Tag Archives: Arcadi Espada

Mamelles grosses

Encara que han passat dies de l’inici del rebombori, amb el seu permís benèvol, voldria tornar al cas de les presumptes mamelles grosses de la Consellera d’Ensenyament, doncs la cua de l’afer encara remena i remenarà per molt de temps . Ja saben, la conversa telefònica privada entre el qui en aquell moment era el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, i Josep Caparrós, alcalde de Sant Carles de la Ràpita, que Susanna Griso, imagino que després d’un gran esforç periodístic d’investigació i recerca, ha fet sentir en el seu programa matinal. Se suposa que la policia, perseguint sediciosos, traïdors, rebels, malversadors i agitadors de masses relacionats amb el procés i el referèndum, tenia punxat el telèfon de Salvadó, i l’home, mostrant un cop més la imperícia dels nostres governants que ens ha portat al desgavell actual, es va deixar anar amb el seu amic en una conversa de “happy hour” sobre les dificultats de trobar una nova Consellera d’Educació per substituir la dimitida Meritxell Ruiz, l’apoteosi de la qual (conversa) arriba amb el comentari de Salvadó: “Sí mira, perquè aquí, a la que tingui les mamelles més grosses li dones el càrrec. I ja està. I et quedes tan ample“. Això divulgat el 9 de març, després de l’èxit desbordat de les manifestacions del dia 8, en plena efervescència antimasclista, quan tots els polítics del país –excepte Dolors Montserrat, que mai s’assabenta de res– es declaraven  entusiàsticament feministes de tota la vida, va tenir els efectes d’una bomba antipersones.

No conec Salvadó ni Caparrós, no puc posar la ma al foc per ells. Però sí que conec col·legues i/o amics, que juraria que no son xenòfobs, ni homòfobs, ni masclistes, però que en conversa distesa i privada els he sentit explicar acudits o deixar comentaris absolutament masclistes, o homòfobs, o xenòfobs, però que sentits en el context d’aquella conversa no anaven més allà de la ximpleria distesa. De la collonada.

I es que la privacitat robada i exposada a l’aparador mediàtic es demolidora. La policia ho sap. Els periodistes ho saben. Els polítics ho saben. I vet aquí les filtracions. Com va passar amb el cas del vídeo de Pedro J. Ramírez de l’any 1997, que recordaran: “El vídeo es va gravar –escrivia Arcadi Espada l’any 2002– i es va distribuir perquè el director d’El Mundo hi apareixia vestint un cosset (corpiño) femení, diuen que rosat i, especialment, perquè la seva parella el sodomitzava amb un vibrador, després (o potser va ser abans) de pixar-se-li. El joc eròtic de la humiliació en què el periodista havia participat es convertia, a través de l’enregistrament i distribució de les imatges, en una humiliació pública real que va adquirir immediatament el perfil de la venjança”.

O com la conversa telefònica que va donar la volta al món entre Carles d’Anglaterra i Camilla Parker Bowles, l’any 89.

Carles–Si pogués viure ficat en els teus pantalons seria molt més fàcil!

Camilla– [Rient] En què et vas a convertir? En unes calces? Vaja, així que et vas a convertir en unes calces?

Carles–Déu no ho vulgui; en un Tampax.

Tot i que la conversa que va divulgar Antena 3, en passar de l’àmbit privat a l’escena pública, em sembla vergonyosament masclista i xenòfoba, impròpia de polítics amb poder de decisió, personalment, el que m’ha amoïnat i deixat de pasta de moniato és constatar la manera surrealista de formar Govern, d’escollir Consellers i Conselleres, de substituir els que marxen, que es desprèn de la conversa enxampada i divulgada. El comentari de l’alcalde Caparrós “Què em dius ara, estan destrossats aquesta gent, tio!“, referida al Govern, és molt descriptiva. No vull fer sang i tot plegat em provoca una basarda infinita, però comença a explicar el fiasco de la proclamació fallida, la mentida de les estructures d’estat, l’enganyifa del reconeixement internacional. A tot això s’hi afegeix el trist espectacle dels darrers mesos de discussions entre PxCat i ERC pel repartiment de les Conselleries i els noms dels seus responsables. Així que formen un Govern sense tenir President, que és qui em pensava que decidia aquest nomenaments per tal de tenir un equip propi i de confiança.

Ai, ai, ai que prendrem mal. Vull dir, més mal encara.

Si Artur Mas prometia un govern dels millors, el govern crepuscular de Carles Puigdemont, segons es desprèn de la conversa afanada al que fou el seu Secretari d’Hisenda, intentava salvar els mobles amb un govern de mamelles grosses.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Maleïda enveja espanyola

Fa una setmana que m’havia compromès amb mi mateix de retornar a la quotidianitat i endegar una temporada més les meves modestes reflexions des d’aquesta pobre, trista i dissortada vida contemplativa però, francament, ho reconec, no tinc paraules. I si les tinc, no les trobo per a expressar tot l’horror, tota l’angunia, tot el descoratjament que em provoca el desori en que estem ficats.

Es que jo tornava de les vacances d’estiu havent aconseguit desconnectar prou de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació –excepció feta del que va fer referència a la bogeria eixelebrada dels atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils– i dedicar-me a mirar el mar i escriure ficció, que era el que em venia més de gust.

Fins i tot considerava que els meus i jo havíem tingut sort perquè no vam esser ni a Cambrils ni a Barcelona el dia fatídic i no vam haver d’anar a l’aeroport del Prat en tot l’estiu. Però, collons!, torno a trepitjar terra quotidiana i em trobo amb el, no per previsible menys indesitjat, xoc de trens.

I donant-li voltes i més voltes a les causes de tanta commoció i a tant irresoluble desgavell m’he adonat que tot plegat ve del gran defecte nacional: la famosa enveja espanyola. I molt especialment de les incontenibles conseqüències de la ràbia que provoca l’enveja dels espanyols. A veure, faig referència als espanyols d’Espanya, aquells que citava Cánovas del Castillo quan deia –o diuen que deia– que “es español aquel que no puede ser otra cosa”, perquè espanyol, segons la papel·la del DNI, ho som tots, de la menuda Soraya al murri Rufian, del més sanguinari assassí d’ETA al terrorista ferit a Alcanar i membre de la banda de l’iman de Ripoll, de Susana Díaz a Lluís Llach, de Pilar Rahola a Arcadi Espada… (Parèntesi, perquè l’altra nit, en una programa mal fet de Tele 5 que era com un “Sálvame de pa sucat amb oli” però sobre el referèndum català, em vaig adonar que el periodista s’entossudia a dir-li Generalidad a la Generalitat, perquè, argumentava, estava parlant en espanyol, amb la qual cosa penso que igual s’ofèn si no l’anomeno Arcadi Espasa, ara que estic escrivint en català, o quan no li diuen Arcadio els seus col·legues amb qui parla en castellà. Tanco parèntesi). Continuo. Del presidente Rajoy (“muy español, mucho español”  com tothom sap) als dos-cents que diuen que s’han anat a defensar l’Estat Islàmic, a morir si cal pel califat, de Fernando Trueba a Bertín Orborne, de Carmen Martínez Bordiu al president Puigdemont, del Javier Càrdenas a mi mateix. Tots espanyols d’aquesta Espanya que, com diu Iñaki Gabilondo en un dels seus sermons, mo significa per a molts catalans, sobretot pels més joves, res més que un organisme administratiu, con la UE o l’OTAN.

Però no em vull desviar de l’eix vertebral d’aquest comentari: la maleïda enveja que porta als dirigents espanyols a evidenciar la serva ineptitud política i la seva barroeria (un altra dia parlarem dels polítics catalans també maldestres, però avui no toca. Hòstia, què acabo de dir!).

A veure, no em refereixo pas a la rabieta envejosa de la presidenta andalusa que se li queixa a Pedro Sánchez que no tingui a Andalusia en la consideració de nació perquè, es pregunta, som menys que Catalunya, Euskadi o Galicia? Quan ella hauria de saber que no són pas menys, són molt més. Andalusia, sense anar més lluny, és la terra de Maria Santíssima, la terra de l’alegria i la festa permanent, la terra que en allò de la solidaritat interterritorial és la comunitat que rep més pasta que cap altra, la terra, com ella mateixa ha reclamat, amb el més alt sentiment d’espanyolitat. Per tant jo crec que es queixa d’esma, per fer-li la punyeta al Sánchez, que no l’ha tragat mai.

Jo parlo d’una altra enveja, la ràbia per la qual provoca  que imposin multes milionàries, parlin de cop d’estat i de demolició de la democràcia, facin anar de cul tribunals, jutges i Guàrdia Civil, o causi que la vicepresidenta arribi a dir “no he pasado tanta vergüenza nunca en mi vida democràtica”, ella, que ha viscut en mig del fangar de la corrupció del seu partit que té més de vuit-cents imputats per aquesta causa i que ha sentit la gravació on Fernández Díaz y de Alfonso conspiraven contra rivals polítics, entre dotzenes de vergonyes més.

Maleïda enveja, sí, però jo els entenc. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, els catalans ens hàgim carregat la monarquia borbònica i passem a ser una república. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, hàgim anul·lat els judicis i condemnes del franquisme i arraconat els vestigis tan simbòlics com humans de la infausta dictadura. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, haguem deixat de pertànyer a un club tant bel·licista com l’OTAN. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, en haguem tret de sobre el jou de l’Àngela Merkel i l’esclavitud de l’euro, com si fóssim Suïssa. Entenc que ens envegin que de la nit al dia, que d’un cop de ploma estilogràfica, només depenguem de nosaltres per redreçar tanta infraestructura fossilitzada. O això en expliquen… Es que si jo fos espanyol de convicció també sentiria enveja.

De totes maneres, no tot són flors i violes perquè mai l’alegria és completa a la casa del pobre. Som en mans de la CUP per un cantó i d’una colla de llepaciris per un altra i així no anirem bé. Potser la nostra situació no és tan envejable. Potser ens estem precipitant. Ai que en sembla que prendrem mal…

En fi, ho sabrem el 2 d’octubre. O no. Potser no.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , ,