Tag Archives: AVE

De quant estem parlant?

No parlo pas dels amos de grans fortunes com Billy Gates o Amancio Ortega, ni tampoc de reconeguts banquers, acostumats a les xifres escandaloses del seu negoci o de les seves trifulgues que gairebé mai acaben en fallida, ni de brokers ni d’economistes avesats a macro xifres farcides de zeros a la dreta, no parlo ni tan sols del microclima de la tranquil·litat de l’alt standing de la llotja del Bernabeu, tampoc no parlo de l’extrem contrari, dels qui es busquen la vida tutejant-se amb la indigència, parlo de vostè i de mi, parlo de l’home i/o la dona del carrer que es lleva d’hora i surt el matí a treballar per a pagar la hipoteca i procurar-los-hi una vida millor als seus; algú de vostès, algú de nosaltres, és capaç de copsar el valor tangible de mil milions d’euros?

Faig –i em faig– aquesta pregunta que potser els semblarà poca solta perquè amb el batibull de xifres contradictòries de la corrupció que estem patint, inflades o no per fiscals, periodistes, rivals polítics, tertulians setciències i els hiperventilats que inunden de comentaris, gairebé sempre anònims, els diaris digitals, jo estic perdut i no sé si a vostès els passarà el mateix.

De què estem parlant quan llegim les notícies dels diaris? A quants milions ens estem referint quan ens submergim en els escàndols de corrupció que dia sí, dia també, sorgeixen com bolets des que vam sentir l’any 1989  les cintes de Naseiro i el comentari del president de la Diputació valenciana dient-li a Zaplana que “yo estoy en la política para forrarme”. Quuant ens toca pagar a cadascun de nosaltres en el prorrateig de la colossal estafa a que estem sotmesos des de fa tants anys? De què estem parlant?

Agafem el cas del clan Pujol, que tenim a prop, on el ball de xifres, segons qui les utilitzi és al·lucinant. Des dels dos milions de pessetes –12.000 euros– que diuen que va fer moure en forma de “misals” Marta Ferrussola, fins als tres mil milions o més d’euros que l’Inda & Co divulguen, passant pel farcellet de mig milió que denunciava Vicky Álvarez en les excursions andorranes de l’hereu, no hi ha fiscal que de forma seriosa doni una xifra mínimament creïble del suposat frau (a part de la confessió de la deixa del pare feta per l’expresident). Però és que la resta de casos oberts, com que la justícia es lenta, tortuosa, burocràtica i recargolada fins l’absurd, alguns instructors son maldestres, alguns policies teledirigits políticament i molts grups mediàtics interessats, no hi forma de treure’n l’aigua clara.

A principis de 2016 es publicava que les conseqüències del frau de la corrupció a Espanya eren de l’ordre de 87.000 milions anuals, que algunes fonts arrodonien al 100.000 milions. Però faltava un fotimer de casos per destapar i, rascant una mica, tampoc veia jo com era de fiable el càlcul.

Mirin, jo vull saber –crec que tots volem saber– quants milions, siguin dotzenes, centenars o milers, han anat a parar a mans de delinqüents i on estan amagats (tant me fa si el delicte ha prescrit o no). Quan han malgastat les administracions en obra inútil, del Castor, a l’AVE a enlloc, dels poliesportiu buits a les estructures viaries infrautilitzades. Quan hem llençat per salvar Caixes d’Estalvi mal administrades per professionals del momio. Vull saber els sobre costos deguts a la imperícia professional i al suborn institucionalitzat. Vull saber, en definitiva, quant d’aquesta puta crisi s’hagués evitat de tenir un país honrat i uns administradors públics dignes de la confiança dipositada. Vull saber la veritat.

Com a mínim això.

Perquè somniar en que tornin els diners robats, això ja els asseguro que és impensable.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

El fandango

Des del congrés de Suresnes de 1974, que amb el recolzament de Willy Brant, François Miterrand i el president de la Internacional Socialista d’aleshores, Bruno Pittermann, va escollir Felipe González com a secretari general, un jove advocat laboralista que al costat d’Alfonso Guerra i Manuel Chaves eren reconeguts com “el grup dels sevillans”, fins al dia d’avui, passant per totes les vicissituds, escàndols de presumpta corrupció –deixem-ho així–, triomfs i fracassos prou coneguts, la Federació Andalusa del PSOE, i, de propina complementaria la Federació Extremenya, a part de constituir un graner bastant fidel de vots, ha remenat abastament les cireres, ha vigilat i controlat de ben a prop les essències que tocaven a cada conjuntura i ha tallat el bacallà a la seu central de Ferraz.

El PSOE, més que cap altra partit, fins i tot més que aquell intent fallit que es va anomenar Partit Andalucista i que, fins i tot, va arribar a tenir dos escons en el parlament català, que ja em diràs, coneix perfectament la idiosincràsia dels andalusos i el que políticament és més important, les seves necessitats: que si l’AVE a Sevilla, que si la EXPO del 92, que si el PER… Etcètera

L’habilitat del PSOE andalús ha consistit en tibar la corda amb subtilesa, no tant per fer ostentació que duien les regnes sinó per esmenar amb habilitat la trajectòria que consideraven errada. Sense manies. Encara que fos un dels seus qui s’enduien per endavant.

La conxorxa que ha fet plegar Pedro Sánchez aquest cap de setmana ha estat un bon exemple del que els parlo. Sánchez, un desconegut crescut en el partit, inflat i coronat per Susana Díaz i Felipe González, sobre tot, per tal d’evitar que una opció més esquerrana i indomable com la d’Eduardo Madina, es convertís en el guanyador de les primeres primàries y secretari general, no ha resultat ser el beneit domesticat que presumien en els primers moments sinó que, a mesura que avançava el temps i s’adonava de la jugada còmplice per regalar-li de franc la investidura a Rajoy, s’ha plantat, primer tímidament i després rotundament amb el “no es no” a la continuïtat del govern trampós i corrupte del Partit Popular.

La inexperiència i les primeres vacil·lacions després de les eleccions del 20 de desembre de l’any passat, amb la pressió de Ciudadanos i el PP i la convidada mediàtica a participar de la gran coalició van fer trontollar Sánchez i ens van traslladar la imatge de titella mogut per l’autèntica mestressa del cotarro, una lideresa andalusa que per la colla de declaracions que ha anat fent a mesura que els dies avançaven s’anava perfilant més i més com a exponent de l’Espanya de la caspa –en la qual també una bona part del PSOE hi ha  fet la seva aportació–, exemple del stablishmen socialista i alumna de les que progressaven adequadament en l’assignatura de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), en el cas improbable que l’hagués tingut en el seu pla d’estudis.

Sánchez ha pecat d’inexpert, sens dubte, en el maneig dels fils de l’aparell del partit i de càndid en la creença que un triomf en les primàries l’immunitzava de les escomeses dels barons. La crua realitat i la traïdoria l’han fet baixar del burro a hòsties. No li han perdonat –els seus!– que es mantingués coherent amb la seva convicció del “no es no” i que abans preferís explorar altres vies “antiespanyoles” com negociar amb Podemos i els independentistes catalans que no pas lliurar-se captiu i desarmat a Rajoy.

Ara, decapitat, ja no hi és. Ara, probablement, no fa nosa i l’ambiciosa líderessa amb la decisiva ajuda del rei de les glamouroses portes giratòries, té franc el camí cap a la secretaria general… O no. Perquè Pedro Sánchez ni abandona el partit ni l’escó i diuen que ha dit que es vol presentar a les primàries, amb la qual cosa el PSOE té un problema afegit perquè la seva barroeria ha convertit un mindundi que passava per allà i podia cobrir-los-hi un impàs, en un numantí coherent, tossut i amb molt de suport a les bases. Un lluitador escarmentat que ara sí seria partidari de negociar seriosament amb l’esquerra i amb qui faci falta. Probablement, d’una puta vegada, sense línies vermelles.

Després de la conxorxa andalusa guanyadora –que no triomfant, em sembla– li queda a la gestora poquetes opcions. Poden fer el que des del principi volien que era abstenir-se i donar-li de franc la investidura a Rajoy (sempre per salvar Espanya de l’esquerra més esquerrana i del sobiranisme trencador de la unitat de la Pàtria), amb la qual cosa molt em sembla que es posaran les bases de cul o poden fer un gest forçat de cara la galeria i mantenir-se en l’injuriat “no es no” i assumir la culpabilitat que el PP els hi traspassa, amb un malbaratament estratègic de cinisme, d’haver de convocar unes terceres eleccions. Amb qualsevol de les dues possibilitats Rajoy es frega les mans mentre camina una mica més de presseta perquè sap que aquesta colla de galifardeus, roïns i matussers trigaran anys i panys a refer-se (si no acaben fent un pet com una gla).

Aquest dies passats, quan llegia l’enuig de Felipe González fent escarafalls perquè Pedro Sánchez, abans de caure del cavall, li havia dit que a la segona votació s’abstindrien, vaig repassar l’hemeroteca per a recordar què va passar el 74 a Suresnes quan van escollir González com a secretari general. Al mateix temps van aprovar una resolució política en la que, en un dels punts, deia: “ Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I que en el congrés de 1977 ho reblava d’una forma tan poètica com aquesta: ”Aquests plantejaments són els que porten al PSOE, com a organització de classe, a incrementar els seus esforços per conjugar el principi socialista de la lliure autodeterminació dels pobles amb el de la imprescindible acció coordinada i unitària de la lluita que la classe obrera ha mantingut, desenvolupa i reforçarà en el camí cap a la seva total emancipació”.

La de pluja que ha caigut des d’aleshores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,