El maleït inquisidor que portem a dins

Estic horroritzat i, per això, sóc conscient que vaig a ficar-me en un embolic que em podria estalviar, però la vida contemplativa que practico d’un temps ençà, ja comporta aquests riscos. Escriure en espais públics requereix mullar-se i això mai no és gratuït i gairebé mai te’n surts sense empastifar-te, però resulta apassionant.

Mirin, així de clar i concís: estic amb Sicus Carbonell i, encara que no ho necessita, perquè el desenvolupament dels fets acabarà per posar les coses al seu lloc, defenso, no les seves declaracions, sinó la seva actitud honesta i valenta d’afrontar les seves paraules poc afortunades i col·locar-se al costat dels humils, dels que accepten que es poden cometre errors i que, a tots, fins i tot a Inés Acostades, ens queda molt per aprendre.

Coneixen la història, no? L’altre dia, Sicus Carbonell, líder del grup de rumba catalana Sabor de Gràcia i president de l’Associació Professional d’Autors i Creadors de Rumba Catalana, va intervenir en un debat a betevé en què, parlant sobre el col·lectiu gitano al qual pertany, va dir el que s’ha reproduït obsessivament en tots els mitjans d’informació: que li fa pena qualsevol persona que neix homosexual perquè “és una dona atrapada dins del cos d’un home“. I, immediatament se li ha tirat el món a sobre sota l’acusació d’homòfob. Les xarxes socials, aquest magatzem d’odi i frustracions personals, l’ha condemnat a l’insult, a l’amenaça despietada i l’oprobi. I perquè encara no s’ha reintegrat el càstig físic al codi penal, sinó, li haurien correspost 50 fuetades, mínim. ERC, que l’havia ficat al número 30 de les seves llistes municipals perquè, encara que no sortís elegit, impossible en aquest lloc, les impregnés d’una miqueta d’aroma gitano, a veure si pescava vots en aquest calador, o aquesta és la impressió que sembla desprendre`s de l’operació, l’ha defenestrat fulminantment amb un tuït cruel i irreflexiu: “ni ERCB ni Ernest Maragall poden acceptar les declaracions fetes per Sicus Carbonell. El nostre compromís amb els drets de les persones LGTBI és ferma i inqüestionable. La decisió és clara: no formarà part de la nostra candidatura “. I continuem per a bingo.

Els ercians no van ser tan expeditius quan el cas de Lluís Salvadó i la seva conversa, privada i robada, això sí, sobre l’elecció d’una Consellera per la grandària de les seves mamelles. Salvadó segueix sent parlamentari d’Esquerra. És clar, que és un home de la casa, no un artista convidat.

Sicus, lluny d’apel·lar al victimisme, a la tòpica xenofòbia dels paios contra els gitanos, ha donat una lliçó de dignitat i un bany d’humilitat en respondre immediatament a la seva caça i captura amb un extens comunicat que intento resumir a continuació: “no sóc homòfob, no ho he estat, ni ho seré mai … sóc conscient que em vaig expressar malament. No vaig estar gens encertat ni vaig saber escollir les paraules correctes, per això demano disculpes sinceres, especialment a totes aquelles persones del col·lectiu LGTBI i al conjunt de la societat… Segurament he confós conceptes, però he volgut parlar del que he viscut personalment. El que vull és ajudar els gitanos i gitanes que són homosexuals a normalitzar la seva situació dins de la comunitat i em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per trobar-nos i poder treballar en aquest sentit. Hem de lluitar tots junts contra aquest rebuig que pateix una part del meu poble… Des d’ahir estic rebent amenaces, missatges dient que me’n vagi de Catalunya, peticions de boicot pel meu grup musical i insults molt greus. Em dol enormement aquesta situació perquè crec fermament en la igualtat i el respecte per sobre de tot i perquè sóc conscient que l’ús d’algunes expressions no va ser gens adequat. No em vaig expressar bé. No vaig saber explicar el que volia. Reitero les meves disculpes… Em poso a disposició del col·lectiu LGTBI per aprendre més sobre la situació injusta que pateix. Vull formar part del combat contra les injustícies i discriminacions que existeixen en la nostra societat. Vull refer el que he fet malament i per això la meva disposició és total i vull aprendre a saber fer pedagogia “.

Jo vaig veure el fragment de la intervenció de Sicus que va emetre TV3 en els seus informatius, i ni l’actitud ni el to van ser, de cap manera, homòfobs. Sicus és un cantant de rumba, no un polític, un intel·lectual, un metge o un arquebisbe. Es va explicar malament, probablement, però és un tio legal que va despertar al maleït inquisidor que tots portem dins.

El lobby hauria de sospirar perquè tots els homòfobs que se’ls llancen a la jugular amb odi i violència, cecs de ràbia i d’ira, fossin com el bo de Sicus Carbonell.

On s’ha de signar?

Anuncis
Etiquetat

Jorge Sepúlveda i els cercadors d’ossos

Tinc anotat a la meva llibreta d’apunts, aquesta de la qual solen sortir guspires inicials per a aquests escrits contemplatius, una crida sobre un subjecte andalús de la penya parlamentària de Vox que, no fa gaire, va qualificar de “cercadors d’ossos”els familiars de les víctimes del crim franquista que, vuitanta anys després de la victòria de l‘Alzamiento –això sí va ser un cop d’estat, aquests sí que van ser colpistes–, continuen buscant a la terra remoguda la fosca veritat dels cadàvers afusellats dels seus familiars abandonats en cunetes i fosses comunes.

Cal ser molt miserable i molt falangista per fotre’s del plor i del dolor dels vençuts que, més enllà de l’assassinat, es va perllongar amb la repressió i l’estigma perenne als familiars dels rojos i separatistes.

Benito Morillo, tinc anotat, “cercadors d’ossos”. I a continuació, perquè no se m’oblidés: Jorge Sepúlveda.

Perquè Jorge Sepúlveda, que va ser un bolerista d’èxit els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i que va reverdir en els 70 al costat d’Antonio Machín i Bonet de San Pedro, gràcies a l’esforç que uns quants vam exercir per recuperar la memòria sentimental i que Martín Ferran va aprofitar per institucionalitzar des de la televisió mitjançant el programa Mundo camp, va demanar que després de la seva mort, ocorreguda a Palma de Mallorca el 1983, les seves despulles anessin a parar a una fossa comuna perquè les seves restes tinguessin la mateixa dissort que milers dels seus compatriotes republicans del bàndol del que formà part durant la Guerra Civil, obtenint el grau de sergent de l’exèrcit republicà.

Jorge Sepúlveda, l’ídol de la ràdio de mitjan segle passat, el triomfador (aquí apel·lo a la memòria dels més grans del veïnatge) de “Monísima” , “El mar y tú”, “María Dolores”, “Bajo el cielo de Palma”, “Dos cruces”, “A escondidas”, “Campanitas de la aldea”, “Mi casita de papel”, “Qué bonita es Barcelona”,  “una casa portuguesa”, “Enamorado del mar”, “Cántame un pasodoble español”, ”Campanitas de la aldea”, “Tres veces guapa”, “Monasterio Santa Clara”, “Sombra de Rebeca” i, per sobre de totes,”Mirando al mar “i” Santander “, era valencià i es deia en realitat Luís Sancho Monleón. El més popular i representatiu cantant de boleros dels anys més durs del franquisme, va rebre un tret durant la contesa que li va inutilitzar tres dits de la mà esquerra. En finalitzar la guerra el van internar al camp de concentració d’Albatera. Condemnat a mort, va ser portat juntament amb els altres reus fins el paredó del costat del cementiri de València i, com explicava Gila en referir la seva pròpia experiència, el van afusellar malament, va caure en sentir els trets, però no va ser ferit i com es va fer de nit, i ja era molt tard, imagino, els seus executors van marxar sense disparar els trets de gràcia i van deixar per a l’endemà el soterrament dels cadàvers dels afusellats. Així, aprofitant la foscor, Luís Sancho (Jorge Sepúlveda) va escapar i va recomençar la seva vida com a cantant de tangos i ranxeres a Saragossa.

Segons Mariano Asenjo, en un article publicat a Mundo Obrero, en morir Franco, Sancho/Sepúlveda es va incorporar a l’Associació de Militars Republicans que ajudava les vídues dels militars que van combatre contra el feixisme. No hi va haver funeral a la seva mort, però si una bandera republicana amb que es va cobrir el seu fèretre abans de dipositar les seves despulles a la fossa comuna nº 7 del cementiri de Palma de Mallorca

Als catòlics, apostòlics i romans de Vox i del PP i de la COPE episcopal, poc amants de la llei de la Memòria Històrica, imagino que es va referir el Papa Francesc quan en la seva entrevista amb Évole (no sé si parlant ex-càtedra o no) va dir: “Sempre he defensat el dret a trobar els cadàvers. Una societat no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats. Els morts són per a ser enterrats, són per a ser individualitzats en els cementiris, però no per ser amagats. Mai tindràs pau amb un mort amagat. Mai “.

I això és el que hi ha, tot i que els hereus ideològics del franquisme s’entestin en el contrari.

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 5 de abril de 2019)

 

Etiquetat , , ,

Guapo!

(Pueden leer este artículo en español en La Vanguardia Digital del 29 de marzo de 2019)

Estic segur que el jutge Marchena s’agrada. No és un retret, tot el contrari. És una constatació. O una suposició basada en un munt d’indicis i evidències. Es diu dels toreros a manera d’afalac lloador: va estar tan bé davant el toro que es va notar clarament que s’agradava. Passa molt en les professions de cara al públic. No em refereixo a les caixeres de Mercadona o els dependents de Massimo Dutti- Em refereixo, en línies generals, als actors, futbolistes (i jugadors d’esports de masses en general), advocats i fiscals de categoria, polítics i governants, presentadors de televisió… la conec bé aquesta sensació perquè, permetin-me la immodèstia, jo també, una vegada…, o potser dues, em vaig agradar. Anava vestit amb peces d’Antonio Miró que m’esqueien com un guant, tenia el guió molt interioritzat, estava àgil i brillant en les contra preguntes, em veien nou milions d’espectadors a La Primera i, mirin, a mesura que el programa avançava, jo me n’anava creixent més i més i vaig acabar amb l’autoestima a dalt de tot. Redéu, quina nit la d’aquell dia!

El jutge Marchena s’està cisellant una personalitat pública, en viu i en directe, que l’ha convertit en una celebritat. Cada dia, excepte divendres dissabte i diumenge, ordena i mana, reparteix el joc amb autoritat i senyoriu, talla el bacallà amb una enorme prestància davant milions d’espanyols a través de la televisió. Bé, en tot cas centenars de milers de catalans, que crec que per les cadenes espanyoles no s’emet el judici del segle perquè, als espanyols en general, es la porta fluixa i, com passa amb alguns moviments previsibles de les cotitzacions en borsa , ja han donat per descomptada la sentència i, definitivament, han passat pàgina.

Com a president del Tribunal Suprem en acció, li ha estat encomanada la sacrosanta missió de salvar Espanya i, de passada, escarmentar aquesta colla de colpistes, rebels, sediciosos, malversadors, desobedients, independentistes i, per més inri, fins i tot catalans. Horror. I amb la dificultat afegida d’haver de donar la impressió d’impartir justícia i aparentar equanimitat. No és fàcil, no s’ho pensin pas, l’encàrrec. I té molt de mèrit mantenir el tipus dia rere dia, incansable, ordenant, manant, reprovant, renyant, convertint-se en reformulador de preguntes quan observa que algun dels acusadors, se’ls en va la pinça i es fan un embolic. És realment complicat. I, a sobre, ha de saltar-se a la torera aquesta obvietat, cent mil vegades repetida, que una imatge val més que mil paraules. Quina ximpleria, ha de fer veure que pensa pel que fa a això. Una imatge més que mil paraules…, quina bajanada, no et fot? Amb el que es gaudeix en els tribunals amb les paraules. Munts de paraules, milions de paraules. Dies, setmanes i mesos de repetitiva i aclaparadora xerrameca que es podria evitar projectant un vídeo complet dels fets, després de recordar-li, un cop més, al testimoni en qüestió, que està sota jurament o promesa i que el perjuri és una cosa molt lletja, pecat mortal com qui diu, i que comporta penitència, però no de tres avemaries i un parenostre, no, sinó de presó, escolti, de presó. Molt em temo jo que en aquestes sessions ha perjurat fins al Tato, que diria l’amic Mariano, però si es substituís una imatge dels fets per cada mil paraules, s’escurçaria la vista, s’alleujaria el patiment dels presos-polítics-presos i el jutge Marchena tindria moltíssimes menys ocasions de agradar-se i de convertir-se en celebritat. Ah, i els soferts guàrdies civils que s’acolloniren davant de les mirades inquietants dels manifestants als que anaven a esbatussar , s’haguessin estalviat un bon nombre de vacil·lacions davant de les preguntes de la defensa, que és molt dur haver de donar-ho, com sigui i el que sigui, tot per la pàtria. Del seu inquietant testimoniatge es dedueix que Déu es va oblidar d’un manament a la famosa escena amb Moisès: l’onzè, no miraràs.

Però tornant a on érem, em reitero en què el jutge Marchena s’agrada. Cal reconèixer-ho: està sembrat. Veure’l i escoltar-lo des de l’estrada, convertit en el puto amo de la litúrgia legislativa, és un espectacle que no té preu. Entenc que s’agradi. Jo mateix, si no fos com sóc i visqués a Madrid i pensés en espanyol recalcitrant, sortiria al carrer d’una revolada i quan passés li llançaria clavells d’un vermell encès i li cridaria completament  embogit: ¡Guapo, més que guapo!

Etiquetat , ,

QUÍTATE TU PA’PONERME YO

En 1973, al MIDEM de Cannes, la cita europea més important del negoci discogràfic de l’època, em vaig acostar, gairebé per casualitat, a l’estand de la companyia Fania Records, l’existència de la qual ignorava. Aquell dia vaig conèixer al músic Johnny Pacheco i al promotor Ralph Mercado, impulsors del segell. Em van explicar que produïen música llatina des de Nova York, que la etiquetaven amb el nom comercial de salsa, que no corresponia a cap ritme concret però que, segons Pacheco, era una fusió d’un 80% de sons cubans i un 20% de porto-riquenys. Vam compartir la tarda –després d’explicar-los-hi d’on venia i a què em dedicava–, em van projectar el documental que havien produït l’any anterior, titulat “Nuestra cosa latina” o “Our Latin Thing“, un llargmetratge que retratava la vida llatina de Nova Yotk i el nexe d’unió era un concert de salsa a la macro discoteca Cheetah on, entre molts d’altres, actuaven Willie Colon, Roberto Roena, Ray Barreto, Ismael Miranda, Pete “El Conde” Rodríguez, José Feliciano, Adalberto Santiago, Bobby Cruz i Héctor Lavoe, els noms mítics d’aquesta història, exercint de director d’orquestra Johnny Pacheco.

Vaig sortir de l’estand de la Fania carregat de vinils i quant vaig arribar a Barcelona vam compartir un tip de salsa al programa radiofònic “Trotadiscos” que fèiem a la SER amb Constantino Romero i Rafael Turia. No sé si vam ser els pioners, però sí dels primers a introduir la salsa al país. Jo, que sempre havia gaudit amb la música llatina, estava exultant. Molts anys després vaig aconseguir gravar un assaig de les anomenades Estrellas de Fania, per a Musical Express, al seu estudi de Nova York. I passats els anys, mantenint el meu etern idili amb la salsa, vaig comptar en els meus programes amb actuacions en directe de Ray Barretto, Celia Cruz o Tito Puente i d’altres, en repetides ocasions.

M’ha vingut aquesta batalleta a la memòria, vostès em perdonaran, a propòsit del remasteritzat líder del Partit Popular Pablo Casado quan he llegit que li ha demanat al seu excompany de partit i ara líder de Vox, Santiago Abascal, que no presenti candidats a les circumscripcions petites perquè si divideixen els vots del postfranquisme i la dreta cavernària i se’ls reparteixen, el PSOE s’endurà el diputat en disputa. I llavors ha estat quan m’ha vingut el record de la salsa i d’aquelles Estrellas de Fania de qui els parlava, concretament d’una cançó que en els setanta va fer molt famosa Héctor Lavoe:

Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).
Para que bailen los pollos
pa`que gosen, si señor,                                                                                              no me importa lo que digan
porque yo soy tiburón.
Quítate tu pa’ponerme yo
quítate tu (bis).

Abascal li ha dit que no. Que en tot cas retiri Casado el seu candidat d’aquelles comunitats, com Ceuta, per exemple, en què les enquestes donen a Vox millors resultats que al PP. Des del punt de vista d’estratègia política, entenc Casado. El seu PP i Vox formen, com ànimes bessones, una unitat de destí en l’universal, se senten il·luminats pel mateix guia espiritual, Aznar, i, si fa o no fa, estan per idèntica feina. Però el tauró Casado pot brandar la supremacia de ser un partit de llarga trajectòria davant de Vox, que, tot i les expectatives, és encara un partit extraparlamentari. Com deia el ja desaparegut i famós manager d’artistes (Serrat, Juan & Junior, Dúo Dinámico, Antonio Amaya) José María Lasso de la Vega: entre bomberos no nos pisemos la manguera.

No obstant això, en el tràfec del nomenament de candidats per a les eleccions d’abril, amb el condiment picant d’alguns transfuguismes de categoria i fitxatges que fan estremir les carns del Madrid polític i sandunguero, el tauró Casado és qui millor ha après i practicat el Quítate tu pa’ponerme yo. A la circumscripció de Barcelona, ​​per exemple, la seva intromissió ha estat espectacular, sembrant l’estupor i l’angoixa entre els dirigents i militants catalans que, encara que pocs i gradualment en disminució, s’han sentit menyspreats quan se’ls ha imposat en la capçalera de la llista a la Marquesa de Casa Fuerte, que es vanta de no tenir ni puta idea de català i que la DUI –vista i no vista– és més greu que el 23 F. Catalanofòbica –durant 17 anys va estar casada amb un ric català de la família Güell–, Cayetana Álvarez de Toledo, de pare francès i mare argentina, es va fer espanyola, però que molt espanyola, el 2008. Repassant algun dels seus articles, que traspuen ironia i mala llet, hom intueix que a l’aristòcrata multinacional li va la marxa i promet dies de fúria a les Corts i a la xarxa. Una troballa made in FAES.

En els partits ja passen aquestes coses, el barceloní Girauta es presenta per Toledo i Álvarez de Toledo es presenta per Barcelona.

INÉS TORNA A CASA (ABANS DE NADAL)

Vaig conèixer Inés Arrimadas a través de Daniel Domenjó, quan aquest conduïa a BTV un bon programa nocturn de debat que vam titular “La Rambla” i Inés era una de les opinólogues més destacades (tertulianes, polemistes, escullin la definició que més els agradi, o, sinó, politòlogues que és el neologisme que més es porta) per la seva capacitat per a la diatriba i la confrontació dialèctica (ah, aquells temps!). De tant en tant jo baixava al plató per saludar els convidats (tertulians, opinòlegs, etc., ja saben) i la informació que era de Jerez i la seva desimboltura en la polèmica, a més de parlar un català prou correcte per als temps que corren, van atreure la meva atenció.

-I fa molt temps que a Catalunya? –li vaig preguntar.

-Dos anys.

-Et felicito pel teu català.

No conec molta gent que s’hagi integrat en el llenguatge en tan poc temps, sobretot amb la fluïdesa que mostrava, al contrari, conec molta gent que porta cinquanta anys o més a Catalunya a qui mai he sentit ni sentiré dir ni tan sols “bon dia”, com a molt un “ascolta, tu“, en pla burleta. És el que hi ha.

L’ascensió d’Inés Arrimadas, en un partit on només eren coneguts alguns dels mentors (Boadella, De Carreras, Espada o De Azúa) i el seu líder Rivera i el dinamiter Jordi Cañas, va ser meteòrica. Tenia tots els atributs per captivar al personal de la seva corda, a saber: juventud, belleza y lozanía. El 2011 es va fer militant de Ciudadanos, el 2015 ja era la líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i al desembre de 2017, després de les eleccions convocades per Rajoy sota el règim de l’article 155, es va convertir en la probable nova presidenta de la Generalitat, en guanyar-les, però la suma de diputats independentistes hi va impedir.

Inés Arrimades podia haver estat la primera presidenta de Catalunya, tot i el seu discurs polític anticatalanista. Tot i fer bandera de la seva condició de jerezana i dels seus ancestres salmantins. Tot i mantenir pulcrament espanyols els baixos dels seus pantalons que mai es van impregnar de fang català. Tot i ser pionera, seguint el traçat del seu cap Rivera, en la introducció “sacrílega” de l’espanyol al Parlament, fet que els representants del Partit Popular no ho havien intentat mai fins que Ciudadanos va obrir la bretxa (aquí no compta, per insòlit , anecdòtic i marcià, la legislatura que va acollir dos representants del Partido Andalucista que sempre van parlar en el seu idioma i amb el seu accent, que d’això es tractava).

Amb tot i amb això, Arrimadas s’acomiadarà d’aquesta Catalunya que tan poca empremta li ha deixat, per, malgrat presentar-se com a número u per la circumscripció de Barcelona en les generals del 28 d’abril, tornar a Espanya i instal·lar-se a Madrid. Albert Rivera ha volgut assegurar vots en una Barcelona que sense la notorietat de la gairebé presidenta de la Generalitat li podia donar una sorpresa. D’altra banda, he llegit que Arrimadas torna al seu hàbitat natural perquè el seu marit, Xavier Cima, que va abandonar el sobiranisme de CiU el 2016, amb qui va ser diputat, per abraçar la seva dona Agnès, s’ha instal·lat professionalment a Madrid.

És un retorn natural. És un torna a casa, torn,a per Nadal, encara que en aquest cas el retorn nadalenc s’hagi avançat uns mesos. Malgrat la seva intel·ligència, perspicàcia i habilitat, tot i el seu matrimoni amb un ex convergent, Inés Arrimadas mai ha entès Catalunya. Ha passat per aquí com cavalcant sobre una estora màgica. És clar que també ha coincidit amb els temps més crispats que ella ha ajudat a arrelar (però no només ella i els seus coreligionaris, certament, que la culpa en major o menor grau, va per barris).

Arrimadas se’n va per no tornar, i, encara que hagi deixat llavor ideològica, Catalunya, políticament, sense Inés Arrimadas no serà el mateix. Em fa l’efecte que un nombre milionari de catalans s’hauran tret un pes de sobre. Perquè, tot i que la continui estigmatitzant des de les Cortes -que això és gratis i dóna molts dividends a l’Espanya profunda i uniformada, que sembla ser majoritària, no és el mateix tenir l’enemic a casa que a cinc-cents quilòmetres en línia recta.

Rivera també s’ha instal·lat a Madrid i, per completar la hègira, Girauta se’ns ha fet toledà. Doncs res, a gaudir-lo amb salut, o bon vent i barca nova depen de com es miri.

La segona mort de Pau Pi

Des que el 1975 li vaig sentir cantar a Raimon “Jo vinc d’un silenci”, el seu vers “qui perd a els orígens per la identitat” es va instal·lar en el meu cervell com a norma d’obligat compliment. Aquestes coses solen passar. Caces una idea al vol i t’hi sents tan identificat que amb el tarannà dels anys no saps exactament si allò et va influir de per vida o, simplement, allò era la constatació del que hom ja pensava.

El cas és que, potser a l’ombra d’aquest concepte, se m’han impregnat de nostàlgia molts dels treballs que he realitzat, bé en articles o llibres, bé en programes de televisió. En alguns casos com subtil pinzellada, en altres dedicant a la història i la circumstància viscuda en primera persona una sèrie de programes que vaig presentar, a principis de segle, sota el serratià nom de “Temps era temps”, que un director de programes ebri de modernitat mal païda i un director inepte, van liquidar sense haver entès res.

I en aquesta particular crònica sentimental, la ràdio, la meva primera finestra al món des de ben petit, l’única en aquells anys, m’ha deixat una empremta immarcescible. A casa eren de Ràdio Barcelona, ​​EAJ-1, no de Ràdio Nacional, i jo vivia el meu somni escoltant “Taxy Key”, “La comarca nos visita”, les al·locucions del pare Mas de Xaxàs, “Carrusel deportivo”, “Diego Valor”,”Consultorio para la mujer a cargo de Elena Francis” i, molt especialment, “Pau Pi”, un personatge infantil, entremaliat i trapella, creat pel locutor gironí Enric Casademont qui, en companyia de Pilar Montero, oficiava setmanalment la campanya benèfica pro cama del tuberculoso pobre (llenguatge de l’època; beneficència pura i dura). Pau Pi va esdevenir un mite i no sé encara avui, però fins no fa gaire, al vestíbul de l’emissora del carrer Casp, 6, hi havia instal·lada la figura d’un bou de fusta, de mida gairebé natural, amb una obertura al llom on encara la gent dipositava la seva almoina. Li deien el Bou d’en Pau Pi i, en el fons, era una simbiosi entre Pau Pi i el Patufet que acabava a la panxa del bou, ja que en el conte fet disc, la veu de Pau Pi, és a dir, la de Casademont, interpretava al Patufet.

Jo era una nano seguidor acèrrim de Pau Pi, em demanava els seus almanacs (tebeos) i esperava l’emissió setmanal amb l’ansietat amb què els frikis de Big Band Theory esperen un nou capítol de Dr.Who o Star Trek, i la meva fidelitat va ser premiada generosament pels déus, veuran.

En el meu col·legi dels Maristes de Sants ens van regalar. un vespre, per a tot l’alumnat, un espectacle de varietés infantils: pallassos, il·lusionistes, un cowboy que feia filigranes amb el llaç i –no m’ho podia creure-–l’actuació d’Enrique Casademont i Pau Pi. Allí hi era jo, a les primeres files, flipant amb la promesa de veure aquella veu mítica convertida en personatge tangible, a pocs metres.

A l’escenari buit hi van instal·lar dues cadires, una d’elles coberta amb un espès vel. Es va encendre el focus i va aparèixer Enrique Casademont que, després de saludar, va aixecar el vel i descobrí el nostre anhelat Pau Pi, un ninot de ventríloc que va asseure als seus genolls, amb la seva mà dreta incrustada a l’esquena per moure-li el cap, els ulls i la boca, com feien tots els ventrílocs de l’època. El bolo consistia en un sketch, dels que estàvem habituats a escoltar a la ràdio, en què Pau Pi i el seu creador acabaven discutint cada vegada amb més animositat fins que Casademont, fart de la insolència del nen de cartró pedra, el deixava sol, assegut a la cadira, i abandonava l’escenari. Després de la tensió dialèctica, arribava la pausa dramàtica i el càstig de la solitud. I llavors es va produir el miracle que va sacsejar la meva innocència infantil i que mai he oblidat. Al ninot abandonat, inert, quiet, li va començar a caure una llàgrima. No podia ser, em deia jo en la meva innocència. El plor augmentava i llavors Pau Pi cobrava vida: es baixava de la cadira i caminant lentament desapareixia de l’escenari. Per a mi era un miracle, per Martí Galindo era un bolo més en el seu treball com a Pau Pi.

Van passar molts, molts anys, i un dia li vaig comentar al marcià Galindo la inesborrable impressió que em va causar la seva actuació quan jo deuria tenir vuit o nou anys, crec recordar. Em va explicar el truc de la llàgrima a força de mirar fixament i sense parpellejar el focus que l’il·luminava i, sorprès que jo em recordés amb tant detall del miracle de la conversió del ninot de cartró en nen de carn i ossos, em va referir a algunes anècdotes d’aquells bolos amb l’Enric Casademont.

Casademont va morir el 1975 i amb ell va morir Pau Pi, el nen més popular de la ràdio dels anys cinquanta, la gosadia del qual, que li va costar més d’un disgust al seu creador, va ser colar el català entre les línies de la seva intervenció setmanal. El Pau Pi de carn i ossos, Martí Galindo, el que plorava miraculosament en quedar-se sol a l’escenari, va morir el passat diumenge 3 de març.

Però el Pau Pi Galindo resta viu per sempre més a la meva memòria de nen. Perquè, gràcies a ell, sense menysprear el misteri insondable dels Reis Mags i del Pare Noel, jo vaig presenciar un miracle.

El celibat, un disbarat

Aquest cap de setmana passat, mentre els alts funcionaris de la fe catòlica, emporprats fins el birret, es reunien al Vaticà amb el seu big boss, el Papa Francesc, per abordar el tema de la pederàstia dins de l’Església, a la sobretaula de un dinar d’amics, una dona, la qual tinc per intel·ligent i perspicaç, va formular la teoria, potser insòlita, però plausible: que tot aquest enrenou que estava organitzant el Summe Pontífex en el si de l’Església, acceptant els fets denunciats tant per part de les víctimes de la pederàstia com de les monges objecte de desig i assetjament sexual de prelats i monsenyors, obeïa a una estratègia papal per arraconar i deixar sense arguments a la clerecia més conservadora i eliminar d’una vegada el celibat de les obligacions sacerdotals, autoritzant els ministres del Senyor a casar-se i, fins i tot, fer ús del matrimoni. No somriguin sorneguerament perquè, al segle IV, en el Concili d’Elvira, el decret 43 deia que tot sacerdot que dormís amb la seva dona la nit abans d’oficiar missa perdria la seva feina.

És que això del celibat dels religiosos, en els dos mil·lennis d’història de l’Església, ha fet molts trajectes d’anada i tornada. Un no parar. Al principi, els apòstols, i alguns aventuren que el mateix Jesucrist (encara que això només són rumors no confirmats; fake news que es diu ara), eren homes casats. És en el Concili de Nicea de l’any 325, quan es decreta que, un cop ordenats, els sacerdots no poden casar-se. Però sembla que les notícies triguen a arribar perquè els capellans continuen vivint ambla seva muller. El 385 el Papa Sirici abandona la seva dona per poder ser Papa i es decreta que els capellans ja no poden dormir amb les seves esposes. En el segon Concili de Tours, l’any 567, s’estableix que al clergue que sigui enxampat al llit amb la seva dona se l’excomunicarà per un any i serà reduït a l’estat laic. A França, al segle VII, la majoria de sacerdots estan casats i al segle següent, a Alemanya, queden pocs sacerdots i bisbes cèlibes. No vull cansar-amb dates i dades, però en els segles següents s’admet obertament que en monestirs i convents s’han practicat avortaments i comès infanticidis per encobrir els religiosos que s’han passat el celibat pel forro. Un bisbe anomenat Ulric, apel·lant al sentit comú, va dir que l’única manera de purificar l’Església dels pitjors excessos del celibat era deixar que els sacerdots es casessin, i quan va morir el van fer sant (no crec que per aquesta encertada reflexió). L’any 1095, el Papa Urbà II obliga a vendre les dones dels sacerdots com esclaves i els seus fills són abandonats. El segle XV la meitat dels capellans són homes casats. Curiositat: entre el segle V i el segle XV he comptat sis pontífexs amb dona i fills. I, a part de la quantitat de Papes pares solters, és interessant observar que, en el primer mil·lenni, hi ha un bon nombre de Papes (n’he comptat 11) fills d’altres Papes o d’humils sacerdots gens cèlibes. És que això del fornici i la concupiscència ho han portat fatal els eclesiàstics

La teoria de la conspiració positiva, arrogada al Pontífex, per part de la meva companya de sobretaula, era certament agosarada i, a la resta de comensals, els semblava impossible, impensable, una ximpleria, però vist l’escandalós degoteig de denúncies sobre el particular i la fama que s’ha guanyat el Papa Francesc d’afrontar els problemes de cara, i opinant que tot això del celibat és una niciesa impròpia de persones adultes i civilitzades, immerses en la realitat dels temps actuals, em vaig dir a mi mateix: Conxo, ¿per què no?, aprofitant aquest corrent universal de descrèdit cap a l’Església Romana, ara és el millor moment per entonar el mea culpa, llançar als peus de la justícia civil els depredadors eclesiàstics de nens i fer taula rasa, partir de zero, autoritzant el matrimoni de capellans i monges (o entre capellans i monges, que a la feina és on majorment sorgeix l’amor) i, portant la teoria al límit de la normalitat, buscar una sortida de l’armari polida i gens vergonyosa, per tal de propiciar la salvació de l’ànima de tant religiós i religiosa homosexual.

Doncs no. El discurs papal de diumenge sobre l’assumpte que ens ocupa, i que a ell l’hauria de preocupar, va decebre profundament, per la seva inanitat, les víctimes que van anar a Roma a presentar juntament amb la llista de greuges un pla d’acció. Paraules buides repetides mil vegades, però cap pas seriós cap endavant, es queixaven els portaveus dels col·lectius damnificats pels pederastes de sotana: “la campanya de tolerància zero anunciada pel Vaticà s’ha convertit en credibilitat zero“.

Personalment estic d’acord amb Sa Santedat que la pederàstia no és patrimoni immaterial i exclusiu de l’Església Catòlica, però la seva aportació al desfici  és escandalosament alta i el seu encobriment del delicte ha constituït la tònica del seu execrable comportament.

Sens dubte, l’abolició d’aquesta castració psicològica dels ministres del Senyor anomenada celibat, no resoldria totalment el problema de la pederàstia eclesial, però canalitzaria les baixes passions clericals, alleujaria aquesta maleïda estadística que explicava per televisió una monja d’aquí (tres de cada deu religioses han patit abusos per part de sacerdots i bisbes), canalitzaria les temptacions dels capellans i evitaria molts excessos contra nens i adultes, majoritàriament.

Més coratge i menys fer volar coloms.

La ciutat dels conflictes

Ara que, passats quatre anys, ja hem aconseguit deixar la Ciutat dels prodigis feta un desastre, fumigar-li l’aura que un cop va aconseguir, mitigar l’èxit turístic, cabrejar als comerciants amb la competència il·legal, envilir els antics barris xungos que per uns anys ho van ser menys, okupar desaforadament, encarir l’habitatge fins a preus impossibles de pagar pel ciutadà mitjà i acollir amb naturalitat i sense escarafalls la conflictivitat política i laboral que emergeix cada dos per tres, potser ha arribat el moment de girar 180 graus i fer dels defectes virtuts redemptores.

Després d’observar la vaga rotunda del taxi que va sacsejar la ciutat i va acabar amb la competència fins a aconseguir que no aixequi cap mai més (una gran victòria dels taxistes que no ha convençut els amants de la llibertat d’elecció i ha deixat molt mal gust de boca entre la ciutadania en general), després de comptabilitzar un cop mes centenars de milers de participants en l’enèsima reivindicació de la llibertat per als presos polítics sobiranistes o de, l’endemà, vibrar amb una manifestació dels amos de gossos de companyia contra les limitacions que els imposa l’autoritat (el meu millor amic no pot entrar al parc, deia una de les pancartes, i es referia al seu gos), o esquivar bicicletes, patinets i altres invents de mobilitat unipersonal que et transporten –i mai millor dit– a l’estat suprem del lliure albir, crec que ha arribat el moment de reconèixer que la nostra és una ciutat desbordant de conflictes, de reivindicacions, de descontents, de manifestacions i d’arbitrarietats.

Vist des de la perspectiva de l’home del carrer, l’actual ciutat dels conflictes (antiga ciutat dels prodigis), és un absolut desastre. Un conglomerat de gent on impera la llei de la jungla. Però sent això realment pervers i delirantment nociu per a la convivència pacífica i l’enteniment, vist des d’una perspectiva constructiva és una oportunitat per afegir al·licients al fenomen turístic. Que entre els milions de transeünts de la globalització, també es troben fervorosos afeccionats a les emocions fortes.

Per descomptat, si l’actual govern municipal prossegueix en el seu lloc després de les pròximes eleccions, si el Govern de la Generalitat continua suspenent en estratègia política i claredat de decisions i si, per arrodonir el fandango, el 28 d’abril el tri-ultra-partit s’alça amb la victòria, la ciutat dels conflictes pot començar, de debò, a planificar-los i, en lloc d’avergonyir-se i camuflar-los, que al final tot se sap, és millor obrir una oficina, presidida, no sé …, per Jordi Williams Carnes, que crec que fa un any que no presideix res, i establir un calendari on el visitant –o fins i tot el conciutadà– sàpiga que en la setmana del Mobile es garantirà una vaga salvatge de taxis amb ocupació del passeig de Gràcia i de la Gran Via, i que el gremi convidarà a una ració de paella a qui s’acosti a la confluència de les dues avingudes com a detall de bona voluntat,

També es podria organitzar una Setmana Fantàstica del Top Manta al llindar de les vendes nadalenques, per tot el recinte del port, inundat de llums i nadales ètniques, amb descomptes de fins al 50%, que en això els comerços legals els passen la ma per la cara, i no sembla just.

¿I que em diuen de preveure el dilluns de Pasqua de Resurrecció, per exemple, que és dia d’alegria desbordada, un dia de portes obertes dels narcopisos, amb tasts de franc del gènere per als majors de divuit anys?

Són idees senzilles perquè hi ha molts esdeveniments possibles, només és qüestió d’imaginació i voluntat, com la setmana del patinet elèctric, en què es prohibeixi la circulació de vehicles matriculats i que paguen impostos, per deixar el carrer expedit i sense semàfors perquè patinets, bicicletes i artefactes semblants circulin lliurement, sense condicions ni limitacions.

I això sense comptar les reivindicacions polítiques o socials clàssiques: la megamani de l’11 de Setembre, les escaramusses dels CDR, la permanència en peu de guerra dels jubilats, la marea blanca sanitària o, més modernament, els fans del pollastre que, dia rere dia, es van sentint més recolzats.

I si, per un casual, se celebrés cada u d’octubre un referèndum no pactat, amb l’actuació estel·lar i agosarada dels piolins, el parc temàtic de la conflictivitat aconseguiria l’excel·lència i l’èxit dels clients àvids d’emocions fortes i de conèixer el que és difícil de trobar en els països democràticament civilitzats.

Si tot això es regulés una mica (per això el meu suggeriment de la creació de l’Oficina Municipal de l’Enuig) i es vengués adequadament en els mercats turístics, Barcelona tornaria a ser a la pomada.

ULTRAVOX

El 1977, el segell Island Records (de Bob Marley a Justin Bieber, de Jethro Tull a Mariah Carey, de Roxy Music a Tom Waits, de JJCale a U2, entre centenars) va convocar a Amsterdam la premsa musical europea per donar a conèixer al grup Ultravox, una banda de new wave anglesa –els deixo en mans de wiquipèdia– sorgida el 1976 que amb el pas del temps va anar canviant d’estils musicals (glam rock, proto-punk, synth pop, new romantic i música industrial), fins la seva separació definitiva el 1996. El 2009, la clàssica alineació de la banda en la dècada de 1980, es va reunir per fer una gira pel Regne Unit i una altra per la resta d’Europa…. De 1976 a 1979, el líder de la banda era el cantant John Foxx, però no va tenir gran èxit comercial; de 1979 a 1988 seria reemplaçat pel també guitarrista Midge Ure, amb qui el grup va tenir èxits remarcables a Europa (entre aquests la cançó «Vienna»); el 1992, després d’una breu separació, el teclista i violinista Billy Currie va reformar la banda amb nous integrants, però sense tenir gran èxit, donant-la per acabada el 1996… La seva massiva popularitat a Europa, durant la dècada de 1980, la va portar a ser una de les bandes més influents de la música electrònica.

En realitat, no ens van convocar per convèncer-nos dels mèrits artístics d’Ultravox, sinó que l’objectiu de la companyia era llançar el supergrup (llavors anomenaven així a les bandes formades per membres més o menys coneguts provinents d’altres formacions) Rough Diamond, integrat per el cantant David Byron, després del seu acomiadament d’Uriah Heep, juntament amb l’ex guitarrista de Humble Pie, Clem Clempson, i l’ex baterista de Wings, Geoff Britton. El grup es va dissoldre poc després del seu debut. Tots els presents vam coincidir que eren molt dolents i no tenien interès ni possibilitats de futur, com així va ser. Per no desaprofitar la trobada, Island Recordns ens va regalar una propina compensatòria. I de les cendres fastiguejades de Rough Diamond, els comentaristes ens vam llançar a glorificar la modesta banda de John Foxx: Ultravox.

Mentre escric aquestes línies vaig escoltant la música dels setanta i vuitanta d’Ultravox, alhora que repasso vídeos i cròniques de la promocionada manifestació de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, un èxit sense precedents per uns i un fiasco, segons els altres, que no va respondre a les expectatives. És com quan els resultats electorals, que tots guanyen, és clar. Bé, excepció feta d’UPyD.

Però si els he explicat l’anècdota d’Ultravox i el seu protagonisme no previst a Amsterdam, no és només per la coincidència nominal entre Ultravox i els ultres de Vox, sinó perquè, de la mateixa manera que en aquella ocasió del 77, també la festa la pagaven PP i Ciutadans i Vox s’ha n’ha aprofitat perquè, no ho dubtin, aquesta és la seva setmana. Han estat els protagonistes de la fotografia que ha quedat de la performance patriòtica-casposa de Colón i seran els que més rendiment li trauran, a partir d’aquesta setmana, al judici contra els presos catalans. Probablement uns s’emportin una inaudita i injusta condemna, altres no sé com dormiran després de la venjativa defensa de l’honor patri que els ha tocat executar. No obstant això, Vox, sortirà mediàticament afavorit de cara a les eleccions espanyoles que s’acosten, brandant les essències amb el seu agraït cameo d’acusació popular (poca feina i molt protagonisme). De fet, el primer dia del judici, Abascal i els seus sequaços van ser els reis del mambo repartint declaracions a tort i a dret, acaparant l’atenció dels mitjans, deixant-se anar. Perquè mentre el PP s’esmicola i es converteix en aliment de Vox i un Ciudadanos, sense nord, lluita contra les seves contradiccions, Vox els contamina fins la medul·la i costarà molta renovació generacional –o sigui temps i canvi de cares– per convèncer Europa que la dreta espanyola ha deixat de ser ultra (vots per avui, descrèdit per demà). El que és evident és que en aquesta immersió cavernària estava tot previst, tot estudiat, perquè a partir de diumenge passat “en España empezara a amanecer”: la tornada de les banderes victorioses incloses la de la Guàrdia Civil i la de… els Terços de Flandes !, les proclames inflamades dels sequaços d’Inda, Maria Claver i Carlos Costa, i el concelebrant al costat de Susanna Griso d’Espejo Público, Albert Castillón, fotent-li llenya a Sánchez, que és de goma, en un impagable exercici de mainstream periodístic, l‘ademán impassible dels Casado, Rivera, Abascal, Maroto, Manuel Valls, Vargas Llosa, crec que Corcuera embolicat en la bandera que s’acabava de comprar, les restes d’UPyD, Mayor Oreja, María San Gil i el personal de la llar Social, Espanya 2000 i la Falange esperant per cel, terra i mar, que tornés a reir la primavera.

Però no ha estat així. Ni la primavera ha somrigut, ni a Espanya empieza a amanecer. Uns cinquanta mil dretans, segons la premsa internacional, manifestant-se en la plaça de Colón de Madrid, per deixar anar la ràbia contra Sánchez, desfogar-se amb alguna de les mentides a l’ús, exigir que Puigdemont vagi a presó i, sobretot, salvar Espanya, amb ser una concentració remarcable, no és, ni de lluny, el que uns esperaven i altres temien.

Que una cosa deu ser prestar el vot a Vox d’amagat i una altra retratar-se al seu costat.

¿Catalans o societat catalana?

Ahir, a Barakaldo, Pedro Sánchez va declarar que la majoria de la societat catalana no vol independitzar-se d’Espanya. I segurament té raó, encara que hi ha qui pensa el contrari. Però això no ho sabrem mai si no se li pregunta a la societat catalana. De fet, el que més s’aproxima a l’experiment de preguntar directament, va ser el que va succeir l’1 d’octubre de 2017, generalment conegut com el 1-O. Que no va ser legal, ni pactat, ni reconegut per cap organisme internacional, d’acord, però es va fer una pregunta directa i el resultat aclaparador a favor de la independència i la república no cal que els hi recordi.

El 2 de desembre de 2018, a Argentina, a preguntes d’un periodista local, Pedro Sánchez va fer una afirmació semblant: “No es veritat que els catalans se’n vulguin anar d’Espanya”. Afirmació semblant però no ben bé igual, perquè, strictu sensu, ¿son sinònims catalans i societat catalana? ¿Tots els que integren la societat catalana, els que estan empadronats a Catalunya, són o es consideren catalans? He fet la prova, ho he preguntat a gent que, encara que no va néixer aquí, hi porta molts anys vivint i m’he trobat amb tota mena de respostes. Des del no, jo no sóc català, sóc… i aquí citen la terra de naixement, fins el sí, encara que vaig néixer a…, em sento com un català més. I per entre mig molts matisos. I pel que fa als ciutadans nascuts aquí i amb una pila de cognoms catalans a l’esquena, l’abast del convenciment sobiranista també va del sí al no, no ens penséssim.

El que és segur és que un referèndum entre la societat catalana o entre els que són o es senten catalans –que consti que estic fent volar coloms, ¿què m’hauré fumat?– abocaria uns resultats ben diferents. La qual cosa no vol dir que en un dols dos casos sortís majoritàriament un sí independentista. Però no ho sabrem mai si no ho preguntem. D’aquí el plany per l’oportunitat perduda en no haver seguit la via canadenca o del Regne Unit

Però és que l’espanyol és un estat poruc i malfiat i la seva inseguretat gairebé malaltissa impedirà pels segles dels segles qualsevol consulta sobre el tema. I si els “processistes” no toquen de peus a terra, les seves estratègies escarransides els portaran, dia rere dia, a donar cops de cap contra la paret. Eternament. Dolorosament. I els tres genets de l’apocalipsi van afilant la daga.