De quant estem parlant?

No parlo pas dels amos de grans fortunes com Billy Gates o Amancio Ortega, ni tampoc de reconeguts banquers, acostumats a les xifres escandaloses del seu negoci o de les seves trifulgues que gairebé mai acaben en fallida, ni de brokers ni d’economistes avesats a macro xifres farcides de zeros a la dreta, no parlo ni tan sols del microclima de la tranquil·litat de l’alt standing de la llotja del Bernabeu, tampoc no parlo de l’extrem contrari, dels qui es busquen la vida tutejant-se amb la indigència, parlo de vostè i de mi, parlo de l’home i/o la dona del carrer que es lleva d’hora i surt el matí a treballar per a pagar la hipoteca i procurar-los-hi una vida millor als seus; algú de vostès, algú de nosaltres, és capaç de copsar el valor tangible de mil milions d’euros?

Faig –i em faig– aquesta pregunta que potser els semblarà poca solta perquè amb el batibull de xifres contradictòries de la corrupció que estem patint, inflades o no per fiscals, periodistes, rivals polítics, tertulians setciències i els hiperventilats que inunden de comentaris, gairebé sempre anònims, els diaris digitals, jo estic perdut i no sé si a vostès els passarà el mateix.

De què estem parlant quan llegim les notícies dels diaris? A quants milions ens estem referint quan ens submergim en els escàndols de corrupció que dia sí, dia també, sorgeixen com bolets des que vam sentir l’any 1989  les cintes de Naseiro i el comentari del president de la Diputació valenciana dient-li a Zaplana que “yo estoy en la política para forrarme”. Quuant ens toca pagar a cadascun de nosaltres en el prorrateig de la colossal estafa a que estem sotmesos des de fa tants anys? De què estem parlant?

Agafem el cas del clan Pujol, que tenim a prop, on el ball de xifres, segons qui les utilitzi és al·lucinant. Des dels dos milions de pessetes –12.000 euros– que diuen que va fer moure en forma de “misals” Marta Ferrussola, fins als tres mil milions o més d’euros que l’Inda & Co divulguen, passant pel farcellet de mig milió que denunciava Vicky Álvarez en les excursions andorranes de l’hereu, no hi ha fiscal que de forma seriosa doni una xifra mínimament creïble del suposat frau (a part de la confessió de la deixa del pare feta per l’expresident). Però és que la resta de casos oberts, com que la justícia es lenta, tortuosa, burocràtica i recargolada fins l’absurd, alguns instructors son maldestres, alguns policies teledirigits políticament i molts grups mediàtics interessats, no hi forma de treure’n l’aigua clara.

A principis de 2016 es publicava que les conseqüències del frau de la corrupció a Espanya eren de l’ordre de 87.000 milions anuals, que algunes fonts arrodonien al 100.000 milions. Però faltava un fotimer de casos per destapar i, rascant una mica, tampoc veia jo com era de fiable el càlcul.

Mirin, jo vull saber –crec que tots volem saber– quants milions, siguin dotzenes, centenars o milers, han anat a parar a mans de delinqüents i on estan amagats (tant me fa si el delicte ha prescrit o no). Quan han malgastat les administracions en obra inútil, del Castor, a l’AVE a enlloc, dels poliesportiu buits a les estructures viaries infrautilitzades. Quan hem llençat per salvar Caixes d’Estalvi mal administrades per professionals del momio. Vull saber els sobre costos deguts a la imperícia professional i al suborn institucionalitzat. Vull saber, en definitiva, quant d’aquesta puta crisi s’hagués evitat de tenir un país honrat i uns administradors públics dignes de la confiança dipositada. Vull saber la veritat.

Com a mínim això.

Perquè somniar en que tornin els diners robats, això ja els asseguro que és impensable.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Etiquetat , , , , , ,

Gent de missa

La nota manuscrita atribuïda a Marta Ferrusola en la que, en la seva condició de mare superiora li demana al mossèn que traspassi dos dels missals de la seva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia, i que ha estat interpretada pel fiscal (i així li ha fet saber al jutge De la Mata) com una ordre a la Banca Reig d’Andorra perquè li traspassés dos milions de pessetes al compte del seu fill l’any 1995, ha estat acollida amb un gran rebombori, podríem assegurar que ha estat una actuació de traca i mocador, perquè tant els uns com els altres s’han afanyat a sucar-hi pa i a fer-hi aportacions afilant l’enginy per posar-se a l’alçada de l’abadessa que des de sempre ha donat mostres fefaents de fe catòlica i sentit de l’humor sintetitzat en aquesta peça antològica que han reproduït els diaris (matisant que conté moltes faltes d’ortografia impròpies d’una primera dama). Es possible que vostès estiguin molt emprenyats pel que desprèn l’escrit presentat como una prova més del presumpte frau familiar, però no em negaran que els nostres corruptes tenen molta més conya que els seriosos corruptes messetaris, tan repentinats i tan solemnes. L’estirabot de la mestressa de Catalunya té més a veure amb la tradició irònica catalana de Pitarra, Rusiñol, La Trinca, La Cubana i Polònia, que no pas amb la circumspecció dramàtica dels Rato, Bárcenas o González. Aquí som tan corruptes com allà, però estaran amb mi que els nostres corruptes li posen més imaginació i desvergonyiment. La sorpresa arriba quan la penya dels Pujol, a través dels seus advocats, projecten l’ombra del dubte sobre l’origen i la veracitat del document de la mare superiora. Vist el que hem vist, de la mateixa manera que no posaria la ma al foc per presumptes corruptes, tampoc no ho faria per fiscals, jutges, policies, polítics i informadors, tot plegat una descomunal ensarronada per a mantenir un sistema que s’aguanta amb fils. Aquest és un país tan destarotat que fins i tot les mentides poden arribar a ser mentida. País de l’embolica que fa fort. País de fireta. Però al mateix temps, i pel que es veu, país d’una consolidada fe cristiana incorporada tant en el tarannà com en els costums, per tant no em sorpren que la senyora Pujol s’arrogui el paper de mare superiora i recorri a l’argot clerical per a transmetre missatges xifrats…, fàcilment desxifrables per la seva obvietat.

La família Pujol ha estat des de sempre una família cristiana. Diria jo que, en els bons temps, exemple de família cristiana. El pujolisme no ha sigut més, però tampoc menys, que una adaptació nacionalista de la Democràcia Cristiana amb qui es va federar per aconseguir homologació internacional. “Catalunya serà cristiana o no serà”, que diuen que deia el bisbe Torres i Bages encara que no n’ha quedat constància enlloc, va ser punt de partença de l’engatjament polític de Pujol quan va fundar Crist i Catalunya que es va convertir després en Catalunya Cristiana. L’Església Catòlica ha estat omnipresent en els dos bàndols de la guerra civil espanyola i, per suposat, en l’evolució de la Catalunya post-franquista. De les essències de Montserrat a l’obrerisme de la parròquia de Sant Medir, bressol de Comissions Obreres de Catalunya, passant pel moviment Cristians pel Socialisme d’Alfons Carles Comín, Catalunya ha vessat clericalisme per les escletxes. L’estampa del passat dia de Sant Jordi amb el president de la Generalitat, la seva dona i el Govern en ple, a més a més d’ex-presidents del Govern i del Parlament i representants polítics de tots colors, assistint a la missa solemne al Palau de la Generalitat i a la posterior benedicció de les roses, acceptant la superioritat moral del bisbe Omella i el seu sermó sobre qui o què era el drac contra el que calia lluitar, és un exemple més de que la aconfessionalitat, que en diuen, no té una significació concreta i molt menys en el sentit que semblaria. Resulta que, segons els que sempre estan a l’aguait, tenim unes estructures d’estat que fan patxoca, que la República Catalana està, com si diguéssim, a tocar, que el personal flipa d’il·lusió i esperança, oi?, i resulta que el probable futur president del nou estat, Oriol Junqueras, apareix a la portada de l’ABC, al costat de Montoro, De Guindos, Bertín Osborne, el Juli i Tamara Falcó, entre altres, sota el titular “Yo sí voy a misa”, recolzant la retransmissió de l’ofici dominical a les televisions públiques.

Respecto els creients, faltaria més, com respecto els qui no pensen com jo, i tant!, i potser dono la impressió de perepunyetes que se l’agafa amb paper de fumar, però jo crec fermament en la privacitat de les creences i en l’absoluta desconfessionalització de la vida pública. Es que jo em pensava que l’objectiu era una república laica, com la francesa posem per cas, i em veig a venir una república catòlica, apostòlica i montserratina. I se’m passen les ganes, que volen que els digui.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El dia que Susana Díaz va fer campana

Corre la brama que Susana Díaz és una mica curta de gambals, que és una noia amb llacunes culturals i amb un coeficient intel·lectual més aviat minso, modest. Els qui ho fan servir com ariet en la seva contra es basen en els 10 anys que va trigar en acabar la carrera de dret i en la seva nul·la experiència en el mon civil i laboral, més enllà de la venda de cosmètics a domicili quan estudiava, perquè des dels 17 anys treballa exclusivament en el PSOE andalús. Es basen també en la vacuïtat obvia del seu missatge emblema: “¡Quiero un PSOE más PSOE!” i, molt especialment, es basen en algunes de les coses que diu en els mítings de la seva campanya de les primàries (i en altres destacades ocasions) que fan sospitar que el dia que donaven determinades matèries de l’ESO devia fer campana. Així doncs, Mònica Oltra, Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de la coalició Compromís, li ha hagut d’explicar de forma ben didàctica i entenedora què vol dir Corredor Mediterrani, perquè Susana Díaz defensava, amb la vehemència que la caracteritza i aquella gràcia i desimboltura de la terra de Maria Santíssima, que l’esmentat i putejat corredor havia de passar per Sevilla i Madrid pel bé –deia– d’Andalusia i Espanya, a la qual cosa Mònica Oltra ha esmerçat evidents esforços perquè entengués que el Mediterrani és un mar i que se’n diu corredor Mediterrani perquè passa necessàriament i per definició per les ciutats banyades per aquest mar que va d’Algeciras a Istanbul, com canta Serrat, ple de ports on els vaixells hi descarreguen les mercaderies que cal transportat amunt, Europa amunt, que per això la UE li dona suport polític i econòmic encara que el govern central ho apliqui a infraestructures madrilenyes, a veure si cola, i sense canviar-li el nom per no perdre la sucosa transferència. Que en tot cas, si volguessin que passés per Sevilla i Madrid en dirien Corredor Central o Corredor Mesetari, i que el més humit que tenen Sevilla i Madrid és el Guadalquivir i el Manzanares però no és el mateix ni fa el mateix servei transitari. I és que Susana Díaz, en col·laboració amb Javier Lambán, president de l’Aragó, i la aquiescència del govern central, tenia coll avall que el controvertit corredor faria la volta Sevilla-Madrid-Zaragoza quan es va trobar amb el fre al senat de Podemos, Compromís i ERC: “No fan res ni deixen que els altres ho facin, ni mengen ni deixen menjar –ha declarat l’emprenyada Susana–, són l’esquerra inútil que actua com els tontos útils de la dreta”.
També s’han agafat, els qui li retreuen falta de coneixements i d’enteniment a la futura presidenta d’alguna cosa, que hagi qualificat d’accent idiomes com el gallec, el basc o el català, atribuint-ho també a que, la pobra noia, el dia que ho explicaven a classe també va fer campana. No m’ho crec. Ho sento però no m’ho crec. No em crec que la candidata del parc juràssic del PSOE sigui ximple o curta. Fins i tot s’ha arribat a dir que ho és més que Rodríguez Zapatero i no hi estic d’acord. Gens. Quan la sultana andalusa diu que “la principal entidad financiera de Andalucía es la Caixa; cuando los andaluces paguen sus impuestos, cuando los andaluces paguen sus préstamos, cuando los andaluces paguen sus hipotecas ese dinero vaya a Cataluña y tribute en Cataluña y además dicen que es de los catalanes, con nuestro dinero, con nuestro trabajo, con nuestro esfuerzo, con nuestro salario… Ya está bien, ¡que digan la verdad! Que digan de qué quieren, qué España quieren” sap els fils que mou, sap que la seva xerrameca es pura demagògia, sap que a Espanya funciona amb èxit la gloriosa tradició catalanofòbica i que automàticament es transforma en vots. No, no, Susana Díaz no és pallussa, és mentidera i cínica. Quan parla d’accents (basc, català, etc.) no es refereix a llengües perquè per a ella, per a la seva concepció d’Espanya, de llengua només n’hi ha una, l’espanyol, i la diversitat ve de parlar-lo amb accent andalús, com ella, amb accent basc, con Karra Lejalde o amb accent català con l’enyorada Mary Sempere, a això es refereix. No es que hagi patit un lapsus per falta de coneixements, no siguem babaus o compassius. Susana Díaz, creient, ex-catequista, devota de l’Esperanza de Triana i de la Virgen del Rocío, sap el pa que s’hi dona i s’aferra a l’espanyolitat de les essències immarcescibles, l’espanyolitat més rància i casposa, més tòpica, apostòlica i tradicional, perquè en una Espanya controlada pel PP i el PSOE més jacobí, això és el que fa caure la baba.
Una altra cosa és somniar truites.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Temps de Quaresma

Confesso el meu trasbals per la inesperada mort de Carme Chacón, la noia d’Esplugues que va ser ministra de Defensa, la imatge de la qual, embarassada, passant revista a les tropes, quedarà per sempre més en la retina inesborrable de la història com icona insòlita de modernitat i democràcia i com una fita de gènere en un país majoritàriament caspós i masclista. Independentment dels seus matisos ideològics i dels dels ulls que la contemplin o la jutgin, Carme Chacón es una figura respectable que la història posarà al seu lloc que no serà el del deshonor, comú en tants col·legues seus de professió. sinó el de la coherència i la valentia i, coneixent el rerefons de les causes del seu traspàs, el de la lluita sorda i constant, com cantava Raimon. L’havia entrevistat i havíem parlat personalment i per telèfon algunes vegades. Em queia bé i he seguit, més o menys, la seva trajectòria. No compartia alguna de les seves visions de la societat –em passa massa sovint amb els polítics, deu ser culpa meva– ni alguna de les seves decisions estratègiques que ara ja no venen al cas, però això no obstant vull expressar públicament el meu homenatge sincer de comiat i el meu condol als familiars i amics.
Però no era d’això del que tocava parlar avui. El destí té aquests sotracs que et desbaraten i et deixen petrificat i després la feina és teva per recuperar el fil, perquè jo volia parlar de la fruita del temps, del pa que es dona per la quaresma. Anava jo capficat amb les meves coses, abans que succeís la fatal notícia, fa uns dies, i vaig passar per davant d’una pastisseria de les de tota la vida. De les del tortell del diumenge i el braç de gitano. I se’m va acudir comprar bunyols de Quaresma que, vaig pensar jo, amb una mica de Malvasia de Sitges quedaré com un senyor amb la penya de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Salivava amb l’enyorança d’aquell suau regust anisat Però quan vaig demanar els bunyols a la mestressa em va caure tot el pes de la nostàlgia al damunt.
–Avui, bunyols? –va dir amb un cert to de perdonar la ignorància– Bunyols només dimecres i divendres.
De cop i volta i per uns segons van ballar-me per la memòria una barreja infinita d’imatges en blanc i negre i sons enrancits, com un NO-DO personal i intransferible, que anaven del Santcristo gros passejat pels portants en processó resseguint el Via Crucis, les beates amb mantellina cantant “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador..” o també “perdona a tu pueblo Señoooor…”, al soroll dels xerracs que voleiàvem els nanos en el ofici de Setmana Sant en una cerimònia que en deien –anys 50– “de matar jueus!”. I les ràdios donant música sacra tota la Setmana Santa. I els cinemes projectant pel·lícules d’història sagrada o d’enaltiment del fervor i la fe. I l’abstinència de carn els divendres de quaresma perquè, qui més qui menys, anava a la parròquia i comprava la Butlla de la Santa Croada que, per fer-ho fàcil, era una dispensa papal, signada pel senyor rector, que arrencava del temps de les croades i que totes les famílies adquirien i així podien menjar carn tots els divendres de l’any sense caure en el pecat mortal, excepció feta dels de Quaresma en que els rics es podien posar morats de marisc i els pobres de bacallà i arengada, obligatòriament. Aquesta aportació econòmica i la corresponent dispensa, que primer va servir per finançar la guerra contra l’infidel i, modernament, per a les necessitats de la parròquia, es va suspendre el 1966, quan el Concili Vaticà II.
Tot això, entortolligat, em va venir a la ment quan la pastissera em va recordar que bunyols de Quaresma només dimecres i divendres, perquè era la tradició, vaig recordar. Dimecres de Cendra, el primer dia que en venien, com la inauguració de la temporada quaresmal, i Divendres Sant, l’últim. Uns dolços modestos, farcits de vent, sense cap cura pel modelat, que servien per apaivagar el rigor alimentari de la Quaresma, una mínima alegria entre tant de dejuni i abstinència.
Abans, li vaig recordar, les endívies o els melons ¬i moltes altres hortalisses i fruites, eren productes de temporada, però amb la globalització i els transports en càmeres refrigerades, n’arriben tot l’any. Ho vols i ho tens. I potser ja és hora que amb els bunyols de Quaresma passi el mateix. La Quaresma ja no és el que era i, per tant, mantenir el costum de dimecres i divendres em sembla una bajanada
–Si es vol saltar la tradició de tant segles, vagi al súper, però ja veurà quins bunyols li venen. A casa, només dimecres i divendres. Com Déu mana.
Vaig sortir de l’establiment amb la cua entre les cames però rient tot sol.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

L’espagueti-western de Rufián i de Alfonso

Jo sóc un enderiat dels espagueti-westerns. No dels de Sergio Leone, que aquests ja se sap que tenen fama i prestigi reconegut, sinó dels d’Esplugues City, dels de sèrie B, dels xungos que passen de matinada en alguns canals de cinema (i que en el seu moment s’estrenaven a Can Pistoles, a Canaletes). D’aquells de diàlegs impossibles, actuacions histriòniques, arguments ultramaniqueus i trets pels descosits. I de tant en tant una frase com lapidària que t’encongia el melic. Com la que, per acabar, li va deixar anar l’altre dia Rufian, en el paper de justicier solitari, a De Alfonso, en el paper de sheriff corrupte, en l’espagueti-western que van protagonitzar en la Comissió per les escoltes enregistrades en el despatx de l’ex-ministre de l’interior: “Hasta pronto gàngster, nos vemos en el infierno”. Uauu! Quin moment més aconseguit! Quina tensió!.
Trobo, però, que l’actuació de De Alfonso va ser més convincent. Va brodar el paper de cínic amb un to irrefutablement fatxenda i altiu. Com correspon al dolent de la pel·lícula. Imagino que el director li va recomanar que posés la mirada de “no sabe usted con quien està hablando”. En canvi Rufián, que en altres ocasions ens ha brindat interpretacions antològiques, se’l veia més forçat, amb una certa crispació a l’hora de donar vida a un text difícil i brutal. Però no fem escarafalls, l’escena del duel justifica el preu de l’entrada, val per tota la pel·lícula. L’escena del duel en el corral entre Rufiàn i de Alfonso, quedarà per sempre més a la memòria dels espectadors i passarà als anals de la sèrie B, de la “pulp fiction”.
Surto al carrer després de la projecció. S’ha aixecat una mica de vent que em desemboira les idees. Me’n adono que el cinema és cinema i que no va més enllà de l’espectacle. I l’espectacle s’ha acabat. El jutge fatxenda torna al seu nou destí i continuarà impartint justícia (?) i el diputat es prepara per una nova actuació ben mediàtica que li aporti vots en les properes eleccions.
I el poble? El poble –com cantava La Trinca en els bons temps–, al poble que el donin pel cul… Que ja té les Conferències de Sant Vicenç de Paül!
NOTA ACLARIDORA: Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les Conferències de Sant Vicenç de Paül són una associació de beneficència fundada a París el 1833 per Frédéric Ozanam amb el nom de Conférence de Charité . Es difongué aviat per tot el món (uns 400 000 membres en 95 estats l’any 1959). A Catalunya fou fundada el 1857. Segons Wikipedia, actualment tenen 2.500 socis a Espanya organitzats en 216 conferències que desenvolupen la seva tasca benèfica amb el suport de 2.000 voluntaris.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Cassandra’s dream. El combinat.

Aquest afer de la Cassandra Vera que circula pels mitjans de comunicació aquests dies i que s’usa com a arma llancívola entre els uns i els altres és el més semblant a la cerimònia de la confusió por la quantitat d’ingredients , tant convencionals i previsibles com exòtic i singulars, que es barregen a la coctelera mediàtica.
Resulta que una noia pobra de 21 anys, que necessita una beca per a poder continuar estudiant fins assolir la seva somniada vocació de mestra ha estat jutjada i condemnada a un any de presó, a set d’inhabilitació absoluta i a pagar les costes del judici per humiliació a las víctimes del terrorisme degut a 13 twits que va publicar entre 2013 i 2016 fotent-se’n de l’atemptat a Carrero Blanco, esdevingut el 20 de desembre de 1973. Amb Franco encara viu.
En la coctelera hi trobem el ingredients següents: uns jutges poc sensibles a les persones trans que en més de cinquanta ocasions durant el judici s’han referit a l’acusada com l’acusat, el declarant, el dient, el detingut i l’autor (com solen fer les Gabrieles cupaires però a l’inrevés), masculinitzant el tractament a Cassandra en base a que quan va publicar aquells twits es deia Ramon i era un noi. Una persona addicta al twiter que declara que en porta publicats més de cent mil –cent mil!– entre el quals li son atribuïts uns que desitgen la mort de Rajoy i Cristina Cifuentes, i d’altres on es llegeix ªqué pena que en el tapón de los sanfermines no haya muerto nadie”, “lo bueno de ser ser una persona fría es que no me temblará la mano si tengo que matar s alguien”, “si fueras invisible, ¿qué harías? Matar unos cuantos”, “Ejecutar a un facha ,mientras le susurras al oido: Madrid serà la tumba del fascismo”. Una aplicació abusiva i al límit de l’execrable llei mordassa. Una campanya de crowdfunding que està recollint milers d’euros per a pagar les despeses del judici de la Cassandra. Una carta d’una neta de Carrero Blanco dient que demanar presó per aquests twits li sembla un disbarat. Una colla de piulades de la tuitera plorant la seva dissort, primer, i agraint la solidaritat i les donacions. L’incondicional recolzament de Podemos. Els dubtes metafísics del PSOE. La sonata de violí de la majoria de la resta de partits. El cruiximent de les xarxes…, i l’entronització de Cassandra com a Joanna d’Arc de la llibertat d’expressió.
Del còctel que ha sorgit d’aquesta barreja d’ingredients, sacsejats, no agitats, en podríem dir “Cassandra’s dream” –de passada homenatgem Woody Allen– perquè satisfà el somni de notorietat de la Cassandra, aquells quinze minuts de glòria a que tothom té dret, després de currar-s’ho amb més de cent mil piulades (que és una feinada) i dir-les sense embuts de l’alçada d’un campanar. Ara bé, que una persona més aviat curta de gambals que ha demostrat abastament la seva insensatesa a través de la xarxa, se li rendeixi acatament i honors, no em sembla just, ni equitatiu ni saludable.
No pensin pas que sóc insensible al patiment d’aquesta noia ni que sóc un transfòbic. Considero una injustícia i un despropòsit aberrant la sentència que li han dictat i denuncio el menyspreu de gènere que ha sofert durant el judici tractant-la en masculí quan ella se sent dona (es nota que els d’Hazteoir van guanyant adeptes a la causa). Ara bé, aquesta noia necessita ajut de tota mena més que no pas que la passegin en processó fent-li creure que és el paradigma de la llibertat. Cal, també convèncer-la, pel bé dels nostres fill i nets, que no es dediqui al magisteri. Hi ha una pila de professions tant o més interessants per a servir la societat. Qui no s’imagina que Pablo Iglesias la pugui incorporar a les seves llistes electorals?
Finalment, em nego a publicar com exemple del que estem parlant cap dels tuits sobre Carrero Blanco de Cassandra, no perquè m’amoïnin les reaccions judicials ni perquè li tingui cap respecte –ni un!¬– a l’almirall feixista, sinó perquè no hi he trobat ni una espurna de sentit de l’humor. Són molt dolents i em fan vergonya. Trobo que tenia molta més gràcia l’acudit que corria de boca en boca immediatament després de l’atemptat del carrer Claudio Coello: Saben aquel que diu que un paio, poc després de l’atemptat, agafa un taxi a Madrid i li diu “lléveme a Claudio Coello”, i el taxista pregunta “a qué altura” i l’altre “si se levanta ni que sea un palmo del suelo, se va enterar de lo que vale un peine”.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

De quina petxina estem parlant?

Molt em sembla que la sanció de quatre partits que la FIFA li ha imposat Messi per parlar en veu alta de “la concha de la madre” d’Emerson August de Carvalho, àrbitre auxiliar en el partit que va jugar (i guanyar) la selecció argentina contra Xile, ha creat molta més expectació i polèmica que la pluja de milions, a manera de Primitiva fal·laç, que Rajoy ha promès des de Barcelona per a les precàries infraestructures catalanes. Atès que a Rajoy, aquí, fan com que s’ho creuen només García Albiol i, una mica, Millo, el departament de màrqueting del Partit Popular, amb sigil i professionalitat, ha aconseguit que algunes altres comunitats autònomes posin el crit al cel i onegin la bandereta del “¿i nosaltres, què?” per aconseguir una mica de notorietat mediàtica per a la xulejada de Rajoy i que aquest pugui dir: tranquils nois, que n’hi haurà per tothom ara que anem tan bé.
El que de veritat ha remogut les aigües de l’oasi català (si us plau, no riguin que és pura retòrica per reivindicar una paraula en desús, simple postmodernitat) és allò de Messi. Davant la sanció desproporcionada el culer de pro no ha tingut més remei que sortir a la queixa, tot i que jo diria que amb la boca petita perquè el càstig, si bé dolorós per a les aspiracions del jugador amb la seva selecció (de la qual, per cert, va voler donar-se de baixa fa uns mesos), significarà un menor risc de lesió de l’argentí, que ja se sap com van sense manies a la cama els defenses del futbol llatinoamericà.
Però no ens apartem dels fets perquè el geni del futbol, després de conèixer la pena imposada, ha enviat una carta a la FIFA en la qual explica que la conversa amb l’àrbitre va succeir “de manera amistosa sense que en cap moment el que vaig dir hagi ofès o injuriat “. I també “si alguna cosa del que vaig dir hagués incomodat l’àrbitre assistent, mai va ser dirigits a la seva persona, sinó que va ser dit a l’aire i des de ja demano disculpes per això”. I és veritat, atès que l’acta del partit no reflecteix cap insult i va ser posteriorment quan, a instàncies del president de la Comissió d’àrbitres de la Conmebol, el brasiler Wilson Seneme, un acuseta, la FIFA va actuar d’ofici. i això va ser així perquè els àrbitres eren brasilers i coneixen perfectament als seus veïns argentins i saben que la “concha de su madre” (disculpin que no ho tradueixi per la petxina de la seva mare, perquè em fa pixar de riure) forma part de la seva cultura, com la dieta mediterrània de la dels catalans. Quan un argentí apel·la a la pubis de la teva mare, no és que manifesti desitjos d’utilitzar per a fins ombrívols la vagina de la mare del proïsme (bé, de vegades sí, però poques, i dependria de l’aspecte de la mare) sinó que expressa en veu alta un enuig o contrarietat com quan nosaltres cridem, però per al nostre fur intern, “la mare que em va parir! “, que no és que anhelem relacions incestuoses amb les nostres mares, ni de bon tros, simplement ho diem a l’aire, com Messi, per descarregar adrenalina.
Temps ha ja hi va haver una situació semblant amb Mascherano que també, com a bon argentí, va proferir irat “la concha de tu madre!”. Però llavors la sanció va ser de dos partits només perquè no va quedar clar si havia dit això o “la concha de tu hermana!”, que és diferent. L’úter de la mare d’un t’afecta, és clar, perquè és d’on has sortit, però se suposa que sobre la vagina de la teva germana no tens res a dir-hi, allà ella. Com manifesta Pablo Iglesias, te la sua, te la refanfinfla, te la bufa …
Pel que em vaig documentant, l’expressió “concha de tu madre” o bé de la teva germana entre argentins és del tipus multiús i es pot fer servir de mil maneres no sempre com a insult, ni molt menys. No així a Colòmbia, que s’usa com ultratge, arribant fins i tot a la barbaritat de “vete a chupar la vagina a tu vieja”, francament desagradable.
Jo, de Messi, a partir d’ara, invocaria la petxina de Sant Sebastià, que no és una escletxa vaginal sinó una platja i no es refereix a un parent de ningú sinó a una ciutat. Amb una mica de pràctica notarà que omple igual la boca per descarregar el cabreig i la mala llet i resulta innocu pel que fa als àrbitres i a les seves respectives mares.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,