Tag Archives: Barcelona

Els reis del mambo

Encara em tremolen les cames. Va succeir diumenge passat i quan ho recordo –encara no m’ho he pogut treure del cap– em recorre l’espinada una esgarrifança i noto en el meu interior el desassossec. Immediatament em ve al cap el que podia haver ocorregut i sento com si em faltés l’aire. Qüestió de pànic.

A mig matí lluïa el sol i per on jo transitava es respirava tranquil·litat, poc trànsit. Circulava amb cotxe –em sap greu, ja sé que això no és modern ni ecològic ni sostenible, estimada alcaldessa Colau, però per què haig a mentir?–… Circulava amb cotxe per un carrer de direcció única i un sol carril útil. En arribar a l’encreuament vaig reduir la marxa perquè hi havia un pas zebra i els edificis de les cantonades m’impedien veure més enllà del que hi havia a les estretes voreres. Amb un gest automàtic vaig mirar a dreta i a esquerra i com que no hi havia ningú disposat a creuar, vaig trepitjar l’accelerador amb cura perquè tampoc tenia prou visibilitat per adonar-me dels cotxes que podien venir, sobretot des de la meva esquerra.

No el vaig veure, juro que no el vaig veure. Va aparèixer de sobte des de la vorera dreta i va creuar el pas zebra amb bicicleta com una exhalació, orgullós de creure que l’emparava la preferència, supremacista pel que fa als fràgils vianants i als contaminants automobilistes. Vaig clavar el fre i, si no hagués estat pel cinturó, gairebé surto llençat contra el parabrises. El vertiginós aparegut no va tenir temps de reduir la velocitat; això sí, va ser prou hàbil com per escapolir-se de la meva escomesa sense frenar ni caure, alhora que es va girar i em va disparar una mirada d’odi infinit mentre remugava una maledicció fàcilment deduïble que no vaig sentir perquè anava jo amb les finestretes tancades. Era un home d’uns quaranta anys, prim, duia ulleres de sol i bigoti i es cobria amb una gorra a joc amb la seva indumentària de ciclista de diumenge. Va desaparèixer tan vertiginosament com va aparèixer. I allà, a la cantonada, em vaig quedar quiet, adolorit de la cama dreta per la pressió sobre el fre, aclaparat. El podia haver matat. M’ho vaig repetir mil vegades. El podia haver matat.

No passava ningú, cap cotxe darrere meu fent-me llums perquè em mogués. I quiet, parat, un cop recuperat de l’ensurt, vaig maleir el suïcida vestit de ciclista dominical per anar a tota llet per la vorera quan, en aquest carrer a la qual jo anava a accedir, els ciclistes circulen majoritàriament, que no tots, per la calçada, per creure que té preferència en el pas zebra, corrent en bicicleta a tota velocitat quan el que hauria d’haver fet –cosa que gairebé cap ciclista fa– era baixar i passar a peu a velocitat de vianant. Així ho estableix el codi de circulació i així ho incompleix tothom que cavalca sobre dues rodes.

Ha estat tal l’afany per convertir Barcelona en la capital de la sostenibilitat i del ciclisme urbà –entenc que empesos per la pol·lució que genera la densitat motoritzada i conscienciats per l’esquerra utòpica– que, com se sol dir, s’ha posat el carro abans que els bous. S’ha incentivat la fe en el pedaleig abans de crear una cultura convivencial entre els diversos actors del carrer, abans de conscienciar els nous i multitudinaris genets del bicicle de les obligacions inherents a la seva condició. Se’ls ha fet creure –en l’esforç per consolidar ràpidament l’ús de la bicicleta als carrers de Barcelona– que eren els reis del mambo i els salvadors del planeta, i molt em temo que s’ha creat un monstre difícil de controlar.

Llegeixo, a propòsit del tema, que l’Ajuntament barceloní va imposar l’any passat 6.500 multes a ciclistes per saltar-se semàfors, circular per on no ho havien de fer, portar posats els auriculars… No sé si són moltes o poques sancions –encara em temo que poques–, ni quin percentatge han aconseguit cobrar, però amb els anys que portem d’orgull ciclista i per la meva experiència personal en l’observació permanent d’infraccions de tota mena, mai he vist un municipal deturar un ciclista infractor i sancionar-lo. Mai.

No sóc un convers del ciclisme, ja no tinc edat, però sóc molt capaç de posar-me al seu lloc i entendre’ls. Deuen sentir-se tan guais, tan estupends, tan ideals de la mort des de la seva ecològica i mimada cavalcadura, se saben tan posseïdors de la veritat suprema, que han de considerar que els semàfors, la prohibició de circular per les voreres, l’ús exclusiu per vianants del pas zebra i el codi de circulació en general, està fet per als pringats del carburant, residuals supervivents d’una civilització que s’extingeix. Ells són el futur, els hi ho han dit i repetit. Seva és la ciutat. Però algú ha de començar a conscienciar-los que també la bicicleta és una màquina de matar… I de morir.

Anuncis
Etiquetat , ,

Confesso que condueixo

Després de deixar enrere amb indemnitat el dia sense cotxes, ha arribat el moment de sincerar-me: confesso que condueixo. Sí, confesso que em moc amunt i avall en cotxe. Entre setmana, els dies feiners i les festes de guardar, de nit i de dia… Ho sento. Confesso que condueixo. Però no condueixo begut, ni drogat, ni llegeixo o responc els whatsapps, què va! Mai no m’han tret ni un punt del carnet des que es va inventar aquest joc. I pago tots els impostos que tenen a veure amb la mobilitat i amb el combustible i amb la contaminació. I, encara que condueixo el cotxe més petit que hi ha al mercat, gairebé una cadira de rodes amb motoret, està assegurat a tot risc, no fos cas. I em retrato davant de tots els peatges, dels més antics, que potser ja seria hora que rescabalessin, als més recents. I quan pago el de Mollet –que es necessiten molts pebrots per mantenir-hi activa la ranura de l’atracament al peatge de Mollet– no faig sonar el clàxon, encara que els altres ho facin.

Confesso que condueixo, sí, formo part d’aquest ramat insensat de depredadors ecològics que van dessagnant el planeta i els seus recursos i per culpa dels quals esdevenen totes les guerres a l’Orient Mitjà. Formo part d’aquesta munió d’enemics de l’home –tant o més que el món, el dimoni i la carn plegats– que Ada Colau, la de la miraculosa multiplicació dels manters i els llauners i, conseqüentment, del comerç de l’enganyifa, i inventora de “l’illa màgica”, o la “gran illa” o la “illa mega guai”, per a fastiguejar més i millor els usuaris del vehicle de motor i marcar territori antisistèmic, ha castigat aquest passat més d’agost, per primera vegada en la història de les alcaldades modernes, no eximint-nos de pagar per aparcar en els carrers de Barcelona, que era una mena d’indult que els automobilistes esperàvem amb candeletes, com els presos esperen els indults que atorguen les autoritats a través de les Confraries per Setmana Santa. Feia il·lusió (ja veuen que som de fàcil acontentar els de la penya del motor).

Confesso que condueixo i em fustigo per això. I tinc molt mala consciència cada cop que arrenco o accelero (això que faig servir benzina i no dièsel per alleugerir la contaminació, diuen). I em sap molt greu. I ho sento molt. I m’empasso tots els bonys que les autoritats han posat als carrers perquè no es corri i que van directament a parar a la meva zona lumbar i assumeixo amb resignació gairebé cristiana el mal estat d’alguns trossos de la xarxa viaria que haurien d’avergonyir als responsables del trànsit i jutjar-los en massa cassos per homicidi involuntari. Confesso que condueixo però me n’amago tant com puc perquè, a part de saber-me culpable, sincerament, no m’agrada conduir. Em vaig treure el carnet als 32 anys obligat per les circumstàncies (que ara no venen al cas), vet aquí la il·lusió que em fa. No sóc gens aquell braç pelut onejant al vent a través de la finestra dels anuncis del BMW. Sóc el pobre home que viu en un petit poble del Baix Llobregat, enganxat al cul de Barcelona, on no arriba ni tren ni metro, que es menja tots els embussos de la Diagonal si vol accedir a la ciutat en hora competitiva, que va rebre amb il·lusió, l’any 2002, la promesa de prolongació de la línia de metro urbà que mai s’ha complert, i que, perquè no fos dit, li van fer arribar un ramal de l’anomenat Trambaix que, si no has d’anar per feina i vols entretenir el temps que et regala la jubilació, pots gaudir d’un passeig turístic assossegat pel Baix Llobregat i arribar plàcidament a la plaça de Francesc Macià on no hi ha una parada de metro en més d’un kilòmetre a la rodona.

A Barcelona i la seva àrea, la xarxa de metro és esquifida, els trens de rodalies un fiasco permanent, el tramvia, d’escàs recorregut, un exotisme  d’entreteniment decidit per alcaldes incapaços d’afrontar el problema real, i el gruix del transport públic recau en l’autobús: això no és una ciutat seriosa amb una planificació adaptada al segle XXI, la mobilitat pública és un nyap que fia la sostenibilitat i la conscienciació ecologista en el mite ressuscitat de la bicicleta.

Si vas en bicicleta per la ciutat i el seu entorn, ets guai, ecologista, fill predilecte del 15M, antisistèmic dintre del nou sistema antisistema i no pagues un puto euro ni d’impostos, ni de carburant, ni d’assegurança ni de peatge. Vas per allà on vols: voreres estretes plenes de vianants, carril bus, carreteres nacionals i/o comarcals i, fins i tot, carril bici si et ve de gust i estàs de bon humor. Pots anar sol o en ramat, petant la xerrada amb la colla que pedaleja al teu costat i marcant territori perquè la resta de vehicles han de mantenir una distància de separació de metro i mig si et volen avançar…

Et saltes els semàfors, circules contra direcció amb aquella alegria que t’atorga la impunitat, creues a tota llet els pas zebra deixant amb l’ai al cor l’automobilista que ha hagut de clavar el cotxe perquè li ha resultat impossible preveure la teva rutilant aparició i, segons un estudi recent que he llegit i no anava de conya, peses quatre quilos menys que el conductor de cotxe.

Sóc conscient que els ciclistes són els reis del mambo en una Barcelona acostumada i educada en el swing i que encara no s’ha trobat el compositor genial que encerti amb la fusió. Mentre aquest dia arriba i com que no vull que el meu cos sigui el para-xocs ni que la meva inconsciència o fatxenderia s’endugui gent per endavant, encara que pesi una colla de quilos de més, em mantindré fidel a la meva pobra, trista, menystinguda, putejada, estigmatitzada, explotada, i dissortada condició d’automobilista.

I ja que m’ho pregunten, fins i tot amb un cert orgull de poble oprimit o de majoria silenciosa culpabilitzada i donada pel sac.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Sant tornem-hi amb la retolació en català

Ara que Rajoy i Rivera s’han posat d’acord per afrontar el gran problema que afecta la política espanyola, la desafecció entre Catalunya i Espanya, i n’han trobat la solució dels beneits: carregar-se la immersió lingüística, em ve al cap que aquest estiu, com sol passar de tant en tant, ha reaparegut el plany d’alguna associació de paladins de la convivència, o del civisme o de tot plegat, per denunciar que es posen multes als comerços que no retolen en català, la qual cosa manipulada pels mitjans de comunicació de sempre –que son molts i ben avinguts– conclou en una denuncia viral i fal·laç: a Catalunya s’han posat mil i escaigs multes per retolar en castellà. I això és una mentida intencionada com una casa de pagès perquè la llei no multa un establiment per retolar en castellà. Després d’una llarga campanya de sensibilització s’està multant els establiments que, a la retolació en l’idioma que els sembli adequat pel perfil comercial del seu negoci o les característiques sociològiques de la seva clientela, no afegeixen la mateixa explicació en català.

Un exemple per deixar-ho clar. Si una botiga escriu en el seu rètol del carrer “Novedades Merceditas. Tejidos, paños y estampados”, no ha de traduir Novedades Merceditas per Novetats Merceneta, no, això no, que és el nom comercial i es posa en l’idioma que es cregui convenient, perquè és la marca, però la resta sí. Ha d’afegir un altre rètol que digui “Teixits, draps i estampats”, mantenint el que hi havia, aquest cas en espanyol, encara que podria ser en anglès, xinès o amazic, com es sol veure sovint.

Si passegen pel voltant de l’estació del Nord de Barcelona, plena d’establiments xinesos de tota mena (restaurants, moda, perruqueries, basars, autoescoles, etc.) notaran com es compleix la llei amb rigor, perquè imagino que els comerciants xinesos ni coneixen ni tenen arrelat el sentiment d’espanyolisme testosterònic que deuen patir la majoria dels infractors multats.

En aquest tema, recentment, la vara l’ha donat l’associació Convivència Cívica Catalana que jo desconeixia –no es pot conèixer tot– però que pel que he trobat, navegant per internat, fa temps que es dedica a la meritòria defensa de l’espanyolitat a Catalunya que ells consideren menystinguda i vilipendiada. Pel to emprat en general no els hi he sabut trobar la vessant convivencial de l’enunciat, ni tampoc l’esperit cívic que enarboren i em sembla que la catalanitat es fruit de l’empadronament, però era interessant, o curiosa quan menys, la seva darrera argumentació que preguntava la necessitat de retolar també en català els comerços de Barcelona, quan el 65%, sembla que deien, dels ciutadans municipals són de parla espanyola.

La resposta és senzilla: el català és l’idioma natural de Catalunya i això és un fet històric indiscutible. Que el 65% dels habitants de Barcelona siguin castellanoparlants és un fet sociològic enriquidor, fruit de la condició catalana de terra d’acollida des de fa molts segles. La immigració de parla espanyola –com més tard la de parla amazic o xinesa o centenars de llengües més– ha anat arribant en diverses onades i de diferents formes socials: funcionariat, administradors de justícia, militars, forces de l’ordre, obrers de fàbriques, treballadors del camp, ensenyants religiosos d’una llarga llista d’ordres amb col·legis, professors universitaris, periodistes, intel·lectuals, artistes i autoritats de tot pelatge (civils, militars i religioses). Per altra banda cal afegir l’aristocràcia i la burgesia autòctones que en diversos trams de la història dels últims segles ha menystingut el català en la família i les relacions socials perquè ho consideraven de menestrals, llenguatge de poca categoria, i els escaladors polítics en el règim anterior que, igualment que aquests, consideraven el català “lengua vernàcula” per a usos menors i més aviat domèstics. A tots aquests cal afegir la legió de pijos de Diagonal amunt, fàcilment detectables, més allà de la indumentària, per saturar de catalanades un espanyol vocalitzat mandrosament amb el màxim estalvi de consonants, per un cantó, i, per l’altra, el manteniment dels guetos dels blocs dels nuclis perifèrics de l’àrea metropolitana. A més, tota la repressió anti catalana del franquisme amb l’idioma com a víctima propiciatòria. I, a més a més del degoteig migratori des de gairebé totes les províncies espanyoles, cal sumar els oriünds de la ex-colònia guineana, d’altres territoris del nord d’Àfrica i de tots els països d’Amèrica Llatina. I la supremacia rotunda i descompensada dels mitjans de comunicació, tant espanyols –lògic­– com catalans. I el 99% de l’etiquetatge dels productes de consum i de les joguines.

La retolació comercial a les façanes –o a la carta dels restaurants– també en català, hauria de ser practicada amb naturalitat, alegria i orgull. Com exponent de cultura, agraïment a la terra d’acollida i cortesia solidària envers una llengua autòctona que ha passat mil penúries –i no només per causes externes o d’al·luvió– i que, malgrat això i les insidioses escomeses que pateix, es manté viva, útil i creadora, al mateix temps que permanentment amenaçada pels enaltidors del bilingüisme com estatus cultural i única solució de convivència.

(Això del que parlo no té res a veure amb el sobiranisme, ni amb el procés, ni amb el dret a decidir, ni amb l’ANC, ni amb Junt pels Sí, ni amb la CUP, no caiguem en el parany fàcil del totum revolutum per a poder negar la major i quedar-se tan ample.)

Actuar-hi en contra, com en els coneguts i comptats casos de pares que exigeixen pels seus fills en edat escolar escapolir-se de la immersió lingüística, a la qual cosa tenen legalment dret i subvenció, és, diguem-ho clar i sense pal·liatius, catalanofòbia.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,