Tag Archives: Can Vias

La pròxima vegada el foc

Em va causar un fort impacte la lectura de l’assaig de James Baldwin “La pròxima vegada el foc” (“The fire next time”) a mitjans dels anys 60, en una traducció al català de Rafael Tasis d’edicions Proa. Un doble assaig aïrat sobre la negritud i la sensualitat, constants en la obra descaradament autobiogràfica d’un dels més importants escriptors negres nord-americans. Ex-predicador, homosexual, lluitador pels drets civils i pedra d’escàndol de negres i blancs per les seves relacions amoroses tant amb blancs com amb negres.
M’ha vingut el cap el llibre de Baldwin, pel que fa al seu títol sobre tot, la frase terrible i amenaçadora de “la pròxima vegada el foc”, a propòsit de les intimidacions que els anti-sistema de Gràcia han llençat contra un hotel obert a la Plaça del Sol. “Cremarem l’hotel”, van escriure sobre una torreta de quadres elèctrics la nit abans de la inauguració de l’establiment prevista pel 17 de desembre. I aquell dia les parets i els vidres de l’establiment ¬–antic colmado el Sol que ara es diu, com hotel de tres estrelles, la Casa del Sol– van aparèixer il·lustrades amb inscripcions del tipus “Tourist go home”, “La gentrificació mata els barris”, “Gràcia no està en venda”, a més del símbol okupa i una pintada especialment significativa: “L’oficina d’habitatge resisteix”- I es que cinc dies després d’atorgar l’Ajuntament el permís com hotel, el febrer de 2015, un grup d’okupes graciencs es va fe fort al local per instituir l’autoanomenada “Oficina d’habitatge de Gràcia” amb l’objectiu d’impedir que es convertís en establiment hoteler, adjudicant-se de motu propi el paper de salvadors de la invasió turística del barri (no parlo d’ocupació turística perquè aquesta prerrogativa la tenen ells amb exclusivitat), un barri que, per cert, té 1.300 pisos turístics, dels quals 530 son il·legals, segons explica la Municipalitat. Als tres mesos van ser desallotjats.
El dia dels Innocents, els antisistema graciencs, van tornar a l’atac violent trencant els vidres de la façana de l’hotel i deixant la seva empremta amb noves pintades amenaçadores: “Mort al turisme”, “Fora l’hotel”, “No pararem”… Etc. Abans, els promotors de l’hotel –pobres beneits que han acumulat llicències i permisos a dojo i que han pagat els impostos, dit de passada– venien la imatge de l’establiment als possibles clients forans descrivint l’enclavament com un barri ple d’encant “…un emplaçament privilegiat, amb galeries d’art, tallers d’artistes, cinemes en versió original, teatres, llibreries i antiquaris, bars i restaurants. Amb una població bohèmia i un estil de vida mediterrani, és el lloc ideal per als qui busquen una Barcelona fora dels camins fressats, un barri autèntic, original i intemporal”.

Tot i que Barcelona sencera és territori comanxe dels okupes i antisistema, el barri de Gràcia, amb la collonada del banc okupat i l’oficina d’habitatge (?) com emblema, n’és el seu baluard. Ells marquen la llei. Ells decideixen qui hi pot viure i qui ha de morir –que no s’oblidi la pintada criminal “mort al turisme”– i ells fan servir el foc com a element de dissuasió, bé contra els contenidors o els mitjans de comunicació durant els cercaviles contra els mossos que organitzen de tant en tant, o bé, com ara amenacen, contra les persones que dormen en un hotel. “Cremarem l’hotel” han amenaçat. “La pròxima vegada el foc” com el títol de James Baldwin.
Que ho sàpiguen les autoritats del país –les nacionals i les municipals– que ells ja han avisat. I que aquesta colla, al igual que els “nois de la benzina” que l’Arzallús contemplava amb tanta simpatia i benevolència, solen ser d’una coherència impecable. Tal diuen, tal fan. Des de refer Can Vies i cavar la tomba política de l’alcalde Trias a llençar a la paperera de la història un president de la Generalitat, posem per cas.
La pròxima vegada el foc o, com diu l’enigmàtica alcaldessa de Berga: “Que la gent es prepari perquè aquí hi haurà unes hòsties que pariran terror i això nostre serà allò que va passar aquell dia.”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Problemes de consciència

Abans es veu que era un clàssic que els jubilats mascles matessin el temps observant atentament, i comentant entre ells, es clar, la molta obra pública que es feia, posem per cas, a Barcelona. La vara que corria feia referència a que les mullers els treien de casa pel matí, sobre tot, a l’hora de fer les feines de la llar i de cuinar. Eren temps de la bombolla immobiliària i d’obres, tan públiques com privades, n’hi havia per triar i remenar. Però ara tot allò s’ha acabat, i els jubilats ens hem de buscar la vida amb altres entreteniments que fa que anem més dispersos, més escampats per aquí i per allà, i ens perdem aquells apassionants debats que diu que hi havia a l’entorn d’una infraestructura de formigó o al voltant d’una perforadora que avançava  tunelejant el que algun dia havia de ser la línia 9 del metro de Barcelona…

Toquem de peus a terra: allò s’ha acabat. I dissabte pel matí em vaig trobar davant la disjuntiva de l’oci del jubilat. Anar a Gràcia, vaig pensar? M’ho vaig plantejar perquè jo he estat molt de barri –no de Gràcia sinó de Sants, tot i que a Gràcia també hi he anat molt– i em venia de gust anar a Gràcia a fer el vermut i, d’aquesta manera, ajudar una mica els establiments que, els pobres, amb el desgavell del banc expropiat, han deixat de fer calaix de forma ruïnosa, segons expliquen als mitjans de comunicació. Banc expropiat? Però quina tergiversació semàntica! Pel que dedueixo del que veig per la tele, escolto per la radio, llegeixo als diaris i observo en els blogs dels ocupaires, ni l’indret és un banc ni els que hi havia tenien cap capacitat expropiatòria. Simplement, un grup d’okupes s’havien apalancat des de feia anys en un local que en temps fou la seu d’una sucursal bancària però que ara pertanyia a una empresa immobiliària que li havia llogat al govern municipal de l’Alcalde Trias, que es veu que ho havia decidit per estalviar-se i estalviar-nos un altra sarau després del fiasco de Can Vias. Com aquell que li paga els pis i totes les despeses a la querida, que es deia abans. Però, es clar, explicat així no té cap mena d’èpica. És una collonada més a la ciutat de les collonades, però si et vantes d’haver expropiat un banc i, a més, plantes cara a la policia, cales foc a cotxes, motos i contenidors, tens al teu costat regidors de govern i acollonit un barri emblemàtic, això encomana moral de victòria entre els teus i fa que se’n parli. No nego que faria patxoca veure expropiar comme il faut alguns bancs que tant ens han putejat, segur que li molaria a molta gent i no només als antisistema, però desenganyem-nos, això del “banc expropiat” és una fal·làcia, una mentida com una casa de pagès. Així que vaig decidir no anar a Gràcia i, aconsellat per un amic que em va dir que no m’ho podia perdre, me’n vaig anar cap el Port.

La veritat és que li vaig agrair el consell perquè una cosa com aquella no l’havia vist mai. I creguin que jo he viatjat pel món! Des de Colon, pràcticament, fins la Barceloneta, es a dir, tot el Moll de la Fusta i tot el passeig Joan de Borbó, una munió de venedors ambulants, d’aquests de la manta estesa a terra, t’oferien un món de superluxe i d’alt standing per quatre xavos. Totes les marques emblemàtiques que els xinesos nou rics compren a preus desorbitats a les botigues del Passeig de Gràcia, eren al teu abast en una mena de Corte Inglés a l’aire lliure, llarg com una tirallonga que no s’acabava mai, un manter al costat de l’altre, que no n’hi cabia cap més, i en llocs de més amplada situats en doble fila. Al Passeig Joan de Borbó hi havia un gran ambient. Turistes comprant, bicicletes, carretons amb guiris a dins i estranys artefactes amb rodes i rodetes driblant els vianants. Era com el Mobile Congress dels top-manta. Tots els del món al nostre Port. El dia permanent de l’Orgull Manter. Tot plegat en un ambient pacífic i tranquil com el mercat dels dissabtes de Vic però amb moltes més parades i paradistes que, amb habilitat i destresa, reclamaven la teva atenció envers les seves propostes comercials. Jo mateix, seduït pel consumisme compulsiu imperant, vaig estar a punt de comprar-me unes Nike molt xules o un smart watch, i vaig pensar de regalar-li a la meva dona una bossa, no tenia clar si de Prada o Vuiton. Però la meva consciència va entrar en conflicte (sort d’això). Vaig reflexionar que, si jo m’hi miro tan com puc en no fer el joc a les marques i fabricants que esclavitzen treballadors, fins i tot nens, al tercer món, marques i fabricants de productes de preus cars, quanta sang, suor i llàgrimes no haurà costat fabricar els que m’ofereixen a preus de saldo, i no potser al tercer món, sinó aquí al costat, a Badalona? A més a més, vaig observar que a les cantonades adjacents hi havia sengles cotxes del Mossos i de la Guàrdia Urbana, i com que havia llegit que l’Ajuntament, com a mesura dissuasiva,  pensava incrementar les multes al clients dels manters vaig témer que encara em cauria una sanció de 180 euros. I aleshores el meu cervell es va emboirar per culpa dels dubtes i la meva consciència fou colpejada per la pregunta clau: Que farien en el meu lloc els regidors Garganté i Asens que tanta comprensió i empatia han mostrat amb els manters? Tots sabem que Pablo Iglesias es vesteix a Alcampo, perquè ho ha explicat, però els esmentats regidors on es compren les bambes i les samarretes o les ulleres de sol? On es compra els pareos i la tovallola del Barça l’Alcaldessa de Barcelona? Penso que també ells, que són persones humanes, estan tan conflictuats com jo mateix, entre el que et demana el cor, que és ajudar el proïsme a subsistir, i la tendència natural de la bona gent a no cometre un delicte ni col·laborar amb les màfies falsificadores i/o explotadores ni perjudicar els ciutadans que paguen les mil i una taxes i tributs que comporta vendre a la ciutat. Perquè ja no funciona el consultori de la Senyora Francis que, si no, li ho consultaria amb aquestes preguntes directes: El fi justifica els mitjans? Es mereixen els ciutadans de Barcelona viure amb aquest dubte permanent i, en general, amb aquest ai al cor?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,