Tag Archives: Albert Rivera

De pressa, de pressa

Crec que entenc la pressa del moviment independentista. Tots estem farts de l’obsessiva pervivència del monotema, de quedar-nos clavats a la pantalla de la secessió com en un embús d’enormes proporcions que impossibilita avançar o canviar de carril o de direcció o escapolir-se per alguna sortida que permeti arribar a algun lloc. Son massa anys de paciència –aquí estarien d’acord tants els uns com els altres– esperant que algú mogui la fitxa en la direcció que cadascú desitja, però ja s’ha vist que d’on no hi ha no hi pot rajar.

I ara, on som realment? Al bell mig de l’oceà, assetjats pels vents de la imperícia, el fanatisme fòbic, la negativa a qualsevol tipus de mediació, el legalisme impenetrable, l’estratègia de la por, la barroera però contundent argumentació de les garrotades, l’arrogància burocràtica de reminiscències colonials,  la caspa patriòtica eterna, que ens té a tots marejats de tant sacseig i enfrontats, gairebé amotinats, en les propostes per trobar un desllorigador. Desenganyem­-nos, la teoria de l’estaca estava bé per l’estratègia antifranquista, però avui en dia, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà i l’altre l’estira per l’altra costat, l’estaquirot s’ho mirarà amb la supèrbia que el caracteritza i esperarà que ens fem un embolic amb tanta corda entortolligada i anem per terra. Que una cosa fou l’estaca –que per cert no vam aconseguir tombar, sinó que va caure pel seu propi pes– i una altra l’estaquirot que tenim al davant, impertèrrit.

La veritat és que el temps, més que els dies, les hores, se’ns tira al damunt. Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa.

Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme.

Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més.

Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic –com s’autodefineix en Junqueras–, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.

Proposo en aquests moments substituir l’heroisme per la intel·ligència, la èpica per l’habilitat diplomàtica i el senderi. Hi ha més dies que llonganisses i temps tindrem per tornar al carrer i a les banderes (els qui hi creguin, es clar), però ara ens cal mirar el rellotge i, ras i curt, anar per feina. Insisteixo: de pressa, de pressa.

 

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Que vénen, que vénen…

Si jo fos espanyol de bé, no sé…, com en Xavier Garcia Albiol o l’Albert Ribera o, fins i tot, l’Arcadi Espada, m’emocionaria a no poder més en veure com els vilatans de diverses ciutats espanyoles acomiaden corpresos i estremits les forces de seguretat que marxen cap a Catalunya a salvar la pàtria.  Ho llegeixo i veig un vídeo del moment en que a Córdoba els membres de la Unidad policial de Prevención y Reacción són abraçats i petonejats per homes i dones embolicats amb la bandera espanyola que criden “Viva la policía”, “Viva España” i “Viva la UPR”. A Almeria, un altre vídeo mostra senyores i senyors que, repetint el mateix cerimonial, van cridant “España no se rinde” i “Catalunya es España”. Però el que potser és el paradigma del patriotisme i que de ben segur ha de fer tremolar les cames de l’enemic., és l’emotiu comiat que els hi van organitzar a Almeria, on fins i tot algun patriota a punt de l’èxtasi feia el gest d’adorar la Guardia Civil, com li fan a Messi al Nou Camp, mentre la turba encoratjada cantava allò de “a por ellos, oé”.

(Obro parèntesi. Casualment, ahir a la nit vaig mirar-me la pel·lícula “1898. Los últimos de Filipinas”, en la seva darrera versió, la de l’any passat, en que deixa per estendre els comandaments xusqueros d’aquell exèrcit espanyol de finals del segle XIX, sanguinaris, colonials i incapaços d’entendre i assumir que Espanya ha perdut la colònia. He pensat en aquells pobres soldats veient avui la pantomima organitzada com a comiat de l’expedició perquè, segurament, a ells també els van acomiadar amb banderes i visques patriòtics. Tanco parèntesi.)

Segons explica El Confidencial –que és on he vist penjats aquest vídeos– es veu que els crits i visques patriòtics, les cantarelles “a por ellos, oé” o “yo soy español, español, español, español”, i l’emoció a flor de pell s’ha viscut, simultàniament i casual, ves per on, qui ho havia de dir tanta coincidència i tant mimetisme espontani, en el comiat de policies i guàrdies civils enviats a territori hostil des de punts tan diversos com, a part dels esmentats, Ceuta, El Ejido, Madrid, Zaragoza, Sevilla, València, Santander, León, Pamplona, Cádiz, Jaén, Algeciras, Granada, Murcia, Gijón, Ciudad Real, Guadalajara, Oviedo, Huelva, Cáceres, Badajoz, Huesca, Burgos etc. Es veu que a Barcelona –continua explicant El Confidencial– la gent els ha rebut amb crits de “No estais solos” i cantant l’himne de la Guàrdia Civil acompanyats de banda de música. Ho he vist en un vídeo completament fosc, tant, que pràcticament no es veu res, només se sent i pot haver-se enregistrat a Barcelona o a Bollullos del Condado. No, però deu ser Barcelona, que jo me’n refio dels digitals de Madrid. Es que jo tenia curiositat per veure qui hi havia a Barcelona que es sabia l’himne de la Benemèrita. El Periódico afegeix que també criden “Puigdemont a la cárcel” i que porten banderes amb el lema  “Arriba España”.  Ja no ve d’aquí

La fiscalia, o el ministre Zoido o el senyor de los Cobos, qualsevol que sigui el capitost de l’Operación Piolín, no s’hi ha posat pas per poc. Milers de guàrdia civils i policies nacionals, depèn de la font, tot i que ningú confirma la quantitat exacte, dels quals un miler són antiavalots, que es veu que viuran als creuers del Piolín en cabines de quatre, amuntegats com qui diu, que això segur que posa de molta mala llet i fa que, quan et deixen anar, surtis amb unes ganes d’anar a por ellos oé, que més val que et tapis, estan arribant d’arreu, d’Algecieras a Santander, i s’hi pensen estar dies. Ah, i com a detall de cortesia envers Catalunya es porten aquella espectacular tanqueta d’aigua, nova de trinca i única en el cos, per a concedir-nos l’honor d’estrenar-la.

Però havent buidat d’efectius la seguretat de tot Espanya en un percentatge altíssim, Deu nos en guard que passés alguna cosa a la part no ocupada de l’Estat  –no sé, un atemptat jihadista, un tumult com el de Majadahonda, o un parany com el dels fatxes a Zaragoza, o una revolució o, qui sap, si una involució com la famosa del 23 F amb el protagonisme, recorden?, de la Guàrdia Civil– i resultés que el bo i millor de les forces de seguretat són de creuer estàtic a Catalunya. Amb quina cara sortiria la menuda Soraya a donar-li explicacions al justicier Rufián?s?

Amb el desig de facilitar la confraternització , suavitzar la confrontació i obrir vies de diàleg, m’estic aprenent la lletra de l’himne de la Guàrdia Civil que m’han dit que això els estova i fa sortir l’ànima sensible que tot guerrer porta a dins. Per si els pot fer serve en un moment difícili, aquí la hi deixo:

Vigor, firmeza y constancia,

valor en pos de la gloria,

amor, lealtad y arrogancia,

ideales tuyos son.

Por ti cultivan la tierra,

la Patria goza de calma,

por tu conducta en la guerra,

brilla airoso tu Pendón.

Instituto, gloria a Ti,

por tu honor quiero vivir.

Viva España, Viva el Rey,

Viva el Orden y la Ley,

Viva honrada la Guardia Civil.

 

Etiquetat , , , , , , , ,

Ser espanyol no té mèrit

Sé que semblarà una boutade o, pitjor, una estúpida obvietat capaç d’enfurismar les ànimes més patriòtiques o les que en la meva època escolar millors notes treien d’una assignatura –maria– anomenada Formación del Espíritu Nacional (FEN), però sóc de l’opinió que ser espanyol no té cap mèrit. Mirin si tindrà poc mèrit que jo sóc espanyol. Ho diu el meu registre de naixement, el meu DNI, el meu carnet de conduir, el meu passaport, la meva hipoteca, les meves escriptures, els molts contractes que m’ha tocat firmar a la vida… I no he hagut de fer cap mèrit, ni passar cap oposició, ni tenir unes ànsies indescriptibles de ser-ho, ni vocació. Senzillament, m’ha tocat. És com el nom i els cognoms: t’han tocat sense que tu poguessis dir ni ase ni bèstia. Com el bateig (sobre tot en els anys de la dictadura): et remullaven i ja eres del club.

No ha vingut ningú a intentar esborrar-me d’espanyol. Cap potència veïna ha intentat aniquilar la meva espanyolitat. Cap govern, ni oligàrquic, ni democràtic ha fet el possible per prohibir que parlés espanyol, ans el contrari. I no es creguin pas Albert Rivera en campanya quan afirma que s’ha de partir la cara a Catalunya per parlar espanyol. Ho fa per populisme pur i dur, i per tenir missatge. Però jo no em canso de veure el seus sequaços  al Parlament català dirigir-se a la cambra en castellà, com els seus col·legues del Partit Popular, o com aquells dos parlamentaris que sortiren elegits, fa molts anys, del Partit Andalucista (sí, sí, va haver-hi dos diputats andalucistes amb representació a la cambra catalana). La resta de diputats no els hi parteixen pas la cara, faltaria més, se’ls miren compassius pensant: mira ja tornen a marcar paquet. I tal dia farà un any.

Quan veig i sento una munió de persones que, sense haver begut (o potser sí, però aquest no és un detall important),  amb entusiasme, es posen a cantar allò de “yo soy español, español, español…” em quedo un pèl perplex i penso: de què es vanten? Crec que tothom és lliure de cridar el que vulgui, faltaria més, i respecto totalment els crits populars i els xiulets, fins i tot, però no entenc que volen venir a dir, ¿que ells són més espanyols –muy españoles, mucho españoles– que els que no criden? Però si tots tenim un DNI que posa el mateix!

Jo entendria que després d’una amplíssima trobada de tots els ciutadans que es diuen…, per exemple…, Marimón, posem per cas, sortissin al carrer amb el puntet i cantessin “yo soy Marimón, Marimón, Marimón…”, com a factor diferencial i d’orgull davant dels altres que no tenen la sort de dir-se Marimón. D’acord, ho entenc. Amb un parell d’ous, sí senyor. Endavant amb els Marimón!

Ara bé, una cosa es ser i l’altre sentir-se. Aquí ja no hi té res a veure l’obligació administrativa. Aquí hi entra la intel·ligència i el sentiment. El cap i el cor (diguin-li com vulguin). El que has vist i el que has viscut. La llibertat de pensament. Aquí ets tu sol davant del mirall.

Et sents espanyol d’aquella bandera, avui vigent, que, por moltes explicacions històriques amb que l’embolcallin, el franquisme saludava amb la ma alçada –jo ho havia fet a pàrvuls–, de gran t’obligaven a jurar vestit de caqui i a la que el règim feixista homenatjava cada dos per tres? Et sents espanyol d’aquell himne, avui vigent, que ens feien cantar amb lletra de Pemán, i que Ràdio Nacional deixava anar tant sovint? Et sents espanyol i súbdit d’una Corona, avui vigent, que va deixar en testament el dictador? Et sents espanyol d’aquell Concordat, avui vigent, amb la Santa Seu que dona carta de naturalesa al campi qui pugui de l’Esglèsia Catòlica, Apostòlica i Romana? Et sents espanyol que massivament mira cap a un altre cantó davant de tanta corrupció i tan joc brut, vingui d’on vingui?

Em costa, perquè en els anys decisius molts eren partidaris de la ruptura i no de la reforma, però puc entendre que Carrillo hagués de carregar amb els símbols que l’humiliaven, la Corona i la Constitució tutelada pels militars de l’habitació del costat, amb la voluntat de tirar la democràcia endavant, com fos.

Però jo ja m’he fet gran i em rento el cap cada dia amb xampú anticaspa.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,