Tag Archives: 155

Malson abans de Nadal

Reconec que m’encanta votar, sóc un malalt de la papereta i de l’urna i em produeix una satisfacció colossal l’acte d’introduir-la a la ranura. Imagino que això és a causa d’un trauma de joventut, que fins ben passada la trentena no vaig poder exercir el dret a vot. I de la mateixa manera que tinc sobrant de misses, sagraments i primers divendres de mes –allò sí que era adoctrinar les indefenses criatures, Albert–, tinc mancances de democràcia, i això, amb el temps, es converteix en una obsessiva necessitat de exercir-la, de desig de ser consultat, de votar-ho tot i de forma vinculant. Tant me fa eleccions diverses que referèndums.

Sóc demofílic fins el moll de l’os, de manera que estic preparat per aguantar els polítics professionals que, després d’un parell de setmanes de mostrar-li al món el millor i el pitjor d’ells mateixos, fent bona la dita que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, arriben al zenit del seu ego en comprovar com centenars de milers de persones els atorguen la seva confiança com en un xec en blanc tot i haver palesat que puguin arribar a ser uns corruptes, o uns ineptes, o uns entabanadors, o uns il·luminats, o uns caragirats, o uns il·lusos, o vés a saber què. Malgrat tot això, adoro la democràcia i el dret d’una persona un vot.

Fins ahir, vint-i-un de desembre de dos mil disset.

Si per mi fos, ahir jo no hagués anat a votar (amb el que m’agrada, ja ho saben). Aquesta convocatòria electoral supercalifragilisticoespialidosamente legal, emplaçada sota la coacció de l’article 155, acatada fins i tot pels de la desobediència infinita i la unilateralitat a prova de bomba, amb candidats presos o escapolits a territori segur –”Mirad cómo estáis, uno detenido y en la cárcel provisional y otro a mil kilómetros“, que deia, burleta, el més alt de la classe– mereixia per la seva indignitat una actitud generalitzada de democràtica indiferència.

Però vaig anar a dipositar el meu vot, a contracor, per compensar un vot en sentit contrari. Vaig anar a votar a qui normalment no votaria perquè ja sóc massa gran perquè em tutelin o em donin lliçons de legalitat, democràcia i seny els que no els correspondria. Vaig acudir al meu col·legi electoral per demostrar-me que és possible empassar-se l’orgull, corregir el rumb, aprendre de vells errors i substituir l’èpica per l’astúcia.

Conscient –i afligit– que tant se val. Que la dissort estava escrita i segurament avui ens trobaríem en el mateix punt que abans d’ahir. Com sempre, escèptic.

De cap de les maneres vaig notar, ni dins meu ni a fora, la festa de la democràcia, que es diu, sinó més aviat el malson abans de Nadal

Vaig tornar a casa, em vaig asseure davant el teclat i em vaig posar a escriure aquest text mentre, com tantes vegades, escoltava les Palabras para Julia de Goitisolo en la cançó de Paco Ibáñez.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida o sola

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

 

Indefens, abstret, trist, vaig esperar pacientment fins que la televisió va començar a degotejar resultats.

 

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno,

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,

cuando te escribo estas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás,

tu futuro es tu propia vida,

tu dignidad es la de todos.

 

Anuncis
Etiquetat , , ,

“155” La sit-com

Llegeixo amb sorpresa una crònica d’El País que posa en dubte (se’ls hi deu haver colat en un moment de distracció de Cebrian) la capacitat del govern de Madrid de fer complir tot el que es pretén amb l’activació del controvertit article 155. Ha sido difícil anunciar el 155, pero ejecutarlo es imposibleexplica el diari que va dir un alt funcionari de l’Estat reflectint la incertesa de Rajoy pel que fa a l’eficàcia real de la mesura. Sobre tot perquè amb sis mesos ni es construeix una república independent que assumeixi els requeriments múltiples d’una societat moderna i organitzada ni hi ha temps d’improvisar una administració paral·lela d’ocupació sinó es troba amb una administració autonòmica lleial i disposada, que no trobarà en absolut, ans el contrari

En el pacte entre la dreta del PP, la ultradreta de Ciudadanos i l’esquerra escarransida del nou (?) PSOE, el líder del qual, uns mesos abans del “aporellosoé”, afirmava que “España quiere a Cataluña” i fa quatre dies deia que obligaria Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país, han primat les presses. La pressa de Ciudadanos per a consumar la revenja contra els nacionalisme català –objectiu únic i obsessiu pel qual es va crear el partit fa 10 anys– i la pressa del PSOE per passar pàgina i treure’s la patata calenta de les mans el més ràpidament possible. D’aquí que Rajoy s’hagi vist obligat a marcar-se un termini de sis mesos per executar –tal qual i mai millor dit– l’autonomia catalana, la qual cosa, EL País dixit, és un període impossible per “la precariedad misma del Estado español en el territorio hostil donde ha de consumarse la restauración de la legalidad”.

No cal ser massa llest per a veure-ho. En un rampell d’odi embogit poden carregar-se el govern i empresonar les màximes autoritats escollides per les urnes –com arbitràriament i amb ràbia gens dissimulada han fet amb Cuixart i Sánchez– però, ¿com controlen els 200.000 funcionaris de l’administració catalana, malgrat la pueril amenaça d’acomiadament de la menuda Soraya, acostumats a un règim de desconnexió virtual i a uns hàbits diferents als de la burocràcia madrilenya? ¿O és que ningú no ha vist mai la molt il·lustrativa sèrie anglesa “Sí, ministre” i la seqüela “Sí, primer ministre” en la que es demostra que en l’exercici quotidià de la política el ministre proposa i el funcionari de tota la vida disposa? Només cal emmascarar una subtil vaga de zel, amagar expedients urgents a sota de la pila o dilatar resolucions quan la paperassa s’entortolliga pels laberints de la burocràcia. Per altra banda, el govern central i el ministre Zoido en concret, una mena de tros de quòniam de la gestió política, que no se’n refien dels Mossos i que no tenen els seus policies i guardià civils massa contents amb les condicions de vida en aquest llarg períodes de maniobres amb hòsties reals, imagino, encara que no n’estic segur, que són conscients que tenen un problema amb bona part dels 17.000 membres del cos, sobre tot després del maltracta al Major Trapero.

I no oblidem l’afer dels mitjans de comunicació públics: TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ni BTV, ni la Xarxa ni las ràdios locals compten per ells ni saben que hi són. Però si la Terribas ja ha dit que l’agafaran dempeus, però no dempeus cames ajudeu-me a córrer, sinó dempeus agafada al micròfon i en Sanchís ha dit que ell ha estat anomenat Director de TV3 pel Parlament –tot i que després el mateix Parlament el va reprovar per majoria, però es veu que això ara no compta– i no pensa abandonar el vaixell. No passa res. A TV3 i a Catalunya Ràdio només les hi podran aplicar l’article 155 per a “asegurar la neutralidad institucional, de forma que el interés general de los catalanes sea, en todo caso, el principio rector de sus responsables públicos por encima de los intereses políticos” si les xapen. Perquè mira que, en el decurs de la història d’aquest mitjans, com de la majoria de mitjans públics de l’Estat, no hi ha hagut de dirigents ineptes, sobrevinguts com a premi a fidelitats, comissaris polítics sense idea de comunicació i canonges variats, i TV3 ha continuat essent, malgrat la sovint insuportable obsessió pocessística, la televisió pública millor, perquè té a dins molt bons professionals que suren malgrat les etapes d’incapacitat rectora. Per tant ni que la dirigís Paco  Maruenda o Arcadi Espada, ni que fiessin la neutralitat a individus com Javier Cárdenas, Albert Castillón, Salvador Sostres o Javier Algarra, que per la seva manifesta incapacitat cantarien com una cloïssa, aconseguirien enfonsar TV3 (que consti que jo, a part dels informatius i la Champions, no en sóc massa usuari, però no puc ni vull prescindir de la meva vinculació sentimental amb un mitjà que vaig iniciar).

Si no fos tan dramàtic i si no haguéssim de pagar els de sempre els plats trencats per tot aquest desgavell que porta anys arrossegant-se, l’aplicació del 155 i les múltiples situacions esperpèntiques que, de ben segur, es produirien entre ocupadors i ocupats, podrien generar una exitosa sit-com en la línia de la vella “Allò, allò”.

Però malauradament no és ficció. És la fastigosa realitat.

Etiquetat , , , , , , , , ,