Tag Archives: Carles Puigdemont

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Vente a Alemania, Carles.

En un recent article d’opinió, el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, li atribueix al jutge Llarena una utilització perversa del procés penal contra els líders independentistes catalans: “La interlocutòria és un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític. No és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge“. Aquesta deducció sorgeix a propòsit de la interlocutòria de processament dictada pel jutge Llarena on, segons la interpretació de la premsa, compara els presumptes delictes dels secessionistes catalans amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (23 F) .

Modestament penso que Llarena no ha de ser, necessàriament, un tipus pervers. Més aviat crec que no s’assabenta. L’any 81 havia de ser un noi burgalès de 17 anys i probablement no era conscient de la magnitud de la tragèdia. No va saber, dedueixo, de la dimensió del segrest del Congrés amb els diputats dins. Ni de la dels trets de metralladora. Ni del se sienten, coño. Ni de l’objectiu planejat d’enderrocar el govern democràticament constituït. Ni de portar al paredó a alguns dels parlamentaris. Ni del complot al qual es van sumar diversos capitans generals traient els tancs al carrer. Ni de la presa, fusell en mà, de TVE. Ni del pànic que va provocar a Espanya, a tots els nivells, aquella nit infausta de dilluns. Si ho hagués viscut amb la intensitat que ho vam patir altres no gosaria establir una comparació tan aberrant i inversemblant, encara que compti amb la complaença i l’aplaudiment del govern central, dels seus acòlits i palmeros i d’aquesta legió d’espanyols ungits per l’odi i la set de revenja. Si ens fixem en els detalls que, a grans trets, he descrit, queda clar que no té res a veure un fet amb l’altre. Cal ser molt curós amb les comparacions, senyor jutge.

És com els que comparen el previsible lliurament de Carles Puigdemont per part de la policia alemanya a l’espanyola, (que tant entusiasme ha despertat en el ministre Zoido que l’ha venut com si hagués caçat per fi l’enemic públic número u), amb la detenció i lliurament, fa gairebé 80 anys, del també president Lluís Companys per part de la policia alemanya (la Gestapo, llavors), al govern de Franco. És diferent, vegem-ho. A Alemanya ja no existeix el nazisme. La Gestapo va ser dissolta. I a Espanya, el franquisme…, doncs tampoc. A més, el lliurament de Companys va significar la seva execució immediata. La de Puigdemont, si es produeix, pot comportar només trenta anys de presó. Evidentment no és el mateix. És semblant, sí, però no és el mateix. I no és just demonitzar Alemanya, tot i el mal gust de boca que van deixar entre el catalanisme alguns empresaris d’aquell país quan van menysprear a Barcelona al president del Parlament, Roger Torrent, en aquell acte, paradigma de la mala educació germànica.

A més, segur que Alemanya contempla Espanya com un estat de dret homologable amb la resta de democràcies europees. Li ha explicat tantes vegades el president Rajoy a la Cancellera Merkel que estic segur que no en té cap dubte.

Ignora probablement que a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco que rep subvenció de l’estat. Una cosa així com si a Alemanya pervisqués una fundació Adolf Hitler mantinguda amb fons públics. No, potser això no ho entendria la Cancellera.

Com tampoc entendria que algú reclamés al seu país el títol de Duquessa de Hitler, com Carmen Martínez Bordiu reclama avui el ducat de Franco i el corresponent títol nobiliari de Duquessa i, alhora, Gran d’Espanya, que el rei emèrit va concedir per decret a la seva mare el 1975 “en real estima a donya Carmen Franco Polo i en atenció a les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella concorren“. Bé, potser sí. Com a dona comprensiva que ha de ser, entendria que, encara amb el cadàver calent del dictador, el nou monarca tingués un detall d’agraïment cap a l’única filla del general que va restaurar la nissaga borbònica al tron, ​​garantint per a la seva altesa i els seus descendents una vida de afalac, luxe i poder com potser mai van somiar. Sí, segur, Angela Merkel entendria que de ben parit és ser agraït, però potser pensaria que passats quaranta anys i morta la concessionària de tan ominós ducat, ha arribat el moment de tancar l’assumpte, revocar el decret i repetir a la tele allò de “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” que tan bé li va quedar l’altra vegada.

En tot cas, Mariano Rajoy hauria d’explicar-li a Angela Merkel que mentre que Adolf Hitler va perdre la seva guerra i diuen que es va suïcidar en el seu búnquer, Francisco Franco va guanyar la seva, va governar al seu caprici quaranta anys i va morir plàcidament, entubat, però plàcidament, en el seu llit, deixant-ho tot lligat i ben lligat. Com s’ha anat demostrant.

Etiquetat , , , , ,

Espanya estima Catalunya (i 3)

RESUM DELS POSTS ANTERIORS: Les afirmacions de Pedro Sánchez que “Espanya estima Catalunya” i “Espanya no és anticatalana” van colpir de tal manera l’autor que aquella nit va somniar que era veritat. Que Rajoy es reafirmava en aquesta idea en la inauguració del Corredor Mediterrani, que els diaris de Madrid publicaven conjuntament un editorial on reclamaven al retorn a l’estatut original de Catalunya tal com va sortir de Miravet, que la COPE, segons Carlos Herrera confessava, estava fent un canvi copernicà pel que fa al poble català i que al Santiago Bernabeu els aficionats madridistes aplaudien unànimement Piqué i cantaven “es una santa, Shakira es una santa”…

ESPANYA ESTIMA CATALUNYA (Tercera part i última)

L’endemà, malgrat les crítiques a l’actuació arbitral i la denúncia que el penal que va donar la victòria a l’equip català no existia, comprovo que tant l’As com el Marca es rendeixen definitivament a la qualitat de Messi. ”Messi le ha pasado dos pueblos a Ronaldo”, escriu Julián Ruiz per primera vegada en les seves cròniques. El somni d’aquesta estranya nit gairebé d’estiu continua; mentre que esmorzo un pa amb tomàquet amb llonganissa de Vic en un bar de la Plaza Mayor i una relaxing cup of cafè con leche, a la tele del fons tenen posada la tertúlia política de Susanna Griso. Al costat de l’ubic Marhuenda hi ha la jova generació del pensament catalanista: Marta Lasalas, Toni Aira, Jaume Barberà. Parlen de Sixena i la opinió del director de La Razón es demolidora: ”Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”. Li tira en cara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat l’haver-se acovardit i haver retornat el que exigien des de l’Aragó. Al·lucino!. “Es que jo sóc català –rebla Marhuenda– i aquestes febleses em fan mal”.

–Com ho veu? Què en pensa de tot plegat?

Ens havíem citat a l’AVE, de tornada de Madrid, per fer-li una entrevista. Insisteixo en explicar que els molts records que tinc del somni se m’amunteguen i barregen i no puc posar la mà al foc per si havíem realment quedat o vam seure plegats de casualitat. M’haurien de disculpar si no sóc precís, però es tracta d’un somni. Carles Puigdemont em va mirar amb aquest esguard tan seu, tan característic.

–I vostè, Casas, què en pensa?

–El que jo pensi –vaig respondre amb respecte i senyoriu– no té cap importància. Jo no sóc president de res, President.

–Vostè té una edat, ha viscut. M’interessa el seu punt de vista.

–Entesos.

I aleshores li vaig deixar anar tot el que pensava, sense deixar-me res al pap. Amb concisió, amb modus, amb sinceritat.

–És una manera de veure-ho i, probablement, té raó. Però faci’ns confiança Casas, faci’ns confiança. En el moment precís sabrem estar a l’alçada. Catalunya sempre se’n ha sortit.

–Home, President, sempre, sempre…, que vostè és molt jove…

–I si no, com va dir Companys, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar tornarem a…

–Vèncer! –vaig fer, avançant-me, per demostrar que jo també mirava la Viquipèdia.

–De moment hem aconseguit que Espanya ens estimi…

–Sí.

De forma distesa vam anar parlant de tot i de tothom. Dels acords del “Let it be”  –aquí estàvem en desacord–, de com ell i en Junqueras van saber escapolir-se de l’escomesa de l’incisiu i demolidor Vicenç Sanchís, un parany d’entrevista, pobres!, del pentinat de la Rahola…

–A propòsit –vaig fer–, finalment li va donar l’adreça del seu perruquer al Xavier (Garía Albiol), no?

-Home, sí i no. Perquè a mi, qui em talla el cabell és la meva dona.

–Què em diu ara?

–Sí, sí, és que quan vam a anar a casar-nos a Rumania pel ritus ortodox, a la seva ciutat, Iasi, vaig adonar-me que tots els homes porten aquest pentinat i vam pensar que seria un record permanent dels seus orígens si jo em pentinava com ells. La Mars és molt romanesa… I molt catalana, es clar.

–Així, President, que l’adreça que li va passar al Xavier (García Albiol)…?

–Ui, el vaig enviar a un carreró enrevessat del Call de Girona, que no hi ha cap perruqueria sinó una seu de la CUP. Era una broma. És que al Parlament ens en fem moltes de bromes… Ja me l’imagino jo entrant al local i dient “Vinc de part del President perquè em tallin…”, no el deixaran ni acabar!

–Si que és de la broma, President!

–Molt, molt.

–Però ara hauríem de parlar seriosament, si us plau. Miri’m als ulls… Amb la ma al cor, contesti’m ben sincerament. Pensi-s’ho bé abans de respondre. President: creu que es farà el referèndum?

Carles Puigdemont va canviar totalment l’expressió de cop.  Es va posar la ma esquerra pressionant la boca i la barbeta, em va mirar de fit a fit i… Merda! Em vaig despertar.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,