Tag Archives: Carme chacón

Temps de Quaresma

Confesso el meu trasbals per la inesperada mort de Carme Chacón, la noia d’Esplugues que va ser ministra de Defensa, la imatge de la qual, embarassada, passant revista a les tropes, quedarà per sempre més en la retina inesborrable de la història com icona insòlita de modernitat i democràcia i com una fita de gènere en un país majoritàriament caspós i masclista. Independentment dels seus matisos ideològics i dels dels ulls que la contemplin o la jutgin, Carme Chacón es una figura respectable que la història posarà al seu lloc que no serà el del deshonor, comú en tants col·legues seus de professió. sinó el de la coherència i la valentia i, coneixent el rerefons de les causes del seu traspàs, el de la lluita sorda i constant, com cantava Raimon. L’havia entrevistat i havíem parlat personalment i per telèfon algunes vegades. Em queia bé i he seguit, més o menys, la seva trajectòria. No compartia alguna de les seves visions de la societat –em passa massa sovint amb els polítics, deu ser culpa meva– ni alguna de les seves decisions estratègiques que ara ja no venen al cas, però això no obstant vull expressar públicament el meu homenatge sincer de comiat i el meu condol als familiars i amics.
Però no era d’això del que tocava parlar avui. El destí té aquests sotracs que et desbaraten i et deixen petrificat i després la feina és teva per recuperar el fil, perquè jo volia parlar de la fruita del temps, del pa que es dona per la quaresma. Anava jo capficat amb les meves coses, abans que succeís la fatal notícia, fa uns dies, i vaig passar per davant d’una pastisseria de les de tota la vida. De les del tortell del diumenge i el braç de gitano. I se’m va acudir comprar bunyols de Quaresma que, vaig pensar jo, amb una mica de Malvasia de Sitges quedaré com un senyor amb la penya de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Salivava amb l’enyorança d’aquell suau regust anisat Però quan vaig demanar els bunyols a la mestressa em va caure tot el pes de la nostàlgia al damunt.
–Avui, bunyols? –va dir amb un cert to de perdonar la ignorància– Bunyols només dimecres i divendres.
De cop i volta i per uns segons van ballar-me per la memòria una barreja infinita d’imatges en blanc i negre i sons enrancits, com un NO-DO personal i intransferible, que anaven del Santcristo gros passejat pels portants en processó resseguint el Via Crucis, les beates amb mantellina cantant “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador..” o també “perdona a tu pueblo Señoooor…”, al soroll dels xerracs que voleiàvem els nanos en el ofici de Setmana Sant en una cerimònia que en deien –anys 50– “de matar jueus!”. I les ràdios donant música sacra tota la Setmana Santa. I els cinemes projectant pel·lícules d’història sagrada o d’enaltiment del fervor i la fe. I l’abstinència de carn els divendres de quaresma perquè, qui més qui menys, anava a la parròquia i comprava la Butlla de la Santa Croada que, per fer-ho fàcil, era una dispensa papal, signada pel senyor rector, que arrencava del temps de les croades i que totes les famílies adquirien i així podien menjar carn tots els divendres de l’any sense caure en el pecat mortal, excepció feta dels de Quaresma en que els rics es podien posar morats de marisc i els pobres de bacallà i arengada, obligatòriament. Aquesta aportació econòmica i la corresponent dispensa, que primer va servir per finançar la guerra contra l’infidel i, modernament, per a les necessitats de la parròquia, es va suspendre el 1966, quan el Concili Vaticà II.
Tot això, entortolligat, em va venir a la ment quan la pastissera em va recordar que bunyols de Quaresma només dimecres i divendres, perquè era la tradició, vaig recordar. Dimecres de Cendra, el primer dia que en venien, com la inauguració de la temporada quaresmal, i Divendres Sant, l’últim. Uns dolços modestos, farcits de vent, sense cap cura pel modelat, que servien per apaivagar el rigor alimentari de la Quaresma, una mínima alegria entre tant de dejuni i abstinència.
Abans, li vaig recordar, les endívies o els melons ¬i moltes altres hortalisses i fruites, eren productes de temporada, però amb la globalització i els transports en càmeres refrigerades, n’arriben tot l’any. Ho vols i ho tens. I potser ja és hora que amb els bunyols de Quaresma passi el mateix. La Quaresma ja no és el que era i, per tant, mantenir el costum de dimecres i divendres em sembla una bajanada
–Si es vol saltar la tradició de tant segles, vagi al súper, però ja veurà quins bunyols li venen. A casa, només dimecres i divendres. Com Déu mana.
Vaig sortir de l’establiment amb la cua entre les cames però rient tot sol.
Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Si ells tornen, tu no hi vas… o sí?

Ja som de ple a la campanya electoral, segona edició. Doble deja vu: el de sempre i, a més a més, el que fa referència al passat 20 de desembre. Un deja vu bastant calcat, per cert. Que les llistes han sofert poc moviment. Algun sí, entre descobriment de noves presumptes corrupcions, sacsejos interns de cadires en alguns partits i alguna vicissitud menor, les segones fileres han acusat un petit sotrac, poca cosa, però, si fa o no fa, són els mateixos els que ens convoquen que els votem a les urnes. Els responsables màxims de fer-nos perdre el temps i els calers. Els guionistes del culebrot més inútil de la història de la nostra defectuosa democràcia. Els incapaços de complir amb la feina encomanada. Els trincadors d’un sou injustificat i apa som-hi, que no ha estat res. Els més inútils que podíem trobar. Els més egòlatres i superbs.

No em val l’excusa del jo ja volia però amb el d’aquí davant no hi ha res a fer. No em val l’excusa perquè tots, absolutament tots els que tenen alguna possibilitat d’influir en la política del moment, saben que escó més, escó menys, es tornaran a trobar amb una  geometria aproximada i els deures que no van fer tocarà fer-los ara o anar a una tercera convocatòria (no, si us plau, que ens mereixem una treva!). No em val l’excusa, penya d’aficionats, perquè en política, si es vol es pot. Com? Tenint clar el paper de servidor de la comunitat, pactant i cedint, sacrificant l’ego, la poltrona i el tortell, si cal, pel be comú.

Es possible que els professionals d’aquest negoci em diguin que, al cap i a la fi, la culpa la té la ciutadania per haver votat com ha votat, provocant aquest desori. Au, vinga. Primera lliçó: En democràcia, ni que la vessi o es deixi seduir pel populisme i les impostures, el poble, per definició, té tota la raó. Perquè és el poble, els ciutadans, els qui tenen el dret a decidir (hòstia, com he vingut a parar a aquí? M’haurà traït el subconscient?). Un dia els parlaré d’un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, un capellà xusquero, desferra del franquisme, que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se” perquè, i si la majoria s’equivoca?.

La culpa, no li donin més voltes, la tenen els líders –i el que hi ha al darrere– de les forces polítiques decisòries i la seva incompetència palmària. I, són ells, ells mateixos, els que, lluny de fer-se a un costat o plegar i que vinguin uns que en sàpiguen, que segur que n’hi ha d’haver, tornen a presentar-se sense cap pudor ni símptomes de recança: “Ei, som els mateixos, els que no hem estat capaços, els que hem marejat la perdiu durant mig any fent-vos perdre un fotimer de pasta dels vostres impostos! Ei, tornem a ser aquí perquè confieu altre cop en nosaltres, colla de babaus! Ei, voteu-nos!”.

Em ve al cap aquella campanya que va fer el PSC a les generals de 2008, quan Carme Chacón va treure el triomf més rotund dels socialistes a Catalunya amb 25 escons, una campanya basada en l’estètica de “Reservoir Dogs” de Tarantino, amb un fons vermell, i l’ombra de Rajoy, Zaplana i Acebes, amenaçadora, vestits de negre, i el lema “Si tu no hi vas, ells tornen”. Doncs bé, si jo fos la majoria silenciosa, o, simplement, la immensa majoria, si tingués imaginació i traça, muntaria una campanya publicitària, ni que fos de memes virals, amb el mateix estil estètic de la famosa del PSC, amb les ombres amenaçadores de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera i el lema “Si ells tornen, segur que tu hi vas?”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,