Tag Archives: Catalunya Ràdio

“155” La sit-com

Llegeixo amb sorpresa una crònica d’El País que posa en dubte (se’ls hi deu haver colat en un moment de distracció de Cebrian) la capacitat del govern de Madrid de fer complir tot el que es pretén amb l’activació del controvertit article 155. Ha sido difícil anunciar el 155, pero ejecutarlo es imposibleexplica el diari que va dir un alt funcionari de l’Estat reflectint la incertesa de Rajoy pel que fa a l’eficàcia real de la mesura. Sobre tot perquè amb sis mesos ni es construeix una república independent que assumeixi els requeriments múltiples d’una societat moderna i organitzada ni hi ha temps d’improvisar una administració paral·lela d’ocupació sinó es troba amb una administració autonòmica lleial i disposada, que no trobarà en absolut, ans el contrari

En el pacte entre la dreta del PP, la ultradreta de Ciudadanos i l’esquerra escarransida del nou (?) PSOE, el líder del qual, uns mesos abans del “aporellosoé”, afirmava que “España quiere a Cataluña” i fa quatre dies deia que obligaria Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país, han primat les presses. La pressa de Ciudadanos per a consumar la revenja contra els nacionalisme català –objectiu únic i obsessiu pel qual es va crear el partit fa 10 anys– i la pressa del PSOE per passar pàgina i treure’s la patata calenta de les mans el més ràpidament possible. D’aquí que Rajoy s’hagi vist obligat a marcar-se un termini de sis mesos per executar –tal qual i mai millor dit– l’autonomia catalana, la qual cosa, EL País dixit, és un període impossible per “la precariedad misma del Estado español en el territorio hostil donde ha de consumarse la restauración de la legalidad”.

No cal ser massa llest per a veure-ho. En un rampell d’odi embogit poden carregar-se el govern i empresonar les màximes autoritats escollides per les urnes –com arbitràriament i amb ràbia gens dissimulada han fet amb Cuixart i Sánchez– però, ¿com controlen els 200.000 funcionaris de l’administració catalana, malgrat la pueril amenaça d’acomiadament de la menuda Soraya, acostumats a un règim de desconnexió virtual i a uns hàbits diferents als de la burocràcia madrilenya? ¿O és que ningú no ha vist mai la molt il·lustrativa sèrie anglesa “Sí, ministre” i la seqüela “Sí, primer ministre” en la que es demostra que en l’exercici quotidià de la política el ministre proposa i el funcionari de tota la vida disposa? Només cal emmascarar una subtil vaga de zel, amagar expedients urgents a sota de la pila o dilatar resolucions quan la paperassa s’entortolliga pels laberints de la burocràcia. Per altra banda, el govern central i el ministre Zoido en concret, una mena de tros de quòniam de la gestió política, que no se’n refien dels Mossos i que no tenen els seus policies i guardià civils massa contents amb les condicions de vida en aquest llarg períodes de maniobres amb hòsties reals, imagino, encara que no n’estic segur, que són conscients que tenen un problema amb bona part dels 17.000 membres del cos, sobre tot després del maltracta al Major Trapero.

I no oblidem l’afer dels mitjans de comunicació públics: TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ni BTV, ni la Xarxa ni las ràdios locals compten per ells ni saben que hi són. Però si la Terribas ja ha dit que l’agafaran dempeus, però no dempeus cames ajudeu-me a córrer, sinó dempeus agafada al micròfon i en Sanchís ha dit que ell ha estat anomenat Director de TV3 pel Parlament –tot i que després el mateix Parlament el va reprovar per majoria, però es veu que això ara no compta– i no pensa abandonar el vaixell. No passa res. A TV3 i a Catalunya Ràdio només les hi podran aplicar l’article 155 per a “asegurar la neutralidad institucional, de forma que el interés general de los catalanes sea, en todo caso, el principio rector de sus responsables públicos por encima de los intereses políticos” si les xapen. Perquè mira que, en el decurs de la història d’aquest mitjans, com de la majoria de mitjans públics de l’Estat, no hi ha hagut de dirigents ineptes, sobrevinguts com a premi a fidelitats, comissaris polítics sense idea de comunicació i canonges variats, i TV3 ha continuat essent, malgrat la sovint insuportable obsessió pocessística, la televisió pública millor, perquè té a dins molt bons professionals que suren malgrat les etapes d’incapacitat rectora. Per tant ni que la dirigís Paco  Maruenda o Arcadi Espada, ni que fiessin la neutralitat a individus com Javier Cárdenas, Albert Castillón, Salvador Sostres o Javier Algarra, que per la seva manifesta incapacitat cantarien com una cloïssa, aconseguirien enfonsar TV3 (que consti que jo, a part dels informatius i la Champions, no en sóc massa usuari, però no puc ni vull prescindir de la meva vinculació sentimental amb un mitjà que vaig iniciar).

Si no fos tan dramàtic i si no haguéssim de pagar els de sempre els plats trencats per tot aquest desgavell que porta anys arrossegant-se, l’aplicació del 155 i les múltiples situacions esperpèntiques que, de ben segur, es produirien entre ocupadors i ocupats, podrien generar una exitosa sit-com en la línia de la vella “Allò, allò”.

Però malauradament no és ficció. És la fastigosa realitat.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , ,

La mirada d’aquell que està en possessió de la veritat

Jo no vaig veure l’entrevista de Jordi Évole a Arnaldo Otegi. Va ser una opció conscient i voluntària. A mesura que han anat passant els dies i que s’ha multiplicat la polèmica pel fet periodístic i pel contingut de les declaracions, encara em reafirmo més en la decisió que vaig prendre, i això que en diversos moments he estat a punt de caure en la temptació: entrar a la pàgina de la Sexta i clicar.

Vagi per endavant que recolzo personalment i professional la decisió del col·lega de fer-la perquè jo, en el seu cas, l’hauria fet. Serrant les dents, empassant saliva i preparant-la a fons. Actualment Évole és el millor en el seu gènere i està plenament capacitat i moralment autoritzat. Però jo, que sóc, com he repetit des d’aquest blog, a la fase còmoda de la vida contemplativa, estic totalment en el meu dret d’estalviar-me el discurs de l’Otegi i no haver de suportar aquella mirada que t’intimida perquè t’està indicant que és ell qui està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta mirada perdonavides de molts predicadors religiosos, professionals de la política, comunicadors i/o opinòlegs i entrenadors de futbol, entre altres espècies, que pretenen que combreguis, imbècil de tu!, amb rodes de molí. Per sort, una de les característiques de l’home –de l’home i de la dona, es clar,  dels bascos i les basques, com diria Otegi, de les persones i els persons–, una de les virtuts diferencials inherents a l’espècie humana és la infinita capacitat d’estar equivocat.

Sentir l’Arnaldo Otegi explicar, segons llegeixo als resums, que quan ETA tenia segrestat Miguel Angel Blanco amb l’amenaça seriosa d’executar-lo, ell estava passant “un dia normal” al la platja de Zarautz amb la seva dona i els seus fills, i quan se li pregunta que com és que no va fer res per evitar-ho  la resposta és que “alguna iniciativa va haver-hi”, els budells se t’han de remoure davant del televisor. I més encara si, pel que fa a l’atemptat d’Hipercor, que es va produir pocs mesos després que Herri Batasuna aconseguís molts milers de vots a Catalunya, diu que “la intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”. En uns grans magatzems? En horari comercial, un tarda de divendres?

Mirin. Jo feia el programa de la tarda a Catalunya Ràdio el dia de l’atemptat dels 21 morts i 45 ferits. I no oblidaré mai aquella emissió, connectant amb la mòbil desplaçada als llocs dels fets i sentint els companys explicar el terror infinit. Anys més tard, en programes que he fet a TV3, com “Cas obert” o “Temps era temps” he parlat abastament del que va succeir amb testimonis de primera mà. I no oblidaré –com oblidar-ho!– la història de l’home que va recórrer Barcelona, d’hospital en hospital, aquella matinada, preguntant desesperadament per la seva dona i les seves dues filles, mortes les tres per l’explosió.

“La intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”.

L’home que diu això és el que surt de la presó amb un pin de l’estelada al trau, imagino que per deixar palès el seu recolzament al procés d’independència de Catalunya i per agrair l’abraçada que quatre catalans il·lustres li van anar a fer perquè, des de sempre, una part del nacionalisme català ha manifestat la seva fascinació pel basquisme, en qualsevol de les seves manifestacions. Qualsevol. Fascinació, enlluernament, idealització (diguin-li, com vulguin) que ha rebut, per cert, molt poca reciprocitat. Ja ens entenem.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,