchez la Secretaria General i que avui dia és fora del PSOE y de l’acció política.

No exactament amb aquestes paraules, però ha vingut a dir que el perdó és un mecanisme que forma part de la gimnàstica psicològica judeo-cristiana per tal de restablir la pau interior, però que en realitat no serveix per res ni restitueix cap equilibri emocional més enllà de pensar per part de l’ofès –això ja és de collita pròpia- que ha aconseguit la humiliació de l’ofensor i, per part d’aquest, creure que tot plegat li ha sortit barat si  només li ha calgut fer servir la retòrica. Deixem-nos de perdó i aprofundim seriosament amb la justícia, l’única manera de restablir l’equilibri emocional, social i polític.

La fatxenderia del comunicat i les últimes voluntats llegides per Josu Ternera en el funeral de la banda, evidencien que ni són sincers en la qüestió del perdó ni en el reconeixement dels errors. Al igual que quan es jura la Constitució per imperatiu legal, que mantens els dits creuats pel darrere, fora de la vista de tothom, ETA, com a organització criminal tossuda i fanàtica, continua pensant que els qui van en direcció contrària són els altres. I no vol reconèixer que, a part de l’acció policial, ha estat el desistiment de França a partir d’un determinat moment i el canvi de rumb polític d’un PNB sense Arzalluz que els ha considerat un destorb, el que ha precipitat la seva desfeta.

No sé el valor que li donen les víctimes a una possible petició de perdó per part de la banda terrorista i si totes l’hi donen el mateix valor, o si totes ho creuen necessari.

Penso, com Madina, que a aquestes alçades de la pel·lícula, ni la sol·licitud de perdó ni el penediment públic, amb la poca confiança que em mereixen aquesta colla d’obcecats sense escrúpols, té cap valor moral ni compleix una mínima funció de desgreuge. Tot i que no me’n refio de l’equanimitat i independència de la justícia espanyola per culpa de moltes de les seves actuacions més conegudes i polèmiques, la pròrroga del final d’ETA té un sol camí de reparació, el de la justícia. Una justícia serena, exempta d’influències polítiques i d’afany de revenja. Ah, i també, el del millorament de la investigació policial, que encara queden tres–cents atemptats per resoldre.

Etiquetat , , ,

Català i espanyol: la dualitat impossible?

Fa temps que no veig estudis sociològics d’aquells que es feien abans de la precipitació dels esdeveniments i que preguntaven als ciutadans censats a Catalunya si se sentien només espanyols, o sobre tot espanyols i una mica catalans, meitat catalans i meitat espanyols, una mica espanyols però sobre tot catalans o només catalans.

Imagino que no es fan perquè, com que hem passat ja tantes pantalles des que el President Montilla detectés el principi de la desafecció, els resultats palesarien la radicalització de la ciutadania d’aquest país, i la zona intermèdia, la que gradua la tendència cap a un costat o cap a l’altre, solapant-les en diverses proporcions, cada cop té menys adeptes perquè, amb la radicalització de les postures, el xoc de trens, la impossibilitat de diàleg i l’efervescència del quintacolumnisme ciutadà, la dualitat que comporta sentir-se al mateix temps català i espanyol, és circumscriu a la retòrica dels polítics però no arriba a instal·lar-se de debò en el racó més íntim dels sentiments de cadascú. Preguntin-s’ho en consciència.

Penso, i es tracta només d’una percepció intuïda, que qui a Catalunya se sent espanyol no se sent català i qui se sent català no se sent gens espanyol. Això és tant així que arriba a actituds decididament fòbiques d’una identitat en contra de l’altra. Escurin l’olla dels sentiments identitaris de cadascú i dels seus circumdants i probablement em donaran la raó.  Admeto un marge d’error i un nombre poc significatiu d’excepcions, es clar que sí. Avui per avui, l’assumpció sincera de la dualitat català-espanyol crec que és gairebé residual.

Una visió a grans trets de la interrelació entre Catalunya i Espanya, que podria ajudar a detectar on hem arribat i com hi hem arribat, em portaria a establir quatre tipus de vinculació, quatre graduacions de la opinió generalitzada de la ciutadania.

Podríem concretar les postures d’aquesta manera:

Per als independentistes catalans Catalunya no és Espanya, com deia en anglès la famosa campanya que, amb motiu de la projecció internacional de 1992, els cadells del nacionalisme van endegar amb el lema “Catalonia is not Spain”.

Per als nacionalistes no radicals, per als que van creure durant molt de temps en la possibilitat d’enteniment, per als esperançats en un encaix basat en el diàleg, la mútua comprensió i la bona voluntat, Catalunya és a Espanya. I, fonamentant-se en aquesta concepció, han intentat la millora de la gestió política catalana amb l’estratègia paral·lela d’influir en la política espanyola. La tàctica pujoliana del peix al cove, ha estat l’exponent d’aquest estira i arronsa per anar trobant punts d’enteniment i fórmules d’encaix. Ja s’ha vist.

Pels unionistes empadronats al Principat, autobatejats com constitucionalistes perquè s’agafen a la Constitució del 78 com ordenament incontestable i immutable, Catalunya és Espanya. I solen estar per la barreja d’aigua i oli pel que fa a les qüestions lingüístiques, culturals, pedagògiques, associatives i simbològiques. Consideren el bilingüisme com l’excelsitud de la interrelació entre les dues identitats i s’erigeixen en defensors de la llengua castellana davant del virtual perill de la seva residualització/desaparició quan la immersió lingüística hagi coronat la seva obra. Conjuguen el groc i el vermell, amb franges de diferent gruix, per tal de demostrar que fins i tot la quadratura del cercle és possible.

Finalment, per la majoria d’espanyols i un gran nombre d’empadronats a Catalunya, Catalunya és d’Espanya. En ser-ne propietària té llicència per a fer i desfer segons la seva conveniència conjuntural (el paradigma és l’aplicació del 155). No li cal seduir-la ni mimar-la ni considerar-la. Pot menystenir-la i abusar des d’una posició de força si Catalunya adopta una actitud insubmisa o barruda. L’expressió “A por ellos, oé!”, que es va sentir abastament com una mena d’arenga que animava les forces de seguretat quan marxaven a reprimir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, reflecteix aquest sentit de la propietat, inadmissible en una relació entre iguals.

Però es que en la visió espanyola majoritària, segons es pot deduir dels resultats vigents de les eleccions generals, no es tracta pas d’una relació entre iguals. Espanya és el continent únic i indivisible i Catalunya és una peça més del contingut. Com Múrcia, Extremadura o Cantabria.

En el fons es manté vigent la idea que Espanya no deixa de ser Castella com a pal de paller amb una sèrie de territoris perifèrics incorporats i sotmesos a la concepció uniformitzada de l’Estat. És el model “joseantonià”, que deia aquell, i que la insurrecció de Franco va comprar i imposar com a manera única d’entendre i practicar el patriotisme espanyol. Com que es senzill, rudimentari i supremacista, i no t’obliga a pensar gens sinó a creure i no fer preguntes, com passa amb les creences religioses tan incrustades en la part no racional de l’esser humà, torna a tenir, cada cop, més partidaris.

 

Etiquetat , , ,

Del perill groc i d’altres ximpleries

Cada cop un passet més cap a la bogeria delirant dels qui ens manen. La requisada de bufandes, samarretes i altres peces de color groc a l’estadi Wanda, dissabte passat, és una prova fefaent que aquesta colla que tallen el bacallà s’han begut l’enteniment. L’excusa? Que volien evitar la violència. Cal molt de cinisme per dir que un color genera violència i quedar-se tan ample. I és que afanar, en un estat oficialment democràtic, llegendes amb la paraula llibertat evidencia allò que tantes vegades s’ha denunciat: aquell pòsit genètic de franquisme envernissat amb unes pinzellades de constitucionalisme ranci que encara té barra lliure a l’Espanya en el segle XXI.

Al ministre Zoido, un home atabalat que deu somniar amb fantasmes grocs, amb dimonis grocs, amb puigdemonts amb icterícia, se li està demanant la dimissió des de partits catalans farts de tant disbarat i de tanta ximpleria. Però el que de debò necessita el ministre és suport psicològic. Un llarg descans en una casa de repòs.

S’entén que un governant no massa democràtic trobi perill en les paraules, en la dissensió, en la manifestació al carrer, en la desobediència civil, però que homes i dones fets i drets li tinguin por a un color i ordenin reprimir-lo crec que només Freud podria explicar-ho. Homes i dones que es confessen “novios de la muerte” i ho canten públicament, sense vergonya ni complex, i després es caguen a les calces davant del color groc, estan demanant a crits una ajuda urgent per a la seva psique.

Però el cúmul de despropòsits d’aquesta penya es veu que no té límits i cada dia va a pitjor. Ja no hi ha por al ridícul ni a esdevenir la riota general i/o internacional. Verbigràcia.

Si la imaginació teatral d’Albert Boadella, si la seva reconeguda facilitat per l’esperpent escènic, ha creat Tabàrnia, un país imaginari amb el que tants ciutadans s’hi han identificat, la imaginació febril i delirant de la Guàrdia Civil s’ha inventat el poble de Sant Esteve de les Roures, paradigma de l’independentisme i de la violència despietada contra la Benemèrita.

Com que ja no ve d’aquí i l’embolica que fa fort s’està demostrant que es la pauta seguida per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, l’informe amb 315 actes de pretesa violència o, fins i tot, agressió contra els cossos policials que va ser enviat al jutge del Suprem Pablo Llarena, explicava en un d’ells que els episodis més violents i cruels van succeir al Poble de Sant Esteve de les Roures, “un dels manifestants, que ja havia agredit altres agents, va aprofitar la caiguda d’un d’ells, que va quedar totalment indefens, per a donar-li una brutal puntada de peu a la zona posterior del cap. En aquell mateix lloc, el conductor d’una motocicleta va intentar atropellar un policia i robar-li l’arma reglamentaria”.

Corprès i impressionat per tan extrema violència que confirmava el que ja sospitava el jutge Llarena i que ara sí que aquesta tropa d’independentistes no se li escapava i els podia engarjolar pels segles dels segles, no va caure en que darrera del lema de la Guàrdia Civil “Todo por la Patria” se’n amaga, discret, una altre “Por la Patria vale todo”, com, per exemple, situar en un poble inexistent –què cony aniran a comprovar els del Supremo!– una situació de violència inventada.

La mentida s’ha fet viral i la imaginació popular ha convertit Sant Esteve de les Roures en el municipi emblemàtic de l’independentisme. Un poble inexistent que ja té de tot: Alcalde –Josep Orni, una persona inventada també en un informe fal·laç de la Guàrdia Civil–, universitat, cos de bombers, aeroport, central nuclear i fins i tot caserna de la Guàrdia Civil.

Amb una enganyifa tan descarada i la controvèrsia entre els informes de la Benemèrita i les declaracions del ministre Montoro pel que fa al finançament del 1-O, no seria ja hora que el jutge Llarena comencés a revisar els seus autos i les seves cruels decisions?

Etiquetat , , , , ,

L’exòtica batalla de Barcelona

Si el quintacolumnisme ha escollit Manuel Valls, desferra de la política francesa però personatge idoni per encapçalar la candidatura municipal de Ciudadanos, en la línia de la selecció d’Inés Arrimadas, “salmantino/jerezana”, com li agrada de presentar-se, per a la Presidència de la Generalitat, s’està obrint una porta apassionant per a convertir les eleccions municipals de Barcelona en un experiment singular de malabarisme polític internacional que farà que els ulls del món sencer es fixin en nosaltres i recuperem el protagonisme mediàtic que l’etapa Colau, malauradament, no ha sabut mantenir.

Si Ciudadannos/Ciutadans/Citizens –és just respectar el trilingüisme pel que advoquen–, han escollit Valls, se m’acut que el PP podria presentar com a candidat Karl Jacobi, l’empresari alemany que va esbroncar Roger Torrent i el va condemnar a presó. Els seus mítings esdevindrien un colossal espectacle d’odi i desqualificacions que retornarien al Partit Popular els anys gloriosos de la candidatura d’Alejo Vidal Quadras i serviria per recuperar molts dels vots cedits a la seva marca blanca.

Per altra banda, els Comuns, preveient la davallada d’Ada Colau, podrien presentar Yanis Varoufakis, l’ex-ministre grec, una autèntica i glamourosa estrella de la política europea, un martell indomable contra l’ensopiment de Brussel·les.

Per par de la CUP, no hi ha dubte, imagino Arnaldo Otegi. No calen més paraules.

Crec que Esquerra Republicana PODRIA presentar Alex Salmond, l’ex-primer ministres escocès, abans que el brexit no ho impedeixi. Es tractaria d’un candidat de prestigi a l’alçada de la resta de contrincants.

I el PDeCat? Vostès en tenen cap dubte? El PDeCat presentaria Carles Puigdemont, es clar que sí.

Ui! M’oblidava del PSC…! Aquí, una candidata que arrasaria en el Baix Llobregat, si abans hagués de deixar la seva actual presidència, seria Susana Díaz. Un “puntasso”. I en el seu defecte… l’Alfonso Guerra. Aquest sí que animaria el debat i excitaria les masses. Compro.

No em negaran que l’ex-primer ministre Valls, el mal educat Karl Jacobi, l’ex-ministre Varoufakis, l’ex-pres Otegi, l’ex primer ministre Salmond, l’ex president Puigdemont i l’ex-vicepresident Guerra conformarien unes eleccions municipals que farien tremolar la terra.

Que no tinguessin ni puta idea de Barcelona, no té cap mena d’importància. Ja ha passat.

Etiquetat , , , , , ,

Màsters, mentides i un morro que se’l trepitgen

L’esperpèntic escàndol del màster de Cristina Cifuentes ha obert la caixa dels trons on es guardaven els tripijocs universitaris que, tot i que d’haver-n’hi n’hi ha, en ocasions comptades havien saltat al primer pla de l’actualitat.

Recordaran el cas Roldán, que en el seu currículum se les donava d’enginyer industrial, de llicenciat en empresarials i d’haver fet un màster –paraula màgica per la qual tants han perdut el cap i la dignitat– d’economia quan no tenia ni acabat el batxillerat, encara que això va quedar en una cosa de no res quan es va destapar la corrupció milionària que va forjar amb el seu amic Paesa i quan va fugir amb el botí de la Guàrdia Civil. No hi va haver necessitat de demanar-li ni explicacions ni la dimissió, directament el van ficar de pet a la garjola. Amb ell va començar tot. Després van aparèixer alguns casos aïllats i inconnexos. Com el de Joana Ortega que va exagerar una miqueta els seus estudis de Psicologia.

Però ara l’eficient treball de recerca de eldiario.es ha encès la metxa d’un castell de focs artificials de proporcions inimaginables. Els petards més inesperats esclaten d’un dia per l’altre i mentre la soga es va enroscant al coll de la senyora Cifuentes cada dia una mica més, gràcies a les seves pròpies i insensates piruetes en col·laboració amb la plana major del seu partit que sembla gaudir enfangant-se fins les celles, altres col·legues de pelatge divers han estat enxampats enredant. Deien que eren metges, mestres, doctors enginyers, enginyers a seques, matemàtics, pedagogs, economistes, advocats, llicenciats en ciències polítiques o en administració d’empreses o brandaven màsters regalats pel morro quan simplement eren mentiders. Però no passa res, són polítics professionals i això és Espanya. Aquí no dimiteix ni Déu. Bé sí, pobre, ha dimitit Joan Merlo, número dos de Podemos a Galícia que s’autolicencià en enginyeria.

Ja sé que no s’estila, però crec que haurien de dimitir tots plegats: Toni Cantó, Elena Valenciano, Pablo Casado, José Manuel Franco, Tomás Burgos, José Manuel Moreno Bonilla, Gemma Igual, César Zafra i al capdavant d’aquest grup dels maldestres, la conspícua Cristina Cifuentes.

Han de dimitir per decència si desitgen recuperar la seva honorabilitat, qüestió d’ètica, però sincerament penso que la política honesta no s’amida  pels títols. És preferible un polític amb estudis primaris, però amb una vida intensa de feina a l’empresa privada o de coneixement del món real a través del voluntariat i el treball social que un polític provinent de la funció pública o un president registrador de la propietat.

El que sí que és preocupant d’aquest immens i pervers fangar és la denúncia del Sindicat Alternativa Policial que afirma que dos-cents policies van obtenir un grau en criminologia a través d’un curs on line d’un any, de 16 assignatures i que costava 3.000 euros, i que servia perquè inspectors i comissaris que no tenien la necessària llicenciatura universitària poguessin accedir de manera àgil i ràpida als càrrecs més alts de l’administració policial. Fins a aquell moment per a l’ascens calia tenir una llicenciatura. La ganga es va mantenir dos anys i finalment es va suprimir perquè el Ministeri d’Educació va estimar que eren insuficients els crèdits per homologar la graduació. Avui dia el grau de Criminologia té una durada de quatre anys i 240 crèdits. És preocupant, dic, perquè un policia mal preparat és un perill per a la societat. La seva imperícia pot afectar directament al ciutadà. Per cert, ¿a què no s’imaginen quina era la universitat que impartia el grau-ganga? És clar que s’ho imaginen: la famosa Universidad Rey Juan Carlos. Sí, sí, la del fandango de Cristina Cifuentes. La que ha acollit els abusos del catedràtic Enrique Álvarez Conde, director del màster de Cifuentes i encarregat de reconstruir el fal·laç document acreditatiu que va mostrar la presidenta de Madrid amb les firmes falsificades de les professores.

Per si l’afer no estigués prou embolicat, els valencians de Compromís exigeixen aclarir presumptes irregularitats entre l’esmentat catedràtic i la Universitat Miguel Hernández d’Elx. “Álvarez Conde és parella de la catedràtica de Dret Constitucional de la UMH, Rosario Tur, una de les docents que va qualificar amb un excel·lent a Cristina Cifuentes en una assignatura que es va impartir abans que Cifuentes es matriculés en el màster“, diuen els de Compromís, i afegeixen que va ser precisament Álvarez Conde qui va examinar i qualificar la seva parella al tribunal que la va nomenar catedràtica de la Universitat Miguel Hernández, la qual cosa, afirmen, seria il·legal. A més a més, Rosario Tur va formar part del tribunal que va qualificar la tesi doctoral de l’expresident Francisco Camps un procés que, segons l’opinió de Compromís, ofereix molts dubtes, així com la relació d’Álvarez Comte amb la Generalitat Valenciana que li va encarregar un seminari i una publicació.

Per descomptat Álvarez Conde és el puto crac d’aquest embolic. Un home lligat al PP que va ser nomenat director general de l’Institut Nacional d’Administració Pública amb el primer govern d’Aznar i que després va ser director del Nou Institut de Dret Públic, dependent de la URJC però que gaudeix de molta autonomia. Tanta, que va contractar la seva filla i li va pagar 9.000 euros per col·laboracions en el centre de Dret Públic. Normal. Bé, normal no, perquè la seva filla no deu tenir ni idea de Dret Públic, és enginyera de Materials.

Etiquetat , , , ,

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Etiquetat , , , , , ,

“House of cards”, última temporada

El castell de cartes construït pel Partit Popular trontolla. I no s’acaba d’ensorrar perquè van ser tramposos i, quan ningú els observava, el van adherir amb cola de patriòtic populisme i això aguanta el que li llencis. Però trontolla.
Jo creia que seria l’envit dels pensionistes a prop de l’atac de nervis el que enviaria el castell de cartes a fer punyetes, per això vaig escriure fa unes setmanes l’avís: A tu espalda, Mariano!. Però de moment el puto amo ha fet una finta i ha allunyat el conflicte de l’actualitat brandant jutges i brunetes mediàtiques contra el Procés i els seus serrells per tal de distreure un cop més l’atenció. Mai estarà prou agraït a Catalunya el PP. Amb només esmentar el nom maleit –Catalunya– saben que les masses s’arremolinen, la Fiscalia s’obre de cames, alguns jutges es llepen els dits de gust, les forces de seguretat de l’estat se senten  enfervorides perquè encara ressonen a les seves orelles l’arenga popular “a por ellos, oé” i la ciutadania que configura la seva marca blanca els dona el suport just per apuntalar-los, encara que amb el container preparat per recollir les restes del naufragi quan el castell s’ensorri, és ben veritat.
També és veritat que, en les dates recents, aquest castell de cartes que havia resistit amb prestància l’assetjament de la corrupció que els desbordava per tots els fronts, comença a desencolar-se. El maleït embolic dels màsters de la Universitat Rei Juan Carlos –que al pobre emèrit només faltava que li embrutessin el nom amb aquest frau tan descarat–, amb una Cristina Cifuentes suïcidant-se amb gallardia, seguint el clàssic procedir de l’hidalgo espanyol de “sostenella y no enmendalla“, està resultant un inesperat i fecund taló d’Aquil·les. I sembla que encara hi ha més ensarronada acadèmica presumptament -¡presuntament! – relacionada amb gent del PP. Quina puta mania aquesta de redecorar-se el currículum com qui posa embellidors en el seu vell cotxe, a base d’enganyifes, amiguismes i relacions nepòtiques. Però si tots sabem que ni el diputat ni el ministre ni l’alcalde hi són pels seus coneixements, no cal res més que sentir-los parlar. Aquest afany de titolitis aconseguida amb trampes constitueix un clar menyspreu  vers al coneixement i una evidència del propi complex d’inferioritat cultural. La bossa de Louis Vuitton i el màster en la URJC està a l’abast de qualsevol militant de pro.

Han aconseguit que el seu maleït cercle de perversió malmeti també l’àmbit acadèmic. Si als súbdits els havien llançat, per activa i per passiva, el missatge de què idiotes que sou, amb el cinturó premut i passant-les putes, quan és tan fàcil fotre mà als diners públics, ara s’enfoten dels estudiants que li posen hores, esforç i colzes a una obstinació que pels de la pomada és tan sols qüestió de mentides i falsificacions. Han corromput la Universitat també, com abans ho van fer presumptament -¡presuntament!- amb l’administració pública i la justícia.
Han creuat massa línies vermelles. Perquè, encara que El País i la Razón i la massa coral mediàtica, a l’uníson, els propaguin les consignes i els amplifiquin els anatemes, és possible que, en un llunyà racó d’Europa, un modest tribunal provincial els pari els peus i els posi davant d’un mirall vergonyant.
La penúltima? Treure del barret de copa el fantasma del terrorisme, que això sempre funciona. I no ho han fet per denunciar Jiménez Losantos per amenaçar amb explosions les cerveseries de Baviera i segrest dels alemanys que viuen a les Balears, que aquest, encara que incòmode, és de la seva corda, sinó per aplicar la llei antiterrorista a tothom a qui puguin vincular amb els CDR. Aclareixo que ni justifico ni dono suport les accions més extremes d’aquests comitès, però és evident que no han anat més enllà del que solen fer la majoria de piquets de vaga. I això, ho sé jo i ho saben els del PP, no és terrorisme. Terrorisme era ETA. Terrorisme va ser el 11M. Terrorisme va ser el que vam viure a Barcelona i Cambrils l’agost de l’any passat. Passa que, segons he pogut saber casualment de fonts judicials, la consigna entre la Guàrdia civil és la de provar que s’està ordint una renovada Terra Lliure. I, preventivament, ja veuran com la Fiscalia acusarà de terrorisme a tot el que es mogui. A tot el que es mogui a Catalunya, és clar.
És evident que “House of cards” està en la seva última i definitiva temporada. La temporada final.

 

Etiquetat , , , ,

…I si el verb no es va fer carn?

De forma intermitent però obstinada, apareixen estudis, teories, relats novel·lats fins i tot, que afirmen –i procuren demostrar-ho històricament– que Jesucrist no va ser un personatge real, sinó una llegendària figura de ficció com Sherlock Holmes, Indiana Jones, el Quixot o Superman. En aquesta ocasió, la notícia recurrent s’ha colat per casualitat a la Setmana Santa en la que la ministra De Cospedal ha ordenat arriar la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesús de Natzaret. Coses de l’esperpent nacional, d’aquesta mania que els ha agafat als ministres del PP de barrejar la gimnàstica amb la magnèsia.

Resulta que després de vint-anys d’estudis sobre l’assumpte –que ja són ganes– l’escriptor navarrès Fernando Conde Torrens ha conclòs –i explicat en el seu llibre “Año 303. Inventan el cristianismo“– que Jesús és un dels fakes més grans de la història de la humanitat i que la religió cristiana es va forjar, va prendre cos i divulgar, a partir del segle IV amb la decisió de l’emperador romà Constantí d’imposar en el seu imperi una religió monoteista uniforme. Segons Fernando Conde, la idea la proposà Lactanci, mestre de retòrica i apologista cristià, instructor de llatí del fill de Constatí, teoritzant que la supervivència de l’imperi només era possible si s’aconseguia la submissió dels romans a un únic déu. O sigui que, segons l’historiador navarrès, no hi va haver un sol cristià a Roma (i per tant no van ser perseguits, ni martiritzats, ni devorats pels lleons) fins que l’any 313 Constantí va imposar la nova religió. Per això, escriu Conde, els quatre evangelistes i els seus textos són una manipulació de l’esmentat Lactanci i d’Eusebi, bisbe que fou de Cesàrea i escriptor dels primers relats sobre el cristianisme primitiu. Pedro Conde, com han fet d’altres historiadors negacionistes, atribueix a aquest equip assessor l’única referència més o menys contemporània que existeix de Jesús, la de l’historiador Flavi Josep, en introduir-la furtivament en els seus textos: “els historiadors amb seny ja troben que aquesta cita de Jesucrist no encaixa en el lloc, ja que talla dos passatges que tenen una perfecta unió entre ells. És a dir, que ja hi ha sospites que el testimoni flavià és una falsificació i, a més, han aparegut proves que es tracta d’una interpolació“.

Doncs res, un cop més, els historiadors s’emparen en el sentit comú perquè el que resulta veritablement difícil, si obviem les qüestions estrictament de fe, és demostrar científicament l’existència de Jesús. Però això no treu el gran mèrit de la pervivència de l’Església Catòlica i de les altres Esglésies cristianes. Mantenir durant gairebé dos segles un lobby d’influències polítiques tan pertinaces com decisives en l’esdevenir de la humanitat i, alhora, una societat anònima que ha obtingut un compte de resultats tan brillant sobre la base d’un personatge de ficció, té un mèrit enorme. S’ha de reconèixer i, amb la distància que dóna el pas dels segles, felicitar Constantí el Gran i el seu equip assessor per la visió que van tenir de futur que els col·loca al capdamunt del rànquing d’emprenedors. Al seu costat, Bill Gates o Amancio Ortega semblen uns aficionats.

I encara que, de forma contumaç, apareguin erudits franctiradors que neguin l’existència de Jesucrist, això no afecta per a res les esglésies cristianes, divinament consolidades, ni els seus fidels seguidors, que aquesta minúcia històrica no els farà trontollar la seva fe. En el terreny de les creences, desmantellar l’intangible amb arguments científics ha esdevingut sempre un esforç en va i un fracàs estrepitós en el decurs dels segles.

Més dur pot resultar per a la feligresia cristiana, l’assumpció de l’estudi de la historiadora britànica Joan Taylor, les conclusions de la qual sobre Jesucrist, recentment publicades, indiquen que es tractava d’un senyor baixet (1,66 m.), tirant a lleig, de pell color d’oliva, ulls i cabell castanys, amb alguna desfiguració en el seu físic i, probablement, coix. Segons Taylor l’única descripció del físic de Jesús, abans que la crucifixió el convertís en un eccehomo, es troba en el llibre d’Isaïes i és molt succinta: “No tenia bellesa ni majestat que ens atragués cap a Ell, res en la seva aparença que ens el fes desitjar“.

Amb un treball històric tan destructiu i una realitat física tan cruel i despietada, Joan Taylor envia a pastar fang tota la imatgeria clàssica de Jesucrist que el presentava bell i resplendent, sovint ros i apol·lini com Jeffrey Hunter en “Rei de reis”, un bé de Déu d’ulls blaus.

Amb una descripció tan rònega i malagradosa, ni les fidels s’haguessin emocionat davant dels passos de Jesús del Gran Poder, ni les beates s’haguessin estremit davant de la imatge del Sagrat Cor, ni Santa Teresa de Jesús hagués descrit el seu èxtasi en el “Libro de la vida” d’aquesta manera:  “…Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto…”

 

 

 

Etiquetat , , , , , ,