Com ens divertim, Montull!

Ja ho va avisar la setmana passada Jordi Montull, quan després de la primera sessió del judici del “Cas Palau”, va advertir: “La setmana que ve em tocarà quedar-me aquí. Això és molt avorrit. La setmana que ve serà més divertit”. I a fe que tenia raó. No podia jo ni tan sols imaginar el que m’anava a divertir escoltant la declaració de qui va ser distingit l’any 2008 amb el títol de “Ciutadà que ens honora” o “Senyor de Barcelona” el 2005.
És que estava jo partint-me el pit quan Fèlix Millet explicava que “ens repartíem el 4%, el 2,5% per a CDC, el 0,5% per Montull i l’1% per a mi. Ens quedàvem una part de la comissió, el 4%. El patrocini de Ferrovial al Palau era molt petit “. Ha estat molt divertit. I després que “Ferrovial feia donacions perquè els diners anessin a parar a CDC a canvi d’obra pública que CDC li donava”. I quan s’ha referit el motiu pel qual va carregar a l’entitat les despeses dels casaments de les seves filles pel fet que el Palau necessitava fer publicitat “i es que se’m va dir que convindria molt fer els casaments perquè la gent sabés que es podien fer casaments al Palau” ja ha estat per llogar-hi cadires. També ha resultat molt còmica l’explicació sobre les obres de casa i les de la casa del seu compi-xori i de les de la seva filla (la de Montull): “No recordo si les empreses que feien obres a casa meva eren proveïdores del Palau. Això ho portava Montull que va admetre que havia fet obres a casa i en la de la seva filla, però jo no tenia ni idea, ni del que van costar. A mi no se m’havia dit això “. I després hi ha, en el súmmum de la diversió segons la manera d’entendre-ho Montull, allò dels nou milions que no apareixen per enlloc: “No sé per què diuen que falten els 9,6 milions. No sé si compten els pagaments en efectiu als jubilats, als cantaires… “. ¿I la referència al tresorer de Convergència no és per descollonar-se? “El Daniel que figura en els meves anotacions és Daniel Osàcar, però amb prou feines vaig parlar amb ell”. També he rigut amb ganes amb la rauxa de sinceritat de D. Fèlix rn confessar el que és obvi: “És que jo cobrava de molts llocs, eh?”.
La diversió ha continuat amb les declaracions de Gemma Montull, en moltes ocasions a punt de plorar, sobretot quan ha afirmat que no s’havia endut ni un euro del Palau i que els tres milions que se li atribueixen se’ls va emportar calents Millet que, segons la filla de Montull, era el cap absolut que ho controlava tot, fins el més mínim detall. Ella, diu, obeïa les ordres del seu pare de qui admet que, igual que Millet, van cometre irregularitats a dojo. “Els pagaments a Convergència eren una cosa normal”. “Ferrovial va utilitzar el Palau per canalitzar fons destinats a Convergència”. “Millet era molt incisiu en saber quan arribaven els diners de Ferrovial”. “Jo sospitava que Millet i el meu pare es pagaven viatges amb diners del Palau”. Aquest és el resum del més entretingut que, igual que ha passat després amb les declaracions del seu pare, ha confirmat, més o menys, l’argumentació del presumpte capo del desfalc. “Vam començar cobrant en metàl·lic i sense constància documental, però vam veure que no era correcte, després cobràvem amb factures que tampoc eren correctes i l’advocat ens va dir feu unes societats. Les vam posar a nom de les nostres senyores “. Sobre la recaptació per a Convergència va afegir el que ja s’ha explicat: “Venia a cobrar, que això ho portava Millet, un tal Sr. Torrent. No sé si era tresorer, jo li deia el dels encàrrecs. Després venia el Sr. Osàcar… Osàcar venia a recollir l’efectiu i se n’anava. Jo tenia els diners a punt, ell els contava i se’ls enduia… Primer era del 3% però CDC volia més diners i es va passar al 4% “.
Potser l’anunciat divertiment se li va gelar als llavis a Jordi Montull quan Daniel Osàcar, el presumpte recaptador de CDC, va negar la major i va afirmar que els anteriors interrogats –la banda del Palau– havien mentit molt perquè ells eren els únics beneficiats del frau. No obstant això, tinc la impressió que el somriure ha tornat a la cara de Montull quan ha escoltat Daniel Osàcar explicar que l’objectiu dels convenis subscrits entre el Palau i la Fundació de CDC eran perque en una festa d’un poble no posessin només música andalusa i que no oblidessin la música catalana, la sardana…
Potser ha valgut la pena esperar tants i tants anys per gaudir de tan gran diversió com la que ens proporcionarà el tàndem Millet/Montull (el Duo Dè de la corrupció local) i tota la colla implicada en el saqueig del Palau i el desviament de milions pel broc gros cap els desaigües insondables de la corrupció particular i política. Quanta diversió que ens proporcionen corruptors i corromputs. Estafadors i muts testimonis del que succeïa davant dels seus nassos mancats de sentit olfactiu. Amarga diversió. Maleïda diversió. Vergonyosa diversió que dibuixa una època que igual la història descriurà algun dia com la de la gran impostura.
Calla, calla, que potser Jordi Montull es referia a la remuntada del Barça i no al judici quan augurava que aquesta setmana ens divertiríem.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La mirada de la fiscal Magaldi

Anava en cotxe pel matí i sentia el relat que feia la fiscal de Barcelona Ana Magaldi de l’incident que, explicava en roda de premsa, es va produir l’últim dia del judici del 9-N quan un grup d’unes vint persones la van escridassar a la sortida del jutjat des de l’altra banda de la tanca de protecció. He sentit una pena infinita per aquesta pobra dona, d’edat avançada, que explicava amb veu dolorida com aquella colla d’energúmens li cridaven “merda!”, “feixista”, “ets unes merda” i “marxa de Catalunya”, però el que més m’ha impressionat, ho confesso, és quan ha descrit la mirada del jove que se li va acostar desafiant: “una mirada d’odi que no havia vist mai en 64 anys, malgrat haver tractat amb molts delinqüents, no ho oblidaré mai”. La seva veu tremolosa m’ha sabut transmetre la sensació d’acolloniment que li devia recórrer les cames i m’he compadit d’ella i, instintivament, m’hi he solidaritzat.
He tornat a casa per la tarda sense haver vist els informatius del migdia perquè dinava fora (per cert, en un magnífic restaurant de cuina napolitana un rissotto de peix inoblidable). He entrat a les xarxes socials per veure com la premsa espanyola hi sucava pa i com partits i institucions condemnaven els fets. Recuperat ja del sotrac inicial he rebuscat més i més a la xarxa i he trobat les declaracions d’un company del noi que es va adreçar a la fiscal, que en cap moment ha amagat el seu nom ni el del noi agosarat i ha explicat que ells no la van insultar i que el de la mirada d’odi li va dir: “Disculpi, vostè creu que és lògic asseure un president al banc dels acusats per posar urnes de cartró?”, segons narració del digital El Nacional.
Aleshores, ja picat per la curiositat i les versions contraposades, i sense cap ganes de justificar ni uns mals modos ni uns insults, Déu me’n guardi, he visionat el vídeo que ha passat TV3 de la sortida del jutjat de la fiscal. He vist la passejada de la vella dama i m’he fixat en la mirada, les diverses mirades, que ha llençat a la concurrència, aturant-se i fumant la reconfortant cigarreta d’un cop acabada la feina. Miri senyora Magaldi, jo, que sóc uns anys més gran, també, degut a la meva feina, he tractat amb banquers delinqüents, periodistes venuts, polítics corruptes, jutges prevaricadors i/o corromputs i mai havia vist una mirada més altiva i, fins i tot, reptadora –excepció feta, potser, de la d’Isabel San Sebastian– en els ulls d’una dona. No la oblidaré mai.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Una de les nostres

Em sap greu no haver conegut, en vida, Paloma Chamorro. Probablement vaig arribar tard a una possible trobada. Quan ella va assolir al punt de popularitat com a directora del seu programa de referència “La edad de oro”, jo acabava de tancar definitivament l’etapa de “Musical express” per embarcar-me en la creació de TV3. No obstant això alguns obituaris apareguts aquests dies en mitjans de comunicació i xarxes socials amb motiu de la seva mort, connecten aquests dos programes de televisió i uns quants més –pocs– que es van emetre entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80 a la segona cadena de TVE. El UHF, que es deia quan només hi havia dues opcions. Va ser una insòlita concatenació de programes culturals, o musicals, o una barreja dels dos, que van proposar en l’àmbit del ritme i de la melodia dues coses fonamentals: parlar de creadors que fins a la nostra arribada no havien tingut accés a la televisió única i monolítica i, tot i les mancances tecnològiques, les limitacions pressupostàries i la poca experiència dels tècnics de la casa, intentar lluitar contra el “playback”, que era la manera xunga de solucionar les actuacions musicals, i oferir les performances en viu (i a vegades en directe). Segurament va ser “Popgrama”, que subtitularem com “revista de rock and rollo”, amb Manrique, Delafuente, Tena i jo mateix (i en els inicis també amb Trecet, Alpuente i Montse Domènech, que van anar caient sobre la marxa), el primer intent de modernitat musico-cultural, al marge i a la contra de la modernitat oficial que lluïa “Aplauso” i el seu espai emblemàtic “La juventud baila”, una vegada que Televisió Espanyola va superar la caspa friki de Lazarov i la inèrcia franquista de la UCD.
Recordo a Paloma en els seus primers passos televisius a cavall del seu rotllo preferit: modernitat i cultura. La recordo, ja en “La edad de oro” amb la seva imatge post-punk i la seva cabellera negra escarolada, però sobretot la recordo, encara que jo ja no estava ficat de ple en aquell món, com a icona de l’anomenada “movida madrileña”. I confesso sincerament que m’hagués agradat conèixer-la i departir, no llavors, en plena efervescència voraginosa, si no després, amb els anys transcorreguts i les eufòries asserenades, recopilant batalletes i intentant comprendre el que va passar i per què va passar.
Vaig tenir sempre la sensació, i en algunes ocasions ho hem confrontat Diego A. Manrique i jo, que la “movida”, la famosa i mitificada moguda madrilenya, que a la llarga ha deixat un pòsit molt interessant de considerar amb noms com Santiago Auserón i Radio Futura , Nacha Pop, Alaska i els Pegamoides, Mecano, Tino Casal, Gabinet Caligari, més alguns repescats d’intents anteriors com Tequila, Hombres G, Burning o Leño, amb Almodóvar com a reina de la festa i l’alcalde Tierno Galván com a sant patró, va ser més divertiment explosiu, més espectacle pirotècnic, que una proposta sòlida d’arrels culturals davant del fenomen més underground i elaborat de la música laietana que dominava Barcelona per aquells anys previs. Un moviment pop desbocat i divertit davant d’una fusió de jazz-rock que és el que s’estilava al voltant de Zeleste i que estic segur que als de la moguda els semblava, com quan Lennon opinava sobre jazz, “aquesta merda de música per a estudiants “.
Sí, m’hagués agradat arribar a temps de conversar amb Paloma Chamorro sobre tot el que ens ha passat, aquí i allà, perquè la música en televisió s’hagi convertit exclusivament en un joc, un concurs, un reality, un divertiment carnavalesc deixat en mans d’ineptes incapaços de reconduir un aspecte fonamental de la cultura d’aquests temps. Una conversa serena, no per enyorar el passat ni perdre’ns en la nostàlgia del que vam intentar fer, res més lluny. El temps ha volat i, ja ho veuen, Paloma no hi és. Però hauria valgut la pena el canvi d’impressions des de postures distants, segur, però almenys per coincidir en el judici sobre el que ens proposen avui: “Que rucs, collons, que rucs!” –
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

El mula

A propòsit de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units he vist publicats alguns comentaris sobre la possibilitat d’error de la democràcia. Especulacions opinativas des d’ideologies diverses que avisen dels riscos del sufragi universal en segons quins moments històrics i circumstàncies. I m’ha vingut a la memòria la inoblidable lliçó magistral que ens va donar a la classe de filosofia del batxillerat superior –segons els sistema educatiu d’aleshores– el professor de l’assignatura, un capellà salesià anomenat Pablo Azcona, un clergue que va fer carrera dins de l’ordre perquè del col·legi del carrer Rocafort de Barcelona on ostentava un càrrec de mantenidor de la disciplina –em sap greu no recordar específicament el nom de la funció– que exercia amb professionalitat i contundència, va passar més endavant a ser designat director dels Hogares Mundet (com els anomenaven aleshores)
D’aquell any que vaig tenir Don –el tractament era obligatori i de bona educació– Pablo Azcona de professor no recordo haver sentit a parlar massa de Plató o de Kant però sí que no he pogut oblidar la seva sentència rotunda: “La democràcia és dolenta per se perquè, i si la majoria s’equivoca?”. Jo devia tenir quinze o setze anys i malgrat escoles com la dels salesians –i prèviament la dels maristes de Sants de la que algun dia en parlarem– ja tenia consciència que el règim era dictatorial i Franco un oligarca assassí (es que jo anava amb males companyies, que em deien a casa).
El tal Azcona, el suposat professor de filosofia i del que fes falta, que els clergues, ja se sap, podien donar classe de tot, era més conegut entre l’alumnat de Rocafort com El Mula, un apel·latiu que definia amb precisió i simplicitat un energumen violent i sàdic, desferra de la guerra civil, rereguarda de l’exèrcit d’ocupació. Estava en plena forma i exercia la seva funció disciplinària amb ma dura i hòstia ràpida i precisa. Imagino que aquest festival permanent de la còlera amb els anys es va apaivagar i, pel que llegeixo en un fòrum d’antics alumnes dels Mundet, allí el coneixien com El Gordo, sobrenom que imagino d’acord amb la fesomia que havia anat adquirint amb el pas dels anys i l’adaptació a la bona vida.
El Mula, l’individu amb sotana i dret a missa que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se”, exercia la repressió entre l’alumnat a base de cops brutals, amb les mans, els punys i els peus repartits sense manies i sense vergonya, hi hagués qui hagués davant i sense que cap altre dels seus col·legues salesians mai no l’aturés.
En vaig presenciar un munt d’actuacions destacades en la seva especialitat del ball de bastons, però la que més em va impactar i que mai més he oblidat (ni oblidaré, segur) va tenir lloc de bon matí, a l’església adossada a l’escola i oberta al públic la qual cosa vol dir que el fet que narraré va succeir en presència de gent del carrer, en el decurs de la missa diària a la que era obligat assistir-hi a dos quarts de nou. Ell no oficiava però llambregava l’horitzó i controlava des del presbiteri. De cop i volta va abandonar el seu lloc de guarda i vigilància i va sortir esperitat cap els bancs del final del temple on, imagino, havia descobert algú que no es comportava com calia. Va agafar el nen pels cabells i el va arrossegar fins l’altar donant-li cops amb el puny i puntades de peu com una bèstia enfurismada desfogant-se amb la presa. Un cop a l’altar, per escarnir-lo públicament, el va deixar castigat de genolls fins que va acabar la missa mentre el nano no parava de sanglotar.
El Mula ha estat a la meva memòria la imatge de la repressió, de la crueltat, del feixisme. I quan llegeixo opinions que dubten dels valors de la democràcia, o jo mateix caic en depressió en veure què n’han fet alguns d’allò que ens els anys grisos somniàvem, visualitzo un cop més la violència del Mula i la seva inoblidable lliçó magistral: “La democràcia és dolenta per se perquè, i si la majoria s’equivoca?”. En aquesta qüestió no hi ha mitges tintes, o ets demòcrata o ets feixista (ho pintis del color que vulguis).
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Les tribulacions d’un rei trempat

Es veu que no està històricament comprovat que existís de forma institucionalitzada l’anomenat dret de cuixa que practiquessin els reis o els senyors feudals. Vull dir amb això que els reis també s’ho han de currar. Tot i que una corona sempre imposa, no es pensessin que un rei tria una súbdita (soltera o casada) i aquesta, impressionada i rendida, ho considera un honor i dona facilitats: ”Endavant, majestat. Penetri, penetri, vos mateix…”. No, no va així. I crec que val la pena aclarir-ho ara que periodistes de reconegut prestigi i solvència tant contrastada com Eduardo Inda i Pedro J. Ramírez han aixecat un cop més, a través dels seus diaris digitals, el tema recurrent de l’amistançament entre el rei emèrit i l’artista Rey, afegint l’Inda com a novetat, el número de compte corrent on, a Luxemburg, els serveis secrets hi dipositaven donatius per pagar el seu silenci –el silenci de Bàrbara Rey, no d’Inda–, i que altres mitjans han aprofitat per treure llistes –algunes, amb noms inversemblants– de suposades amants del vell Borbó i hipotètiques compensacions econòmiques.
No entenc el morbo que genera aquest tema, francament, perquè sóc de l’opinió que totes aquestes tafaneries pertanyen a la vida privada i que cadascú amb el seu real membre fa el que vol o el que pot, i que estic segur que, d’haver succeït tal com expliquen, sa majestat hauria anat després als serveis secrets i els hi hauria dit “¿quan m’ha costat la broma?” i el sobirà abdicat obriria la caixa forta i pagaria el que tocava de la seva butxaca, que en aquests afers millor no fer servir la targeta que deixa rastre. No m’ho puc imaginar de cap altra manera, no m’imagino que un monarca tan trempat com ha estat Juan Carlos I deixés que els seus claus –presumptes, presumptes claus– anessin a càrrec de tots nosaltres a través dels fons reservats dels pressupostos generals de l’Estat. Es que ni em passa pel cap perquè això seria delicte i, aleshores, hauria de sortir a donar la cara i haver de dir: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
(Nota: Això del rei trempat és la traducció literal de “el rey campechano”, com popularment s’ha conegut Juan Carlos I, que ningú no ho mal interpreti.)

Etiquetat , , , ,

El discutible dret a casella de la fe

El ministre Catalá –Catalá de cognom, que és de Madrid i no té res a veure amb la quota catalana que ostenta amb cura i alguns embolics menors Dolors Montserrat– és a punt d’obrir un meló de complicada gestió i difícil digestió. Segons llegeixo, l’esmentat Ministre de Justícia està disposat a satisfer una antiga reivindicació de les confessions religioses minoritàries, algunes com les musulmanes o evangèliques amb més d’un milió de practicants, que consideren un greuge comparatiu que l’Església Catòlica es pugui finançar amb els diners de tots els contribuents gràcies a la casella oberta al full de la declaració de la renda, mentre que la resta de creients no catòlics hagin de buscar-se la vida o rebin mínimes aportacions de l’Estat a través de la “Fundación Pluralismo y Convivencia” que reparteix un milió i mig d’euros entre evangèlics, musulmans i jueus, molt lluny dels dos-cents cinquanta milions que rep la Conferència Episcopal gràcies a la creueta a la casella de la declaració de la renda. El Ministre en qüestió sembla estar per la idea d’afegir caselles perquè les religions minoritàries amb més clientela tinguin també dret al seu 0’7% de quota espiritual pecuniària.
Deixant al marge les dues sentències negatives que han rebut els Evangèlics per part de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem quan han apel·lat a la Justícia pel que ells consideren tractament discriminatori impropi, diuen, d’un estat aconfessional. Deixant de banda les sospites de l’Administració pel que fa a la transparència comptable de les comunitats islàmiques ajudades per la Fundación (i la por, imagino, que aquest calers vagin a parar a mans yihadistes). Deixant a part la petició parlamentària de Socialistes, Podemos i Ciudadanos perquè el Tribunal de Cuentas, que li diuen, fiscalitzi amb precisió i d’una punyetera vegada l’ús dels fons lliurats a l’Església, que es limita a donar explicacions genèriques i poc detallades. Oblidant-nos també que aquest privilegi de casella i milions per un tub ve de l’acord Estat-Església del gener del 1979 que, com moltes de les avinences d’aquell període, desprenen un tuf post-franquista inequívoc. Deixem de banda tots aquests “considerants” però refutem una fal·làcia: és mentida que el diner que l’Estat dona a l’Església Catòlica –els famosos dos-cents cinquanta milions anuals– no el posem entre tots, creients i no creients, sinó que són diners del catòlics que marquen la casella amb la creueta. Res més fals. El diner es el de tots els ciutadans però els catòlics tenen el privilegi d’apartar-se el 0,7% per a ells, perquè si no marquessin la casella aquest diner aniria als pressupostos generals i serviria bé per hospitals i escoles o bé per a tancs, sobres B i fons reservats que, segons Inda, es podrien utilitzar per a comprar el silenci d’una amant del Rei, entre moltes altres secretes i lloables (o no) missions d’Estat.
Si em permeten l’opinió, crec que el que s’hauria de fer amb la casella o caselles de la fe seria suprimir-les. Ni un euro dels pressupostos generals per al manteniment dels administradors de les creences, supersticions o superxeries diverses. Qui vulgui mantenir la COPE o 13TV, qui vulgui mantenir el seu rector, pastor o imam, qui vulgui promocionar la seva fe, qui vulgui finançar proselitismes diversos, qui vulgui construir temples, esglésies o mesquites per pregar al seu Déu que ho pagui de la seva butxaca , com es fa en els països seriosos, i no hi haurà mai més greuge comparatiu ni mai ningú se sentirà menyspreat per aquest motiu. Que els creients són tots iguals, no em puc creure que hi hagi creients de primera i creients de segona.
I si l’estat s’ho vol prendre seriosament, que torni el 0’7 per cent als ciutadans i ells ja són prou grans per dedicar-lo a finançar la seva fe, o una obra social que els convenci, o una ONG, o una marató benèfica, o la malaltia de la Nadia Nerea de torn. Sense tuteles.
Encara que, francament, imagino que, com ha passat en altres ocasions amb anteriors Ministres de Justícia de diferent pelatge, la cosa quedarà com està i un cop més, l’Església Catòlica Apostòlica i Romana, la veritable per a una majoria d’espanyols, mantindrà la seva casella, gloriosa i triomfant pels segles dels segles. Amén.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,