Tag Archives: Artur Mas

Mamelles grosses

Encara que han passat dies de l’inici del rebombori, amb el seu permís benèvol, voldria tornar al cas de les presumptes mamelles grosses de la Consellera d’Ensenyament, doncs la cua de l’afer encara remena i remenarà per molt de temps . Ja saben, la conversa telefònica privada entre el qui en aquell moment era el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, i Josep Caparrós, alcalde de Sant Carles de la Ràpita, que Susanna Griso, imagino que després d’un gran esforç periodístic d’investigació i recerca, ha fet sentir en el seu programa matinal. Se suposa que la policia, perseguint sediciosos, traïdors, rebels, malversadors i agitadors de masses relacionats amb el procés i el referèndum, tenia punxat el telèfon de Salvadó, i l’home, mostrant un cop més la imperícia dels nostres governants que ens ha portat al desgavell actual, es va deixar anar amb el seu amic en una conversa de “happy hour” sobre les dificultats de trobar una nova Consellera d’Educació per substituir la dimitida Meritxell Ruiz, l’apoteosi de la qual (conversa) arriba amb el comentari de Salvadó: “Sí mira, perquè aquí, a la que tingui les mamelles més grosses li dones el càrrec. I ja està. I et quedes tan ample“. Això divulgat el 9 de març, després de l’èxit desbordat de les manifestacions del dia 8, en plena efervescència antimasclista, quan tots els polítics del país –excepte Dolors Montserrat, que mai s’assabenta de res– es declaraven  entusiàsticament feministes de tota la vida, va tenir els efectes d’una bomba antipersones.

No conec Salvadó ni Caparrós, no puc posar la ma al foc per ells. Però sí que conec col·legues i/o amics, que juraria que no son xenòfobs, ni homòfobs, ni masclistes, però que en conversa distesa i privada els he sentit explicar acudits o deixar comentaris absolutament masclistes, o homòfobs, o xenòfobs, però que sentits en el context d’aquella conversa no anaven més allà de la ximpleria distesa. De la collonada.

I es que la privacitat robada i exposada a l’aparador mediàtic es demolidora. La policia ho sap. Els periodistes ho saben. Els polítics ho saben. I vet aquí les filtracions. Com va passar amb el cas del vídeo de Pedro J. Ramírez de l’any 1997, que recordaran: “El vídeo es va gravar –escrivia Arcadi Espada l’any 2002– i es va distribuir perquè el director d’El Mundo hi apareixia vestint un cosset (corpiño) femení, diuen que rosat i, especialment, perquè la seva parella el sodomitzava amb un vibrador, després (o potser va ser abans) de pixar-se-li. El joc eròtic de la humiliació en què el periodista havia participat es convertia, a través de l’enregistrament i distribució de les imatges, en una humiliació pública real que va adquirir immediatament el perfil de la venjança”.

O com la conversa telefònica que va donar la volta al món entre Carles d’Anglaterra i Camilla Parker Bowles, l’any 89.

Carles–Si pogués viure ficat en els teus pantalons seria molt més fàcil!

Camilla– [Rient] En què et vas a convertir? En unes calces? Vaja, així que et vas a convertir en unes calces?

Carles–Déu no ho vulgui; en un Tampax.

Tot i que la conversa que va divulgar Antena 3, en passar de l’àmbit privat a l’escena pública, em sembla vergonyosament masclista i xenòfoba, impròpia de polítics amb poder de decisió, personalment, el que m’ha amoïnat i deixat de pasta de moniato és constatar la manera surrealista de formar Govern, d’escollir Consellers i Conselleres, de substituir els que marxen, que es desprèn de la conversa enxampada i divulgada. El comentari de l’alcalde Caparrós “Què em dius ara, estan destrossats aquesta gent, tio!“, referida al Govern, és molt descriptiva. No vull fer sang i tot plegat em provoca una basarda infinita, però comença a explicar el fiasco de la proclamació fallida, la mentida de les estructures d’estat, l’enganyifa del reconeixement internacional. A tot això s’hi afegeix el trist espectacle dels darrers mesos de discussions entre PxCat i ERC pel repartiment de les Conselleries i els noms dels seus responsables. Així que formen un Govern sense tenir President, que és qui em pensava que decidia aquest nomenaments per tal de tenir un equip propi i de confiança.

Ai, ai, ai que prendrem mal. Vull dir, més mal encara.

Si Artur Mas prometia un govern dels millors, el govern crepuscular de Carles Puigdemont, segons es desprèn de la conversa afanada al que fou el seu Secretari d’Hisenda, intentava salvar els mobles amb un govern de mamelles grosses.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Qüestió d’accent

En aquells temps jo era un usuari convençut i fidel de la Blackberry. I encara ho seria, perquè no hi ha hagut teclat més pràctic i de resposta menys erràtica que el de la Blackberry, i és que, des que el teclat va esdevenir tàctil, incorporat a la pantalla dels telèfons mòbils, les clàssiques faltes ortogràfiques tan característiques i comunes de sms i whatsapps s’han mantingut en el seu vergonyós nivell, però els errors mecanogràfics s’han multiplicat exponencialment.

Haig de reconèixer que sóc un maniàtic gairebé malaltís de l’estètica gramatical. No suporto les faltes d’ortografia ni les de puntuació en els missatges que rebo ni en els comentaris que apareixen en els digitals (fins i tot en els de més pedigrí). Procuro ser curós i repassar abans de clicar l’enviar, perquè no hi ha res que traeixi més la imatge que dones i que et faci fer una bruta figura irreparable que un “a vingut” o un “amb sembla” al bell mig de la pantalla. I si, malgrat l’estricta i permanent vigilància, el dit em rellisca i el teclat de la pantalla tàctil em traeix, procuro demanar disculpes al receptor. Aquestes coses sempre s’agraeixen, perquè la gent valora els petits detalls culturals en un país de lletraferits, com aquest, i d’experts coneixedors de la nostra llengua natural.

És per això, per aquesta exigència filològica, que no em trobaran mai cridant, amb fervor i patriotisme, al costat d’altres conciutadans: “in-indè-in-de-pen-den-cià”. Per falta de fervor? No gens! Per mancança de patriotisme? Déu nos en guard! Ni que el cor m’ho demanés m’apuntaria jo a un crit tan gramaticalment calamitós. (Haig de dir que el cor meu, fatigat de tant camí, em demana ben poques coses de caire polític o patriòtic, de desconcertat i decebut que me’l tenen). Sempre he cregut que el fi (polític) no justifica els mitjans (gramaticals).

I no estic sol en aquest neguit. Amics que guarden amb zel, encara suades, les samarretes de les diades reivindicatives dels últims anys, m’han confessat que a ells i a elles també els avergonyia una mica haver de cridar amb l’accent errat, ells que havien estudiat amb bones notes a l’Aula, o al Bethània Patmos, o al Frederic Mistral, o fins i tot a Can Colapi. Que ho feien per solidaritat i a favor d’un final èpic, però, com dic, avergonyits.

Ara imaginem, per uns moments, que tot va rodat, com assenyalen les previsions més optimistes dels nostres dirigents. Que el poble català, amb un nou referèndum, o amb una declaració unilateral d’independència, o amb un escalfament de la sang sobrevingut, esdevé sobirà amb un nombre sobradíssim i majoritari dels vots, i allí, des del balcó de la plaça Sant Jaume, el president Puigdemont, emocionat i circumspecte per la responsabilitat del moment, o la Presidenta Gabriel, que mai no se sap com acabarà tot plegat, amb un pentinat també com de cop de falç maldestre però modernitzat per Llongueras, o el President Rufián, bellugant els braços amb traça, en un moviment mestís i integrador entre la sevillana i el ball de bastons, el president que toqui, vaja, no ve d’aquí, proclama la independència i el poble unit es posa a cridar “in-indè-in-de-pen-den-cià, in-indè-in-de-pen-den-cià”, jo, per molt que em dolgui i l’emoció em destaroti les entranyes, restaré mut, afligit per tanta incultura gramatical. Molta independència, molta estructura d’estat, molta desconnexió, molt desafiament, amb dos collons, al tribunal Constitucional i a la menuda Soraya i som incapaços de pronunciar bé, d’accentuar com Déu i Pompeu Fabra manen, l’emblemàtica paraula màgica? Au, vinga! És com si en lloc de voler anar a Itaca traguéssim bitllet per a Itacà: no ens semblaria ridícul? On creuen que aniriem finalment a parar? I… què pensaria Artur Mas, des del seu discret observatori resguardat de tot i de tothom?

Es per això que, apel·lant als pares i mares de la pàtria que s’asseuen al Parlament, goso demanar la creació d’una comissió –jo crec que amb tanta gent com es mou amb les estructures d’estat ja no ve d’una– que busqui una nova cantarella que, essent fàcil d’entonar pel poble enfervorit, reivindiqui la independència sense destarotar l’accentuació. I, des d’aquí, modestament però amb fermesa, proposo la presidència pel parlamentari Llach.

Si Lluís Llach ha estat capaç de convertir en himne de combat internacional uns versos tan senzills, però emotius, com “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà”, imaginem-nos què no pot ser capaç de fer amb una paraula tan suggestiva com independència… Meravelles!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La teoria de l’agent doble

A part de l’impagable i emocionat discurs de Rajoy des del balcó de la victòria –“…me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones… Bien, oye, hemos ganado…, oye, es verdad…”– i de la convicció que Espanya per essència, història i idiosincràsia és de dretes i que, majoritàriament, ha interioritzat la doctrina d’aquella assignatura demolidora del meu batxillerat que es deia FEN (Formación del Espíritu Nacional), els col·legues de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern, entre partida de dòmino i carajillo de rom Pujol, obvien l’eliminació de la Roja i parlen de que Catalunya, pel que es demostra en les dues darreres conteses electorals, és cada cop més diferent i sobre tot, i això és el que m’apassiona i el motiu d’aquest modest post, parlen de la suggestiva teoria de l’agent doble en el cas de les converses gravades entre el ministre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

Fa dies que en Rosselló, un jubilat que va ser a Convergència des dels anys de la fundació i empedreït lector de novel·les de John Le Carré, tot s’ha de dir, ens dona la murga amb la teoria de l’agent doble que volia portar a la ruïna al pobre Fernández, el ministre de l’interior, i a tot el Partit Popular, posant-li paranys constants que els deixessin en evidència i provoquessin l’escàndol definitiu que els fes plegar a tots.

Segons Rosselló, en Daniel de Alfonso era un doble agent. Un patriota català, un home d’absoluta confiança d’Artur Mas, que es veu que el va posar, i director a l’ombra de l’ACI (Agència Catalana d’Inteligència), inexistent oficialment però que ja funciona en la part obscura del Govern,  dins de l’àmbit de les estructures d’estat que s’estan posant en marxa sense fer soroll i mig d’amagatotis.

La teoria de l’agent doble que propaga en Rosselló, a partir de les extenses converses que va publicant el digital Público, ve a dir que De Alfonso li va deixar anar munició per tal que el ministre, amb l’ajut de fiscals, jutges i equips especialitzats policials d’investigació i, per suposat, la complicitat d’uns quants periodistes de la caverna, el nom dels quals citen amb claredat meridiana, anés ficant la pota una vegada darrera l’altra. Que li va deixar anar corda, molt corda, perquè s’entortolligués i es pengés ell mateix. De fet, l’embolicada que li va fer amb el cas dels presumptes milions a Suïssa de l’alcalde Trias, que va deixar el ministre amb el cul a l’aire, n’és una bona prova de per on anaven els trets. I les intrigues que li filtrà sobre Convergència. I la presumpta prevaricació d’Homs. Tot plegat, indicis molt febles per tal que la gent del PP i acòlits la vessessin públicament. És la clàssica estratègia de l’agent doble, m’insisteix el meu interlocutor en acabar el segon carajillo.

–No et sembla exagerada –justifica en Rosselló– aquesta permanent afirmació d’espanyolitat per part del cap de l’Oficina Antifrau? Oye, que yo soy español, repeteix a les gravacions. Es tracta d’un recurs molt típic dels agents dobles.

No m’acaba de fer el pes, li dic. De Alfonso és madrileny. A més, el tracte amb els parlamentaris catalans va ser molt fatxenda.

–No et confonguis –manté en Rosselló–, De Alfonso és jutge i fa servir un to professional característic dels jutges espanyols. I pel que fa a l’origen no català, el General Villarroel, tot i haver nascut a Barcelona, era d’origen gallec, i Carod Rovira, fill de guàrdia civil, era d’origen familiar aragonès, i el president Montilla es nascut a Iznájar. Els patriotes catalans neixen on volen, com diu l’acudit. A més, Daniel de Alfonso va ser condecorat pels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Tot  i sabent que era el seu suïcidi professional i el final del seu futur com agent doble, De Alfonso ha preferit fer l’últim servei a la causa sobiranista lliurant les gravacions i aixecant l’estora. El que jo et dic, un patriota.

Concloc que al Rosselló se li ha anat la pinça. L’acudit va sobre els bilbaïns, penso, però m’ho callo. I no deixo de pensar en l’àngel Marcelo que sempre ha tingut cura del ministre, com és ben sabut, i en les eleccions del diumenge li va afegir un grapat de votants a Barcelona.

En fi, la teoria del doble agent és una anada d’olla, una xorrada de cafè, una especulació de jubilats ociosos, però…, mola, eh?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,