Tag Archives: antonio carlos jobim

Quan Davidoff no era una colònia d’homes

Tafanejant pels camins inescrutables del senyor Zuckerberg, vaig a parar, potser per nostàlgia, potser per un inconscient desig irrefrenable i mal curat, a un fòrum de fumadors de puros. Opinen, valoren, ponderen i discuteixen sobre els cigars Davidoff i, de sobte, se’m desperta un món de sensacions i records que jo creia superat per sempre més. Oblidat i enterrat. Però potser per tal de voler-me donar la raó a mi mateix quan la setmana passada confiava en que hi hagués vida més enllà del Procés i, segurament, perquè rebolcar-se en la memòria selectiva, a vegades, reconforta, m’ha vingut al cap un sopar, els anys vuitanta a l’Up & Down, en una taula de quatre on, en acabar, Zino Davidoff es va treure un estoig de pell de la butxaca de l’americana i ens va oferir a cadascun dels comensals un havà de la seva factura. M’han de creure quan els dic que no sóc gens mitòman (detesto la mitomania i l’embadaliment de fan) i que mai de la vida he demanat un autògraf a ningú ni una signatura del seu autor en un llibre, encara que en tinc de llibres signats perquè rebutjar-lo em sembla de mala educació si t’ho ofereixen, però no sé que em va passar pel cap ni quina esgarrifança em va recórrer l’espinada que, un cop consumit el cigar i la vetllada, li vaig treure l’anell de l’havà i li vaig demanar al rei dels cigars que me’l signés pel darrere. Durant molts anys, fins que el vaig perdre no sé com ni quan ni a on, vaig dur a la cartera el petit paper, tresor de col·leccionista. És un dels meus moments inesborrables. Personals. Intransferibles, que es diu.
Perquè, al igual que em passa amb les pel·lícules de Woody Allen, els discos de The Rolling Stones, l’embruix de Rita Hayworth, els llibres de Stefan Zweig o els quadres de Joan Miró, la feina artesanal de Zino Davidoff en el món del cigar em va fascinar durant una part important de la meva vida. Com les pel·lícules, els quadres, els llibres o els discos dels creadors esmentats, els Château Margaux de Davidoff m’han proporcionat moments d’enorme felicitat solitària, en la tranquil·litat de la sobretaula del sopar, assaborint el fum a poc a poc, jo que de dia i a totes hores era un fumador compulsiu de Ducados.
Qui em va descobrir Davidoff va ser José Luís de Vilallonga. A mitjans dels setanta vaig llegir un llibre seu –probablement el primer que es publicava a Espanya– titulat “Gold Ghota”, que em va marcar professionalment. Era un compendi de les envejables, llargues i literàries entrevistes que havia publicat a Paris-Macht o a Vogue amb els mites de l’època: de Brigitte Bardot al Sha de Persia, de Charles Chaplin a Onassis… I, pel mig, una entrevista riu, enlluernadora i hagiogràfica amb Zino Davidoff. Un elaborador de puros descrit i presentat com una star.
Vilallonga, que va publicar, com a mínim, un llibre sencer més sobre Davidoff a partir del capítol del “Gold Ghota”, vestia amb una aureola de glamour les històries de la família jueva de Kiev que van haver de fugir el 1911 de l’antisemitisme de la Rusia imperial i van obrir una botiga de tabac a Ginebra, on es personalitzava la barreja de cada client i on es reunien per fumar i conspirar Lenin i els seus revolucionaris (li mostrava Davidoff a Vilallonga documents contables del deute de tabac que Lenin encara tenia pendent). És una molt llarga història fins arribar als anys 60 i pactar amb els cubans la producció dels seus cigars havans que ben aviat es van posar de moda entre la jet-set. Vilallonga no es va inventar Davidoff, com irònicament em deia quan parlàvem del tabaquer, però li va conferir glamour i aureola cultural. Va fer del comerciant el personayge.
Es probable que, entre els experts, no fos considerat el millor dels cigars havans, però sí el més regular i de fiar en uns anys convulsos, els de la revolució de Fidel, en la que las grans marques tenien doble fabricació: la que es feia des de Cuba controlada pel govern i la dels propietaris que havien fugit i fabricat des d’altres indrets tabaquers. Del 69 al 91 Davidoff va viure els anys de major prestigi i esplendor coincidint amb l’elaboració cubana a la fàbrica de El Laguito i amb la idea feliç de batejar els seus cigars amb el nom dels grans vins francesos. A principis dels 90 l’acord se’n va anar en orris, segons Davidoff per la baixa qualitat de la producció que el va portar a cremar públicament més de 100.000 puros. A partir d’aleshores Davidoff va elaborar a la República Dominicana. I encara que va mantenir el prestigi i els preus alts, ja no va ser el mateix. Mai m’he fumat un Davidoff dominicà. Per a mi (i em poden dir maniàtic), la simbiosi Davidoff-Cuba-Vilallonga és la que em val.
D’aquells anys em ve el record d’haver-nos fumat tranquil·lament un Davidoff, l’Antonio Carlos Jobim i jo, a casa seva, després de gravar un programa. I d’haver-ne compartit un altre amb Vangelis quan, dinant plegats, vam descobrir que els dos ens delíem pel Château Margaux i com que no en teníem van anar a comprar-lo a la magnífica botiga Davidoff de Londres.
Temps era temps…
Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

Jo mateix

He treballat gairebé 50 anys en l’ofici de periodista fins que el 31 de desembre de 2014 vaig decidir jubilar-me perquè em tocava sobradament per edat i, sobre tot, per desempallegar-me d’una darrera feina tòxica  –no confondre feina amb ofici– en la que m’hi havia deixat la pell, el duodè sencer, un bocí de pàncrees i alguns menuts personals no menys estimables.

Després d’una mica més d’un any de desintoxicació professional, d’escoltar atònit com sona el món i mossegar-me la llengua, he decidit obrir sigil·losament aquest blog per a poder-hi dir la meva sense que cap col·lega opini que li he pispat feina i ingressos i gaudint de la llibertat que t’atorga el no ser sota l’aixopluc de cap grup mediàtic públic o privat. Sóc un jubilat i, com a tal, em dedico i vull dedicar-me a la vida contemplativa, com indica el subtítol d’aquest blog.

Com a periodista, i dins de l’àmbit que vaig escollir, que no ha estat pas el de corresponsal de guerra, no vull enganyar ningú, he fet i he viscut gairebé de tot. He conegut la il·lusió dels inicis de nous projectes de premsa, ràdio i televisió, he estat modestament reconegut amb premis i honors, (tan és així que la Generalitat del president Montilla em va lliurar la Creu de Sant Jordi i, el que és millor, no l’he he hagut de retornar), he publicat un parell de novel·les i alguns altres llibres professionals, he fet una pel·lícula amb Francesc Bellmunt sobre Canet Roc de 1975, he entrevistat tot Déu d’aquí i de fora, i quan dic tot Déu vull dir tot Déu, i quan dic entrevistar vull dir entrevistar (res a veure amb fer preguntes o gracietes), he vist i escoltat concerts de rock inimaginables, he sentit blues negre-negríssim a les entranyes de Chicago, m’he empassat el festival de l’illa de Wight del 70, li he fet una entrevista a Mick Jagger que mai van deixar emetre a televisió i, per altre banda, em sento orgullós d’haver incorporat l’strip-tease als talk-shows de la televisió pública espanyola amb la naturalitat més absoluta (es clar que eren altres temps)-

Però de tot plegat, sobre tot per a un paio que com jo que ha tingut en la música uns anys clau de la seva carrera, guardo el millor record, el moment inesborrable, aquell que dius, molt satisfet, valia la pena!, en la mitja hora que una tarda de febrer vaig passat, assegut al piano, al seu costat, en el saló de casa seva, veient, de fons, pel finestral de jardí, la imatge del Corcovado amb Antonio Carlos Jobim. Jo demanant-li el bo i millor del seu repertori –que si la garota d’Ipanema, que si desafinado, que si la samba d’una sola nota, que si wave–  i ell complaent-me i jo al·lucinat, no creient-mo.

N’he viscut molts de moments semblants, qüestió de feina, però cap, cap com aquest…

Ah, i de petit, durant vuit anys, vaig ser alumne dels Maristes de Sants.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,