Tag Archives: Anna Simó

El procés, la botifleria i la dissonància cognoscitiva

Parlàvem del de sempre. Entre vells amics, ja se sap. A la sobretaula, entre cafè i cafè, sol apoderar-se de la conversa el gran tema, l’únic tema, el tema recorrent…, i comença a girar la sínia amb algunes vagonetes noves, tot i que voltejant sobre el mateix i conegut eix. Que si l’evaporació de l’Agència del Medicament i a veure què fa ara l’Alcaldessa amb el supositori de Nouvel… Que si són dues mil cinc-centes o ja tres mil les empreses que segons Artur Mas no havien de marxar… Que si només es va votar la part expositiva de la presumpta DUI i que si Anna Simó, la secretària primera de la Mesa, va fer constar en acta que les resolucions que poguessin aprovar-se al ple no tindrien efectes jurídics, què cony fan els consellers a la presó i la resta exiliats a la ciutat de les cols, i més quan els ultres de l’assalt a la Blanquerna –i no és per comparar– el Tribunal Constitucional ha suspès la seva entrada a la presó, per complir sentència en ferm, a l’espera de resoldre els recursos? (És que un dels condemnats argumenta que el seu empresonament causaria perjudicis irreparables ja que té un fill de dos anys i mig)… Que si Amnistia Internacional es té ben merescut el premi Princesa d’Astúries de l’any que ve… Que cal veure com ha fracassat l’adoctrinament a les escoles catalanes si el resultat ha estat Albert Rivera… Que quina separació de poders entre el legislatiu i l’executiu quan el ministre Dastis dicta sentència: la presó a la qual s’enviarà l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan vingui a Espanya, reuneix totes les comoditats que, no ja només els presos, sinó que moltes persones voldrien gaudir (com, per exemple, Urdangarín, li ha faltat dir)… Que, si el “escriba usted en cristiano, si us plau”, s’està imposant en les Conselleries intervingudes perquè se sàpiga qui mana… Que si després de tant soroll cal tornar a esforçar-se per les nous autonòmiques és que hem lliurat la flauta d’Hamelín als incapaços o als fal·laços… En fi, el de sempre.

I així va passant la tarda fins que la conversa desemboca a La Botifleria, aquesta galeria de retrats on els hiperventilats entronitzen sense manies a qualsevol que s’hagi apartat del recte i únic camí. A l’aparador llueixen com sols les noves entronitzacions: Ramon Espadaler, Santi Vila i Jaume Barberà al costat de les clàssiques, Susanna Griso, els germans Sardà, Isabel Coixet, Serrat, Marcé, Iceta, el gran Duran i Lleida, Pau Gasol, Josep Borrell, Gemma Mengual, Dani Pedrosa, Isidre Feiné i una processó de catalans en un nombre incalculable (només uns pocs escollits es salven, i en definitiva tot depèn de com es llevi d’hiperventilada la xarxa, però, pel que es veu, Catalunya és un país de botiflers). També Paco Frutos s’ha postulat amb afany: “Sóc un botifler, sóc un botifler!”, però no va colar perquè Frutos mai va estar en el recte camí ni treballar a TV3. A més, hom no es pot arrogar l’apel·latiu de botifler perquè li surti dels pebrots. És com si es donés a si mateix la Creu de Sant Jordi, no val. El títol de botifler t’ho han d’atorgar: algú et proclama i la parròquia s’hi enganxa (majoritàriament a través de les xarxes socials). Puigdemont va estar a punt –Rufián ja li havia fet el marc a mida– però en l’últim moment va posar el fre.

Ara bé, de tant fer-lo servir a tort i a dret han desvirtuat el concepte i han rebaixat la cruesa i bel·licositat del terme. És que un gran nombre de catalans, apunta algú, pateixen, des de fa un temps, “dissonància cognoscitiva”.

-I això?

Això és una teoria que va exposar l’any 1957 el psicòleg nord-americà Leon Festinger que explica la incomoditat, la tensió o l’ansietat que experimenten les persones quan les seves creences o actituds entren en conflicte amb el que fan o poden fer. Aquest desplaer pot portar a un intent de canvi de la conducta o a defensar les seves creences o actituds de forma obsessiva ratllant el fanatisme (fins i tot arribant a l’autoengany) per reduir el malestar que produeixen. Expliquen els psicòlegs que la dissonància cognitiva és una experiència molt comú. Cada vegada que es diuen coses que realment no es creuen o que es descobreix que alguna cosa en la que creies o confiaves no és tal com esperaves, pots experimentar dissonància. I aquest salt entre el nostre pensament i la nostra veritable realitat circumdant tendeix a fer-nos sentir bastant incòmodes.

D’aquí l’actitud resignada i taciturna d’una banda, i l’irreductible “ni un pas enrere” per l’altre. I més enllà, encara, ressons de “tranquils, no passa res, s’està seguint el full de ruta previst per endavant”.

Coses de la dissonància cognoscitiva. Ha de ser això.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,