Tag Archives: Alcaldessa de Berga

La pròxima vegada el foc

Em va causar un fort impacte la lectura de l’assaig de James Baldwin “La pròxima vegada el foc” (“The fire next time”) a mitjans dels anys 60, en una traducció al català de Rafael Tasis d’edicions Proa. Un doble assaig aïrat sobre la negritud i la sensualitat, constants en la obra descaradament autobiogràfica d’un dels més importants escriptors negres nord-americans. Ex-predicador, homosexual, lluitador pels drets civils i pedra d’escàndol de negres i blancs per les seves relacions amoroses tant amb blancs com amb negres.
M’ha vingut el cap el llibre de Baldwin, pel que fa al seu títol sobre tot, la frase terrible i amenaçadora de “la pròxima vegada el foc”, a propòsit de les intimidacions que els anti-sistema de Gràcia han llençat contra un hotel obert a la Plaça del Sol. “Cremarem l’hotel”, van escriure sobre una torreta de quadres elèctrics la nit abans de la inauguració de l’establiment prevista pel 17 de desembre. I aquell dia les parets i els vidres de l’establiment ¬–antic colmado el Sol que ara es diu, com hotel de tres estrelles, la Casa del Sol– van aparèixer il·lustrades amb inscripcions del tipus “Tourist go home”, “La gentrificació mata els barris”, “Gràcia no està en venda”, a més del símbol okupa i una pintada especialment significativa: “L’oficina d’habitatge resisteix”- I es que cinc dies després d’atorgar l’Ajuntament el permís com hotel, el febrer de 2015, un grup d’okupes graciencs es va fe fort al local per instituir l’autoanomenada “Oficina d’habitatge de Gràcia” amb l’objectiu d’impedir que es convertís en establiment hoteler, adjudicant-se de motu propi el paper de salvadors de la invasió turística del barri (no parlo d’ocupació turística perquè aquesta prerrogativa la tenen ells amb exclusivitat), un barri que, per cert, té 1.300 pisos turístics, dels quals 530 son il·legals, segons explica la Municipalitat. Als tres mesos van ser desallotjats.
El dia dels Innocents, els antisistema graciencs, van tornar a l’atac violent trencant els vidres de la façana de l’hotel i deixant la seva empremta amb noves pintades amenaçadores: “Mort al turisme”, “Fora l’hotel”, “No pararem”… Etc. Abans, els promotors de l’hotel –pobres beneits que han acumulat llicències i permisos a dojo i que han pagat els impostos, dit de passada– venien la imatge de l’establiment als possibles clients forans descrivint l’enclavament com un barri ple d’encant “…un emplaçament privilegiat, amb galeries d’art, tallers d’artistes, cinemes en versió original, teatres, llibreries i antiquaris, bars i restaurants. Amb una població bohèmia i un estil de vida mediterrani, és el lloc ideal per als qui busquen una Barcelona fora dels camins fressats, un barri autèntic, original i intemporal”.

Tot i que Barcelona sencera és territori comanxe dels okupes i antisistema, el barri de Gràcia, amb la collonada del banc okupat i l’oficina d’habitatge (?) com emblema, n’és el seu baluard. Ells marquen la llei. Ells decideixen qui hi pot viure i qui ha de morir –que no s’oblidi la pintada criminal “mort al turisme”– i ells fan servir el foc com a element de dissuasió, bé contra els contenidors o els mitjans de comunicació durant els cercaviles contra els mossos que organitzen de tant en tant, o bé, com ara amenacen, contra les persones que dormen en un hotel. “Cremarem l’hotel” han amenaçat. “La pròxima vegada el foc” com el títol de James Baldwin.
Que ho sàpiguen les autoritats del país –les nacionals i les municipals– que ells ja han avisat. I que aquesta colla, al igual que els “nois de la benzina” que l’Arzallús contemplava amb tanta simpatia i benevolència, solen ser d’una coherència impecable. Tal diuen, tal fan. Des de refer Can Vies i cavar la tomba política de l’alcalde Trias a llençar a la paperera de la història un president de la Generalitat, posem per cas.
La pròxima vegada el foc o, com diu l’enigmàtica alcaldessa de Berga: “Que la gent es prepari perquè aquí hi haurà unes hòsties que pariran terror i això nostre serà allò que va passar aquell dia.”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o d’Omnium Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o Òmniu Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,