La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Acollonit

Estic veritablement acollonit, ho dic seriosament. M’han impressionat les imatges de la manifestació vegana en un supermercat d’Auckland, Austràlia, impedint a la gent que comprés carn i culpabilitzant-los amb pancartes que deien “Deixeu de menjar animals” o bé “No és menjar, és violència” i gravant-los en vídeo per mostrar al món els còmplices mastegadors de tan roïna matança. La líder de l’acció, Anna Rippon ha declarat: “Som aquí protestant pacíficament per aquells que ningú veu i ningú escolta i que ara són morts”. Traumatitzat, sacsejat, s’han acabat per a mi les barbacoes, la botifarra amb seques o el pernil de gla. Deixeu de menjar animals, és la consigna. O sigui que s’ha acabat el corball, el rap, la tonyina o els musclos a la marinera. Ja no tornaré mai més a l’aplec del cargol de Lleida ni a les garoinades de l’Empordà.

Ja vaig tallar en sec, compungit i penedit, amb una mala consciència insuportable, el consum d’ous, fins i tot els estrellats, que em semblava que barrejats amb les patates quedava la cosa més diluïda, després de la contundent denúncia del col·lectiu Almas Veganas Santuario Animal que van haver de separar els pollastres de les gallines perquè es veu que les violaven amb acarnissament. Camps de concentració de gallines, maltractades, vexades, desplomades i violades, és el que mostraven dues noies d’aspecte compromès. El testimoni d’una d’elles –de les veganes, no de les gallines– era esfereïdor: “Els ous són de les gallines, son seus, elles els ponen, és la seva menstruació”, i com que es veu que les obliguen a pondre un ou al dia, diuen les activistes, és com si una dona tingués 365 menstruacions a l’any. És que no m’ho puc ni imaginar. A l’espera de que el col·lectiu vegà determini si la prohibició s’acaba amb els invertebrats, que excepte els hermafrodites, també deuen fornicar amb violència animal, sense contenció ni mesura o, donat que una bleda, un enciam o un cogombre, també son essers vius, encara que no violats, que jo sàpiga, poden ser aptes pel consum o tampoc, em conformo amb un got d’aigua. Un got d’aigua mig buit, segons el comparen alguns amb aquest darrer Onze de Setembre en haver baixat la participació d’un poble desnortat, dividit i a punt, diuen, de rebre la clatellada judicial definitiva. Una enquesta d’aquestes que fabrica La Vanguardia, en funció de les respostes dels seus lectors addictes, en tancar una informació, considera que el 84,73% del procés ha fracassat. I per si no hi hagués prou desgràcia a la casa del pobre, ara resulta que Pablo Iglesias, a qui Pedro Sánchez (Pedro i Pablo Picapedra) li va aplicar el mètode Guardiola per desfer-se d’Eto’o (falta de feeling, noi), acceptaria que s’apliqués un nou 155, la gran il·lusió de Rivera i Álvarez de Toledo.

Tot això i que el planeta llangueix és el que em porta a gairebé no moure’m de casa, a esperar amb resignació la clatellada final, a decidir que els polítics –que no han deixat de cobrar malgrat no haver fet la feina encarregada (quins pebrots! I no és demagògia)– ja s’ho faran, i a viure en un neguit molt semblant a l’acolloniment, que volen que li faci, ja tinc una edat.

Diálogo para besugos


(Homenatge a la mítica secció del DDT que escrivia Armand Matias Guiu)

–Buenos días.
–Buenas tardes. 
–¿Jura usted por Snoopy decir la verdad?
–Lo juro, señoría. Por Snoopy y por el ratoncito Pérez, para que vea que no miento.
–¡Por Dios (por la Patria y el Rey)! Ni se le pase por la imaginación que podamos llegar a pensar que un agente de los cuerpos y fuerzas de Seguridad del Estado pueda mentir. Cuente, cuente…
–Pues nada, que estábamos cumpliendo tan ricamente con nuestro cometido y oiga, señoría, nos miraban de una manera… Nos miraban con odio. Y eso duele mucho y traumatiza un montón. Esas miradas, esas miradas, es que no las podré olvidar por años que viva.
–Claro, claro. Porque ustedes no se excedieron ni nada, ¿no es verdad?
–¿Nosotros? ¿Cómo quiere que nos excedamos? ¿Dónde se ha visto que la Policía Española o, mismamente, la Guardia Civil se exceda? ¿Cuándo? ¿Cómo? ¿Dónde, Señoría?
–¡Cuán cierto es lo que afirma, vive Dios! Pero prosiga, prosiga su relato…
–Bueno pues, como bien dijo el señor Millo, nuestra actuación fue ejemplar. Y el señor Millo no es un cualquiera, entonces era el Delegado del Gobierno, un catalán de pura cepa. Como si dijéramos el Virrey. Pero esas miradas, esas miradas duelen, oiga. Y eso lo hacían parapetados tras escudos humanos: niños, ancianos, mujeres indefensas…
–¿Pero que nos está diciendo? ¡Escudos humanos! ¡Válgame Dios, escudos humanos, menuda ignominia! Pero prosiga, por favor.
–Ah, y luego está la operación KH7… ¡Terrorismo en estado puro!
–¿KH7? ¿No se estará refiriendo a la operación Fairy?
–¡Huy, sí, disculpe señoría! Fairy, me refería al Fairy. Es que esta noche no he tenido tiempo de repasar los apuntes y me he liado. Pero lo del Fairy fue tan duro como las miradas. Puesto que con una gota los de Villarriba lavan miles de platos, que eso lo he visto yo por la tele, imagine lo que ocurría cuando echaban un chorro. ¡Un holocastro! Doscientos o trescientos de los nuestros, los buenos, ¿sabe?, resbalando estrepitosamente, cayendo como bolos los unos sobre los otros, momento que aprovechaban para patearnos las cabezas, escupirnos y vilipendiarnos…
–¡Que espanto!
–Pues, sí. Pero eso no es todo…
–Si es que me lo temía…
–Las miradas, señoría, esas miradas, insoportables, que te decían ¡muérete, vete!
–Y ustedes, ¿cómo les miraban?
–Normal, les mirábamos normal. La nuestra era una mirada de servicio, una mirada serena de defensa de la patria y de su sacrosanta unidad, ya se lo pueden imaginar.
– Lo imagino, lo imagino. Tiene algo más que añadir.
–Sí y no, señoría.
–Pues nada, vaya usted con Dios. Buenos días.
–Buenas tardes.Vols afegir aquesta foto a la teva cronologi

Maleïts piròmans

(Com que cada any es repeteix la maledicció del foc, no m’importa reproduir fil per randa el que vaig escriure sobre aquest drama reincident fa tres anys. Amb tota la meva solidaritat amb els afectats pel terrible incendi de Ribera d’Ebre).

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.
Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.
Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.
Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman. 
Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.
No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.
Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

La malaltissa xantofòbia de Rivera i Arrimadas

No opinaré pas sobre les desercions, mitges desercions, avergonyiments i articles de fundadors enutjats, en el sí de Ciudadanos, després de la gloriosa operació de conxorxar-se amb VOX per netejar d’esquerrania i d’altres ideologies indesitjables i perilloses per a la unitat i la grandesa d’Espanya, els ajuntaments i les comunitats autònomes. Ja s’ho faran. No crec que la destapada cap el franquisme els hi passi factura electoral. Si no explícitament, hi havia molt de pòsit falangista en les giragonses polítiques d’Albert Rivera, molts ho havien detectat i escrit, un pòsit arrelat també en l’enyor d’una bona part dels habitants de l’Estat, molts d’ells establerts a Catalunya.

Però, el que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, i d’això és del que volia parlar, és la xantofòbia malaltissa que pateixen Inés Arrimades i Albert Rivera, sobre tot, i que, per contagi, han aconseguit convertir-la en pandèmia entre els seus seguidors. No és una fòbia desconeguda la xantofòbia, segons els experts, però tampoc és de les més habituals entre les diverses variants de la cromofòbia (fòbia a un determinat color). Hi ha la erytrofobia que es la mania al color vermell i que la patia la protagonista de Marnie, la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, per exemple, segur que la recordaran. També la leukofobia, pel que fa a l’odi insuportable al color blanc, bé sigui uns llençols acabats de rentar i estesos en un terrat o un Papa damunt d’un papamòbil. Diuen que Ali Agca, que va atemptar contra Joan Pau II, la patia (ves a saber!). La xantofòbia que ha afectat el comportament, l’estat d’ànim i les moltes decisions d’Arrimadas i Rivera és la fòbia al color groc. Diuen els rumors que la xantofòbia ha estat la causa de la partida definitiva a Madrid d’aquests dos polítics amb tant de futur a Catalunya: no podien més amb el groc, la xantofòbia els ha rendit. Es veu que cada matí, quan trepitjaven el carrer i es veien voltats del groc insultant dels taxis de Barcelona, patien una reacció traumàtica insuportable, com la que sofreixen els vampirs davant d’un reguitzell d’alls. La vista d’alguna cosa groga o només el so de la paraula groc  (o, en el seu cas, amarillo) produeix als xantofòbics un estat d’ansietat incontrolable. Els crispa, els exaspera, els obnubila, els fa embogir. Llegeixo que aquesta curiosa fòbia li ve, a qui la pateix, d’algun episodi traumàtic de la seva vida passada en la que va patir maltractaments físics o psicològics en una cambra groga o càstigs corporals amb objectes de color groc o un accident dins d’un cotxe groc (un taxi?, un Renault 8?) o provocat per un vehicle d’aquest color. Es veu que, en créixer, els afectats per la xantofòbia, tan bon punt es troben amb quelcom groc, pateixen un efecte d’alerta que els provoca plors, taquicàrdies, tremolors i ansietat, sobre tot, molta ansietat. Probablement aquí rau l’explicació de moltes de les rareses que hem vist en els últim temps i que no hi trobaven una explicació racional.

Però el cas llastimós d’Inés Arrimadas i Albert Rivera no és l’únic a la història política de Catalunya. Un famós xantofòbic va ser el virrei Francisco Antonio Fernández  de Velasco i Tovar, quan la guerra de Successió. L’home va fer prohibir el color groc l’any 1704, per evitar donar publicitat (va fer servir d’excusa per amagar la seva malaltia psicològica) al bàndol que usava aquest color als seus emblemes i insígnies que, en el seu parer, només servia per a crear discòrdia entre els membres d’una mateixa família.

Si no fos que em prendran per boig, jo proposaria que la pròxima Marató de TV3 anés destinada a l’estudi i tractament dels malalts de xantofòbia, que es veu que n’hi ha molts més del que sembla.

Òn

Salut les copains

Depassats aquests dies embogits en que aquella Espanya que, després de la voràgine electoral, semblava –mirant el mapa que pintaven els diaris– roja, d’un roig encès, s’ha anat descolorint gràcies a la intromissió del taronja que ha sigut capaç de fer, sense manies ni complexes, tots els papers de l’auca i sucar pa a tots els estofats, amb un tarannà antològic per hàbil, esperpèntic i descarat del comportament post electoral del partit sense ideologia de l’Albert Rivera. Una estratègia directe a la poltrona que no li ha fet escarafalls a res. I quan ha passat el que ha passat a l’alcaldia de Barcelona, que diuen, home!, amb aquesta colla de comunistes okupaires i antisistema, amb aquest trinxeraires, no, si us plau, “que hasta aquí podíamos arribar”, el gra al cul que semblava que els hi havia sortit tant a Rivera com a Arrimadas i a la resta del quadre escènic de teatre d’aficionats, a manera d’infecció gavatxa, que li feia escarafalls als pactes amb l’ultra Vox i se li encarava, hòstia!, li ha anat de puta mare per fer de tallafocs contra l’independentisme triomfant i deixar la casa gran endreçada i, a més a més, tenir la mestressa enganxada per l’entrecuix. Perquè, com escriu Antoni Puigvert, en una de les seves columnes recents, Manuel Valls ha fet més política en un mes que Inés Arrimadas en tot el temps que ha estat cap de l’oposició.

Atenció a Manel Valls (el vaig convidar al meu programa de TV3 quan començava a despuntar en el socialisme francès, ell, no jo, i avui m’agradaria veure aquella entrevista que TV3 ni s’ha assabentat que té als arxius). Atenció a aquest polític hàbil, professional, experimentat, polifacètic ideològicament, entrenat en el jacobinisme francès (però també en la visió republicana de la vida), dur i sense manies, que amb el seu vot enverinat a l’Alcaldessa Colau   –santa innocència!– s’ha apuntat a l’eslògan de la dreta prefranquista de Calvo Sotelo: “España, antes roja que rota”. Anava a augurar que seria ell i no José Maria Aznar el primer president de la tercera república, quan les restes del naufragi borbònic s’haguessin esmicolat del tot, i aleshores ha esclatat l’escàndol que l’ha deixat gairebé sol a l’ajuntament de Barcelona, un cop enllestida la feina. Fins i tot Corbacho, que li han promès remenar les cireres a la Diputació, ha preferit el Rivera en mà que les expectatives de l’ex-primer ministre francès volant pel cel del futur, que, en contra del que especulava tot Déu, fa dos dies, ha dit que continua. I trobo que, des del seu punt de vista, fa bé. Des del seu seient privilegiat de regidor no es vol perdre l’espectacle d’Ada Colau buscant desesperadament un punt de suport per eludir l’esfondrament inevitable (no li perdona el llaç groc del porxo) ni la fosa de Ciudadanos després d’anar com una baldufa d’Herodes a Pilats en aquesta cerimònia de la confusió que han estat els pactes postelectorals.

Tot va venir rodat quan en la gran jugada inicial, Valls i Rivera es van acoblar com la fam amb les ganes de menjar. Amb la diferència que en qüestió de desimboltura, cinisme, estratègia i experiència en portar el timó d’un país, en Valls se’l menja amb patates. I és que l’ex primer ministre francès, ara barceloní fins el moll de l’os i espanyol més que la de Toledo, es va trobar amb l’organització perfecte per fer la primera gran grimpada. Qualsevol partit polític, defensi el que defensi, de Vox a Podemos, incloent la CUP, el Pacma o la Falange Española y de las JONS, surt a l’arena per contribuir al benestar dels seus conciutadans a través de la seva manera d’entendre la vida, el pensament i el món. Després vénen el corruptes, els professionals del “momio”, els xoriços i els inventors de currículums, però això ja va inclòs en l’espècie humana, no cal aplicar-ho només a la classe política. La ideologia, que figura que és el pal de paller de qualsevol partit polític, és això, la manera d’entendre la qualitat de vida de l’home –i darrerament i en molts casos, també de la dona– i el seu paper en el món. Però això que justifica l’existència de tots els partits polítics, del més fatxa al més progressista, no ha estat la gènesis de C’s. Empesos pels babèlics del manifest del 96 i la mala llet venjadora de l’Albert Boadella, no van néixer per construir cap societat des de cap perspectiva ideològica, van néixer amb la sacrosanta missió de salvar el castellà del supremacisme de la llengua catalana que amb la immersió a l’escola i TV3 i Catràdio i el que penjava, ho estava passant molt malament, reduït a un àmbit gairebé clandestí i patint la persecució de la policia cultural. Vaja que, com escrivia el noi Sostres en els seus vibrants moments d’independentista furibund, el castellà havia arribat a ser pràcticament la llengua de les minyones.

Un partit que es llença a la palestra amb aquesta barra ideològica i amb aquest populisme lerrouxista sense manies, amb el desvergonyiment, darrerament demostrat, de donar-se la ma dreta amb Vox procurant que la ma esquerra no ho sàpiga, un partit que té l’eclecticisme per bandera, és terreny abonat pel fill pròdig que torna a casa i que necessita aixopluc polític de primer nivell, que un ex-primer ministre socialista de la República Francesa no pot recomençar enganxant cartells de Collboni, que és el que li tocaria. Que l’estiu això està ple de francesos i si el veiessin amb el pot de cola i el pasquí amb la fotografia d’un polític socialista de segon nivell, faria una trista figura i tota França n’aniria plena i en faria memes.

Però ara ja està exhaurit tot el que li podia donar el partit de Rivera. Després de la fotografia del trio de Colón, impresentable a Europa, Valls, que té trumfos econòmics a la mànega, ja pot volar sol: ”Aspiro a ser-li útil a la meva ciutat, a Catalunya, a la resta d’Espanya i Europa”, diuen que ha dit en la conferència de premsa. I si això li afegim el constitucionalisme que li surt per les costures, tenim el polític espanyol del futur. Temps al temps.

Tanquem la paradeta

Amb un nus a l’estomac, un neguit indescriptible i una tristesa infinita, segueixo l’última sessió del judici del Suprem i les conclusions, opinions i auguris que recull TV3 en l’optimista sentit que, aquest dia d’intervenció dels acusats, fent servir el torn d’última paraula, sacsejarà la democràcia espanyola.

Em sap greu ser tan, tan pessimista –jo més aviat em considero realista, ja em disculparan–, però els afers relacionats amb Catalunya i la seva postura desobedient (que ells tradueixen com sediciosa, rebel i colpista) no immuten Espanya, ni la seva corona, ni la seva política, ni els seus partits estatals que ja van deixar clara la seva disposició amb l’acord sobre el 155.

L’Espanya majoritària observa i jutja Catalunya a través dels ulls de l’Albert Rivera, un català com Déu mana en el sentit que ells entenen, i com reflectia perfectament un planell de la retransmissió en que es veia l’acusació entretinguts amb el mòbil, l’Ipad, o la seva personal abstracció, lluny, ben lluny del que es deia a la sala, obstinadament sords a les reflexions, denúncies i evidències que plantejaven els acusats o, més ben dit, sentenciats. Per aquesta Espanya majoritària ja fa temps que el judici i la sentència, més o menys sancionadora, està descomptada, ja han passat pàgina i l’entreteniment està ara centrat en els pactes post electorals, l’excitant crescuda de Vox i l’esmicolament de Podemos. El judici que aquí fa estremir, allà no interessa gens ni mica. És una carpeta tancada i desada. Adonem-nos que no hi ha ni haurà ningú amb qui parlar a l’altra banda. O es baixa del núvol, es substitueix la fe cega pel pragmatisme i l’estratègia i es redreça el full de ruta tradicional de la banya en el forat del formigó indestructible sense avançar ni un pam, o ens quedem eternament aturats en l’embús, orgullosos dels dos milions i escaig, cofois d’una actitud tan cívica i pacífica, ufanosos dels herois empresonats i de la seva enteresa. Creient fermament que tot és possible… Però, malauradament, improbable.

El Papa. l’avortament i els sicaris

El Papa de Roma, Francesc, al tarannà del qual, que consisteix en donar un pas endavant i quatre o cinc endarrere, ens hi hem acostumat, acaba de deixar-ne anar una de les gruixudes. De les ofensives. De les bel·ligerants. De les innecessàries. Els hi ho explico.

Per poder construir un titular que resumeixi el que ha dit Sa Santedat, els mitjans ho han sintetitzat així: “El Papa compara l’avortament amb contractar un sicari“. D’on hom dedueix que, en opinió del Pontífex, tots els metges que, al món, d’acord amb la legislació vigent del seu país, practiquen legalment l’avortament, són uns assassins a sang freda que executen les seves víctimes previ encàrrec i rebent per això un estipendi, com succeeix amb els sicaris. Mirin: exactament igual.

La infame comparació que determina que, a part de aplicar-los-hi l’excomunió, les ànimes dels esmentats metges cremaran al foc etern per sempre i que la justícia humana hauria de còrrer a detenir-los, jutjar-los i condemnar-los per assassinat amb premeditació i traïdoria, l’ha deixat anar l’emissari de Déu amb motiu de l’audiència concedida a quatre-centes persones procedents de setanta països i que acudien en representació de les conferències episcopals, les diòcesis i els gremis de metges vinculats a l’associació YesLife (o sigui, Sí a la Vida) que tenen enfilat l’avortament legal en una lluita a mort. Com que l’altre, l’avortament il·legal i en condicions d’enorme risc per a la mare, sembla que per a l’Església no existeix –potser perquè és el que utilitzen els catòlics de fe cega i no es fotran pas un tret al peu–, millor ni s’esmenta, ni es denuncia ni se’n parla.

Em preocupa saber si el Papa Francesc, quan va dir les aberracions que diuen que va dir, parlava ex càtedra, és a dir, amb l’Esperit Sant voleiant per sobre de la seva sagrada testa, o simplement s’havia passat en la celebració eucarística i l’abundància de l’excel·lent i dolç vi de missa havia fet estralls en el seu enteniment. Perquè el Bisbe de Roma es va despatxar a gust amb aquest tema que tant apassiona als catòlics de pro i tan emprenyades i dolgudes té la resta de dones de l’orbe catòlic, sobretot les d’aquells països que, pel seu endarreriment legislatiu sobre aquest tema, segueixen fil per randa la doctrina apostòlica i penalitzen amb rigor humà les dones que, catòliques o no, decideixen avortar de manera xunga i arriscant la seva vida (perquè les influències dels purpurats en molts governs no els deixen cap altra alternativa).

L’avortament és com el que feien els nazis però amb guant blanc“, diuen que ha dit sense parpellejar i sense que li caigués la cara de vergonya. “És lícit eliminar una vida humana per resoldre un problema? És lícit contractar un sicari per resoldre un problema?“, ha llençat la pregunta als quatre vents el Papa Bergoglio. I la resposta no era en el vent precisament, sinó en la fe cristiana més inquisidora: “No és legal –s’ha contestat–. Mai, mai eliminis una vida humana o contractis a un sicari per resoldre un problema“. I ha estat llavors quan ha impartit doctrina i apel·lat al dogmatisme: “La vida humana és sagrada i inviolable i l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius expressa una mentalitat eugenèsica inhumana que priva les famílies de poder acollir, abraçar i estimar als seus fills més febles“.

Tot això, les preguntes al vent i les reflexions posteriors, venien al cas per condemnar l’ús del diagnòstic prenatal amb fins selectius. Això, que me’l té horroritzat, és la causa per la qual fustiga la cultura predominant de la societat actual en què, segons creu observar, s’incita a la “por i a l’hostilitat cap a la discapacitat” en els nens, davant la qual cosa s’opta per l’avortament. La teoria papal és que “cap ésser humà pot ser incompatible amb la vida, ni per la seva edat, ni pel seu estat de salut, ni per la qualitat de la seva existència“, i que “tot nen que s’anunciï al ventre d’una dona és un regal“.

Ja se sap que l’avortament i la seva legislació, des del sentit comú de la humanitat en progrés, no casa amb la tossuderia catòlica. Com succeeix amb l’eutanàsia, per exemple. Que cadascú faci el seu camí: la racionalitat amb la seva obertura de mires i el fanatisme amb la seva obstinació. Això és així i no canviarà mai, cal coexistir-hi. Però el que no cal, el que no és just, ni equitatiu ni saludable és que Sa Santedat compari als pro-avortistes amb els nazis i tracti de sicaris els metges que compleixen amb la llei. Que Déu no és una essència, és una opinió. Molt respectable, és clar que sí.

Dimarts i tretze

Els supersticiosos ja ho van preveure: que la sessió inaugural de la tretzena legislatura caigués en dimarts era, irremissiblement, un mal auguri. ¿Tretze? ¿Dimarts? A qui se li ocorre! No obstant això, els no supersticiosos també van intuir que la inclinació al tumult de Vox i part de Ciudadanos, colpejant amb els peus i covardia per sota de la taula, a l’estil dels anònims insultants de les xarxes socials, i el posturisme habitual, al costat de les ganes de marcar paquet com a virtual cap de l’oposició de Rivera, prometrien jornades d’oprobi i vergonya, no només en aquest dia amotinat de començament de la legislatura, sinó en eldecurs de tota ella, ja es veurà.

Crescut, superb, impúdic, Rivera segueix convençut que una mentida cent mil vegades repetida acaba per ser acceptada com a veritat, i així continua gronxant-se amb allò de “colpistes”, un cop que ho ha col·locat amb èxit als mitjans de la dreta rància espanyola . De res va servir que, des de la tribuna de l’hemicicle, no fa gaire, Aitor Esteban (PNB) li ho expliqués en una lliçó per a pàrvuls: “Ja n’hi ha prou de parlar d’un cop d’estat quan aquí no hi ha hagut cap cop d’estat, ni cap intent de cop d’estat, perquè el mateix concepte de cop d’estat implica la força, la coacció creïble de la força, i tot el procés català ha estat pacífic, tot i alguns que haurien volgut una altra cosa, però ha estat estrictament així i, si no, fixin-se en com tenen dificultats els tribunals espanyols a Bèlgica i a Alemanya, etc., etc. I, per tant, també em sembla una frivolitat absoluta parlar de rebel·lió i sedició en el mateix sentit. El procés català no aspirava a canviar el règim polític espanyol, que seria el que hauria de ser al centre d’un cop d’estat. El que hi ha hagut a Catalunya és una crisi constitucional entorn de la identitat nacional catalana, i això s’aborda políticament, no confonguem les paraules, i després, és clar, és normal que el senyor Rivera i el senyor Casado comparin el senyor Junqueras amb Tejero, doncs no. No. I qualsevol observador objectiu, internacional, qualsevol acadèmic arreu del món l’hi ho pot dir. No intentin enganyar l’opinió pública. Trivialitzen les paraules, trivialitzen les paraules i això després és un problema a l’hora de donar passos, fins i tot jurídicament. I clar, en el mateix sentit, tot aquest tema dels polítics presos. Però polítics presos cal dir per a què? Es vol dir polítics presos, però no, no, aquests són com altres polítics, altres polítics de partits que per corrupció són a la presó. Doncs no, no, tampoc el senyor Junqueras ni els líders del Procés tenen res a veure amb aquest tipus de polítics, no tenen res a veure, i també d’aquesta manera s’intenta enganyar l’opinió pública, per tant, senyor president, jo li demano a vostè i al seu grup que parlem clar tots: no es pot parlar de cop d’estat en relació al que ha passat a Catalunya. Ja està bé d’enganyar a l’opinió pública espanyola“. Rivera és un alumne díscol i sobrat. Si és capaç de treure-li per la cara l’honorable lloc de cap de l’oposició al pobre Casado que, des que li han ordenat que se’n vagi cap el centre, a penes obre la boca, com escoltarà els arguments d’algú que no li segueix la tonteria? I serà interessant d’observar la pugna amb la presidenta Batet, a la qual és de justícia felicitar per l’actitud en aquest complicat primer dia i pel discurs de tancament de la sessió. Aquesta actitud i aquest tarannà hauria de fer reflexionar al conglomerat independentista, que sembla que ja no els queden peus als quals disparar-se el tret. Ho ha recordat des de la penitenciaria Joaquim Forn: “No em tanco a investir Pedro Sánchez, fins i tot sense demanar res a canvi“. De debò opinen que per donar-li sentit al “hem de parlar” que li va deixar anar, de passada, Junqueras a Sánchez, seria millor tenir davant un govern format pel conglomerat Casado-Rivera-Abascal? De debò creuen que abans que els catalans Meritxell Batet, Mauel Cruz o fins i tot Miquel Iceta, preferirien com a tercera i quarta màxima autoritat de l’estat tenir a una sequaça o sequaç de Lambán, o de Susana Díaz, de García-Page, o d’Alfonso Guerra o qualsevol troncosauri de la vella guàrdia del PSOE? És molt dura i injusta la pervivència de presos polítics i demòcrates exiliats, però cal desitjar que en el embrollat laberint que entre tots han creat, els arbres no impedeixin veure el bosc, ni els xiscles, insults, mentides i rebequeries desmantellin el possibilitat del diàleg. En aquesta nova conjuntura cal ser tan hàbils i aprofitats com els bascos, i reconèixer que estem millor que fa un any. Negar-ho, negar-li una oportunitat a l’assossec i la política, negar-li la mítica oportunitat a la pau que demanava Lennon, és prova d’abducció anorreadora per part de la secta. Qualsevol secta. Al cap i a la fi, secta.

Etiquetat , ,