Tag Archives: Alcaldessa Colau

Si tu vas al cel amb patinet…

 

Si tu vas al cel amb patinet
fes-m’hi un bon lloc, que hi pujo jo.
Si tu vas al cel amb patinet,
fes-m’hi un bon lloc que hi pujo jo.
Airí, airó. Airí, airó.

 (Cançó popular infantil premonitòria)

 

Malauradament, el patinet elèctric, la darrera aportació a la mobilitat ciutadana d’èxit esclatant, després de l’eclosió de la bicicleta i la supremacia dels carrils bici, s’ha cobrat la primera víctima mortal a Catalunya. Va passar a Sabadell, quan la dona de quaranta anys que el conduïa per la vorera, va caure accidentalment a la calçada en el moment que passava un camió, segon testimonis presencials. Hospitalitzada el 9 d’octubre, el dia de l’accident, va morir el 23 d’octubre a causa de les ferides provocades per l’atropellament.

Remenant en l’historial d’aquest modern artefacte, trobo un altre accident mortal en el petit poble asturià de Niembro (190 veïns) a principis de setembre. A un home de seixanta anys, li va relliscar el patinet per causa del terra mullat i va colpejar-se contra unes escales.

També, a Vitoria Gasteiz, han comptabilitzat tres accidents de patinet elèctric, per sort, no mortals, en una setmana, no fa gaire. I el mes d’abril passat, allà mateix, van denunciar un paio de 29 anys que amb el patinet es va saltar el semàfor i va xocar contra un cotxe que creuava en verd.  Aprofitant l’avinentesa li van fer control d’alcoholèmia i drogues i va donar molt positiu en amfetamines, cocaïna i cànnabis. A propòsit d’aquest tema, es veu que el patinet elèctric era el vehicle de transport que feia servir una banda de narcotraficant desmantellada a Barcelona a principis d’octubre. Repartien el gènere entre els clients amb patinets elèctrics perquè, en el cas de creuar-se amb alguna patrulla policial, el patinet els oferia una més ràpida mobilitat i una més gran maniobrabilitat per escapolir-se de l’escomesa.

I podríem continuar amb accidents de tipus divers, provocats pel patinet o essent-ne el patinador la víctima, arreu del món, però seria injust estigmatitzar la nova joia de la corona de la mobilitaturbana, el vehicle del futur que comença a guanyar a tots els altres mitjans de transport, tant individuals com col·lectius.

Mireu el goig que fan executius de vint-i-un botó ,anant cap a la feina en patinet elèctric, mares joves amb el fill o la filla entre el manillar i elles, circulant optimistes cap a l’escola, de bon matí, hipsters que acaben de llençar la bicicleta per obsoleta i demodé, joves universitaris i universitàries circulant en grup cap a la facultat, dones i homes de qualsevol edat i condició, reflectint en el rostre l’optimisme que els proporciona aquesta llibertat de moviments sense haver de fer cap esforç físic, sense suar, sense haver de passar cap examen ni de saber-se les normes de circulació (potser és per això que se les salten), sense necessitat de pagar cap impost de circulació ni assegurança ni haver de passar cap ITV, sense que els hi puguin treure punts de cap carnet (quin carnet necessiten?), anant a tota llet per l’acera, guanyant el terreny al ciclisme en el carril bici, pujant sense esforç cap el Putxet, Vallcarca o el Carmel. El patinet elèctric és el futur immediat, la tendència guai, el top de les vendes del proper Nadal i Reis. No té encara normes que el limitin, arriba als 25 kilòmetres per hora i si se’l truca fa tranquil·lament els 30, te l’emportes plegat a sota el braç quan arribes a la feina o allà on vagis i t’estalvies el disgust del robatori, tan habitual entre els ciclistes, i, el que és més important, esdevens un capdavanter de la sostenibilitat i la puresa del medi ambient.

Penso que aquest fenomen multitudinari que és a punt d’esclatar, mereix l’atenció de l’Alcaldessa Colau, tan receptiva a tot el que salvi el planeta i, de passada, fastiguegi els automobilistes, depredadors de la nostra salubritat atmosfèrica, dimonis de la contaminació, porcs capitalistes. Cal anar de pressa i traçar, paral·lelament al carril bici, kilòmetres i kilòmetres de carril patinet, l’autopista del futur, ocupant l’espai que fins ara creien seu els vehicles de motor contaminant, i, d’aquesta manera, anirem tots cap el cel en patinet.

A Barcelona, que continua essent la ciutat dels prodigis, (i mentre no arriben els patinets voladors, que això sí que ho petarà i l’Ajuntament podrà muntar el voling en un tres i no res, al costat del bicing i fer de seguida el carril voling, que això és barat, perquè és com fer volar coloms), el patinet elèctric s’està convertint en el mitjà de transport unipersonal de més èxit del moment i se li augura un futur en el que desplaçarà la bicicleta, el monopatí i la resta d’invents recents que han esdevingut un motiu important d’atracció turística. Després de l’obra gaudiniana i el shoping dels manters, el caòtic món del vehicle elèctric unipersonal, bicicletes a part, el món dels patinets, dels segways, dels hoverboards, dels solowheels i d’invents semblants, que hom fa anar al seu caprici i voluntat, per aceres i calçades, per parcs i jardins, és de les coses que més valoren de Barcelona els guiris. És l’atractiu del caos, del campi qui pugui, de la llei de la jungla. És la llibertat absoluta. És el morbo del risc. La pujada d’adrenalina. El trip somniat. La joie de vivre. El turment i l’èxtasi al mateix temps. El cel a tocar.

Anuncis
Etiquetat , , ,

Els reis del mambo

Encara em tremolen les cames. Va succeir diumenge passat i quan ho recordo –encara no m’ho he pogut treure del cap– em recorre l’espinada una esgarrifança i noto en el meu interior el desassossec. Immediatament em ve al cap el que podia haver ocorregut i sento com si em faltés l’aire. Qüestió de pànic.

A mig matí lluïa el sol i per on jo transitava es respirava tranquil·litat, poc trànsit. Circulava amb cotxe –em sap greu, ja sé que això no és modern ni ecològic ni sostenible, estimada alcaldessa Colau, però per què haig a mentir?–… Circulava amb cotxe per un carrer de direcció única i un sol carril útil. En arribar a l’encreuament vaig reduir la marxa perquè hi havia un pas zebra i els edificis de les cantonades m’impedien veure més enllà del que hi havia a les estretes voreres. Amb un gest automàtic vaig mirar a dreta i a esquerra i com que no hi havia ningú disposat a creuar, vaig trepitjar l’accelerador amb cura perquè tampoc tenia prou visibilitat per adonar-me dels cotxes que podien venir, sobretot des de la meva esquerra.

No el vaig veure, juro que no el vaig veure. Va aparèixer de sobte des de la vorera dreta i va creuar el pas zebra amb bicicleta com una exhalació, orgullós de creure que l’emparava la preferència, supremacista pel que fa als fràgils vianants i als contaminants automobilistes. Vaig clavar el fre i, si no hagués estat pel cinturó, gairebé surto llençat contra el parabrises. El vertiginós aparegut no va tenir temps de reduir la velocitat; això sí, va ser prou hàbil com per escapolir-se de la meva escomesa sense frenar ni caure, alhora que es va girar i em va disparar una mirada d’odi infinit mentre remugava una maledicció fàcilment deduïble que no vaig sentir perquè anava jo amb les finestretes tancades. Era un home d’uns quaranta anys, prim, duia ulleres de sol i bigoti i es cobria amb una gorra a joc amb la seva indumentària de ciclista de diumenge. Va desaparèixer tan vertiginosament com va aparèixer. I allà, a la cantonada, em vaig quedar quiet, adolorit de la cama dreta per la pressió sobre el fre, aclaparat. El podia haver matat. M’ho vaig repetir mil vegades. El podia haver matat.

No passava ningú, cap cotxe darrere meu fent-me llums perquè em mogués. I quiet, parat, un cop recuperat de l’ensurt, vaig maleir el suïcida vestit de ciclista dominical per anar a tota llet per la vorera quan, en aquest carrer a la qual jo anava a accedir, els ciclistes circulen majoritàriament, que no tots, per la calçada, per creure que té preferència en el pas zebra, corrent en bicicleta a tota velocitat quan el que hauria d’haver fet –cosa que gairebé cap ciclista fa– era baixar i passar a peu a velocitat de vianant. Així ho estableix el codi de circulació i així ho incompleix tothom que cavalca sobre dues rodes.

Ha estat tal l’afany per convertir Barcelona en la capital de la sostenibilitat i del ciclisme urbà –entenc que empesos per la pol·lució que genera la densitat motoritzada i conscienciats per l’esquerra utòpica– que, com se sol dir, s’ha posat el carro abans que els bous. S’ha incentivat la fe en el pedaleig abans de crear una cultura convivencial entre els diversos actors del carrer, abans de conscienciar els nous i multitudinaris genets del bicicle de les obligacions inherents a la seva condició. Se’ls ha fet creure –en l’esforç per consolidar ràpidament l’ús de la bicicleta als carrers de Barcelona– que eren els reis del mambo i els salvadors del planeta, i molt em temo que s’ha creat un monstre difícil de controlar.

Llegeixo, a propòsit del tema, que l’Ajuntament barceloní va imposar l’any passat 6.500 multes a ciclistes per saltar-se semàfors, circular per on no ho havien de fer, portar posats els auriculars… No sé si són moltes o poques sancions –encara em temo que poques–, ni quin percentatge han aconseguit cobrar, però amb els anys que portem d’orgull ciclista i per la meva experiència personal en l’observació permanent d’infraccions de tota mena, mai he vist un municipal deturar un ciclista infractor i sancionar-lo. Mai.

No sóc un convers del ciclisme, ja no tinc edat, però sóc molt capaç de posar-me al seu lloc i entendre’ls. Deuen sentir-se tan guais, tan estupends, tan ideals de la mort des de la seva ecològica i mimada cavalcadura, se saben tan posseïdors de la veritat suprema, que han de considerar que els semàfors, la prohibició de circular per les voreres, l’ús exclusiu per vianants del pas zebra i el codi de circulació en general, està fet per als pringats del carburant, residuals supervivents d’una civilització que s’extingeix. Ells són el futur, els hi ho han dit i repetit. Seva és la ciutat. Però algú ha de començar a conscienciar-los que també la bicicleta és una màquina de matar… I de morir.

Etiquetat , ,

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o Òmniu Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,