Tag Archives: Ana Rosa

Qui amb jutges mata, per jutges mor

Els dos dies en què la truita va donar la volta a velocitat de vertigen, el canvi més ràpid, la bolcada més imprevista de la política espanyola en dècades, han deixat en estat de xoc a molts, especialment a Ciudadanos, Partido de la Ciudadanía, que de ser la gran esperança patriòtica amb el vent de popa, els oracles a favor, els portaveus de l’odi al seu servei, els palmeros embogits, Aznar besant-los-hi el cul, l’Ibex Party declarant-los empleats de l’any, Ana Rosa i Susanna fent-los-hi la onada i amb les enquestes que se’ls sortien de les òrbites, han passat a ser el convidat de pedra, el partit de cel·lofana, la veu que no clama ni en el desert.

La sortida del president que caminava de presseta i l’arribada del President funàmbul els ha agafat amb el pas canviat. Van quedar com tristos comparses de l’opció perdedora quan allò de la moció de censura, més sols que la una, i van concitar l’animadversió dels Populars que els han assenyalat com l’enemic a batre. Igual ens espera un gran espectacle perquè, amb habilitat i rapidesa, el Partit Popular ha fet pinya contra Aznar i el seu oferiment per reconstruir el centre dreta espanyol –un gest de complicitat cara a Ciudadanos– i cada un a la seva manera, tots els homes i les dones del president sortint, ell mateix inclòs, s’han apressat a declarar que aquí no hi ha res a reconstruir, ¿queda clar? Curiós que els mitjans afins, és a dir, gairebé tots, hagin destacat molt més la resposta dels capitosts populars que l’oferiment, ressaltant les lloances cap el senyor Mariano que ha passat de ser Ema Punt Rajoy, a ser la persona més honrada del nostre partit, en opinió de Soraya Sáenz de Santamaría, que segur que té informació de primera mà. I què dir de la informació privilegiada que sobre aquest punt deuen posseir Martínez Maíllo i Rafael Hernando quan no els ha tremolat la veu en qualificar-lo de polític honrat.

Però si fins i tot els rivals més conspicus han ressaltat el seu senyoriu a l’hora de partir, un beso y una flor, un te quiero, una caricia y un adiós, que ha estat millor president sortint que no pas estant. La nota grinyolant l’ha posat Irene Montero en tuitejar que M.Rajoy no se’n va, sinó que el fotem fora. Les/els pensionistes, les/els feministes, les/els estudiants: l’Espanya del 15M… Entenc l’actitud menyspreativa d’aquesta dona indignada, que la que li van muntar aquesta penya entre cavernària i tabarnària amb allò del xalet, ha de ser difícil d’oblidar. Que amb Pablo Iglesias s’havien compromès a una hipoteca mensual de mil sis-cents euros i van estar a punt del pitjor, jugant-se en un plebiscit entre els seus la continuïtat del lloc de treball i del sou. Uf, quin cangueli.

Encara que, des del meu punt de vista, s’ha quedat curta, ja que hi va haver molta més gent que va empènyer el senyor Mariano. Només cal veure els partits que van votar la moció i el seu perfil. Gairebé tots li tenien ganes. Fins i tot Rivera ha tuitejat dimarts passat que s’hauria d’haver retirat a temps. Ara, a misses dites.

Però ja està fet, ja no hi són. No els oblidarem mai, això no, però aquestes cares fatxendes, aquestes actituds prepotents i aquest acudit de la menuda Soraya parlant del “Diplocat en li-qui-da-ció”, això s’ha acabat i ja no els veurem més en la bancada dels que es pensen que manen. Qui amb jutges mata, per jutges mor. Que passi el següent i en prengui bona nota.

Mentre escric això, observo de reüll García Albiol entrevistat a TV3, i la seva imatge em sona a televisió del plestocè, com si fos del segle avantpassat. És un més de la col·lecció de rostres envellits, llestos per a la jubilació. Total vintage,

Diuen que, des de la perspectiva política, Espanya és un guirigall –tumult si ho expliqués el jutge Llarena– dels uns contra els altres, els uns contra els uns i els altres contra els altres en què, al marge dels corruptes (que a aquests se’ls ha de donar de menjar a part en grans menjadors, perquè són molts), sempre surt guanyant el PNB. Semblava que aquesta vegada no, que el cabreig del PP per haver-se sumat a la moció de censura els hi farien pagar al Senat en passar el ribot estil Alfonso Guerra i treure’n dels pressupostos el pessic de cinc-cents milions però no, pel que sembla s’han retractat. El que s’ha dit, el PNB sempre cau de peu. Potser perquè n’hi ha molts de Bilbao.

…I mentrestant, a cinc-cents quilòmetres de Madrid, el President aixecant la mà i preguntant com ho tenim allò nostre. Però, a veure, és que no es va pactar res per donar suport a la moció de censura? Que sobretot Borrell no fos ministre? Ah, estupend. Entesos.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

De Diana Quer a Nàdia Nerea

Suposo que és fruit de la meva incredulitat crònica (que no voldria que s’entengués com insensibilitat davant de les situacions veritablement injustes o dramàtiques) pel que de vegades passo inconscientment per alt algunes informacions que l’instint me les detecta inversemblants. Deu ser degut al pas dels anys, a la impermeabilització professional, a l’absoluta desconfiança en la intangibilitat i a la poca fe en la honorabilitat de l’espècie. El fet és que no em vaig assabentar del cas de Nàdia Nerea fins que vaig llegir a El País el reportatge que desmuntava la història que, segons sembla, havia commogut mitja Espanya. Una història que venia de lluny, que s’alimentava mediàticament des de feia anys, al voltant d’una nena condemnada a mort per causa d’una malaltia rara però que, gràcies al coratge i al sacrifici permanent d’un pare –afectat, a més a més, per un càncer de pàncrees, poca broma– i a les donacions caritatives d’una gentada de bona fe i al fervor confiat d’un petit poble de l’Alt Urgell, la nena seguia viva i empàtica any rere any, com un miracle guanyat al temps i a la fatalitat. Entre Fàtima, el Palmar de Troya, la resurrecció de Llàtzer i la multiplicació dels pans i els peixos.
Suposo que com que no em crec que el món es fes en sis dies ni que la homeopatia vagi més enllà de l’efecte placebo, la història d’aventures mèdiques del pare de la Nàdia Nerea m’hauria sonat a una ensarronada més com tantes en corren per les xarxes socials, ja se sap, persones desaparegudes, gossos abandonats i necessitats d’un amo afectuós, signatures a favor o en contra de situacions o lleis injustes, pregàries encadenades sota amenaça de desgràcies inimaginables, etc. Però acostumats als realitys de Mediaset i als culebrots llagrimers de les altres cadenes , sotmesos als imperatius nadalencs inexcusables de fraternitat i bona voluntat, els col·legues dels mitjans de comunicació, adonant-se que el cas de la Diana Quer s’esllanguia i amb la manca d’informacions i novetats no donava més de sí, es van llençar amb una fe cega sobre la història d’un pare coratjós que sortejava bombardejos a Afganistan, regirava en les coves més inhòspites, concitava l’atenció dels especialistes mundials més prestigiosos vius o morts i viatjava amunt i avall, amb la nena a coll-i-be, del Clínic a Houston passant per Guatemala, l’Índia, Panamà, Rússia, Brasil, Argentina, Finlàndia, Cuba i Xile. Una aventura dramàtica d’aquesta envergadura no es podia deixar passar per alt i d’IB3 al informatius de TVE, passant pel programa d’Ana Rosa que va muntar el show quan la Nadia tenia tres anys i el pare ja l’arrossegava pels platós, o a les llàgrimes de Susanna Griso perquè la nena tenia una nina amb el nom de la presentadora i a El Mundo li tremolava la ma en escriure la història més patètica del món mundial, van encomanar emoció i fraternitat a una munió de col·legues i celebritats de primer i segon nivell que es van posar generosament al servei d’una causa humanitària, amb una nena que es moria pel mig, aconseguint que la ciutadania afluixés la mosca fins obtenir una recaptació digna de la Marató de TV3.
Ara que s’ha destapat l’enganyifa descomunal i que la justícia s’hi ha posat pel mig, tothom es veu capaç d’opinar, de condemnar els babaus que van empassar-se l’esquer i d’estigmatitzar el poc rigor del periodisme d’avui dia. És clar que, un cop a misses dites, tot és més fàcil i evident.
Ho sento però no hi estic d’acord. Cinc minuts de reflexió, un parell de trucades als especialistes i una mica de sentit comú, del senderi de tota la vida, i qualsevol es podia adonar que t’estaven aixecant la camisa. Que el pare coratge no era més que un entabanador.
Als espais “El programa de Ana Rosa” i “Espejo público”, que batallen per ser líders televisius dels matins, encenedors principals d’aquesta foguera de les vanitats, se’ls estava acabant el fuel que els proporcionava el cas de la desaparició de Diana Quer, tractat tan vergonyosament com ho van fer Nieves Herrero i Pepe Navarro quan el crim de les nenes d’Alcàsser, i la patètica història de Nadia Nerea els va caure del cel com el mannà. No era qüestió de desaprofitar-ho.
Sento vergonya i dolor pel comportament negligent de tanta gent. I m’entristeix pensar en Nàdia quan, d’aquí a uns anys, vegi els clips que el seu pare ha penjat en el decurs de tot aquest temps a la xarxa –perquè la xarxa no oblida ni perdona– i com li explicaran el perquè i el com dels seus quinze minuts de glòria mediàtica. Ara bé, no puc negar que el tal Fernando Blanco, o Fernando Drake Blanco Botana, com signa a la seva pàgina de Facebook, és un crack. Si en lloc de forjar una estafa l’haguessin posat al capdavant d’alguna marató, recapta o campanya benèfica de les que es porten per aquestes dates, hauria aconseguit un rècord de recaptació. Les coses com són. Si se’n surt d’aquesta, els realitys de Mediaset l’estaran esperant perquè, al seu costat, el petit Nicolás és un bergant de pa sucat amb oli.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,