Tag Archives: Anna Gabriel

Samantha no té mal de cap

Interessat com estic en la divulgació científica, em vaig llegir de cap a peus el passat dimecres a La Vanguardia un interessant article sobre intel·ligència artificial i robòtica que explicava els treballs del científic català Sergi Santos que ha deixat la nanotecnologia (per no desviar-nos de la qüestió m’estalviaré estendre’m en la descripció de l’especialitat) i això que era, pel que sembla, un expert en el funcionament d’instruments de ciència avançada com el microscopi de força atòmica, per centrar-se en l’aplicació dels seus coneixements en un negoci de sofisticada tecnologia que espera que revolucioni la societat perquè donarà resposta a una de les necessitats primàries de la condició humana: es tracta de l’operació Samantha.
Explica l’interessant reportatge que “Samantha pesa aproximadament uns 40 quilos, té els ulls verds, una llarga cabellera de color castany i unes mesures de 90-55-90… Que és suau al tacte i en el tracte. Està feta de TPE pur (elastòmer termoplàstic, un material relativament nou en el mercat) i incorpora un microprocessador al cap que funciona mitjançant un algoritme potentíssim, creació del mateix Santos … ”
En fi, que per les fotografies que he vist, Samantha és una nina reproducció a mida natural –o sobrenatural, segons es vulgui veure– d’una senyoreta estupenda, la diferència fonamental amb les sex-dolls tradicionals consisteix en que respon a les carícies del client, interactua de diverses maneres, parla amb ell i, segons el seu creador, pot arribar a l’orgasme…, sempre i quan el seu acompanyant sigui capaç d’estimular-la convenientment.
“El meu objectiu no és només que copulin amb Samantha –afirma el científic català–, sinó que s’enamorin d’ella”.
Ja em perdonaran però jo, en aquestes coses de la ciència ficció que semblen estar al caure, sóc una mica escèptic. Per molta nanotecnologia i per molt processador amb un potentíssim algoritme al cap, el fabricant et pot garantir que l’orgasme no és fingit? I encara que la gent ho doni per fet no es pot confondre l’amor amb el fornici. Bé, sí, però no és aconsellable. A més, pel que explica l’inventor, considero que les Samanthes tenen molt de nina-objecte i en els temps que corren i el molt sensibilitzats que estem tots pel que fa a les qüestions de gènere, reduir la pobre Samantha a un simple objecte de desig sexual em sembla ua canallada masclista. Puc acceptar que estan preparades per oferir afecte però la relació amb una parella no és només sexe i afecte. L’aventura de la quotidianitat té moltíssims més viaranys que són els que fan apassionant la convivència. En la meva modesta opinió crec que cal currar-se més l’invent. Menys Viagra i més Plató, com deia aquell.
Una altra cosa seria que la interrelació no es limités a frases afectuoses, sempre les mateixes, segons la part de la silicona o TPE pur que s’acariciés. Donem un pas endavant. Arrisquem-nos amb la discussió- Treballem el potentíssim algoritme, amic Santos, de forma i manera que Samantha pugui discutir…, de política, posem per cas. Que amb la inserció d’un xip o quelcom semblant en un mínim orifici dissimulat sota una aixella o on el vulguin incrustar, adquireixi la veu, les maneres i les idees de Cayetana Álvarez de Toledo. Això un dia, però que canviant el xip poguessis discutir-te amb Anna Gabriel. O amb Gemma Galdón. O, Déu meu!, amb Soraya Sáenz de Santamaría. O –encara que el xip tingués un suplement en el seu cost per l’ampliació del disc dur– Pilar Rahola.
No creuen que d’una Samantha així, homes, o dones fins i tot, podrien enamorar-se’n? I com que després de la tempesta arriba la calma, goso pensar que l’acte copulatiu esdevindria, a més de conseqüent, antològic.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Qüestió d’accent

En aquells temps jo era un usuari convençut i fidel de la Blackberry. I encara ho seria, perquè no hi ha hagut teclat més pràctic i de resposta menys erràtica que el de la Blackberry, i és que, des que el teclat va esdevenir tàctil, incorporat a la pantalla dels telèfons mòbils, les clàssiques faltes ortogràfiques tan característiques i comunes de sms i whatsapps s’han mantingut en el seu vergonyós nivell, però els errors mecanogràfics s’han multiplicat exponencialment.

Haig de reconèixer que sóc un maniàtic gairebé malaltís de l’estètica gramatical. No suporto les faltes d’ortografia ni les de puntuació en els missatges que rebo ni en els comentaris que apareixen en els digitals (fins i tot en els de més pedigrí). Procuro ser curós i repassar abans de clicar l’enviar, perquè no hi ha res que traeixi més la imatge que dones i que et faci fer una bruta figura irreparable que un “a vingut” o un “amb sembla” al bell mig de la pantalla. I si, malgrat l’estricta i permanent vigilància, el dit em rellisca i el teclat de la pantalla tàctil em traeix, procuro demanar disculpes al receptor. Aquestes coses sempre s’agraeixen, perquè la gent valora els petits detalls culturals en un país de lletraferits, com aquest, i d’experts coneixedors de la nostra llengua natural.

És per això, per aquesta exigència filològica, que no em trobaran mai cridant, amb fervor i patriotisme, al costat d’altres conciutadans: “in-indè-in-de-pen-den-cià”. Per falta de fervor? No gens! Per mancança de patriotisme? Déu nos en guard! Ni que el cor m’ho demanés m’apuntaria jo a un crit tan gramaticalment calamitós. (Haig de dir que el cor meu, fatigat de tant camí, em demana ben poques coses de caire polític o patriòtic, de desconcertat i decebut que me’l tenen). Sempre he cregut que el fi (polític) no justifica els mitjans (gramaticals).

I no estic sol en aquest neguit. Amics que guarden amb zel, encara suades, les samarretes de les diades reivindicatives dels últims anys, m’han confessat que a ells i a elles també els avergonyia una mica haver de cridar amb l’accent errat, ells que havien estudiat amb bones notes a l’Aula, o al Bethània Patmos, o al Frederic Mistral, o fins i tot a Can Colapi. Que ho feien per solidaritat i a favor d’un final èpic, però, com dic, avergonyits.

Ara imaginem, per uns moments, que tot va rodat, com assenyalen les previsions més optimistes dels nostres dirigents. Que el poble català, amb un nou referèndum, o amb una declaració unilateral d’independència, o amb un escalfament de la sang sobrevingut, esdevé sobirà amb un nombre sobradíssim i majoritari dels vots, i allí, des del balcó de la plaça Sant Jaume, el president Puigdemont, emocionat i circumspecte per la responsabilitat del moment, o la Presidenta Gabriel, que mai no se sap com acabarà tot plegat, amb un pentinat també com de cop de falç maldestre però modernitzat per Llongueras, o el President Rufián, bellugant els braços amb traça, en un moviment mestís i integrador entre la sevillana i el ball de bastons, el president que toqui, vaja, no ve d’aquí, proclama la independència i el poble unit es posa a cridar “in-indè-in-de-pen-den-cià, in-indè-in-de-pen-den-cià”, jo, per molt que em dolgui i l’emoció em destaroti les entranyes, restaré mut, afligit per tanta incultura gramatical. Molta independència, molta estructura d’estat, molta desconnexió, molt desafiament, amb dos collons, al tribunal Constitucional i a la menuda Soraya i som incapaços de pronunciar bé, d’accentuar com Déu i Pompeu Fabra manen, l’emblemàtica paraula màgica? Au, vinga! És com si en lloc de voler anar a Itaca traguéssim bitllet per a Itacà: no ens semblaria ridícul? On creuen que aniriem finalment a parar? I… què pensaria Artur Mas, des del seu discret observatori resguardat de tot i de tothom?

Es per això que, apel·lant als pares i mares de la pàtria que s’asseuen al Parlament, goso demanar la creació d’una comissió –jo crec que amb tanta gent com es mou amb les estructures d’estat ja no ve d’una– que busqui una nova cantarella que, essent fàcil d’entonar pel poble enfervorit, reivindiqui la independència sense destarotar l’accentuació. I, des d’aquí, modestament però amb fermesa, proposo la presidència pel parlamentari Llach.

Si Lluís Llach ha estat capaç de convertir en himne de combat internacional uns versos tan senzills, però emotius, com “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà”, imaginem-nos què no pot ser capaç de fer amb una paraula tan suggestiva com independència… Meravelles!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,