Tag Archives: Bill Gates

…I si el verb no es va fer carn?

De forma intermitent però obstinada, apareixen estudis, teories, relats novel·lats fins i tot, que afirmen –i procuren demostrar-ho històricament– que Jesucrist no va ser un personatge real, sinó una llegendària figura de ficció com Sherlock Holmes, Indiana Jones, el Quixot o Superman. En aquesta ocasió, la notícia recurrent s’ha colat per casualitat a la Setmana Santa en la que la ministra De Cospedal ha ordenat arriar la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesús de Natzaret. Coses de l’esperpent nacional, d’aquesta mania que els ha agafat als ministres del PP de barrejar la gimnàstica amb la magnèsia.

Resulta que després de vint-anys d’estudis sobre l’assumpte –que ja són ganes– l’escriptor navarrès Fernando Conde Torrens ha conclòs –i explicat en el seu llibre “Año 303. Inventan el cristianismo“– que Jesús és un dels fakes més grans de la història de la humanitat i que la religió cristiana es va forjar, va prendre cos i divulgar, a partir del segle IV amb la decisió de l’emperador romà Constantí d’imposar en el seu imperi una religió monoteista uniforme. Segons Fernando Conde, la idea la proposà Lactanci, mestre de retòrica i apologista cristià, instructor de llatí del fill de Constatí, teoritzant que la supervivència de l’imperi només era possible si s’aconseguia la submissió dels romans a un únic déu. O sigui que, segons l’historiador navarrès, no hi va haver un sol cristià a Roma (i per tant no van ser perseguits, ni martiritzats, ni devorats pels lleons) fins que l’any 313 Constantí va imposar la nova religió. Per això, escriu Conde, els quatre evangelistes i els seus textos són una manipulació de l’esmentat Lactanci i d’Eusebi, bisbe que fou de Cesàrea i escriptor dels primers relats sobre el cristianisme primitiu. Pedro Conde, com han fet d’altres historiadors negacionistes, atribueix a aquest equip assessor l’única referència més o menys contemporània que existeix de Jesús, la de l’historiador Flavi Josep, en introduir-la furtivament en els seus textos: “els historiadors amb seny ja troben que aquesta cita de Jesucrist no encaixa en el lloc, ja que talla dos passatges que tenen una perfecta unió entre ells. És a dir, que ja hi ha sospites que el testimoni flavià és una falsificació i, a més, han aparegut proves que es tracta d’una interpolació“.

Doncs res, un cop més, els historiadors s’emparen en el sentit comú perquè el que resulta veritablement difícil, si obviem les qüestions estrictament de fe, és demostrar científicament l’existència de Jesús. Però això no treu el gran mèrit de la pervivència de l’Església Catòlica i de les altres Esglésies cristianes. Mantenir durant gairebé dos segles un lobby d’influències polítiques tan pertinaces com decisives en l’esdevenir de la humanitat i, alhora, una societat anònima que ha obtingut un compte de resultats tan brillant sobre la base d’un personatge de ficció, té un mèrit enorme. S’ha de reconèixer i, amb la distància que dóna el pas dels segles, felicitar Constantí el Gran i el seu equip assessor per la visió que van tenir de futur que els col·loca al capdamunt del rànquing d’emprenedors. Al seu costat, Bill Gates o Amancio Ortega semblen uns aficionats.

I encara que, de forma contumaç, apareguin erudits franctiradors que neguin l’existència de Jesucrist, això no afecta per a res les esglésies cristianes, divinament consolidades, ni els seus fidels seguidors, que aquesta minúcia històrica no els farà trontollar la seva fe. En el terreny de les creences, desmantellar l’intangible amb arguments científics ha esdevingut sempre un esforç en va i un fracàs estrepitós en el decurs dels segles.

Més dur pot resultar per a la feligresia cristiana, l’assumpció de l’estudi de la historiadora britànica Joan Taylor, les conclusions de la qual sobre Jesucrist, recentment publicades, indiquen que es tractava d’un senyor baixet (1,66 m.), tirant a lleig, de pell color d’oliva, ulls i cabell castanys, amb alguna desfiguració en el seu físic i, probablement, coix. Segons Taylor l’única descripció del físic de Jesús, abans que la crucifixió el convertís en un eccehomo, es troba en el llibre d’Isaïes i és molt succinta: “No tenia bellesa ni majestat que ens atragués cap a Ell, res en la seva aparença que ens el fes desitjar“.

Amb un treball històric tan destructiu i una realitat física tan cruel i despietada, Joan Taylor envia a pastar fang tota la imatgeria clàssica de Jesucrist que el presentava bell i resplendent, sovint ros i apol·lini com Jeffrey Hunter en “Rei de reis”, un bé de Déu d’ulls blaus.

Amb una descripció tan rònega i malagradosa, ni les fidels s’haguessin emocionat davant dels passos de Jesús del Gran Poder, ni les beates s’haguessin estremit davant de la imatge del Sagrat Cor, ni Santa Teresa de Jesús hagués descrit el seu èxtasi en el “Libro de la vida” d’aquesta manera:  “…Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto…”

 

 

 

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

De quant estem parlant?

No parlo pas dels amos de grans fortunes com Billy Gates o Amancio Ortega, ni tampoc de reconeguts banquers, acostumats a les xifres escandaloses del seu negoci o de les seves trifulgues que gairebé mai acaben en fallida, ni de brokers ni d’economistes avesats a macro xifres farcides de zeros a la dreta, no parlo ni tan sols del microclima de la tranquil·litat de l’alt standing de la llotja del Bernabeu, tampoc no parlo de l’extrem contrari, dels qui es busquen la vida tutejant-se amb la indigència, parlo de vostè i de mi, parlo de l’home i/o la dona del carrer que es lleva d’hora i surt el matí a treballar per a pagar la hipoteca i procurar-los-hi una vida millor als seus; algú de vostès, algú de nosaltres, és capaç de copsar el valor tangible de mil milions d’euros?

Faig –i em faig– aquesta pregunta que potser els semblarà poca solta perquè amb el batibull de xifres contradictòries de la corrupció que estem patint, inflades o no per fiscals, periodistes, rivals polítics, tertulians setciències i els hiperventilats que inunden de comentaris, gairebé sempre anònims, els diaris digitals, jo estic perdut i no sé si a vostès els passarà el mateix.

De què estem parlant quan llegim les notícies dels diaris? A quants milions ens estem referint quan ens submergim en els escàndols de corrupció que dia sí, dia també, sorgeixen com bolets des que vam sentir l’any 1989  les cintes de Naseiro i el comentari del president de la Diputació valenciana dient-li a Zaplana que “yo estoy en la política para forrarme”. Quuant ens toca pagar a cadascun de nosaltres en el prorrateig de la colossal estafa a que estem sotmesos des de fa tants anys? De què estem parlant?

Agafem el cas del clan Pujol, que tenim a prop, on el ball de xifres, segons qui les utilitzi és al·lucinant. Des dels dos milions de pessetes –12.000 euros– que diuen que va fer moure en forma de “misals” Marta Ferrussola, fins als tres mil milions o més d’euros que l’Inda & Co divulguen, passant pel farcellet de mig milió que denunciava Vicky Álvarez en les excursions andorranes de l’hereu, no hi ha fiscal que de forma seriosa doni una xifra mínimament creïble del suposat frau (a part de la confessió de la deixa del pare feta per l’expresident). Però és que la resta de casos oberts, com que la justícia es lenta, tortuosa, burocràtica i recargolada fins l’absurd, alguns instructors son maldestres, alguns policies teledirigits políticament i molts grups mediàtics interessats, no hi forma de treure’n l’aigua clara.

A principis de 2016 es publicava que les conseqüències del frau de la corrupció a Espanya eren de l’ordre de 87.000 milions anuals, que algunes fonts arrodonien al 100.000 milions. Però faltava un fotimer de casos per destapar i, rascant una mica, tampoc veia jo com era de fiable el càlcul.

Mirin, jo vull saber –crec que tots volem saber– quants milions, siguin dotzenes, centenars o milers, han anat a parar a mans de delinqüents i on estan amagats (tant me fa si el delicte ha prescrit o no). Quan han malgastat les administracions en obra inútil, del Castor, a l’AVE a enlloc, dels poliesportiu buits a les estructures viaries infrautilitzades. Quan hem llençat per salvar Caixes d’Estalvi mal administrades per professionals del momio. Vull saber els sobre costos deguts a la imperícia professional i al suborn institucionalitzat. Vull saber, en definitiva, quant d’aquesta puta crisi s’hagués evitat de tenir un país honrat i uns administradors públics dignes de la confiança dipositada. Vull saber la veritat.

Com a mínim això.

Perquè somniar en que tornin els diners robats, això ja els asseguro que és impensable.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,