Tag Archives: ANC

Mala peça al teler

El que m’emprenya no és la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, el que m’emprenya –i crec que és un sentiment prou generalitzat a Catalunya– és la instrucció del judici. La injustícia d’instrumentalitzar la justícia per causa d’un acte que el govern central, i en general tothom, trobava que era una collonada, una votació de fireta, una mena de consulta de la senyoreta Pepis, amb urnes de cartró, més que res un gest. La sentència –veurem que opinarà el Suprem quan hi apel·lin tant els defensors com els fiscals– ha sigut poc acarnissada en comparació amb el que es demanava, que dos anys d’inhabilitació passen en un no tres i no res i les multes són xavalla en comparació amb les xifres que aquest dies s’esmenten fent referència al cas Palau o al cas (cas? casos!) del 3%. No, això no m’amoïna perquè els condemnats ja es veu que compten amb el suport popular com es va poder comprovar el primer dia del judici que van anar a la vista recolzats per una munió de gent, unes quaranta mil persones crec que es va dir… Que la veritat, a mi em va semblar poca gent comparat amb els dos milions llargs que van anar a votar. Jo m’imaginava que com a mínim sortirien un milió al carrer, com les diades glorioses, i que acamparien al passeig Lluís Companys amb milers de tendes, d’aquestes Quechua que es pleguen i despleguen en un moment i costen quatre rals, que no acabo d’entendre com l’ANC o l’Omnium no les van fabricar ells mateixos amb l’estelada estampada i ara tindrien uns calerons per ajudar a pagar les multes. I jo m’imaginava que es quedarien tots els dies que va durar la comtessa judicial i no els quatre gats testimonials que escridassaven una mica la fiscal Magaldi. Es que en qüestió d’estratègia tinc la impressió que els sobiranistes són uns aficionats, no com els unionistes que van tots a una i fan servir recursos de fons reservats i joc brut i puntada de peu al fetge, que la guerra és la guerra, coi. Aquestes de la CUP, les irreductibles Gabrieles, aquestes que no acaten, diuen, es clar, com que a elles no les han multat ni inhabilitat marquen paquet de desacatament, que així jo també ho faria, doncs la CUP va treure pit i collons enviant tot un President de la Generalitat a la paperera de la història, i així ens trobem, que en lloc de jutjar, inhabilitar i multar tot un President d’un país, que aquest fet sí que hauria significat rebombori i les cancelleries haurien dit mon Dieu o my God o, potser, mein Gott!, s’ha castigat un modest ex-president (i, com de torna, dues ex-conselleres) a qui els dolents li tenien molta mania i molts dels seus, entre una cosa i altra, ja donàvem per amortitzat.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o Òmniu Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , ,

Toca o no toca referèndum?

Entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual –com veuen faig servir qualificatius delicats– hi ha un bon nombre de catalans que es manifesten perplexos, dubitatius i esmaperduts.

Jo entre ells, que contemplo el pas de les pantalles, que diuen ara, endavant i endarrere, pel que fa a l’afer del referèndum. Abans, quan els anys de Pujol, se sabia: això no toca, això toca. Però ara, amb el desmantellament de l’ordre polític tradicional, qui és capaç de desxifrar el full de ruta? Qui es veu en cor de veure-les venir (a part de Xavier Sala Martin, que aquest ho sap tot i ho explica tot, a més a més, en colors, que té més mèrit)?

Les gabrieles i el nucli de l’ANC no volen ni sentir-ne parlar, es ben veritat, i són ells o elles les que semblen pilotar hores d’ara el viatge a Itaca, però les restes del naufragi, sense anar més lluny, tornen a parlar del referèndum com si esperessin que un gest des de l’altra banda, en aquest sentit, pogués reconduir el xoc de trens.

(Parèntesi: Viatge a Itaca, passar pantalles, xoc de trens… Quants eufemismes per tal de no avorrir el personal amb la mateixa cantarella.)

En fi, jo en sóc molt del referèndum. Ja he explicat, en un d’aquests posts, el molt que em motiva anar a votar. En sóc molt perquè serviria per a deixar-ho tot molt més clar. Que surt que sí per clara majoria: cap mania i endavant les atxes. Que surt que no per clara majoria: guardar l’energia a l’armari a l’espera de temps més favorables i apostar pel desdoblament de carreteres, la millora de les urgències als hospitals i la reducció del temps i les llistes d’espera, posem per cas.

Si resulta que la part d’allà considera que l’únic referèndum possible sobre la independència de Catalunya és aquell en el que votin tots els ciutadans de nacionalitat espanyola –perquè això és el que s’ha dit per activa i per passiva, ara que no ens vinguin amb romanços–, cap problema. Enfervorits per la possibilitat, acceptem de bon grat aquesta opció. Molt bé, que voti tothom. Fins i tot Portugal, que si es descompensa la Península Ibérica per causa de la desconnexió, alguna cosa deuen voler-hi dir. I els d’Andorra. I el del Penyal de Gibraltar. Muntem el gran referèndum i votem, amb un a pregunta clara i directa, sense bifurcacions alambinades ni possibilitat de respostes interpretatives: “Vol que Catalunya sigui, abans de divuit mesos, un estat independent?”. Fora manies. Amb un parell.

I si per aquelles coses resulta que a Espanya surt un no rotund però Catalunya vota majoritàriament sí –és un suposar–, què passaria? Què creuen que diria aquesta Europa que ara es mostra tan gasiva amb el procés, tant indiferent i, diguem-ho clar, menyspreativa? No podrien mantenir la mateixa arrogància davant d’un plebiscit pactat i dins de la llei, imagino.

Haig de confessar que porto temps immers en aquesta neurosi que em treu el son. Porto temps intentant deduir perquè no s’ha tirat per aquest camí pactat. I concloc que deu haver-hi informacions que desconec, que jo només contemplo la vida, no hi participo, perquè, sinó, no ho entenc.

Tan obsessionat dec estar amb aquest tema que la nit de diumenge, després de veure atentament el fluixet reportatge de TV3 sobre el fet del referèndum, vaig somniar amb ell. Vaig somniar que es feia un referèndum pactat a tot l’Estat sobre la independència de Catalunya en els termes que els he descrit. Com que era jo qui somniava era jo qui marcava inconscientment les regles del somni. No explicaré els detalls de la campanya per no allargar-me inútilment, passaré directament al resultat.

I el resultat de les votacions donava a tot l’Estat una majoria ajustada a favor de la desconnexió (o expulsió?) i a Catalunya una altra majoria ajustada a favor del no a la independència. I abans de poder copsar les reaccions de Susana Díaz i Oriol Junqueras vaig despertar-me.

Espero que ningú se m’enfadi, no m’estic referint ni tan sols a una d’aquestes enquestes tan cuinades, només es tractava d’un somni.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,