Tag Archives: Albert Boadella

Persona non grata

Al Rei d’Espanya li esperen jornades poc afables, jornades incòmodes, encara que els circumdants li diguin que va vestit i què guapo i atractiu que és. Passejar-se per Catalunya, com li toca fer en els propers dies, a partir d’avui mateix, no crec que sigui el que més li vingui de gust a la vida. A tot arreu es comenta, i segur que li ha arribat fins a les seves reials oïdes, que el President Torra s’està plantejant si anar o no a la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona per no haver de coincidir amb Felipe VI i rendir-li vassallatge o el que toqui, o que Elsa Artadi ha dit, a propòsit d’aquesta circumstància, que “el Govern català no pot actuar amb normalitat amb una persona que ha justificat la violència”. Això ja són paraules majors. I el mateix President, al costat dels seus homònims Puigdemont i Mas, li demanen, a través d’una carta, un gest que indiqui la voluntat real de cicatritzar la ferida que va provocar aquell malaurat discurs que va pronunciar el 3 d’octubre i que difícilment s’oblidarà per temps que passi, igual que les esbatussades policials del matí del passat 1 d’octubre. També, sembla que, en la postdata, Quim Torra li demana a Felip que trobi un moment per veure’s i parlar de les seves coses. Encara que no ho explicita, podia haver afegit allò de “parlar del que vostè ja sap”. Però no crec que el Rei estigui massa al cas. Aquell discurs no va ser fruit de la imperícia, o no només de la imperícia, sinó que contenia una càrrega contundent de l’espanyolisme ranci que amb tan bons resultats ha utilitzat el PP i, posteriorment, Ciutadans, quan anaven de pujada, i una apologia del menyspreu per a una part important de la població de Catalunya. Vaja, un nyap de discurs impropi d’un Rei de tots. És clar que un Rei de tots ja se sap que no existeix. Com que tampoc no hi ha un President de tots. Es regna i es governa per als seus, tot i que hom es vanti del contrari. Amb el joc democràtic, la cosa queda clara. La majoria guanya i s’auto afavoreix, la minoria perd i es fastigueja, ja hi haurà una pròxima ocasió. Però com que amb la Monarquia no hi ha pròxima ocasió, perquè va contra la seva pròpia essència el posar-se a disposició democràtica, quina necessitat té un monarca de dissimular i contemporitzar amb republicans i gent que no accepten resignats ser els seus súbdits. A més, deu pensar, faci el que faci acabaré a la foguera fotogràfica perquè com que cremar fotos del Rei ja no és delicte, aquí s’apunta a la llibertat d’expressió incendiària fins al Tato, aquell amic de Rajoy.

Per a més inri, atès que el ple municipal de Girona el va declarar persona non grata arran del desafortunat discurs d’octubre i, casualment, el Palau Auditori de Congressos està en obres, la comitiva reial haurà de traslladar-se al Mas Marroch de Vilablareix per lliurar els seus premis Princesa de Girona. I l’alcalde, David Mascort d’ERC –òndia, sempre plou sobre mullat–, s’ha afanyat a tuitejar que “no podem acceptar de cap manera que una entitat que representa als que ens peguen, empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a Vilablareix. No Oblidem! “. Mirin, millor així, perquè d’haver hagut d’anar a Girona segur que me’l fan passar per la nova plaça de l’U d’octubre de 2017 (antiga plaça de la Constitució) i això hauria resultat més insuportable encara.

Si tingués l’ocasió, jo no sabria què aconsellar-li al Rei en aquesta conjuntura tan complexa. Potser, de manera dissimulada, ja que li han demanat un gest, que li piqués l’ullet a Quim Torra en passar pel seu costat, o que s’acariciés una orella en el moment en què desfilés la delegació espanyola, no sé, alguna cosa que el president interpretés com un senyal. Una altra solució passaria per atorgar a la sPrincesa Leonor el títol de Princesa de Tabàrnia i tot seguit instituir els Premis Princesa de Tabàrnia que podrien lliurar-se sense problemes ni mals rotllos a la casa dels Boadella a Jafra (Girona).

Finalment hi ha una altra possibilitat, encara que gairebé no m’atreveixo ni a suggerir, és que seguís l’exemple del seu pare, el Rei emèrit, i deixés anar a la televisió, com qui no vol la cosa: “Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a ocórrer “.

Però potser això seria com demanar-li peres a Luís del Olmo.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Del perill groc i d’altres ximpleries

Cada cop un passet més cap a la bogeria delirant dels qui ens manen. La requisada de bufandes, samarretes i altres peces de color groc a l’estadi Wanda, dissabte passat, és una prova fefaent que aquesta colla que tallen el bacallà s’han begut l’enteniment. L’excusa? Que volien evitar la violència. Cal molt de cinisme per dir que un color genera violència i quedar-se tan ample. I és que afanar, en un estat oficialment democràtic, llegendes amb la paraula llibertat evidencia allò que tantes vegades s’ha denunciat: aquell pòsit genètic de franquisme envernissat amb unes pinzellades de constitucionalisme ranci que encara té barra lliure a l’Espanya en el segle XXI.

Al ministre Zoido, un home atabalat que deu somniar amb fantasmes grocs, amb dimonis grocs, amb puigdemonts amb icterícia, se li està demanant la dimissió des de partits catalans farts de tant disbarat i de tanta ximpleria. Però el que de debò necessita el ministre és suport psicològic. Un llarg descans en una casa de repòs.

S’entén que un governant no massa democràtic trobi perill en les paraules, en la dissensió, en la manifestació al carrer, en la desobediència civil, però que homes i dones fets i drets li tinguin por a un color i ordenin reprimir-lo crec que només Freud podria explicar-ho. Homes i dones que es confessen “novios de la muerte” i ho canten públicament, sense vergonya ni complex, i després es caguen a les calces davant del color groc, estan demanant a crits una ajuda urgent per a la seva psique.

Però el cúmul de despropòsits d’aquesta penya es veu que no té límits i cada dia va a pitjor. Ja no hi ha por al ridícul ni a esdevenir la riota general i/o internacional. Verbigràcia.

Si la imaginació teatral d’Albert Boadella, si la seva reconeguda facilitat per l’esperpent escènic, ha creat Tabàrnia, un país imaginari amb el que tants ciutadans s’hi han identificat, la imaginació febril i delirant de la Guàrdia Civil s’ha inventat el poble de Sant Esteve de les Roures, paradigma de l’independentisme i de la violència despietada contra la Benemèrita.

Com que ja no ve d’aquí i l’embolica que fa fort s’està demostrant que es la pauta seguida per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, l’informe amb 315 actes de pretesa violència o, fins i tot, agressió contra els cossos policials que va ser enviat al jutge del Suprem Pablo Llarena, explicava en un d’ells que els episodis més violents i cruels van succeir al Poble de Sant Esteve de les Roures, “un dels manifestants, que ja havia agredit altres agents, va aprofitar la caiguda d’un d’ells, que va quedar totalment indefens, per a donar-li una brutal puntada de peu a la zona posterior del cap. En aquell mateix lloc, el conductor d’una motocicleta va intentar atropellar un policia i robar-li l’arma reglamentaria”.

Corprès i impressionat per tan extrema violència que confirmava el que ja sospitava el jutge Llarena i que ara sí que aquesta tropa d’independentistes no se li escapava i els podia engarjolar pels segles dels segles, no va caure en que darrera del lema de la Guàrdia Civil “Todo por la Patria” se’n amaga, discret, una altre “Por la Patria vale todo”, com, per exemple, situar en un poble inexistent –què cony aniran a comprovar els del Supremo!– una situació de violència inventada.

La mentida s’ha fet viral i la imaginació popular ha convertit Sant Esteve de les Roures en el municipi emblemàtic de l’independentisme. Un poble inexistent que ja té de tot: Alcalde –Josep Orni, una persona inventada també en un informe fal·laç de la Guàrdia Civil–, universitat, cos de bombers, aeroport, central nuclear i fins i tot caserna de la Guàrdia Civil.

Amb una enganyifa tan descarada i la controvèrsia entre els informes de la Benemèrita i les declaracions del ministre Montoro pel que fa al finançament del 1-O, no seria ja hora que el jutge Llarena comencés a revisar els seus autos i les seves cruels decisions?

Etiquetat , , , , ,

Una ocurrència tavernària

Es ben cert que quan a hom li vessa l’alcohol per les orelles se li poden escapar veritats com a punys que el pudor, la prudència o la conveniència habitual no possibilitarien, o bé deixar anar sense control ni mesura ocurrències o barbaritats que els seus confrares d’embriaguesa celebren amb riallades sonores a punt de partir-se el pit. Bajanades de borratxos que es diu; la cosa és ben sabuda i no se li dóna més importància. Però és probable que, a l’espectador ocasional, aquell que passava per aquí i que no va pet, la pocasoltada li pugui semblar, sinó ofensiva, quan menys patètica.

Jo no hi era present quan la borratxera, però sembla que l’ocurrència tavernària ha caigut bé entre el quintacolumnisme subjacent i la seva claca de més enllà i la ximpleria s’ha fet viral i ha estat celebrada amb alegria i tota la parafernàlia pròpia de l’aquelarre digital que estem patint, on la informació –el periodisme, en definitiva– ha estat substituït pel comentari irreflexiu, el tuït com graciós o l’insult des de l’anonimat.

Estic fent referència a Tabàrnia, és clar. Aquesta broma que ha anat agafant cos amb el clar objectiu de ridiculitzar el moviment independentista català, parodiant –sóc generós amb el terme– les seves formes i maneres de fer. La veritat és que s’ho han rumiat: La entelèquia de embriagats sembla que té bandera, i mapa i, fins i tot, president. Aquest mena d’Ínsula de Barataria ha posat a Albert Boadella al capdamunt del virtual nou estat. Un president bregat en la farsa teatral –és un dels millors i més àcids dramaturgs dels últims cinquanta anys– però immers en un odi visceral contra tot el que faci olor de catalanisme. Un odi fonamentat en la seva infausta relació amb el pujolisme que ha anat estenent cap a tot allò que es derivi d’aquell període, bé sigui la normalització lingüística, o els mitjans audiovisuals públics, i ja, per extensió, un odi exacerbat a tot allò que, des de Catalunya, flairi a defensa de la seva identitat.

Aquesta obsessió l’ha sabut inocular en el que ha estat el seu muntatge més reeixit, la fundació del partit polític Ciutadans/Ciutadans, que són els que amb més delit han acollit la proposta. S’ho han pres seriosament, o això han manifestat. Amb l’ajut dels mitjans de major popularitat i influència d’Espanya, que parlen de Tabàrnia amb una naturalitat insidiosa que sorprendria si no fos per l’enorme fal·làcia que amaga, fàcilment detectable, igual que la seva càrrega de rancúnia, la bajanada, l’ocurrència tavernària es va escampant com una taca d’oli malgrat la seva feblesa històrica, demoscòpica i sociològica. Hi ha terreny abonat per a això. La broma pretén posar un mirall al procés independentista. Però a la dreta espanyola sempre li ha fallat el sentit de l’humor. Massa beateria, excés de por a la llibertat d’expressió, desmesurada afició a posar-li portes al camp, a perseverar en l’art de la prohibició, a escudar-se darrere de jutges i policies. Tabàrnia pretén segregar la Catalunya espanyola de la Catalunya genuïna (que ells consideren rural i barretinaire). Però la Catalunya espanyola, la que vota a Ciutadans i viu aquí com si ho fes en una ciutat dormitori, està barrejada, integrada per descomptat que no, però barrejada fins i tot consanguíniament. I en aquestes circumstàncies o s’agrupen tots en una zona i es munten el seu propi Israel (caldrà inventar-se un Déu perquè els assenyali una terra promesa a l’atzar) o Tabàrnia seguirà sent una ocurrència tavernària que no anirà més enllà de la conya marinera.

A l’altre costat, és prou conegut el cúmul de despropòsits, imperícies i errors en què s’ha enfangat el Procés. El desori patètic que estem vivint des del 27 d’octubre resulta insuportable i algú ha de posar seny i sensatesa a aquest desgavell. Algú ha de fer política amb majúscules. Algú d’aquí amb capacitat d’aglutinar. No és imprescindible que siguin homes bons, bons ciutadans, bons catòlics. Només que siguin bons polítics. En cas contrari ens remataran amb el 155 i d’altres de similars que es treguin de la màniga i se’n fotran fent acudits dolents sobre la seva Tabàrnia i el que puguin seguir inventant, perquè saben que l’Espanya rància i el “Foro-coches” els encoratjarà i els riurà les gràcies.

Etiquetat , , ,