Tag Archives: Arrimadas

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Hi ha vida més enllà del Procés?

Sembla ser que ara sí que sí. Que aquest és l’any. No com quan se li va aparèixer la Mare de Déu de la Independència a Carod Rovira i li va anunciar que, després del turment, l’èxtasi arribaria el 2014. Alguna cosa va fallar perquè la data era ben bonica: la del Tri centenari. Però, o l’aparició no es va expressar amb prou claredat, que de vegades passa amb les aparicions que, com són borroses per naturalesa, no vocalitzen suficientment o les seves paraules són poc intel·ligibles, boiroses, o l’ex Vicepresident ho va entendre malament, que també és possible, impressionat per l’auguri i corprès per l’emoció. El cas és que com ho va anunciar amb anys d’antelació, vam estar entretinguts i expectants durant molt, molt de temps, i com que les concentracions de la Diada dels anys previs a la data anunciada eren multitudinàries i tan cíviques, que es notava que érem un poble pacífic i de vocació democràtica i europea, tots ens ho vam creure, o, almenys, una majoria qualificada. I quan ja es va anunciar el 9N per al profètic 2014, ens vam dir: “Mecasun el Carod, quina visió de futur !, quines dots per l’auguri!”. I vam anar tots i totes, o almenys una majoria qualificada, de pet a les urnes, a dipositar la nostra papereta i la nostra esperança.
Però vet aquí que l’oracle va fallar estrepitosament i contemplem-nos ara, amb l’Arrimadas fotent-se sense contemplacions d’aquell 9N de 2014, el Garcia Albiol escarnint el President Puigdemont tirant-li en cara que qui està en un procés de desconnexió és ell, però de desconnexió dels problemes reals, i els quatre paladins d’aquell plebiscit informal, a punt de ser jutjats i, molt probablement, inhabilitats. Que això, tant si estàs a la política activa o com si estàs a l’expectativa, és una desmesura i una putada.
Però, tot i que els fats semblin adversos, les prediccions s’hagin anat en orris i el cansament i el desgast facin el seu efecte entre la parròquia, segons semblen indicar alguns sondejos d’opinió, no donem la causa per perduda ni el Procés desactivat. És més, com deia al principi, sembla que ara sí que sí, que aquest any és l’any.
De moment hi ha un acord: es descarta la DUI. Ensumant les cancelleries sembla clar que en l’Olimp internacional no hi hauria déu que comprés una declaració unilateral d’independència. Anem, doncs, pel referèndum, que un referèndum com cal, amb totes les garanties democràtiques i pactat amb la superioritat vigent ja és una altra cosa. Hom va amb la papela certificada d’una victòria per majoria simple i ja et miren d’una altra manera a Europa. Perquè això de la democràcia, en general, ho entenen i s’ho creuen. Sabut això, ens hem dedicat esforçadament a treballar amb la majoria parlamentària les tres lleis de desconnexió, no fos cas que s’avancés el referèndum, guanyés el sí (o el no, depèn que com es formuli la pregunta) i ens enxampés la independència amb els pixats al ventre. Ah, i hi ha un altre acord en el bloc independentista que consisteix a definir Catalunya com “una república de dret, democràtica i social”. Faltaria més!
No obstant això, els de l’altra banda, els del diàleg i la mà estesa, els de la menuda Soraya viatjant frenèticament a Catalunya, els de qui dia passa, any empeny, han près una decisió (passant-se pel forro el desig manifestat pel 85% dels catalans, segons enquesta recent d’El Periódico): posar per escrit, negre sobre blanc com han dit per la tele, dins de la ponència econòmica i d’administració territorial que s’aprovarà al congrés del partit del mes de febrer, que “no cap al nostre país, en la nostra Constitució i en el nostre ordenament jurídic, un referèndum d’autodeterminació”. Mai de mais. Que això dóna vots que ni s’ho imaginen. I aquí ens quedem, en el cercle viciós, donant voltes i més voltes fins a l’eternitat. O fins a la catàstrofe ferroviària que pinta derrota i desencant. O fins l’armistici improbable. Perdent a dojo il·lusió i efectius. Si no fos per aquests i altres imponderables que ens assetgen, i perquè ens cruixiran a judicis, aquest hauria de ser l’any de les llums.
Per als abnegats, per als que no cauen mai en el desànim, el Procés és la vida, pels finançats i / o assalariats (en qualsevol de les seves múltiples facetes: executiva, legislativa, informativa, opinativa, assessorativa, etc.), sense el Procés no hi ha vida. Però per als de a peu dret, per als de la resta fins al 85% que estan a favor del referèndum per deixar les coses clares d’una punyetera vegada, això és un malviure insuportable. I encara que vagin mal dades, vull sortir al carrer, mirar la gent i convencem a mi mateix que hi ha vida més enllà del Procés. N’hi ha d’haver, que per això ho he demanat als Reis d’Orient… De Vic.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,